Skip to main content

Full text of "Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Barcelona, Octubre de 1906"

See other formats










RARY 



Primer Congrés Internacional 
de la Llengua Catalana 






.- ^ ^°" 



C ^^" 



Primer Congrés Inter- 
nacional de la Llengua 

Catalana 



BARCELONA 

Octubre de 

1906 




t 



Estampa d'En Joaquim Horta 

Méndez Núflez, 3 y 5 

1908 



PRIMER CONGRÉS INTERNACIONAL 

DE LA LLENGUA CATALANA 
COMISSIONS ORGANISADORES 

Comissió tècnica 

Molt Iltre. Sr. Dr. Mossèn Ant< >\i M. a Alcover, Magistral y Vicari 
general de Mallorca, filòlech y publicista: President de les Comissions 
organisadores. 

Vis-presidencia; ILTRE. Sr. Dr. D. ANTONI RuBiÓ v LLUCH, Catedrà- 
tich de Literatura catalana en els Estudis Universitaris Catalans y de 
Literatura general espanyola en la Universitat de Barcelona, Cònsul 
general de Grècia, etc. 

Sr. D. Jaume Massó y Torrents, bibliògraf y publicista. 

Sr. D. JOAQUIM CASES-CARBÓ, Advocat y escriptor. 

Secretaria: Sr. PrOf. D. JoSEPH Pijoan y SOTERAS, Arquitecte, Pro- 
fessor de la Escola d'Arquitectura de Barcelona, y escriptor. 

Comissió econòmica 

Vis-presidencia: D.JOAN Ai. andí v CANELA, Comerciant, Tresorer de les 
Comissions organisadores. 

Iltre. Sr. Dr. D. Benet de Pomes y Pomar, Comte de Santa Maria 
DE POMES, Cavaller de la Ordre de Sant Gregori '1 Magne, y Advocat. 

Secretaria: Sr. D. Carles de FORTUNY, hisendat y escriptor. 

Comissió administrativa 

Vis-presidencia: Iltre. Sr. D. Joan Rubió y Bellver, Arquitecte, 
y Regidor del Excelentíssim Ajuntament de Barcelona. 

Sr. Proe. D. Emili Vallès y Vidal, Llicenciat en Ciències, gramàtich 
y escriptor. 

Secretaria: Sr. Dr. D. Jaume Algarra y POSTIUS, Advocat. 

Comitè executiu 

Iltre. Sr. D. Joan Rubió. 

Sr. D. Joan Alandí. 

Sr. D. Joseph Pijoan. 

Sr. Dr. D. Jaume Algarra, Secretari genera/ de ics Comissions 
organisadores. 

Sr. D. Joaquim Manuel Gay y Planella, Comerciant, Vis-secretarí 

general. 



COMISSIONS ESPECIALS 

Comissió de la Esposició bibliogràfica 

Sr. D. Eudalt Canibell, Director de la Biblioteca Pública Arüs 

Sr. D. Ramon Miquel y Planas 

Sr. D. Cessar Nieto 

Sr. D. Jordi Rubió y Balaguer 

Sr. D. Francesch de P. Colldeforns 

Sr. D. Ramon d'Alòs y de Dou 

Sr. D. Manuel Raventós 

Sr. D. Joseph M. a López Picó 

Sr. D. Francesch Martorell 

Sr. D. Miquel Cabeça 

Comissió de la «Garden Party» 

Sr. D. Rafel Gay y de Montellà 
Sr. D. Xavier d'Alòs y de Dou 
Sr. D. Rafel Masó y Golferichs 
Sr. D. Eugeni Vilaclara y Bladó 
Sr. D. Vicens Puiggròs 






PRESIDÈNCIES HONORARIES DEL CONGRÉS 

Emm. Sr. Cardenal - Bisbe de Barcelona 

Iltm. Sr Bisbe de Perpinyà 

Iltm. Sr. Bisbe de Vich 

Iltm. Sr. Bisbe de la Seu d'Urgell 

Iltm. Sr. Bisbe de Solsona 

D. Frederich Mistral 

D. Màrcelí Menèndez Pelayo 

D. Àngel Guimerà 

D. Teodor Llorente 

D. Francesch Romaní y Puigdengoles 

D. Artur Farinelli, de la Universitat d'Innsbruk 

Dr. Bernat Schàdel, de la Universitat de Halle 

Mr. Morel-Fatio, de la Universitat de París 

D. Anicet dels Reys Gonçalvez Vianna, de Lisboa 

TAULES DE LES SECCIONS 

Filològica - Històrica 

Presidència: Mn. Antoni M. a Alcover 

Vis-presidaicies: Mn. Marian Grandia 

D. Pere Vidal 

D. Pompeu Fabra 

D. Mateu Obrador 
Secretaries: D. Joaquim Cases-Carbó 

D. Emili Valies 

Literària 

Presidència : D. Antoni Rubió y Lluch 

Vis-presidencies: Mn. Miquel Costa y Llobera 

D. Joan Maragall 

D. Joaquim Ruyra 

D. Joan Alcover 
Secretaries: D. Jaume Massó y Torrents 

D. Joseph Pijoan 

Social y Juridica 

Presidència: D. Raymond d'Abadal 

Vis-presidencies: D. Francesch Albó y Martí 

D. Jaume Carner 

D. Ramon Picó y Campamar 

D. Joseph Franquesa y Gomis 
Secretaries: Sr. Comte de Santa Maria de Pomes 

D. Jaume Algarra y Postius 

D. Ferran Sans y Buigas 



COMISSIÓ EXECUTIVA 

DELS ACORTS DEL CONGRÉS (l) 

Mn. Antoni M. a Alcover 

D. Antoni Rubió y Lluch 

D. Raymond d'Abadal 

D. Joan Alandí y Canela 

D. Joan Rubió y Bellver 

D. Jaume Massó y Torrents 

D. Joaquim Cases-Carbó 

Sr. Comte de Santa Maria de Pomes 

D. Emili Vallès y Vidal 

D. Joseph Pijoan 

D. Carles de Fortuny 

D. Jaume Algarra y Postius 

D. Joaquim M. Gay 

D. Ferran Sans y Buigas 



(i) Formada pels individuus de les Comissions organisadores junt ab els Srs. Presidents y Secretaris 
de les Taules. 



Congrés Internacional 

DE LA LLENGUA CATALANA 

La Llengua Catalana té una historia gloriosa: en l'Edat Mitjana fou la llengua dels 
reys d'Aragó y de la seva ben ordenada cancelleria, y s'extengué triomfalment, ab el 
vol de la ciència o per l'impuls de les armes, per les tres penínsules mediterrànies. Fou 
llengua d'Estat a Sicilià y a Atenes y en la cort magnífica d'Alfons V a Nàpols. 

En ella parlaren, abans que en cap altra, els primers parlaments polítichs d'Europa. 
En ella s'escrigueren les primeres lleys marítimes dels pobles migevals, y ella fou la 
primera llengua vulgar que serví pera les especulacions filosòfiques. Es, donchs, llengua 
d'alta y antiga prosapia. 

Parlada encara avuy per quatre milions d'homens, veu catalana, ab més o menys 
diferencies dialectals, es la que's parla en les províncies de Barcelona, Tarragona, 
Girona, Lleida, Valencià, Alacant y Castelló de la Plana, a les Balears, al departament 
francès dels Pireneus Orientals y en la petita regió d'Alguer, a l'illa de Sardenya. 

Hi hà, donchs, espanyols, francesos y italians qui la parlen. Desde 'Is cims aguts de 
les nostres montanyes fins a les capitals modernes, populoses y agitades com Barcelona, 
en les illes d'endins la mar y en la llarga ribera de les nostres costes, homens de mar 
y de terra han continuat estimant-se aquesta llengua catalana, àdhuc en els temps de la 
seva més gran decadència literària. 

En aquell període d'esmortuiment que durà més de tres centúries, la llengua 
catalana va desaparèixer gaire be de la vida pública en sa forma escrita. Els pobles qui 
la parlaven vegeren llur conciencia torbada per aquells qui n feyen un pecat de parlar la 
llengua propria; valencians y mallorquins començaren a dubtar de la santa unitat de la 
paraula nostra, y altres, més estraviats encara, cercaren en una fantàstica llengua 
llemosina la genealogia arbitraria del nostre idioma. 

El renaixement del nucleu català, qui començà essent econòmich, ha arribat a ésser 
integral, extenent-se a totes les manifestacions artístiques, literàries, socials y científiques. 
Escriptors meravellosament dotats del geni y de l'instint de la raça han sublimat la 
llengua del poble y l'han aixecada a les altes esferes de la literatura y del pensament. 
En poch més de mig segle, y malgrat tots els obstacles oposats pels elements oficials, 
la llengua literària ha resorgit ab vida esplendorosa, caminant ab èxit, a figurar entre les 
més cultivades de les seves germanes neo-llatines. 

Cal, donchs, ara que la llengua catalana ha recobrat la seva dignitat literària, que 'ns 
afanyem a estudiar-la tècnicament en la seva íntima estructura. Es aquesta una necessitat 
espiritual nostra y un deute que tenim ab la cultura universal. 

Ab la vivor de les disputes y ab l'exitació de les controvèrsies, nosaltres (encara 
que no hem deixat de tenir tècnichs y gramàtichs molt respectables) hem perdut en gran 
part aquella tradició de mètode y disciplina científica que són avuy tant necessaris pera'l 
bon profit dels estudis, y es pera restaurar-los que 'ns dirigim a tots els homens de bona 
voluntat, tant d'aquí com dels demés paísos, pera que vinguin a aportar-nos el tresor 
de les llurs esperiencies científiques. 

Es a vosaltres, els estudiosos dels demés pobles peninsulars no catalans, a qui 'ns 
dirigim primerament demanant-vos que vingueu a colaborar ab nosaltres, catalans, en 
l'estudi d'aquesta llengua germana de les vostres. Y, després d'a vosaltres, y tant com 
a vosaltres, es als aciençats de tot el món a qui convidem, pera que vinguin a la terra 



— H — 

den Milà y den Bastero a retornar-nos el caudal científich que aquells homens il•lustres 
els entregaren. 

Congregats a Barcelona, els estudiosos de la llengua catalana apendràn de sentir-la 
viva en la boca del poble y coneixeran de passada la moderna literatura catalana, tant 
abundant v rica de sentit, y aquí podran concertar-se també pera treballs colectius que 
siguin d'interès general pera 'Is estudis filològichs. Obres importants dels nostres clàssichs 
antichs jeuen ignorades en les biblioteques y arxius de la península y de l'estranger; 
manuscrits sovint mal catalogats com a provençals, o ab el nom genèrich d'espanyols, 
contenen textes inestimables de l'antiga literatura catalana. 

Es d'un interès general, pera 'Is romanistes, el coneixement precís de la nostra 
llengua, tant moderna y tant antiga a la vegada; y es per això que no dubtem que han 
d'aprofitar aquesta ocasió que se 'Is ofereix d'un Congrés, pera venir a fer-ne íntima y 
personal coneixença a casa nostra. 

Ells podran aportar-nos els datos nous de llurs estudis en forma d'una comunicació, 
o el simple exemple de llur paraula metòdica y disciplinada. La bona llevor granarà, 
y tenim fe en que aquest Congrés ha de contribuir en molt a la restauració dels estudis 
filològichs a Catalunya. En cambi nosaltres, apenes sortits d'un llarsh període de dures 
proves, els mostrarem dignament lo que pot l'amor d'un poble que ha estimat la seva 
llengua, fent-ne una religió y un culte. 

El Congrés s'ocuparà, donchs, del desenrotllament dels estudis filològichs a 
Catalunya. Tractarà, ademés, de les qüestions històriques y literàries que ab la llengua 
estiguen relacionades, y pensarà en proveir a la defensa y estensió d'aquesta nostra 
estimada llengua catalana. Se dividirà en conseqüència, en quatre seccions: Filològica, 
Històrica, Literària y Social. 

Els iniciadors del Congrés esperen que 'Is romanistes en general, y sobre tot aquells 
qui tantes proves han donades ja d'amor a la nostra llengua, no deixaran d'acudir-hi; als 
estudiosos hispànichs y extrangers els ofereixen la tradicional llealtat de la terra catalana; 
en ells confien, y en ells esperen, car la sort d'una de les més antigues y glorioses llen- 
gües romàniques els ha forsoçament d'esser cara. 

Y als catalans tots, en general, els demanen la ajuda llur sense distinció de classes 
ni categories. Criden els aciençats pera que estudiin, els allunyats pera que s'acostin, y 
els presents pera que 'Is assisteixin; y que així, tots aplegats, facin un nou esforç per la 
llengua y per la pàtria. 

Barcelona, Desembre 1905. 

LA COMISSIÓ TÈCNICA: 

Antoni M.« Alcover, A. Rubió v Lluch, J. Massó v Torrents, J. Pijoan, 

J. Cases-Carro. 



Programa de les Tasques j Festes del Congrés 

DISSABTE DÍA 13 
A les 10 de la nit. — Sessió inaugural 

DIUMENGE DÍA 14 

A les 10 del mati. — Inauguració de l'Esposició del llibre català 

A les 11 del matí. — Constitució de les seccions y ordre dels treballs 

A la tarch'. — Garden-Party » en obsequi als Congressistes y llurs families al Park Güell 

DILLUNS DÍA 15 

A les 10 del matí. — Sessió ordinària 

A Ics + de la tarde. — Sessió ordinària 

A la nit. — Al Teatre Principal, festa del Teatre Català, ab representacions de varies 
escenes de les diverses èpoques del nostre teatre 

DIMARS DÍA 16 

A Ics 10 del matí. — Sessió ordinària 

A les 4. de la tarde. — Sessió ordinària 

A la nit. — Festa de la Música Popular Catalana, per 1' «Orfeó Català» 

■ DIMECRES DÍA 17 

A les 10 del matí. — Sessió ordinària 

A la 1 de la tarde. — Dinar en obsequi dels Congressistes estrangers al Restaurant del 
Tibidabo 

A les 6 de la tarde. — Sessió de clausura del Congrés 

A la nit. — Recepció al Saló de Cent per l'Ajuntament de Barcelona 

DIJOUS DÍA 18 

Excursions a Vich, a Ripoll, a Poblet y a Vilanova y Sitges, en obsequi als Congressistes 
estrangers 

A la nit. — Recepció en obsequi dels Congressistes a l'«Ateneo Barcelonès» 



i6 — 



REGLAMENT 



Art. I. r El Primer Congrés Inter- 
nacional de la Llengua Catalana s'obrirà 
a Barcelona '1 dia 13 d'octubre de 1906 
y 's clourà '1 17 del meteix mes. Son 
obgecte es esclusivament científïch. 

ART. 2. n Hi haurà dues categories de 
Congressistes: Honoraria y Efectiva. 

Seran Congressistes honoraris: 1/ Els 
Congressistes estrangers qui presentin 
algun treball al Congrés o vinguin a pendre 
part en ses tasques. 2." Els qui hagin 
sigut nomenats tals per les Comissions 
organisadores, en atenció a llurs mèrits. 
3. r Els qui al verificar l'inscripció ha- 
gin satisfet una quota no inferior a 5optes. 

Seran Congressistes efectius: tots els 
qui ho solicitin, satisfacin una quota no 
inferior a 5 ptes. y exhibexin el títol 
corresponent. 

Art. 3. r Tot membre del Congrés, al 
satisfer la quota, rebrà un títol, que l'a- 
creditarà com a Congressista. 

Al solicitarse la inscripció deuen cla- 
rament espressarse els noms y cognoms 
del Congressista, sa professió y títols 
acadèmichs o honorífichs y la seva adressa. 

El títol de Congressista serà necessari 
presentarlo pera la entrada en les ses- 
sions y pera obtenir el carnet. 

La inscripció de Congressista dona 
dret: a la entrada en els llochs ont se 
celebri algun acte del Congrés, en tant 
que la capacitat del lloch ho permeti; 
a la rebaixa que sia acordada en les festes 
que no tinguen caràcter purament gratuit; 
a rebre gratuïtament un exemplar del 
Llibre de Deliberacions; a rebre gratuï- 
tament de la Secretaria general la cèdula 
d'identificació necessària pera obtenir de 
les Companyies ferroviàries la rebaixa de 
preus que 's concedeix als Congressistes. 

També tindran dret els senyors Con- 
gressistes a un nombre limitat d'invita- 
cions, que deuran exhibirse a l'entrada 
de les festes gratuites, pera persones de 
llurs famílies. 

ART. 4- 1 El Congrés estarà dividit en 
les Seccions següentes: 

I. Secció filològica-històrica. 



II. Secció literària. 
III. Secció social y jurídica. 

Art. 5.» El Comitè Executiu, d' acort 
ab les Comissions organisadores, estan 
encarregats de tots els treballs de pre- 
paració y funcionament del Congrés y de 
ses festes. Lo per dites Comissions acor- 
dat es inapelable y indiscutible. 

Art. 6. è Sols hi hauran dues Assam- 
blees generals o Sessions plenàries: la 
inaugural y la de clausura. Les altres 
reunions seran tantes com calguin pera 
despatxar el treball de cada Secció. Les 
Seccions poden funcionar alhora. 

Art. y. é Les Comissions poden acor- 
dar la celebració d'altres Assamblees 
generals, sia pera fa lectura de comuni- 
cacions científiques d'escepcional impor- 
tància, etc. Les conferencies no poden 
ésser seguides de discussió de cap mena. 

Art. 8> Els treballs presentats al 
Congrés se dividiran en temes y comuni- 
cacions. Els temes podran discutirse, però 
no les comunicacions. 

Art. 9/ Avans del dia 23 de sep- 
tembre els senyors Ponents deuen tenir 
entregades al Comitè Executiu les Con- 
clusions de llurs temes respectius, les quals 
un cop impreses se circularan tot lo més 
tart vuit dies abans del Congrés entre 'Is 
membres del meteix. 

Tots els senyors congressistes qui vul- 
guen presentar esmenes a les meteixes 
podran enviaries al Comitè Executiu, fins 
a les 10 de la nit del dia 1 1 d'octubre, 
firmades pel remitent, espressanthi ab tota 
claretat el nom del interessat y '1 nombre 
que figuri en el seu títol de Congressista. 

Art. 10. Els ponents podran fer seves 
les esmenes que 's presentin y que creguin 
encertades, modificant llavors en el sentit 
de les meteixes llurs conclusions, que 
seran redactades de nou y llegides pera 
coneixement del Congrés en les reunions 
de constitució de les Seccions. Si la Sec- 
ció vota favorablement alguna esmena, se 
posaran d'acort l'autor de la meteixa y '1 
Ponent pera la redacció definitiva de la 
conclusió. 



'7 



ART. ii. La Taula de cada Secció, 
en cas d'esser varies les esmenes que 
s'hagin de discutir, farà que 's discuteixin 
en lloch preferent les que erega més im- 
portants, subgectantse al temps de que 's 
disposi. 

Sols hi hauran en cada discussió dos 
torns en prò y dos en contra. Els Ponents 
disposaran de 1 5 minuts per la defensa 
de llurs conclusions. Els autors de les 
esmenes, defensantles, no hi esmersaràn 
més de 10 minuts. Això s'entén en els 
primers torns, puix els segons, tant en 
prò com en contra, no passaran de 5 
minuts cada un. No obstant, tots els plas- 
sos seran prorrogables o reduibles, sem- 
pre que la Secció ho acordi a proposta 
del President. 

Art. 12. Les Comissions organisa- 
dores, reunides el dia 13 d'octubre avans 
de la Sessió inaugural, ne celebraran una 
de preparatòria. En ella s faran els no- 
menaments de les Taules de les Seccions 
y 's proclamaran els Presidents honoraris 
del Congrés, se donarà compte de les es- 
menes rebudes, se decreterà les que me- 
reixin ser preses en consideració y s'acor- 
darà la forma en que hauran de ferse les 
votacions, donantse compte al Congrés 
dels nomenaments de les Taules al finali- 
sar la Sessió inaugural, y de lo demés en 
la reunió de constitució de les Seccions. 

Art. 13. La presidència de les Sec- 
cions té facultat per interpretar el present 



reglament. Xo 's concedirà ma}' la paraula 
per qüestions d'ordre, per alusions y 
tot lo que no sigui de caràcter tècnich. 

Art. 14. Cada Congressista, en aca- 
bant de llegir son tema, comunicació, 
esmena, proposició, etc, ne farà entrega 
allí meteix al Secretari de la Taula de la 
Secció. Aixís meteix els discursos llegits 
en Assamblea general, seran fets a mans 
del Secretari general del Comitè executiu. 

Els senyors Congressistes qui prenguin 
part oralment en les discussions venen 
obligats a fer un estracte escrit de llurs 
parlaments per remètrel al Secretari ge- 
neral, avans del dia 20 d'octubre. 

El Comitè Executiu çuidarà de la 
publicació de les actes y deliberacions, 
literalment o per estracte, en el modo y 
forma que tingui per convenient. 

Art. 15. Després de clos el Congrés 
podran actuar en nom del meteix les 
Comissions que 's nomenin per portar a 
la pràctica acorts presos. Una de dites 
Comissions ha d'esser encarregada de 
organisar el segon Congrés Internacional 
.de la Llengua Catalana. 

Art. 16. La llengua catalana en totes 
les seves riques variants, serà la oficial 
del Congrés, però els Congressistes qui 
no síen de paíssos ont dita llengua es 
parlada, podran usar la seva pròpia. 

Barcelona, septembre de 1906. — Per 
A. de les Comissions: el Secretari general, 
Dr. J. Algarra y Postius, 



(C onclusions provisionals dels f enies posats a diseussió 



SECCIÓ FILOLÒGICA -HISTÒRICA 



TEMA I 

DR. J< >AN C< >DINA, Catedràtich del Semi- 
nari de Barcelona. — Importància de 
l' Ortografia. Necessitat d'equilibrar 
l y element fonètich ab l ' etimologich. 

Per equilibrar l'element fònich ab l' eti- 
mologich en pro de l'Ortografia de la 
llengua catalana, es precís: 

i . r Estudiar ab molta seriositat la 
Etimologia de nostra llengua, no oblidant 
que en treballs d'aquesta mena s'han errat 
sovint encara els gramàtichs més dis- 
tingits. 

2." Conreuar també ab gran mirament 
nostra Eonètica, tenint molt en compte 
que la tasca d'esbrinar les modificacions 
que sofrexen els mots es no menys fexuga 
y arriscada que la d'escudrinyar ses 
arrels. 

3. r Atendre en aquexa doble feina al 
ús corrent y al tradicional de nostra parla, 
com també a les llengües d'origen per 
nosaltres, sobre tot la llatina, y ajudarse 
ab comparacions d'altres idiomes, en par- 
ticular dels germans. 

4} Conegudes la Etimologia y la Fo- 
nètica d'un mot, escríurel conforme la 
Fonètica, perquè aquesta es la que dona 
una forma nova a les paraules que aquella 
li apropia, enmotllantles segons la fesomia 
de cada poble. 

TEMA II 

JOSEPH RlGOL, de Tarrassa. — Pronoms 
V adgetius pronominals. Us correcte del 
llur.' 

I. El pronom possessiu llur, provi- 
nent del genitiu plural llatí de tercera 
persona illoruni. dèu conservar sempre 
aquest just valor original, referintse úni- 
cament a més d'un possehidor. — II. Dèu 
acordarse en nombre ab l'obgecte de pos- 
sessió. — III. Es convenient restablir l'ús 
com a absolut. Exemple: no gasten res 
que no sigui /////-. — IV. No cal emplearlo 



com a datiu, per tenir ja la nostra llengua 
el medi just d'espressió en la forma àtona 
pronominal de tercera persona els. 

TEMA III 

Fèlix Jover v Vergés, Doctor en Filo- 
sofia y Lletres, de Barcelona. — Par- 
tien les pro)iominals, hi, en, ho. 

I. L'ús en català de les partícules 
pronominals hi. en. lio, es una prova de 
les característiques que presenta la nostra 
llengua. 

II. L'estudi de la Sintaxis catalana, 
per lo que té la Sintaxis de propi y distin- 
tiu en cada llengua, ha de referirse forçosa- 
ment a les característiques: paraules, mo- 
dismes, y demés formes de llenguatge 
que son l'ànima de la llengua. 

TEMA IV 

B< >NAVENTURA RlERA, de Barcelona. — 

Relatiu, possessiu català equivalent al 
llatí cujus, quòrum. 

I. Lo relatiu possessiu equivalent al 
llatí, cujus, quòrum, es en català qui, que. 
qual, precedit de la preposició de, tant si 
va després del antecedent y '1 conse- 
güent f .... lo .... del qual J, com si 's 

troba entre mitg de l'un y l' altre ( de 

qui lo ) 

II. L'ús del qual, que o quin sense la 
preposició de no pot espressar may l'idea 
de possessió, essent un barbrisme tant 
lleig com general l'ús del qual o quin com 
a traducció literal del cuyo castellà. 

TEMA V 

Mossèn Miquel Costa v Llobera, 
Mestre en Gay Saber, de Mallorca. — 
La preposició a en l'acusatiu. 

L'ús de la preposició a en l'acusatiu 






— 19 



(quan se tracta de persona, nom propi 
ò personificació), pertany únicament al 
castellà; constitueix una anomalia, con- 
fonent dues relacions tant distintes com 
les del datiu y acusatiu; finalment es 
contrari a la llegítima tradició de la nostra 
llengua; per tot lo qual no s'hi pot adme- 
tre més. 

TEMA VI 

Molt Iltre. Sk. Dr. Antoni M. a Al- 
cover, Canonge Magistral y Vicari 
general de Mallorca. — Concordansa 
del participi ab el terme d'acció. 

I. La concordansa del participi ab el 
terme d'acció dins els temps composts 
de la veu activa es una lley interna de la 
llengua catalana, que 's revela tant dins 
els monuments escrits de tots els sigles y 
regions com dins el llenguatge parlat. 

II. Devegades falla aquella lley, axò 
es, no 's fa dita concordansa quant el 
participi va devant el terme d'acció, per 
motiu de no atendre sempre el qui parla 
a si dit terme revestirà la forma mascu- 
lina o femenina, singular o plural. 

III. Fora del cas de la conclusió ante- 
rior, l'infracció de la lley de concordansa 
no es una evolució espontània sobrevin- 
guda naturalment dins la nostra llengua, 
sinó que 's dèu esclusivament a l'influencia 
castellana, que desde '1 sigle XVI deturpa 
y violenta l'estructura interna del català. 

IV. Els monuments escrits del sigle 
XVI ensà y l'estat actual de la llengua 
parlada en les seves diferentes regions, 
demostren que, allà ont es més forta 
l'influencia castellana, més poch s'hi ob- 
serva la lley de la concordansa; y allà 
ont es més fluxa dita influencia, aquella 
lley hi es més observada. 

V. La lley de la concordansa s'ob- 
serva més dins la llengua parlada que 
dins l'escrita, perquè, en parlar, un se dexa 
dur més de l'instint de la llengua que no 
quant un escriu. 

VI. Les infraccions de la lley de con- 
cordansa en les persones que no sufrexen 
gayre la influencia castellana se deuen 
a la falta d'estudis gramaticals del català, 
de que sempre hem patit y patim per la 
nostra desgracia. 



TEMA VII 

Bernat Obrador, W de Palma de Ma- 
llorca. — Us del aussiliar ésser en les 
oracions d'acti: <a . 

I. La tradició llingüística es una base 
indispensable per investigar y establir les 
lleys filològiques; però es insuficient y no 
té valor absolut quan la llengua ha suferta 
per llarch temps l'influencia escessiva y 
desnaturalisadora d'algún altre idioma 
estern. 

II. En formar una oració de temps 
compost, el valor del participi y les seves 
relacions ab les altres parts de l'oració, 
decideixen absolutament l'ús de l'un o 
l'altre verb aussiliar. Axí, donchs, l'estu- 
di del participi ha de precedir al tractat 
dels aussiliars. 

III. Qualsevol verb català pendrà 
l'aussiliar ésser, sempre que dins l'oració 
el seu participi sia adjetiu del subjecte; 
y pendrà l'aussiliar haver sempre que '1 
participi sia adjetiu del terme de l'acció 
o de l'acció verbal metexa. 



TEMA VIII 

Rt. P. Ignasi Casanoves, S. )., de Bar- 
celona. — Oracions condicionals. 

I. L'imperfet d'indicatiu en les con- 
dicionals irreals de present y futur es for- 
ma catalana de soca y arrel. 

.II. La preponderància estremada de 
l'imperfet de subjuntiu sobre '1 d'indicatiu 
en les metexes es d'influencia forastera. 



TEMA IX 

Víctor Oliva, de Vilanova y Geltrú. — 
Procedència y Ortografia de la x cata- 
lana. 

I. La majoria de les paraules cata- 
lanes aont entra la .r. provenen del llatí. 

II. En aquestes el sò català de la x 
deriva de les lletres llatines x, s, ss. se. 
y c. 

III. Els quatre sons que fins are s'han 



(i) Per impossibilitat d'encarregarsen son pare D. Mateu, 
Arxiver de la Diputació de Palma, com constava en el fascicle- 
programa del Congrés. 



vingut representant per x. deuen distin- 

girse, escrivint: 

x, quan sona com eh francesa, 
tx. quan sona com di castellana, 



es. quan axis se pronuncia, com en 
laxant, luxació, etc. 

csr, quan se pronuncia axis: com en 
examen. 



SECCIÓ LITERÀRIA 



TEMA I 

JOAQUIM Ruyra, de Blanes, — La nostra 
llengua en Ics obres literàries. Causes 
de la formació del llenguatge literari 
com a diferent del vulgar. Critica d' in- 
troduccions sintacsiques de quart ordre 
en la literatura catalana. 

I. Que T pensament artístich sent 
vers el llenguatge tres menes de necessi- 
tats essencials: necessitat de riquesa in- 
terna o mental, necessitat de riquesa 
esterna o formal y necessitat de comuni- 
cació; y que aquestes necessitats poden y 
solen portar a la formació d'un llenguatge 
literari diferent, en part, del vulgar. 

II. Que '1 més bon ordre de fonts, 
que 's pot seguir per millor satisfer la 
primera de les esmentades necessitats ab 
menys perjudici de la tercera, es el de la 
següent enumeració: — parla viva, — llen- 
guatge antiquat, — construcció llatínica, 
— barbra introducció v lliure invenció. 

Vid. Horaci. Ep. ad Pis. VII). 

III. Que la poca afïció al estudi del 
català antich y l'intens y general estudi 
del castellà, a la nostra terra produeixen 
en el bon ordre dels nostres coneixements 
llingüístichs una pertorbació perniciosa al 
nostre llenguatge literari. 

IV. Que per evitar els danys de la 
pertorbació que 's senyala en la conclusió 
anterior, cal fomentar l'estudi del català 
dels sigles d'or y aixecar veus de repro- 
vació contra la introducció y sosteniment 
innecessaris de formes de quart ordre, y 
molt especialment de mentalitats sintac- 
siques castellanes. 



TEMA II 

( .11 GORl Aktixa, de Capmany. 
portancia y necessitat dels estudií 



Im- 
gra- 



maticals pera tota literatura y espe- 
cialment pera la nostra. Creació d' una 
Acadèmia o Institut de la llengua cata- 
lana. 

I. Haventhi a l'actual literatura cata- 
lana un gran desconcert, que confon y 
pertorba l'aprenentatge de la llengua, 
convé establir una Gramàtica tot lo 
possible autorisada, que escombri els 
barbarismes, capritxos y corrupteles, y 
fixi una doctrina senzilla, formal y fona- 
mentada, que guii per bon camí y desva- 
neixi els duptes. 

II. Per assolir tal Gramàtica convé 
donarli paternitat corporativa, nomenant 
al efecte una Acadèmia o Institut que l'a- 
cordi per unanimitat o majoria, prèvies 
les degudes investigacions, estudis y dis- 
cussions, ab una orientació ben desapas- 
sionada, imparcial y patriòtica. 

III. Al esmentat fi pot constituirse 
dita Acadèmia o Institut ab persones 
competents del Congrés o Acadèmia de 
Bones Lletres, afeginthi companys de 
totes les comarques de la llengua cata- 
lana, coneixedors de llurs particularitats 
llengüístiques, al obgecte de poder resol- 
dre ab complert coneixement de totes les 
varietats idiomàtiques y dialectals, cele- 
brant anyalment una o dues sessions ple- 
nes y confiant a una Junta permanent els 
assumptes ordinaris y urgents d'entre 
any. 

TEMA III 

Joan MaRAGÀLL, Mestre en Gay Saber, 
de Barcelona. La literatura catalana 
.• ha de concedir a un dialecte determi- 
nat el predomini absolut damunt de tots 
els altres: : lla de mantenir y utilisar 
les diferentes varietats dialectals .- 

I. — La literatura catalana, si s'acomo- 



da a la que sembla lley natural en moltes 
altres, concedirà predomini a un dialecte ; 
mes cal negar que l'hagi de concedir, per- 
què: 

i . r Davant d'un fet viu com ha d'ésser 
la producció literària d'una llengua, un 
imperatiu a priori com aquest compro- 
metem o la espontaneïtat (si fos obehit), 
o la serietat (si no ho fos), del poble que 
se '1 formulés. 

2. n Fins admetentlo com a senzill reco- 
neixement d'una lley natural seria dolent 
per la propensió que donaria a determi- 
nar fora de temps, y per tant sense les 
virtuts que '1 temps dona, el dialecte pre- 
ferit. 

3/ Encare que l'elecció fos encertada 
y el predomini madurat pel temps y 
produint com per lley natural, son reco- 
nexement porta sempre perill de empo- 
briment gradual y mort, a la fi, de la 
llengua en una petrificació literària. 

II. — Axis es que la literatura catalana 
ha de, no sols mantenir y utilisar, sinó 



fomentar y dignificar totes les varietats 
dialectals que son la vida de la llengua y 
per tant de la literatura meteixa. 

Aquest criteri es ademés especialment 
adequat al sentit de varietat y llibertat 
del geni català. 



TEMA IV 

M< )SSKX LLUÍS VlLADOT, de Barcelona.— 
La versificació catalana. Particularitats. 

La versificació catalana es rítmica. — 
No prové de la llatina. — La potencialitat 
rítmica de nostra llengua es tant gran com 
la de ses germanes. — L'endecassílab 
clàssich català es el bipartit a la quarta, 
essent aguda. — L'endecassílab clàssich 
castellà es impopular a Catalunya. 

Nostra rima perfecta se diferencia de la 
castellana pels dobles sons que ofereixen 
algunes de ses lletres y per les elisions 
que 'n fa. 



SECCIÓ SOCIAL Y JURÍDICA 



TEMA I 

Joseph Bertran y MüSITU, de Barcelo- 
na, Advocat y Diputat a Corts. — La 
llengua catalana y els poders públichs. 
Protecció que aquets li deuen. 

I. Essent l'Estat l'organisme direc- 
tiu y propulsor de la vida nacional, y 
essent la llengua l'element primordial 
constitutiu de la nacionalitat, a l'Estat 
correspon el foment y la protecció de la 
llengua catalana. 

II. Aquest foment y protecció deu 
exerciria l'Estat en les següents formes: 

a) Servintsen en la seva vida admi- 
nistrativa general, en la de justícia, l'en- 
senyança, quan de Catalunya 's tracti o 
a Catalunya 's refereixi. 

b) Regoneixent el dret d'usaria els 
catalans en tots els actes privats y 
públichs. 

c) Ensenyantla en les demés regions 
d'Espanya. 

d) Fomentant els estudis superiors de 



la llengua, el seu teatre, estimulant els 
seus cantors, sos poetes, sos romancers y 
premiant llur tasca en els concursos per 
l'Estat degudament organisats. 

TEMA II 

J( » IQUIM Cases-Carbó, Advocat, de Bar- 
celona. — Manera com se reforçaran 
y consolidaran els vincles de solidaritat 
natural entre 'Is pobles de llengua cata- 
lana assegurautse el pervindre de la 
nostra literatura. 

Es lley natural històrica que la sort 
dels pobles de llengua catalana estigui 
indisolublement lligada ab la sort del mar 
Mediterrà. La llur prosperitat o decadèn- 
cia son independents de la voluntat hu- 
mana. La mar Mediterrània, que en els 
segles XVI, xvii y XVIII banyava pobles 
decadents y pobres, ha tornat ésser cen- 
tre de prosperitat, de riquesa, de cultura. 

Una de les manifestacions més grosses 



d'aquesta cultura en els pobles medite- 
rranis de llengua catalana es la renovació 
del cultiu literari d'aquesta ab una inten- 
sitat y persistència vencedores de tota 
dificultat y tot obstacle. 

Però no encara en totes les regions de 
llengua catalana té aquesta la considera- 
ció de llengua literària rivalisant triomfal- 
ment ab les llengües importades que hi 
son oficials. En el Principat el triomf del 
català va essent cada dia més complet. 
En les altres regions el moviment de re- 
novació lingüistica no ha estat encara 
tant vàpid y intens, emperò apareixen 
senyals evidents de que no es lluny el 
seu esclat esplendorós. Mallorca sobre 
tot, per la boca.de les seves somitats in- 
telectuals se sent catalana sense deixar 
d'esser mallorquina. El Rossellonès sent 
vibrar la seva ànima nacional y se sent 
més català encara que '1 català espanyol, 

Emperò l'ànima catalana no se sentirà 
contenta y tranquila fins que senti batre 
a l'unisòn d'ella de ple a ple l'ànima va- 
lenciana. Aquest allunyament secular de 
les dues ànimes germanes desapareixerà 
aviat: era propri d'un període de decadèn- 
cia nacional que ja fuig. La llur vida 
intensa exigeix una intimitat. La mateixa 
lley mediterrània que ha obrat y segueix 
obrant sobre Catalunya produint el seu 
reviscolament integral obra també sobre 
Valencià. 

Valencià no trigarà gaire a produir 
grans poetes y grans escriptors (no seran 
fets isolats com fins ara) qui donaran lo 
més superior de la llur obra en llengua 
valenciana. V encara que nosaltres sentim 
que aquesta no es sinó una de les moda- 
litats de la llengua catalana no havem 
d'anomenaria catalana fins que 'Is ma- 
teixos valencians vulguin que així s'ano- 
meni. No es solament qüestió científica, 
es qüestió de sentiment. 

Y un sentiment no s'imposa auto- 
ritàriament. Un sentiment apareix quan 
es arribada la seva hora. V no es arri- 
bada encara l'hora de que 1 valencià 
senti la llengua que ell parla, prou iden- 
tificada ab la llengua dels catalans pera 
poder portar abdues un mateix nom. 

Però l'hora es ja arribada de que senti 
la propria llengua diferenciada de la cas- 



tellana y se l'estimi més que no pas 
aquesta. 

A Valencià donchs, també com en les 
altres regions el cultiu de la llengua pen- 
drà vol aviat. 

Tot anirà venint, y s'ha d'anar fent. 

El coneixement y la fe en la lley his- 
tòrica qui regeix els destins de la Xació 
Catalana no vol inacció. La nostra lley 
històrica dona un ambient favorable pera 
que dins ell treballin fructuosament les 
iniciatives individuals. 

Aquest devenir de Catalonia es obra 
del temps, de les circumstancies, però 
també es obra nostra. 

Tot allò que pugui aumentar y estrè- 
nyer les relacions afectuoses entre cata- 
lans, valencians, balears, rossellonesos, 
algueresos, s'ha de fer. Xo 'ns fem prou 
els uns ab els altres y no ns conexem 
gaire y no ns estimem prou. 

V el començament de l'estimar ha de 
partir dels catalans de Catalunya, car la 
sort ens ha afavorit més que a cap. Si 'Is 
estimem els catalans de per tot arreu y 
ens donem an ells, ells ens estimaran y 
seran com nosaltres. 

Els pobles catalans estan dins una lley 
històrica favorable. Lo que s'intenti fer 
contra d'ells fracassarà. Xo tenim més 
que anar fent. 

TEMA III 

JOAN Rardixa, Mestre, de Barcelona. — 
La llengua catalana es l'única apta, 
tractantse de catalans, pera VinstrucciQ 

dels noys y dels grans. 

I. Les coses, les ideyes y els mots 
son una meteixa manifestació, respectiva- 
ment, dels móns reyal, ideyal y humà. 

II. Son absurdes, en conseqüència, 
les actuals gramàtiques arbitraries, y 
sobre tot la clàssica divisió de les ano- 
menades parts de la oració, que data dels 
grechs y romans, per fonamentarse en opi- 
nions v efectes equivocats y no en el na- 
turalisme filològich. 

III. La instrucció en català, sense tenir 
1 importància pedagògica que se li dona, 
es d'una trascendencia capdal, segons la 
[lògica y les estadístiques. 



23 



IV. La pedagogia moderníssima & edu- 
cació natural exigeix la llengua natural 
com a vincle entre 'Is mestres y els 
deixebles. 

V. El Congrés dirigirà una moció al 
govern y una circular als mestres sobre 



això. 



TEMA IV 



Francesch de P. Maspoxs y Angla- 
SELL, Advocat, de Barcelona, Excate- 
dràtich de l'Universitat lliure d'Onate. 
— Necessitat de que l Estat concedeixi 
una amplia llibertat d ensenyansa, que 
permeti donaria segons exigeix la 
manera d ésser, sentir y parlar dels 
habitants de Catalunya. 



I. La tendència monopolisadoray res- 
trictiva de l'Estat en la ensenyansa, es 
totalment contraria a l'expansió de l'espe- 
rit català, en la més fonamental de les 
seves activitats, que es la que té per ob- 
gecte la formació y educació de les gene- 
racions futures. 

II. L'imposició d'un procediment y 
d'un llenguatge oficial en la ensenyansa, 
es tant absurda y regressiva, com l'impo- 
sició d'un criteri oficial dogmatisador. 

III. Donat el criteri oficial, cada dia 
més contrari al desvetllament de l'ànima 
catalana, es de extraordinària convenièn- 
cia treballar ab assiduitat, per afirmar 
resoltament la llibertat d'ensenyança, y 
la forma y manera de donaria. 



Comunicacions presentades al Congrés 



Secció Filològica -Històrica 

Dk. ANTONI RUBIÓ y Lluch, Catedràtich de Literatura a l'Universitat de Barcelona. 

— La llengua catalana a Grècia. 

Dr. PlER Exea GüARNERIO, Professor de l'Universitat de Pavia. — Brevi aggiunte al 
lessico algherese. 

JOSEPH M. a ARTEAGA, de Barcelona. — Ullada general a la fonètica catalana. Son caràc- 
ter propri dins la família neo-llatina. 

R.T. P. Jaume NONELL, S. J., de Manresa. — Necessitat de redimir la prosòdia catalana 
de l'influencia castellana. 

Rt. Fr. Lluís FULLANA, Franciscà. — Ullada general sobre la morfologia catalana. 

Molt Iltre. Sr. D. Antoni M. a Alcover, Vicari general del Bisbat de Mallorca. 

— La llengua catalana té sintacsis propria. 

Dk. RAMON MENÉNDEZ PiDAL, Professor de Filologia a l'Universitat de Madrid.— 

Sobre los limites del Valenciano. 
Emili Vallès, de Barcelona. — ; Perquè '1 Congrés se ficsa tant en la defensa de la 

Sintacsi? 
JOAQUIM CaSES-CaRBÓ, de Barcelona. — Us correcte de la conjunció doncks. 
Dk. BERNAT SCHÀDEL, Professor a l'Universitat de Halle. — Obgecte y sistema de 

l'Institut pera estudiar la llengua catalana; y Necessitat de fer l'aties llingüístich 

del català. 
JOAN BàRDINA, Llicenciat en Filosofia y Lletres, y Mestre de Barcelona. — Guia peda- 
gògica pera escriure les vocals àtones dubtoses oc y ou. 
Joan PALOMBA, Mestre d'escola, d'Alguer. — La gramàtica del dialecte modern alguerès. 
Ramon Miquel y Planes, bibliòfil de Barcelona. — Els relatius que y qui. 
P< )MPEU Fabra, Professor a l'Escola tècnica de Bilbao. — Qüestions d'ortografia catalana. 
ANTONI ClUFFO, d'Alguer. — Influencies de l'italià y diferents dialectes sards en l'alguerès. 
Mk. JOSEPH SaROí'HANDY, Professor al Liceu de Versailles. — Català de la regió pire- 

ncnca de l'Andorra, Pallars y frontera d'Aragó. 
MOSSÈN MARIAN GRANDÍA, Doctoren Filosofia y Lletres, de Barcelona. — Formació de 

la paraula catalana. 
Mossèn Esteve CASAPONCE, Rector d'Arles su '1 Tech (Vallespir). — Diferencies més 

notables que hi hà entre '1 català de Barcelona y '1 català parlat en el Russilló y 

especialment en el Vallespir. 
DR. GABRIEL NOGUÉS Y GARCÍA, de Barcelona. — Importància de l'Etimologia per l'es- 
tudi científich de les llengües; y Crítica d'algunes formes errònies del llenguatge 

escrit. 
G. Ramon OrlanüIS, S. J. — Necessitat de l'estudi de les llengües sàvies com a base 

per la filologia catalana. 
AnGEL SALLENT, Apotecari de Tarrassa. — Etimologies catalanes. 
MOSSÈN ANTONI M.a NAVARRO, Rector de Montclar.— La llengua catalana en el Pallars 

y Ribagorça. 
\ flÒTOR < >LIVA, de Vilanova y Geltrú. — Apuntacions sobre'l català d'Aragó. 



— 25 — 

PERE VIDAL, Arxiver del departament francès dels Pirineus Orientals, Perpinyà. — 
Ouelle a èté l'influence du français sur le catalan du Roussillon. 

A.NGEL Rl ix Pablo, de Ciutadella. — Rastre que la dominació inglesa deixà dins el 
català de Menorca. 

MOLT IlTRE. Sr. D. VlCENTS SERRA V ORVAY, Canonge y Rector del Seminari 
d'Ivissa. — Sobre l'apreci en que es tinguda a Ivissa la llengua pròpia; y Particula- 
ritats del llenguatge d'Ivissa. 

Dr. Fritz HOLLE, de Berlín. — La frontera de la lengua catalana en la Francia 
meridional. 

FRANCESCH D'ALBRANCA, de Sant Cristòfol de Menorca. — Paraules menorquines 
d'origen àrab. 

MicilEL Ventura, Catedràtich a la Escola Normal de Madrid. — Transcripció etymo- 
lògica dels signes grecs /, <?, p, $ i v. 

Gabriel ALOMAR, de Palma de Mallorca. — ;Es indispensable per la vida y progrés de 
la nostra llengua l'unificació absoluta de l'ortografia catalana? (*) 



Secció Literària 

JOAN Alcover, Relator de l'Audiència de Palma de Mallorca. — La llengua catalana 
que hem apresa en l' infància, es absolutament indispensable y insustituible com a 
element d'expressió artística. 

MOSSÈN Miquel Costa y Llobera, de Mallorca. — No hem de permetre que la nostra 
llengua sigui esclava ni tributaria de cap llengua estrangera. 

JOSEPH Pijoan, Arquitecte, de Barcelona. — La llengua parlada y la llengua escrita. 

Dr. ANTONI BartüMEUS, representant de l'Academia y Laboratori de Ciències Medi- 
ques de Barcelona. — Necessitat de reconstituir el llenguatge mèdich biològich català. 

Dr. Diego Ruiz, de Barcelona. — Aptitut de la llengua catalana per les especulacions 
filosòfiques. 

Guillem ReynÉS, Arquitecte, de Palma de Mallorca. — Necessitat de reconstituir el 
llenguatge català en els oficis tècnichs y en l'art de construcció. 

Dr. COSME Parpal, Professor aussiliar a l'Universitat de Barcelona. — Les gloses 
populars a Menorca. 

Jaume MASSÓ y Torrents, de Barcelona. — Conveniència de l'estudi y propagació dels 
nostres clàssichs dels segles Xill e , \iv e y \v e per reconstituir la llengua nostra. 

Manuel de Montoliu, Advocat, de Barcelona. — Moviment assimilista de la literatura 
catalana en els temps moderns. Conveniència de que 's facin moltes traduccions y 
esment ab que cal feries. 

Mossèn LLORENS Riber, Catedràtich del Seminari de Palma de Mallorca. — Missió dels 
escriptors en quant al manteniment de la puresa y unitat de la llengua. 

Joan TORRENDELL, publicista, de Mallorca. — Trascendencia del periodisme per la pro- 
paganda y consolidació del Renaixement y Restauració de la nostra llengua. 



(*) Apareguda dins el fascicle-programa del Congrés com Tenia (Secció Literària), ara devingut Comunicació per no haverse 
presentat el Ponent ni ningú en substitució d'ell a defensarlo. 



— 26 — 

Mr. R. F< H i CHÈ-DELB< >SC, Director de la Revue hispanique. — Les traductions catala- 
nes de la Bible. 
I)r. ADOLFO BONILLA SanMARTIN, Catedràtich de l'Universitat de Madrid. — La novela 

catalana de cabàllerías: Tirant lo Blanch. 
JOAN Gívanel, Advocat, de Barcelona. — Necessitat de publicar una biblioteca clàssica 

catalana per la formació del Diccionari. 
Mateu Obrador, Llicenciat en Filosofia y Lletres, y Arxiver de la Diputació de 

Palma de Mallorca. — L'edició original de les Obres de Rànión Liill. 
Dr. Eberartii VOGEL, Professor a l'Escola Politècnica d'Aachen. — Conveniència de 

formar les traduccions de les llengües del Nort a la catalana. 
Francesch Carreras y Candi. — La proto-historia de la Llengua Catalana. 
Joaquim Miret y Sans. — Patrius Sermó. Documents en català vulgar del temps del 

rey En Jaume I. 
MOSSÈN J. BLAZY, Rector de Nohèdes (Conflent). — Consolidació del català al Rosselló, 

Vallespir y Conflent. 
JULI DELPONT, de Perpinyà. — El català al Rosselló. 
Jüseph Calmette, Professor a la Facultat de Lletres de Dijon. — Les documents 

épistolaires d'archives et l'histoire de la langue. 
Alfons Sans y Rossell, de Barcelona. — Evolució d'una llengua. 
Mr. Amedée Pagès, Professor al Liceu de La Rochelle. — Observations sur l'utilité 

d'une édition critique d'Auzias March pour l'étude de la langue et de l'orthographie 

catalanes. 
Mr. L. Barrau-DÍHIGO, Bibliotecari de la Sorbona, París. — Les manuscrits latins et le 

texte catalan des Gesta com i tu ni Barcinonensium. 
FRANCESCH Flos y CALCAT, Mestre, de Barcelona. — L'ensenyansa de la gramàtica a les 

escoles. 



Secció Social y Jurídica 



Dr. JOSEPH Franquesa v Gomis, Mestre en Gay Saber, Professor a l'Universitat de 
Barcelona y representant de la «Unió Catalanista» . — Hem de defensar la nostra 
llengua y reivindicar tots els seus drets. 

FREDERICH BARGELÓ, Director artístich de l'Associació de Lectura Catalana. — Neces- 
sitat de popularisar la lectura dels textes genuins catalans. 

FRANCESCH ALBÓ, Diputat a Corts. — L'ús de la llengua propria, considerat com un 
dret. Necessitat de respectarlo totalment y garantirlo en la vida jurídica integral 
dels catalans (llegislació, contractació, testamentificació, oficines públiques, tribu- 
nals de justícia, etc.) 

Mn. JOAN AGUILÓ, de Manacor (Mallorca), — Fronteres de la llengua catalana y esta- 
dística dels que parlen en català. 

Mr. JEAN A. BRUTAILS, Arxiver de la Gironda, Burdeus. — Le droit andorran; comme il 
s'est formé et comme il a faite son evolution. 

ACAD] mia di. Ji i i i ii DENCIA Y LLEGISLACIÓ, de Barcelona. — Necessitat de recons- 
tituir el llenguatge jurídicb català. 



LLISTA DE CONGRESSISTES 



Honoraris 



Albin, Dr. Kòròsi 

Alcover, Joan. Relator de V Audiència 

Aguiló, Mossèn Joan 

Amade, Joan. Professor agregat al Liceu 

Bonilla y Sanmartín, Dr. Adolfo. Catedratich de V Universitat 

Central 
Blazy, Mossèn J. Rector de 
Bjòrkmann, Dr. Gòran 
Bouska, Dr. Fr. Segimón 
Bisbe de la Seu d'Urgell, llim. Sr. 
Bisbe de Solsona, llim. Sr. 
Bikelas, Dimitrios 

Brotaus, Fra Rafel. Secretari dels Pares Franciscans 
Brutails, Joan August. Arxiver de la Gironda 
Barberà, Dr. Faustí. President de « Valencià JVova» 
Carsalade, Monsenyor Juli. Bisbe de 
Ciuffo, Antoni 

Concell Federal de Les l'alls d'Andorra 
Cambó, Francesch 

Casaponce, Mossèn Esteve. Rector de 
Calmette, Joseph. Professor a la Facultat de Lletres 
Counson, Dr. Albert, de Francorchamps (Bèlgica). Priatdozent 

a V Universitat de 
Centre de Viatjants y Representants 
Costa y Llobera, Mossèn Miquel. Mestre en Gay Saber 
Domènech, Juli. Cap d' Administració de Correus y de la Esta- 

feta del Congrés 
Delpont, Juli 
Estieu, Mr. Pròsper 

Farinelli, Dr. Arthur. Professor de VUniuersitat 
Foulchè-Delbosc, R. Director de la Revue Hispàniques 
Fastenrath, Johan 

Fullana, Fra Lluís. Provincial dels Pares Franciscans de Valencià 
Fabra, Pompèu. Professor a l'Institut Tècnich 
Fomento del Trabajo Nacional 

Guarnerio, Dr. Pere Enees. Catedratich a V Universitat de Pavia 
Gómez Restrepo, Honorable Sr. D. Antoni. Director del Ban- 
co de Comercio 
Güell y Bacigalupi. Excm. Sr. D. l•Lusebi 
Guimerà, Àngel 



Budapest 

Palma de Mallorca 

Manacor Mallorca) 

Montpeller 

Madrid 

Nohedes (Conflent) 

Stockolm 
Police 

Seu d' l'r ge l l 
Solsona 
Atenes 
Barcelona 
Burdeus 
í 'aleucia 
Perpinyà 
Alguer 
Andorra 
Barcelona 
Arles su 7 Tech 
Dijon 

Halle (Alemanya 
Barcelona 
Pollensa Mallorca) 

Barcelona 

Perpinyà 

Raissac- subre - Lampy 

(Llengadoc) 
Lnnsbruck 
París 
Colònia 
Ontinyent 
Bilbao 
Barcelona 
Milano 

Colòmbia 

Barcelona 

Id. 



28 — 



Greus, Vicens. Magistrat de l' Audiència. Representant de «Lo 
Rat Penat de Valencià 

Grandía y Soler, Mossèn Marian 

Gonçalves Vianna, Anicet R. 

Gay y Planella, Joaquim Manuel. Representant de V Ajuntament de 

Holle, Dr. Fritz. Professor al Liceu 

Llorente, Teodor. President Honorari de «Lo Rat Penat» 

Mistral, Frederich 

Menéndez Pelayo, Dr. Marcelí. Director de la Biblioteca Na- 
cional 

Menéndez Pidal, Dr. Ramon. Catedràtica de /' í 'uiversitat Central 

Montesclaros, Sr. Comte de. Administrador de la Casa- Correu 

Minana, Mn. Benjamí. Director del - Colleggio Spagnoulo» 

Mancho, Dr. Vicens. Catedrhtich de V Universitat 

Morel-Fatio, Mr. Professor de V Universitat 

Xyrop, Dr. Kr. 

Obrador y Bennàssar, Mateu. Arxiver 

Obrador, Ramon. Advocat 

Palomba, Joan. Mestre d' 'Escola 

Pagès, Amadeu. Professor al Liceu 

Prat de la Riba, Enrich. Diputat Provincial 

Poble Català, (El) 

Pikhart, Dr. Antoni 

Restori, Antoni. Professor de V Universitat 

Rennert, Dr. Huch A. 

Romaní y Puigdengoles, Francesch 

Roca y Roca, Joseph 

Rat Penat. (Lo) 

Riber, Mossèn Llorens. Catedràtic/i del Seminari 

Ribas Groot, Excm. Sr. D. Joseph. Ministre d' Instrucció 

Salinas, Antonino. Director del "Museo Xationale 

Schàdel, Dr. Bernat. Priva tdozent a V Universitat 

Saroïhandy, Joseph. Professor al Liceu 

Usó, Fra Ramon. Provincial dels Pares Franciscans 

Vollmòller, Dr. Karl 

Veu de Catalunya. (La) 

Vidal, Pere. Bibliotecari de la vila 

Vogel Muller, Eberhard. Catedrhtich al Institut y Politècnica 



Barcelona 

Id. 
Lisboa 
Roses 

Berlín 

Valencià 

Mahiano (Provença ; 

Madrid 

Id. 
Barcelona 
Roma 
Valencià 
París 
•Gent of te 
Palma de Mallorca 

Id. 
Alguer 
La Roc/ielle 
Barcelona 

Id. 
Praga 
Messina 
Filadèlfia 
Barcelona 

Id. 
Valencià 

Palma de Mallorca 
Colòmbia 
Palermo 

Halle (Alemanya 
J r ersa illes 
Barcelona 
Dresden 
Barcelona 
Perpinyà 
Aaclien ( Alemanya 



29 



Honoraris Protectors 



Ajuntament de 
Ajuntament de 
Ajuntament de 

Ajuntament de 

Ajuntament de 

Ajuntament de 

Ajuntament de 

Ajuntament de 

Ajuntament He 

Ajuntament de 

Ajuntament de 

Ajuntament de 

Acadèmia de Jurisprudència y Legislació)! 

Acadèmia y Labora torio de Ciència s Medi cas de Ca ta /nua 

Ateneo Barcelonès 

Andreu, Dr. Salvador 

Asociacióu Gremial de Drogueria y Productes Ouimicos 

Asociacióu de Viajantes del Comercio y de la Indústria 

Abat de Montserrat, llim. Sr. 

Batlló y Batlló, Enrich 

Balanzó y Pons, Llorens 

Batlló y Batlló, Àngel 

Baixeras, Enrich 

Boada, Nidblau 

Casanyas, Emm. y Rdm. Sr. Cardenal-Bisbe 

Comitè de Defensa Social 

Colegio de Farmaceuticos 

Colegio Notarial 

Colegio de Abogados 

Colegio de Mcdicos 

Càmara Oficial de Comercio 

Cucurny Guim, Màrius 

Cucurny Guim, Lluís 

Círculo Lírico 

Circulo Ecuestrc 

Circulo del Liceo 

Conde. Puerto y C* 

Comellas, F. 

Diario de Barcelona 

Dou, Exma. Sra. Marquesa de 

Estudis Universitaris Catalans 

Econòmica Barcelonesa de Amigos del País 

Fonolleda, Jaume 



Mataró 
Pol Ien sa 
Sabadell 
Figueras 
Badalona 

Sant Feliu de Guíxols 
Vilanova y Geltrú 
Manresa 
Vendrell 
Igualada 
Tarrassa 
Sóller 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Montserrat 
Barcelona * 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id, 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 



— 3° — 



Girona y Vidal, Manuel 

Girona y Ferrandis, Llins 

Herederos de Antonio Freixa 

Instituto Medico Fartnacèutico 

Jochs Florals 

L liga Rl 'gion a lis ta 

Llòrach, Viuda de 

Milà y Camps, Pere 

Marquès, Manuel 

Maristany, Pere Grau 

Orfeó C atalunya 

Olivar, Excm. Sr. Marquès de 

Pedrerol y Dardé, Artur 

Quadras, litre. Sr. Baró de 

Ouer y Boule, Lluís 

Real Asociación de Casadores 

Roca y Ballbé, Dr. Salvador 

Rius y Torres, Trinitat 

Russinyol, Albert 

Sant Jordi, Excm. Sr. Comte de 

Sanllehy y Girona, Carles 

Serra y Sant Iscle. Excm. Sr. Comte de 

Sensat e hijos, G. 

Solferino, Excm. Sr. Duch de 

Torras y Bages. Exm. e llim. Sr. Dr. D. Joseph. Bisbe de 

Unió Catalanista 

Yiada y Lluch, Lluís Carles 

Vilanova, Joseph M. a 

/ r anguardia. La Sr. Director de 



Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Cassà de la Selva 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
1 7 ( 7/ 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 



Efectius 



Alcover , Mossèn Antoni 




Maria 


Palma (Mallorca) 


Algarra y Postius, Jaume 


Barcelona 


Alandí y Canela, Joan 


Id. 


Aràjol, Joaquim 


Id. 


Alcàntara y Colomer, Ma- 




nuel 


Id. 


Artizà, Gregori 


Capmany ( Em- 




pord à) 


Acadèmia de la Llengua 




Catalana de la Congre- 




gació de la Lnmaculada 




y S. Lluis Gonzaga 


Barcelona 


Alfonso y Quintanilla, 




Manuel 


' Id. 



Associació Popular Cata- 
lanista 

Associació Protectora de 
í Ensenyansa Catalana 

Alzamora, Enrich 

Aguiló, Jordi 

Alcover Maspons, Joan 

Alcover Masponsjoseph 

Aguiló, Estanislau 

Associació Catalanista 
Verdaguer 

Associació Naciotialista, de 
Arch, Andreu 
Aymerich, Vicens 
Argemí, Ramon 
Arteaga, Joseph M. 
Aguiló, Joan 
Auba, Mn. Joseph 
Alvarez Sereix, Exm. Se- 
nyor D. Rafel 
Alcover, Pere Joseph 

Aldrich, Albert 
Artigas Coma, Lluís 
Aulet Soler, Mn. Eugeni 
Aliberch y Tort, Mn. Joan 
Abadal y Soldevila, Frc. h 
Aureli y Petit, Joseph 
Arqués y Arrufat, Ramon 

Arqués y Arrufat, Joseph 

Acadèmia de la «.Joven- 
tut Catòlica» . (Sr. Presi- 
dent de la) 

Associació Artístic/i Cata- 
lanista del Poble Nou 

Aymerich y Gilabertó, 
Pau 



Id. 

Id. 
Palma (Mallorca) 

Id. 

Id. 

Id. 
Barcelona 

Granadella (Llei- 
da) 

Mataró 

Tarrassa 
Id. 
Id. 

Barcelona 

Palma (Mallorca) 
Id. 

Madrid 

Manacor (Ma- 
llorca) 

Barcelona 
Id. 

Tarragona 

Vich 

Manresa 

Tarrassa 

Borjes Blanques 
d'Urgell 
Id. 



Barcelona 
Id. 
Id. 



Argimón y Sabates, 

Miquel 
Arau, Jaume 
Amengual, Bartomeu 
Agrupació Catalanista de 
Aumatell, Joan 
Artigas, Mn. Joseph 
Alcoverro, Joseph 
Acadèmia de Higiene de 

Catalunya 
Alegre y Puig, Martí 
Acadèmia Calasancia 
Associació Catalanista, de 
Arlubins, Joaquim 
Audet y Puig, Andreu 
Amatller, Antoni 
Amatller, Teresa 
Agrupació Escolar Cata- 
lanista, «Pa món Llu 11» 
Associació Nacionalista, de 
Associació Catalanista, de 

Aplech Nacionalista Re- 
publicà de 
Associació Catalanista, de 
Associació Catalanista de 
Agramunt y sa comarca 
Associació Catalanista 

"■Bach de Roda» 
Associació Nacionalista, de 
As sociació Catalanista 

«Rafel de Casanova» 
Anguera y Basedas 

Joseph 
Armengol y Duran, Fran- 

cesch 
Amigo y Barriga, Joan 
Agulló y Vidal, Ferran 
Armonía. Revista literària 
Abadal, Raymond de 
Alòs y de Dou, Ramon de 
Acadèmia de Belles Lle- 
tres Catalanes de l'In- 
maculada y Sant Lluís 
Gonzaga, de la Santa 
Cova 
Associació Obrera Cata- 
lanista 
Avenir (£). Associació 
Democràtica A r acioua- 
lista 
Avenç (L'). Centre Cata- 
lanista 



Barcelona 

Id. 

Id. 
Vilassar de Mar 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
Tarrassa 
Barcelona 
Valls 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Calella 

Sant Boy de Llo- 
bregat 

Barcelona 
Premià de Mar 

Agramunt 

Roda 
Vallbona 

Manlleu 

Barcelona 

Sabadell 
Badalona 
Barcelona 
Girona 
Barcelona 
Id. 



Manresa 
Id. 

Mataró 

Cornellà de Llo- 
bregat 



— 32 



Argelagués, Antoni 
Armengol, Marcelí 
Aleu, Antoni de P. 
Aldrufeu Prats, Joaquim 
Abril y Guany abens, 

Joan 
AlòsydeDou, Xavier de 
Acadèmia v Laboratori 

de Ciències Mediques de 

Catalunya 
Arderiu y Colomer, 

Camil 
Arús, Lluís 
Altet y Sans, Sebastià 
Alavedra y Roura, 

Ramon 
Associació de Lectura Ca- 
talana 
Albi, Baró de 
Agell y Agell, Joseph 
Anguera, Jordi M. a 
Almirall y Aguilera, 

Cristòfol 
Alemany y Sagrera, Joan 
Aguirre, Màrius 
Anon, Antoni 
Abad de Viladrich, Rosa 
Andreu y Cabestany, 

Joseph 
Albanelly Vilas, Joaquim 
Albó y Martí, Francesch 
Aige, Ramon 
Abadal y Calderó 

Joaquim 
Abadal y Vinyals, Ramon 
Alòs, Joaquim de 
Almeda y Roig, Joaquim 
Almirall y Foristé, Joan 
Almirall y Castells, Joan 

Lluís 
Algarra, Francesch 
Anguera, Jordi 
Anguera de Sojo, Oriol 
Aplech Nacionalista. Re- 
publicà, de 
Ateneu Obrer del disti icte 

tirs 
Alemany Borràs, Joseph 
Armenté y Montsonis, |. 
Aguilera y Aguilera, 

Antoni 
Amat, Lluís 

Arqué y Clapes, Jaume 
Art del Pagi . i l: > 
Acadèmia de Taquigrafía 
Armengué, Martí 
Aguiló 5 Agustí, Joseph 
Associació Catalanista de 



Barcelona 


Atenen de 


Tarragona 


Lleida 


Ajuntament de 


Id. 


Barcelona 


Arqueològica. (La) 


Id. 


Id. 


Alemany y Anglès, Ale- 


• 




xandre 


Barcelona 


Tortosa 


Alcoverro Carsi, Joseph 


Id. 


B ire elona 


Alvinana y Vila, Ramon 


Tarrassa 




Aguiló y Miró, Àngel 


Barcelona 




Albrich, Mn. Bartomeu 


Id. 


Id. 


Aplech Autonomista , de 


Roses 




Armengol, Alexandre 


Barcelona 


Id. 


Almirall y Trius, Joan 


Id. 


Tarragona 


Antichy Portella, Antoni 


Id. 


Barcelona 


Anglès Quinjoan, Robert 


Id. 




Amat, Joan 


Id. 


Tarrassa 


Anglada, Baldomer 


Id. 




Alfonso Sans, Francesch 


Id. 


Barcelona 


Argemí, Joseph 


Id. 


Id. 


Antoràn, Joseph 


Id. 


Masnou 


Alemany, Mn . Pere 




Barcelona 


Joseph 


Andratx (Ma- 
llorca) 


Esparraguera 


Amer y Servera, Joan 


Manacor (Id.) 


Barcelona 


Amer y Servera, Miquel 


Id. (Id.) 


Id. 


Alzina y Melis, Joan 


Capdepera (Id.) 


Cherta 


Alcover, Mn. Bartomeu 


Sta. Eugènia (Id.) 


Estadella (Osca) 


Alzamora, Mn. Mateu 


Alcudia (Id.) 




Aguiló, Mn. Joan 


Manacor (Id.) 


Montblanch 


Amengual, Geroni 


Palma (Id.) 


Barcelona 


Artigues, Mn. Antoni 


Algaire (Id.) 


Id. 


Altadill, Agustí 


Barcelona 


Lleida 


Albertí, Joseph 


Id. 




Auge Corominas, Pere 


Id. 


Barcelona 


Arbona, S. J. , P. Bar- 




Id. 


tomeu 


Oriola 


Id. 


Artigas, Joseph 


Barcelona 


Id. 


Alzina, Joseph 


Id. 


Id. 


Aparicio, Antoni 


Id. 




Albert, Francesch 


Id. 


Id. 


Aymadé, Joseph 


Id. 


Id. 


Albinyana y Folch, 




Id. 


Joaquim 


Id. 


Id. 


Albinyana y Folch, Jo- 






seph 


Id. 


Badalona 


Alamàn Carvi, Francesch 


Id. 




Alamàn Carvi, Lluís 


Id. 


Barcelona 


Artigas Castelltort, Jo- 




Id. 


seph 


Id. 


Balaguer 


Asencio y Català, Emili 


Id. 




Alesa y Dalmau, Agustí 


Id. 


Barcelona 


Amat, Jaume 


Id. 


Id. 


Andreu, Antoni 


Id. 


Id. 


Abelló y Pedrol, Joseph 


Id. 


Id. 


Associació Catalanista del 




Id. 


Poble Sech 


Id. 


Id. 


Amigo, Pere 


Id. 


Id. 


Almirall, Ramon 


Id. 


Tarragona 


Albinyana, Joan B. 


Id. 



33 



Ateneu Catalanista de 
Gracia 

Argimón y Manso, Jaume 

Abadaly Portella, Antoni 

Aguiló, Alfons 

Ajuntament de 

Aragonès Carreras, Joan 

Arteaga y Santos, Mà- 
rius de 

Aladern, Joseph 

Amatller, Joan 

Alcover y Pujol, Gaetà 

Alabart, Mn. Gumersind 

Arias, Francesch 

Acadèmia de Bones Lle- 
tres de la Congregació 
de Maria Inmaculada 
y Sant jfoseph, de la 
Santa Cova 

Aymerich, Joseph 

Albert, Joan 

Amat, Jaume 

Aragay, Pere 

Andreu, Manuel 

Agelàu Euras, Jacinto 

Amade, Mr. Jean 

Balaguer, Manuel 

Bassols y Iglesias, Jo- 
seph M. a 

Bover y Teixidor, Mn. 
Joaquim 

Baurier, Enrich 

Baranera, Mossèn Jo- 
seph M. a 

Bofarull, Mossèn Jaume 

Bartomeus, Antoni 

Brunet, Antoni 

Balaguer de Costa, Ar- 
cadi 

Bruguera, Lluís M. a 

Basté, Pere 

Barceló, Mn. Bonaventr. 3 

Bosch, Joan 

Bofill y Matas, Jaume 

Botey, Mn. Lambert 

Benet, Joseph 

Boada y Lledó, A. 

Borràs, Lluís 

Blanch, Francesch 

Balanzó y Pons, Jo- 
seph M. a 

Bonet y Ferrer, Àngel 

Balanzó y Pons, Joan 

Balanzó y Echevarría, 
Vicens 

Balanzó y Echevarría, 
Joan 





Brasa y Sagrera, Isidre 


Barcelona 


Barcelona 


Bardina, Joan 


Id. 


Manresa 


Bernadas y Ferrer, Pau 


Id. 


Id. 


Botia, Joaquim 


Palma (Mallorca) 


Palma (Mallorca) 


Bestart, Mn. Gaspar 


Consell (Id.) 


Felanitx (Id.) 


Bestart, Joan 


Id. (Id.) 


Barcelona 


Balle, Mn. Bernat 


Palma (Id.) 




Bauzà, Mn. Antoni 


Sóller (Id.) 


Id. 


Barceló y Mas, Mossèn 




Id. 


Antoni 


Sant Joan 


Id. 


Bonet, Llorens 


Santanyí (Id.) 


Id. 


Basedas y Vailà, Tomàs 


Barcelona 


Id. 


Bolet, Mn. Joseph 


Badalona 


Id. 


Bosch, Mn. Vicens 


Talarn (Lleida) 


» 


Bolet, S. J., P. Pere 


Sarrià (Barcelona) 




Bulbena Tosell, Antoni 


Barcelona 




Batlle, Joan 


Id. 




Busquets Jané, Joan 


Id. 


Manresa 


Bofill y Boix, Mn. Pere 


Vi eh 


Barcelona 


Bayés y Coch, Lluís 


Id. 


Id. 


Bertran y Calderó, Joa- 




Id. 


quim de 


Id. 


Id. 


Botey, Joseph 


Barcelona 


Id. . 


Baixeras, Joseph M. a 


Id. 


Id. 


Baixeras, Dionís 


Id. 


Montpeller 


Buxadé y Ferrer, Joseph 


Id. 


Barcelona 


Borràs, Joseph 0. 


Id. 




Bisbal, Victori 


Id. 


Id. 


Borràs, Mn. Lluís 


Lleida 




Bassegoda, Ramon E. 


Barcelona 


Vilabertran (Gi- 


Ballbé, escolapi, P. Magí 


Mataró 


rona) 


Ballestar y Gra, Mossèn 




Barcelona 


Joan 


Sant Quintí de 
Mediona 


Badalona 


Banús y Moreu, Joan 


Calella 


Tarragona 


Boldú, Joseph 


Artesa de Segre 


Barcelona 


Blasi, Francesch 


Barcelona 


Id. 


Bosch y Eura, Miquel 


Vich 




Burgas, Joseph 


Barcelona 


Id. 


Bros, Ignasi 


Sabadell 


Id. 


Boselli, Carles 


Vilanova y Geltrú 


Id. 


Berger, Emili 


Vilafranca del Pa- 


Palma (Mallorca) 




nadés 


Id. 


Bonet Comajuncosa , 




Barcelona 


Lluís 


Barcelona 


Id. 


Basil y Matas, Trinitat 


Id. 


Tarrassa 


Barrionuevo, Joseph 


Id. 


Id. 


Borrut y Soler, Salvador 


Id. 


Ivissa 


Bayó, Jaume 


Id. 


Barcelona 


Bordas y Flaquer, Marian 


Id. 




Badrinas, Antoni 


Tarrassa 


Id. 


Bosch, Joan 


Id. 


Id. 


Biblioteca Anís 


Barcelona 


Id. 


Bargunyà y Bellido, Ma- 






nuel 


Girona 


Id. 


Bertran, March Jesús 


Barcelona 




Bonet y Ferrer, Abel 


Id. 


Id. 


Bosch, Marcel 


Vilassar de Mar 



34 



Barrufet y Puig, Pere 

Batlló y Batlle, Alfret 
Balcells, Joaquim 
Berenguer y Sala, Joan 
Brillas y Esteba, Andreu 
Bedós, Francesch de P. 
Botey y Garriga, Jaume 
Borrell y Valls, Florenci 
Bofill Bosch, Jaume 
Bertran d'Amat, Felip 
Bertran y Musitu, Joseph 
Batlló, Frederich 
Busquets y Vila, Pere 
Baixas, Joan 

Biblioteca Clàssica Cata- 
lana 
Biblioteca Clàssica Cata- 
lana. Sr. President de 
Borràs, Mn. Antoni 

Beltran, Joan 
Boldú, Antoni 
Bergós, Joan 
Bergadà y Solà, Mossèn 

Ramon 
Bonet y Escarré, Ciriach 
Biada, Joseph, M. a 
Banqué y Faliu, Joseph 
Bertrand, Franc. h de P. 
Bonet, Joseph 
Ballester, Joseph M. a 
Bassols y Iglesias, Claudi 
Batchillería, Jaume 
Batllori y Umbert, An- 
dreu 
Balcells y Majó, Joseph 
Borrell y Sarret, Joan 
Barjau y Pons, Franc. 1 ' 
Bertran e Illa, Alfret 
Balcells y Pellicer, Gaetà 
Botey y Puig, Martí 
Bonnay y Carbó, Alfons 
Baldó, Maria 
Bellido y Golferichs, Je- 
sús .\f. ;i 
Bohigas y Canadell, Julià 

Bofarull y Artés, Manuel 
Bertran y 1 Jovera, Ernest 
Barretina Torellonenca 

(La) 
Buijalés y Sola, Adolf 
Bonnin Martí, Antoni 
llatí hillería, Lluís 
Badia y Miarnau, Joseph 
Balaguer y Mestre, Mos- 
sèn Joseph 



Montbrió del 


Barba y Ferrer, Bonavet. a 


Barcelona 


Camp 


Bellido, Joseph M. a 


Id. 


Barcelona 


Batlle, Lluís 


Id. 


Id. 


Benet y Guarch, Joseph 


Santes Creus 


Id. 


Bellfort, Fèlix 


Barcelona 


Id. 


Borrell y Soler, Antoni 




Sabadell 


Maria 


Id. 


Badalona 


Budó, Eduart 


Castelló d'Ampu- 


Barcelona 




ries 


Id. 


Borràs y Solé, Francesch 


Barcelona 


Id. 


Bové, Mn. Joan 


Sardanyola 


Id. 


Barre, Baró de la 


Barcelona 


Id. 


Bargunyà y Boxa, Mos- 




Id. 


sèn Joseph 


Id. 


Id. 


Brillas y Casas, Joseph 


Id. 




Barri, Joan 


Id. 


Id. 


Botet, Pere 


Igualada 




Barberà y Ramon, Elías 


Barcelona 


Id. 


Barberà y Humbert, An- 




Salines (Mallor- 


toni 


Id. 


ca) 


Balcells, Mn. Antoni 


Tarragona 


Barcelona 


Boadella y Ribó, Manuel 


Barcelona 


Les Penelles 


Borralleras, Joaquim 


Id. 


Lleida 


Balaguer de Rubió, Pilar 


Id. 




Berché, Joseph 


Id. 


Albi (Lleida) 


Bertran Tasis, P. 


Id. 


Barcelona 


Biblioteca Museu Bala- 




Id. 


guer 


Vilanova y Geltrú 


Id. 


Bofarull, Conrat 


Barcelona 


Id. 


Boy, Santiago 


Id. 


Sallent 


Biern y Clota, Claudi 


Id. 


Barcelona 


Balcells, Miquel 


Id. 


Id. 


Bultó, Isidre 


Id. 


Id. 


Bonfill, Plàcit 


Id. 




Batlle Gené, Antoni 


Id. 


Id. 


Bertran, Joseph A. 


Id. 


Id. 


Blanxart y Novellas, Pere 


Id. 


Id. 


BlanxartyEstapé, Miquel 


Granollers 


Id. 


Bohigas y Canadell, Pere 


Barcelona 


Id. 


Bassegoda, Bonaventura 


Id. 


Id. 


Boada y Güell, Joan 


Id. 


Id. 


Barch, Joan 


Id. 


hi. 


Bonet, Llorens 


Ripoll 


Id. 


Blanch Benet, Ramon 


Barcelona 




Blanch Benet, Joseph 


Id. 


[d. 


Boixo, Joseph M. a 


Tarragona 


St. Feliu de Guí- 


Bordes, Joseph 


Barcelona 


xols 


Balaguer Martorell, Pere 


Reus 


Barcelona 


Baucells y Rodón, Nico- 




Id. 


lau 
Berenguer Matamala, 


Barcelona 


Torelló 


Lluís 


Id. 


Barcelona 


Barceló y Roca, Marian 


Id. 


Id. 


Barceló y Roca, Antoni 


Id. 


Id. 


Barceló / Roca, Joseph 


Id. 


Id. 


Rosacoma, Jaume 


( Ürona 




Buch, Joseph M. a 


Sant Pere Des- 


Esparraguera 




puig Vianya 



— 35 



Bernad y Duran, Joseph 


Barcelona 


Biosca, Antoni 


Barcelona 


Bozzo, Jaume 


Id. 


Braun, August 


Id. 


Balaguer de Taltavull, 




Buil, Andreu 


Id. 


Lluisa 


Id. 


Busquets, Guillem 


Id. 


Bennàssar, Damià 


Palma (Mallorca) 


Baldris Monràs, Artur 


Id. 


Benet y Cortinas, Joa- 




Balletvell, Juli 


Id. 


quim 


Vich 


Brosa y Roger, Joseph 


Id. 


Bernades, Frederich 


Barcelona 


Busón, Francesch 


Id. 


Bonastre y Parera, Joan 


Id. 


Baladía y Soler, J. 


Id. 


Benaprés y Mestre, Rita 


Sitjes 


Bruix y Rodellas, Octavi 


Id. 


Busquets y Punset, An- 




Brufau y Anglí, Antoni 


Id. 


toni 


Sant Vicens dels 


Blanchart, Jaume 


Id. 




Horts 


Bosom Vigo, Joan 


Id. 


Bofarull, Antoni 


Barcelona 


Benassar, Frederich 


Id. 


Brinyo y Queralt, Mag- 




Berdaguer, Florenci 


Id. 


dalena 


Tarragona 


Batlle, Anicet 


Id. 


Bru, Jaume 


Moncada 


Botey Vila, Leopold 


Badalona 


Bosch, Agustí 


Sant Sadurní de 


Balcells y Masó, Lluís 


Barcelona 




Noya 


Bofill y Parera, Joseph 




Bofill y Matas, Joan B. 


Barcelona 


Maria 


Id. 


Bofill, Joan 


Id. 


Bracons y Prat, Armen- 




Ballester, Francesch 


Id. 


gol 


Sabadell 


Barberà Xatruch, Lluis 


Id. 


Bracons y Prat, Joseph 


Barcelona 


Bofill, Jaume 


Id. 


Badosa, Ramon 


Id. 


Ballestine, Rafel 


Id. 


Baró, Joan 


Manresa 


Ballbardo,Mn. Josep M. a 


Girona 


Badell, Frederich 


Barcelona 


Barrera, Mn. Jaume 


Barcelona 


Balcells y Riera, Manuel 


Id. 


Bartrina, Francesch 


Id. 


Blanch, Francisco 


Id. 


Bordoy y Oliver, Miquel 


Felanitx (Ma- 


Bonet, Domingo 


Id. 




llorca) 


Bosch, Joseph 


Sarrià 


Bennàsser y Artigues, 




Ballester, Vicens 


Barcelona 


Mn. Antoni 


Id. 


Boada, Manuel 


Id. 


Bauzà y Terrassa, Mossèn 


* 


Brunet, Gaspar 


Id. 


Antoni 


Banyabufar (Ma- 


Botey, Artur 


Id. 




llorca) 


Bux, Antoni 


Tarragona 


Bigues Camps Riba 


Barcelona 


Bosch Lliri, Joaquim 


Sarrià 


Bofill, Àngel 


Id. 


Baixo, Antoni 


Tarragona 


Biosca, Jaume 


Id. 


Bofarull, Francesch de A. 


Barcelona 


Badia, Leandre 


Id. 


Barnadas Casanovas, Ra- 




Blajot, Víctor 


Id. 


mon 


Id. 


Bultó y Sert, Isidre 


Id. 


Blat Salgot, Joseph 


Id. 


Ballarà Andreu, Joseph 


Id. 


Bofill, Lluís 


Id. 


Boadella y Ribò, Fran- 




Baixerías, Bartomeu 


Id. 


cesch 


Id. 


Barrie, Antoni 


Id. 


Boada, Jaume 


Id. 


Bonet, Baró de 


Id. 


Borràs Santonja, Franc. h 


Id. 


Bagunyà, Joseph 


Id. 


Bofarull, Manuel de 


Id. 


Benet y Bové, Mn. Jaume 


Navàs (Berga 


Baquè, Marian 


Id. 


Boix, Frederich 


Pineda 


Beltran y Sanfeliu, Jo- 




Bastús, Carles 


Barcelona 


seph 


Sarrià 


Bosch Gally, Joseph 


Id. 


Basa y Auge, Joseph 


Barcelona 


Bertran, Antoni 


Id. 


Balart, Miquel 


Id. 


Borràs Torres, Pere 


Id. 


Borràs, Mn. Joseph 


Alexart (Tarra- 


Cases Carbó, Joaquim 


Id. 




gona) 


Casadevall, Bonaventura 


La Bisbal 


Barunat, Mn. Pere 


Id. 


Costa y Bufí, Gaspar 


Barcelona 


Busquets, Joseph M. a 


Barcelona 


Carreiio, Pere 


Tàrrega 


Berenguer, Joan B. 


Id. 


Carner y Puig-Oriol, Jo- 




Bofill, Joseph M. a 


Id. 


seph 


Barcelona 



- 3 6 



Cabot y Rovira, Dionís 
Cabot y Rovira, Joaquim 
Casellas, Raymond 
Cambó y Batlle, Fran- 

cesch 
Cunillera, Miquel 
Calvet, Eduart 
Calvet, Pere M. 
Cases, Joseph 
Casanoves, 5. J., P. Ig- 
nasi 
Campmany, Aureli 
Cases y Vinyes, Agustí 

Cases y Arxer, Joan 

Canals, Mossèn Antoni 

Company, Mossèn Macià 

Cardell, Mn. Miquel 

Cloquell, Miquel 

Codina, Francesch 

Colomer, Mn. Andreu 

Colomer, Ramon 

Cervera, Simeó 

Centre Moral Instructiu, 
de Gracia 

Canyades, Francesch 

Col•legi del Sagrat Cor, 
Rvt. Sr. Rector del 

Castellà y Raich, Gabriel 

Costa y Deu, Joan 

Colom y Virgili, Ra- 
mon 

Coves, Mn. Joan 

Cortès, Mn. Bartomeu 
Cortès, Mn. Nicolau 
Cortès, Maria Ignacia 
Cifre, Mossèn Rafel 
Costa y Llobera, Mossèn 

Miquel 
Coll y Gamundi, Mossèn 

Bartomeu 
Conas y Mirambell, Mos- 
sèn Antoni 
Carbonell y Puig, Sal- 
vador 
Centre Catalanista, de 
Casadevall y D y arts, 

Joan 
Costa y Planas, Antoni 
Centre Excursionista de 

( 'atalunya 
Cartanyà Llorach, Joan 
Campos Batlle, Antoni 
Collell Baucells, Mossèn 
Jaume 

devall Marramón , 
Mn. Ramon 



Barcelona 
Id. 

Id. 

Id. 
Alió (Tarragona) 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
Id. 
Sant Feliu de Guí- 
xols 
Id. 
Palma (Mallorca) 
Id. 
Id. 
Id. 
Barcelona 

Id. 
Tarrassa 
Barcelona 

Id. 
Id. 

Id. 
Igualada 
Sabadell 

Barcelona 

S'Arrecó " (Ma- 
llorca) 

Palma (Mallorca) 
Id. ' (Id.) 
Id. tld.) 

Palma (Id.) 

Pollensa (Id.) 

Sóller (Id ) 

Palma (Id.) 

Santiago de Cuba 
Id. 

Tarrassa 
Barcelona 

Id. 
Valls 

Barcelona 

Vich 
Id. 



Casarramona, Joseph 

Callis Marquet, Joseph 

Catalunya Vella 

Cisa y Permanyer, Joan 

Caballería y Collell, Do- 
mingo 

Centre Excursioniste de la 
Comarca de Bages 

Coma y Morros, Agustí 

Colomé, Joan 

Condis Alegret, Carles 

Compte, Miquel dels 

Sants 
Colomer de Ribera, 

Maria 
Cruells Jornet, Pere 
Costa, Mn. Jacinto 

Cruells Pallarès, Jaume 
Comitè de Defensa Social, 

Sr. President del 
Campos, Tomàs 
Cortada, Alexandre 
Casagemas de Llopis, 

Josepha 
Caballer y Piris, Joseph 
Coll y Gasch, Antoni 
Corbella, Mn. Ramon 
Cabré y Brú, Andreu 
Coma y Cortinas, Mossèn 

Pere 
Camprubí y Mercader, 

Esteve 
Costa, Salvador 
Casablanca, Ferran 
Carreras, Manuel 
Canals, Joseph O. 
Cirera, Lluís 
Círcol Artistich de Sant 

Lluch 
Coll y Rodés, Ramon 
Cavaller Avinyó, Antoni 
Castellet, Francesch de P. 
Clapés y Corbera, Mos- 
sèn Joan 
Cassany Esturí, Antoni 
Cornet y Balet, Mn.Magí 
Coll, Jaume 
Casarramona, Joseph 
Cutenet, Telm 
Corominas Prats, Vicens 
Cornet, Florenci 
Codina y Sert, Mossèn 

Francesch 
Canals. Antoni M. a 
Castellà y Mestres, Joan 
Camps, Joan 



Vich 

Id. 

Id. 
Vilassar de Mar 

Barcelona 

Manresa 

Id. 
Olot 

Vilafranca del 
Panadés 

Barcelona 

Id. 

Id. 
Rocabruna (Gi- 
rona) 
Barcelona 

Id. 
Id. 
París 

Barcelona 

Id. 

Id. 
Vich 
Barcelona 

Vich 

Navarcles 
Barcelona 
Sabadell 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
Id. 
Id. 
Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Vich 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

I d. 
Sabadell 
Id. 



— 37 — 



Codina, Mn. Joan B. 

Colomer y Oms, Ignasi 
Maria 

Cararach, Joseph M. a 

Centre Catalanista, de 

Catalunya. Associació Ca- 
talanista de S. Marti 
de Provensah 

Ce?itre Català, de 

Costa y Pons, R. 

Centre Regionalista Dr. 
Robert 

Centre Català Autonomis- 
ta, de 

Centre Catalanista, de 

Catarineu, Joseph 

Centre Català, de 

Campins y Pigrau, Joan 
Centre Popular Catala- 
nista, de 

Cusi, Manuel 
Clapés y Trabal, Joseph 
Cullell Juncadella, Jo- 
seph 
Cullell Franques, Pere 
Comes Sorribes, Joseph 
Capdevila Raurich, Joan 
Clar, Mn. Miquel 

Campí, Mn. Eduart 

Conejos, 6 1 . J., P. Joseph 

Clivillé y Porqueras, Mos- 
sèn Pius 

Carrera, Mossèn Ramon 

Cortès, August 

Colominas, J. V. 

Constansó, Antoni 

Cabot y Casanovas, Jo- 
seph 

Comalat, Guillem 

Codina, Joan 

Cardús, Joan 

Casaponce, Mn. Esteve 

Camps, Marquès de 
Cardelús, Esteve 
Carreres y Llinyana, 
Lleonart 

Carreres y Llinyana, Mos- 
sèn Francesch 

Castella, Valentí 

Centre Autonomista de 
Dependents del Comerç 
. v de la Indústria 



Barcelona 


Corbatera y Roc;i, Jo- 






seph 


Barcelona 


Id. 


Comte y Valls, Joseph 


Pla de Cabra (Ta- 


Id. 




rragona) 


Arenys de Mar 


Cabré, Joaquim 


Tarragona 




Cartanyà, Mn. Joseph 


Id'. 




Cullaré y Pi, Maria 


Barcelona 


Barcelona 


Carreras, Joan 


Id. 


Sabadell 


Cardona, Joaquim 


Manresa 


Barcelona 


Coll y Vilac'ara, Joseph 


Barcelona 




Civil, Lluís 


Sallent 


Martorell 


Cisteró y Llanes, Sal- 






vador 


Barcelona 


Navarcles 


Canyas, Mn. Pere 


Mataró 


Figueres 


Ciurana y Pagès, Enrich 


Barcelona 


Barcelona 


Camats, Ricart 


Id. 


Sant Feliu de Guí- 


Costa y Avellaneda, An- 




xols 


toni 


Sabadell 


Barcelona 


Creus y Corominas, Teo- 






dor * 


Vilanova y Geltrú 


Sant Andreu de 


Ciervo, Joseph 


Barcelona 


Palomar 


Curet y Payrot, Fran- 




Barcelona 


cesch 


Id. 


Id. 


Casellas y Cals, Joan 


Id. 




Callicóy Vernis, Joaquim 


Id. 


Id. 


Casesnoves y Pastor, Jo- 




Id. 


seph 


Id. 


Agramunt 


Cluay Anglès, Francesch 


Tàrrega 


Barcelona 


Clotet y Massià, Bona- 




Santanyí (Ma- 


ventura 


Barcelona 


llorca) 


Camps y Mercadal, Fran- 




Vilanova de Meyà 


cesch 


Sant Cristòfol de 


(Lleida) 




Menorca 


Sarrià 


Casanoves y Degollada, 






Joan 


Barcelona 


Vilosell (Lleida) 


Clapers y Berenguer, Jo- 




Juneda Id. 


seph 


Id. 


Barcelona 


Clapers y Berenguer, 




Id. 


Casimir 


Id. 


Id. 


Carol y Castells, Joseph 


Id. 




Carol y'Prat, Pere 


Id. 


Id. 


Coll y Fort, Antoni 


Id. 


Recasens(Girona) 


Carreras y Artau, To- 




Barcelona 


màs 


Id. 


Id. 


Castellà y Suriguera, An- 




Arles su'l Tech 


toni 


Pons (Lleida) 


(Vallespir) 


Crespí y Moya, Joan 


Barcelona 


Barcelona 


Cabrinety y Navarro, 




Olot 


Tadeu 
Castanyeda y Valls, 


Id. 


Ayelo de Malfe- 


Martí 


Id. 


rit (Valencià) 


Culí y Verdaguer, An- 






toni 


Id. 


Valencià 


Castany, Eudalt 


Ripoll 


Barcelona 


Carreras y Bulbena, 






Joseph Rafel 


Barcelona 




Cassino Centellene/i 


Centelles 


Id. 


Camprodon, Joan 


Barcelona 



Campllonch y París, Eu- 
geni 

Cunill y Costa, Antoni 
Castro y Calpe, Antoni 

Castanyé y Prat, Joseph 
Creus y Vila, Francesch 
Camps y Oliva, Lluís 
Carreras y Candi, Fran- 
cesch 
Camós, Joan Baptista 
Colomer, Antoni 
Cunill, Bonaventura 
Cadellans, Francesch 
Cervera, Joseph 
Castanyer y de Cortada, 

Joseph 
Casas y Vinyas, Maria 
del Pilar 

Clavell y Planas, Narcís 
Capdevila, Joseph 
Campdepadrós y Puig, 

Baldomer 
Chaparro y Papiol, Fe- 
rran 
Casals y Prats, Ramon 
Creus y Esther, Manuel 
Casades y Gramatxes, 

Pelegrí 
Cortès y Basté, Hernàn 
Centre Catòlich d'Obrers, 
de 

Campmany y Capdevila, 
Francesch 

Catasús y Soler, Joseph 

Cabré y Gelabert, Joseph 

Cases, Joseph M. a 

Casadesús, Miquel 

Caballé y Goyoneche, 
Joan 

Canyelles, Ramon 

Cabré y Gelabert, Miquel 

Capella, Francesch M. a 

Corominas, Teodor 

Canaleta y Cuadras, Jo- 
seph 

Closa, Candi 

Canalias, Joan 

( 'oli, Tomàs 

Corominas, Pere 

Carbonell y Rovira, Jo- 
seph 

Carbonell v Mnri< h, Jo- 
seph 

Centre Català, de 



Vilafranca del Pa- 

nadés 
Sarrià 
Sant Carles de la 

Ràpita 
Barcelona 
Id. 
Id. 

Id. 

Palamós 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Sant Feliu de Guí- 
xols 
Mataró 
Barcelona 

Montblanch 

Id. 
Barcelona 
Id. 

Id. 
Id. 

Sant Joan de les 
Abadeses 

Barcelona 
Id. 
Id. 
Id. 
Id. * 

Tarragona 

ld. 
Barcelona 
Manresa 
Badalona 

Barcelona 

Calaf 

Barcelona 

Id. 

ld. 

Vilanova y Geltrú 

Id. 
Id. 



Cornet, Gaetà 

Callol y Chevalier, Rafel 

Casademont, Narcís 



Barcelona 

Id. 
Castelló d'Ampu- 
ries 



Calvet, Agustí 


Barcelona 




Crehuet, Pompeu 


Id. 




Creixell, Joaquim 


Id. 




Casajuana, Marcelí 


Id. 




Capdevila y Llambí, Ja- 






cinto 


Id. 




Cuadrada, Joan de la 






Creu 


Id. 




Corretjert y Valls, Jo- 






seph 


Id. 




Capdevila, Felip 


Id. 




Cirera, Joseph 


Vich 




Cases y Rubiol, Melcior 


Barcelona 




Constantí Bages, Antoni 


Id. 




Carsi y Carsi, Ignasi 


Id. 




Campanya, Manuel 


Id. 




Carreras Carbó, Manuel 


Id. 




Caritg, Carmel 


Id. 




Casas, Martí 


Malgrat 




Canibell, Eudalt 


Barcelona 




Colldeforns, Francesch 


Id. 




Calaff y Soler, Antoni 






Maria 


Id. 




Clavell y Planas, Joan 


Mataró 




Casanovas Ferrer, J. 


Barcelona 




Català, Joseph 


Ripoll 




Coca, Joan de la Creu 


Barcelona 




Camp de Tarragona (Lo) 


Tarragona 




Ce?iíre Nacionalista Ca- 






talà, de 


Id. 




Cambra Agrícola, de 


Vilallonga 




Corominas, Artur 


Barcelona 




Corominas, Frederich 


Id. 




Casas, Francesch 


Id. 




Coll Martí, Joseph 


Id. 




Corcoll Piera, Joseph 


Sarrià 




Colomé Cà, Joseph 


Barcelona 




Ciuró, Emili 


Id. 




Comerma, Antoni 


Id. 




Colomé d'Estrany, Te- 






resa 


ld. 




Codina y Massot, Ja- 






cinto 


Bordils (Girona) 


Cunill y Casas, Joseph 






Maria 


Barcelona 




Comas, Joan 


ld. 




Codina, Joan 


Id. 




Creus, Joseph 


Id. 




Casas y Font, Francesch 


Id. 




Carner, Jaume 


Id. 




Camps, Enrich 


Girona 




Có, Joseph M. a 


Barcelona 




Comas y Matabosch, Jo- 






seph 


Id. 





39 



Capsir y Martínez, Ar- 




tur 


Barcelona 


Calvet, Joseph 


Id. 


Comunitat de PP. Pauh 


Bellpuig 


Casanella, Joseph 


Barcelona 


Carrau, Pelegrí 


Id. 


Coll y Company, Joseph 


Id. 


Casals Tusell, Domingo 


Id. 


Creus, Jaume 


Id. 


Calvo Sicart, Ramon 


Id. 


Capdevila, Millà de la C. 


Id. 


Casibet Artigas, Antoni 


Id. 


Castelltort, Francesch 


Id. 


Cid, Joan 


Id. 


Canals Carreno, Antoni 


Id. 


Crespí, Rafel 


Id. 


Coll, Mn. Antoni 


Inca (Mallorca) 


Caldentey, Mateu 


Felanitx Id. 


Campins, Joseph 


Madrid 


Carbó, Joseph 


Barcelona 


Carlet, Compte de 


Id. 


Casanovas, Manuel 


Id. 


Crusat y Planas, Joseph 


Id. 


Cabanyes, Joaquim 


Mataró 


Castel-let, Pere 


Barcelona 


Camps, Francesch 


Id. 


Costa, Eusebi 


Id. 


Carbonell y Gras, Ar- 




tur 


Id. 


Cabeça, Miquel 


Id. 


Camprodon, Joan 


Id. 


Casals Maristany, Ignasi 


Id. 


Ciervo, Enrich 


Id. 


Carreras y Pujató, Fran- 




cesch 


Id. 


Corominas, Llorens 


Lleida 


Canaleta, Gaetà 


Barcelona 


Coll, Mateu 


Id. 


Cap al Ésser. Sr. Direc- 




tor de 


Tarrassa 


Cabestany, Joseph 


Barcelona 


Cardús y Pujol, Manuel 


Capellades 


Comas y Ribas, Miquel 


Barcelona 


Clapés y Trabal, Pere 


Id. 


Coronas y Valls, Ray- 




mond 


Id. 


Corominas y Prats, Do- 




mingo 


Id. 


Caldes Arús, Vicens 


Id. 


Colom, Sebastià 


Sant Feliu de 




Guíxols 


Cànovas, Antoni 


Barcelona 


Castelló Elías, Francesch 


Id. 


Comas, Ferran 


Id. 


Cudina Cartiles, Joseph 


Id. 


Calayud, Mn. Joan B. 


Id. 


Cabot, Benvingut 


Id. 


Compte, Rafel de 


Id. 



Coromina, Joaquim 


Barcelona 


Cardona, Ernest S. 


Id. 


Cabot, Pere 


Id. 


Cutchet, Pere 


Id. 


Cirici, Alexandre 


Id. 


Canivell, Jascinto 


Sevilla 


Casàn, Joseph 


Barcelona 


Carles, Joseph 


Id. 


Carbonell Panella, 




Mercè 


Id. 


Calderó Coronas, Xavier 


Id. 


Centre Catalanista del 


Vendrell 


Casanovas, Pere 


Barcelona 


Canals, Lluís 


Id. 


Carles, Domingo 


Id. 


Camprodon y Riera 




Ricart 


Id. 


Carreras, Joseph 


Id. 


Casanelles, Miquel 


Id. 


Coma, Joseph 


Id.- 


Costa y Pujol, Joseph 


Id. 


Cardona, Ramon 


Id. 


Cindreu Oliva, Maria 


Id. 


Casanovas, Mn. Joan 


Mataró 


Comas Rosell, Emili 


Id. 


Cot Pous, Lluís 


Id. 


Codina Güell, Jaume 


Barcelona 


Crespí, Lluís 


Id. 


Cabré, Joan 


Id. 


Cintas, Joseph 


Id. 


Casanova, Lluís de 


Id. 


Capmany, Antoni de P. 


Sabadell 


Costa, Agustí 


Barcelona 


Carreras Mas, Lluís 


Id. 


Casals Pena, Gabriel 


Sabadell 


Cabot, Ricart 


Barcelona 


Castellà, Manuel 


Id. 


Capdevila, Joaquim 


Id. 


Círcol Republicà Federal 




Instructiu 


Sabadell 


Cervera, Pere 


Barcelona 


Canalias Vintró, Joseph 


Id. 


Colell y Serra, Joseph 


Id. 


Cot Verdaguer, Pau 


Id. 


Claret y Asols,. Joseph 


Manresa 


Concabella, escolapi 




P. Joseph 


Mataró 


Cortina, Joaquim 


Barcelona 


Casas, Agapit 


Id. 


Costa Sanahuja, Joan 


Id. 


Cardona, Mn. Joseph 


Sabadell 


Cabot, Mn. Antoni 


Tàrrega 


Cortès Valls, Antoni 


Barcelona 


Casamada, Ramon 


Id. 


Centre Autonomista Mal- 




gratench 


Malgrat 


Casamajó y Alier, Fran- 




cesch 


Barcelona 



4° 



Codorniu, Joseph 

Cava Miraíbell, Sabí 

Colell, Mossèn Pere 

Cramp, Tomàs 

Casanovas Vargas, Ma- 
nuel 

Casanovas y Malet, Jo- 
seph 

Correo Catalàn. (El) 

Cruzet, Narcís 

Círcol Tradicionalista, de 

Casi/to de Sa/is 

Caze de Cabot, Maria 
Lluisa 

Carol, Xavier 

Calonge, Joan 

Comas, Joseph 

Clot, Lluís 

Cots y Soldevila, Pere de 

Comas, Antoni, 

Creuheras, Agustí 

Comellas, Joaquim 

Cortejón, Mn. Clemente 
Constansó, Marian 
Chabàs, Mn. Roch 
Cabané, Antoni 
Colomer, Antoni 
Counson, Dr. 

Damians yManté, Alfons 

Darder, Tomàs 

Duran, escolapi, P. Es- 

piridió 
Deyà, Mn. Antoni 
Uomenge, Mn. Pere 
Despuig, Mn. Llorens 
Duran y Ordines, Joan 
Dagés Vinyals, Joseph 
Dagés Benet, Mn. Joan 
Domènech y Ferrer, An- 
selm 
Del pont, Juli 
Deulofeu y Jubal, Lluís 
Dou yArumí, Mn. Ferran 
Dachs y Carné, Mn. Jo- 
seph 
Duran y Ventosa, Ma- 
nuel 
Domènech de Canyelles, 

Maria 
I lomènech Lluch, Pere 
Dencausse, Pere 
Duran y Bori, Salvador 
I >ausà y Arxer, Pere 

Domingo j Carreras, Mi- 
quel 



Barcelona 
Artesa de Segre 
Monsó (Osca) 
Barcelona 

Id. 

Gijón 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
'Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Tampa (Estats 

Units) 
Barcelona 

Id. 
Valencià 
Sabadell 
Barcelona 
Francorchamps 

(Bèlgica) 
Barcelona 
Palma (Mallorca) 

Tarrassa 

Muro (Mallorca) 

Son Carrió (Id.) 

Palma (Id.) 

Manacor (Id.) 

Barcelona 

Figueres 

Barcelona 
Perpinyà 
Palafrugell 
Baget (Girona) 

Vich 

Barcelona 

Tarragona 

Sabadell 

Barcelona 

Id. 
Sant Feliu de Guí- 
xols 

Valls 



Duran y Folguera, Mo- 




dest 


Sabadell 


Deulofeu y Fatjó, Antoni 


Barcelona 


Damians y Vila, Adolf 


Id. 


Danès y Casabosch, Ci- 




vil 


Id. 


Deulofeu de Pagès, Rosa 


Id. 


Deulofeu de Fernandez, 




Francesch 


Id. 


Dutrem-Solanich, W. 


Id. 


Duran y Espanya, J. 


Id. 


Dau r ella y Rull, Jo- 




seph 


Id. 


Duran y Ventosa, Lluís 


Id. 


Durbàn, Joseph 


Id. 


Dalmau Oliveres, M. 


Id. 


Degollada, Eduart 


Id. 


Dalmau y Puig de la 




Bellacasa, Ignasi 


Id. 


Dolcet, Manuel 


Id. 


Dachs y Pons, Ramon 


Id. 


Duran y Mayol, Joseph 


Id. 


Danur, Antoni 


Tarragona 


Draper Fossas, Joan 


Arenys de Mar 


Dolset Lladó, Manuel 


Barcelona 


Duran y Trinxería, Joa- 




quim 


Id. 


Doncel, Rossend 


Id. 


Doria Gasull, Amadeu 


Id. 


Domènech, Pau 


Alcudia (Ma- 




llorca) 


Doncos, Eveli 


Barcelona 


Daroca Carulla, Andreu 


Id. 


Duran, Joseph 


Id. 


Duart, Francesch 


Tortosa 


Danès y Vernedas, Joan 


Barcelona 


Dolsa, Lluis 


Id. 


Delclòs, Joaquim 


Id. 


Daniel y Ramona, Emili 


Id. 


Domingo Purroy, Joan 


Id. 


Domingo Purroy, Joseph 


Id. 


Dotres y Mas, Salvador 


Id. 


Diario de Mataró 


Mataró 


Damay, Jordi 


Barcelona 


Diputació Provincial de 


Tarragona 


Domingo, Ramon 


Barcelona 


Duran Bach, Joaquim 


Id. 


Domènech, Francesch 


Id. 


Dalmau, Gaspar 


Id. 


Escat, Jaume 


Id. 


Escat, Vicens 


Id. 


Esponellà, Baró de 


Id. 


Esteva, Mn. Francesch 


Palma (Mallorca) 


Escubós, Albert 


Barcelona 


Estudis, Sr. Director de 


Id. 


Escrivà y Pagès, Guillem 


Id. 


Espona y de Nuix, An- 




toni de 


Vich 



41 — 



Esteve y Seguí, Joseph 
Estadella Arno, Joseph 
Escalas yChamení, Fèlix 
Estalella, Eduart 

Escardívol, Valentí 

Estorch y Paulí, Joseph 

Escofet, Amadeu 

Escudé y Galí, Joan Bap- 
tista 

Estany y Martí, Martí 

Estrany, Geroni 

Escala y Canalías, Joan 

Esteve-Llach, Joan 

Espart, Benet 

Escudé y Galí, Ignasi 

Egea y Gaudí, Rosa 

Espadalí y Culí, Ramon 

Esteva, Felip 

Elías, Feliu 

Estrany y Lacerna, Ce- 
lestí 

Estapé y Millet, Joan 

Esplugas, caputxí, P. Mi- 
quel de 

Esteva, Mn. Sebastià 

Escaler, Arcadi 

Esteve, Baldomer 

Escayola, Enrich 

Estrada, Joseph 

Esquerra, Lluís 

Elías, Ignasi de 

Espinós, Francesch 

Espinós, Joseph 

Esclasans, Ramon 

Escoda, Francesch de P. 

Esteve, Candi 

Estalella y Trilla, Ramon 

Espel y Casals, Mossèn 
Joseph 

Estanyol y Colom, Jo- 
seph 

Fortuny, Carles de 

Francisco y Maymó, Car- 
les 

Font y Sagué, Mossèn 
Norbert 

Feliu y Taules, Joseph 
Maria 

Falp y Plana, Joseph 

Feliu, Sebastià 

Ferrà, Bartomeu 

Ferrés, Francesch 

Fàbregas y Rovira, Jo- 
seph 

Freginals, Cristòfol 

Font y Morer, Joseph 



Manresa 


Frigola y Prat, Lluís 


Cassà de la Selva 


Lleida 




(Girona) 




Barcelona 


Fàbregas, Lluís 


Barcelona 




Sta. Coloma de 


Freixes, Mn. Macià 


Andratx 


(Ma- 


Queralt (Segarra) 




llorca) 




Sant Boy de Llo- 


Ferré, Andreu 


Artà 


Id. 


bregat 


Fuster, Mn. Claudi 


Palma 


Id. 


Barcelona 


Font, Mn. Bartomeu 


Id. 


Id. 


Vilanova y Geltrú 


Font y Martorell, Sebasti 
Fluxà Alemany, Mossèn 


à Id. 


Id. 


Tarrassa 


Francesch 


Id. 


Id. 


Barcelona 


Ferrer y Masgrans, 






Id. 


Agustí 


Santiago dí 


: Cuba 


Id. 


Figueras y Sagues, Jaume 


Barcelona 




Id. 


Fuster y Biel, Pere 


Vilanova y 


Geltrú 


Id. 


Freixas, Joan 


Barcelona 




Tarrassa 


Fonolleda Guardiola, 






Barcelona 


Jaume 


Id. 




Id. 


Farando de Saint- Ger- 






Id. 


main, Lluís 


Id. 




Id. 


Forn Bellet, Ramon 


Girona 






Fomento del Trabajv 


Vilanova y 


Geltrú 


Id. 


Ferran, Pere 


Barcelona 




Masnou 


Fatjó y Vila, Joseph 


Vich ' 






Farnés, Sebastià 


Barcelona 




Sarrià 


Freixa y Argemí, Alfons 


Tarrassa 




Palma (Mallorca) 


Ferrer y Dalmau, Eugeni 


Barcelona 




Barcelona 


Fusté y Ramon, Rafel 


Vendrell 




Id. 


Font, Gaspar 


Barcelona 




Id. 


Folch, Jaume 


Id. 




Id. 


Farrés Fargas, Ramon 


Vich 




Id. 


Ferré Puig, Joseph 


Barcelona 




Id. 


Franquesa Barceló, Joa- 






Id. 


quim 


Girona 




Id. 


Freixas Martorell, Joa- 






Id. 


quim 


Valls 




Id. 


Fonts d'Aluart, Joseph 


Barcelona 




Id. 


Farnès y Vinyeta, Pere 


Id. 




Tarrassa 


Figueras y Sagues, Joan 


Id. 






Fontova, Tomàs 


Id. 




Navàs (Berga) 


Fiol y Rafart, Juli 


Id. 






Folch y Font, August 


Id. 




Barcelona 


Font, Alexandre 


Id. 




Id. 


Fàbregas Planas, Joseph 


Santa Colo 
Farnés 


ma de 


Id. 


Farré, Ramon 


Barcelona 






Font de Rubinat, Pau 


Reus 




Id. 


Feliu, Antoni 


Barcelona 






Fatjó, Santiago 


Id. 




Id. 


Final Vidal, Víctor 


Id. 




Id. 


Fages y Vila, Fèlix 


Id. 




Palma (Mallorca) 


Fortuny y Ferrer,Ramón 


Vilanova y 


Geltrú 


Id. 


Fontdevila d'Abadal 






Barcelona 


Mercè 


Barcelona 






Flos y Calcat, Franc. h 


Id. 




Id. 


Fort y Romeu, Joan 


Id. 




Id. 


Fontbernat Verdaguer, E. 


Id. 




Id. 


Fumanya y Cases, Carles 


Id. 





\ 



42 — 



Font de Pi, Carme 
Font, Mn. Esteve 
Ferrando y Obrador Bar- 
tomeu 
Fulló y Fàbregas, Fran- 

cesch 
Ferrando, Francesch 
Fontanillas y Gassull, 

Eduart 
Forçades y Palau, Ramon 
Folguera y Duran, Ma- 
nuel 
Feliu y Feu, Jaume 
Font y Reig, x^ugust 
Farriols Anglada, Agustí 
Fernandez y Deuloféu, 

Josepha 
Fuster y Domingo, Narcís 
Frias y Roig, Eugeni 

Fiol y Martí, Baltasar 
Figueras y Arenys, An- 
toni 
Forés y Olivé, Lluís 
Forns, Antoni 
Figa y Oliu, Joseph 

Foment de la Sardana 
Fàbregas y Mas, Pau 
Ferrer y Gisbert, Enrich 
Forcadas, Mn. Antoni 
Ferran, Mn. Salvador 

Faus y Condomines, Jo- 
seph 
Fargas, Miquel A. 
Fages, Carles 
Fages, Joseph M. a 
Fages, Ignasi 

Farràsy Bertran, Joaquim 
Fiol y Martí, Antoni 
Font, Manuel 
Fontana Almeda, Pere 
Faqués Quer, Marian 
Fàbrega y Cortès, Magí 
Franquesa y Gomis, Jo- 
seph 
Figuerola y Anglada, 

Lluís 
Figueras y Farnés, Pau 
Font y Torralbas, Frede- 

rich 
Font y Torralbas, Rafel 
Florenza Martí, Joan 
Ferrà, Miquel R. 
Ferrer Esteve, Ramon 
Farré Escofet, Emili 



Barcelona 
Vendrell 

Barcelona 

Id. 
Id. 

Id. 
Id. 

Sabadell 
Barcelona 

ld. 

Id. 

Id. 

Id. 
La Llacuna (Pa- 

nadés) 
Barcelona 

Id. 
Valls 
Barcelona 
Palamós (Em- 
pordà) 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
Olesa de Montse- 
rrat 

Guissona 

Barcelona 

Figueres 

Id. 
Castelló d'Ampu- 

rias 
Barcelona 

Id. 
Tarragona 
Barcelona 
Lleida 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Palma (Mallorca) 
Barcelona 

Id. 



Ferrés, Xavier 


Barcelona 


Furnells, Ramon 


Id. 


Fuster, Concepció 


Tarragona 


Fuentes, Enrich de 


Barcelona 


Feliu Cornellà, Salvador 


Id. 


Freixa y Batlle, Domingo 


Reus 


Foment Autonomista Ca- 




talà 


Barcelona 


Fontbona, Joseph 


Id. 


Faura, Albert 


Id. 


F'errer y Vallès, David 


Id. 


Font de Boter, Miquel 


Id. 


Ferrer y Maristany Frc. h 


Id. 


Figuerola y Recassens, 




Lluís 


Tarragona 


Folch, Carles 


Barcelona 


Fontana Almeda, Albert 


Id. 


Faura, Antoni 


Id. 


Font, Mn. Bernadí 


Inca (Mallorca) 


Franquesa, Ramon 


Barcelona 


Farguell, Manuel 


Id. 


Farguell, Joaquim 


Id. 


Figuerola y Bernadà, M. 


Id. 


Ferrer Solervicens, Joan 


Id. 


Feliu, Joseph M. a 


Id. 


Faus Condomines, An- 




toni 


Guissona 


Fort Vilafranca, Joseph 


Borjes d'Urgell 


Franch, Joan 


Barcelona 


Ferrer y Ferrer, Antoni 


Id. 


Farràn, Joseph 


Id. 


Fargas, Baltasar 


Id. 


Faus Condomines, Joan 


Lleida 


Ferrerons, David 


Barcelona 


Font y Cots, Francesch de 


Id. 


Falguera Sivilla, Antoni 




de 


Id. 


Faut, Miquel dels Sants 


Alexart (Tarra- 




gona) 


Fargas, Mn. Joan 


Barcelona 


Freixa y Argemí, Joseph 


Tarrassa 


Flaquers, Pere M. a 


Barcelona 


Font, Salvador 


1 


Font y Baixes, Mn. Nar- 


cís 


Vilanova y Geltrú 


Feliu Reventós, Joseph 


Barcelona 


Fochs Banquells, Ramir 


Id. 


Farell y Rius, Jaume 


Id. 


Frigola Mir, Francesch 


Id. 


Font, Eudalt 


Id. 


Font y Laporta, Antoni 


Id. 


Ferrer, Francesch 


Sant Sadurní de 




Noya 


Font y de Vinals, Joa- 




quim de 


Barcelona 


Font, Joaquim 


Girona 


Frexas Aulet, Benet 


Barcelona 


Frexas Parés, Benet 


ld. 



43 



l'ornés Parés, Joseph 
Fuster, Joseph 
Fàbregas, Francesch 
Forn, Pere 
Font Marquès, Joan 
Forns, Joan 
Foment Regionalista 
Fortuny, Mn. Antoni 
Foment de Cultura y Ad- 
ministració 
Freixa, Francesch 
Figuerola, Ramon 
Font, Emili 
Figuerola Ferreti, Pau 
Franco y Noguera, Pere 
Font Castells, Marcelí 
Font, Joaquim 
Forcada, Claudi 
Fàbregas y Fontrodona, 

Joan 
Font y Sala, Pere 
Figueras Lluch, Jaume 
Folch y Torres, Manuel 
Ferrer, Salvador 
Franquesa, Francesch 
Frau y Vey, Mossèn Jordi 
Figueras, Xavier 
Figueras, Joseph 
Girona y Llavoré, Joseph 
Guanyabens, Emili 
Gibeit, Agustí M. a 
Garau, Mossèn Mateu 
Gili, Pere Joseph 
Givanel y Mas, Joan 
Garrell, Diego 
Garriga, Mossèn Ramon 
Galí, Joan Baptista 
García Girona, Mossèn 

Joaquim 
Guasch, Frederich 
Girona, Pere Joan 
Gifreda, Antoni 
Gelambí, Wenceslau 
Gayà y Bauzà, Mossèn 

Miquel 
Garau y Socías, Antoni 
Guasp, Joan 
Garau, Mossèn Joan 
Galmés, Mossèn Salvador 
Grau y Gosa, Felip 
Genis y Aguilar, Martí 
Gudiol y Cunill, Mossèn 

Joseph 
Guardiola y Roig, Jaume 
Guitart Santasusagna, 

Mossèn Joseph 
Gorchs Esteve, Ceferí 
Garganta, Joseph M. a 



Girona 


Gelada, Geroni 


Olot 


Barcelona 


Genis, Salvador 


Barcelona 


Id. 


Gras Esteva, Rafel 


Lleida 


Id. 


Gibert y Escudé, Mau- 




Id. 


rici 


Tarrassa 


Id. 


Garriga Boixader, Mos- 




Berga 


sèn Àngel 


Sardanyola 


Madrid 


Guardia, escolapi, P. Llo- 






rens 


Mataró 


Cardona 


Galceran, Francesch 


Arbeca 


Barcelona 


Guarro y Cases, Lluís 


Barcelona 


Id. 


Galí Lalande, Ricart 


Id. 


Id. 


Gazeta Montanyesa 


Vich 


Id. 


Gent Nova. Centre Cata- 




Id. 


lanista de 


ISadalona 


Id. 


Guarro y Cases, Maria 


Barcelona 


Sarrià 


Goula y Plandiura, Ra- 




Barcelona 


mon 
Garriga y Torrents, Sal- 


Id. 


Id. 


vador M. ;l 


Id. 


Id. 


Garriga y Torrents, An- 




Id. 


toni 


Id. 


Id. 


Goig, Ranrón 


Id. 


Id. 


Gras, Miquel 


Id. 


Id. 


Gavaldà y Escoda, An- 




Palma (Mallorca) 


toni 


Id. 


Barcelona 


Garriga, Francesch 


Id. 


Id. 


Gay de Montellà, Rafel 


Id. 


Id. 


Güell y Grau, Juli 


Id. 


Id. 


Gispert y Serra, Frede- 




Tarragona 


rich M. de 


Girona 


Palma (Mallorca) 


Girona y Llagostera, Da- 




Id. 


niel 


Barcelona 


Barcelona 


Gausa y Pujol, Pere 


Id. 


Id. 


Guitart, Ignasi 


Id. 


Id. 


Gòngora, Joseph 


Camprodon 


Tarrassa 


Galí, Victorià 


Barcelona 




Galí, Narcís 


Id. 


Saragossa 


Gonzalez Balaguer, Do- 




Barcelona 


mingo 


Id. 


Id. 


Gallissà y Codina, Jo- 




Id. 


seph M. a 


Id. 


Id. 


Gubern, Jaume 


Id. 




Giró, Fidel 


Id. 


Palma (Mallorca) 


Gómez y Miranda, Fe- 




Id. 


rran 


Valencià 


Id. 


Guarro y Tarragó, Agustí 


Barcelona 


Id. 


Gorina y Parasols, Joa- 




Id. 


quim 


Id. 


Barcelona 


Golorons, Eugeni 


Id. 


Vich 


Graupera, Joan 

Gibert, Vda. de Pi, El- 


Id. 


Id. 


vira 


Id. 


Vilassar de Mar 


Gaya, Manuel 


Lleida 




Grau, Ferran 


Barcelona 


Manresa 


Grau y Mauri, Pere 


Id. 


Barcelona 


Golorons, Carles 


Id. 


Olot 


Grau, Francesch 


Id. 



44 



Giménez Fayo, Joseph 




Grau, Ramon 


Lleida 




Maria 


Valencià 


Gili, Serafí 


Barcelona 




Grau y Blanch, Joseph 




Garriga, Pere 


Id. 




Maria 


Barcelona 


Girbau y Homet, Joseph 


Id. 




Grandia y Soler, Mossèn 




Grau y Sàbat, Joseph 


Id. 




Marian 


Barcelona 


Grau y Sàbat, Ramon 


Id. 




Gumà y Carreras, Frc. h 


Id. 


Girbal y Balansó, Vicens 


Id. 




Galceran, Gustau 


Vilanova y Geltrú 


«Grau, Estapé y Millet» 


Id. 




Guasch y Ribera, Joa- 




Galvany y Parde, Joseph 


Id. 




quim M. a 


Barcelona 


Gallart, Francesch 


Id. 




Güell, Joseph 


Id. 


Gonzales, Manuel 


Id. 




Guasch y Miró, Joan 


Id. 


Galí, Alexandre 


Id. 




Grau y Gaig, Joseph 


Id. 


Guasch y Fortuny, An- 






Griera y Cruz, Pau 


Sabadell 


toni 


Id. 




Gallach y Torres, Joseph 


Barcelona 


Gironella, Enrich 


Id. 




Gual, Artur 


Id. 


Gallifa, Manuel 


Id. 




Gil y Ramonet, Enrich 


Id. 


Gasser Saguí, Ulrich 


Id. 




Gil y Ramonet, Remigi 


Id. 


Gamundi, N. 


Id. 




Gual, Joaquim. 


Id. 


Güell y Clapés, Ramon 


Id. 




Granados, Lluís 


Id. 


Güell y Clapés, Pe t re 


Id. 




Galilea y Aguiló, Delmir 


Id. 


García, Carles 


Id. 




Gorgas y Gorgas, Miquel 


Id. 


García y Mas, Carles 


Id. 




Galera y Cuyàs, Franc. h 


Id. 


Grinyó y Pinyol, Joan 


Lleida 




García, Francesch 


Id. 


Galobart Duran, Joan 


Barcelona 




Goberna y Mullerat, Jo- 




Giral, Mn. Antoni 


Id. 




seph 


Santa Coloma de 
Queralt (Segarra) 


Goday, Joseph 
Geronés y Vilardell, Jo- 


Id. 




Garriga, Mn. Marcelí 


Olesa de Montse- 


seph 


Id. 






rrat 


Godayol, Mn. Ramon 


Id. 




Garriga, Mn. Joseph 


Id. 


Garriga Maestanza, B. 


Id. 




Graner y Arrufí, Lluís 


Barcelona 


Gaza, Alfret 


Id. 




Galí y Figueras, Miquel 


Tarrassa 


Gorch y Monrós, Enrich 


Id. 




Gual, Adrià 


Sarrià 


Gasoliva, Cecili 


Id. 




Guasch, Robert 


Tarragona 


GrifuesyRafecas, Antoni 


Vilanova y Geltrú 


Gaudí, Francesch 


Barcelona 


Galard, Joseph 


Barcelona 




Gaudí y Cornet, Antoni 


Id. 


Grau Solé, Joseph 


Id. 




Grau March, Fortunat 


Id. 


Guileras Villarreal, Jo- 






Gol, Mossèn Pere 


Id. 


seph 


Id. 




Gramon y Puig, Ramon 


Balaguer 


Gabardos y Gatell, Pau 


Id. 




Gay de Montellà, Octavi 


Barcelona 


Guartmoner, Joseph 


Id. 




Goimbault, Emili 


Id. 


Gabarró, Antoni 


Id. 




Gurt Pujol, Eduart 


Id. 


Guinuso Català, Manuel 


Id. 




( rudiol Cunill, Ramon 


Vich 


Gou y Estruch, Ferran 


Id. 




Gorchs y Solallonch, 




Gaspar, Miquel 


Id. 




Mercè 


Barcelona 


Grau, Joan 


Id. 




Gorchs y Solallonch, En- 




Gou, Joseph 


Id. 




riqueta 


Id. 


Gispert Casellas, Mossèn 






Gaspar y Palanca, Miquel 


Id. 


Lluís 


Id. 




( iual, escolapi, P. Agustí 


Mataró 


Gambau, Bonaventura 


Sant Pol de 


Mar 


Gasch Turell, Manuel 


Barcelona 


Griera Cruz, March 


Sabadell 




García Crusó, Melcior 


Id. 


Girona y Soler, Joseph 


Barcelona 




Golis, Mn. Eudalt 


Campdevànol 


Gelabert Cuyàs, Joaquim 


Id. 




Gibert, Francesch 


Barcelona 


Gelabert Solà, Joseph 






Guasch y Montrado, Ma- 




Maria 


Id. 




nuel 


Tarragona 


Gómez y Perceló, Joa- 






Gabriel Gatell, Pau 


Id. 


quim 


Id. 




Gràcil Fernandez, Mar- 




Gitart Basangé, Joseph 


Id. 




celí 


Barcelona 


Graupere y Puig, Pau 


Vilassar de 


Mar 



- 45 — 



Gatvillaró, Joan 
Güell, Antoni 
García, Llorens 
Guiteras, Eusebi 
Gonzalez Urtebise, 

Eduart 
Gonçalvez Vianna, Ani- 

cet R. 
Ginart, Mn. Sebastià 
Genis y Horta, Emili 
Homs y Ginesta, Mn. Lluís 
Hospital, Mossèn Pere 
Humet, Joseph 
Homar y Salom, Antoni 
Horta, Joaquim 
Huguet y Campanya, 

Pere 
Heras, Ponci 
Hita y Morros, Felip de 
Herm, Joaquim 
Heuros, Marian 
Hochher, Walter 
Homar, Mn. Jaume 



Barcelona 

Id. 
Artà (Mallorca) 
Barcelona 

Id. 

Lisboa 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
Tarrassa 
Alaró (Mallorca) 
Barcelona 



Hortel, Frederich 
Iglesias y Guixard, Joseph 
Illa y Casany, Lluís 
Isart, Xavier 
Isart Moragas, Francesch 
Iglesias, Fèlix 
Iglesias, Ignasi 
Iglesias, Joaquim M. a 

Iglesias, Alfons 

Institut O/o// d'Ar/s y 

Ciències 
Isern y Hombravella, 

Jaume 
Insenser, Antoni 

Janer, Ignasi de 
Jover, Lluís 
Jové y Vergés, Fèlix 
Junyer y Ribera, Joan 
Juanola y Camalat, Joan 
Jujol y Gibert, Joseph M. 
Julià y Sust, Pere 
Joventut, periòdich ca- 
talanista 
Jeremías, Mn. Joseph 
Juncà, Remigi 
Jansà y Quintana, Tomàs 
Jurnet y To, Jaume 
Jaume Roldós, J. 
Jardí, Ramon 
Julià y Escuder, Salvador 
Juan Ginart, Mn. Joan 
Joventut Car/is/a de 



Sarrià 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Montuirí (Ma- 
llorca) 
Barcelona 
Maldà (Lleida) 
Vich 

Barcelona 
Tarragona 
Barcelona 

Id. 
Santa Coloma de 

Farnés 
Barcelona 

Olot 

Hospitalet 
Vilafranca del Pa- 

nadés 
Barcelona 

Id. 

Id. 
Figueres 
Palafrugell 
Barcelona 
Vilassar de Mar 

Barcelona 

Rubí 

Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Artà (Mallorca) 
Barcelona 



Julià, Manuel 

Julià, Mn. Ramon 

Julià, Joseph 

Julià, Jaume 

Jou y Olió, Llorens 

Jordà, Carles 

Jordà Sastre, Joaquim 

Julià Vilardell, Mateu 

Jaques, Eugeni 

Juan y Ginart, Miquel 

Joventut Autonomista de 

Jam, Pere 

Johera y Martí, Emili 

Junyer, Joan 

Junoy, Emili 

Junferrer, Joan 

Jofre, Joseph 

Jardí, Joseph M. a 

Julià, Francesch de P. 

Jolis Pons, Agustí 

Jover, Bonaventura 

Jové y Vergés, Antoni 

Jaumandreu, Adolf 

Jaumandreu, Francesch 

Junyent, Miquel 

Jorba y Romanyà, Emili 

Karr, Carme 

Koch, Joaquim 

Kirchner, Prudenci 

Kirchner, Eduart 

Llimona, Joan 

Llimona, Joseph 

Lladó y Fàbregas, Lluís 

Liíían y Heredia, Nar- 
ciso José de 

Llompart, Mn. Pere Jo- 
seph 

Llobera, Mn. Martí 

Llabrés, Mn. Antoni 

Lluch, Bartomeu 
Llongueras, Joan 
Lladó, Alexandre 
Llobera, Mn. Guillem 

Lliga Regionalis/a, de 
Llopis, Manuel 
Laporta Mercader, Ja- 

cintó 
Lluch Anfruns, Gabriel 
Llombart, Mn. Joan 
Lalainero, Anselm 
López Ventura, Antoni 
Lo Gerones, Sr. Director 

de 
Lloret y Ordeix, Pere 
Llobet, Joseph M. a 



Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Valls 
Barcelona 

Id. 
Capdepera (Ma- 
llorca) 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. v 
Girona 
Barcelona 

Id. 

Id. 
Barcelona 
Camprodon 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
Tàrrega 

Madrid 

Palma (Mallorca) 
Id. 

Binisalem (Ma- 
llorca) 

Tarrassa 
Id. 

Palma (Mallorca) 

Fornalutx (Ma- 
llorca) 

Sabadell 

Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
Monsó (Osca) 
Barcelona 

Girona 

Tarragona 
Tàrrega 



4 6 - 



Linares, Agustí 
Linares Delhom,Joan 
Lliga Regional, de 
Lliga Catalanista de 
Lliga Nacionalista Cata- 
lana de 
Llibertat. Periòdich 
Llorens y Caubet, Joan 
Lladó y Vilaseca, Joan 
Lorés y Domech, joseph 

Mana 
Llagostera, Lluís 
Lluch, Mn. Joseph M. a 
Llebaría, Joseph M. a 
Llobet, Joseph M. a é 
Llobera y Tost, Jaume 
López y Pàmies, Fran- 

cesch 
Llopart, Joan 
Lafont y Maríinez, Joa- 
quim 
Llatas y Agustí, Emili 
Llurens, Màrius 
Llardén Baratau, Enrich 
Llisas, Manuel 
Lloret y Sala, Mn. Marian 
Llorens y Carreras, Sara 
Llopis, Baldomer 
Lorés Domech, Jaume 
Lorés Domech, Franc. h 
López y Picó, Joseph 

Maria 
Lamothe de Grignon, 

Joan 
Lleonart Huguet, Joseph 
Lassaleta, Manuel 
Llussà Isamat, Joan 
Llorens Clariana, Antoni 
Llubí y Rissech, Joaquim 
Llopart, Joaquim 
Linares Delhom, Marian 
Llopis y Bofill, Joan 
Llorens, Joan 
Llobet, Ramon 
Lassaletta, Joseph 
Llorens y Galàn, Joseph 
Llugany Serra, Francesch 
Llugany Serra, Joseph 
Luque, Enrich del 
Llussà y Ventura, Joseph 
Llussà y Isamet, Encar- 
nació 
Lledó, Roch 

Lliga Popular Catala- 
nista 

Uuberas y Valls, Joseph 
Maria 



Barcelona 
Palafrugell 
Manresa 
Tàrrega 

París 
Mataró 
Barcelona 
íd. 

Id. 

Id. 
Tarragona 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Pineda 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Palafrugell 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Id. 

< lastellar del Va- 
lies 

Sant Pol de Mar 



Llobet Carbonell, Miquel 


Barcelona 




Lluch Martí, Joseph 


Id. 




Llongueras, Jaume 


Id. 




Lluhí y Rissech, Joan 


Id. 




Leonffie, Amadeu 


Id. 




Llovet y Saun, Joan 


Id. 




Lleó Morera, Albert 


Id. 




Lluveras, Manuel 


Id. 




Lladó, Manuel 


Id. 




Lacambra, Joseph 


Id. 




Losada, Enrich 


Id. 




Llorens, Francesch 


Id. 




Llibre, Francesch 


Id. 




Lutran, Doctor 


Perpinyà 




Massó y Torrents, Jaume 


Barcelona 




Montoliu, Cebrià de 


Id. 




Malagelada, Marian 


Sort (Lleida) 


Matheu, Francesch 


Barcelona 




Miquel y Pardo, Antoni 


Id. 




Moragas, Geroni.de 


Id. 




Marquès, Joan 


Palma (Mallorca) 


Miralles, Mossèn Joseph 


Id. 




Molines, Mn. Bartomeu 


Id. 




Maura y Montaner, Ga- 






briel 


Id. 




Massot, Mn. Melcior 


Id. 




Molina, Eugeni 


Id. 




Monlau, Joseph 


Id. 




Morell y Bellet, Faust 


Id. 




Morell y Bellet, Baltasar 


Id. 




Massanet, Mossèn Anto- 






ni Maria 


Id. 




Molines y Amen gual, 






Joan 


Campos 
llorca) 


(Ma- 


Moragas, Fidel 


Valls 




Montaner, Sebastià 


Barcelona 




Mateu, Mn. Bernadí 


Manacor 

llorca) 


(Ma- 


Millàs, J. 


Barcelona 




Massó Ventós, Joseph 


Id. 




Marco, escolapi, P. Sal- 






vador 


Tarrassa 




Martínez, Emili 


Lloret de Mar 


Miquel y Planas, Ramon 


Barcelona 




Moragas, Vicens de 


Id. 




Mi llet, Pere A. 


Id. 




Moragas y de Balle, Jo- 






seph de 


Id. 




Matheu y Sugranyes, 






Francesch 


Id. 




Mercader y Marina, Pau 


Id. 




Morev, Mossèn Joan 


M anacor 
ilorca) 


Ma- 


Mora, Mossèn Francesch 


Sta.Margal 


idald. 


Mestre y Huguet, Miquel 


Manacor 


(Id.) 


Morey y Gelabert, Llo- 






rens 


Manacor (Id.) 



47 



Marquès y Frontera, Joan 
Massanet y Beltran, Fran- 

cesch de P. 
Molinas, Sebastià 
Muntaner, Mn. Gabriel 
Montserrat y Grau, Joan 
Mestre y Mitjans, Jo- 

seph 
Martí, Lluís 
Magraner, Mossèn Pere 



Sóller (Mallorca) 

Palma (Id.) 
Senselles (Id.) 
Palma (Id.) 
Saragossa 

Santiago de Cuba 
Palma (Mallorca) 



Antoni 


Orient (Id.) 


Mestres, Antoni 


Palma (Id.) 


Muntaner, Mn. Agustí 


Santanyí (Id.) 


Montaner, Miquel 


Id. 


Mitjans, Joan 


Barcelona 


Molins de Sentmanat, 




Carles 


Id. 


Mer Güell, Manuel 


Id. 


Manyach, Pere 


Id. 


Montllor Rodó, Joan 


Id. 


Macià, Mn. Marian de 


Vilafant (Em 




pordà) 


Mundó Freixas, Manuel 


Barcelona 


Massot, Joseph 


Sant Julià de Vi 




latorta 


Manaut Taberner, Pere 


Barcelona 


Miró y Borràs, Olaguer 


Manresa 


Mas y Roig, Martí 


Barcelona 


Murtra, Claudi 


Id. 


Martorell, Francesch 


Id. 


Morera y Galícia, Magí 


Lleida 


Míos y Codina, Pere 


Id. 


Martínez y Serinyà, Ar- 




nau 


Barcelona 


Monmany, Francesch 


Id. 


Martí y Sàbat, Joseph 


Id. 


Martorell Terrats, Ge- 




roni 


Id. 


Mont sal vatje Fossas, 




Francesch 


Girona 


Martínez y Roig, Jo- 




seph 


Barcelona 


Martínez y Roig, Isidro 


Id. 


Molins, Francesch de P. 


Id. 


Magí y Camps, Mossèn 




Francesch 


Lloret de Mar 


Marquès, Francesch 


Sant Boy de Llo 



bregat 
Maluquer y Ansizu, An- 
toni Barcelona 
Marsans y Solà, Lluis Id. 
Miret y Sans, Joaquim Id. 
Martí, Alfons Id. 
Morató, Joan B. Id. 
Moliné y Brases, Ernest Id. 
Mercè, Ferran Id. 
Mir Fulla, Camil Id. 
Martí de Mir, Antonina Id. 



Montserrat y Cuadrado, 

Joseph 
Moll, Joseph 
Mayol Aymerich, Antoni 
Martí y Ballés, Oriol 
Mumbrú Ferran, Joseph 
Monegal, Trinitat 
Manjé, August 
Mallofré, Mn. Heribert 
Mestres, Mossèn Manuel 
Miró, Bonaventura 
Millet y Millet, Salvador 
Martí y Amat, Joseph 
Mitjans y Borés, Lluís 
Mercader y de Borràs, 

Francesch de 
Martí y Cabot, Jaume 
Mones y Costa, Llorens 
Millet y Pagès, Joan 
Mora, Artur 
Martí y Julià, Domingo 
Matas Picanyol, Joseph 
Mir y Gramunt, Alfons 
Molins, Joan 
Mestres y Folguera, 

Jaume 
Mas, Jacinto 
Magraner, Nicolau 
Millet y Pagès, Joseph 
Moragas y Barret, Fran- 
cesch 
Martí y Pujol, Francesch 
Mas, Artur 
Montoliu, Joseph de 
Mas Bagà, Joan 
Marquina, Rafel 
Millet y Pagès, Fran- 
cesch 
Montserrat, ligoria, P. 

Bartomeu 
Muntaner y Ordines, 

Francesch 
Maspons y Anglasell, 

Francesch de P. 
Mestres, Joseph 

Morera y Mestre, Joseph 
Mir y Ràfols, Pere 

Martín, Avelí 

Món y Bascos, Joan 

Masramón y Vilalta, Jo- 
seph Maria 

Mitjans y Nadal, Joseph 
Maria 

Magraner y Ripoll, Cris- 
tòfol 

Morera, Joan 



Valls 
Barcelona 

Id. 

Id. 
Sarrià 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Badalona 
Barcelona 

Id. 
Badalona 

Id. 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Agramunt 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
Id. 
Id. 
Id. 
Id. 
Id. 

Id. 

Palma (Mallorca) 

Id. 

Barcelona 
Vilallonga (Camp 

de Tarragona) 
Igualada 
Sant Sadurní de 

Noya 

Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Id. 



4 8 



Monteys y Serra, Manuel 
Marsà y Bragado, Ferran 
.Marcs y Oriol, Pere 
March, I. de Loyola 
Mata, Lambert 
Mirats, escolapi, P. An- 
toni 
Martorell y Panyelles, 
Antoni 

Mas y Jornet, Claudi 

Mares y Cervera, An- 
dreu 

Munné y Serramí, Joan 

Margarity Calvet, Arnau 

Masalias, Agustí 

Malagelada y Bremón, 
Marian 

Martí y Fornagueras, Joa- 
quim 
Millet y Pagès, Lluís 
Munné, Joaquim 
Mestre y de Paz, Rosa 
Morelló, Joaquim 
Masifern, Ramon 
Manyé y Jané, Antoni 
Mitjans v Llampallas, 

Pau 
Maluquer, Manuel 
Montoriol y Ramon, Mn. 

Joseph 
Melich y Gisbert, Carles 
Miquel y Planas, Joseph 
Martorell, Bernardí 
Mestre y Noé, Francesch 
M assot y Balagué, Jo- 
seph Maria 
Moix, Rafel 
Mas, Francesch 
Mir y Comas, Raül M. a 
Monmany y Pérez, 

Joseph 
Monmany y Pérez, 

Artur 
Martí y Riber, Marian 
Molas y Ricart, Joseph 
Montaner, Frederich 
Massip yGumà Joseph A. 
Martí y Bofarull, Bernàbé 
Mussolas, Antoni 
Morera, Emili 
Moya, Salvador 
Miralbell y Carreras, En- 

rirli 
Miralbell y Centena, Joa- 
quim 



Barcelona 

Tarrassa 

Barcelona 

Id. 

Id. 

Tarrassa 

Vilafranca del 
Panadés 

Mediona (Pana- 
dés) 

Port de la Selva 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Sant Sadurní de 
Noya 

Vilassar de Mar 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
Masnou 
Barcelona 

Id. 
Id. 

Esparraguera 
Barcelona 

Id. 

Id. 
Tortosa 

Barcelona 
Id. 
Id. 
Id. 

Montblanch 

Id. 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
Tarragona 

Id. 

Id. 

Id. 

Barcelona 
Id. 



Mora, Fran- 

y Mullerats, 



Maspons y Camarasa, 

Jaume 
Miró, Joan 

Monjo y Segura, Rafel 
Meià, Eduart 
Miquel y Castells, Joseph 
Miret Nadal, Mn. Joseph 
Mussons, Antoni 
Mascaró Isern, Joseph 
Moragas y Gracia, Ma- 
nuel 
Mercader y Sacanella, 

Eduart 
Matheu y 

cesch 
Munguet 

Marian 
Moner y Canut, Joseph 

de 
Martínez, Miquel 
Mussons y Mallofré, Gal 
Morera Bosch, Joseph 
Malagarriga, Francesch 
Mercadé, Domingo 
Mallafré, Pere 
Matamala, Llorens 
Maní, Carles 
Masó y Golferichs, Rafel 
Martínez Cuní, Joan 
Mollerat, Joseph 
Macià, Joseph M. a de 
Manresa, caputxí, P. Ru- 

pert de 
Mares, Pere Ricart 
Morell, Lluís 
Mor agrega Cosidó, 

Agustí 
Mas, Mn. Ignocenci 
Mas, Mn. Francesch 

Maluquer y Viladot, Joan 
Muntanyola y Piera, 

Francesch 
Muntanyola y Piera, Jo- 
seph 
Maristany y Colomer, Fè- 
lix 
Montua Imbert, Joseph 
Mayol y Mir, Amadeu 
Martínez, Joseph 
Mitjans y Nadal, Juli 
Mestanza, Mateu 
Mas y Casanovas, Joseph 
Mercadé Serra, Magí 
Marrttgat, Joseph Oriol 

Montserrat Martí, Ciril 



Barcelona 
Sant Feliu de Llo- 
bregat 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Igualada 

Barcelona 

Sitges 

Barcelona 

Ripoll 

Barcelona 

Id. 
Tarragona 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
Cambrils 
Barcelona 

Sarrià 
Barcelona 
Id. 

Id. 
Solsona 

Sant Joan (Ma- 
llorca) 
Barcelona 

Id. 

Id. 

[d. 

Id. 
Borjes del Camp 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
( ruissona 
Sant Sadurní de 

Noya 
Barcelona 



49 



Montserrat, Mn. Fran- 




Maspons, Mn. Antoni 


Barcelona 


cesch 


Felanitx (Mallor- 


Montllor, Joan 


Sabadell 




ca) 


Mir y Matas, Pius 


Barcelona 


Melis, Gabriel 


Capdepera (Id.) 


Monguet, Baldomer 


Id. 


Mas, Mn. Andreu 


Lluchmajor (Id.) 


Mateu, Magí 


Id. 


Munar, Mn. Joan 


Llorito ' (Id.) 


Molas, Joan 


Id. 


Maluquer, Joseph M. a 


Barcelona 


Mateu, Joan 


Id. 


Mateu Sola, Manuel 


Igualada 


Moncerdà Vidal, Dolors 


Id. 


Muns, Francesch 


Barcelona 


Moncerdà Vidal, Enrich 


Id. 


Mas y Torroja, Joseph 


Id. 


Millet, Jaume 


Id. 


Moncunill, Rossend 


Id. 


Morató,- Joseph 


Id. 


Montanyola, Pere 


Id. 


Masó y Escubós, Joseph 




Montanyà, Joan 


Id. 


Maria 


Id. 


Mas Colominas, Joseph 


Id. 


Miquel, Francesch de 


Id. 


Martí y Costa, Francesch 


Id. 


Martí, Antoni 


Id. 


Martínez Gras, Ramon 


Id. 


Martí, Marian 


Id. 


Martí y Calvell, Jaume 


Id. 


Monegal y Nogués, Ra- 




Montané y Comas, Joan B. 


Id. 


mon 


Id. 


Mas Gonzàlez, Miquel 


Id 


Monegal y Prat, Esteve 


Id. 


Munoz, Fèlix 


Id. 


March Anglada, Joan 


Id. 


Molla, Gaudenci 


Id. 


Miquel, Pere 


Id. 


Marsal y Clavo, Joan 


Id. 


Maragall, Joan 


Id. 


Mercè, Joan 


Id. 


Noguera, Pascual 


Id. 


Massaguer y Riera, Lluís 


Id. 


Noguera y Salavert, Ani- 




Mussons Mallofré, Joan 


Id. 


cet 


Id. 


Mayoral, Tomàs 


Id. 


Nadal y Guasp, Joan 


Palma (Mallorca) 


Martí Fuster, Joan 


Id. 


Nadal, Jacinto 


Id. 


Mestres y Llorens, Joseph 


Id. 


Nualart, Ramon 


Tarrassa 


Manen Masana, Franc. h 


Id. 


Navarro, Mn. Antoni 


Montclar (Lleida) 


Montoliu, Manuel de 


Id. 


Noguera, Albert 


Barcelona 


Miret, Manuel 


Id. 


Niell Pascual, Mn. Joan 


S.Juan (Mallorca) 


Masó y Sans, Lluís 


Id. 


Nadal, Lluís B. 


Vich 


Morli y Mestre, Jacinto 


Id. 


Nonell, Joan 


Barcelona 


Mas y Ramis, Domingo 


Id. 


Nogués y García, Gabriel 


Id. 


Mérida y Cruells, Antich 


Id. 


Navarro y Grau, Agustí 


Id. 


Maspons, Joseph 


Id. 


Noguera, Joseph 


Manresa 


Mateu, Miquel 


Id. 


Nicolau, Lluís 


Barcelona 


Maynés, Enrich 


Id. 


Nabot y Tomàs, Fran- 




Mallol Saurí, Francesch 


Id. 


cesch 


Id. 


Monteys, Jaume 


Id. 


Nonell y Saures, Jaume 


Id. 


Martí Ribé, Joseph 


Id. 


Nubiola, Pere 


Id. 


Mestre y Mora, Joan 


Id. 


Nogueras y Oller, Rafel 


Id. 


Moncunill, Isidre 


Id. 


Noguera y Casabosch, 




Mas, Antoni 


Id. 


Ramon 


Id. 


Mesquida, Gabriel 


Id. 


Noguera, Mn. Valentí 


Manresa 


Marinyó Ricart, G. 


Id. 


Nel-lo y Chacón, Fran- 




Miracle Frederich, J. 


Id. 


cesch 


Tarragona 


Mitjà, Joseph M. a 


Id. 


Nadal, Joaquim M. de 


Barcelona 


Mitjà, Joan 


Id. 


Nieto, Cessar 


Id. 


Marfà y Clivillés, Narcís 


Mataró 


Noguer y Cornet, Ramon 


Id. 


Masó y Golferichs, Carles 


Barcelona 


Noguera, Joaquim 


Id. 


Montserrat, Joseph M. a 


Id. 


Nicolau, Joaquim 


Id. 


Monmany, Joseph 


Id. 


Nadal Noguera, Joseph 




Miquel Caballer, Lluís 


Id. 


Maria 


Id. 


Martí, Antoni de 


Id. 


Nolla, Joseph 


Id. 


Mestres, Rafel 


Id. 


Nadal Gruart, Manuel 


Id. 


Mostany, Tomàs 


Id. 


Novellas y Roig, Antoni 


Id. 


Manel Pau, Francesch 


Id. 


Nogués, Ramon 


Id. 



— 5° — 



Nogués, Pau 


Barcelona 


Noelle, Pere 


Id. 


Nausa Fernando, Joseph 


Id. 


Novellas y Roig, Fran- 




cesch 


Id. 


Nunell, Maria 


Id. 


Noguera, Feliu 


Id. 


Nadal, Antoni 


Id. 


Noguera y Vila, Lluís 


Id. 


Navas, Comte de les 


Madrid 


( Hiver y Belvey, Jaume 


Barcelona 


Oliver, Miquel S. 


Id. 


Oller, Baró de 


Id. 


Oliver, Mn. Joseph 


Palma (Mallorca) 


Oliart, Llorens 


Tarrassa 


Oliver, escolapi, P. Rafel 


Barcelona 


Obrador, Mateu 


Palma (Mallorca) 


Obrador, Ramon 


Id. 


Orlandis, Joan 


Id. 


Oliver Deyà, Mn. Ber- 




nat 


Sóller (Mallorca) 


Oliver, Mn. Mateu 


Campos (Id.) 


O'Callaghan, Joan 


Porreres (Id.) 


Oliva y Toda, Cosme 


Tarragona 


Oliu Cubias, Leopold 


Sant Feliu de Guí- 




xols 


Olivar, Jordi 


Barcelona 


Oliva y Milà, Mn. Joan 


Vilanova y Geltrú 


Oliver, Frederich 


Sabadell 


Orfeó Català 


Barcelona 


Olivé y Guitart, Miquel 


Id. 


Orriols, Joseph 


Id. 


Oliver y Rodés, Benet 


Id. 


Olivella y Almirall, Joan 


Vilafranca del Pa- 




nadés 


Olives y Simó, Francesch 


Barcelona 


Oliva y Soler, Ignasi 


Id. 


Otset y Vall, Joan 


Id. 


Oliva, Víctor 


Vilanova y Geltrú 


Oller y Rabasa, Joan 


Barcelona 


Ortiz y Solsona, Delfí 


Balaguer 


Oriola Cortada, Antoni 


Barcelona 


Oriola Cortada, Alfons 


Id. 


Ortínez y Gili, Joseph 


Id. 


Orfeó Tarragoní 


Tarragona 


( >mar y llanera, Claudi 


Barcelona 


Oriol de Coll, Maria 


Id. 


Oliver y Lladó, Cosme 


Campos (Mallor- 




ca) 


Obrador y Billón, Bernat 


Palma (Id.) 


Olivé, Mossèn Sebastià 


Palma (Id.) 


Oliver y Vilanova, Lluís 


Barcelona 


Orriol y Serret, Ramon 


Id. 


( >rtiz de Zàrate, Enrich 


Id. 


Oller y Cortinas, Fran- 




cesch 


Id. 


( Hiver, Salvador 


Sant Sadurní de 




Noya 



Oriola, Joaquim de 


Barcelona 


Ortoll, Bartomeu 


Id. 


Olivé y Ros, Mateu 


Id. 


Olivella, Mn. Albert 


Id. 


Olives, Francesch 


Id. 


Oriola y Cortada, Lluís 


Id. 


Pijoan, Joseph 


Id. 


Pomes, Benet de 


Id. 


Prat Maignon, Joseph LI. 


Sarrià 


Puig y Sais, Hermene- 




gild 


Barcelona 


Pella y Forgas, Joseph 


Id. 


Par, Alfons 


Id. 


Parera, Mossèn Miquel 


Palma (Mallorca) 


Planas, Antoni 


Id. 


Planes, Joseph 


Id. 


Pol, Antoni 


Id. 


Piera Tassias, Joseph 


Barcelona 


Puig y Bosch, Ramon 


Id. 


Pou y Batlle, Mn.* Joseph 




Maria 


Girona 


Puget, Jacinto 


Barcelona 


Pons y Munner, Do- 




mingo 


Malgrat 


Pidelaserra, Francesch 


Tarrassa 


Pedrós, Miquel 


Montclar (Lleida) 


Pareja Novelles, Gaetà 


Barcelona 


Perelló, Eduart 


Id. 


Peris, Ignasi 


Id. 


Piera Solanas, Salvador 


Id. 


Pons, Alexandre M. a 


Id. 


Pous y Pagès, J. 


Id. 


Pedret, Joan 


Id. 


Payàs, Ignasi 


Id. 


Pla y Deniel, Narcís 


Id. 


Prats, Joseph 


Tàrrega 


Piera, escolapi, P. Ramon 


Barcelona 


Pascual, Lluís 


Id. 


Pou, Benet 


Palma (Mallorca) 


Pinto y Pericàs, Jaume 


Id. (Id.) / 


Perelló, Mn. ]oan 


Lluch (Id.) 


Perelada, Comte de 


Palma (Id.) 


Puigcerver, Guillem 


Id. (Id.) 


Pastor Castanyer, Mos- 




sèn Joseph 


Sóller (Id.) 


Puigcerver, Mn. Agustí 


Llorito (Id.) 


Pont, Mn. Antonijoseph 


Manacor (Id.) 


Payeras y Bonafé, Mos- 




sèn Joan 


Palma (Id.) 


Palmer, Mn. Arnau 


Id. (Id.) 


Pascual Ferrer, Mn. Jau- 




me 


Alaró (Id.) 


Pascual, lu 


Barcelona 


Pirozzini Martí, Carles 


Id. 


Pibernat, Mn. Salvador 


Padalona 


Pintó y Cascs, Mn. Joan 


Tàrrega 


Parcs y Moret, Kduart 


Barcelona 


Pitxot de Gay, Maria 


Pans 



5i 



Puig Fontbernat, Joseph 

Pijoan y Serres, Joan 
Pàtria. Sr. Director del 

Setmanari 
Poch Minguell, Joseph 
. Pietx y Oliva, Joan 
Patxot y Jubert, Rafel 

Paluzíe, Juli 
Paluzíe, Joseph 
Planagumà, Joseph 
Pujol, Mn. Pere 
Pascual y Casas, Joseph 
Pujol y Puig, Joseph 
Perena y Reixach, Alfret 
Payró y Parellada, Joseph 
Pont y Roca, Antoni 
Pons, Ramon 
Portabella, Lluís 
Padró, Blay 

Puigneró Bofill, Gaspar 
Pascual y Rius, Pere 
Pujol y Vila, Pau 
Portals y Presas, Joan 
Porla y Blanch, Mn. Jo- 
seph 

Pardo, Joseph 
Parellada Faura, Joseph 
Parpal Marquès, Cosme 
Pascual y Serra, Joseph 

Maria 
Puigbó y Sala, Joan 
Pous y Freixa, Francesch 
Padrós y Pigas, Rafel 
Pou y Conill, Mn. Tomàs 

Part'agàs y Lluch, Ros- 

send 
Pena, Joaquim 
Poch Domènech, Joseph 
Pujol y Brull, J. 
Palmada, Enrich 
Puig y Alfonso, Fran- 
cesch 
Puig y Sureda, Joan 
Progrés. Associació Cata- 
lanista 
Pous y Santacreu, Andreu 
Pahissa y Jo, Jaume 
Peypoch, Joseph A. 
Pons y Culeilles, Xavier 
Posa y Vilarasau, Enrich 
Papiner y Portabella, 

Carles 
Pedrerol y Dardé, Artur 
Panyellay Casals, Ramon 



Vilafranca del Pa- 


Pagès, Manuel 


nadéS 


Pala y Puig, Pere 


Barcelona 


Pluvins, Lluís 




Pontí y Oliveres, Joseph 


Igualada 


Pontí y Oliveres, Joan 


Barcelona 


Pales y Arró, Antoni 


Vich 


Puig y Valls, Narcís 


Sant Feliu de 


Plana y Dorca, Joseph 


Guíxols 


Par, Joan 


Barcelona 


Pella y Puig, Joseph M. a 


Id. 


Prim de Balle, Ignasi 


Olot 


Palau y Català, Melcior 


Id. 


de 


Barcelona 


Parés, Eliseu 


Id. 


Prim de Balle, Joseph 


Lleida 


Maria 


Barcelona 


Pujolar, Ramon 


Tarrassa 


Pastells, Joaquim 


Id. 


Petit, Joan 


Barcelona 


Pedrol, Manuel 


Manresa 


Prenafeta, Mn. Antoni 


Vich 


Pi y Gibert, August 


Mataró 


Pi y Gibert, Lluís 


Barcelona 


Pi y Gibert, Hortènsia 


Id. 


Perpinyà, Joan 




Planes, Mn. Sebastià 


Sant Martí de 




Maldà (Lleida) 


Perpinyà Ferran, Modest 


Barcelona 


Puigdomènech, Lluís 


Id. 


Pijoan y Soteras, Baltasar 


Id. 


Portabella, Pere 




Portabella, Ascensi 


Camprodon 


Puig de la Bellacasa, 


Tarrassa 


Lluís 


Barcelona 


Plà y Deniel, Mn. Enrich 


Id. 


Porta Bernat, Salvador 


Sant Quintí de 


Pagès y Berns, Joseph 


Mediona 


Pugés y Guitart, Manuel 




Prenafeta, Sebastià 


Barcelona 


Pollina, escolapi, P. Ra- 


Id. 


mon 


Id. 


Ponsa y Trius, Sebastià 


Id. 


Pons y Casajoana, Magí 


Id. 


Puig de Bacardí, Baltasar 




Prat, Joseph 


Id. 


Prat y Argemí, Ramon 


Id. 


Pelfort, Joan 




Pagès, Cebrià 


Id. 


Paradeda, Mn. Fèlix 


Manresa 


Planells, Faustí 


Barcelona 


Puig y Font, Ramon 


Id. 


Pasco, Joseph 


Id. 


Pereyra y Alcàntara, Jo- 


Id. 


seph M. a 




Pi y Sunyer, August 


Id. 


Pagès y Rueda, Pere 


Id. 


Pont, Pere 


Id. 


Peyri, Joseph 



Barcelona 

Id. 
Lleida 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Madrid 
Barcelona 

Id. 
Olot 
Barcelona 

Id. 
Tarragona 

Id. 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
Felanitx (Mallor- 
ca.) 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Id. 
Id. 
Id. 
Id. 
Id. 

Tarrassa 
Barcelona 

Id. 
Torelló 
Hamburg 

Id. 
Manresa 
Barcelona 
Palamós 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
Id. 
Id. 
Id. 
Id. 



— 52 — 



Prió, Agustí 


Barcelona 


Pons y Tusquets, Jo- 




seph 


Id. 


Puig y Puig, Mn. Sebas- 




tià 


Id. 


Pujol Trabal, Jaume 


Id. 


Presas, Joseph 


Figueres 


Poch, Joan 


Id. 


Pascual, Antoni 


Barcelona 


Puig y Cadafalch, Joseph 


Id. 


Poblet y Teixidor, Joan 


Montblanch 


Pedrol y Poblet, Agustí 


Id. 


Poblet y Civit, Joan 


Id. 


Pallicé, Mossèn Joseph 


Borjes del Camp 


Peralló y Cuní, Mossèn 




Joseph 


Sant Feliu de Guí- 




xols 


Pons, Joan Baptista 


Barcelona 


Pla, Mossèn Miquel 


Igualada 


Pujadó, Joseph 


Barcelona 


Pascual y Vives, Virgili 


Tarrassa 


Planas, Mn. Antoni 


Barcelona 


Peres, Ramon D. 


Id. 


Pujol y Xicoy, Jaume 


Id. 


Pinyol, Fèlix 


Id. 


Puiggròs y Figueras, Vi- 




cens 


Id. 


Pedrol, Jordi 


Tarragona 


Pasquet, Pere 


Palafrugell 


Pujol, Joseph A. 


Barcelona 


Porta y Pellicer, Antoni 


Reus 


Planas y Font, Claudi 


Barcelona 


Perdigó, Manuel 


Id. 


Pibernat y Martí, Artur 


Id. 


Padrosa, Joseph 


Id. 


Ptintí y Padrisa, Ramon 


Id. 


Pujol y Pons, Francesch 


Id. 


Pantaleoni, Amadeu 


Id. 


Pantaleoni, Joan 


Id. 


P i , escolapi, P. Joaquim 


Mataró 


Palet, Salvador 


Barcelona 


Planas, Jaume 


Id. 


Poyano, Àngel 


Id. 


Plaja, Bonaventura M. 


Id. 


Pujadas, Ramon 


Id. 


Puig-Pey )• Pera, Pere 


Id. 


Planas yEscubós, Marian 


Id. 


i 'ares y García, Enrich 


Id. 


Permanyer Ayats, Ricart 


Id. 


Parramon Castany, Bal- 




domer 


Id. 


Puig, Alexandre 


Id. 


Puig, Eusebi 


Id. 


Pujol Rubio, Joseph 


Id. 


Pontí y ( Hiveres, Isidre 


Id. 


Pellicé, Micjuel 


Lleida 


Parés y Serra, Francesch 


Prat del Llobre- 




gat 



Panadés, Joaquim 

Prats y Subirà, Francesch 
de P. 

Prats y Mas, Mossèn Joa- 
quim 

Prats, Joseph 

Panella y Casals, Joseph 
Maria 

Puig y Grau, Joaquim 

Peig y Avellà, Pere 

Palau, Melcior 

Pagès, Eduart 

Puig, Llorens 

Planas, Francesch 

Pla y Armengol, Ramon 

Prat y Gordó, Joseph 

Prat Colomé, Pere 

Prat Colomé, Eugeni 

Padrós, Salvador 

Pedemonte y Falguera, 
Bonaventura 

Puig Mestre, Gerart 

Puigdengoles y Duran 
Joaquim 

Puig y Soler, Antoni 

Palau Simón, Joseph de 

Padró Pau, Ignasi 

Puig y Sureda, Francesch 

Payret, Joseph 

Pereyra Alcàntara, Víc- 
tor 

Payàs, Francesch 

Pedrola, Manuel de 

Poquet, Mn. Jordi 

Pou, Mn. Joan 

Pla, Francesch 

Presas, Adrià 

Puig Jufré, Enrich 

Palau Simó, Ramon 

Pascual Jové, Joaquim 

Parcerisas, Ramon 

Pons, Martí 

Planas, Joan 

Pena, Joseph M ' 

Parcerisa, Ferran 

Presno, Manuel 

Porta, Esteve 

Prat y Lluch, Jaume 

Pla Gener, Joseph 

Palau Simó, Miquel 

Picas Cunillera, Miquel 

Picó y Campamar, Ra- 
mon 

Panyella y Casals, Lluís 

t Pous Serrat y Bruguera 

Pagès y Sayol, ). 

Peyri, Jaume 



Tarragona 

Arenys de Mar 

Barcelona 
Id. 

Id. 
Id. 
Id. 
Id. 
Id. 
Id. 
Id. 
Id. 
Id. 
Id. 
Id. 
Girona 

Barcelona 
Manzanillo (Cu- 
ba) 

Barcelona 

Id. 
Mataró 
Barcelona 

Id. 
Perpinyà 

Barcelona 

Id. 

Id. 
Muro (Mallorca) 
Felanitx (Id.) 
Barcelona 

Id. / 

Canet de Mar 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Borjes d'Urgell 
Barcelona 

Id. 

I d. 

Badalona 

Barcelona 
Id. 



53 



l'ous. Joseph 

Perdigó y Cortès, Joseph 

l'in vana Homedes, Do- 
mingo 

Parcerisas y Valls, Just 

Planas y Casubí, JeMis 

l'arellada, Joan 

Perearnau y Cases, An- 
toni 

Perearnau y Cases, Joa- 
quim 

Perearnau y Cases, 
Eduart 

Pellicer, Leandre 

Pellicer, Joseph 

Pagès y Agulló, Pere 

Parés Bartra, Joseph M. a 

Palau, Ferran 

Puncernau, Ramon 

Poch, Lluís 

Panicello, Emili 

Pineda y Folch, Antoni 

Puig y Canyaméras, An- 
toni 

Padrosa, Ernest 

Pons y Salomó, Bernat 

Pare, Antoni 

Pérez, Ramon 

Pedret y Torres, Víctor 

Prat y Ribera, Macià 

Par, Antoni 

Planas Rosich, Joaquim 

Pirretas, J. Marian 

Pascual Pons, Joseph 

Puget, Francesch J. 

Pujol, Roman 

Peris, Pere 

Palomas, Xavier 

Prat y Mas, Bonaventura 

Pla de Pons, Teresa 

Puigmal, Cosme 

Puigmal, Joan 

Peig, Amadeu 

Pérez y Capdevila, Enrich 

Pinyol y Agulló, Joseph 

Poch, Mn. Antoni 

Pena, Ramon 

Pujolà y Vallès, F. 

Pujol Tubau, Pere 

Pascual Oliver, Joan 

Pagès, Francesch 

Pujol de Pastor, Joaquim 

Pi y Sunyer, Francesch 

Pujol y Planas, Martí 

Pericas Morros, Lluís 

Pons Cubillés, Joseph 

Planella, Lluís 

Porta, Mn. Antoni 



Barcelona 


Planella, Octavi 


Barcelona 


Id. 


Pomar y Esteve, Joan 


Manacor (Mallor- 
ca) 
Barcelona 


Tortosa 


Paulí Galceran, Ignocent 


Barcelona 


l'ornés, Artur de 


Id. 


Id. 


Pujadas, Salvador 


Id. 


Id. 


Prat Oliveras, Ramon 


Id. 




Pantaleoni, Alfret 


Id. 


Id. 


Pujol, Joseph 


Id. 




Pitxot, Jaume 


Id. 


Id. 


Per m a n y e r y A y a t s , 






Joan J. 


Id. 


Id. 


l'asola, Joseph M. a 


Id. 


Id. 


Puig y Esteve, Joseph 


Id. 


Id. 


Quintana, Eudalt 


Id. 


Id. 


Queraltó, Jaume 


Id. 


Id. 


Quatrecases J Genis, Jo- 




Id. 


seph 


Camprodon 


Id. 


Queralt, Mn. Pau 


Borjes del Camp 


Id. 


Querol y de Rius, Fe- 




Id. 


rran de 


Tarragona 


Id. 


Querol y de Rius, Joa- 






quim de 


Id. 


Id. 


Quer y Güell, Joan 


Barcelona 


Id. 


Quintana, Antoni 


Id. 


Id. 


Queralt, Joan 


Id. 


Id. 


Rubió y Lluch, Antoni 


Id. 


Id. 


Roura Barrios, Benet 


Id. 


Id. 


Rubió y Bellver, Joan 


Id. 


Id. 


Rocamora, Manuel 


Id. 


Id. 


Rigola y Royo, Jacinto 


Id. 


Id. 


Riera y YVeisse, Bonaven- 




Id. 


tura 


Id. 


Id. 


Roca y Cupull, J. 


Id. 


Id. 


Ramon, Mossèn Joan 


Palma (Mallorca) 


Id. 


Rotger, Mossèn Mateu 


Id. 


Id. 


Roca, Ricart 


Id. 


Id. 


Ros Sallent, Frederich 


Mollet del Valies 


Igualada 


Rodó, Domingo 


Tarrassa 


Malgrat 


Rigol, Joseph 


Id. 


Barcelona 


Riera Mn. Joseph 


Ibissa 


Id. 


Russinyol y Tort, Joan 


Barcelona 


Id. 


Roca y Codina, Antoni 


Id. 


Id. 


Rissech, Joan 


Lloret de Mar 


Id. 


Rius, Agustí 


Barcelona 


Id. 


Rius y Tarragó, Agustí 


Id. 


Id. 


Roma, Joan M. a 


Id. 


París 


Ribera Rovira, Ignasi de 




Vich 


Loyola 


Id. 


Barcelona 


Ruyra y Oms, Joaquim 


Blanes 


Id. 


Riera Mauri, escolapi, P. 




Id. 


Ramon 


Barcelona 


Id. 


Romaní, Isidre 


Sarrià 


Id. 


Rifà, Jaume 


Barcelona 


Id. 


Rifà, Eduart 


Id. 


Id. 


Reynés, Guillem 


Palma (Mallorca") 


Id. 


Rosselló, Mn. Bernat 


Id. 


Monsonís (Lleida) 


Ramis, Mossèn Guillem 


Sineu (Mallorca) 



54 



Rives y Mestre, Miquel 

Rosselló y Crespí, Joan 
Rosal Camprodon, To- 
màs 
Rosal Camprodon, Jau- 
me 
Rull, Mossèn Joseph 
Rodas y Valls, Lluís 

Regordosa y Sadurní, 

Manuel 
Riba y García, Enrich 
Ribas Carreras, Joan 
Ras, Aureli 
Raventós, Jaume 
Riera y Torras, Ventura 
Rovira, Mossèn Joan 
Romeu, Mossèn Lluís 
Rabell y Patxot, Rafel 
Riera, Antoni 
Roig y Morera, Miquel 
Renter Gallifa, Alfons 
Roig y Punyed, Joseph 
Roig y Serra, Joan 
Roca Ramis, Juli 
Ribaltay Tisaus, escolapi, 

P. Antoni 
Rierola y Masferrer, 

Francesch 
Rodríguez y Molla Joa- 
quim 
Rodón Montserrat, Mos- 
sèn Joseph 

Ribalta, Tomàs 
Rigual, Joaquim 
Ràfols, Enrich 
Roig y Punyed, Jaume 
Ribas y Joseph, Joan 
Revista de la Cambra 

Agrícola Ausetana 
Roset y Rovira, Joan 
Ribas y Perdigó, Joan 
Riera, J. Alexandre 
Riera Calbetó, Emili 
Riera y Modolell, Lluís 
Roca, Joseph M. a 
Riera y Sdlent, Antoni 
Reventós y Casas, Joseph 
Robert ('oral, Joseph 
Regenerarien, (La). Re- 
vista 
Rosselló, Rafel 

Ribot \ Serra, Manuel 
Ripoll, G. 
Reynés, Rere 



Ciiiantànamo (Cu- 
ba) 
Alaró (Mallorca) 

Barcelona 

Id. 
Id. 
Sant Feliu de Guí- 
xols 

Barcelona 

Id. 
Blanes 
Barcelona 

Id. 
Tarrassa 
Vich 
Id. 
Barcelona 
Vilassar de Mar 
Lleida 
Barcelona 

Id. 

Id. 
Vilassar de Mar 

Vich 

Id. 

Barcelona 

Argilaga (Tarra- 
gona) 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
Albareda(Girona) 

Vich 
Valls 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

( lirona 

Santanyí (Mallor- 
ca) 
Sabadell 
Barcelona 
Id. 



Riera y Bertran, Joaquim 
Rovira y Agelet, Joan 
Roig y Aragall, Fran- 
cesch 
Rossell, Antoni 
Reig y Bernet, Lluís 
Reventós y Farrarons, 

Pere 
Raventós, Antoni 
Ribalta, Pons 

Ribas y Martí, Francesch 
Ribera Llorens, Enrich 
Rius y Casas, Joseph 
Rovira y Bruguera, Jo- 
seph 
Roca y Sans, Ramon 
Rahola y Molinas, Fran- 
cesch t , 
Roger y Crosa, Miquel 
Roger y Crosa, Martí 
Robert y Roura, Candi 
Riero, Joan 
Rosich, Joan 
Rocafiguera, Marian de 
Reventós y Bordoy, Ma- 
nuel 
Rius y Fontanals, Ramon 
Rossell, Manuel 
Reventós y Bordoy , Ja 

cinto 
Rahola y Molinas, Pere 
Rubió y Balaguer, Jordi 
Rabassa, Emili 
Ribé, Manuel 
Ripoll y Fortuny, Fran- 
cesch 
Roca, S. J., P. Alfons 
Ribas y Serra, Joseph 
Rafel, Joseph 
Ruiz y Porta, Joan 
Roses y Ferrer, Joseph 
Riba y Baldiris, Jaume 
Roig y Ventosa, Joseph 
Rubias y Valls, Xavier 
Rius Vidal, Àngel de 
Roig y Casanovas, Artur 
Ricart y Alier, Joseph 
Roviralta, Manuel 
Rialp, Claudi de 
Rialp, Joan C. de 
Rosals, Joan 
Raventós, Joseph 
Rafael y Verhults, En- 
rich de 
Ribalta, Francesch 
Reverter, Manuel 
Rosich y Bassa, Jaume 



Barcelona 
Lleida 

Barcelona 
Tarragona 
Barcelona 

Id. 

Id. 
Vilafranca del 

Panadés 
Valls 

Barcelona 
Saragossa 

Barcelona 
Id. 

Id. 
Palamós 

Id. 
Barcelona 

Id. 

Id. • 
Vich 

Barcelona 

Gelida 

Barcelona 

Id. 
Id. 
Id. 
Id. 
Id. 

Id. 
Manresa 
Barcelona 

Id. 
Tarragona 
Barcelona 
Vilanova y Geltrú 

Id. 
Balaguer 
Barcelona 

Id. 
Vich 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Id. 
1,1. 
Rals ^Empordà) 



- 55 



Ribas y Parés, Modest 

Rosich, Francesch 

Ros, Mossèn Joan 

Rodón y Oller, Fran- 
cesch 

Roura, Geroni 

Romagosa Altet, Joseph 

Rovira de Forn, Fran- 
cesch 

Raduà, Enrich O. 

Rita, Joaquim 

Ramon y Camps, Felip 

Rocosa y Palet, Emili 

Rosacoma, Jaume 

Roura Üxandaberro, Dr. 

Rubiera, Josepha 

Recort, Joseph 

Roca, Mossèn Manuel 

Roig Raventós, Joseph 

Ribas Cots, Manuel 

Roca Casas, Pere 

Rocamora Saborit, Jo- 
seph 

Riera, Antoni 

Rahola Trèmols, Víctor 
Rosich, Joaquim 
Rosich Rubiera, Joseph 
Riera y Solé, Pau J. 
Rovira, Francesch 
Roura Oxandaberro, Jo- 
seph 
Rabassa Mayner, Adrià 
Roig y Pruna, Artur 
Raventós Babot, Joseph 
Roca Senan, Agustí 
Ribera Cuadrench, Joa- 
quim 
Ribó Veil, Sebastià 
Roig Tortasans, Joseph 
Riba de Sanz, Joaquim de 
Rius y Matas, Pere 
Ribas y Ribas, Guillem 
Rahola y Escoíèt, Se- 
bastià 

Ribó, Domingo 
Reynés, Joan 
Roig y Ventosa, Feliu 
Riba, Jaume de 
Renome, Joan 
Riera, Francesch 
Riera y Puntí, Segimón 
Riera y Puntí, Isidre 
Rovira, Joseph M. a 
Rotjer, Pere J. 
Riera y Tapís, Antoni 
Rigual, Enrich 



Barcelona 


Ramonatxo y Gallès, J oan 


Barcelona 


Tarragona 


Rigau, Joaquim 


Id. 


Id. 


Reig, Pere 

Rodríguez yCodolà, Ma- 


Id. 


Barcelona 


nuel 


Id. 


Id. 


Roca, Marian 


Id. 


Id. 


Ruiz y García, Manuel 


Id. 




Rosich, Joseph M. a 


Id. 


Id. 


Ribas Pujol, Pere 


Id. 


Id. 


Rosselló Nogué, Ramon 


Vilerell 


Id. 


Roger y Batlle, Marian 


Barcelona 


Id. 


Rahola, Baldiri 


Id. 


Id. 


Rocafort, Ricart 


Id. 


Girona 


Roca y Fargas, Pere 


Id. 


Barcelona 


Rocamora, March 


Id. 


Id. 


Riber, Mossèn Llorens 


Palma (Mallorca) 


Id. 


Roig y Trius, Emili 


Barcelona 


Id. 


Rodón Amigo, Pau 


Badalona 


Id. 


Rita, Joan 


Barcelona 


Id. 


Roig, Joseph 


Id. 


Valls 


Rapoli, Joan 


Id. 




Rosa Morraig, Francesch 


Id. 


Barcelona 


Regàs, Miquel 


Id. 


Manacor (Mallor- 


Rogent, Joseph 


Id. 


ca) 


Romà, Joan 


Id. 


Barcelona 


Riera, Mn. Joseph 


Girona 


Id. 


Ruiz y Castellà, Joseph 


Barcelona 


Id. 


Sunyol y Pla, Antoni 


Id. 


Vilanova y Geltrú 


Sadurní, Pere 


Tàrrega 


Barcelona 


Sagarra y de Siscars, Fe- 






rran de 


Barcelona 


Id. 


San Antonio, Marquès de 


Id. 


Santes Creus 


Sardà, Francesch 


Id. 


Barcelona 


Sucona, Mn. Tomàs 


Tarragona 


Id. 


Sociedad Barcelonesa de 




Id. 


Amigos de la Instruc- 






ción 


Barcelona 


Id. 


Sallent y Gotes, Àngel 


Tarrassa 


Id. 


Sust y Vives, Felicià 


Barcelona 


Id. 


Soler, Mossèn Antoni 


Id. 


Id. 


Sucre, Joseph M. a 


Id. 


Id. 


Semir, Francesch de P. 


Palma (Mallorca) 


Id. 


Sampol, Pere 


Id. 




Solivelles, Francesch 


Id. 


Cadequés (Em- 


Salvà, Mn. Francesch 


Id. 


pordà) 


Sòcies y Clar, Francesch 


Id. 


Barcelona 


Serra Graupera, Joan 


Barcelona 


Id. 


Segura y Valls, Mossèn 




Vilanova y Geltrú 


Joan 


Santa Coloma de 


Barcelona 




Queralt (Segarra) 


Id. 


Sust Alzina, Jaume 


Vilassar de Mar 


Id. 


Sucarrats, Joseph 


Tarrassa 


Id. 


Sabater, Pere 


I cl. 


Id. 


Serra Orbay, Mn. Vicens 


Ivissa 


Id. 


Soler, escolapi, P. Joseph 


Tarrassa 


Id. 


Serra y Bohigas, Jacinto 


Barcelona 


Id. 


Serrahína, Lluís 


Id. 


Id. 


Soler y Damians, Ignasi 


Id. 



56 



.Solsona y Cardona, Ra- 
mon 
Sagarra y Montfort, Jo- 

seph 
Soler y March, Leonci 
Soler y Terol, Lluís 
Surribas, Joseph 
Sala y Dinares, Arseni 
Sureda, Mn. Pere Joseph 
Salvà, Mn. Gabriel 
Sanxo, Pere Antoni 
Salvà, Fra Bartomeu 
Soler, Mossèn Antoni 
Socias, Joan 
Servera, Llorens 

Servera, Gabriel 
Salvà, Mn. Antelm 
Socias, Mn.jSebastià 
Sitjar, Mossèn Rafel 
Sastre, Mn. Miquel 
Samaranch, Mn. Salvador 
Senabra Rosell, Sebastià 
Sanmartí y Busquet, Pri- 
mitiu 
Subirachs y Pujol, Joan 
Sagrera y Florit, Pau 
Sala Maristany, J. 
Serra Pagès, Rossend 
Sans y Rossell, Alfons 
Soler Escofet, Ignasi 
Sanromà, Joan 
Serra Esturí, Mn. Marian 
Saderra, Joseph 
Serrat, Joan 
Sans, Ramon 
Saba, Pere 
Sunyol, Alfons 
Serra y Pons, Manuel 
Sugranyes, Domingo 
Soulere Bové, Pere 
Solé y Latorra, Mn. Pere 

Segarra y Bardía, Anselm 
Solé y Pla, Joan 
Serra y Jordi, Mn. Jaume 
Solà y Sanfeliu, Joseph 
Solà y Moreta, Mn. For- 
tià 

Sàbat, Joseph de C. 
Saguer Olivet, Emili 

Servat Jové, Joan 
Sampere, Ricart 
Sandiumenge y Navarro, 

Magí 
Sandiumenge y Puig, 

Magí Lluís 



Igualada 

Barcelona 
Manresa 

Id. 
Barcelona 
Tarrassa 
Artà (Mallorca) 
Id. ' (Id.) 
Palma (Id.) 
Id. (Id.) 
Sineu (Id.) 
Palma (Id.) 
So 'n Carrió (Ma- 
llorca) 
Manacor (Id.) 
Lluchmajor (Id.) 
Id. (Id.) 
Santanyí (Id.) 
Id. (Id.) 

Badalona 
Barcelona 

Id. 
Torelló 
Barcelona 
Masnou 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 
Vich 
Olot 
Id. 

Barcelona 
Agullana 
Barcelona 

Id. 

Id. 
Vilanova y Geltrú 
Borjes Blanques 
d'Urgell 
Id. 
Barcelona 
Vich 
Mataró 

Navarcles (Pla de 

Bages) 
Barcelona 
( lirona 
Barcelona 
Sabadell 

Barcelona 

[d. 



Suqué, Artur 
Sitja y Teixidor, Joan 
Serra Padrissa, Mn. Jo- 
seph 
Sabas y Adell, Enrich 
Soler y Palet, Joseph 
Sicre y Sicre, Ricart 
Sans y Anglas, Eudalt 
Soler, Francesch 
Sindreu, Joseph 
Serra Jacas, Ramon 
Serdà Simó, Domingo 
Salvat Crespi, Joan 
Sans y Buígas, Ferran 
Sagredo, Jordi 
Saló y Salas, Domingo 
Serinyà y Masferrer, Joan 
Saladrigas, Ramon 
Solà y Vidal, Vrotorià 
Sabater Vilalta, Sebastià 
Sansalvador, Pau 
Sansalvador, Jaume 
Solà y Gené, Francesch 
Soler, Mn. Gaetà 
Sunyé y Mulloll, F. 
Serra y Bartra, Manuel 
Salvat y Espasa, Ramon 
Sastre Aldrufeu, Xavier 
Sans y Grau, Francesch 
Solsona y Isern, Joan 
Salvat y Espasa, Manuel 
Salvat y Espasa, Pau 
Singla y Romeu, Joseph 
Sans, Pompeu 
Serra y Horta, Raymond 
Segalà y Estalella, Lluís 
Sans Oliveras, Joaquim 
Sugranyes, Francesch 
Saludes, Mn. Miquel 
Sanch Nova. Associació 
Nacionalista d'Hosta- 
franchs 
Sabater y Arquer, Isidre 
Serra y Huch, Joaquim 
Sagué y Mares, Ricart 
Sanxo, Montserrat 
Serés y Plana, Francesch 
Sans, faume 
Solé y Vidal, Lluís 
Serra y Durbàn, Joan 
Solà, Manuel 
Sàlvia y Civit, Joan 
Santaeugenia, escolapi, 

P. Xavier 
Solà, Ricart 
Soler y Dopff, Joaquim 
Solà y Esteve, Bonaven- 
tura 



Barcelona 
Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Sabadell 
Barcelona 

Id. 
Sarrià 
Sabadell 
Barcelona 

Id. 

Id. 
Badalona 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Lleida 
Barcelona 

Id. 

Id. 
Albi (Lleida) 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Tarragona 
Borjes del Camp 



Barcelona 
Badalona 
Berga 
Barcelona 

Id. 
Tàrrega 
Barcelona 

Td. 

I d. 

Td. 
Pons (Lleida) 

Barcelona 
Arenys de Mar 
Barcelona 

Id. 



— 57 



Sanosa, Joseph 

Serra, Joseph 

Serrat y Ranquells, Joa- 
quim 

Serra y Boldú, Valeri 

Solé y Capdevila, Mos- 
sèn Joan 

Sitja y Pineda, Francesch 

Santandren y Ribera, 
Mossèn Ramon 

Sayós y Parramon, An- 
toni 

Solà, Eduart 

Sagarra y Serra, Eduart 

Serra y Constansó, Joan 

Servia, Damàs 

Salat, Jaume 

Sardà Salvany, Mossèn 
Fèlix 

Saludes, Maria 

Salvatella y Gibert, Joan 

Solà y Escobedo, Salva- 
dor 

Sitjes y Castells, Joan 

Solé Icart, Joseph 

Sabaté, Mn. Ramon 

Saltor, Gil 

Simón Sayols, Genis 

Segalà Estalella, Manuel 

«Sayols germans» 

Sans, Mossèn Blay 

Sabater y Julià, Joseph 
Maria 

Soler y Nonell, Fran- 
cesch 

Soler y Nonell, Isidre 

Sunyer, Pere M. 

Sindicato Protector del 

Trabajo Nacional 
Sala, Mn. Joseph 
Serra Ferret, Antoni 
Sagnier y Villavechia, 

Joaquim 
Simón y Nuet, Pere 
Simón y Viure, Joan 
Sabater, Mn. Pere 

Serra Fornelles, Antoni 
Sunyol, Lluís 
Surinach y Canivell, Jau- 
me 
Soler y Julià, Joan 
Sayost, Modest 
Sanxo y Esteve, Sebastià 
Solé y Granell, Joan 
Soler, Lluís 
Serra, Ramon 



Barcelona 


Segura, Vicens 


Barcelona 


Id. 


Selles y Garriga, Joaquim 


Id. 




Sala Esteve, Joseph 


Sant Feliu de Guí- 


Esparraguera 




xols 


Bellpuig 


Sunyé y Medàn, Lluís 


Barcelona 




Sadurní, Joan 


Id. 


Vich 


Soler Santaló, Juli 


Id. 


Barcelona 


Solé, Felip 


Gavà (Plà del Llo- 
bregat) 


Id. 


Segura, Jaume 


Barcelona 




Sagrera y Florit, Lluís 


Id. 


Id. 


Sitjas Furriol, Joseph 


Id. 


Id. 


Santasusana, Frederich 


Id. 


Id. 


Sànchez Arocas, 'Rafaela 


Id. 


Igualada J 


Sans y Font, Joseph 


Vich 


Barcelona 


Serrat Izquierdo, Joseph 


Barcelona 


Id. 


Serrat Izquierdo, Fran- 






cesch 


Id. 


Sabadell 


Selva y Rubí, Emili 


Id. 


Borjes del Camp 


Serra, Joseph M. a 


Id. 


Barcelona 


Sorjus, Joseph M. a 


Id. 




Serra Castellà, Francesch 


Guissona 


Id. 


Solà, Alfons 


Sant Sadurní de 


Id. 




Noya 


Tarragona 


Sabates, Àngel 


Barcelona 


Montblanch 


Servia, Manuel 


Id. 


Barcelona 


Sarró, Pau 


Id. 


La Bisbal 


Sau Gumà, Albert 


Id. 


Barcelona 


Sapera Ribot, Jaume 


Id. 


Badalona 


Santandren, Jaume 


Manacor (Mallor- 


Montblanch 




ca) 




Serra, Pere 


Barcelona 


Barcelona 


Seres, Antoni 


Id. 




Serra, Marian 


Canet de Mar 


Id. 


Senties Pallejà, Joseph 


Barcelona 


Id. 


Sànchez, Higini 


Id. 


Castelló d'Ampu- 


Sau, Joseph 


Id. 


ries 


Serinyà y Pala, Narcís 


Id. 




Santasusana, Lluís 


Id. 


Barcelona 


Sànchez y Garriga, Jo- 




Girona 


seph 


Id. 


Barcelona 


Serra y Pascual, Joseph 
Santasusana y Pellicer, 


Id. 


Id. 


Joan 


Id. 


Id. 


San Miquel, Antoni 


Alella 


Id. 


Soler y Vilallonga, Ra- 




Sant Hilari Sa- 


mon 


Barcelona 


calm 


Sala, Manuel 


Vilafranca del Pa- 


Barcelona 




nadés 


Id. 


Solé, Pau 


Barcelona 




Soler, Robert 


Id. 


Id. 


Soler, Joseph M. a 


Id. 


Id. 


Solsona, Mn. Isidre 


Sant Sadurní de 


Ripoll 




Noya 


Barcelona 


Solà y Mas, Joseph 


Barcelona 


Tarragona 


Salvadores de Bruguera, 




Id. 


Elena de 


Id. 


Barcelona 


Sala y Bonfill, Joseph 


Id. 



- 58 - 



Soler Venech, Lluís 
Soler Capdevila, Heribert 
Soler, Valentí 
Santaló y Castellví, Pere 
Sabidó y Pedrol, Joseph 
Sala, Gaspar 
Sangra, Francesch 
Soley, Víctor 
Serra, Joseph 
Sabater y Ribó, Jaume 
Soler y Taberner Joseph 
Seguí y Pou, Enrich 
Sans Rossell, Modest 
Sampsó y Heras, Fran- 
cesch 
Sànchez y Aguilera, Ra- 
mon 
Sagarra, Enrich 
Serra yBuxó, Mn. Eudalt 
Sardà Ladico, Francesch 
Sol y Torrents, Joseph 
Sansalvador, A. 
Sarry Moreu, Jaume 
Sabates y Vila, Antoni de 
Serra, Antoni 
Soler y March, Alexandre 
Subirana d'Esteve, Joa- 
quima 
Sariola Corcoll, Pere 
Sarrolde, Jaume 
Solà y Capdevila, Antoni 
Salvadores, Joseph de 
Santamaría, Artur 
Surinyach Senties, Ra- 
mon 
Salvatella, Rafel 
Santamaría Monné, Joan 
Solà y Bosch, Vicens 
Santonja Bassols, Antoni 
Societé d'études catalans 
Taltabull, Cristòfol 
Teigell y Peiri, Fran- 
cesch 
Trullols y Despuig, Fe- 
rran 
Tarré y Tarré, Francesch 
Tarré y Tarré, Emili 
Tobella, Magí 
Traval, Joan 
Traval, L•luis 
Terrada, Bonaventura 
Terrada, Ramon 
Terradas, escolapi, P. Es- 
teve 
Togores, Mossèn Mateu 

Tomàs, Mossèn Gabriel 
Torres, Mossèn Joan 



Barcelona 


Truyols, Mossèn Antoni 


Manacor (Mallor- 


Vilanova y Geltrú 




ca) 


Barcelona 


Torrendell, Joan 


Palma (Id.) 


Id. 


Torrus y Aràbia, Joseph 


Barcelona 


Id. 


Trias y Tarrés, Nicanor 


Girona 


Id. 


Trabal, Vicens 


Sabadell 


Id. 


Teixidor y Serra, Anas- 




Id. 


tasi 


Barcelona 


Id. 


Tort y Castellví, Jaume 


Molins de Rey 


Id. 


Torres, Cèsar August 


Barcelona 


Id. 


Torres y Reyató, Jacinto 


Id. 


Id. 


Travessa, Mn. Manuel 


Vilanoveta del 


Id. 




Camí 




Torres, Joseph 


Barcelona 


Id. 


Tarrida y Puig, Baldiri 


Id. 




Taberner y Birrer, Lluis 


Id. 


Id. 


Taberner y Birrer, Pere 


Id. 


Id. 


Tena, S. J., P. FVancesch 


Id. 


Id. 


Trabal, Jaume 


Id. 


Id. 


Torrent, Joan 


Agullana 


Lleida 


Torres Barberà, Hum- 




Barcelona 


bert 


Lleida 


Id. 


Torné, Joan 


Barcelona 


Id. 


Tapis de Guarro, As- 




Manresa 


sumpció 


Id. 


Id. 


Tapis y Vilaregut, Dolors 


Id. 




Tous y Biaggi, Francesch 


Id. 


Id. 


Torrents y Pons, Lluis 


Id. 


Sarrià 


Teixidor y Moragas, Llo- 




Barcelona 


rens 


Id. 


Id. 


Torroella, Joan Baptista 


Girona 


Id. 


Tomàs, Mn. Salvador 


Vilanova y Geltrú 


Id. 


Torra, Mossèn Joan 


Tarragona 




Tusell, Joseph 


Barcelona 


Id. 


Torruella Albareda, Jo- 




Id. 


seph 


Id. 


Id. 


Tarré, Francesch 


Id. 


Id. 


Tarragó y Lostaló, Jo- 




Id. 


seph 


Id. 


Perpinyà 


Tintorer, Emili 


Id. 


Barcelona 


Tous Biaggi, Joseph 


Id. 




Tallada, Joseph M. a 


Id. 


Borjes del Camp 


Tort y Matamala, Vicens 
Terrado y Periquet, Ma- 


Id. 


Barcelona 


nuel 


Id. 


Id. 


Torrus y Aràbia, Melcior 


Id. 


Id. 


Torner y Casas, Jaume 


Id. 


Tarrassa 


Tintoré, Rafel 


Id. 


Id. 


Trias, Bartomeu 


Id. 


Id. 


Teixidor y Masjoan, An- 




Id. 


toni 


Id. 


Id. 


Tornavista, Joan 
Torras y Sayol, Fran- 


Torelló 


Id. 


cesch 


Caldes de Mont- 


Esporles (Mallor- 




buy 


ca) 


Tarragó, Francesch 


Barcelona 


Llubí (Id.) 


Torras y Llopart, Jaume 


Sant Sadurní de 


Valldemossa (Id.) 




Noya 



— 59 — 



Teli y Lafont, Guillem A. 

Tutau, Joseph 

Torras, Pau 

Tubau y Tena, Joseph 

Terradellas, Mn. Albert 

Texidor, Antoni 

Torra, Eduart 

Taltabull, Joan 

Torner, Amadeu 

Torner, Maria Concepció 

Teixidó, Domingo 

Termes y Alemany, Ti- 
mó teu 

Torelló, Francesch 

Torrabadella y Garrigo- 
las, Manuel 

Tortras, Antoni 

Tort, Pere 

Torrella y Terme, Lluis 

Thos y Codina, Silvi 

Teixidor y Basachs, Ra- 
mon 

Tricaz y Arnillas, Claudi 

Tobella d'Argila, Xavier 

Trias, Joan 

Torner, Vicens 

Tarrats y Semi, Joan 

Torres y Carreras, Ra- 
mon 

Tusquets, Antoni 

Tobella y Pi, Joan 

Totosaus Figueras, Pere 

Torra y Muntadas, Lluis 

Tuberp, Assumpció 

Tey, Francesch 

Turull, Pau M. a 

Torrendell, Mossèn Joan 

Tey, Joan 

Torras Domènech, Sal- 
vador 

Torras Domènech, Paulí 

Torelló, Pelegrí 

Tauler, Modest 
Trinchería, Antoni 
Tey Enrich, Ramon 
Turull, Pere 
Teixidor, Mossèn Esteve 
Torras, Lluis G. 
Tayà y Ficella, Salvador 
Tortras, Joseph 
Tersol y Artigas, Joseph 
Tobella Vila, Magí 
Traval, Àngel R. 
Teixidor, escolapi, P. Jo- 
seph 
Trias, Martí 
Turull Ventosa, Pere 



Barcelona 


Turull, Joseph M. a 


Barcelona 


Id. 


Turull, Ricart 


Id. 


Id. 


Torras Uyà, Llorens 


Id. 


Id. 


Tobella, Ramon 


Id. 


Id. 


Torras y Tort, Ricart 


Id. 


Id. 


Torras y Carreras, Feliu 


Id. 


Id. 


Tralla (La). Setmanari 


Id. 


Id. 


Thomas, J. 


Id. 


Id. 


Torradeflot, Mn. Ignasi 


Manresa 


Id. 


Terradas y Pascual, Rafel 


Barcelona 


Tarragona 


Trias, Jaume 


Id. 




Trias, Joan de Deu 


Id. 


Barcelona 


Trias y Bes, Joseph M. a 


Id. 


Id. 


Torres Oriol, Isidre 


Id. 




Torras, Francesch 


Id. 


Id. 


Terradas, Joan 


Id. 


Id. 


Trulla Castelltort, Ernest 


Id. 


Id. 


Utrillo, Antoni 


Id. 


Manresa 


Uriach, Joaquim 


Id. 


Barcelona 


Uriach y Uriach, Trinitat 


Id. 




Uriach, Francesch 


Id. 


Id. 


Ullés y Jover, Joseph 


Tarrassa 


Id. 


Ubach y Vinyeta, Fran- 




Id. 


cesch 


Barcelona 


Id. 


Ulldemolins, Evasi 


Id. 


Sarrià 


Urarte y Grases, Ramon 


Id. 


Barcelona 


Urgellès, M. 


Id. 




Uriach Coll, Pere 


Id. 


Id. 


Utrillo, Miquel 


Id. 


Id. 


Umbert, Pau 


Id. 


Id. 


Vallès y Vidal, Emili 


Id. 


Id. 


Vogel, Eberarth 


Aachen (Ale- 


Id. 




manya) 


Id. 


Vilar y Torrent, Joseph 


Barcelona 


Id. 


Viladot, Mn. Lluís 


Id. 


Id. 


Vidal, Mn. Damià 


Calvià (Mallorca) 


Muro (Mallorca) 


Verdaguer, Àlvar 


Barcelona 


Barcelona 


Vila, Enrich 


Id. 




Vila y Tió, Francesch 


Id. 


Girona 


Ventós, Palmira 


Id. 


Id. 


Vancells, Ramon 


Tarrassa 


Sant Sadurní de 


Vidal, Joan 


Id. 


Noya 


Vancells, Joaquim 


Id. 


Barcelona 


Vayreda y Oliva, Pere 


Lladó (Girona) 


Girona 


Valls y Vicens, Joseph M. 


Barcelona 


Barcelona 


Valls y Martí, Magí 


Id. 


Id. 


Valls y Martí, Manuel 


Id. 


Id. 


Valls y Martí, Mercè 


Id. 


Id. 


Valls y Vicens, Agustí 


Id. 


Id. 


Valls y Oliver, Francesch 


Sabadell 


Id. 


Villalonga Antoni 


Palma (Mallorca) 


Id. 


Valenzuela, Víctor 


Id. (Id.) 


Id. 


Vives, Mn. Francesch 


Valldemossa (Id.) 


Id. 


Vicedo, Mn. Remigi 


Alcoy 




Vila y Estruch, Joan 


Granada del Pe- 


Id. 




nades 


Id. 


Vila, Joseph M. a 


Tarragona 


Id. 


Vintró, Juli 


Barcelona 



— 6o 



Vinyals y Urpià, Mossèn 



Joan 


Vich 


Vinyas y Canadell, Lluís 


Id. 


Vila y Sala, Mn. Antoni 


Id. 


Vidal Arisso, Joseph 


Barcelona 


Valls Vergés, Agustí 


Id. 


Vall, Mn. Manuel 


Id. 


Vilallonga, Ferran 


Id. 


Vilardell Traver, Joseph 


Mataró 


Vilaró Guillemí, Ramon 


Barcelona 


Vidal, Lluís Marià 


Id. 


Vilar, Pere 


Id. 


Valentí Feliu, Joan 


Blanes 


Vallès y Pujals, Joan 


Barcelona 


Vilaregut, Salvador 


Id. 


Vives Vallbé, Ricart 


Id. 


Vidal Calsina, Fèlix 


Id. 


Vergés Barris, Joan 


Palafrugell 


Valentín y Galiàn, Joseph 




Maria 


Barcelona 


Vernet Sabaté, Blay 


Id. 


Vidal y Valenciano, En- 




rich X. 


Id. 


Vidal y Riba, Eduart 


Id. 


Ventura y Lluhí, J. 


Bruseles 


Vila y Costa, Conrat 


Id. 


Vidal y Pomar, Joseph 




Maria 


Id. 


Vila y Bartomeu, Joseph 


Id. 


Llibertat. Periòdich 


Mataró 


Vidal, March 


Santanyí (Mallor- 




ca) 


Viladot y Benet, Ramon 


Agramunt 


Vidal, Xavier 


Barcelona 


Vidal y Vinyas, Jaume 


Sabadell 


Vendrell y Llort, Mossèn 




Joseph 


Cardona 


Vallès y Mitjans, Joan 


Tarrassa 


Vallès, Joseph 


Barcelona 


Velasco, Alfons 


Manila 


Vidal y Montaner, Juli 


Barcelona 


Ventosa y Roig, Joseph 


Id. 


Vall-lloberay Còdol, Pere 


Id. 


Vives y Pla, Francesch 


Id. 


Vives y Pastor, Ramon 


Id. 


Vilar y Cortadella, Mos- 




sèn Jaume 


Id. 


Vila, Lluís 


Id. 


Viver y Arnet, Ramon 


Tarrassa 


Vilaseca Illa, Melcior 


Barcelona 


Valls y Taberner, Ferran 


Id. 


Valls y Rius, Antoni 


Id. 


Vingut, Miquel 


Palamós 


Vergés, Joseph 


Barcelona 


Ventura y Gausachs, Jp- 




seph 


Badalona 


Visa j Tubau, Miquel 


Barcelona 


Viladrich, Francesch 


Estadella (( teca) 



Vergés y Bassedas, Joan 

Vintró y Bergé, Fran- 
cesch 

Vilaseca, Fortià 

Vilalta y Amenós, Ga- 
briel 

A r ergés, Xavier 

Vallès y Ribot, Joseph 
.Maria 

Ventosa, Enrich 

Veciana y Caylà, Felip de 

Valldeneu y Estapé, Pau 

Vila y Font, Joseph 

Vilarasau, Emili 

Vicens y Corominas, Joan 

Vilageliu y Vilalta, Jo- 
seph 

Vàzquez Mella,,Joan 

Vidal y Mola, Climent 

Valls, Miquel 

Valls Campaner, Joan 

Vidal, Pere 

Violet, Gustau 

Vilaseca y Pujadas, Jo- 
seph M. a 

Vilanova y Vaquer, Jau- 
me 

Verdaguer, Eduart 

Vilaclara, Eugeni 

Vilaclara, Manuel 

Verdereau y Solà, Lluís 

Viladomiu y Sanmartí, 
March 

Vila, Joseph 

Vallès y Brose, Xavier 

Viladot, Joseph M. a 

Viscarri y Moragas, Jau- 
me 

Viola, Miquel 

Viscarri Costa, Joseph 
Climent 

Vives y Roig, Mn. Camil 

Vives, Mossèn Carles 

Vidal, Joseph 

Varios, Joan 

Vilaró, Mossèn Joan 

Valeri, Salvador 

Vilanova, Joan 

Vidal, Joseph 

Vidal y Valls de Padri- 
nes, Salvador 

Vaquer y Moll, Antoni 
Vinyamata, Eduart 
Virgili y Junoy, Joseph 

Maria 
Virueta, Pelayo 
Veles, Alili 



Barcelona 

Id. 
Id. 

Montblanch 
Torelló 

Barcelona 
Tarragona 
Córdoba 
Barcelona 

Id. 
Balaguer 
Solsona 

Barcelona 

Madrid 

Barcelona 

Id. 

Id. 
Perpinyà 
Prades 

Barcelona 

Id. 
Id. 

Id. • 
Id. 
Id. 

Id. 
Id. 
Id. 
Id. 

Vendrell 
Barcelona 

Vendrell 
Barcelona 

Id. 
Tarragona 
Barcelona 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 

Felanitx (Mallor- 
ca) 
Capdepera (Id.) 
Barcelona 

Id. 
Id. 
Id. 



6i — 



Verdú Terradas, Joseph 
Vila y Marquès, Ramon 
Vila y Marquès, Joseph 
Verdós Castet, Joseph 
Vila Palmes, Antoni 
Valenzuela, Mn. Prede- 

rich 
Villaescusa, Modest H. 
Virgili, Mn. Pau 

Vicher, Joan 
Vila, Joaquim 
Vilamala, Joseph 
Vilaplana, Bartomeu 
Verdú, Manuel 
Villert, Agustí 
Vivé Picaso, Joseph 
Vilumara, Joseph 
Vidal Parés, Miquel 
Vidal, Joan 
Vives Pila, Lluís 
Vila Ventura, Antoni 
Vilar, Manuel 
Vilar, Joseph 
Vidal, Vicens 
Vila, Francesch 
Valls, Lluís 
Vila, Joseph M. a 
Via, Lluís 
Vilaregut, Ernest 
Valenzuela, Joan 
Varderi y Soler, Joan 
Viader, Octavi 



Barcelona 


Vallès, N. 


Vallbona 


Id. 


Vilarrasa y Oribe, Ignasi 


Barcelona 


Id. 


Valeri Pupurull, Artur 


Id. 


Tarrassa 


Vidal y Font, Mossèn Jo- 




Barcelona 


seph 


Esparraguera 




Vidal, Vicens 


Barcelona 


Id. 


Ventosa y Calvell, Joan 


Id. 


Id. 


Valls, Camil 


Id. 


Alexart (Tarrago- 


Valls, Salvador 


Id. 


na) 


. Vidal Folguet, Modest 


Id. 


Barcelona 


Valldaura, Antoni 


Id. 


Id. 


Verges de Ricau 


Perpinyà 


Id. 


Vilaseca, Joseph 


Barcelona 


Id. 


Via, Valentí 


Id. 


Id. 


Viguer y Comas, Joseph 


Vich 


Id. 


Xercavins, S. J., P. Jo- 




Id. 


seph 


Palma (Mallorca) 


Id. 


Xandri y Alguer, Mossèn 




Id. 


Joan 


' Madrid 


Id. 


Xercavins y Rius, Fran- 




Id. 


cesch de P. 


Barcelona 


Id. 


Xalabarder, Eduart 


Id. 


Id. 


Xicoy, Joseph 


Id. 


Id. 


Xiró, Pilar 


Id. 


Id. 


Xammar, Eugeni 


Id. 


Id. 


Xarpell, Mossèn Efrèn 


Manresa 


Id. 


Xiró, Carles 


Sarrià 


Balaguer 


Yellestich, Sants 


Manresa 


Barcelona • 


Zaforteza Crespi, Joseph 


Palma (Mallorca) 


Id. 


Zaraus, caputxí, P. Jo- 




Palma (Mallorca) 


seph 


Barcelona 


Barcelona 


Zauní, Carles 


Id. 


Sant Feliu de Guí- 


Zanné, Geroni 


Id. 


xols 







62 



ADHESIONS 

Ademés de les que prestaren al Congrés, com inscrits en alguna de les anteriors llis- 
tes, les entitats que s'hi esmenten, significaren la llur adhesió per representant, delegat, 
comunicació o telegrama, les següents: 

Excm. Ajuntament de Barcelona y Excma. Diputa- 
ció de sa Provincià, qui subvencionaren llar- 
gament la Obra del Congrés. 
Excma. Diputació Provincial de 
Excm. Ajuntament de 
Excm. Ajuntament de 
Institut Agrícola Català de Sant Isidro 
Societat Econòmica d'Amichs del País de 
Societat Barcelonina d'Amichs de la Instrucció 
Cambra Agrícola Oficial del 
Cambra Agrícola Oficial del Vallès 
Centre de Viatjants y Representants del Còrners y 

de la Indústria 
Cambra de Viatjants y Representants del Còrners 

y de la Indústria 
Círcol Republicà Democràtich Federal e Instructiu 
Centre de Lectura 

«Valencià Nova». Societat regionalista 
Société agricole, scientifique et literaire des Pyren- 

nées Orientales 
Société d'Etudes catalanes 
Fedération Regionaliste française 
Société d'Etudes Portugaises 
Centre Catalanista de 
Centre Català de 
Società Luigi di Camoens 
Società Storica Sarda 
Hungara Esperantista Societo 
Acadèmia Heràldica 
Real Acadèmia Portuguesa 
Real Sociedade de Geographica 
Sociedade Litteraria Almeida Garrett 
Sociedade Propaganda de Portugal 
Acadèmia de Estudos Livros 
O Instituto 

<Le Roussillon». Journal politique quotidien 
«Action Regionaliste». Revue de 
«Diario de Noticias» 



Tarragona 

Reus 

Sarria (Barcelona) 

Barcehna 

Palma de Mallorca 

Barcelona 

Vendrell 

Granollers 

Barcelona 

Id. 
Sabadell 
Reus 
Valencià 

Perpinyà 

Id. 
París 
Id. 

Santiago de Cuba 
Buenos Aires 
Nàpols 

Cagliari (Sardenya) 
Budapest 
Madrid 
Lisboa 

Id. 

Id. 

Id. 

Id. 
Coimbra 
Perpinyà 
Paris 
Lisboa 



i- 63 - 



«A Verdade». Diari de 

«A Voz Pública». Diari de 

Hm. Sr. Bisbe de 

M. litre. Sr. Vicari Capitular de 

Mr. G. Desdevises du Dezert, Professor a l'Uni- 
versitat de 

Antonino Salinas. Director del Museu Nacional y 
Professor de la Universitat de 

L. Consiglieri Pedroso 

«La Terro d'Oc» 

«L'Escolo Moundino» 

Montepio de Montserrat 



Thorhar 

Oporto 

Mallorca 

Lleida (Seu vacant) 

Clermont Ferrand (France) 

Pal e nuo 

Lisboa 

Tolosa 

LI. 
Bucnos Aires 



- 6 5 - 

Acta de la Sessió Inaugural 

En la ciutat de Barcelona, a dos quarts d'onze de la vetlla del dia 13 del corrent 
comensà en el Teatre Principal, artística y severament engalanat y plè d'una concurrència 
nombrosíssima, la Sessió inaugural del Primer Congrés Internacional de la Llengua 
Catalana. 

En aquella hora entraren a la Sala d'espectacles en mitj de grans aplaudiments, les 
Comissions organisadores, junt ab l'Excm. Ajuntament de la Ciutat y l'Excma. Diputa- 
ció provincial, representants d'altres autoritats catalanes, y de Corporacions econòmi- 
ques, científiques y polítiques. 

S'assegué a la Presidència l'litre. Sr. President deies referides Comissions, Dr. Antoni 
M. a Alcover, qui tenia a la dreta el M. litre. Sr. Canonge d'aquesta Seu, Dr. Isidre 
Casanyas, en representació del Emm. Sr. Cardenal -Bisbe de Barcelona; l'litre, senyor 
doctor D. Antoni Rubió y Lluch, President de la Comissió Tècnica del Congrés y Còn- 
sul general de Grècia, en representació de l'Hm. Sr. Rector de l'Universitat literària; 
el Dr. D. Teodor Llorente, representant de < Lo Rat Penat» de València; y a la esquerra 
l'Excm. Sr. President de la Diputació Provincial, D. Joaquim Sostres; l'Excm. senyor 
Batlle de la Ciutat, D. Domingo J. Sanllehy, y Móns. Esteve Casaponce, del Rosselló. 
Prengueren també seti en la Presidència, els litres. Srs. Tinents de Batlle, D. Herme- 
negild Giner de los Rios, D. Albert Bastardas, D. Francesch Layret, D. Francesch 
Magrinyà y D. Jesús Pinilla; y els Regidors D. Francesch Puig y Alfonso, D. Joan 
Ventosa y Calvell, D. Pere Rahola y Molinas, D. Guillem López, D. Ignasi Peris, don 
Lluís Duran y Ventosa, D. Joseph Cararach, D. Narcís Plà y Deniel, D. Salvador Roca, 
D. Joan Rubió, D. Narcís Fuster y D. Joseph Rovira, tots els quals assistien per haver 
acordat el Consistori concórrer en ple a la sessió inaugural del Congrés. Ocupaven llochs 
de distinció, els litres. Srs. Diputats de la Provincià, D. Gil Saltor y D. Francesch Pi y 
Sunyer; el Diputat a Corts, D. Leonci Soler; els Senadors Excms. Srs. D. Raymond 
d'Abadal y D. Joseph Monegal, Presidents dels «Estudis Universitaris Catalans » y de la 
«Cambra Oficial del Còrners» respectivament, y representacions de les entitats oficials, 
científiques y artístiques. Tenien lloch reservat en l'estrada, els Honorables Srs. Cònsuls 
generals de Fransa y d'Italia. 

Obrí la sessió el Batlle de Barcelona, Sr. Sanllehy, ab un curt parlament que fou 
coronat per llarchs aplaudiments. 

A continuació el sotscrit Secretari llegí una Memòria historiant els trevalls realisats 
per la organisació del Congrés. 

El President Dr. Alcover, s'alsà pera llegir son discurs y '1 públich li tributà una 
ovació d'aplaudiments y visques, que se repetiren en diferentes ocasions durant la lectura 
d'aquell magistral trevall. 

Ab semblants manifestacions d'entussiasme fou rebut el parlament del Dr. Rubió y 
Lluch, President de la Comissió Tècnica, que fou llegit pel literat D. Manuel Folch y 
Torres. 

Llegiren o pronunciaren afectuosos discursos de salutació, en italià, el doctor 
Pere Enees Guarnerio, Catedràtich de l'Universitat de Pavia; en francès, Mr. Foulché- 
Delbosc, Director de la Revue Hispanique. de París; en castellà, el Dr. D. Adolf Bonilla 
San Martín, Catedràtich de l'Universitat de Madrid; en valencià, el Dr. D. Vicens Man- 



— 66 — 

cho, Catedràtich de l'Universitat de Valencià; en rossellonès, Móns. Esteve Casaponce, 
Rector d'Arles-sur-Tech; en alguerès, el Professor Joan Palomba, Mestre d'Escola d'Al- 
guer (Sardenya), y en mallorquí, Mn. Miquel Costa y Llobera, Mestre en Gay Saber. 
Tots foren molt aplaudits essent aclamades les nacions y pobles que representaven, com 
també ho foren D. Teodor Llorente, de Valencià, en nom del qual va parlar D. Vicens 
Mancho y l'Hm. Sr. Carselade du Pont, Bisbe de Perpinyà, de qui excusà Móns. Casa- 
ponce, en son parlament, l'assistència. 

Per indicació del Sr. President el sotscrit Secretari proclamà 'Is noms dels qui havien 
de composar les Taules presidencials de les tres seccions, nomenaments que foren rebuts 
ab aprobació, y el Dr. Alcover donà per acabat l'acte anunciant que al dia següent a 
les 10 del matí s'inauguraria l'Esposició Bibliogràfica y desseguida se passaria a la 
constitució de les Seccions. 

En mitg de nous aplaudiments y aclamacions y als acords de la «Marxa del Rey En 
Joan», qu'executava la Banda Municipal, desfilaren les autoritats, els representants y les 
Comissions, y acabà tan solemnial acte d'inauguració del primer Congrés Internacional 
de la Llengua Catalana. 

El President, ■ El Secretari General de les Comissions, 

Antoni M. a Alcover, Pvre. Jaume Algarra y Postii s 



6 7 - 



PARLAMENT D'OBERTURA 

del Batlle de Barcelona, D* Domingo J* Sanllehy 



Senyors Congressistes: 

Avans que tot, tinch de saludar els Srs. Congressistes y Comissió organisadora 
d'aqueix Congrés. 

L'acte qu'estem celebrant en aqueix moment, es un verdader acte de cultura qu'ha 
d'honrar a Barcelona y ha d'honrar també a la nostra amada Llengua Catalana. 

Res més tinch de dir, donchs, sinó que tinch el gust de saludar els ilustres Congres- 
sistes estrangers y de les altres regions d'Espanya y tots els Congressistes de la Llen- 
gua Catalana. 

jGloria a Barcelona! jGloria a la Llengua Catalana! jGloria al Congrés de la Llen- 
gua Catalana! 



— 68 — 

MEMÒRIA 

del Secretari general de les Comissions Organísadores, 
Dr* D. Jaume Algarra y Postíus* 

Excms, e Ii.ms. Senyors: 
Senyors Congressistes: 

Fer un Congrés de la Llengua Catalana, convocar tots els pobles qui la parlen pera 
que acudissin a l'antiga Metròpoli els qui en reberen el segell de la nacionalitat, aple- 
garlos en Assamblea pera entonar a chor ses alabances y estudiaria, penetraria y po- 
liria, era una idea tan grandiosa y estraordinaria, que sols podia anar avant, tenint un 
home de voluntat ferma, d'entussiasme inestroncable, de ciència profondíssima y de 
coratge escometedor, que capitàs la creuada científica ensemps que patriòtica, neces- 
sària pera la reconquesta de lo perdut y pera la obtenció de lo que per dret pertoca a 
la veneranda llengua catalana. 

Y aquest capdevanter no 'ns ha mancat. 

Aquell qui més havia estudiat els nostres llenguatges, el qui més fondament havia 
penetrat en llurs misteris, el qui ha resseguida la nostra parla en tots els seus brancams 
y l'ha acaronada y amanyagada com a fill estimadíssim, el qui n'ha sigut romeu qu'ha 
pujat fins a sos santuaris montanyosos pera devallar després a predicarne devoció per 
les viles y ciutats del plà, l'home de vida, d'acció y de lluyta, qui ab fatiga evangèlica 
ha peregrinat per les regions inmenses de Valencià y de Múrcia, del Rosselló y del 
Conflent, per les comarques catalanes, per les illes baleàriques y, en aspre aprenentatge, 
per les cultes terres de Germania, y l'home dotat de l'inconmensurable amor al seu 
idioma, amor sens límits ni mesura, ardent, devorador, insaciable, qui ab la rapidesa 
del llamp y l'esclat del trò, atrau les inteligencies y corprèn les voluntats, aquest apòstol 
de figura sols assemblada al gegant del pensament y de l'activitat, al nostre Ramon 
Lull, ha sigut la forsa iniciadora, la empenta poderosa, y l'ànima vivificadora que ha 
mogut y guiat el treball de les Comissions emprenedores de la obra magna del Congrés. 
A ell, donchs, el devem, ell es qui ens el ha format; ell, vulga Deu que siga ab nosaltres 
en els esdevenidors Congressos, pera que 'ns condueixi a la última y definitiva victorià 
dels llenguatges catalans. 

Tot just fa cosa d'un any y mitg, que '1 Molt litre. Dr. Alcover, va cridarnos als 
qui avuy formem les Comissions Organisadores del Congrés, pera parlar de la conve- 
niència d'obrirne un sobre les més vitals y perentories qüestions que afectaven a la 
nostra parla. Al principi, un colp acceptada l'idea, presidí la de que l'actual Congrés 
fos sols dedicat a la Sintaxis del català, ja que en aquesta banda es hont necessita més 
prompte remey y els mals que pateix més penetren a la substancialitat de l'idioma; 
però prompte va veures que no era arrivada encare la hora d'especialisar y de deter- 
minar, sinó que '1 moment s'havia d'aprofitar just pera tirar els plans, preparar els ma- 
terials, fer coneixenses entre 'Is conreuadors del nostre camp llingüístich, dirnos lo que 
sabiem, comunicarnos nostres observacions, fernos ofrena els uns als altres de nostres 
estudis filològichs, arreplegar els treballs que jeyen en el oblit, descubrir els estudiosos 



- 6 9 - 

ignorats, iniciar els qui comensen a ser esperansa de la pàtria cap el camí de les restau- 
racions, unificar els esforsos y, sobretot, dotarnos d'un pensament director, d'una norma 
en el obrar, d'una inteligencia mútua que abreviant y facilitant ulteriors estudis, assegu- 
rés que la perfecció en la nostra gramàtica y la depuració en nostre idioma arrivaríen 
a posarlo, a no trigar gayre, entre les més potentes de les llengües europees. 

Empro, l'idioma que anem a reconstruir y a purificar, no es sols el que 's parla a 
Catalunya. Nostra empresa es pera tota la llengua catalana, ab totes ses riquíssimes 
variants; pera la llengua impròpiament coneguda per llemosina, la que es famosa en el 
món de les lletres, com una de les branques de la llengua d'oc, branca qui estenia sos 
ramatges carregats de fruyts saborosos per les dugués vessants del Pirineu y per tota la 
nostra costa de Llevant, fins a tocar l'Andalusia, per les illes mediterrànies de Balears, 
Sardenya y Sicilià, arrivant a les llunyanes costes del Orient europeu, paíssos tots ells 
encare avuy plens de vida, però disgregats els uns dels altres, puix mentres la República 
francesa ab acció enèrgica e imposanta domina en el Conflent, el Rosselló y la Cerdanya, 
la casa de Saboya impera en les hermoses comarques sardes del Alguer, y els Borbons 
d'Espanya tenen trono alsat en les terres catalanes, valencianes y baleàriques. Lo que 
fou una sola nacionalitat y estigué subjecte a un sol ceptre, està avuy recompartit entre 
tres Estats, que cap d'ells vol reconèixer a la llengua catalana els drets a la existència. 
Per tant, el Congrés, format per membres súbdits d'aquests Estats, havia forsosament 
de tenir caràcter internacional tal com avuy s'entén aquesta paraula, encare que no 
haguéssim comptat ab el concurs dels sabis filòlechs estrangers de ben llunyans paíssos, 
qui enamorats de les belleses del nostre idioma, han vingut a tributarli son homenatge 
de respecte y d'admiració. 

D'aquests aymadors de lo més nostre que tenim, n'han aparegut quasi per tot 
Europa, y fins a Amèrica, brillant en les Universitats y en el món literari. 

El llur concurs ens era indispensable y això contribuí a que \s fiesés per aquest temps 
l'obertura del Congrés, puix per altre banda, convenia aprofitar les vacances estivals 
pera fer repàs d'estudis, excursions filològiques y preparar els treballs que se sometràn 
a la vostra deliberació. Sens dupte, aquests hi han guanyat ab l'aplassament, però les 
Comissions Organisadores hi han perdut molt, a causa, principalment, de la dificultat 
de reunirse durant l'estiu. 

Perxò els treballs d'organisació han sigut simplicíssims, y perxò la inscripció de 
Congressistes s'ha feta tota en una glopada a última hora: a primers del mes corrent. 

La distribució dels treballs tècnichs del Congrés, va ferse d'en mica en mica. Anaven 
sonant noms, noms ignorats alguns d'ells, de gent qui havia furgat per les entranyes 
del nostre idioma, anaven ressucitant estudis acabats ja feya anys, però que ningú els 
havia conegut encare. Al principi, la Comissió Tècnica ab prou feynes contava ab una 
dotzena de Ponents pera els Temes y Comunicacions, però la noticia del Congrés feu 
que compareguessin nous y desconeguts filòlechs, ocults conreuadors de la llengua 
catalana, qui oferien son concurs a la empresa grandiosa de la perfecció del nostre 
idioma. 

Entre aquests hi figura una nodrida representació de la clerecia rural. Sacerdots 
estudiosos, sortits dels Seminaris al fort de la joventut, isolats desprès per nostres mon- 
tanyes y poblets, exercint llur sagrat ministeri, sense elements intelectuals ab que rela- 
cionarse, sense matèria pera donar espansió als desitjós de saber, està clar que havien 
d'aturarse a pendre nota de la llengua parlada en el reco de món que moralment diri- 



— 7o — 

gíen, està clar que '1 coneixement de les llengües mares, el llatí y el grech, els havia de 
decantar cap als estudis filològichs. 

Aixís, donchs, se travaren les Comissions sense donarsen compte, devant d'una 
infinitat d'estudis que assenyalaven en el futur Congrés una grandiosa trascendencia: 
però tot estava en agrupàls per ordre, y en distribuirlos per Seccions. Crèyem que 
n'havíem de formar quatre: la Filològica, la Literària, la Social y Jurídica, y la Peda- 
gògica, però. tot seguit vegèrem que aquesta última cabia molt be dins l'anterior. Aixís, 
donchs, el Congrés estarà dividit en tres Seccions, que desde demà funcionaran. 

Mes, si el Congrés anava a ser una manifestació apoteòsica de la vitalitat de la 
llengua parlada, jperquè no fer també una manifestació esplendorosa de la nostra mo- 
derna llengua escrita? Vetaquí com va néixer la idea d'exhibiria, formant la Esposició 
més complerta possible de tot lo imprès en català en els, paíssos de llengua catalana, 
idea que per primera vegada va indicarse a mitjans del passat Septembre, y ab tot y 
disposar sols de una vintena de dies escassos per organisarla, no hi hà dupte que serà 
bella mostra de la producció literària catalana en el segle XIX, gràcies a l'activitat des- 
plegada per una Comissió especial, en la que hi figuren distingits bibliòfils y alumnes 
dels benemèrits «Estudis Universitaris Catalans». 

Les Comissions Organisadores, han procurat també rodejar les serioses segudes del 
Congrés, ab algunes festes, pera donar a conèixer el nostre Teatre, la nostra Música 
popular y les belleses d'aquesta Ciutat als Congressistes estrangers qui han vingut 
a honrarnos ab sa visita y son esfors; y es d'esperar qu'en totes elles hi regnarà l'en- 
tussiasme de la més gran confraternitat. 

A darrera hora, un conflicte pesava greument demunt la Comissió Executiva: 
l'Excm. Ajuntament havia ofert, y nosaltres acceptat, el Saló de Cent de la Casa de la 
Ciutat pera celebrarhi aquest acte, saló hont hi caben unes 500 persones. Y els Congres- 
sistes efectius, al tancarse la inscripció, passaven de 3000; y tots tenien el dret a presen- 
ciar aquesta solemnitat. 

Barcelona, mancada d'un edifici esprés pera celebrarhi Congressos, d'ensà la Espo- 
sició Universal, no tenia un lloch adequat hont reunir en Assamblea plenària tots els 
Congressistes. No n'hi havia prou ab que la Comissió confiés en llur patriotisme, espe- 
rant que no se torbaria la pau, tant necesaria pera les tasques del Congrés; més de 2000 
Congressistes qui no podien entrar al Saló de Cent, era un nombre massa respectable 
pera que no 's fes un esfors suprem. Y aquest esfors se feu, ajudada la Comissió per un 
patriota que desde aquest Teatre educa el nostre poble cada dia, per un patriota que 
posà a la disposició del Congrés aquest Coliseu que may se veu envilit per representa- 
cions indignes y hont s'han aplaudit a centes d'obres dels mestres de nostra literatura. 

Aquí, Srs. Congressistes, s'es acabada la tasca de les nostres Comissions, les quals 
vos fan ofrena de llur treball y de la llur Obra. Are, a vosaltres vos toca duria avant, 
puix desde aquest moment es vostra. Mes, si la direcció que les Comissions han impre- 
sa en llur obrar, cal conservaria y seguiria també, durant els dies del Congrés, vos han 
de fer una declaració, que es tot llur testament, tot llur esperit, y tot llur ideal. Cal que 
la recordeu be y la tingueu presenta en tots els vostres actes. «Heu de saber, Srs. Con- 
gressistes, que la Obra del Congrés no serà gens patriòtica, si no es esclusivament 
científica». 

He dit. 



— 71 — 

DISCURS PRESIDENCIAL 
del Molt litre. Dr. D. Antoni M/ Alcover, Pvre. 

Per la memòria qu'acaba de lletgir lo senyor Secretari, bé's veu lo qu'hem fet y 
traullat per preparar aquest Congres Internacional de la Llengua Catalana. Però <:qui 
érem nosaltres per atansarnos a promoure'l? ^quins títols, quina autoridat teníem per 
cridar a capítol catalans, valencians, rossellonesos, balears, algueresos, filòlechs y 
escriptors d'altres nacions, per aplegar els amichs y constituir ab ells juntes y comis- 
sions, y tocar a totes les portes, y comprometre gent de totes bandes, y posarho tot en 
revolt? En tenim un de títol que no creym que negú el mos posi en corantena: l'amor a 
la nostra llengua, l'estrènua, l'escelsa, la gloriosa, la nostra benvolguda llengua cata- 
lana. L'autoridat que dona l'amor d'una cosa devant tots els qui senten aquella metexa 
amor, aquexa es la nostra autoridat. No'n tenim d'altre de títol, no n tenim d'altra 
d'autoridat. Que'ns heu reconeguda tal autoridat y tal títol, massa que hu demostra 
l'acte metex qu'estam celebrant, aquexa sala inmensa, prodigi de pompa y d'es- 
plendor qu'ompliu de gom en gom, y l'entusiasme que, fa mesos, vibra dins 
aquesta gran ciutat, dins tot Catalunya y qu'ha trobat èco, gràcies a Deu, dins 
totes les terres que parlen català y dins els grans centres d'il-lustració d'Europa. 
Sí, som amadors de la llengua catalana; l'amor a n'aquexa llengua 'ns ablama '1 cor, 
y ens fa fer tot lo que feym. No, no es odi a res y a negú lo que 'ns mou; no som una 
negació. Es amor el nostre mòvil; som una afirmació. No una afirmació irreflecsiva, a 
l'ayre, baubetjant, sinó una afirmació ab tota conciència, madura, categòrica, radical, 
incontrastable; una afirmació d'aquelles que no afluxen ni cedexen may ni reculen un 
pel en res ni per res, en que '1 mon se giri demunt devall. Som l'afirmació de l'eczistèn- 
cia de la nostra llengua y del seu dret inviolable, ilegislable, y imprescriptible a viure 
com qualsevol de les grans llengües neollatines ses germanes, el dret de viure com cal 
a les persones lliures, y a les reynes, el dret de reynar pacíficament, sense destorb, 
trava ni contrast de cap classe, dins tot lo seu territori, ab totes les honors y prerroga- 
tives y preeminències que li pertanyen. Sí, l'estimam la nostra llengua ab tota la nostra 
ànima. La volem axí com es per la seua avior, per la seua naxensa, per la seua història 

gloriosíssima La volem honrada dels propis, respectada dels estranys, lliure de tot 

esclavatge, franca de tota tutoria, neta de tota deturpació y de tot estrangerisme, sia 
d'ont sia. La volem polent, esplèndida, llampant, inagotable, plena d'ecsís y de dolsor, 
brollant de tot vent vida, briu y delit, coronada de totes les resplandors, magnificèn- 
cies, filigranes y sublimitats de l'alta literatura, escorcollada de rel, aclarida en tots 
conceptes y enaltida com cap altra del mon per la ciència filològica... Per amor a tot 
axó, senyors, per arribar a tot axò, hem convocat y celebram aquest Congrés, per 
encendre y ablamar més y més en l'amor d'aquexa llengua els cors dels qui la parlen; 
per veure si logram qu'aquexa amor siga més d'obres que queden, que no de paraules 
que'l vent se'n du; per promoure per tot arreu l'estudi científich y literari d'aquexa 
llengua; però no un estudi qualsevol, demunt demunt, de per riure boldronetjant aquí y 
allà, sense pla ni ordre, sinó un estudi acorat, a fondo, de sol a rel, obstinat, ab tota 

l'ànima, de cap a peus, bax d'un pla complet y acabat, rigurosament científich Pèr 

axò hem convocat y celebram aquest Congrés, per veure si arribam a fer comprendre 



— 72 — 

a la gent catalana, a la gent que 's diu y es entusiasta d'aquexa llengua, que tal estudi 
ha d'esser un'obra verament nacional, aont tots, cadascú segons la mida de ses forses 
y son radi d'acció, hem de prendre part, tots hi hem de contribuir, posant tothom a 
n-el servici de la restauració y enaltiment de la llengua catalana les nostres facultats, 
les nostres potències, els nostres estudis, els nostres conexements, tot lo que som, tot 

lo que porem ^Tal volta l'obra de la restauració, reintegració y enaltiment d'una 

llengua no demana, no reclama, no eczigex tot axq dels qui pretenen, dels qui's fan 
grossos de pretenir tal restauració, reintegració y enaltiment? Per axò hem convocat y 
celebram aquest Congres: per dir y repetir de bell-nou, devant els catalans d'Espanya y 
de France, devant els balears, valencians y algueresos: — jNo tenim diccionari ni gra- 
màtica! y caldria tenirne; no tenim més que essays d'aquexes dues grans obres que la 
dignitat de tota llengua reclama. Tenim centenars de coUaboradors que'ns repleguen 
materials per aquexes dues obres; — tenim més de docentes mil cèdules lecsicogràfiques 
y gramaticals replegades... Però no hi tenim encara, ni d'un bon tros, totes les qu'hem 
de mester, totes les que pertoquen... Cal replegarne moltíssimes més. Cal fer tal replega 
dins totes les comarques que parlen català. Dins algunes ja està feta; dins altres s'està 
fent; però n'hi ha una pila aont ni s'es comensada tal replega. jEs precís dirho ben clar 
y ben fort! Son moltes encara les comarques, no parlem de València, Balears y Rosse- 
lló, sinó de la metexa Catalunya espanyola, aont no hi tenim casi cap col-laborador; 

aont no s'hi es comensada la replega del vocabulari ni de les formes gramaticals 

jFills de la Pàtria! •com voleu que's fassen el diccionari y la gramàtica, si no'ns vé el 
vocabulari ni les formes gramaticals de totes les comarques de la llengua? Y, ^com han 
de venir, si negú's cuyda de replegaries? Les escursions filològiques qu'un pot fer per 
tot el territori, basten, tot lo més, per ferse càrrech de la fesomia general y especial y 
de la pronunciació que presenta la llengua a cada comarca; no per trobar totes les for- 
mes, y menys el vocabulari. Axò hu han de replegar els entusiastes de la metexa co- 
marca, cadascú de nosaltres lo de la nostra. Y si no hu replegam nosaltres, ,;qui hu 
replegarà? ;els de fora de casa? ,;els estranys? ^els qui no parlen la nostra llengua, els 
qui no la conexen ni'ls interessa? Qui les ha de replegar, fills de la Pàtria, les formes 
gramaticals y el vocabulari de la nostra llengua, si no hu replegam nosaltres?.... Per axó 
hem convocat y celebram aquest Congrés, per veure si logram que tots els qui's diuen 
amadors de la nostra llengua, se resolguen d'una vegada a donarse les mans, a fer tots 
un cos per promoure per tot arreu, per dur avant, per portar a terme la restauració, 
reintegració y enaltiment de la llengua catalana, traballant cadascú segons totes les 
seues forses, segons tota la seua possibilitat. Sí, tots podem y devem haverhi de pen- 
dre part; tots podem y devem haverhi de contribuir. Cap fill de la Pàtria s'en pot ni 
s'en deu haver d'escusar. Moltíssimes de coses se necesiten per dur avant, per dur a 
cap aquexa obra colossal, gegantina, heroyca. S'es mester ciència, talent, geni, il•lus- 
tració, influencia social, prestigi, diners, y sobre tot, coratge ablamat y voluntat inflec- 
sible per posar a n-el servici d'aquexa causa santa tot lo qu'un té, tot lo qu'un pot, y no 
dexarho may ni afluxar jens en tots els dies de la vida, per res ni per negú, vinga lo 
que vinga, en que'l pern del mon se rompé y se besi el cel ab la terra. El qui té talents, 
hi ha de posar aquests talents; el qui té conexements científichs, hi ha de posar aquests 
conexements; el qui té geni artístich, hi ha de posar aquex geni; el qui té influència 

social, hi ha de posar aquçxa influència; el qui té diners, hi ha de posar diners Ab 

una paraula, tots els qui's diuen amadors de la llengua catalana, cal que s'hi demostrin, 



no sols de paraula, sinó també ab les obres. ^S'es mester replegar el tresor inmens de 
paraules y formes gramaticals de tots els sigles y de totes les comarques? ,iQui es que 
no'n pot replegar a un punt o altre? jDonchs a replegarne tots! ,jSe necessiten conexe- 
ments científichs fondos, per aprofitar, per obrar, per elaborar aquex tresor inmens, per 
que'n surta'l diccionari y la gramàtica? jDonchs a estudiar la filologia tots els qui tenen 
dots intel•lectuals per ferho, y, si no conten ab medis pecuniaris, aquells qui'n tenen a 
balquena, que los n'arrambin, que los proporcionin tots els indispensables. jLa qüestió 
es dur avant, dur a cap entre tots l'obra colossal, l'obra gegantina, l'obra heroyca de la 
restauració, reintegració y enaltiment de l'estrènua, de l'escelsa, de la dolcíssima, de la 
gentilíssima, de la cent voltes benvolguda y gloriosa llengua catalana; l'obra colossal, 
l'obra gegantina, l'obra heroyca d'alsar aquexa llengua de la postració, deturpació y 
esclavatge, aont, per malavolenses estranyes y malacura nostra, se veya reduida. No, 
no'ns hem d'aturar, ni sossegar fins que la tenguem a l'altura qu'alcansà en les passa- 
des centúries, sublim, esplèndidament endiumenjada y majestàticament asseguda a n-el 
seu trono de reyna y senyora, reynant y senyoretjant com a tal, dins tot el territori que 
li senyalà la Providència divina. Per axò hem convocat y celebram aquex Congrés, per 
restaurar, per reintegrar la nostra llengua en tot el seu primitiu esplendor y també en 
tots els seus drets, honors, prerrogatives y preeminències de reyna y de mare, que li 
pertanyen per dret de naturalesa, per un dret tan sagrat com el que puga invocar cap 
de les altres grans llengües neollatines, ses belles y gentils germanes.... Sí, ella es 
hereua de sa mare, l'escelsa, l'inmortal llengua llatina. Ella es hereua natural de sa 
mare com qualsevol de ses germanes. Negú ab raó de justicia la pot haver feta borda. 
Negú ab raó de justicia la pot haver desheretada. Es reyna y senyora del seu territori 
y de sí metexa. Es la nostra reyna y la nostra mare. ^La regonexem per tal? ,;Ens rego- 
nexem per vassalls y fills seus? jDonchs, obrem çom a tals! Per axò hem convocat y 
celebram aquest Congrés, per veure si logram alsar aquexa llengua, alsarla amunt, ben 
amunt, fins a feria reynar dins el cor de tots els seus fills y dins tot el territori que li 
donà Deu y que negú li prendrà, si nosaltres no volem. Vetassí l' objecte del Congrés. 
Y ara, catalans de Catalunya espanyola y Catalunya francesa, de les Balears, Reyne de 
València y Alguer, si us hi teniu, obrau com a bons vassalls, com a bons fills de l'es- 
celsa, de l'esplèndida, de la dolsa, de la polent, de la gentil, de la cent voltes benvolgu- 
da y gloriosa llengua catalana. 

He dit. 



— 74 — 

DISCURS 
del vís- president del Congrés, Dr* D. Antoni Rubió 
y Lluch* 

Excms. Senyors: 
Senyors Congressistes: 
Senyors: 

Aquest primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que en la diada d'avuy 
inaugurem ab tanta solemnitat, ens ofereix a la nostra consideració, en la seva pròpia 
estructura interna, imposada d'una manera imperiosa per la realitat, totes les ne- 
cessitats de la nostra estimada parla, y totes les seves llegítimes aspiracions; la necessi- 
tat de la seva disciplina científica, la conciencia de la seva unitat y personalitat pròpies, 
sa força insustituible com a element d'expressió artística, sa reconstitució lèxica y orgà- 
nica feta demunt de la llengua dels clàssichs y la del poble, y, basada" en el estudi com- 
paratiu de les demés llengües novo-llatines, y per últim sos drets legals com manifesta- 
ció la més directa y total de la vida anímica d'un poble culte. 

Emperò aquest Congrés no es encara un vertader congrés filològich. No es que'ns 
manquin a nosaltres sabis filòlechs, que puguin competir per la seva ciència y sagacitat 
crítica ab els sabis extrangers de més. anomenada. Si no temés ferir modèsties o 
susceptibilitats, entre 'Is que aquí ens rodejen y han vingut a compartir nostres tasques, 
jo n citaria més d'un, qual vàlua indiscutible tots reconeixem. Lo que 'ns falta y ens ha 
faltat fins ara es serenitat y tolerància en les discussions d'aquestes matèries, que fan ab 
justícia aplicar als gramàtichs en general, el calificatiu de irritabüe gaius, que abans 
únicament se reservava pels poetes. Y no es sols la vivor de les disputes lo que ns treu 
la serenitat y ens aparta del fret estudi analítich del idioma, sinó la força del sentiment, 
l'amor y la fonda anyorança d'un racer espiritual de que 'ns veyem sovint desterrats, de 
la santa paraula nostra, que considerem com la nostra ànima feta tangible, com la més 
noble executòria de la personalitat catalana. Veusaquí esplicat el caràcter popular 
d'aquest Congrés, que ab portes obertes y campanes sonants celebrem avuy, y al qui 
han acudit sense distinció de persones y estaments, lo més granat y lo més humil de la 
nostra terra, en romeria d'amor y d'entussiasme, convertint aquesta solemnial festa 
científica, en un pacífich mitin de la llengua catalana. 

Senyors: jo no soch filòlech, ni gramàtich, sinó un modest aymador de les lletres 
catalanes. Me veig obligat a dirigirvos la paraula per l'inmerescut càrrech de que se 
m'ha investit, y al meteix temps que ma incompetència, reconech que no es una mani- 
festació apoteòsica com aquesta, calificada ab pintoresca frase per un company homò- 
nim meu, com l'èxit més colossal que la gramàtica hagi tingut al món, la ocasió més 
apropiada pera una disertació filològica literària sobre un punt concret, que no 'm veig 
capàs de desenrotllar. 

I >el espectacle desusat que estem presenciant d'un Congrés popular de tres mil 
congressistes, se 'n treu la conseqüència de que parla la nostra llengua un poble entus- 
siasta y viril, que l'estima fins al deliri, y s'interessa per ella ab amor filial, y que aquest 



— 75 — 

amor l'encén en un desitg de coneixeria més y més cada dia, y d'ennobliria y de po- 
saria fins al capdemunt. Una llengua que aixís triomfa en la consciència del poble, per 
força ha de triomfar en la esfera del art y de la ciència, perquè l'amor es el camí més 
fàcil y més dreturer de la veritat y de la bellesa. 

D'aquesta llengua nostra tan volguda vinch a parlarvos avuy com jo pugui y sàpiga, 
sense donar a mes observacions més valor que'l de una senzilla opinió personal, puix 
més autoritat que jo pera ferho, hi tenen els nostres escriptors que son, junt ab 
el poble, els que vertaderament l'han plasmada, desde '1 mestre Aguiló, tan benemèrit 
per nosaltres, en qui s'hi veu encara 1 treball de la forja sobre 1 metall rovellat, fins al 
gran Verdaguer que ns donà ja pastada y feta tota la llengua de la pàtria; desde Mos- 
sèn Costa que li ha cenyit lo front ab les roses inmortals del art clàssich, fins a la gene- 
ració moderna que li ha sabut comunicar la elegància boulevardiere dels idiomes de les 
grans metròpolis mundials. Ells vos diran que se 'n pot fer d'ella una llengua expres- 
siva, tota plena de matissos, com la francesa, de maravellosa precisió, un poch seca a 
voltes, enèrgica y cantelluda, y ensemps dolça y manyaga com parla d'una mare qui 
alleta l'infant de ses entranyes. Es una llengua pintoresca, mes no virolada com la 
francesa del temps de Lluís XIII; molt acostada al cor, com flexible tunicela virginal 
que cenyeix el cos d'una donzella, falaguera y humil y ab gales camperoles, sense la 
esplendidesa de regina de la arrogant parla castellana. Té una consciència tant fina del 
seu dever, com a medi directe y breu d'expressió, que rebutja tot quant no reflectí ab 
vivor y rapidesa els estats anímichs, tot quant no siguin elements sensibles, emotius o 
pintoreschs, y desprecía oripells y sonoritats, l'efectisme y la afectació. Això li dona un 
sentiment de lo ridícol a vegades desapiadat y prosàich, un horror tal al ènfasis, que 
com diu un escriptor, una oració fúnebre de Bossuet traduida al català, seria capàs 
d'alçar de sa tomba a un mort, socatrejat per fortes riallades. Es la més plana y vulgar 
de les llengües novo-llatines y la única que perdé en la època del Renaixement la cate- 
goria de literària. La gallega y la provençal se li adelantaren en aquest concepte, puix 
havien perdut ja sa vida pròpia com instruments de cultura, casi abans del primer 
Renaixement italià, a les darreries del catorzén sigle. Quedaren, donchs, triomfantes en 
el total renovellament del món occidental en el sigle xvi, solzament quatre grans naciona- 
litats literàries romàniques, que correspongueren a altres tantes nacionalitats polítiques: 
la italiana, la castellana, la francesa y la portuguesa. Mercès a Deu, en la passada centúria 
s'afanyà a corre-cuyta a fèrleshi costat, la nostra literatura, resorgint a una vida esplen- 
dorosa y complerta, en tots els seus genres, extenentse gradualment a totes les regions 
y antichs reyalmes ahont fou parlada y coneguda, y reprenent a la vegada el caràcter 
ètnich y imperial de la Edat Mitjana. 

No cal dir, donchs, quant diversa ha sigut la sort del nostre catalanesch al costat de 
la de les demés glorioses parles novo-llatines. Es un fenomen llingüístich únich en els 
grupus de la filologia romànica, digne d'estudi y d'atenció. Per la nostra parla no ha 
passat, més que de retop y de segona mà, la evolució del gloriós Renaixement del 
sigle XVI, que capgirà de soca a arrel les llengües, les literatures, els sistemes polítichs, 
el món de les idees, y de més a més establí un divorci fonamental entre '1 present y el 
passat dels pobles, enterrant completament la Edat Mitjana, y creant arreu literatures 
més o menys aristocràtiques. 

D'aquesta especial situació han esdevingut pera la nostra parla, tal volta algunes 
ventatjes, qui sab si també molts inconvenients, y unes y altres juntament ab la seva 



- 76 - 

rica tradició literària, sobre tot en la prosa, li donen avuy una fesomia original y molt 
marcada entre les demés llengües novo-llatines. Per una banda li han mancat en gene- 
ral mètode y disciplina gramatical, y la cultura clàssica, ennoblidora dels idiomes. 
Per altra banda ha pogut conservar millor sa identitat, y la seva unitat interna. 



La primera desventatja, que de prompte salta més a la vista, y la que més ens tiren 
en rostre els nostres enemichs, es la seva falta de disciplina gramatical, y sobre tot 
ortogràfica. En l'anarquia de la nostra grafia funden molts son dret a bescantaria ab 
el nom de dialecte, que no es cap afronta, perquè els dialectes representen una evolució 
necessària en la vida de les llengües, deguda a exigencies,fbnètiques o intelectuals, y són 
llur element renovador. Avuy es la ortografia fins un signe de cultura social, però no es 
la seva unitat, condició sine qna non de la vida dels llenguatges. Xi Cervantes, ni Santa 
Teresa, ni Racine, ni Pascal conegueren ab precissió la ortografia dels seus, y no per 
això deixaren d'esser excel•lents escriptors. 

Els problemes de la unificació y de la reforma ortogràfica, que son dugués coses 
distintes, no 's presenten avuy com exclusius de llengües abandonades a elles mateixes 
y sense conreu gramatical durant sigles enters, com ho ha estat la nostra, sinó que 
s'estenen també a totes les parles, fins a les més fixades y de més rica vida literària, 
com la francesa, l'anglesa, y la lusitana. 

La unitat ortogràfica la conseguiràn, més que les discussions y Congressos, la gene- 
ralisació del idioma, sa major difussió per medi de periòdichs y escoles, y sobre tot, 
son empleu escrit diari. Quan s'escrivia català solament pera 'Is Jochs Florals, y per 
dirho aixís, una vegada al any, no 's trovaven els escriptors devant de la llengua, sinó 
curtes estones, y com cosa que 's torna a deixar, no s'hi encaparraven y sortien del pas 
com podien y sabien. Mes quan un s'hi troba ab ella, com ara, cada dia, 's fa sense 
volerho, un detingut examen de consciència; surten les dificultats a mesura que un s'hi 
fica més en el seu estudi y llavors neix el sentiment y l'aspiració de la fixesa gràfica 
y de sa reforma. No obstant tinguis en compte al empendre aquesta, que no es una 
qüestió merament científica, y que les llengües no 's quadriculen, ni 's retallen simètri- 
cament com els jardins de la època versallessa. Hi pesa també en elles, sobre tot en les 
llengües de gloriosa historia literària, una tradició digna de respecte que ha imprès son 
encuny en les produccions dels escriptors clàssichs, o en els venerats incunables, y fins 
en la meteixa geografia y onomàstica, y aquesta tradició en fa per molts de la ortografia, 
una qüestió de sentiment. Son molts als qui 'Is agrada veure a la seva mare ab la ma- 
teixa fesomia, y que 's condolen de que per rejovenirse se li llevi una sola arruga del seu 
rostre. Vull dir ab això que totes les llengües tenen inconseqüències gramaticals y orto- 
gràfiques, y que en moltes el statu quo es regla de prudència. Be ho saben els qui conei- 
xen a fons el castellà y el francès, pera no parlar més que de les més conegudes, ab els 
seus problemes de la duplicació de les consonants, de la // paràssita, y tants altres. 
Les llengües son semblants a antichs boscatges en que les paraules han nascut com 
han volgut o han pogut, unes tortes, altres dretes, altres monstruoses. No 'ns capfiquem 
per això; lo científich y lo útil s'obrirà pas, y per sort nostra el problema 's tracta 
avuy en millors condicions qu'en la època del Renaixement en que no hi havia mes 
patró ortografien que la llengua de Roma. Avuy la nostra pot aprofitarse dels pro- 






— 77 — 

gressos de la filologia comparada, y per fortuna ja tenim filòlechs distingits, que ab 
bona traça s'han posat a la tasca, y tenen feta molt bona feyna. En la nostra època 
ja no seran de témer criteris ortogràfichs exclusius y mutiladors, com el del portuguès 
Joan de Barros qu' en el sigle XVI pretenia calcar artificialment el seu idioma nacional 
sobre '1 llatí, refusant els galleguismes y la fonètica popular; o com Núnez de Leào 
qu'en el sigle XVII el reduía a les exigències del castellà, alterant ses terminacions per 
«la analogia e respeito que a lingua portuguesa vae tendó com a castelhana». 



Enfront del inconvenient de que acabem de parlar, té '1 català la ventatja d'haver 
conservat vigorosa sa identitat. El divorci entre '1 passat y '1 present de la nostra llen- 
gua no es tant acentuat com en les demés germanes seves del tronch llatí, llevat de la 
toscana. Els felibres moderns tenen una semblança remotíssima ab aquell esbart glo- 
riós de trovadors occidentals que crearen la primera y més original poesia de la Edat 
Mitjana, y donaren la lley de la disciplina rítmica a totes les literatures vulgars. A 
Portugal les formes erudites introduides per l'influencia culta tornaren la llengua lite- 
rària tan convencional, que '1 rey don Duarte l'anomenava llengua ladina, y en el XY ,n 
sigle el llenguatge pròpiament vulgar se considerava de tal manera arcaich, que segons 
Theofil Braga, fou necessari traduir en el corrent els documents oficials antichs. El 
progrés del castellà fou tan extraordinari, mercès als esforços iniciats pels seus escrip- 
tors, desde 'Is Reys catòlichs, pera usarlo ab correcció, que la parla d'un sigle abans, 
esdevenia completament arcaica pels grans prosistes y poetes de la edat daurada. Un 
estol nombrosíssim de gramàtichs, com tal volta cap nació europea el tingué en aquell 
temps, y dels quals fou capdevanter l'assombrós Antoni de Xebrija, precedí ab sos 
estudis a n'aquella reforma que acreditaren els dos Lluisos, el de León y el de Granada, 
y els altres escriptors de la gran escola espanyola. A França, la retòrica, desde el xv én 
sigle, va condemnar al oblit la literatura mitj-eval, y els temps successius de la època 
clàssica la ignoraren per complert. Se pot dir ben be, sense exageració de cap mena, que 
la producció literària francesa mitj-eval perteneix a l'arqueologia, y avuy la desente- 
rren els erudits de la Romania com curiositats exquisides que sols ells poden paladejar. 
Els vells mots de la enèrgica llengua francesa de les gestes heroiques caygueren en el 
despreci o en l'oblit, pels refinats prcciosistes de la Cort de Versalles, y sols se mantin- 
gué son culte un sigle abans pels escriptors de la Pleyada, qual capdill, el genial Ron- 
sard, deya que qui formés un lèxich dels termes ja rovellats del Artús, Lancelot o Gal- 
vany faria una obra útil y patriòtica. 

El català, en cambi, com diu l'ilustre company nostre, el Dr. Schàdel, no obstant 
els nombrosos enmanlleus que feu al provençal, va saberse mantenir en estreta relació 
ab el poble, y conservar son caràcter plà y vulgar, conquistant els extensos y més 
ferms dominis de la producció prosaica. La prosa es la més llegítima glòria de les 
lletres catalanes, ab un tresor de cròniques, y de gegantines enciclopèdies, com no se 'n 
han escrites en cap llengua vulgar. El relligament ab la tradició literària té en el nostre 
catalanesch una base tan sòlida y ferma, com els carreus granítichs de les construccions 
ciclòpees, que tals ens pareixen els monuments colossals de la nostra cultura alçats per- 
la frenètica activitat del cavaller errant de la filosofia, o per la paciència benedictina del 
Eximenis. Es la única parla entre les novo-llatines que per rejovenirse pot acudir als 



- 7 8 - 

textos de la Edat Mitjana, com si fossin contemporanis. Y això es tant cert que fins a 
principis del sigle XIX, els nostres antipassats aprengueren a llegir el català en les esco- 
les dels convents, que foren el darrer refugi del nostre idioma, en antigues obres populars 
com el Partinuples o les faules d'Isop, o els concells del conegut fra Anselm Turmeda. 
Les demés literatures romàniques assoliren els seus sigles d'or, en que 's fixà sa 
llengua, casi al meteix temps o poch després d'aquella esplèndida apoteosis de l'anti- 
quitat del sigle XVI. A la nostra que, com la provençal y la italiana, tingué una prima- 
vera anticipada, y se carregà de fruits abundosos, com les mares demunt les quals plou 
la benedicció del cel, li bastà la brotada mitj-eval, y al revés de lo que ha succehit ab 
les seves germanes, els sigles XVI o XVII, que son pera elles els de sa més noble pro- 
ducció, han esdevingut pera nosaltres una mera curiositat arqueològica que enregistrem 
en la historia de la nostra cultura, com un període que sols serveix pera provarnos l'ús 
constant de nostre matern llenguatge, sense solució de continuitat. De manera qu' en la 
nostra historia literària tenim els termes invertits. La Edat Mitjana es per nosaltres una 
època viventa y la font actual més abundosa y pura del nostre idioma, mentres pera les 
demés lletres romàniques es sols un període de gestació més o menys laboriosa; y 
pel contrari els sigles XVI y XVII que constitueixen la Edat d'or dels pobles occidentals, 
a escepció del italià que tingué la florida plena de sava dels trescentistes, han esde- 
vingut pera 'Is catalans, sigles totalment morts. Son com una estèril y extesa planura 
que 'ns permet veure, sens obstacles, els cims alterosos de la producció del nostre 
passat. En una paraula, els catalans estem en situació de compendre més fàcilment 
avuy en dia la Crònica imperialista de Muntaner, que 'Is castellans les Estories del Rey 
Sabi, que 'Is francesos les gestes de Villehardouin, que 'Is portuguesos el llibre de las 
Cantigas del Comte Barcellos; y en cambi may ens passarà pel cap, per conèixer y 
apendre nostre idioma, obrir un llibre de la època de decadència. Tan sols al poble 
grech li passa altre tant ab el seu idioma popular. Y veus ara aquí una observació en 
que coincideixen el nostre Massó y Torrents, tan coneixedor de les lletres catalanes, y 
l'ilustre historiador grech Paparrigopoulos; aquell afirmant les escasses variacions sufertes 
pel català desde '1 XIH én sigle; aquest dient que 'Is seus paisans entenen millor la Crò- 
nica de Morea escrita en el XIV, que 'Is francesos la historia de Henri de Valenciennes. 



Tampoch se presenten en el nostre catalanesch tan marcades com en les altres par- 
les occitàniques, les diferencies entre la llengua vulgar y la erudita. El no haver sigut 
instrument d'expressió d'una gran literatura, durant les tres darreres centúries, li ha 
valgut poder conservar millor les seues condicions característiques, y experimentar 
d'una manera més natural la lley de la evolució. Sense ésser un dialecte, pròpiament tal, 
en l'acepció despectiva que 's dona comunment a n'aquesta paraula, sinó una de les 
llengües glorioses de la gran família romana, políticament ha sigut reduida a la catego- 
ria de les llengües humils, participant de llur dissort y de llurs ventatges. Aquesta vida 
obscura y apartada l'ha deslliurada del contagi de les llengües forasteres que porta apa- 
rellat el triomf de les literatures mondials, y s'ha guardat, en general, neta de tota taca 
bordissenca, de tot aparell pedantesch y retòrich. Se 'n trova la prova fefaent en aquesta 
munió de locucions pintoresques, en aquests mots expressius, tots plens encara de la 
savor original, y dels quals poques voltes se 'ns dona la equivalència en les llengües 



— 79 — 

normals. En major grau qu'elles ha passat pel gresol fecón de la lley de la evolució 
espontània salvantse del pès de la inmensa publicitat del llibre, conservant el vigor y 
simplicitat de les races robustes, esdevenint aixís una preciosa trovalla pel filòlech, y 
àdhuc més per l'escriptor que pot treballar sobre un fons més popular y un mate- 
rial més maleable. 

Estem molt lluny dels preciosistcs francesos que tractaven els mots exclusivament 
com signes abstractes d'idees, ordenantlos arbitràriament y disciplinantlos, com fins 
instruments d'expressió. No pensaven que al obrar aixís, mutilaven la part més fresca y 
pintoresca del idioma, la que naix del cor ab espontaneitat, tot imatge, tot sentiment y 
tot inesperat. Aixís quedà empobrida y feta una abstracció gelada y cortesana la llengua 
dels escriptors de la època de Lluís XIV, que tot volent desvulgarisarla y ferne un 
vocabulari exquisit, la convertiren en una forma momificada y ceremoniosa, que sols se 
podia parlar be fent barretades, portant perruca, ab ritme de minuet, y passejant pels 
simètrichs jardins de Versalles. Els francesos d'aquell temps acostumats a les formes 
fixes, al tipo intelectual enriquit per una gran cultura del grech y del llatí, cercaven el 
francès y no '1 trovaven. 

L'ideal de tota llengua sana y natural no es això, sinó tot al contrari; el vertader 
ideal es la conjunció natural, l'armonía perfecta entre la parla popular y l'escrita. 
A n'això va encaminar tots sos esforços el Romanticisme, que va ésser la cayguda del 
antich règim literari, y una revolució turbulenta contra la concepció aristocràtica del art 
y del llenguatge, que representava el Renaixement. Ell va proclamar els drets de les 
llengües y de les lletres populars, y les portes del Temple de l'Art, abans barrades al 
poble per una casta privilegiada, en nom d'una cega y mal entesa adoració de la forma 
artística, s'obriren de bat a bat a tots els cantors humils, a totes les parles vulgars, a 
totes les literatures paries o despreciades. 



La nostra llengua literària se salvà, no sé si venturosament, de la fascinació del 
clasicisme; mes en cambi deturà sa vida, quan havia alcançat el punt més alt de sa 
ufania, un altre sujecció que anorreà per tres sigles, casi del tot, sa antiga feconditat. 
Ens referim a la influencia castellana. Vinch a assenyalar aquí un mer fet llingüistich y 
literari, sense el menor apassionament, sinó ab la franca y serena imparcialitat que exi- 
geix la veritat històrica. 

La gloriosa monarquia intelectual de l'Espanya castellana s'extengué per l'Europa 
entera desde '1 Sena fins a les regions eslaves y escandinaves. Sortien a milenars els 
llibres espanyols de les prempses extrangeres: Lope de Vega y Cervantes, les noveles 
picaresques, els nostres incomparables místichs qu'enclouen la flor de la poesia y de la 
mentalitat espanyola, captivaven al món enter, y nosaltres no teníem un Camoens, que 
imposà silenci a la Musa antiga pera cantar les glòries de Lusitania, que oposar a 
aquells magnífichs esplendors, ni glòries marítimes com les de Portugal, sinó que al 
contraii, ens tancaven els Turchs un a un tots els ports, hont els nostres Cònsuls 
barcelonins, havien donat lleys a la mar com en els temps de Roger de Lluria. Per això 
en el sigle XVI quedà nostra producció del tot estroncada, y divorciats del esperit del 
Renaixement, que no fecondà el nostre ab tot lo que representava l'alta cultura, visqué- 
rem d'una tradició empobrida, alimentant estèrilment ab tenacitat fetichista, una poesia 
mitj-eval mecànica y rutinària. En el sigle XVII fórem totalment vençuts; mes sols apor- 



— Bo- 
tàrem en la nostra decadència, rebel•les a tota assimilació, durant tres centúries, a la 
rica heretat de les lletres espanyoles, les tres figures solitàries de Boscà, Setanti y 
Campmany. La nostra literatura perdé son caràcter nacional. De son mantell esplèndit 
de regina ne feren quatre bocins els pobles que l'havien conreuada, y que perderen la 
consciència de llur unitat, y en son lloch s'alçaren altres tantes literatures dialectals, 
barroeres, aplebeyades, empobrides. Perdé també aquella rica parla escrita que cali- 
ficava Boades «la més polida d'Espanya», sa fesomia catalana, y la popular se mantin- 
gué esquerpa y altiva, devant del horrible llenguatge fronterís que posà de moda la 
escola vallfogonina, alhora quevedesca y culterana. Després dels últims historiadors, 
darrers faels de la nostra llengua, com ho foren els primers, els cronistes mitj-evals, sols 
li restaren devots els pagesos y vilatjans que li dedicaren sencera llur amor sagrada. 
Y com diu el mestre Aguiló, en una imatge, tant pintoresca y vigorosa com totes les 
seves, en la major part dels llibres que durant tres sigles se diuen irrisoriament escrits 
en llengua catalana, s'hi veu per sota, l'idioma castellà, mal girbat, que se 'n du 
a la esquena per anar a soterrarlo, el cadavre del nostre matern llenguatje. Mes aquell 
cadavre, com la princesa encantada de la llegenda, de qui morta y guarnida de flors y 
ab vel funerari sobre '1 seu bell rostre, s'enamorà el fill del Rey de Florianda, era 
també l'objecte de l'amor y del culte respectuós de nostre poble, y en son llit de mort 
esdevenia feconda com la gentil donzella misteriosa 

que vivent era gent y bella i 

e morta pus bella cent tants, 

y dins de la tomba creava noves formes gramaticals y bells mots, y recordava ses 

tendres tonades, y plasmava nous y richs dialectes Y aquí els teniu avuy cercant 

afanyosos a llur mare, y al trovarla rediviva, se reconeixen llurs fills, y se donen l'abra- 
çada de germanor en aquesta festa esplendorosa, a la que venen en respectuós romiatge 
els fills de la florida sultana del Túria, y els de la gentil fada de la mar Mediterrana, 
els de la Sardenya catalana, portant als llavis encara la llengua de Pere IV, y els cata- 
lans de l'altra banda del Pirineu, que alçant els ulls al mur que ara 'ns separa, pensen, 
com diu el nostre inspirat poeta Maragall, en el dia que serem tots uns. 



Senyors congressistes extrangers y de les demés estimades regions espanyoles, ger- 
manes nostres. Aquí teniu avuy aquesta llengua, que '1 nostre poble ha pastat durant 
més de mil anys, posanthi a la vegada el cor y el pensament, pera ferne la vestidura 
més acostada a la seva ànima, el casal del seu esperit aquí en la terra. Mercès a la ins- 
piració y al ingeni dels nostres poetes y prosistes, que maravellosament l'han forjada, 
vos la podem piesentar plena de seny y de bellesa. Ells amorosament, ab pietat filial, 
li han retornada una a una ses joyes de sobirana de que l'oblit, la ignorància o la 
opressió l'havien despullada. Ells han cambiades ses humils vestidures per les que 
havia rumbejat en dies de grandesa en les altes Corts d'Europa, y la que fou la Venta- 
fochs de les parles llatines ha pogut seures de nou com reyal matrona, ab lo recort de 
majestat passada, en el setial d'honor de les literatures modernes. Els historiadors vos 
han recordat ja els seus títols de glòria. Son tants y tant nombrosos y han siguts evocats 
tantes vegades, que casi no 'm cal avuy repetirlos. Ella s'anticipà a ses germanes, les 






— 81 — 

famoses llengües castellana y portuguesa, en sa expansió ultramarina, y s'extengué per 
totes les mars y penínsules del que era allavors nostre llach mediterrani, portada triom- 
falment per les ascones dels almogàvers, o les fïtores dels nostres almiralls. Y no sols 
s'estengué per l'invencible impuls de nostres armes, sinó que més lluny y més amunt 
arribà encara, ab el vol enlayrat de la ciència, mercès a n'aquells altres famosos almo- 
gàvers del pensament català de les primeries del catorzèn sigle, que pensaven, dicta- 
ven o escrivien llurs obres inmortals, sota l'ombra de Santa Sofia, o al peu del Etna 
fumejant, en les corts pontifícies de Roma o d'Avinyó, en les Universitats de París o 
Montpeller, en els assoleyats sorrals de Bugia, entre la vinya y el fonollar de la 
brava costa mallorquina o en el solitari puig de Randa. En totes les llotges mercantívo- 
les de la mar mediterrana foren ab respecte escoltades y aplicades les lleys marítimes 
dictades en aquesta llengua gloriosa pels nostres mercaders, que donaren a Barcelona 
la hegemonia qu'en el món clàssich tingué l'antiga Rodes. En ella bastí el nostre 
Ramon Lull, el fantasiador ideòlech, l'apòstol incansable de la filosofia popular, aquell 
seu original sistema teològich-filosòfich, únich de forma y parla vulgars, entre aquelles 
grans Catedrals del pensament humà dels xiil èn y xiv èn sigles, alçades pels Albert el 
Many, pels Tomàs d'Aquí o pels Duns Escot. En ella tingué consciència estètica per 
primera volta la Europa culta, de les maravelles que sustenta '1 gloriós pedestal de la 
augusta Acròpolis athenesa, qual nom y qual recort havia desaparegut per complert de 
la memòria de la humanitat. Ella fou parlada com llengua de Cort en cinch estats eixits 
del casal d'Aragó, encastats en les tres penínsules del que ab plena raó' poguérem ano- 
menar mare nostrum, breçols de la cultura moderna. Ella fou tan conreuada com parla 
oficial, al costat de la llatina, que nostre memorable Arxiu reyal, com l'anomena Camp- 
many, enclou com encantat palau de la historia pàtria, la colecció diplomàtica més 
assombrosa de la Europa mitj-eval,fins al punt de que si vingués un dia, que Deu no vulla, 
que '1 català desaparegués delmón, a n'aquetrich Arxiu vindrien a apèndrel molts extran- 
gers, pera reconstituir el passat de llurs nacions. Ella, finalment, esdevingué tan estesa y 
tan parlada en el Xiv èn sigle, qu'es el de lanostra triple preponderància intelectual, política 
y mercantívola, que '1 Camoens de la historia catalana pogué exclamar en un moment de 
patriòtichentussiasme, que d'un llenguatge sol de negunes gents son tants, com de catalans. 
No estranyeu, donchs, qu'estimem aquesta llengua ab emoció intensa, ab tendresa 
filial. La estimem no sols perquè fou gloriosa y noble, perquè 'ns apareix hermosa y 
escayenta; la estimem perquè es nostra; perquè es la vestidura ab que ha nascut el 
nostre ser aquí en la terra. Com ja us ha dit l'iniciador ilustre d'aquesta festa grandiosa 
de cultura, no odiem cap altre llengua; les amem y respectem totes: però tant bé com 
ella no 'n sabem parlar cap altre, y sols en ella tenim pensament y imaginació y ener- 
gies del esperit. No l'havem forjada capritxosament en sò de rebeldía o enlluernats per 
una falsa retòrica, ni la podem deixar sinó ab la nostra carn, perquè ella es carn y vida 
de l'ànima nostra; ni la podem baratar ab cap altre, per noble y gentil que sigui; per- 
què es Deu qui ens l'ha imposada com sant y misteriós llaç ab que han de viure indiso-. 
lublement units en aquest món, la nostra paraula y el nostre esperit. Y com ha dit 
eloqüentment el meu amich del cor, l' ilustre Menéndez y Pelayo «no hi hà major sacrilegi 
y ensemps més inútil, que pretendre engrillonar lo que Deu ha fet espiritual y lliure, el 
verb humà, resplandor dèbil y mitg esborrat, però resplandor al fi, de la paraula divina»; 
que no 's necessita, no, ésser fill de la terra ahont una llengua es parlada, pera sentir 
envers ella, si es desvalguda, una inmensa simpatia. 



— 82 — 

Veusaquí perquè aquest Congrés, enclou, com ja us he dit abans, alguna cosa més 
que una reunió de sabis que venen a estudiar una llengua morta, o una llengua curiosa, 
o una llengua universal y poderosa; perquè té aquesta manifestació solemnial, quelcom 
de filial y tendra apoteosis. El nostre idioma tenia ja la consagració literària; li bastaria 
la figura excelsa del nostre Verdaguer, pera que ocupés un lloch distingit entre les lite- 
ratures d'aquest vell continent: mes li mancava alguna cosa més, la consagració científica. 
Teníem aquest deute envers la cultura universal, y per això, com ja us ho havem ex- 
pressat en la nostra lletra de convit, us hem cridat a tots vosaltres, filòlechs extrangers 
y germans nostres espanyols, a quants la haveu aymada o estudiada, perquè 'ns ajudeu 
a pagar aquest deute, venint a la terra d'En Bastero»y d'En Milà, a retornarnos aumen- 
tat, el cabal científich que aquets ilustres sabis nos entregaren. 

La cultura es pau y es amor, y en les corrents generoses de la civilisació moderna 
no pot entrar més que '1 respecte profond a totes les llengües, que al cap y al fi no es 
altra cosa que '1 respecte a la dignitat humana. La cultura y el progrés, no ho dupteu, 
vindrà un temps que rellegaràn per complert al oblit les lentes y repugnants execucions 
dels idiomes a que 'ns té, per desgracia, acostumats, l'absolutisme cesarista dels temps 
passats, o la centralisació moderna jacobina. Jo tinch una confiança cega en que aquest 
dia arribarà, perquè tinch una fe viva en el progrés humà, qu'està subgecte com la 
naturalesa tota a la lley divina de perfecció que regeix el món , que po es orfe, ni 
desvalgut, sinó que té un Pare amorós que per ell sempre vetlla. 

Esperant que ha de brillar per fi aquest desitjat dia, plè de pau y d'amor, en que 
'1 triple ideal de lo bó, de lo ver y de lo bell sigui l'ideal y la lley de la humanitat, 
jo us envio a tots, senyors congressistes extrangers y germans nostres espanyols, en 
nom d'aquesta hospitalària terra catalana, la salutació d'admiració y respecte que us 
mereixeu, la espressió de la nostra joya y gratitut. 



- 8 3 - 

DISCURS 
del ProL Píer Enea Guarnerío, representant d'Italia 

OXOREVOLI SlGNORI E GENTILI SlGNORE: 

Dopo che cosi insigni oratori vi hanno illustrato con luminosa e calda parola lo 
scopo filologico e patriottico del Congresso, non vi sembri audace presunzione che io 
prenda le parola per portarvi il saluto dell'Italia, che mi onoro di qui rappresentare e di 
porgere in suo nome i piú vivi ringraziamenti alia nobile città, che cosi magnificamente 
ei ospita. 

È ben giusto che in quest'opera solemne del glorioso rinascimento delia lingua cata- 
lana, risuoni il nome d'Italia, Valma parens delia genta latina. È ben giusto che risuoni 
il suo nome non solo rispetto ai ricordi del passato, che entrambe le nazioni sorelle 
hanno scritto in comune nelle pagine adamantine delia storia; ma per un'altra conside- 
razione che mi piace qui ricordare. 

E al baluardo delia propria lingua, mantenuto incòlume e saldo attraverso i secoli, 
che l'Italia deve la difesa de' suoi diritti. È all'opera assidua e constante de' suoi poeti 
e de' suoi scrittori, da Dante al Manzoni, ch'essa deve la sua risurrezione. Ogni nazione 
porta scritto con caratteri indelebili il suo carattere nella propria lingua. Manteniamo 
intatto questo carattere, che ei distingue l'uno dall'altro, pur serbandoci fratelli. 

Studiate dunque con lungo amore la bella lingua de' vostri avi; rafforzatela e ingen- 
tilitela con nuove opere d'arte; ricercatene con la scorta rigorosa delia scienza il suo 
svolgimento evolutivo nel tempo, esploratene com fine anàlisi le condizioni attuali nei 
suoni, nelle forme, nel lessico, e farete opera altamente patriottica, nelle quale le nazione 
straniere non potranno che darvi plauso e ajuto. Non si ama e si defende meno la 
pàtria con la forza delia lingua che con quella delia spada. Avanti dunque, sempre 
avanti! 

E con questi pensieri che io mi onoro di portarvi in nome d'Italia il saluto piú cor- 
dialmente fraterno e di aggiungervi l'angurio piü caldo e sentito di prossime e sempre 
piú splendide vittorie! 

Viva l'Italia! Viva la Catalogna! 



DISCURS ( * } 
de Mr* R* Foulché-Delbosc, representant de França 

Je remercie le Comitè d'organisation du Congrés d'avoir eu la bonne pensée de 
s'adresser aussi aux erudits étrangers; je me félicite de voir réunis dans une mème 
pensée, prèts à des efforts tendant au mème but, des ogues et des historiens 
appartenant aussi bien à la Catalogne qu' à d'autre's*pays. Aucune idée ne serait plus 
anti-scientífique que celle qui établirait une barrière entre les erudits nationaux et les 
erudits étrangers, car il n'y a pas deux éruditions. Les Catalans savent d'ailleurs qu'ils 
n'ont qu'à gagner à laisser étudir leur langue, leur littérature et leur histoire: plus on 
les étudiera, plus on éprouvera de la sympathie pour eux. 



(*) En estracte. 



_ 8s - 

DISCURS 

del Dr. D. Adolf o Bonilla, representant de Castella 

9 

Senores: 

Soy indudablemente, en la relación de los méritos, el ultimo de los Castellanos que 
pudieran venir aquí; però me cuento seguramente entre los primeros, y quizàs no le 
ceda en este punto el puesto à nadie, en cuanto al amor à la literatura y à la lengua 
catalanas y en todo cuanto se refiera à la reivindicación de sus legítimas glorias. 

Por eso he venido y porque, ademàs, tengo presente esta obra de caràcter glorioso, 
en el sentido patriótico que nos decía el Dr. Alcover hace un momento, y esta otra obra 
de paz y de concòrdia de que nos ha hablado en su admirable y erudito discurso, el senor 
Rubió. Por eso he venido aquí; però precisamente por eso, en estos momentos no en- 
cuentro otras palabras que expresar, sinó senalaros mi presencia en este sitio, la cual 
os lo explicarà suficientemente todo. 

Yo he oído una cosa; he oído algo de que voy à hablar, y que servirà de argu- 
mento à estàs palabras. ^Qué es preciso — se ha dicho — para que una literatura, qué es 
preciso para que una lengua, para que un pueblo tengan sustantividad é independència 
propias como tal pueblo? — Que este pueblo piense en idioma peculiar suyo. Yo no 
entiendo esto, y las cosas que no entiendo no las razono. Hay algo en lo cual 
por amor y por obligación tengo que ocuparme: es algo grande, però algo muy àrido 
y muy seco, los estudiós filosóficos. Estos estudiós me han llevado à una conclusión 
consoladora, me han conducido à una conclusión de paz y de concòrdia, que la verdad 
es una, que se habla de filosofia alemana, que se habla de filosofia italiana y de filosofia 
francesa; però que este pensamiento, en cuanto verdadero, es uno. Yo no conozco otro 
lenguaje del pensamiento que la verdad y esta es siempre la misma. 

Però la verdad tiene diferentes maneras de manifestarse; y estàs manifestaciones 
diversas que tienen su fundamento, que tienen su vitalidad en la historia, estàs manifes- 
taciones son lo que constituyen las distintas filosofías, las distintas literaturas, las mani- 
festaciones intelectuales de los diversos pueblos. ^Y cómo negar, senores, este hecho, 
que yo no creo que lo pueda desconocer nadie, de que tales manifestaciones las ofrecen 
de un modo innegable la lengua y la literatura catalanas, si cuando nosotros nos 
ocupamos en la historia de las manifestaciones del pensamiento espanol durante la 
edad media, nos encontramos con que este pensamiento solo tiene una figura que pro- 
piamente lo represente; però una figura grande, colosal, digna de compararse con las 
de los mas grandes pensadores é intelectuales de los modernos tiempos, la figura extra- 
ordinària, sublime, de Raimundo Lulio? 

,;Cómo, y por qué, negar que esta lengua y esta literatura catalanas, tienen una base 
pròpia y una base històrica, cuando nos encontramos con que allà à últimos del siglo XV, 
cuando empezaban à vislumbrarse en Espana los albores del Renacimiento, se apodera 
de ellos una Universidad Catalana, y esta lengua y esta literatura dan entonces una ma- 
nifestación tan esplèndida, tan colosal en la extensión, en la forma y en el fondo, como 
la novela que llamamos Tirant lo Blancli? 

c -Cómo negar que tengan sustantividad é independència propias esta lengua y esta 



— 86 — 

literatura, cuando si pasamos al siglo XIX, dando un salto por los siglos XVI, XVII y 
xvili que representan un período de estancamiento en su desarrollo, vemos que mien- 
tras todos los historiadores, todos los literatos y todos los críticos nos dicen que ha 
desaparecido la poesia èpica, que si tuvo su razón de ser en la edad media ya no vive 
hoy en las costumbres ni hay nadie con fuerzas capaces de restauraria, nos encontra- 
mos con una resurrección de la misma tan potente, tan esplèndida, tan conmovedora 
como la que dan las obras de Jacinto Verdaguer? 

;Cómo negar todo esto, cuando si dejando estos extremos vamos al terreno del 
arte, nos encontramos con que los historiadores de la arquitectura nos dicen que ha 
habido un estilo bizantino, que ha habido un estil» romànico y un estilo gótico, y 
que después, à pesar de los esfuerzos de los grandes arquitectos, principalmente de los 
alemanes, ha sido absolutamente imposible crear en ningún país del mundo un estilo 
propio de arquitectura, y en cambio, nos encontramos con que en los últimos veinte ó 
veinticinco anos, se han producido en esta ciudad manifestaciones de un arte típico que 
hacen que las obras de la arquitectura catalana no puedan confundirse con las produc- 
ciones de ninguna otra, porque tienen un sello propio, distintivo yi característico? 

Y si apartàndonos de las manifestaciones del arte arquitectón'\co pasamos à las de la 
literatura y nos fijamos, por ejemplo, en la dramàtica, ;cómo no hemos de reconocer 
en ella, refiriéndonos à la Espana actual, (y tened en cuenta que es un castellano por 
todos cuatro costados el que os habla) como no hemos de reconocer digo, (y si no lo 
reconocemos serà por esta ignorància culpable y suicida en que viven las demàs regiones, 
de lo que pasa aquí, de lo que aquí se trabaja), que tiene personalidad? 

;Si vamos à esta manifestación de la literatura catalana, pues, no hemos de encon- 
tramos también con algo original, con algo raro y nuevo? Yo soy joven, os hablo como 
joven, y yo voy à referiros la impresión producida por las obras de vuestros autores dra- 
màticos en Madrid. Allí veíamos traducciones de obras de autores franceses, italianos, 
suecos, hechas casi siempre por intermediarios, la mayor parte de ellas por periodistas. 
Veíamos todo esto y teníamos la sensación de algo nuevo, sí, (porque todos los pueblos 
de Europa en el curso actual de la civilización, cuando las ideas y las personas se 
comunican con tanta frecuencia, tienen algo que les es común), veíamos en ellos, algo 
nuevo, però algo extrano, que no era lo nuestro. Vimos las obras de vuestros autores 
dramàticos y allí encontramos inmediatamente eso que constituye el núcleo, el nervio 
de una literatura pròpia, ese algo que lleva un germen constante de vida, esa extrana 
mezcla de lo sonador y lo positivo que es lo que constituye para mi una de las mani- 
festaciones màs características, de las grandes creaciones del pueblo catalàn. 

Pór todas estàs glorias, pues, y por todo cuanto represente, vengo aquí ante vos- 
otros, à ofreceros mis servicios en nombre de vuestros hermanos y à asociarme de 
todo corazón à los trabajos que aquí se comienzan. 

He dichq 



87 - 



DISCURS 
del Dr. D. Vicens Mancho, representant de Valencià. 

Excelentíssim Primer Congrés de la Llengua Catalana: 

Podeu creurer qu'es ventat que molt remot en el meu pensament estaba tenir de 
pendrer part esta nit en un Congrés qu'es un torneo de l'elocuencia de tots aquells que 
m'han precedit en el ús de la paraula. Per això no extranyèu les meues paraules. No 
cregueu que m'acobardeixi, pues estich acostumbrat a parlar en públich, si be a parlar 
en una altre llengua. 

Però are estich entre vosaltres y sols dich pera saludarvos: 

Germans: Represento aquí a la Societat «El Rat Penat» de Valencià. 

Esta societat està dedicada al cultiu y al progrés de la llengua comuna, de la que 
n'es una de tantes branques frondosa y gloriosa. 

Esta societat, seguint este moviment, ha nomenat una Comissió y al cap de esta 
Comissió s'hi ha posat un personatje literari de tots vosaltres ben conegut perquè es 
apreciat a Espanya y al extranger: es el senyor don Teodoro Llorente. 

Els anys que no passen en và, poden fer assecar les forces físiques, però no les 
forces intelectuals. Per això este senyor al vorer este local grandiós, al vorer tantes 
persones aquí reunides, temé que la paraula no poguera ser ben entesa, y per això, de 
rebot, la pilota ha vingut a mi. Me trobe, donchs, per una part poruch y per altre satis- 
fet, perquè si l'encàrrech es superior a les meues forces, en cambi, el gust am que '1 
desempenyo correspon al sentiment que a tots ens uneix. 

En nom, pues, del «Rat Penat» y de Valencià y del ilustre vate avans dit, vos 
saludo y m'oferesch. La meva presencia ho explica tot. ^Què val lo que 's diga, quan 
es diu lo que se sent? 

He DIT 



DISCURS 
de Mn* Esteve Casaponce, representant del Rosselló 

EsceLéntíssims Senyurs: 
Senyurs Congressistes: 

Allí, en les fresques y regalades valls que baixen per tut arreu, ara del Pirineu, ara 
del Canigú, y qui, tutes plegades, venen a fer la que ; ls Rumans havian anumenada, pot- 
ésser que allavores s'hu mereixis, Vallis aspcra, allí, en el Vallespir, quan hom nu té 
llestesa y qu'hom es obligat d'encarregar una tasca de certa impurtancia an una per- 
sona, qui nu té dots per la cumplir, sulem dir: « Falta d'un altre, el meu pare va ser 
cónsul » . 

Aixís es que circunstancis les quals tots, y jo el primer, nus tenim verdaderament 
de dolre, vus priven, senyurs, d'uir en aquesta sessiú inaagural del Primer Cungrés 
Internaciunal de la Llengua Catalana, en aquesta vetllada històrica per la nostra pàtria, 
un dels russillunesus qui més que jo ha traballat per la causa que nus reuneix y qui, 
millur que jo vus puria dir com hi hà muntanyes que s'abaixen, com aybres que sem- 
blen morts y sechs, poden tenir arrels capasses de dunar plansuns plens de vide, y com 
guspilles que dormen sota de la cendra de la llar payral, esperen la ventada que ne té 
de fer un foch abrusadur. 

Aixís es qu'en lloch y plassa del ilustre pueta dels ays y de la Garbera catalana, 
l'aixerit «Pasturellet de la vall d'Arles», es el vell pastur d'aquella tan pinturesca vall 
qui vus endressa avuy la paraula per vus diré: «La Puesia nu fa pas com la menta, que 
flureix y nu grana. Per tut aunt la puesia catalana ha flurit, també hi granarà; y donchs 
en el Russillú també un dia hi haurà cullita.» 

Aixís es encara qu'en lloch y plassa del Reverendíssim Prelat qui, fill aduptiu y 
amantíssim de Catalunya, amb un any d'estudis, entrebancats per afanys d'ordre supe- 
riur, ha fet el miracle d'apendre d'escriure y de parlar, com un barceluní, la llengua de 
mussen Cintu, és un seu pobre prebere, el més petit dels seus admirats deixebles, qui 
vus ven a diré: 

Catalans del Principat, de Mallorca y de Valenci, recurdeuvus qu'en el cumtat del 
Russillú hi teniu germans, germans qui, com vusaltres, preguen a Deu err català, apre- 
nen y ensenyen la ductrina en català, parlant entr'ells, sempre parlen català; germans 
qui, atents an a tut lu que feu per reviscular l'ànima catalana y qui, per hu diré tut ab 
una paraula, sulidaris ambe vusaltres dins de la causa de la llengua dels nostres pares, 
per tut aunt ireu, vus seguiran. 

Tut això, senyurs, el Pasturellet de la vall <F Arles, aixís com el senyur Bisbe de 
Perpinyà, vus hu haguessen dit en un català currecte y castís, en un català encisadur y 
corprenent que fa estimar la llengua catalana y qui la fa lluir ab un esclat enlluernadur. 

Y mireus-aquí que tut això me vus hu he calgut diré ambe el català vallespirench 
que parli, tal com la meua mare me l'ha ensenyat; català pobre fluix y enfusqueit que, 
ambe la vostra cavalleresca generusitat pudeu reguneixer per germà del vostre, això sí, 
mes per un germà aganyit y descandit. 

Y tut això m'hu perdunareu, senyurs, per reverenci an al qui'n té la culpa. Perquè 



vus cal sapiguer que, si me sum atrevit a alsar la veu en aquesta circunstanci tant me- 
murable, és anganyat y fins espenyit que hi sum estat pel perseverant y incansable 
apóstul de l'obra del Dicciunari català, pel benemèrit y tan benvulgut Ductur Alcuver, 
el tant ilustre vicari general de Mallorca, per l'home que Deu ha dunat an als catalans 
pe'ls hi mustrar com se deu treballar per una causa qu'interessa '1 cor mateix de la 
pàtria catalana. 

Ambe tut y ab això es clar qu'es de deplurar el fet d'ésser insuficient en tuts sentits 
el delegat qui, sulament per casualitat vus parla; y per lu tant vus pregui, senyurs, que 
tingueu en cumpte, ademés de la vuluntat que porti per ajudar, poch o mult, en la tasca 
gegantina que ten encaminada l'impertèrrit fill de Mallorca, el desitg que tinch de 
servir, jo ínfim manobre, els paredaires qui, ambe tanta valentia y ambe tanta habilitat, 
van reedificant la casa payral y aydalshi a purtar nu fos que una descada de reble. 

Veritat es qu'entre mitg d'aqueixus trussets informes hi trubaràn un cor, y un cor 
ben català, qui tuta la sanch els hi dunaría, el dia que'n tinguessen menester, per pastar 
aquell ciment infrangible que s'anumena amur de la pàtria. 

Vus deya, senyurs, ara mateix, qu'es per casualitat que sum estat delegat russillu- 
nés, encarregat de vus endressar la paraula. Això me recorda una petita cuntralla 
d'En Bosch de la Trinxería, que diu: Un ase va trubar una flauta; per casualitat hi va 
bufar dedins y, mireus-aquí, que la flauta va dunar un refilet agradable. 

Nu sé, senyurs, si la flauta que m'ha calgut tucar avuy amb uns llabis tan ignurants 
del art català, vus donarà un refilet agradable; y tan pla nu'n surtirem lluïts, ni la flauta 
qu'era digna de més mèrit sunayre, ni jo que ja nu me'n arrivarà pam que nu me'n 
mereixi cana. 

Mes, vagi com vagi, es amb aqueix casual refilet que, en nom del Russillú, Valies, 
pir, Cunflent y Cerdanya, jo vus saludi curalment, cungressistes de tuts pays aquí 
reunits, y a n-e vusaltres, catalans, quins que sigueu, vus hu dich ambe tuta l'ànima: 

Per alt del Pirineu vus estirem les mans; estireunus les vostres; estrenyimnu'ls-e 
estretament, y jendevant sempre per Catalunya, y la seva llenga! per Catalunya, qui es 
una y qui una vol viure malgrat les cumbinaciuns y cambieres diplumàtiques; per Cata- 
lunya, qui nu vol ni pot murir! 



go — 



DISCURS 

d'En Joan Palomba, representant de la ciutat catalana 
d'Alguer 

A mi, que am afecta de germà y em entusiasmo de astudiós so vengut tras vusal- 
trus atravers tanta mar, confiant en la benevolència y en la curtesía vostra, ma sigui 
cuncedit portar lu salut de la mia ciutat nativa. 

Anallí dabax, vers l'urient, ahont la mar sa frangi a las costas de Sardenya, la bella 
Alguer filla de Catalunya té encara viu lo recort de la mare pàtria. 

L'aria que mus vé cara maití de l'ucident ademunt de las ondas, mus porta'l vostru 
salut y al maití am las primeras arietas, vé la nostra a vus-altrus, germans allunyats. 

Y ananquí, ahont totas las regions que pensan y parlan el gloriós idioma català son 
representadas, rassoni també afectuós y alt lu salut dels meus concitadins algueresus, 
salut que jo port a vus-altrus ne meu dialecto materno, cert com so, que las mias parau- 
las trobaran, sense menester d'interpretes, lo camí del vostru cor. 

Salut vus-altrus, apòstuls del pensament, que an aquex dia sa us portau lu més gran 
tribut d'honor a la Pàtria; salut lus amichs astrangers que portau, com salut de amor y 
de fratelansa, la paraula de las nacions germanas. 

Salut, en fi, augurant en aquex congrés internacional la fulgida glòria que aspera 
sol a lus grans ideals y la realisació del sou somni. 



— 9i — 

DISCURS 

de Mossèn Miquel Costa y Llobera, representant de 
Mallorca 

Com un ressò de Mallorca, sense altre títol que esserne fill, present en aquest acte 
solemníssim la coral salutació de ma terra a tots els germans en la materna llengua 
catalana y a tots els estrangers aquí aplegats per enaltiria. 

No hi podia mancar a l'inauguració del actual Congrés una senzilla espressió, encara 
que impensada, d'aquell país aont primer se propagà el nostre idioma des de son agre 
nadiu. Ab la primera abrivada jovenil del gran Rey En Jaume,- ab la primera espansió 
de Catalunya arribada a la plenitut de sa florida jovenesa, la regió de Mallorca y les 
altres illes Balears quedà constituïda com a primogènita de l'antich casal que té aquí 
sos fonaments indestructibles. 

Escau a la primogenitura conservar el distintiu del propi llinatge, fins y tot dins 
l'escassa fortuna. Per això Mallorca y ses illes adjuntes, encara que petites y modestes 
de cabals y de forsa, conserven avuy, entre variants y degeneracions, el sentit intern, 
el geni de la llengua catalana. Aquest es el vincle sagrat, corresponent a una regió 
qu'ha donat a la pàtria un Ramon Lull. 

Rebeu, donchs, ara meteix, germans volguts y honorables forasters aplegats en 
festa, la salutació de Mallorca, si no brillant y ufanosa com caldria, sincera y entranya- 
ble, com un ressò d'aquell sentit intern de l'idioma, pel qual no puch considerarme 
estern a Catalunya. 



\ 



Secció Fílològíca-Hístòríca 



— 94 - 



TEMES dels senyors: 



Esmenes y Observacions dels senyors 



T _, „ .. _ l Antoni M. a Alcover, Pvre. 

Joan B. Codina, Pvre } 

( Joseph Massot y Palmes 

, _. , k Francesch Carreras y Candi 

Joseph Rigol • ' 

( Antoni Forns y Torelló 
Fèlix Jové y Vergés. 

Bonaventura Riera Antoni M> Alcover, Pvre. 

/ Antoni M. a Alcover, Pvre. 
Miquel Costa y Llobera, Pvre < Pompeu Fabra 

\ Pier Enet Guarnerio 
Antoni M. a Alcover, Pvre. ... Pompeu Fabra 

í Antoni M. a Alcover, Pvre. 
Bernat Obrador • Armengol Puig y Sais 

' Pompeu Fabra 
Ignasi Casanovas, 5. J. 



Víctor Oliva. 



i Antoni M. a Alcover, Pvre. 
) Pompeu Fabra 
I Joseph Alcoverro y Carós 
Ramon Goig 



COMUNICACIONS dels senyors 



Pier Enea Guarnerio, de Pavia 

Joan Palomba, d'Alguer 

Antoni Ciuffo, d' 'Alguer 

Vicens Serra y Orvay, Pvre., à'Ivissa 

Pompeu Fabra, de Bilbao 

Antoni M. a Navarro, Pvre., de Montclar 

Àngel Sallent, de Tarrasa 

Antoni Rubió y Lluch, de Barcelona 

Lluis Fullana, franciscà, & Ontinyent 

Marian Grandía, Pvre., de Barcelona 

Jaume Nonell, 5. %, de Manresa 

Gabriel Nogués y García, de Barce- 
lona 

Emili Vallès, de Barcelona 

Joan Bardina, de Barcelo?ia 

Ramon Orlandis, 5. %, de Palma de 
Mallorca 



Ramon Miquel y Planas, de Barcelona 
Esteve Casaponce,Pvre.,d'^4;'/í'j•^'/ Tech 
Joseph Saroïhandy, de Versailles 
Fritz Holle, de Berlin 
Ramon Menéndez Pidal, de Madrid 
Àngel Ruiz Pablo, de Ciutadella (Me- 
norca) 
Antoni M. a Alcover, Pvre., de Palma de 

Mallorca 
Francesch Delbranca, de Sant Cristòfol 

de Menorca 
Joaquim Cases Carbó, de Barcelona 
Bernat Schàdel, de Halle 
Víctor Oliva, de Vilanova y Geltrú 
Michel Ventura, de Madrid 
Joseph M. Arteaga, de Barcelona 
Gabriel Alomar, de Palma de Mallorca 






— 95 



Sessió de Constitució 



En la ciutat de Barcelona, y en el Palau de Belles Arts, —sala lateral dreta de la 
planta baixa — , tingué lloch a les dotze del mitjdíe del 14 d'Octubre de 1906 una reunió al 
objecte de constituirse la Secció Filològica-Històrica del Primer Congrés Internacional 
de la Llengua Catalana. Formaven la Taula el president general del Congrés, y parti- 
cular de la Secció, el Molt litre. Dr. D. Antoni M. a Alcover y'ls sotescrits secretaris. 

Tot just oberta la sessió el President feu la proclamació de les presidències honora- 
ries, essent rebuda la lectura dels noms dels designats ab un fort picament de mans. 
Els sotescrits secretaris llegiren les conclusions provisionals dels Temes presentats al 
Congrés, junt ab les esmenes, y tot seguit els títols de les Comunicacions. 

Se suspengué la sessió per alguns minuts a fi de posarse d'acort respecte la distri- 
bució dels treballs. Una volta represa la sessió se llegí l'ordre del dia per la primera 
sessió ordinària que s'havia de celebrar l'endemà a les 10 del matí. 

Joaquim Cases Carbó — Emili Vallès 
14 Octubre. 



- 9 6 - 



rimera 



Sessió 



En el Palau de Belles Arts, de la ciutat de Barcelona, a dos quarts d'onze del matí, 
se constituí la taula de la secció presidida pel Dr. D. Antoni M. a Alcover, ocupant 
lloch de distinció el Dr. Guarnerio, y actuant de secretaris els infrascrits. Oberta la 
sessió, se llegí y aprovà l'acta de la Sessió de Constitució; tot seguit D. Joseph Rigol 
passà a defensar les conclusions del seu tema: «Pronoms y adgetius pronominals. Us 
recte del //#;-». Se llegiren dues esmenes, la de D.'Francesch Carreras y Candi, acep- 
tada pel ponent del tema, y la de D. Antoni Forns y Torelló, qui, no essent aceptada, 
la defensà. Rectificà lo senyor Rigol, fent lo meteix l'esmenant, sense arrivar a un acort. 
Quedant aleshores pendenta la discussió del tema ab l'esmena, el president donà algu- 
nes esplicacions sobre la forma ab que la taula del Congrés havia acordat efectuar les 
votacions, o sia per escrit, dues o tres setmanes passat el Congrés. La idea fou ben 
rebuda pels assistents, demanant la paraula sobre això Mn. Gayetà Soler, a qui la pre- 
sidència indicà la conveniència de que esposés les seves rahons a la Taula general del 
Congrés, per haver aquesta, y no la de la Secció, acordat la forma de les votacions. 

El Dr. Guarnerio, catedràtich de l'Universitat de Pavia, llegí la seva comunicació 
«Brevi aggiunte al lessico algherese», coronat pels aplaudiments de la concurrència. El 
disertant feu present a la Presidència de la Secció d'un exemplar de la seva obra «II 
dialetto catalano d'Alghero», ont està detalladament esposada la doctrina a que's refe- 
reix en la seva comunicació. 

D. Miquel Costa y Llobera, Pvre., llegí tot seguit una disertació en defensa del seu tema 
sobre «La preposició a en l'acusatiu». S'hi presentaren dues esmenes. Una del Dr. Alco- 
ver, es admesa pel ponent del lema; l'altra es de D. Pompeu Fabra ab qui aquell ponent se 
posà d'acort, després d'haver esplicat l'esmenant l'alcans de la seva preposició. El doctor 
Guarnerio, previ permís de la Presidència, fa una observació ampliant lo dels Srs. Costa, 
Alcover y Fabra, sobre l'ús de la preposició en l'acusatiu dins la parla de Sardenya. 

Tot seguit el mestre d'escola alguerès D. Joan Palomba, llegeix la seva comunicació 
sobre «La gramàtica del modern dialecte alguerès», y dona terme a sa tasca llegint una 
salutació del Professor Venanzio Todesco, de Roma, salutació que fou acullida ab grans 
aplaudiments, y que diu aixís: 

«Dall' eterna Roma, centro del mondo latino, mentre mi conmuovo e mi esalto 
ammirando i grandiosi monumenti che sono patrimonio comune di tutti i popoli neola- 
tini, io modesto cultore di studi romanistici, invio ai congressisti di Barcelona il mio 
fratemo saluto. E col saluto viene anche l'augurio che l'opera di tante persone dotte e 
generose riunite pel nobile scopo di disciplinaré e diffondere una delle piü belle e 
antiche favelle derivate del latino, abbia fecondi risultati, sia compresa ed aiutata non 
solo dagli studiosi, ma anche da tutti coloro che nelle diverse regioni d'Europa parlano 
il catalano, e che si prepari un avvenire glorioso all' idioma d'un popolo libero e forte.» 

Finalment N'Antoni Ciuffo llegí una comunicació sobre les «Influencies de l'italià 
y diferents dialectes sards en l'alguerès». 

Llegida per la presidència l'ordre del die per la tarde, s'aixecà la sessió. 

J. Cases Carbó — Emili Vallès 
15 Octubre. 



97 — 



Segona Sessió 



En el Palau de Belles Arts, de la ciutat de Barcelona, a dos quarts de cinch de la 
tarde, se constituí la taula de la secció. Presidia el vis-president Mn. Grandía y actuaven 
de secretaris els infrascrits. 

Llegí el P. Ignasi Casanoves, >S. jf., la memoria-ponencia sobre el tema «Oracions 
condicionals». 

A n'aquest tema no s'hi havien presentat esmenes. 

Després fou llegida pel Dr. Vicens Serra y Orvay, Rector del Seminari d'Ivissa, una 
comunicació «Sobre l'apreci en que es tinguda a Ivissa la llengua propria». 

Seguidament llegí Mossèn Antoni M. a Navarro, Rector de Montclar, la seva comu- 
nicació sobre «La llengua catalana al Ribagorça». 

Mentres parlava Mossèn Navarro passà a ocupar la presidència D. Teodor Llorente, 
essent rebuda la seva presencia ab grans picaments de mans. S'assegué també a la taula 
presidencial Mn. Alcover. 

Terminada la lectura del treball de Mossèn Navarro se passà a la discussió del tema 
«Importància de l'Ortografia. Necessitat d'equilibrar l'element fonètich ab l'etimològich» 
del qual es ponent el Dr. Joan Codina, Catedràtich del Seminari de Barcelona. Per 
indisposició del Dr. Codina y estant de perfecte acort ab ell el Dr. Gumersind Alabart, 
Pvre., fou desenrotllat el tema per aquest derrer. 

A n'aquest tema hi havia presentades dues esmenes: una del Dr. Alcover y una altra 
del Dr. D. Joseph Massot y Palmes, abdúes en el meteix sentit y que no havien sigu- 
aceptades pel ponent. Dites esmenes foren defensades pels seus autors respectius. El 
Dr. Alabart se ratificà en el seu criteri de que sols s'ha de tenir en compte l'element 
fonètich; se ratifiquen també en el llur els esmenants, y consumits els torns reglamenta- 
ris en pro y en contra, se dona per acabada aquesta discussió que tingué lloch sota la 
presidència de Mossèn Grandia. 

Se fixà l'ordre del die per l'endemà al matí, aixecantse la sessió quan eren dos quarts 
de set del vespre. 

J. Cases Carbó — Joseph M. a Bassols, secretari accidental 
1 5 Octubre. 



— .,S 



Tercera Sessió 



En el Palau de Belles Arts, de la ciutat de Barcelona, y a un quart d'onze del matí, 
s'obri la sessió, presidint el Dr. Mossèn Marian Grandía, formant ademés en la taula el 
Dr. Guarnerio y els sotéscrits secretaris. 

D. Víctor Oliva, de Vilanova y Geltrú passa a defensar les conclusions del seu tema 
sobre Procedència y ortografia de la x catalana*-. A n' aquest tema s'hi presenten cinch 
esmenes, cap de les quals es admesa en principi pel ponent. Defensen les esmenes sos 
autors Mn. Alcover, Pompeu Fabra, Joseph Alcoverro y Ramon Goig; se llegeix la d'En 
Joseph Massot qui no està present. El senyor Oliva fa notar que la primera part de la 
esmena del senyor Alcoverro es estenia al tema, y la segona ve compresa en les con- 
conclusions de l'esmenant senyor Fabra. També fa notar que s'aparta del tema la del 
senyor Goig. 

D. Pompeu Fabra combat radicalment les conclusions del senyor Oliva, defensant 
que no està fora do lloch posar una i elevant la x paladial; estudia les aplicacions eti- 
mològiques de son us, fent una disertacio etimològica de les paraules mateix > examen y 
aixàm; y exposa'l seu criteri de que no s'ha d'alterar l'us d'aquesta grafia en les parau- 
les en que aquella lletra soni com a aital. 

Acaba la discussió ratificantse'l senyor Oliva en lo seu, però admetent la esmena 
adicional de Mn. Alcover. 

En aquest punt Mn. Alcover ocupa la presidència. 

D. Pompeu Fabra dona compte de la comunicació sobre * Qüestions ortogràfiques 
que presenta al Congres, y de la qual per manca de temps sols llegeix la primera part: 
< La lletra // . D. Àngel Sallent llegeix la seva comunicació sobre «Etimologies catala- 
nes»; D. Antoni Rubió y Lluch fa una disertacio sobre 1' «Historia de la Llengua cata- 
lana a Grècia ; y finalment el P. Lluís Fullana, franciscà, llegeix alguns fragments de 
sa comunicació: «Ullada general sobre la Morfologia catalana*. 

Se clou la sessió prop tic la una. 

J. Cases Careó — Emili Vallès 

16 Octubre. 



99 — 



Quarta Sessió 






En el Palau de Belles Arts, de la ciutat de Barcelona, començà la sessió a les quatre 
de la tarde, sota la presidència de Mn. Grandía y actuant de secretaris els infrascrits. 

El Dr. Alcover desenrotllà el tema «Concordança del participi ab el terme d'acció.» 

Seguidament defensa la seva esmena '1 Sr. Fabra, consumintse 'Is torns reglamen- 
taris. Tant el ponent com l'autor de la esmena deixen en peu les seves conclusions. 

Inmediatament D. Pere Vidal, arxiver de Perpinyà, desenrotlla la seva comunicació 
sobre '1 tema «Quina influencia ha tinguda el francès sobre '1 català del Rosselló». 

Seguidament se discuteix el tema «Us de l'aussiliar ésser en les oracions actives», 
que es desenrotllat per D. Bernat Obrador. 

Defensen les seves esmenes al tema el Dr. Alcover, D. Pompeu Fabra y el Dr. Puig 
y Sais. La del Dr. Alcover, es admesa pel ponent. No aixís les dels Srs. Fabra y Puig 
y Sais que un cop consumits els torns reglamentaris queden mantingudes en peu pels 
seus autors respectius. 

El Dr. Mossèn Grandía llegeix un fragment d'una comunicació sobre '1 tema «For- 
mació de les paraules catalanes.» 

Se llegeix després la comunicació del P. Jaume Nonell, *S. J., sobre '1 tema «Neces- 
sitat de redimir la prosòdia catalana de l'influencia castellana.» 

Per no estar present el Sr. Riera, llegeix el Dr. Alcover la memoria-ponencia sobre '1 
tema «Relatiu possessiu català, equivalent al llatí cnjus, quòrum.» 

El Dr. Alcover fa notar després la importància superior d'aquest tema, que té per 
objecte desterrar un barbarisme molt freqüent en els diaris y altres publicacions cata- 
lanes, esmentant alguns exemples pràctichs trets d'autors y autoritats admeses. Diu 
Mossèn Alcover que may el poble cau en aqueixa falta en la conversa familiar y que 
sols hi cauen els escriptors. Afegeix que '1 Congrés hauria d'endreçar una enèrgica 
comunicació als directors dels diaris y demés periòdichs catalanistes perquè no deixes- 
sin passar may més ni un sol mot d'aquests: quin, quina, usat com a relatiu possessiu, 
y proposa que consti en aquest sentit una adició a les conclusions del senyor Riera. 
Les seves paraules son rebudes ab generals aplaudiments. 

Cap esmena pròpiament aital s'havia presentada al tema del senyor Riera. 

Se clogué la sessió, després de fixar l'ordre per la sessió de l'endemà, advertint 
Mossèn Alcover, que per ésser aquesta la darrera, y molt llarga, se comensaría ab 
rigorosa puntualitat. 

J. Cases Carbó — JOSEPH M. a Bassols, secretari accidental 



1 6 Octubre. 



Quinta Sessió 



En el Palau de Belles Arts, de Barcelona, y a les deu en punt del matí, se constituí 
la taula d'aquesta Secció, presidint el Molt litre. Dr. D. Antoni M. a Alcover. Llegida 
y aprobada l'acta de la sessió anterior, el Dr. Jové y Vergés passà a llegir el seu escrit 
en defensa de les conclusions per ell presentades al tema «Partícules pronominals hi, 
en, ho», que no 's discuteix per no haverhi presentada cap esmena. A continuació se 
llegiren les comunicacions següents: «Importància de la Etimologia per l'estudi cientí- 
fich de les llengües» del Dr. Gabriel Nogués y García, «;Perquè '1 Congrés se ficsa 
tant en la defensa de la Sintacsi»? de N'Emili Vallès, y una sobre «Les vocals àtones 
duptoses ce, ou» d'En Joan Bardina. Tot seguit passa a pendre '1 lloch dels disertants 
el Dr. Saroïhandy, professor del Liceu de Versailles, per llegir la seva comunicació 
sobre '1 «Català de la regió pirenenca de l'Andorra, Pallars y frontera d'Aragó»; al 
saludar en català als senyors congressistes, esclata un aplaudiment general y molt 
llarch; el doctor Saroïhandy parla en català en tot el curs de la seva disertació, durant 
la qual presenta uns mapes llingüístichs de les regions per ell estudiades al Congrés. 
Se llegeixen després altres comunicacions o fragments de les meteixes, que son sobre 
«Els relatius que y qui» d'En Ramon Miquel y Planas, «Ullada generala la fonètica 
catalana» del senyor Arteaga», «Llenguatge del Vallespir» de Mn. Casaponce, rector 
d'Arles su '1 Tech, y «Necessitat del article de les llengües sabies com a base per la 
filologia catalana», del Germà Ramon Orlandis, de la Companyia de Jesüs. Totes les 
comunicacions foren llegides pels respectius autors, menys la darrera que llegí el 
P. Bonet de la esmentada Companyia. 

Tot seguit el Dr. Alcover donà compte d'haverse rebudes altres comunicacions, que 
no han pogut llegirse per manca de temps; entre aqueixes n'hi hà una del Dr. Fritz 
Holle y altra del Dr. Bernat Schàdel, professor de l'Universitat de Halle, escrita en 
alemany y que, diu, figurarà en el volum del Congrés junt ab una traducció literal. 

Per aclamació es votada una proposició de la presidència endreçada a esmentar, 
honrantla, la memòria del Dr. Balari y Jovany, eminent en sos treballs llingüístichs. 
S'acorda deixar comissionades les taules de les Seccions per dur a la pràctica 'Is acorts 
del Congrés. El Dr. Alcover en curtes paraules se felicita del gran ordre d'aquella 
Secció y de l'atenció que tots han tinguda durant les lectures y discussions. Se dona 
per acabada la sessió a tres quarts de dotze. 

J. Cases Carbó — Emili Vallès 

\y Octubre. 



Tema I 

Importància de la ortografia: necessitat d'equilibrar l'element fòních ab 
Petímològích. 

El Dr. D. Gumersind Alabart, Pvre., en defensa de les conclusions del Dr. don 
Joan Baptista Codina, Pvre. Catedràtich del Seminari de Barcelona. 

Senyors: 
Horaci 'ns ha donada una definició de la Etimologia y de la Fonètica en aquests termes: 

« habebuní verba fidem, si 

f>graeco fonte. ca dant, parce de torta. ^ 

Estudiar el català en ses fonts, es estudiarlo etimològicament; estudiar el català en 
les modificacions que ha fetes sofrir a les paraules que d'una altra llengua s'apropiava, 
es estudiarlo fonèticament. Es com dir que la Etimologia ns ensenya quines paraules, 
com a matèria, ha preses d'altres idiomes nostra llengua, sobre tot del llatí; mentres 
que la Fonètica 'ns allissona de la forma nova que ha donada nostra llengua a la 
matèria que d'altres n'ha feta manlleuta. 

Equilibrats abdós elements, tindrem la dreta o recta escriptura, axò es, la ortografia. 

Crech prou clar el concepte de la Etimologia; permeteume tant solament un consell, 
y es que jamay debem oblidar que aquesta part de la Gramàtica es, com ha dit molt 
be un benemèrit conresador del català, un camp de miratge. L'exemple, entre mil, de lo 
que li ha succehit al «Diccionario de la Lengua Castellana», deu servirnos d'escarment. 

També crech prou clar el concepte de la Fonètica; però no serà per demés parlarne 
ab alguna extensió. 

Diré, donchs, que al arrivar una llengua al grau de flexió, les paraules som com les 
plantes: tenen arrels d'ahont surt el tronch, y del tronch les branques, y de les bran- 
ques els branquillons ab fulles y flors ab que l'home simbolisa 'Is nombrosos y variats 
fruits del seu enteniment. Son infinites les manifestacions vitals dels mots: sa part fona- 
mental rebent elements preformatius y aformatius; lletres prefixes, infixes y afixes; 
senzilles adicions prostètiques, epentètiques'y paragògiques; axí com sufrex supressions 
per afèresis, síncope y apòcope; les vocals cambíen per atenuació, prolongació y con- 
tracció; les consonants s'assimilen o be 's fan més y més dissemblants, etc, etc. Axò 
es la Fonètica. 

La gènesis de la Fonètica s'ha de buscar en la manera de ser de cada poble y de les 
circunstancies especials que rodejen als fills d'un matex poble en diferentes encontrades. 
Un hebreu y un grech no pensen ni senten de la matexa manera, ni tenen afinat 
l'organisme vocal per produhir uns matexos sons; y per axò sa parla no pot ser la 
matexa. Per rahó de circunstancies senzillament accidentals, els grechs parlaren l'eòlich, 
el dòrich, el jònich y l'àtich; els llatins tingueren el sermó nobilis o nrbanns y '1 sermó 
plebeius o rusticus; y no es altre el motiu d'haver sortit del llatí vulgar: el Gallech- 



Portuguès al ponent d'Espanya; el Castellà al Centre; y cap al nort-est el Català, que 
avuy se parla, ademés del Rosselló, en casi be tot el Pirineu oriental, en nostres 4 pro- 
víncies, en les Balears y Valencià. 

Y ara permeteume, senyors, un segon consell. Nosaltres serà millor que no imitem 
aquella distinció entre llengües nacionals y dialectes provincians, distinció tant plena de 
fum com buyda de sentit de tota mena. No 'm parlem, donchs, de que Barcelona sigui 
el centre de la Llengua Catalana, ni de donar a aquesta els honors de llengua, conside- 
rant al Mallorquí y al Valencià com a dialectes d'ella. Jo preferesch imitar a St. Lluch 
que, al descriure la festa de Pentecostes, no fa cap diferencia entre llengua (yXcocTCa) 
y dialecte (òiàAexToç). Com el Català, el Gallech-Portuguès y 1 Castellà componen 
el llatí vulgar; axí el Barceloní, el Mallorquí, el Rossellonès y '1 Valencià integren la 
Llengua Catalana. 

De la naturalesa de la Fonètica diré que de lo apuntat sobre la sua gènesis se 'n 
seguex que'ls nombrosos actes del moviment vital de les paraules son millor actes 
h u mans que no actes d' home, es dir que 'Is cambis que sofrexen els mots son deguts 
al home com a home, y que si a voltes pot semblar que un poble treballa aquí incons- 
cienment, ben mirat se veu que aquest treball es sobre tot un treball espontani. Bus- 
cant la comoditat y la claredat, un poble treballa per pulir combinacions de sons que no 
li van be a la boca o a les orelles, y aquest treball obeheix certament a un plan que 'n 
podem dir preconcebut. 

Si diem cocodrill ab els castellans y 'Is italians y no crocodill ab els grechs, llatins, 
francesos, anglesos y alemanys, es perquè ns costa pronunciar com aquèts; y si diem 
idolatria, y no idololatria, es perquè aquesta paraula per nosaltres fa mal sò. 

L'esforç del poble català, per lograr son obgecte d'acomodar a sa boca y a ses orelles 
la parla dels romans, se veu en les formes varies que n'ha fetes d'una matexa paraula. 

De l'arrel crudelitat — ne tenim crudelitat, crudeltat y crueltat. 

De l'arrel nec-un — ne tenim negún, nengún, uegú, nengú y ningú. 

Observeu el cas següent. Al colzejarse o fregarse la n ab la r per sincopa d'una 
vocal, el grop o aplech nr s'ha conservat, o be s'ha metatisat, o be s'ha suavisat ab 
l'epèntesis d'una d: 

Divenres viurà mon genre; jquína gernació! divendres vindrà '1 meu gendre. 

Tots tres procediments son ben fonamentats. L'aplech nr se trova sovint en nostres 
clàssichs: engcnrar. La metàtesis es corrent a Castella: ticrno. La d epentètica es ben 
grega; els castellans la tenen: vendré; y pot compararse ab la que admet el grop Ir: 
toldrer (de tollere), y ab la de la b en el grop ;//;-; membrar (de memorare). 

El camp de la Foiiètica es inmens. Al exercir un poble lo que Horaci 'n diu son 
ar/n'trium et ius et norma loquendi, salta per tot arrasant els entrebanchs. 

De Jwrologium n'ha sortit nostre rellotge; de umbilicus ne tenim llombrígol y melich. 
Fins s'ha donat e ' cas de trossejar una paraula y quedarse ab el sufix: de avunculus, 
passant per avoncle, n'havem fet oncle. Aquest darrer exemple demostra que també per 
la Fonètica hi ha un perill: el d' abusar en certs cassos de son dret sobre la forma de les 
paraules, del qual dret he parlat suara ab l'autor de la famosa Epístola ad Pisonès. 

II 

Es fàcil de compendre la germanor que deu haverhi entre la Fonètica y la Etimolo- 
gia pel major profit de nostra Llengua. 



— io3 — 

Els benifets principals d'aquesta germanor seran els següents: 

i. er S enriquirà nostra Llengua. 

N'hi hà prou ab llegir qualsevol de nostres clàssichs per ferse càrrech del tresor 
inmens que se 'ns ha perdut. 

La Etimologia havia preses del Llatí, y la Fonètica admeses, senceres o pulides per 
rahó del accent, paraules com: cogitar (cogitare), colrc (colere), decebre (decipere), 
nequicia (nequitia), pressura (pressura), remetre (remittere), retre (reddere), etc. jOuina 
florida! 

No 's pot dir ab més exactitut: jSenyor! donaus tanta de gràcia quet puscam retre 
gràcies pels beneficis reebuts. (Exim. Flor del psalteri). Multa vocabula quosjam cecidere 
renascentur. Axí ho cantà l'esmentat poeta de Venosa. No tracto de que tornem de plè 
a plè al sigle XV, molt menys aprovo que s'escrigui: auditus. vulgus, grupus; mes 
aquesta sentencia d'Horaci fa tant més per nosaltres, quant no hi hà nombre per les 
paraules que, un jorn ben nostres, son avuy mortes o esmortuhides, no per l'acció 
enderrocadora del temps, sinó per los repetits cops polítichs que trencaren la cadena 
d'or de la Literatura Catalana. 

2. 6n Un altre profit serà: Purificar la Llengua de corrupcions cas u la u es. 

La Etimologia 'ns donarà paraules llatines com duae, sagiuata, sargus, septimaua. 
o gregues com tJieatrum. y la verdadera Fonètica ns dirà que s'ha de escriure dues y 
no dugués, ensaginada o ensahimada y no enciamada, sargantana y no sagrautana, 
set/nana y no senmana, teatre y no treyato. 

3. er En tercer y darrer lloch, un altre profit serà: Purificar nostra Llengua 
d" elements estranys. 

Tots sabem que desde '1 temps en que per la Llengua Catalana arrivà, com diu 
nostre Poeta «la hivernada cruel que axona 'Is arbres, espampola les vinyes, y despulla 
»de verdor les hortes y jardins, donant a boscos y camps quelcom del aspecte solitari y 
» trist dels cementiris» fins que sonà l'hora en que <en les encare gelades coves del 
% Llobregat s'hi sentí tot plegat l'espiguet d'una cornamusa tocant ayres y tonades de 
»la terra» y «les cançons del Gayter del Llobregat ressonaren ben prompte per tot 
» Barcelona, y de ribera en ribera, y d'afrau en afrau per tot Catalunya», passaren prous 
anys, sigles, perquè el jardí de la Gaya Ciència, enrunades ses muralles, les arpes 
penjades dels sàlzers, acastellanisats nostres poetes y prosadors, s'omplís de cascots y de 
bardisses babilòniques. 

La Fonètica 'ns dirà que de paraules llatines, donades per la Etimologia, com per 
exemple arbor, carcer, sigillum, temperaré, ne devem treure enarborar, encarcerar, segell, 
trempar, desterrant les castellanes corresponents. Encare 'm permetreu un tercer consell: 
no s'ha de tenir la mà trencada en firmar sentencies de barberisme o de solecisme. Axí, 
anul•lar, rana no son mots castellans: 

«Lo regne de Israel... (Deus) dissipa e anul•la» (M. S. de la R. Acadèmia de Bones 
Lletres: Eximenis. Flor del Psalteri, i. a part., XXVI, p. 74). 

«E, si no ho fa enviaré ranas en la sua terra.» (Guillem Serra: Gènesi de 
Scriptura, p. 48.) 

Axí també es ben cert que Mossèn Guillem escriu peixs y peys, però aximatex 
pexos es terme clàssich. «Tu proveys los pexos de la mar e los ocells del cel.» (Exim. 
ídem, cap. XXI, p. 60. 



— io4 — 



III 



Senyors: en els esmentats exemples caminant agermanades la Fonètica y la Eti- 
mologia, als gramàtichs els hi es fàcil posarse d'acort. 

Mes arriva sovint el cas de que o be 'Is fonòlechs, o be Is etimòlechs deuran fer el 
sacrifici de llurs ideals. Heus aquí un exemple. ;Escriurem dissabte o dissapte, sobte o 
sopte, dubtar o duptar? 

Els etimòlechs escriuen ab bt segons el llatí sabbatum, subitum, dubitare, y tenen 
rahó. 

Mes també 'n tenen 'Is fonòlechs al escriure ab //, perquè es lley de fonètica-grech- 
llatina, — y no 's pot negar el domini d'aquesta en nostra llengua — que les consonants 
llabials y guturals devant de les dentals siguen del matex grau, ço es, suaus, fortes o 
aspirades. 

Si 'Is llatins haguessen sincopat la i de dubitare, es ben cert diuen els fonòlechs, 
que haurien escrit duptar e y no dubtaré. 

^•Per ventura hi hà qui escrigui copdicia per més que '1 llatí porti cupiditas? No; 
perquè, una volta s'ha perdut la i que separa la/ y la d, la primera ha de ser suau, 
com ho es la d y axí s'escriu y 's deu escriure: cobdícia. Crech inútil dirvos que penso 
que 'Is fonòlechs estan més en lo cert. 

IV 

Heus aquí les conclusions que de lo dit n'he tretes y que'm complasch de sotsmetre 
a vostre ilustrat criteri. 

Per equilibrar V element fònich ab V etimològicJi en pro de l ortografia de la Llengua 
Catalana, es precís: 

i. er Estudiar ab molta seriositat la Etimologia de nostra llengua, no oblidant que 
en treballs d'aquesta mena s' han errat sovint encara 'Is gramàtichs més distingits. 

2. 0n Conreuar també ab gran mirament nostra Fonètica, tenint molt en compte que 
la tasca d' esbrinar les modificacions que sofrexen els mots es no menys fexuga y arris- 
cada que la d' escodrinyar ses arrels. 

3. er Atendre en aquexa doble feina al ús corrent y al tradicional de nostra parla, 
com també a les llengües d'origen per nosaltres, sobre tot la llatina, y ajudarse ab com- 
paracions d'altres idiomes, en particular dels germans. 

4-. rt Conegudes la Etimologia y la Fonètica d'un mot, escriure l conforme la Fonè- 
tica, perquè aquesta es la que dona una forma nova a les paraules que aquella li apropia, 
enmotllantles segons la fesonomia de cada poble. 



Una paraula per acabar. S'ha dit que nostra Llengua no té Ortografia. Axò no es 
pas veritat, però s'ha de confessar que ho sembla, donada la diversitat de criteri ab que 
escrivim. Molt s'ha guanyat en pochs anys y molt més ne podem y devem esperar 
d'aquest Congrés. Vosaltres, els mestres, teniu talent y humilitat per discutir y acor- 
darvos en aquest assumpto; y axí ho fareu, desvellantvos per la dignitat de la Llengua 
Catalana, de la que, avuy l'ombra venerable de nostre malaguanyat Mossèn Cinto, 
aletejant gojosa demunt d'aquesta Assamblea, ne repetex aquestes paraules de son 



— los - 

Rirort necrològic fi del gran Joaquim Rubió y Ors: «La nostra llengua qu'havia sigut 
«enterrada, no quatre dies com Llàtzer sinó quatre centúries, lligada de peus y mans, 
dintre sa tomba, havia ressucitat soptadament y parlava clar y català, y polsava mara- 
»vellosament les tres cordes de l'arpa, cantant los tres amors de son lema.» 

He dit 



ESMENA a la concl. 4. a del Dr. Codina que presenten Mn. Alcover y En Joseití 
MASSOT, metge de Vilatorta (Plana de Vich), acceptada pel ponent del Tema. 

Afegir a lo que diu la conclusió, lo següent: 

«Però sempre que la fonètica catalana no distingesca dos sons per motiu de tenir 
ells el metex valor fònich a pesar de tenir diferent etimologia (v. gr. mon parE no park 
may] y sempre que hi pot haver confusió en la manera d'escriure una paraula perquè la 
pronunciació no distingex sons de distinta procedència (ccndrE, porík, crenrE, callA, etc), 
cal apellar a l'etimologia del mot per veure quina lletra cal escriure.» 



io6 



TEMA II 

Pronoms y adgetíus pronomínals» — Us recte del «llur» 

D. Joseph Rigol en defensa de les seves conclusions. 

Dividirem els pronoms en personals, demostratius, possessius, relatius, interrogatius 
y indefinits. 

Personals. — Provinents del llatí ego Nom., mci Gen., mihi Dat., y me Ac, y Abl. 
Son les formes catalanes Jo, antich j<? pel Nom., mi pels altres casos, acompanyat de 
preposició; me metasitat em, pel D. y etc. Segona persona. — Del llatí tu Nom., te Ac. y 
Abl. en català: tu Nom. y per tots els altres casos acompanyat de preposició; te metati- 
sat et pel D. y Ac. Tercera persona. — Del llatí ille, illa Nom., illo Dat., illum, Mani, 
plural Mos, Mas, Ac. en català: Ell, ella, ells, elles per tots els casos; li Dat.; lo, le, 
metatisat el, la per l'acus. — Plural ells, elles per tots els casos; los, les, els pel D. y Ac. 

Primera persona plural. — Nos, nos-alteri llatí. — Català: Nosaltres per tots els casos; 
nos, ens pel D. y Ac. 

Segona persona plural. — Vos, vos-alteri llatí. — Català: Vosaltres per tots els casos; 
vos, eus pel D. y Ac. 

Reflecsiu de tercera persona singular y plural. — Sevi, Sibi, G. y Dat. se Ac. y Ab. 
Català: se metatisat es pel Nom. Dat. y Acus.; sí acompanyat de preposició. 

DEMOSTRATIUS. — Est, esta, procedents de iste, ista; ex, exa, de ipse, ipsa. Mctcx. 
un texà, de metipse, mctipsa. 

De la combinació de ecce ab iste, ille, nasqueren aquest, aquex. aquell, y en el plural 
ab istos. Mos, aquestos o aquests, aquexos, aquells. 

De hic nasqué l' hi demostratiu general y de hoc Xho innominat. 

Fusionats ecce y hoc ens donen les formes innominades açò, çò, axò; illud y hoc ens 
donen allò. 

Possessius. — Del llatí meus, mea; tuus. tua. resulten les formes catalanes: 

SINGULAR PLURAL 

i n/r u <--\ Meu, meua. mcva.mia Meus. menes, meves, mies 

[Meum llatí) ' ' 

Mon, ma, prepositius Mos, mes, avantposat al sustantiu 

; r r .. . Teu. tcua. teva. tua Teus. teu es, teves, tues 

( 1 uum llatí) ' - ' 

Ton, ta, prepositius Tos, tes, prepositius 

De suus, sua: 
S'mg. Plur. 

(C i, -A Seu, seua, seva. sua Seus. seues, seves, sues 

[òuutn llatí) 

So/t. sa. prepositius Sos, ses, prepositius 



io7 



De varis possehidors 

Llatí: noster, nostra; vester (voster, en harmonia ab noster), vestra. 

Sing. Nostre, nostra Plur. Nostres 

Vostre, vostra Vostres 

De illorum, Gen. plur. de la 3. a persona ille. 

Sing. Llur Plur. Llurs 

RELATIUS. — Ho son: qui, generalment invariable en genre y nombre. (Se nota en 
molts punts de Catalunya la concordancia, per quin, quins, quines). 

Aquesta forma es únicament referida a persones. 

Que, també invariable y referit a coses, malgrat se confongui avuy ab el qui y 
antiguament qualque volta. 

(De quals) Qual, plur. quals, comú del tres gènres y usat en equivalència al cuyo 
castellà, sempre en genitiu. 

INTERROGATIUS. — De quis, quos provenen en català el ^-qui? preguntant per perso- 
nes y jquè? preguntant per coses y per l'innominat. — <;Oui busques? — ,jDe què parles? 

De qui-genus, llatí, son les formes jquin?, equina?, jquins? ^quines? interrogatius de 
qualitat y en ús també de ponderatius. — jQuina caseria! — jquines cullites! 

De quantus, llatí, provenen jquautP, j quanta?, ^quants?, ^quantes?, usat antiguament 

com a ponderatiu. — \Quantes gran lo perill, quantes son les sol-licituts e les congoxes ! 

[Curial. Pag. i del Proemi). 

Indefinits. — De unus llatí: u o un, una. 

Un hom, equivalent al pronom de i. a pers. en els gènres masculí y femení. 
De alter: altre, altra, altri. 

Aliquis unit a unus: algú, algun, alguna, alguns, algunes. 
Unus ab preficses negatius en sentit de nullus: ningú, ninguna. 

Quisque unit a unus: quiscú. quiscún, quiscuna, caseu, cascún, cascuna, cadascú, 
cadascun, cadascuna. 

Quivis, quilibct: equivalents qui-s-vulla, qual-que-s-vulla. 

Totus: tot. 

Quantus: quant. 

Tantus: tant. 

Multus: molt. 

Pau cus: pòch, poca . 

Talis correlatiu de qualis: tal. . • 

Solus, sola: sòl, sola. 

Totus homo: tothom. 

Caput: cap. 

Magis: massa. 

Minus: menos, menys. 

Varius, varia: vari, vària, varis, vàries. 

Ce r tus, certa: cert, certa, certes. — Lo certus es 



— 108 — 

Qualecutnque , aliqüantus: quelcom, algòm indefinit. 

De Copia, abundància: Cop de. 

Fortià: força, forces. 

Gtitta: gota. , 

De Ge nus: gens. 

plus: pus. 

res: res. 

Gayre. català, probablement èxit de varius per mutació de la v. 

Notes sintàctiques 

Adgetvus pronominals possessius. — Axis còm en general els pronoms possessius se 
junten a substantius, en català poden lligarse ab adverbis de llòch, construits ab la 
preposició de. Citem a continuació els que més ordinàriament hi juguen. 

Davant. — Fesho davant meu, al meu davant, a mon davant: davant nostre; a llut 
davant. 

Derrera. detras: prop o aprop: lluny: demunt: sobre, dessota, sota; vora; voltant. 
entorn: d'amagat. 

Els pronoms possessius s'unexen també a la preposició contra, sola o precehida de 
en — Contra teu: en contra nostre. 

A voltes espressen la persona agent detràs d'un participi, sempre que aytal persona 
es un pronom personal. — Lletra feta meva: vidres trencats teus. 

Els demostratius, en la llur forma neutra indiquen a voltes menyspreu. — ;Hont 
va açò: 

S'usen també ab qui y quin còm a distributius. El tenen aburrit: aquest í insulta, 
aquell el befa. — Tots ne sortien ab les mans plenes: qui portant roselles, qui espigues. 

Dels pronoms personals 

La primera persona Jo que hèm posat en el nominatiu, la usa el poble en tots els 
altres casos. — Ab jo no hi anirà pas: de jo no n parlen: per jo no mogueu pas res. 

Vos en ús de tractament demana '1 vèrp en plural, però s'acòrda en singular ab el* 
sustantiu y adgectiu. — Vos sou prudent. En Jaume. 

Vostè, contracció de vos t/a mercè vòl el vèrp en tercera persona — Vostè torç. la 
conversa; vostè s'enganya. 

En llòch de vostè veyèm qualque còlp ell. ella. ells. elles. ;Y ell (vostè) seguex be, 
senyor Antón? 

Suficsats a l'imperatiu, nos. ens y vos, ens. arriben a escurçarse en s sola, afeginthi a 
voltes una e eufònica: esperems-e^ esperons, assentèus-e. 

Interrogatius y admiratius 

Que, ab ús d'adniiratiu o ponderatiu, es adgetiu y significa quant, quants, ;One terra 
veyèm desde ací! — jQue dies fa que no l'he vist! 

En ús sustantivat, regint cl Sustantiu en Genitiu. ;Que que n fa d'estona que t'espero! 
— i Que de temps hi ha! 

Unit als adgetius y adverbis de mòdo. ;Que grau es et món! — ;Que aviat em toca! 



iu9 



Us del pronom possessiu «llur» 



Còm hèm dit mes amunt, es procedent aquest pronom del genitiu plural de la tercera 
persona Me, illorum, y resta sença flecsió en l'italià loro y el valach lor, però la pren en 
el provençal lor, plur. /ors, francès leur, plur. leurs y català llur, plur. llurs. 

Basant l'estudi en eczemples escrits pendrèm la guia per arribar a les conclusions. 
A n'aquest fi 'ns valdrem de tots els recullits en els tractats gramaticals del P. Nonell 
Dr. M. Grandia y én les Qüestions del benemèrit Dr. Antoni M. Alcover, ensemps que 
els que estamparem pel nostre compte. * 

En ús de genitiu: 

Mas si feerem lo contract ab conseyl e ab voluntat de lur curador, lo llur curador, 
e tots los seus bens son obligats als adults (C. T., II, XIV, IV) — E si be catalans e 
aragonesos son tots de un senyor, la llengua llur es molt departida. — (Muntaner. Crò- 
nica, Cap. 29.) Tots aquets que son en poder de lur pare, mort lo pare, son feyts de 
lur poder, e son de lur dret. (C. T.,VII, IX, II). — James no trobarets tartres, que facen 
res de les mans; ans hostejen tostemps, e van ab llurs mullers e ab llurs infants, hostes 

feyts. — (Muntaner, Cròn. c. 29) — e nasqueren erbes sobre la terra, e faheren se- 

ments, cascunes segons lur linatge. (Serra, p. 4) 

« plus valia la nostra raó que la lur...» (En Jaume I d'Aragó, Cròn. c. 367); los 

millors homes d'armes los llurs caps y han deixat (Cobles d'Alguer, del s. XVI, ap.Milà, 

Obras, T. III, p. 550); los dits magnífichs jurats per llur descàrrech proposen 

(Acost del Gr. y Gen. Concell de la ciutat de Mallorca, de 28 de gener de 1575, Arxiu 
Hist. de Mall.) — Misser Joan Berard, Savi en dret, Advocat llur (dels Jurats deia ciutat 
de Mallorca) e de la dita Universitat... (Crida de Pelay Uniz, de 141 3 ap. Ordinacions 
y Sumari dels Privilegis, Consuetuts y bons usos del Regne de Mallorca, donats a la 
estampa per Antoni Moll. Mallorca, 1663; p. 2). — A la Plana de Vich viure a casa llur 
vol dir a casa pròpia (dels qui hi viuen); y la gent dels Pirineus, per senyalar la terra 
d'un o altre diuen: Tot allò es terra /////'. 

« Aconseguirem la guardo de lurs treballs (gentil cavaller e noble dama)... 

(Curial. Pag. 2 proemi.) — yous promet que si ells aci fossen vos altaria be lur compa- 
nyia...» (Curial. P. 128 LI. 2. 0n ) — «...tornaren a lurs tendes e tots loaren lo Rey de tot 
ço que havia fet — » (Curial. P. 203, LI. 2. on Publicada pel Dr. Antoni Rubió y Lluch) 
«E jo qui so en lurs fets tant empès» ...«E veyrets com han lur cor en riquesa». — (Obres 
poètiques de Jordi de Sant Jordi — L. XIV-XV, recullides y publicades per En J. Massó 
Torrents). «... de dones scriure llur tall...» «...als poch entesos / per que s'hi miren/ 
vegen hon tiren / en lo llur viure...» «... d'aquell verí / ab que ferí / al lur antich primer 
amich...» «... la llur costuma / narrant en suma...» «... que calcigam / tota /////- terra...» 
. dantlos a entendre / per la fredor / que la lavor / poquet impur del marit lur res 
no hi valia...» «... per fills haver / tot frau farien / enganarien / lo pare lur» — (Del Spill 
o Libre de les dones, per mestre Jacme Roig. — Editada pel Dr. Roch Chabàs). 

En ús de datiu: 

Aquell spital era en guarda del bisbe e de son capitol, car un burgues qui 1 hauia fet, 
lo lurs hauia comanat (Llull, Fèlix, p. 8, c. 30. — Com lur entenement lur defall, han 



opinió que no sia en ésser aquella cosa que lur entenement no aperceb ne entén. (Id., 
Contempl., Dist. 39, cap. ult.) «...lo leo e l'ors prenien la ouella i e jo la lurs tolia. (Serra, 
pàg. 106.) 

En ús d'acusatiu: 

«Massa m costà / llur consellar...» «Per l'escoltar/ lur consellar / salud gran rey / 
cercant remey / trobà la mort.» (Del Spill). 

Empleat còm a absolut: , 

Mon fill, sies ab la gent com aquell que juga a daus: pren del lur e guarda el teu. 
(Jaf. p. 25.) «E lo temps rey feu la gràcia, que tot quant havien guanyat que fos llur, 
que no volgué quinta ni res». (Muntaner, Cròn., cap. XX.) 

Observeu: i. er La majoria d'ús ab valor de genitiu. 

2. on Quan el possessiu va davant del sustantiu porta o no, variable- 

ment, article concordat. 
3." Escassegen els eczemples ahont el porta anant derrera del 

sustantiu. 
4. rt Son rars els eczemples del possessiu que estudiem en ús de datiu 

y més en el d'acusatiu. 
5. nt S'acòrda sempre en nombre ab l'objecte de possessió. 
6. è Es justíssima y distinta l'espressió d'absolut mentres se confon 

l'emplèu còm a datiu y acusatiu. 

Venim per tant, a les següents Conclusions: 

I — El possessiu llur, provinent de illorum, genitiu plural de tercera persona 
Me, llatí, dèu conservar sempre aquest just valor original, referintse única- 
ment a més d'un possehidor. 
II — Dèu acordarse en nombre ab l'obgecte de possessió. 

III — Es convenient restablir l'ús com a absolut. 

Ecz. No gasten rès que no sigui llur. 

IV — No cal emplearlo còm a datiu per tenir ja la nostra llengua '1 medi just 

d'espressió en la forma àtona pronominal de 3. a persona els. 



ESMENA de D. Francesch Carreras y Candi, a la conclusió IV, acceptada pel 
Ponent. 

IV. No cal emplearlo com a datiu per tenir ja la nostra llengua '1 medi just 
d'espressió en la forma pronominal de 3. 11 persona los y la reduhida els. 



D. Antoni Forns Torelló, Estudiant de Dret, en defensa de l'esmena presentada 
al tema del Sr. Rigol: Pronoms y adgctius pronominals, en sa conclusió III, y no 
acceptada pel Ponent. 

Com el Sr. Rigol regonech la conveniència del ús del llur, perquè dona una caracte- 
rística al català que '1 posa al costat del francès y del italià y a més alguna vegada con- 
tribueix a la claretat del llenguatge. Empro d'admetre la conveniència a establir l'ús 
com a absolut hi hà una distancia bastant gran; per això m'oposo a que s'aprobi 
aquesta conclusió tal com està, perquè entench que l'escluir les demés formes en que 
pot espressarse '1 possesiu de tercera persona, referintse a varis possehidors, es contrari 
a l'ús comú en nostra terra. 

Pera introduhir aquest ús com a absolut hem d'esperar qu'aquest siga bastant 
corrent a la nostra terra. Si ho féssim are 'ns posaríem massa obertament en contradic- 
ció ab aquell precepte d'Horaci que diu que l'ús es jus et norma loquendi, sovint obli- 
dat per algun qu'altre dels nostres escriptors. 

La riquesa del llenguatge també se 'n ressentirà. ^Perquè no poder usar el seu 
alguna vegada si fins per eufonia uns colps y altres per contraposició a meu o teu, 
poden fer més bon servey que '1 llur} 

Per altra banda la depuració d'un idioma deu ferse per etapes successives, sense 
sotregades violentes, poch a poch, per sedimentació com s'han format les capes geolò- 
giques de la terra. Segons el meu parer un Congrés de la Llengua sols deu marcar la 
direcció d'aquesta evolució envers el perfeccionament del llenguatge y a no ésser que 's 
tracti de barbrismes imperdonables no deu establir cap reforma com a absoluta. No 's 
deu incórrer en cap estreni: ni voler una llengua rústica y vulgar, ni a forsa de neologis- 
mes y modificacions formar una llengua gayrebé desconeguda. 

Malgrat lo anteriorment esposat hi hà cassos en que 's fa quasi necessari l'ús del 
llur y es quan evita confusions, p. ex.: 

No puch pensar que 'Is homes de paratge 
Haguessen rey si fos a llur voler 

Roger (sigle xv) 
ahont el llur distingeix perfectament que '1 voler es dels homes de paratge, no del rey. 
Per totes les consideracions antecedents crech que la conclusió III del tema del 
Sr. Rigol deu redactarse de la següenta manera: 

III — Deu recomanarse V ús del llur especialment en els casos en que de no usarse 
puga haverhi confusió. 



RATIFICACIÓ, de D. Joseph Rigol. 

No podem acceptar l'esmena de N'Antoni Forns Torelló per interpretar torçada- 
ment l'esperit de la nostra conclusió tercera, que clarament es refereix a un ús especial 
y particular del llur, evidenciat per l'eczemple que l'acompanya. 

Axis, donchs, se reduhex la proposició del Sr. Forns a una senzilla adició qu'ens 
permetrem objeccionar breument prenent peu dels punts que ha esposat en la seva 
defensa. 

Creyèm que es necessària l'adopció del llur per la claretat que entranya, y que con- 
tràriament deu rebutjarse la forma seu referida a pluralitat de possehidors. 

Si be es veritat que '1 llur està en desús en la nostra comarca, es d'un ús vivent en 
altres, y estan d'acort gramàtichs y escriptors pel seu general restabliment. Que aquest 
tingui lloch paulatinament, sols en els casos ont sigui confós l'ús del seu, es cosa que 
malament entendrà '1 poble; axis com avuy comença a introduhirse en la conversa '1 
quelcom mercès a la seva constant escriptura, axis s'aniràn adoptant totes les altres 
formes. Per xò 's fa precís puntualisar el bon ús gramatical. L'escriptura y l'escola faran 
tot lo demés. 

Que l'ús del llur ab esclusió del seu. perjudiqui la riquesa del llenguatge, no pot 
afirmarse ab fonament per quan subsistexen no obstant abdues formes en el just sentit 
que 'Is pertoca. 



TEMA III 



Partícules pronominals hi, en, ho 

D. Fèlix Jové y Vergés, Doctor en Filosofia y Lletres, en defensa de les seves 
conclusions. 



Se coneix el valor que tenen aquestes partícules per la significació que 'Is dona la 
paraula que substitueixen y la relació de lloch expressada. Observis això en aquests 
exemples: HI vols venir? — Busca 7/rtll,— Me'N diuen moltes. — En tyova de nous. — 7^'l•IO 
diré ara mateix. 

Ben sovint s'encerta l'ús d'aquestes partícules, ab tot l'observarse especialment 
l'invasió del hi, que substitueix forsa a n' algunes altres partícules pronominals y es 
motiu de la poca fixesa de moltes formes del nostre llenguatge. No pot amagarse això 
a l'observació y estudi dels filòlechs; mes no son els defectes que aquí poguessin tro- 
varshi lo que demana remey més depressa. 

Es principal defecte que ha de corretgïrse, l'abús que 's fa del hi, ja apilotantne dos 
en una meteixa expressió, o be afegintse a altres partícules pronominals que '1 fan 
innecessari. Son abusos pleonàstichs que 's veuen massa extesos. Aixís es freqüent 
sentir, per exemple, espressions com aquesta: Hi vaig anarlll. 

Aquestes formes incorrectes son, es veritat, pronunciades pels qui estan dejuns 
d'estudis de la nostra llengua, en casos com l'exemple posat; però en molts escriptors 
catalans s'hi veu el defecte d'usar hi d'una manera indeguda, quan veyem aquesta 
paraula afegida à partícules pronominals de la meteixa representació que hi en molts 
casos. L'empleu d'una, escusa el de l'altra. Es això que succeheix principalment escri- 
vint sense necessitat unides les paraules els hi , com si diguéssim: En Ramon ELS HI 
crida forsa. 

La significació d'aquestes partícules, per lo que serveixen de nexe en l'expressió del 
pensament, es d'un valor sintàctich ben remarcable. Son per consegüent una caracte- 
rística de la nostra llengua. 

Aumenta el valor de les partícules hi, en, ho dintre del català, la fixesa ab que s'hi 
troven desde els primers temps de la formació del nostre llenguatge, lo que prova la 
meteixa fixesa de la llengua en aquest aspecte desde sos orígens. 

En aquest Congrés d'orientació principalment en l'estudi de la nostra llengua y en 
les aplicacions que d'aquest estudi poden ferse, gran cosa fora plantejar la major part 
dels problemes que presenta la consideració de totes aquestes qüestions. Alguns s'en 
podrien tractar com a conseqüència de l'aparició de les característiques en la nostra 
llengua desde 'Is seus orígens. <;Quin valor dona això a la llengua? <jNo podrien trovar 
els sociòlechs alguna relació entre la permanència dels elements essencials, que son els 
sintàctichs, de la nostra llengua y la condició del caràcter ètnich? ,;Fins a quin punt la 
condició dialectal pot trovarse en una llengua al variar les formes característiques? 



— H4 — 

Observis respecte d'aquest darrer punt lo que succeheix en la llengua castellana: 
el fet de l'existència en altre temps de les nostres partícules pronominals, que ara no 
s'hi troven, de lo que se'n veuen prous exemples en escrits anteriors al sigle XV, com 
son aquests: 

Del Poema del MlO Cid 

En el passar del Xucar y veriedes .barata: 
Moros en aruenço amidos beuer agua. 



Por tierra andidiste XXXII annos sennor spirital 
Mostrando los miraclos por en auemos que fablar. 



Otorganse los homenajes que fuesen y al dia de plaso. 

Del LlBRE DE APOLONIO 

Auia grant repintencia porque era hi venido 
Entendió bien que era en fallensa caydo. 



A su fija Luçiana mandola hi venir. 



La llarga influencia que després ha soferta la nostra llengua del castellà s'ha deixat 
sentir forsa en la Sintaxis. Per això es que s'hi troven ara tants barbarismes, que fan 
olvidar les formes pròpies que son l'ànima de la llengua. El desterrar aquests barbaris- 
mes es el medi de poder arribar d'una manera segura a la purificació de la llengua. 

Y's treuràn aquests barbarismes corretgint l'ús indegut: i. er dels pronoms perso- 
nals, possessius, articles quantitatius, numerals y relatius; 2. on dels vèrps auxiliars ser 
o ésser, estar, haver y anar; 3. er del que 's fa confonent algunes preposicions, sobre tot 
a de, en y ab; 4." fixant l'especial condició de la concordancia catalana, tant especial 
en la nostra llengua; y 5. nt donant tota l'importància que 's mereix als modismes, procu- 
rant sa conservació com medi principal d'oposició a influencies forasteres. 

Tots aquests aspectes, de gran influencia en la nostra Sintaxis, han d'entrar per 
forsa en la Gramàtica nacional que 's fassi de la nostra llengua. 

Als mestres, sobre tot, convindria el fixarse be en aquests aspectes, pera fer sa tasca 
profitosa, tant necessària en aquests moments de renovació y febrosa lluita. Potser aixís 
no 's mantindria aquest mal que generalment patim aquí, y que pateixen a fora, de fer 
apendre als noys l'inútil, falsa y indigesta erudició de moltes coses, que omplen les 
Gramàtiques de totes les llengües, filles d'una llògica artificial sense fonament a la 
realitat. 



ii5 — 



TEMA IV 

Relatiu possessiu català equivalent al llatí cuius t quòrum, quarum. 

D. Bonaventura Riera y Veisse, en defensa de les seves conclusions. 

Incorrecció actual. — Us correcte, tenint a la vista 'Is te x tes antic hs. 
— Esmena de l 'incorrecció 



Lo genitiu cuius, quòrum, quarum del pronom llatí quis, quae, quod, al passar a 
les llengües romàniques, no ha determinat pas una unitat en quant a les regles de sa 
sintaxis, sinó que aixís com en castellà s'ha convertit lo genitiu cuius en cuyo, cuya 
concordant ab lo sustantiu de la cosa possehida, lo català, paralelament ab les altres 
llengües germanes, s'ha valgut de la perífrasi del qual, de la qual, dels quals, etc, pre- 
cehida del antecedent y del consegüent, o, tractantse de persones, de qui posat entre 
l'un y l'altre, en aquesta forma: 

Llatí: Illa puella cuius vocem audivistis. 
Castellà: Aquella joven cuya voz habeis oido. 
Català: Aquella nena de qui haveu sentit la veu, 
o be: Aquella nena la veu de la qual haveu sentida. 

Feta aquesta breu y senzilla exposició de la diferencia sintàctica que en quant al 
tema que 'ns ocupa ofereixen els dos idiomes germans, no caldria dir res més si no 'ns 
trovessim en el cas imperiós d'haver de dar una enèrgica embestida als qui cometen un 
barbrisme que avuy malmet llastimosament la literatura catalana. 

Los escriptors catalans de les derreríes del segle XIX, com si haguessin perdut la 
consciència del geni de sa propria llengua, han abandonat l'ús correcte d'aquesta locu- 
ció, usant lo relatiu que sense cap subjecció a les regles llògiques de la sintaxis, dient 
xavacanament: «aquella nena que haveu sentit la seva veu», so es, empleant una forma 
que sols serveix pel nominatiu y acusatiu, en lloch d'emplear lo genitiu de possessió, 
resultantne un error manifest, millor dit, una absurditat grossíssima, perquè may un 
nominatiu o un acusatiu poden expressar l'idea de possessió. 

Y si '1 poble ignorant comet aqueixa falta tant grossa, més grossa es encara la que 
cometen los escriptors moderns ab lo quin, quina, com si ab això vulguessin traduhir 
literalment lo cuyo castellà, dient: «aquella nena quina veu haveu sentida», sense tenir 
en compte que '1 pronom quin, quina sols deu servir para expressar la ponderació, la 
determinació, l'admiració y la pregunta, com en aquests casos: «Ja has vist quin llam- 
pech!» — «De les tres no sé quina triar», — «Quin vestit més elegant!» — «{Quins 
llibres heu comprat?» y en algunes comarques es sinònim de qui, però may traducció 
de cuius, quòrum. 



— n6 — 

Una altra fornia no menys viciosa que igualment usen los escriptors es la del qual, 
sense la preposició de dient: «aquella nena qual veu haveu sentida , absurditat 
idèntica al empleu del que o quin suara esmentats. 

Aquests son los vicis gramaticals que en quant a aquest punt s'han arrelat llastimo- 
sament en lo llenguatge modern, precisament en lo període més esplendorós de la 
renaixensa de nostra literatura, per lo descuydats que tenim els estudis gramaticals. 
S'han generalisat de tal manera, ab evident perjudici de la bellesa innata de la llengua 
catalana, que ja tots los escriptors, salves raríssimes excepcions, los cometen a cada pas 
sense '1 més petit escrúpul. 

Lo Congrés de la Llengua Catalana, donchs, no pot deixar de dar la veu 
d'alerta, però ben forta, que la senti tothom, a fi de deturar una corrent tant per- 
niciosa a fi de desarrelar d'una vegada aquests barbrismes tant lleigs, que, conforme 
diu lo Dr. Antoni M. a Alcover en sa monografia Qüestions de llengua y literatura 
catalana, pel bon nom de la nostra llengua y de la nostra literatura, haurien de 
quedar soterrats pera sempre, perquè no diuen gens a favor de la nostra cultura 
gramatical.» 

;Com pot esmenarse aquesta desviació del caràcter de nostra llengua? jOuines 
regles pot establir nostra gramàtica pera que 'Is escriptors y '1 poble escriguin y parlin 
ab la deguda correcció? Pera estatuir les regles corresponents es precís examinar, com 
a autoritat més segura, la manera com se trova empleat lo relatiu possessiu en los 
textes dels segles XIII al XVI, car no pot haverhi millors autoritats que les del temps en 
que la llengua era més pura y les locucions més autèntiques. Vèginse aquí uns quants 
exemples, posats per ordre cronològich. 

Partint del temps més antich, es digne d'esment un text provensal escrit en un 
dialecte molt acostat a la llengua catalana, que diu: 

«Aquel verb X infinitius del quals fenis en ar» (HuCH FAIDIT, Donats Proensals, 
ed. de Guessard, p. 12.) 

Les següents autoritats son catalanes de diversos orígens, com anem a veure, 
desde 'Is segles XIII fins al XVIII. 

Partí la nau castellana de la qual es patró En Berenguer Pasqual . [Manual de 
novells ardits. Dietari del antich Consell Barceloní, Barcelona 1892, tomo I, pàgina 4, 
any 1390). 

ítem que tot enantament ho conexensa ques haye a fer sobre los dits bans, ho algú 
daquells se fasse he saye a fer per lo balle de la vila de solsona, sots jurisdicció del 
qual seran, ab consell dels consols de la vila de solsona que ara son he per temps 
seran, o dels promens de la dita vila o dalcuna partida daquells he no en altre manera, 
sie entes... &. (Ordinació que feren los Cònsols d'abdues jurisdiccions y l'universitat de 
la vila de Solsona, ad sonuui tubicellae sive auafil, devant les portes de l'iglesia '1 dia 
avants de les nones de Març de 1336 sobre les «gornicions que 's poden usar en les 
robes de les dones de Solsona;,, reproduhida en lo Bulletí del Centre Excursionista de 
Barcelona, Maig de 1905, any XV, nombre 124). 

Per nostra letra de la qual vos trametem treslat jnterclus dins la present». (Docu- 
ment del 6 d'Agost de 1397, en l' Arxiu de la Corona d'Aragó, Registre 2238, 
fol. 1 1 girat). 

Lo Delfi \ client que Viana estava pensosa per 110 poder saber qui eren los sona- 
el' >i's pera alegraria ordena un torneig, per execució del qual trames per tota França e 



— ii7 — 

Anglaterra que tot varo o cavaller qui volgués fer actes de cavalleria per amor de 
dames, que fossen en la ciutat de Viana '1 primer dia de maig». [Historia de les amors 
de Paris e Viàna t cap. 4- rt ). 

«La jornada del torneig del qual fou vencedor Paris». (Id. cap. 12). 

«E jo servidor de so vostra senyoria, de qui 1 Is goigs Se dolen de llurs mals». (Id.cap.48). 

«Aci serà demà '1 fill del Duch de Burgunya; la disposició e manera del qual vos 
plaurà e aquet serà marit vostre». (Id. id.) 

«Doneu e pagueu al dit Joan ponç des papiol ço es quiscuna universitat e parròquia 
de vosaltres lo qual li tocarà per porrata a pagar per los mesos e dies que haveu cessat 
e differit trametrà als lochs acostumats les dites bades guaytes e scoltes per absència 
de les quals al dit Joan ponç ha convengut logar pagar e trametre altres homens per 
les dites bades e scoltes». (Document del 16 de setembre de 1469, en Exereitum I. 
Locnutenentis Renati de Au/ou, Registre 53 intruso, fol. 82, del Arxiu de la Corona 
d'Aragó). 

« Aquets leons, e tomba stauen dins una capella de volta, los ai e/is de la qual eren 
de porfis». (MARTÍ JOHAN DE Galba, 4.» part de Tirant lo Blanch.) 

«E per ço com no es fundada en raho e bons costums, 'no pens que tant hagués 
durat, sinó per tal com es feta en favor de les fembres, lo costum de les quals es tirar 
los homens e specialment los afeminats a aquell angle que desigen». (Bernat METGE, 
Sompni.) 

«La paciència e amor conjugal de Griselda, la historia de la qual fo per mi de llati 
en nostre vulgar transportada». (Bernat Metge, Sompni, llibre 4.", plana 232, 
ed. Guardia, París 1889.) 

«A mi... ocorrech l'altre dia una historia la qual recita Petrarca, poeta llorejat, en les 
obres del qual jo he tingut singular afecció». (Lletra den Bernat Metge a Madona Isabel 
de Guimerà, que serveix de pròlech a l'Historia de Valter y Griselda.) 

«Reebudes del fogatge, ço es del quarter de sent P. del qual es cullidor Nesteue de 
Canyelles». [Clavaria, any 1364, fol. 55, en l' Arxiu Municipal de Barcelona.) 

«Los dits stils, Vobservança dels quals haya de començar». (Crida real de 1576, 
Ordinacions del Regne de Mallorca, p. 180.) 

«Vacant de present dues cadires o mestrats en la vila de Sant-Pedor, per raho de la 
qual vacació se han posat edictes en los llochs publichs y acostumats, pera que dita 
vacacio vingués a noticia de tots, en f 'orsa dels quals edictes comparegueren devant del 

Rvnt Rector y Magnifichs Concellers pera oposarse, los licenciados » (Acta d'unes 

oposicions que hi hagué a Sampedor en 23 de juny de 1692, copiada d'un dels actes 
notarials del Rector Mossèn Tomàs Carrera, y reproduhida en la monografia Noticia 
històrica sobre una població catalana, per Mossèn Antoni Vila y Sala, Jochs Florals 
de 1897.) 

Aquesta es la pràctica que se seguí constantment en la nostra llengua antiga, sense 
que may se trovi un sol exemple que justifiqui l'ús modern del quin. quina com equi- 
valent al llatí cuius. 

Y per demostrar que aquest barbrisme es moderníssim, de fa molt pochs anys, 
transcriurem aquí algun text del segle XVIII en que 's trova encara seguida la pràctica 
de l'antigor, lo que equival a dir que la sintaxis que defensem es tant genuina de la 
llengua catalana, que s'ha conservat pura adhuch en el període de major corrupció, y 
si avuy s'ha perdut, ha sigut tant sols per una desviació desgraciada d'alguns escriptors 



— 118 — 



que han dat lloch a l'imitació general, que no s'esplica sinó per l'ignorància del geni de 
la llengua. 

Los fragments que segueixen son trets del Llibre de Eleccions del Sr. Ministre, 
Ministra, discrets y demés de la V. O. T. del seraficJi P. S. Francesc/i, fins al mars de 
1760, fol. 51 retro y següents, que fan la descripció d'una festa popular religiosa, 
manuscrit que reproduhí En Joseph Fiter e Inglés en la revista literària La Renaixensa, 
anyrXX, p. 513: - 

«Desprès anaue lo tabernacle de Sant Juo de la 3- a orde, de nre. P. S. Francesch 

y estaue hermosissimament adornat, el cuidado del adorno del qual tingué la senyora 
Margarida Oriol.» 

Y com a mostra del giro que la sintaxis catalana dona a aquesta forma del relatiu 
possessiu, fixemnos en lo que diu lo meteix document, poques ratlles més amunt. 

«Lo Tabernacle de Sta. Isabel Reyna de Ungría, que estaua hermosíssim, adornada 
de riquíssimas y preciosas joyas, del qual tiiiguc cuidado la senyora Maria de Boxados.» 

«Ab son cetro de perlas lo remato del qual era una flor de lliri d'or.» 

«Lo tabernacle de St. Bernardino de sena, lo Hàbit del qual estaua entretexit tot de 
soguilla de or.» 

A la vista dels textos antichs tenim la regla clara y segura del relatiu que 'ns ocupa, 
mes desgraciadament avuy ja ningú se 'n recorda. Potser podrien comptarse ab los dits, 
de tan pochs que son, els qui no han caygut en lo barbrisme del quin o qual com a tra- 
ducció literal del cuyo de la llengua vehina. Ni en el parlar familiar de la conversa oral 
s'ha conservat la sintaxis autèntica, ab l'única excepció del Alguer, que per ésser una 
comarca tant llunya no ha sigut contaminada del vici general, lo que deduhím d'una 
carta vinguda d'aquella regió de Cerdenya y publicada en La Renaixensa de Barcelo- 
na '1 18 d'Agost de 1902, que diu; «aquell home la vista del qual m'era repugnanta.» 

Als qui assedegats de purisme demanin una regla fixa que 'Is aparti del error que 
estem planyent, hem de férloshi present aquest principi fonamental y llògich: quan 
sigui menester lo relatiu possessiu, no convé traduhir literalment lo cuyo castellà, perquè 
moltes vegades resulta més conforme al geni de la llengua catalana l'empleu d'altres 
locucions equivalents, y quan la presencia d'un relatiu possessiu sigui absolutament 
necessària, tinguis present que sense la preposició de no pot expressarse l'idea de 
possessió. 



ESMENA ADICIONAL de Mossèn Antoni M.» Alcover, acceptada pel 
Ponent. 

Cal que '1 Congrés fassi una excitació forta an els escriptors y sobre tot an els periò- 
dichs catalans per que pel bon nom de la nostra cultura gramatical dexin absolutament 
d'incórrer en tal barbarisme. 



— H9 



Tema V 



La preposició a en Y acusatiu 

Mossèn Miquel Costa y Llobera, Mestre en Gay Saber, de Mallorca, en defen- 
sa de les seves conclusions. 



Entre la multitut de temes que aquest Congrés oferia, ja de primera intenció vaig 
triarne un, petit y concret, com es de veure, preferintlo a tants altres de major lluiment 
y de més alta categoria. Es que tal tema, encara que concret y menut, resulta impor- 
tantíssim per combatre un barbarisme tan generalisat avuy a Catalunya que sembla 
acreditar la falsa opinió de que no tenim una sintaxis distinta de la castellana. — Ja 
l'emeritíssim iniciador del actual Congrés, en les Qüestions de llengua y literatura 
catalana, tractà copiosament el punt qu'ara 'ns ocupa; però aquella clara disquisició, 
entre mitj de tantes altres, passà desapercebuda, tant que molts alabaren l'obra tot 
incorrent en el meteix barbarisme que s'hi rebutjava. Ara, donchs, cal aprofitar 
l'ocasió oportuna de retreure un punt essencial a la nostra sintaxis y borrar de la 
llengua catalana una marca de servitut tant evident com fàcil de suprimir. 

L'ús de la preposició a en l'acusatiu (quan se tracta de persona, nom propi o perso- 
nificació) pertany únicament al castellà; constitueix una anomalia, confonent dues rela- 
cions tant distintes com les del datiu y l'acusatiu; finalment es contrari a la tradició 
llegítima de la llengua catalana: per tot lo qual no s'hi pot admetre més. 
Tal es el tema que procuraré demostrar ab la major claretat possible. 
Abans de tot vull fer una observació. En lo que diré ningú hi veja res de mala 
voluntat o de menyspreu per la gloriosa y magnífica llengua castellana, qu'he conreada 
jo meteix y a la qual dech agrahir l'honra de contarme entre 'Is corresponents de la 
seua Acadèmia. Cada idioma té les seues anomalies; y si en retrech una del castellà, 
no es per recriminarli lo que li pertany, sinó per allunyar la nostra llengua de tal ano- 
malia que no li pertoca. 

Y ara entrem en matèria. 

La Gramàtica castellana, obra oficial de l' Acadèmia Espanyola, dins el capítol III 
de la Sintaxis diu textualment: 

«Los verbos activos, o sean transitivos, tienen la facultad de regir un nombre ó 
pronombre personal, que es el termino de su acción, con preposición o sin ella. Cuando 
el termino es nombre que significa persona, se emplea la preposición a, como: yo amo 
à Dios; socorred d los necesitados; Cèsar venció à Pompeyo. Cuando el termino significa 
cosa, generalmente no se pone preposición; v. g.: Cervantes compuso la Galatea, Colón 
de s cub r ió el nuevo mundo.f> 

Donchs be: aquesta introducció de la preposició a devant el terme d'acció, o sia en 
l'acusatiu, si aquest designa persona (y també si es nom propi local o personificació, 
conforme la meteixa Gramàtica més avall esplica) no se troba generalment més que en 



castellà. Els altres idiomes neo-llatins reserven la preposició a pel datiu o complement 
indirecte, en dany o benefici del qual resulta l'acció que '1 verb significa. May posen la 
preposició a, ni cap altra, devant '1 terme directe de l'acció en acusatiu. Ara meteix 
podeu ferne la prova. Traduhíu les frases castellanes, qu'han servit d'exemple, a qual- 
sevol de les principals llengües neo-llatines; y tant en francès com en provençal, en 
italià com en portuguès, resulta que la preposició a desapareix del acusatiu de persona^ 
equiparat al acusatiu de cosa, com es natural essent un y altre el meteix cas. 

Realment, si un considera lo establert en castellà sobre aquest punt, se veu forçat a 
reconèixer que aplicar al acusatiu una preposició pròpia del datiu, constitueix una 
anomalia causadora de confusions. La meteixa gramàtica de l'Academia Espanyola ho 
confessa tot seguit: «Como la preposiciòn a sirve lo mismo para caracterizar el dativo 
que el acusativo, nace de aquí alguna confusión, y hasta perplejidad à veces. Ha sido 
forzoso dejar al cnemigo en reJienes al Conde. ^Quién es aquí el dado en rehenes. — 
Rccoiniende V. à mi sobrino al Sr. Director. ,;Quién es aquí el recomendado, el Director 
ó el sobrino? Lo peor es que esto ocurre con alguna frecuencia.» — Malgrat aquest 
inconvenient, no tolera l'Academia que s'elimini may Xa del acusatiu de persona, ni 
per evitar l'indecisió del sentit: tant pròpia del castellà considera aquesta forma. El 
remey que ofereix, si resulta confusió de sentit, es girar d'altra manera la frase. 

Però, encara que no 's topin dins la meteixa frase un datiu y un acusatiu ab idèntica 
preposició, l' acusatiu ab a, per si tot sol, ja basta per confondre. Posemne una mostra 
senzilla: Tu sacrificaràs a ton fill. Això pot significar dues coses ben distintes y fins 
oposades. Si a ton fill es un acusatiu ab preposició, a la castellana (com n'usen ara no 
pochs escriptors catalans), el fill serà la víctima del sacrifici; però si la meteixa espressió 
se pren per un datiu, en aquest cas el fill serà l'obsequiat pel sacrifici en favor seu. 
Així la meteixa espressió pot significar dues idees tant contraries com aquestes dues 
frases llatines: Sacrificabis filin m tuuni y sacrificabis filio tuo. Ara be: mo es en veritat 
una anomalia que dues relacions llògiques tant divergents s'hajen de confondre dins 
una idèntica forma d'espressió? 

Cal observar també que aquest castellanisme de Xa en l'acusatiu de persona, no 
sols produeix l'anomalia de confondre dos casos diferents; sinó que, per altra part, 
espressa en forma diferent lo que constitueix un meteix cas, segons se tracti de perso- 
nes o de coses. Vet-aquí una altra anomalia. Comparem aquestes dues frases: Veurem 
a la mare (com escriuen molts a Catalunya) y veurem la casa. Tant la mare com la 
casa estan en la meteixa relació de terme directe o acusatiu, en ordre a l'acció de 
veure. Donchs, ab la norma castellana, lo qu'es un cas meteix, una idèntica relació, se 
ve a espressar per manera distinta, com si 's tractava de casos diferents. 

Nosaltres, acostumats a tal règim per l'ascendent del castellà y per l'autoritat de la 
seua gramàtica, única que 'ns fan aprendre de petits, ja no sentim la estranyesa de la 
doble anomalia indicada. De mi puch dirvos que no la vaig sentir ben definida fins que 
un estranger m'hen feu adonar. Un jove alemany, condeixeble meu a Roma, enterantse 
de que jo era espanyol, me digué a la primera conversa: Qu'es estrany! Els espanyols 
fan /'acusatiu datiu, segons he vist estudiantue la llengua. Tenia rahó l'estudiós condei- 
xeble: es una estranya anomalia això de confondre dos casos gramaticals, dues rela- 
cions ideològiques tant distintes. 

Se dirà que l'acusatiu ab preposició a segons la norma castellana té '1 precedent del 
acusatiu ab ad admès dins la llengua llatina. Però en llatí may pot resultar confusió 



entre '1 terme de l'acció verbal (qui va sempre en acusatiu sense preposició) y el datiu 
de ben distinta desinencia, o l'acusatiu ab ad qu'espressa un complement indirecte. 

Usin en bon hora els castellans la preposició a devant l'acusatiu de persona, ja que 
així 'Is ho imposa la tradició o l'índole de la llengua que parlen. Però nosaltres ^per 
quin motiu havem d'admetre una anomalia causadora de confusions, si no es conforme 
a la tradició y al geni del català? 

Precisament aquesta forma començà a introduirse dins les regions de la nostra 
llengua al temps en que, víctimes de la decadència y del predomini castellà, creyen 
més fi, més agradós y de bon tò, admetre paraules y locucions forasteres. L'acusatiu de 
persona acompanyat de la preposició a començà a mostrarse sovint dins la nostra 
llengua en plena invasió de castellanismes, sense que may hi haja dominat absoluta- 
ment. Els manuscrits y els llibres ho demostren, sense deixarne dubte. 

Podria citar aquí testimonis a milenars; però desitjós de no allargar aquest tema, 
serà prou oferir la copiosa llista qu'en posa '1 peritíssim Mossèn Alcover dins ses 
On es tions de llengua y literatura catalana, de la pàg. 504 fins a la 510, recorrent totes 
les èpoques y distintes manifestacions del idioma. Al bon temps de nostre llenguatge 
l'acusatiu de persona apareix sense la preposició d'una manera tant constant, que si a un 
llibre d'aquella època modernament estampat se troba tal volta lo contrari , be se pot 
sospitar que allò es una infidelitat moderna respecte del original primitiu. — Fins y tot 
les cançons populars, oralment trameses, sovint presenten acusatius de persona sens a 
dins les encontrades meteixes ahont ha prevalescut el castellanisme. — A les meteixes 
regions el poble indígena va alternant la forma intrusa ab la llegítima del acusatiu sense 
preposició, conforme ha comprovat Mossèn Alcover en sos viatges filològichs y haurem 
pogut observar també molts de nosaltres per diferents territoris de la llengua. Del 
Rosselló no cal parlarne: allà la predominant influencia francesa no ha donat lloch al 
acusatiu a la castellana; y el fet de no trobarshi tal forma demostra que no hi era abans 
del domini francès. A Mallorca y les altres Balears (ahont la sintaxis de la llengua 
s'es conservada millor, en mitj de moltes corrupteles del vocabulari) l'acusatiu sense 
preposició s'usa absolutament en la conversa. Sols en la predicació y els escrits, per 
pretensió gramatical dels qui estan fets a la norma castellana, se troba l'ús contrari, y 
encara no molt constant. «Una cosa hi hà que notar, adverteix Mossèn Alcover; 
Mallorca establí fa temps la norma de posar la preposició a devant el nom, tant si es 
de persona com de cosa, sempre que per donar més força a l'espressió, després d'haver 
posat el pronom personal, introduim el meteix nom. V. gr.: Creu-lo a ton pare. — No la 
tanquis a la porta.-» — A mi me sembla que tal costum no deroga la lley del acusatiu 
sense preposició, perquè aquest acusatiu ja va espressat en el pronom, y lo que s'afe- 
geix ve a constituir una locució espletiva per recalcar el sentit. Es com si dèyem ab els 
exemples anteriors: Creulo, a ton pare, (senten). — No la tanquis, a la porta (me refe- 
resch). — De totes maneres, encara que no s'accepti aquesta esplicació, el modisme indi- 
cat no destrueix l'observança general del acusatiu sense preposició a les nostres illes. 

Però hi hà més: els escriptors meteixos de Catalunya, qui han admesa l'anomalia 
castellana, l'usen d'una manera inconstant. No deixen Xa d'acusatiu de persona si se 
recorden del castellà absorbit; però ja la deixen cada volta que portats per l'instint de 
la pròpia llengua no se recorden de lo qu'han après. En efecte: llegint autors (sobre tot 
poetes) de la renaixensa catalana, sovint notareu tal o qual acusatiu de persona sens a: 
y més sovint n'hi trovareu com més castiçament català sia l'autor. No manquen escrip- 



tors qui han suprimida sempre Ya del acusatiu entre nosaltres, sense que això haja 
produhit cap mal efecte a la gent de Catalunya, com ne produiria a la gent castellana 
toparse ab una tal supressió. 

Es més encara: qualsevol pot observar com els catalans, fins al parlar o escriure en 
castellà sense pretensions literàries, se descuyden a voltes de posar Ya que reclama 
l'acusatiu de persona en dita llengua; descuyt en que no incorre la gent castellana, sense 
posarhi esment. 

Tot això demostra que la forma de l'acusatiu de persona ab la preposició a es 
exòtica dins la llengua catalana, es un castellanisme evident introduit com tants altres 
però sense arribar a naturalisarshi del tot. 

^•Per qué, donchs, hem de tolerar una tal anomalia causadora de confusions, com 
demostràrem abans, si ademés es una forma absolutament castellana, com acabam de 
veure? No manquen esperits rutinaris que respondran: Convé admetre aquesta forma 
pel meteix motiu que té el castellà d'haverla produida: per distingir be entre '1 subjecte 
y el terme de l'acció, o sia entre '1 nominatiu y l'acusatiu. — Però aquesta resposta 
no 'm satisfà. En primer lloch, no sempre distingeixen així el subjecte ab el terme 
d'acció, sinó únicament quan aquest es persona. En segon lloch la confusió del subjecte 
ab el terme d'acció s'evita molt fàcilment, posant el subjecte devant y el terme d'acció 
després del verb qui '1 regeix, seguint aixís l'ordre llògich, segons la costum de l'avior 
y del poble encar'ara. Jo no veig que en francès o italià, per exemple, se confonga el 
subjecte ab el terme d'acció, per més que may se posi Ya devant l'acusatiu. Si la 
llengua castellana necessita més aquesta distinció, es perquè acostuma a posar el verb 
a devant de tot, com en aquesta frase: Mató al Rey el general. Si ab aquesta construc- 
ció se deya el Rey y el General, no sabriem quin d'ells es el mort y quin el matador. 
Però si construim ab el subjecte devant y l'acusatiu derrera, ja no hi hà confusió possible: 
El general matà 7 Rey es tant clar com: Le marccJial tua le Roi — o — II genera le uccise 
il Re. 

Desterrem, donchs, un castellanisme tant inconvenient com inescusable y fàcil de 
suprimir. Es una correcció que costa poch y val moltíssim: costa tant sols una mica 
d'atenció y val un dels títols més importants per demostrar que la nostra sintaxis es 
independent de la castellana. 



ESMENA del Dr. Antoni M. a Alcover, Pvre., acceptada pel ponent. 



Quan els pronoms dic, te, el, lo, la, nos, vos, els. los. les, precedexen el verb, si, per 
donar més forsa a la frase s'hi posen els correlatius mi, tu, ell, ella, nosaltres, vosaltres, 
ells, elles, aquests hauran de dur la preposició a per evitar la confusió que resultaria 
(a Ml m'oi l'Vil EREN; \ l'L T respectaren; A ELL no 'L veren, etc.) 






— 123 



ESMENA de D. Pompeu Fabra. 

La preposició a ha d'emplearse devant dels pronoms personals tònics (mi, tu, nos- 
altres, vosaltres, ell, ella, ells, elles) i en alguns altres casos. 

No 's pot considerar el seu ús en l'acusatiu com un castellanisme, sinó que '1 castellà 
hi ha donat una major extensió que les altres llengües, ja que 's troven aplicacions de 
la a en els dialectes d'Italia com el sicilià, calabrès i romà; se trova aplicat en la 
Engadina y en el llenguatge rumanès parlat en les boques del Danubi. 



OBSERVACIÓ del Prof. Pier Enea Guarnerio, de l'Universitat de Pavia. 

Sono lieto che il signor Fabra nello svolgere la sua esmena alia tesi del signor Costa, 
non abbia tralasciato di far osservare che l'uso delia preposizione a avanti l'accusativo 
di complemento oggetto non può dirsi un castiglianismo, poichè si trova in parecchie 
altre lingue e dialetti del dominio neolatino, che egli ha opportunamente ricordati. Ora, 
io posso aggiungere che siffatto uso è proprio anche delia Sardegna, dove il logudorese 
dice amaré a Deus subra ogni cosa «amaré Dio sopra ogni cosa», Pedru is cu dit a Paulu 
«Pietro batte Paolo»; e parimenti il compidanese: hapu bis tu a Perdu «ho veduto 
Pietro». Ed è cosi radicato codesto uso che nel parlaré «italiano» spesso i sardi non lo 
smettono, dicendo «amaré a Dio», «ho veduto a Pietro», pel qual idiotismo tradiscono la 
provincià donde escono. 

Si potrebbe obbiettare che codesto uso i sardi lo appresero dagli Spagnuoli, che cosi 
a lungo dominarono nell'isola e vi diffusero come lingua officiale il loro castigliam. 
Ma codesta obbiezione è distrutta del fatto che l'uso delia preposizione a innanzi al 
l'accusativo di complemento oggetto è ben antico, risalendo a tempi in cui la dominazione 
spagnuola non era ancora cominciata nell'isola. Si risale dunque ben addietro, a feno- 
meno di volgar latino. 

Mi dispiace che cosi all' improviso io non possa disporre che delia mia memòria, 
senza precisaré testi e date. Ma posso attestare che già nel piü antico documento dei 
linguaggi sardi; cioè nella famosa carta in caratteri greci delia fine del sec. XI, si incon- 
tra la preposizione a, ar avanti l'accusativo di complemento oggetto, specialmente 
quando questo non segué inmediatamente al verbo. E anche nelle Antiche Carte 
volgari dell'Archivio Arcivescovile di Cagliari, da me recentemente illustrate nello 
studio: U antico campidanese dei sec. XI-XIII, ho incontrato parecchi esempi dell'uso 
di cui si discorre; e anzi vi si incontra spesso la preposizione a nella duplice funzione di 
reggere il dativo e l'accusativo nella stessa proposizione, come per esempio: ego deillis 
a issus a Cu mida Calcaniu; «io diedi a loro Comida Calcagno (un servo)». E maggiori 
schiarimenti ed esempi si vedano nel citato lavoro testè publicato negli Studi Romanç/ 
del Monaci n.° 4, e inoltre in Zur kenntuiss des altlogudoresisclien di Meyer-Lübke, 
pag. 52-53- 



124 



Tema VI 



Concordansa del participí ab el terme d'acció 

El Molt litre. Dr. D. Antoni M. a Alcover, Vicari general y Canonge de la 
Seu de Mallorca, en defensa de les seves conclusions. 

Senyors: 

Ja fa anys que sostench qu'es una lley interna del català la concordansa del parti- 
cipi ab el terme d'acció en los temps composts de la veu activa. Ho vatx provar, a n-el 
meu entendre, ab prova plena dins l'obra Questions de llengua. y literatura catalana, 
l'any 1903 y ja hu havia defensat dos anys abans dins una conferència que vatx donar 
a l'Ateneu. No tench noticia de que negú m'haja impugnat ni desfet res de lo que llavó 
vatx dir. Com estich a lo matex, ho repetiré sumàriament y afegiré algunes conside- 
racions que consider del cas. 

Aquexa concordansa del participi ab el terme d'acció, no es cap cosa que jo m'haja 
treta del cap. Jo lo qu'he fet, formularia, fundat en lo qu'està patent dins tots els nos- 
tres monuments escrits del bon temps de les nostres lletres y dins el llenguatge vivent 
de les regions menys invadides de castellanisme. Aquexa concordansa ens vé del llatí 
y per axó nasqueren ab ella totes les llengües neollatines. Aquestes adoptaren totes 
pels verbs que no duen l'aussiliar ésser, la metexa norma per formar el preferit indefi- 
nit [he vist), el pretèrit anterior [haguí vist), el plusquam perfet, el futur perfet y el con- 
dicional perfet la norma que sembla que ja seguia el llatí vulgar y qualque vegada el 
clàssich, axò es, formaven aquests temps ab el verb habeo [haver) posat a n-el temps 
respectiu ab el participi passiu del verb que 's conjugava. Axí veyem que Cícero a voltes 
deya: habeo perspectum, habeo cognitum, satis dictuin Jiabeo, en lloch de perspexi, cogno- 
vi, dixi (Diez, Gramm. t. II, Conjug. art., p. 197). El llatí popular feya lo metex. Du 
Cange cita, entre altres, aquexa espressió; postquam eam SPONSATAM HABUIT en lloch 
depostquam eam SPONSAVIT. De manera que les espresions: HE VIST un rey, HE TOCAT 
aquell llibre, son la traducció literal de HABEO VISUM unum regem; HABEO TACTUM 
uman librum. Y per lo metex, si en lloch d'un rey y d'un llibre, se tractava de dos reys 
y de dos llibres, calia dir en llatí: HABEO VISOS DUOS REGES, HABEO TACTOS duos LI- 
bkos, axó es, HE \ ists dos kevs; iie tocats dos llibres. Y, si en lloch d'esser noms 
masculins, eren femenins, deyen en llatí vulgar: habeo visam unam reginam; habeo clau- 
sa m una m portam; y, en plural, habeo visas du as reginas; habeo clausas du as porta s, 
axò es, he vista una reyna, he closa una porta; he vistes dues reynes. he closes dues por- 
tes. De manera qu'originàriament els participis de tals temps composts per forsa havien 
de concordar ab el terme d'acció; axò demanava la gramàtica y la llògica, y per lo 
metex les llengües neollatines adoptaren tot d'una tal concordansa. Sigles més tart 
s' anà alterant la cosa a algunes bandes, considerantse el participi més adherit a Vaussi- 



— 125 — 

liai formant tot una cosa ab ell, que no ab el terme d'acció, fins que devers el sigle XIV 
quedaren dividides les neollatines en dos boldrons sobre aquest particular: ") el castellà, 
el portuguès y el valac/i, que feren invariable'l participi, no concordantlo may ab el 
terme cF acció; v. gr.: he COMPRADO un libro: tu has VENDIDO dos; he escrito una 
obra. y tu HAS ESCRITO dos (Vid. Diez, ib. t. III, p. 271, et. ss.) — • b ) y la llengua d'oc, 
el francès y Yitalià, que mantengueren y mantenen dita concordansa ab el terme d'acció, 
si bé ab algunes divergències. Velestassí: 

El francès té establerta la concordansa si'l participi va derrera'l terme d' acció, y, si 
va devant, el dexa invariable, com en castellà, portuguès y valach (f ai REÇU ta lettre; 
ta lettre je ne l ai pas REÇUE); però fins devers el sigle xiv ben sovint el feya concordar. 
Veutassí uns quants d'eczemples: «... puis que le roy Phelippe eut PRISE et RAVIE la 
contesse d Augiers et MANTENUE par dessus a loialc épouse» [Grandes Chroniques, 
édit. Paulin, París. T. II, p. 249); «... seignors, je ai VEUES vos letres. ..» (Ville-Hardouin, 
cronista del sigle XIII, Conqueste de Constantinoplc, § 12); — «...et nous au tres qui es- 
tions entour li, qui avions OIES nos messes...» (Joinville, cronista del sigle XIII, Histoire 
de Saint Louis, § 31); — «...avons ei arriercs ESCRIPTES partie de bones paroles...» 
(id. ib. § 36). 

L 'italià mantén la concordansa del participi ab el terme d' acció si aquest va devant; 
y, si va derrera, unes voltes se fa la concordansa y altres voltes no. (Vid. Diez, ib.) 

La llengua d oc seguí en ses diferents branques casi la metexa lley que l'italià (Vid. 
Diez, ib.) 

Concretantnos a n-el català, l'estudi dels monuments escrits en tots els sigles, y fins 
y tot el llenguatge vivent de la major part del territori de la nostra llengua, demostra 
que la concordansa del participi ab el terme d'acció es una lley interna del català, y 
axò es una prova més de que l'estructura de la nostra llengua es la que s'es allunyada 
manco de la llatina, la que menys s'en es moguda. 

Y aquexa concordansa, no sols se fa quant el terme d'acció va devant el participi, 
com si li va derrera [he VISTES les teues germanes; ara ta mare no l'he VISTA); y, si '1 
terme d'acció son diferents noms de genre diferent, concorda el participi amb el de més 
prop W . Lo que hi ha, que de vegades falla aquexa lley quant el participi s'ano- 
mena abans que '1 terme d'acció, y axò 's comprèn molt bé tenint en compte que, en par- 
lar, un no atén sempre a si dit terme d'acció revestirà la torma masculina o la femenina, 
si serà un singular o un plural. 

De l'estudi qu'hem fet durant molts d'anys demunt els monuments escrits en tots 
els sigles y demunt el llenguatge vivent de totes les regions de la nostra llengua, qu'hem 
trescades d'una en una, resulta lo següent: 

I. Axí com, del sigle XVI enllà, no son gayre les vegades que 'Is monuments es- 
crits falten a la regla de la concordansa del participi, d'aquex sigle ensà hi falten més 
sovint, y, com més va, més. 



(1) Posam aquí alguns eczemples que hú comproven: 

— «... si ha creat pecat e colpa...» (Bt. R. Lull, Del Gentil, ed. Rosselló, pàg. 235);— «... hauran feytes injuries e torts als 
homens... (id. ib., pàg. 270); — « .. com deliberació e acort havien ahut de parlar...» (Marsili, Crònica, L. II, c. 28);—... vull 
dir don han pres principi y comensament...» (Tomlch, Crònica, c. 26);— «... lo motiu y la causa era estada haver heretat 
esta càrrega...» (Fr. Salvador Pons, Esposició del Miserere, Barcelona, 1592, fol. 54);— «... que so guanyada honra y fama...» 
{Romancerillo Cataldn d'En Milà, n. 124, La Fugitiva, variant A). 



— 126 

II. Les poquíssimes faltes de tal corcordansa, del sigle XVI enllà, casi sempre son 
quan el participi s'anomena primer que '1 terme d'acció {he VIST ta niaré). Desde '1 
sigle XVI va desaparexent la concordansa en tal cas, fins que a n'el sigle XVIII y XIX se 
pert casi de tot dins els escrits de totes les regions de la llengua, fora 'Is escrits mallor- 
quins, que la conserven qualque mica. El llenguatge vivent respecte de tal concordansa, 
axò es, en anar el participi devant el terme d'acció, se troba de la següent manera: A 
CATALUNYA les regions més allunyades de l'influència castellana l'observen qualque 
poch y els escriptors catalanistes l'observen manco. En son escepcions gloriosíssimes 
Mn. Cinto y En Ruyra. A Valencià s'hi pot donar per perduda tal concordansa, tant 
dins el poble com entre 'Is escriptors. A ALGUER s'hi observa am prou regularitat, si 
hem de judicar per les cartes y articles que ens envien els entusiastes que hi tenim y 
per la conversa dels dos que son venguts a n'el Congres. A N'EL ROSSELLÓ s'hi observa 
qualque poch. Li ha fet mal l'influència francesa, que li es contrària en tal cas. A LES 
Balears es allà ont se conserva millor, sobre tot a Mallorca y especialment dins la pa- 
gesia. Menorca y Ivissa no l'observen tant. 

III. La concordansa del participi, quan aquest s'anomena després del terme d'acció 
[la mare no l' he VISTA), es la que s'es conservada més, la que surt ab certa regularitat, 
fins y tot dins els escrits dels sigles XVIII y XIX, escepció dels valencians. Y lo bo es que '1 
poble de les diferents regions valencianes desde Elx fins Ulldecona, conserva qualque 
poch aquexa concordansa. Ho proven les frases cullides al vol a n' aquells indrets durant 
moltes de les nostres escursions y les que conservam dins les nostres llibretes de notes. 

IV. Dins Catalunya espanyola, el poble conserva prou aquexa concordansa; l'obser- 
va més que molts dels escriptors catalanistes. Tenguérem ocasió d'observarho en les 
escursions de l'any 1900, 1901 y 1902 y ara debellnou en la qu'hem feta ab el doctor 
Schàdel aquest istiu passat, de cap a cap de la serra pirenenca, de Perpinyà fins a la 
Vall d'Aràn y de la Vall d'Aràn fins a Cadaqués. Per tot arreu fora Vilaller, a la ralla 
d'Aragó, trobàrem tal concordansa, y succeex una cosa ben curiosa, que ben sovint 
hem comprovada, que 'Is metexos escriptors que, tot escrivint no l'observen casi may, 
l'observen més quan parlen, quan no hi pensen, quan no 's recorden de la gramàti- 
ca... castellana. Tenim frases axí dins les nostres llibretes, cullides al vol de la boca 
metexa d'insignes escriptors catalanistes. 

V. A n'el Rosselló observen ordinàriament aquexa concordansa perquè l'influèn- 
cia francesa que patexen, no li es contrària, com també l'observen a l'Alguer per la me- 
texa raó, perquè l'influència italiana l'afavorex. 

VI. A Mallorca' s conserva tal concordansa, sobre tot dins la pagesia, casi com a 
n'el sigle XV. Per axò'ls escriptors mallorquins, entre tots els de l'actual Renaxement, 
son els qui menys infringexen la regla. 

VII. Els monuments escrits del sigle XVI ensà y l'estat actual de la llengua parla- 
da en les seues diferents regions, demostren que, allà ont es més forta l'influència cas- 
tellana, més poch s'hi observa la lley de la concordansa, y s'observa mas allà ont es 
més fluxa dita influència. 

VIII. La lley de la concordansa s'observa més avuy dins la llengua parlada que 
dins els escrits per la raó de que, en parlar, un se dexa dur més de l'instint de la llen- 
gua que no quan un escriu, que's recorda més de lo que li han ensenyat qu'es lo co- 
rrecte, axò es, de la gramàtica, que en el nostre cas es la castellana, contrària de tot a 
dita concordansa. 



— 127 — 

IX. Les infraccions de la lley de concordansa en les persones que no sutrexen 
gayre l'influència, se deuen a la falta d'estudis gramaticals del català, de que fa sigles 
patex la nostra gent. 

Ara bé, l'alteració y capgireu que ha sufert la lley de la concordansa del participi 
dins la nostra llengua del sigle XVI ensà ,ies una evolució natural y espontània sobre- 
vinguda dins del català com sobrevingué dins el castellà a n'el sigle XIII o XIV, o es 
una invasió de la sintacsis castellana dins la nostra a consecuència de la preponderàn- 
cia de Castella dins Espanya desde '1 sigle XVI, qu'ha tendit sempre y tendex a castella- 
nisar tota la península. 

Per nosaltres es evident de tota evidència qu'aquexa alteració de la lley de concor- 
dansa del participi no es cap evolució natural y espontània sobrevinguda dins la llengua 
nostra, com la que 's desplegà dins la castellana a n'els sigles XIII o XIV, sinó qu'es una 
invasió violenta de la sintacsis del castellà, invasió que comensà a n'el sigle XVI, que 
d'una no's feya sentir gayre, però que, com més anà més se feu sentir fins arribar a 
l'estat actual. 

La evolució que s'obrà dins lo sintacsis castellana respecte de tal concordansa, fou 
natural, fou espontània. ^Quina influència llingüística estranya patí el castellà aleshores 
que la pogués produir? Cap. Ademés, no 's desplegà tal evolució just dins centres de 
població determinats ni dins els llibres primer que dins el llenguatge vivent, que sapi- 
guem, sinó que 's produí per tot arreu simultàniament y del llenguatge parlat passà 
dins els escrits y devers del sigle XV ja no 'n quedava rastre de tal concordansa dins el 
castellà. Per tot axò l'alteració y esveiment de la concordansa del participi dins el 
castellà té tota la trassa d' una evolució natural y espontània sobrevinguda dins aquella 
llengua. 

,;Succeex res d'axò a la catalana? Succeex tot lo contrari. Estudiant els monuments 
escrits, que son les úniques fonts aont podem acudir, ,ise nota cap moviment, cap altera- 
ció de la lley de la concordansa del participi durant els sigles anteriors a la preponde- 
rància y a l'influència castellana dins el nostre territori? No crech que hi haja negú que 
siga capaç de demostrarho. Aquí no's nota alteració de la lley de la concordansa fins 
que's presenta l'invasió, l'influència castellana, y aquexes alteracions se fan sentir ca- 
balment dins les regions, dins els punts aont l'influència castellana es més forta, com 
son València y totes les regions que confronten ab el territori de llengua castellana, y 
els grans centres de població aont l'influència oficial es més viva y més intensa y aont 
la castellanisació se fa més envant. Y ens trobam qu'avuy les regions aont l'influència 
castellana s'es feta sentir menys, son les que menys infringexen tal concordansa, y que 
l'infringexen espantosament les regions més castellanisades; ens trobam que l'infrin- 
gexen més les persones instruides a la castellana que les que no tenen lletres, y que les 
metexes persones instruides l'observen manco quan escriuen que quan parlen. 

,jQue prova tot axò sinó que la pertorbació y alteració de la lley de concordansa 
del participi, no es dins el català una evolució natural y espontània, sinó una invasió 
forastera, una alteració violenta, una imposició, un cas d'influència castellana? 

Si jo me trobava que les alteracions de la lley de la concordansa sortissen desde '1 
sigle XVI ab la metexa insistència dins tota classe d'escrits y simultàniament dins totes 
les regions de la llengua, o be que d'una regió se propagassen dins l'altra y acabàs tal al- 
teració per notarse igualment dins tots els monuments escrits y qu'avuy en dia aquexa 
alteració reynàs dins totes les regions de la llengua y ja no romangués casi cap rastre 



— 128 — 

d'aquella lley en lloch, — aleshores jo acalaria el cap, y diria: — No hi ha remey se trac- 
ta d'una evolució de la llengua, que la llengua ha acabat per acceptar. Però aquí, 
senyors, no hi ha res d'axò; aquí no hi ha més que una invasió de la sintacsis castella- 
na dins la nostra; no hi ha més qu'una pertorbació de l'estructura interna de la llengua 
intentada de part del castellà; aquí no hi ha més qu'una deturpació, qu'una espoliació 
feta a algunes regions, no conseguida dins moltes d'altres. 

;Oue 'm diran qu'es un fet aquexa alteració, perturbació y espoliació, y qu'ara ja hi 
estam acostumats, y no es cosa de dexarho? Si aquest criteri ha de reynar, érem ben 
escusadors de fer el renaxement. Bé hauriem pogut seguir escrivint en castellà, perquè 
era un fet que tothom ja hi escrivia y ben avesats que hi estàvem. No 's tracta de res- 
taurar la llengua? Com la restaurarem si no es desfent tots els fets que hi ha contraris 
a ella? ^Com la reintegrarem si consentim en que romanga espoliada, despullada, des- 
posseida, desvalguda de lo seu, de lo que constituex la seua fesomia pròpia y caracte- 
rística y que la diferencia y la distingex de les altres llengües, com es axò de la lley de 
la concordansa del participi? c r Ou'es un fet la perturbació de tal lley? Donchs, a n-els 
que 'ns deym amadors de la llengua catalana y duym enarborada la bandera de la seua 
restauració y reintegració, ens pertoca protestar de tal fet; ens pertoca combatre a tota 
ultransa tal fet; ens pertoca fer desaparèxer, destruir tal fet. 

L'influència castellana ens ha pertorbada desde '1 sigle XVI la lley de la concordansa, 
però no la mos ha poguda prendre. Ens hi ha fet esquexos, la mos ha tisoretjada y es- 
filaguessada prou, però no es estada capaç de despullarmosne. La coeczistència, de les 
transgressions de la regla y de la seua observansa a totes les regions proven l'eczistèn- 
cia, més ben dit, la subsistència de tal lley, qu'estam a n'el cas de mantenir y defensar tots 
els qui 'ns tenim per amadors de la llengua catalana y estam consagrats a la seua restau- 
ració, reintegració y enaltiment. 

He dit. 



129 



ESMENA TOTAL de D. Pompèu Fabra, Professor de l'Institut Tècnich, de 
Bilbao. 

I. Originàriament totes les llengües novo-llatines fan concordar el participi ab el 
règim directe. (En una oració com he cantada una cançó, que significava originària- 
ment tinc cantada una cançó, tenim: he verb, una cançó règim directe, cantada predicat 
d'aquest règim; donchs, naturalment: acord de cantada ab cançó). 

II. Més tart, quan la combinació sintàctica verb-predicat [he cantada) passa a ésser 
un temps (el perfet del verb cantar), llavors la flexió del participi tendeix a desaparei- 
xeràs dir, se tendeix a donar una forma única al temps compost (ilE CANTAT una cançó, 
com HE cantat un cant), exactament com en els temps simples (CANTEM una cançó, 
com CANTEM un cant). 

III. Aquesta tendència 's manifesta en totes les llengües, sobre tot quan el participi 
precedeix el règim: en cap d'elles, l'acort del participi y del règim es obligatori en tots 
els cassos [aveva vinto una impresa, Maquiavel, quelle che abbiamo veduto; en francès el 
participi es sols variable quan el precedeix el règim: la femme quej'aivue, peròfaivu 
ime femme). Es una afirmació gratuita l'atribuir exclusivament a l'influencia castellana '1 
pas del participi constantment flexible del català antich {he cantada una cançó) a par- 
ticipi generalment no flexible [he cantat una cançó). 

IV. Donat l'estat actual de la llengua, creyem que pot tant sols considerarse obli- 
gatori l'acort del participi ab el règim directe quan aquest es un pronom de tercera 
persona o la partícula ne: La noya, no l'kem vista; llebres, n'hem caçades quatre. 



130 



Tema VII 



Del ús dels verbs auxiliars catalans 

D. Bernat Obrador, Llicenciat en Filosofia y Lletres, en defensa de les seves con- 
clusions. 

Honorables Senyors: 

El tema filològich de que us vaig a parlar tant breument com ho permeti la claretat 
necessària, havia d'esser tractat per mon pare, En Mateu Obrador, de qui molts de 
vosaltres sou coneguts y bons amichs... Però... circunstancies especials y dolroses li 
feren preveure, fa algun temps, que no li seria possible encarregarsen; y aleshores, per 
desitx meu espontani y prèvia la benvolent aquiescència de la digníssima Comissió 
tècnica del Congrés, vaig decidirme a sustituirlo fins allà ahont me fos possible. 

Desseguida que vaig comensar l'estudi del tema, vengué a mesclarse amb la viva 
complacencia que hi prenia, un sentiment de temor prou justificada. Tot llegint alguna 
autorisada Gramàtica Catalana allà ahont parla dels verbs auxiliars, y lo que diu sobre 
el metex !punt qualcun dels nostres més experts llenguistes, al adonarme de que les 
meues opinions dissentien marcadament d'aquelles regles y doctrina, me venia molt 
costa amunt el pensar y creure que jo, neòfit y dexeble, pogués rahonablement contra- 
dir les teories dels mestres de la nostra filologia; y no m'hi sabia avenir a no poder 
prendre sens reserves per base del meu treball llurs principis y ensenyances (l ). Mal- 
grat aquesta consideració vaig preferir pecar de temerari que de covart, confiant que 
aquí no faltaria qui 'm rectificàs si jo anava errat, y romandría fallat segons rahó el 
plet interessant del ús dels verbs auxiliars dins la nostra llengua. Mes abans d'entrar 
dins la part concreta y que'm diríem tècnica de la qüestió, permeteume, senyors, algu- 
nes breus consideracions que no 'm semblen inoportunes. 

Sens dubte la tradició llenguística, estudiada ab criteri verament científich, es no ja 
un auxiliar sinó el fonament indispensable per determinar les lleys que han de regular 
el bon maneig de cada llengua. Però també es ver que la tradició llenguística, (singular- 
ment en aquells pobles que han suferta durant uns quants segles l'influencia tòxica d'un 
idioma oficial estern), si la miram ab criteri superficial, ens conduirà vers l'absurde, 
vers l'anarquisme gramatical més desenfrehit. 



(1) Més tot sol encara 'm vaig veure y més abandonant a les meves migrades forses, quan cercant ajuda y argu- 
ments d'autoritat dins les gramàtiques modernes de la llengua francesa, tant singular de la nostra en aquest punt con- 
cret dels auxiliars, vaig trobar que la més autorisada de que jo tenia noticies, la den Brunot, m'enredava més la qüestió 
y s'allunyava prou de les meues conviccions personals. No es aquesta bona oportunitat ni jo som qui per fer observa- 
cions a n'el llibre den Brunot, però vull fer constar que hi trop bastant que dir a alguns capítols. Altres gramàtiques 
franceses, segons notaré més envant, me donaren un poch més de llum que la susdita. 



- i3i — 

Aquella afirmació tant general, expressada pe '1 vell aforisme horacià, de que el 
poble es el qui fa la llengua, me sembla una gran inexactitut quan se tracta d'un poble 
y d'una llengua sotsmesos per varies centúries a tals influencies esternes, que les lleys 
de l'evolució normal que amb el temps sufrexen tots els idiomes son estades llavors, 
sinó destruides del tot, al menys reduides a un estat catalèptich d'uns quants segles de 
durada. Quan Horaci calificà l'ús general d&jus et norma loqi/oidi, no era passat el llatí 
per un llarch període d'ensopiment ni 's era vist may reduit a n'el trist paper de dialecte 
regional. Si Horaci hagués previst el llatí mitjeval, calificat per un dels nostres humo- 
ristes de llatí en putrefacció; si hagués suposat lo que sufriría alguna llengua romànica, 
arreconada en nom d'un idioma oficial, privada durant varies centúries de tot conreu 
literari; dexaume creure, senyors, que Horaci no hauria escrita sens moltes salvetats la 
seva màxima. 

Ja sé que quan se diu que'l poble fa la llengua, se conta naturalment ab la depura- 
ció que'n fan els escriptors. Però aquesta depuració no basta, es del tot inútil si no's fa 
més que per pulcritut artística, si no s'estrema fins a convertiria en parti pris, en pre- 
meditada y enèrgica resistència contra tot lo que vaja cap a la desnaturalisació del llen- 
guatge, imposantse axí a n'el moviment plebeu, reaccionant constantment contra el 
volapukisme que decolora y esbrava el geni de la llengua. Més us diré: es necessari 
que aquesta resistència sia ben exagerada, tant com ho sia la corrent contraria; y sols 
axí s podrà esperar que les coses tornin a llur just terme mitjà, quan entre una forsa y 
l'altra 's fassa l'equilibri. 

Y aquesta resistència, ens dol haver de regonèxer que no l'ha tenguda casi cap dels 
nostres escriptors, d'ensà que '1 català comensà a sufrir pressions estranyes. Axí es que 
actualment seria lleugera tasca autorisar amb una aclaparadora multitut d'exemples 
històrichs l'ús de molts de barbarismes y construccions vicioses y desbarats evidents 
d'aquells que no tenen defensa possible. Qualsevol de vosaltres qui haja fullejat llibres 
catalans impresos o manuscrits durant els segles XVI y XVII y XVIII, ho sab millor que 
jo. Y essent axí, ,ique 'm fa a mi que una Gramàtica me don per llegítim y justificat l'ús 
d'aquest o l'altre auxiliar ab tals o quals verbs, si no funda les seves afirmacions y 
regles més que ab la presentalla d'un parell de centenars o milenars de textes de totes 
les èpoques?- (l \ 

L'única manera de donar algun valor (y encara seria un valor molt relatiu) a la sim- 
ple exhibició de testimonis històrichs, seria realisar una labor com la realisada p'En 
Robles Dégano ab l'«Ortología Clàsica de la Lengua Castellana»; vench a dir: analisar 
escrupulosament un'obra clàssica, o les obres d'un autor o dels principals de cada 
època; recontar, p. ex. quantes vegades s'hi escau dins l'obra o dins l'autor tal verb ab 
l'auxiliar haver y quantes ab l'auxiliar ésser; y després d'enllestir aquesta labor senzi- 
llament titànica, fer la comparació numèrica, que seria més o manco significativa y con- 
vincent per aquells qui admeten la lley de les majories. Però, y per aquells qui no 
l'admeten?... 



(1) Axò no vol dir que no 'm culdàs prou d'examinar atentment els textes que presenten com a comprovació de les 
seues regles En Th. Forteza a la seua Gramàtica y Mn. Alcover a les Qüestions de Llengua y Literatura Catalana. La 
lectura de tot quant diuen tant un com l'altre no fa sinó confirmar les meues conviccions pròpies sobre l'ús dels auxi- 
liars catalans. 



— 132 — 

Per axò lo seriós y lo científich es no aturarse a la superfície dels fets. Observem, 
sí, sens necessitat de fer guarismes, les diferents tendències dels clàssichs de cada 
època; afegimhi l'observació de les varietats locals del llenguatge vivent; y cerquem 
després el per què, la rahó d'esser de cada tendència sens prejutjaria; estudiem escru- 
pulosament quines maneres de dir son pròpies de la naturalesa íntima de la llengua y 
quines son filles d'una bàrbara y vergonyant castellanisació: cuidem bé de no confon- 
dre aquelles influencies llegítimes y sanitoses que hajam pogut rebre de les llengües 
germanes, ab les invasions brutals que 'ns fan mal-bé la nostra; y després d'aquest 
estudi filosòfich, reposat y minuciós, quan vejam amb evidencia quin es el nostre patri- 
moni, rebutjem y foragitem tot lo que no hi pertany. 

Convensut de que el bon camí era aquest, vaig comprendre que no 'm tocava a mi, 
per falta de temps, d'enginy y de cultura, el fallar aqueys plets gramaticals, sinó que 
ja faria prou si conseguía obrir amb acert l'expedient. Vaig interrompre, donchs, la 
fàcil tasca d'omplir de testimonis històrichs quaderns y més quaderns, y vaig anarmen 
a la rel de la qüestió. 

L'origen del auxiliar ésser (l) se troba (y axí ho regonexen tots els romanistes) en 
els temps composts dels deponents llatins; y com que, tant en llatí com en català, el 
participi que acompanya aquest auxiliar concorda constantment amb el subjecte, si 
tenim en compte per altra part la significació purament sustantiva del verb ésser, haurem 
de regonèxer que aquell participi es una vertadera adjetivació del metex subjecte. 

L'auxiliar haver té per origen la construcció llatina del verb liabere amb un sustan- 
tiu y un participi posats en acusatiu y concordats sempre en genre y nombre. An el 
significat propi de habcre, que era de possessió real y efectiva, (p. ex. Jiabeo cmptam 
villam), s'hi va afegir ja en temps de la bona llatinitat l'idea de possessió figurada o 
metafòrica. Axí donchs, se podia dir correctament: Jiabeo amissam sororem y també: 
habeo scriptam litteram, després de tramesa la carta. Estava emperò reservat a n'els idio- 
mes romànichs, principalment al castellà, el desposseir el verb haver com auxiliar de tota 
significació pròpia y concreta, dexantli solament la missió de posar el participi del verb 
en pretèrit o futur, per suplir aquells temps simples del llatí que no eren passats a les 
llengües derivades. 

Però notem bé que en llatí quan el verb habere acompanyava un participi, aquest 
concordava sempre amb el terme de l'acció; y quan no n'hi havia de terme d'acció 
exprés, el participi prenia invariablement la terminació neutra singular; sense que may 
per may s'unís el verb Jiabere a un participi que hagués de concordar amb el subjecte, 
per exigirho la mútua relació entre l'un y l'altre. A dins les llengües romàniques qui 
conservaren el participi variable, aquest concorda sempre amb el subjecte quan va 



(1) L'ús del auxiliar ésser se troba ja dins la llengua grega, formant alguns temps de la veu mitjana, respecte de la 
qual vegis lo que diuen les bones gramàtiques gregues. Transcrich de la Sintassi greca del distingit helenista G. Zenoni, 
(Venezla, 1901, ed 20) els paràgrafs següents: 

«II significato originarlo del Medio ò riflessivo, vale a diré l'azione espressa del verbo nel Medio rltorna al soggetto 
da cui procede. Però questo significato resto il meno frequente; per esprimere questa riflessione diretta si preferisce 
l'uso dell'attivo col pronomé riflessivo quale oggetto. — Piú spesso 11 Medio indica che 11 soggetto fa l'azione in suo 
vantaggio o in suo danno, o semplicemente per suo propio conto e riguardo. — II Medio ha puré non dl rado significato 
reciproco, dinota cioè l'azione che il soggeto e l 'oggetto si fanno a vicenda. — Spesso il Medio non significa altro che 
una piú viva compartecipazione del soggetto all'azione che'esso fa sicchè è sinonimo al corrispondente attivo. — Come 
l'attivo, cosí anche il Medio ha qualche volta significato causativo; indica cioè che il soggetto fa faré ad altri un'azione 
per se, per proprio vantaggio, o permette si faccia a lul.» 



— 133 — 

acompanyat del verb ésser, fora de certs casos raríssims que sens vacilar gens ni mica 
podem calificar d'incorreccions, que no més el vèurels escrits ja fa mal d'ulls. En 
quant a n'els participis qui van amb el verb haver, concretantnos a n'el català, veim 
que concorden amb el terme de l'acció, casi sempre, si el participi va darrera; y molt 
sovint encara que vaja el participi davant; sobre tot durant les èpoques y a les regions 
menys atacades pe '1 virus castellanista. Per l'influencia d'aquest virus se troba de vega- 
des el participi en terminació neutra singular, fora dels casos en que deu estarhi; o 
concordat amb el subjecte viciosament si no hi ha terme de l'acció. Lo que no he tro- 
bat may en les meues lectures, lo que no he sentit may ni a dins ciutat ni a la pagesia, 
es un participi que concordàs ab el subjecte, acompanyat del verb haver y haguenthi 
el terme de l'acció fins y tot tàcit a dins la frase. Provam de construirne una d'oració 
d'aquestes, amb subjecte femení, perquè l'orella no prenga el participi neutre per mas- 
culí concordant, y vos produirà l'esgarrifansa d'un dir sense tò ni sò, d'una cosa 
desgavellada. 

Aquesta diferencia tant radical y tant evident entre les relacions que guarda cada 
un dels auxiliars amb el participi que l'acompanya, relacions de forma que 's deriven 
de les més íntimes y fonamentals que lliguen cada participi ja sia amb el subjecte, ja amb 
el terme de l'acció o ab l'acció verbal metexa, (l > me sembla el fonament segur y 
racional per deduir la regla ÚNICA y SENS EXCEPCIONS, com cal que sia una regla ben 
formulada. 

La tradició, estudiada amb el criteri que abans us he indicat, tant bé com jo — 
jpobre de mi! — podia ferho; la tradició y la llògica 'm diuen que quan un participi es 
l'adjetivació del subjecte, axò es, quan significa concretament un nou estat, una nova 
qualitat del metex subjecte, ha de prendre per auxiliar el verb ésser; però quan el 
participi es adjetiu del terme de l'acció, o es una simple desinencia verbal que no té 
valor adjetiu respecte del subjecte ni del terme, sinó solament respecte de l'acció, 
aleshores ha d'anar amb l'auxiliar haver { - 2 \ En conseqüència veus aquí la Regla que 
tench l'honor de proposar a la vostra consideració: 

«Tots els verbs prendran l'auxiliar haver quan s'usin com a transitius. — Els verbs 
intransitius y tots aquells que s'usin com a tals, prendran l'auxiliar ésser quan formin 



(1) Me par que dins la Gramàtica catalana el tractat dels auxiliars ha d'anar precedit per la teoria del participi^ 
son valor dins l'oració y ses relacions ab les altres parts de la metexa. Al formular una oració de temps compost l'idea 
del verb principal, — y per consegüent la de son participi, — es anterior llògicament a l'elecció d'auxiliar. Pot ésser que 
per haver adoptat un ordre expositiu invers del ordre llògich, no han pogut els gramàtichs catalans evitar la confusió y 
deficiència de llurs regles sobre l'ús dels auxiliars; les quals regles signifiquen realment un treball considerable y de 
vertader mèrit, per lo molt que s'acosten a l'exactitut pràctica, malgrat lo arbitrari de llur fonament. 

(2) Trobada la lley, calia formularia amb una regla concreta y clara, per lo qual hi vaig veure al principi alguns 
inconvenients. Primerament hi ha molts de verbs que camvien molt sovint de significació y fins y tot de forma, dels 
quals ne 's pot dir que prenen l'un o l'altre anxiliar, sinó es distingint els cassos particulars en que pot trobarse cadascun 
d'aquests verbs. En segon lloch, la tradicional divisió dels verbs en transitius, intransitius, reflexius, Impersonals, etc, 
no 'm podria servir de cap manera per formular la regla en la forma usual: tals y tals verbs prenen haver; tals y tals 
altres, ésser; perquè està fundada aquella classificació més tost en rahons de forma que en rahons llògiques y de signi- 
ficació. Aleshores vaig idear una classificació dels verbs, utilisable per aquest cas concret, sens fixarme gaire en la seva 
conveniència desd'un punt de vista general. Es la següent: 

I. Verb sustantiu. L'únich es ésser. S'unex com auxiliar a son participi estat. Son participi sigut, usat a algunes 
regions de Catalunya, pren ordinàriament l'auxiliar haver. 

II. Verbs que exigexen un objecte passiu diferent del subjecte agent, en el qual objecte queda terminada l'acció 
verbal. Son els vulgarment anomenats transitius o actius. Tots ells prenen per auxiliar haver. 

III. Verbs que no deventse incloure en la classe V, tenen per objecte passiu el metex subjecte; els quals poden ésser 
de forma dita reflexiva, — com vestirse, rentarse. etc, — o bé de forma ordinària, — com venir, fugir, etc, — dels quals 



— 134 — 

una oració ahont el participi que acompanya l'auxiliar sia una adjetivació del subjecte; 
y prendran l'auxiliar haver quan el participi sia adjetivació de l'acció o una pura desi- 
nencia verbal per formar els temps composts. En els casos que puguen semblar dubto- 
sos, s'adoptarà l'auxiliar haver si aquell qui escriu o parla vol referirse a l'acció princi- 
palment; y s'adoptarà ésser si 's vol determinar principalment l'estat que l'acció en 
resulta pe '1 subjecte» W. 

Aquesta Regla, com ja he dit, no té escepcions. 

Potser a quelcun de vosaltres li semblarà tal Regla poch concreta y d'aplicació difí- 
cil; (2) mes si provau d'aplicaria a alguns casos pràctichs veureu com es molt més sen- 
zilla y fàcil de lo que sembla a primera vista ( 3). 

Per altra part me convé fervos notar dues coses: la primera, que aquesta Regla, for- 
mulada sense pretensions de suposaria perfeta, me sembla bastant més obvia y precisa 
que les establertes fins ara, amb la ventatge de no tenir escepcions, com en tenen les 
altres. Y la segona, que hi ha en totes les llengües una multitut de qüestions gramati- 
cals, (y la que tractam n'es una), respecte de les quals no es possible dictar regles inte- 
legibles per aquells qui no sien poch o molt filòlechs y gent de lletres, qui son els 
encarregats d'imposar y ensenyar pràcticament la regla. A n'el poble — descontant y 
tot'els analfabets, — es feyna de bades la de dictarli regles; perquè l'adopció pràctica 
y efectiva d'una regla que haja de modificar radicalment una costum adquirida, axò 
sols es cosa d'homens lletrats. Y fins y tant que els escriptors més o menys populars 
hajan influït per tots els medis possibles damunt el poble, destruint l'oyós llegat d'uns 



veim que 1 participi es una vera adjetivació del subjecte, o sia que l'oració construida amb aquests verbs, té el metex 
subjecte per terme d'acció. Tots prenen ésser per auxiliar. 

IV. Verbs que no admeten objecte passiu en el qual l'acció sia rebuda y terminada, car son participi no té valor 
d'adjetiu, essent únicament una desinencia verbal invariable que forma amb l'auxiliar els temps composts. — P. ex.: 
lleure, parlar, jeure, riure, etc. — Tots ells prenen l'auxiliar haver. 

V. Verbs que indiquen una acció pròpia de la naturalesa genèrica o específica del subjecte, acció que necessària- 
ment ha d'efectuarse quan les circunstancies exteriors no ho impedescan am forsa invencible. — P. ex.: Créxer, florir, 
brostar, madurar, engrexar, granar, etc. — Tots manco néxer, prenen haver per auxiliar. De la rahó perquè nèxer no 
seguex els altres verbs de la metexa classe, en diré qualque cosa en tractar més extensament d'axò dels auxiliars, segons 
indich a la nota (8). 

(1) La Gramàtica francesa de D. Carlos Soler y Arqués, (Madrid, 1889, ed. 15") es l'única de les varies que he vistes 
que fa algunes indicacions sobre l'ús dels auxiliars étre y avoir, en el metex sentit de la nostra regla. En Condillac, citat 
p'el metex Soler, diu que en francès la fievre A cessée vol dir que la febra s'es espassada de moment, però tornarà, (idea 
principal: l'acció verbal, una fase de la malaltia); y que la fievre EST cessée, vol dir que es passada per no tornar; (idea 
principal: l'estat d'anulació — passer le mot — del subjecte, la febra). 

(2) Suposem que jo tench un roser que la setmana passada no tenia cap rosa; y avuy l'he trobat plè de poncelles y 
de roses ben badades. £He de dir que el roser ha florit o es florit? A primera vista sembla que el participi, florit, es una 
adjetivació del subjecte, el roser; mes un senzill anàlisis del cas ens farà veure que no es axi. Si deim el roser es florit 
indicarem certament l'estat deia planta, sens donar a entendre si té roses tretes d'enguany o de fa 10 anys o ab initio 
mundi (lo qual seria un desbarat botànich, però no un desbarat gramatical); y precisament lo que's tracta d'indicar es 
que M roser ha treta la seva florida ordinària y periòdica. Per altra part si els rosers fossen dos, podríem dir sense por de 
passar per incorrectes, que 'Is rosers han florit; y aquesta possibilitat de conservar el participi en singular, (neutre), amb 
el subjecte plural demostra que el participi no es en tal cas adjetivació del subjecte. — En català direm: mon pare es 
pujat; mon pare ha pujat el llibre; y direm també: mon pare ha pujat depressa, perquè l'adverbi depressa demostra que la 
frase's referex principalment a l'acció. 

Notem de passada lo que ja he dit abans respecte dels verbs que com florir denoten una acció vegetativa, (pròpia de 
la naturalesa genèrica o específica del subjecte). A cadascun d'ells se 'Is pot aplicar un exemple com el del roser florit y 
se comprendrà que han de prendre l'auxiliar haver. 

(3) Fas comptes publicar més envant, quan el temps m'ho permeti, un treball complementari del present, aplicant la 
regla aquí formulada a les varies classes de verbs catalans, com son els reflexius, recíprochs, verbs composts, etc; a fi de 
concordar la nova regla ab les que han donades fins ara els gramàtichs catalans, rectificant aquestes en lo que tenen 
d'inexactes y aprofitant tots els exemples qu'exposen En Th. Forteza y Mn. Alcover, per demostrar com s'ajusten com- 
pletament a la regla única. 



— 135 — 

quants segles de castellanisme, no 's conseguirà modificar l'ús popular incorrecte dels 
auxiliars. Dich modificar y no evitar per complet, perquè no crech que negú pretenga 
arribar may a comunicar a les multituts la correcció y pulcritut que son y foren sempre 
y per tot lo món, privilegi dels artistes de la paraula. 

Resumint, senyors, y estenent a totes les qüestions gramaticals lo que pens 
d'aquesta qüestió particular: l'estudiós filòlech, com el de les altres ciències, ha de pro- 
cedir, en mon concepte, segons el vellíssim e insustituible mètode d'anàlisis y síntesis si 
vol arribar a la fórmula segura, exacta y clara de cada regla. Estudiar els vells textes, 
estudiar la llengua viva, l'escrita y la parlada, estudiar totes les circunstancies de cada 
època, de cada autor, de cada localitat; y després d'axò, sense donar may a casos 
y exemples particulars una importància que no tenen, treuren la quintessencia de tota 
la matèria analisada, y per un exercici de rigurosa llògica formular els cànons defini- 
tius, que forsosament hauran d'esser exactes si s'ha fet l'estudi com devia ferse. 

Res més puch dirvos, senyors, sobre aquest tema. Si alguns punts ens han semblat 
obscurs o massa resumits, teniu en compte lo limitat del temps. Per altra part, me pos a 
la disposició de cadascú en particular per donarli més complertes esplicacions fins allà 
on la meua curtedat m'ho permeti. Y he d'advertir finalment, qu'en estamparse aquest 
treball anirà acompanyat d'exemples y notes explicatives. 

Y ara, senyors, grans mercès per la vostra atenció y benvolensa. 

He dit. 



ESMENA ADICIONAL de Mn. Antoni M. a Alcover, acceptada pel ponent. 

Per facilitar l'observança d'aquexa lley interna, convé donar com a norma, que 
duen l'ausiliar ésser: 

~ a) Els verbs reflecsius pròpiament dits, axò es, sempre que '1 terme d'acció sia'l 
metex subjecte (.y'ES espatllat; se SÓN barallats), y no quan es un altre [ell s'ha pen- 
sat AXÒ; ells s'ho havien acabat TOT). 

b) Certs verbs intransitius: nàxer, morir, ésser, romandre, caure, quedar. 

c) Certs verbs de moviment local: anar, venir, entrar, sortir, arribar, tornar, fu- 
gir, passar, pujar, muntar, dev aliar, debaxar, baxar, partir. 

Sempre que qualsevol d'aquests verbs d'intransitiu passa a transitiu (HE entrat 
aquest bancJi, y tu /'HAS debaxat, etc), du l'ausiliar haver. 



— 136 — 



D. Armengol Puig y Saís, Metge de Barcelona, en defensa de sa esmena adicio- 
nal a la conclusió III del pojtent. * 

Srs. Congressistes: L'esmena que vos presento no té altre valor que '1 de consignar 
un fet d'observació, que constitueix una excepció a l'última regla de la III a conclusió 
de la ponència. 

El fet es qu'en algunes comarques de Catalunya s'usa l'auxiliar ser o ésser fins en 
les oracions de verb transitiu y per lo que jo he pogut observar, principalment en 
l'Ampurdà, fins m'atreviria a dir que s'usa com auxiliar en tots los verbs, puix qu'allí 
diuen: «Jo soni portat el llibre», «Tu no ets sabut la llissó», «Jo som pensat tal cosa», 
«Tu ets menjat la sopa», «Jo ja la som digerida», «jBona la som feta!», etz. 

Per observacions fetes en converses tingudes ab individuus d'altres comarques com 
la de La Selva, Plana de Vich, Llussanès, Cerdanya y fins del Rosselló', y per con- 
fessió d'aquèts meteixos individuus, m'he pogut convèncer de que aquesta forma 
d'emplear l'auxiliar ser es bastant general, al menys en les comarques del Norest. 
Per això modifico lleugerament la meva esmena, redactantla aixís: iMes aquesta últi- 
ma regla presenta numero ses excepcions dignes d'estudi, en el llenguatje parlat d al- 
gunes comarques de Catalunya, particularmejtt del Ampurdà.» 

Aquesta esmena la proposo com adició al final de la conclusió III de la ponència. 

Fetes observacions més detingudes, y ara sí que 'm refereixo exclusivament al Am- 
purdà, — comarca que conech més perquè hi he nascut y he passat en ella la major 
part de la meva vida, — tinch de fer constar que allí solzament s'usa l'auxiliar ser en 
els verbs transitius, en els cassos en que dit auxiliar se posa en primera o segona 
persona del present d'indicatiu; de manera que aixís com en aquests cassos l'ampurda- 
nès que no s'ha mogut del seu pahís y no ha alternat ab gent d'altres pahíssos, l'usa 
casi sempre, per no dir sempre en absolut, no usa may d'aquesta regla en tots els demés 
casos quan se tracta de verbs transitius. Aixís, per exemple, no 's diu may: «Ell es 
menjat un plat de carn», «Nosaltres no som sabut la llissó», «Vosaltres no sou pen- 
sat lo que feyau», «Ells son feta una mala acció», sinó «Ell ha menjat...», «Nosal- 
tres no hem sabut...», Vosaltres no heu pensat...», «Ells han fet una mala acció». Po- 
drien multiplicarse els eczemples en que l'auxiliar estigués en qualsevol altre temps que 
no sigui '1 present, pera demostrar qu'en aquests casos s'usa sempre Y haver, tant en 
l'indicatiu com en el subjuntiu y en el meteix infinitiu. Aixís no 's diu may: «Jo era 
menjat l'escudella», «Tu eres portat diners», « Nosaltres fórem o vàrem ser sabut la 
llissó», ni «Ells seran tingut un bon pensament» etz.. sinó «Jo havia menjat...», «Tu 
havies portat...», «Ells hauran tingut...», etz. 

S'ha de notar qu'en la comarca a la qual principalment me refereixo (Ampurdà), 
se segueix aquesta meteixa regla de no usar l'auxiliar ser més qu'en les dues pri- 
meres persones del present d'indicatiu, fins en els verbs intransitius, per la majoria 
de la gent; si be es veritat que també 's troben eczemples de persones, sobre tot en 
les d'edat, que '1 conserven en tots los temps 'compostos y en totes les persones dels 
meteixos, en dits verbs intransitius; mes s'ha de dir en honor de la veritat, que cada 
dia son més rars aquests eczemples. Aquestes circunstancies fan que un se pugui 
preguntar, si tal vegada s'hauria usat també avans l'auxiliar ser en tots los temps 



— 137 — 

compostos dels verbs transitius. Això no es més que una pregunta, que per contes- 
taria s'haurien d'investigar els escrits antichs de la comarca, si n'eczistcixen, y fer ob- 
servacions més extenses y detingudes sobre '1 meteix terrer. Jo la faig purament a via 
d'inventari. 

No era la meva intenció entrar en aquest terreno vedat pera mi, puix que no som 
filòlech ni gramàtich; no més volia consignar el fet a fi de que no passés sense la 
més petita observació la regla sentada per la ponència, a la qual m'he referit avans. 

Y el fet crech que val la pena de consignal, tant si 's mira baix el punt de vista 
de l'historia natural de la llengua, com si 's mira baix el punt de vista gramatical. 

Baix el primer punt de vista, efectivament, no hi cab cap fet despreciable per insig- 
nificant que sigui, sempre que's tracti d'una modalitat de la llengua, considerada com 
un ser natural. Això que ja es de rahó natural ho demostren també els filólechs ab 
les seves investigacions (l) . 

Baix el punt de vista gramatical, també es digne d'estudi '1 fet que he aportat a la 
discussió, puix solzament estudiantlo se pot extirpar la costum que '1 tal fet suposa 
si es anòmala, o be conreuarla si es considerada com una caraterística de la nostra 
llengua, digna de ser conservada. 

Deixo l'estudi d'aquest punt y la seva resolució, a la consideració dels gramàtichs; 
però sí que tinch de consignar avans de deixarlo, que '1 fet que jo he exposat no pot ser 
un vici degut a la influencia castellana, puix qu'aquesta té tendència a la supressió de 
l'auxiliar ser en tots els cassos, ni tampoch pot ser degut a influencia francesa, perquè 
aquesta llengua, sols usa l'auxiliar ser en els verbs intransitius; y com que les úni- 
ques vehines de la llengua catalana son la castellana y la francesa, això me fa pensar 
si tal vegadapodría ser el fet aquest, una característica especial autòctona de la nostra 
llengua, en la forma dialectal de les comarques esmentades, o tal vegada degut a in- 
fluencies més llunyanes. 



ESMENA TOTAL de D. Pompèu Fabra, no acceptada pel Ponent. 

I. Originàriament totes les llengües novo-llatines presenten tres classes de verbs: 
i. a verbs els participis dels quals poden unirse a habere y a esse; 2. a verbs els partici- 
pis dels quals no admeten sinó kabere; 3- a verbs els participis dels quals no admeten 
sinó esse. Els verbs de la i. a y 2. a classe formen els temps compostos ab l'auxiliar 
habere (he cantat); els de la 3. a , ab l'auxiliar esse (so vengut). Donchs, bé: per tot se 
manifesta una tendència a fer passar els verbs de la classe 3- a a la 2. a , es a dir, a reem- 
plaçar l'auxiliar esse per l'auxiliar habere: no es solament el castellà que ha arribat a 
l'empleu d'un sol auxiliar (he venido, com he cantada), sinó '1 portuguès (tenho vida, com 
tenho cantada): molts dialectes italians, el rumanès (om venit, com aní cintat). Aquesta 



(1) No pretench haver fet cap observació nova, puix apart de que poden haverla feta molts, tinch de consignar que 
el Or. Mossèn Qrandía en sa «Gramàtica Etimològica catalana- ja diu que «A vegades s'usa ser en lloch d'haver... ab 
certs transitius». Pag. 109. 



- 138 - 

simplificació s'ha operat també en català modern: licm vingut, havien mort. etc. (antich 
y dialectal: som venguts, creu morts, etc). Per quina raó no l'acceptaríem en el català 
escrit? Allí aont l'evolució de la llengua ha produit una simplificació, se pretendria tornar 
endarrera y establir una diferenciació artificiosa? 

II. Els escriptors de les regions ont es vivent l'auxiliar ésser faran bé d'usarlo sem- 
pre que espontàniament els vingui a la ploma; els escriptors de les regions ont s'ha ope- 
rat la simplificació dels dos auxiliars en un sol (haver), poden perfectament prescindir 
de l'auxiliar ésser en els temps compostos, evitant així un divorci entre '1 llenguatge es- 
crit y el parlat. 



RESPOSTA de D. Bernat Obrador. 

i. a L'esmena del Sr. Puig me semblaria oportuna si el lema fos: «Usos dialectals 
dels verbs auxiliars catalans». Però no puch admetre-la tractantse d'un estudi de gra- 
màtica general. La gramàtica castellana, la francesa, l'italiana, etc, donen regles que 
sens dubte son infringides a tal o qual encontrada dels respectius territoris. Y no obs- 
tant, a cap gramàtich, escrivint de gramàtica general se li ha acudit citar darrera cada 
regla el fet de qu'es infringida per cert nombre dels qui parlen la llengua respectiva. Es 
un fet que 's dona sempre per entès. Aquesta mena d'observacions entren dins el camp 
dels estudis especials dels dialectes. La gramàtica general, les té en compte; però no les 
formula. 

2. a Es exacta la tendència senyalada p'el Sr. Fabra, envers l'adopció del auxiliar 
únich haver. Prescindint de si aquesta tendència es deguda principalment a l'evolució 
normal de la llengua, com creu el Sr. Fabra, o es deguda casi exclusivament, com jo 
crech, al vehinatge del castellà, lo cert y innegable es que tal tendència es independent 
de les voluntats humanes y dels acorts d'un Congrés Filològich. Admès això, s'hauría 
de discutir si la missió dels escriptors es precipitar y favorir l'evolució o més aviat re- 
presentar l'element conservador y tradicional. La neutralitat es impossible, ja que negú 
pot determinar fins a quin punt s'es extesa la tendència de que 's tracti, y quan una 
regla filològica deixa d'esser general per comensar a ésser dialectal y arcaica. Per mi, 
la missió dels escriptors es contraposarse al element popular, massa disposat a admetre 
inconscientment influencies externes y barbarismes embrutidors. Si els escriptors adme- 
ten tot lo que '1 poble admet, l'evolució mancada del indispensable element conserva- 
dor, se transformarà aviat en degeneració. 

D'aquest tema, filològich-social, fas contes d'ocuparmen en altra ocasió amb l'espay 
que la seva importància reclama. 



— 139 — 

Tema VIII 

Oracions condicionals 
El Rvt. P. Ignasi Casanovas, S. J., en defensa de les seves conclusions. 



El verb condicional ha d'estar en pretèrit imperfet d' indicatiu o subjuntiu r 

Aquesta qüestió no es sinó un cas particular dels molts qu'integren la part de la Sin- 
tacsis ont se tracta del us y significació dels mòdos y temps en les diverses menes de 
proposicions que formen el texit del discurs. Doctrina la mès filosòfica, y per dirho axis, 
la mès vital del llenguatje, perquè sembla qu'es la matèria aont s'encarnen les idees, 
y adquirèxen aquella mobilitat, fecsibilitat y delicadesa d'espressió, aquell moviment de 
la vida, que no pòt tancarse dintre de mòtllos mecànichs y convencionals. Y d'aquí axis 
còm ne nex la capital importància d'aquèsta matèria, axis metex ne brota la seva difi- 
cultat. ^Qui es capàs d'ovirar aquelles fibres delicadíssimes del pensament, aont vibra 
ab ondulacions infinites y delicadíssimes la vida fecondíssima de l'idèa y del sentiment? 
Aquests medis d'espressió 'Is aprenem còm tota la llengua per imitació, y 'Is produim 
inconscientment sense aturarnos a reparar la filosofia que tanquen; y quan ab atenció 
escrutadora volem reflecsionar sobre lo seu valor, y ferne anatomia, y classificàls-e, de 
vegades ens passa gayre be lo metex que quan volem analisar aquells sentiments mès 
delicats y indecisos de nostre còr, que no mès podem sentirlos, prò son còm finíssims 
perfums qu'ab un no res s'esvaèxen, son aucells de volada rabenta, qu'al volèrlos mirar, 
ja s'han perdut de vista. 

jQuina trena de fils mès delicats formen les relacions de causa y efecte! jDe quina 
diversitat de condicions dexèm còm penjada l'acció, comensant per la mès real, fins a la 
que may s'esdevindrà y fins es impossible! Dònchs tots aquests matisos, tota aquesta 
filigrana les idees la dexen com estereotipada en lo llenguatje, y no en altra part, sinó 
en l'us genial dels mòdos y temps propi de cada llengua. Y lo que dich de les propo- 
sicions causals y condicionals, podem y devem dir de les finals, temporals, consecutives, 
concessives, y altres menes de relació o dependència. 

L'antiga escola no 'n basquejava gayre de reduir a cànons y preceptes aquest ritme 
y armonía complicadíssima de les idees en la seva espressió. El seu sistema era '1 que 
aprenia de la naturalesa: ensenyava la llengua, còm l'ensènya la mare al seu fillèt, per 
imitació, ne tenia prou ab que sos dexebles parlessin be y ab elegància; fóra d'axò lo 
demés era d'interès ben secundari. Prò vingué la nova escola llingüística plena d'ansia, 
febrosa de saber les causes de cada fet gramatical, y axis còm en l'analogia se llensà 
pels camps immensos de l'història per trobar la fè de naxement de cada forma, y fins y 
tot de cada lletra, en la sintancsis, y sobre tot en aquesta part que tracta del us dels 
mòdos y temps, s'encelà per les regions mès enlayrades de les idees, buscant adalerada 
les formes llingüístiques ab que 's vestèxen al sortir fresques y enciseres de la feconda 
sina del pensament. 



— 140 — 

Axò qu'cn Ics llongues clàssiques s'ha Tet ab una minuciositat en certs punts abru- 
madora, en nostra llengua es gayre be terra verge, y calría qu'un s'entafurés pels bos- 
cos seculars de nostres autors antichs y anés coleccionant ab amor y paciència tots 
els girats, tots els cayents que caracterisen un pensament, totes les inflecsions que donen 
un determinat color a la frase; y després d'aquèsta arraplèga, treuren les lleys de nostra 
llengua, qu'hòm d'estimar tant còm les lleys de nostra pàtria, y ab aquest còdex a la 
mà resseguir nostra literatura moderna, per veure si es filla llegítima de tant bona mare, 
y treureli tots els pellingòys forasters, y dexarla néta y axerida ab l'escayent y frescura 
de ses gràcies naturals. 

Una part mínima d'aquèsta gran feynada, un branquilló d'aquèsta rama capdal de 
la gramàtica, un cas particular, còm dèya al principi, del tractat dels mòdos, es el tema 
que m'assenyalà l'iniciador d'aquèst Congrés, y jò vaig acceptar ab més bona voluntat 
y desitj de fer quelcom a glòria de nostra llengua y de nostra pàtria, que no pas ab 
fòrses, temps y medis per exposarlo còm eczigèx la dignitat d'aquèsta reyna a qui tots 
servim, l'importància del Primer Congrés de Llengua catalana y vostra il•lustració. 

I. ESTAT DE LA QÜESTIÓ 

Per definir ab tota claretat l'estat de la qüestió y concretar la matèria, comensaré 
per dir la mena de proposicions condicionals a que 's referèx la pregunta. 

Condicional diem la proposició composta que posa la principal còm dependenta 
d'una condició, espressada -en la subordinada per una de les partícules condicionals; 
per eezemple: serem lliures, si ho merexem. Es de necessitat absoluta per entendre la 
doctrina a que 's referèx el tema, distingir be la significació diversíssima que donem a 
una metexa proposició no mès cambiant el mòdo o temps dels dos verbs, que hi entren. 
L'eczemple proposat, serem lliures, si Iio merexem, porta un tò de realitat qu'indica que 
la condició 's verificarà, o al mènos que pòt realisarse. Prò si diem, seriem lliures si ho 
meresquessim, indiquem clarament que no s'ha verificat la condició, que no merexem la 
llivertat y per. axò no la tenim. 

Distingim dònchs dues sèries de períodes hipotètichs: la primera espressa un fet 
dependent d'una condició real, la segona afirma '1 fet dependent d'una condició irreal 
o fingida. El llatí, y sobre tot el grech, presenten encare un altra categoria condicional, 
y es quan la condició 's posa còm merament possible; y per aquest cas tenen construcció 
modal y temporal espressa. Nosaltres signifiquem també la metexa idea, prò l'espre- 
ssió gramatical ha de reduirse a una de les dues sèries dites, y el conteest ens esplicarà 
cl sentit de la proposició. Y còm tant la categoria real còm l'irreal pòt referirse al temps 
present, passat o futur, resultaran aquestes formes de nostre període hipotètich, que 
senyalaré ab xifres pera major claretat. , 

Període real: 

i Som lliures, si ho merexem. 

2 Érem lliures, si ho merexíem. 

3 Scrcjn lliures, si ho merexem (si ho mcrcxcrcm). 

Període irreal: 

4 Seriem lliures, si ho meresquessim (present y futur). 

5 Hauríem sigut lliures, si ho haguéssim merescut. 



— I 4 I — 

Els pretèrits i m perfets d indicatiu y subjuntiu sobre 'Is quins vèrsa'l tema, els 
trobem en els mims. 2 y 4 respectivament, de consegüent per contestar a la pregunta 
podem ja descartar tots els demés. Mès encare: l'imperfet d'indicatiu que trobem en el 
número 2, no es pas el que motiva la qüestió, perquè sent període real de temps passat, 
no pòt entrarhi sinó l'indicatiu, qu'es el mòdo de la realitat. Per lo tant ha de concre- 
tarse la qüestió al número 4, qu'es el període irreal de present y futur. 

D'aquèst dònchs es pregunta ;hèm de dir: seríem lliures, si ho meresquessim, o be 
seriem lliures, si ho merexiemr Vèusaquí tota la qüestió que'm pertoca, encare que hi 
afegiré alguna observació important sobre les demés formes, quan naturalment em surti 
al pas. La llengua grega empleà per la forma irreal els temps secundaris del indicatiu, 
imperfet y aorist; la llengua llatina al revés usa l'imperfet y plusquamperfet de subjun- 
tiu; els castellans cohstruèxen a la llatina, y porten tant encarnada la terminació — se, 
que casi s'han oblidat de la forma en — ra, y sobre tot en el plusquamperfet a un català 
arriben a marejarlo. ;Ouin d'aquèsts dos sistemes hèm d'adoptar nosaltres, el grech o el 
llatí; o millor dit, quin es el nostre? 

II. VERB SUBORDINAT 

Suposem primer que '1 període es directe, o sigui que no dependèx d'un altre verb. 
y estudiem en ell la proposició subordinada qu'es la que porta la condició! 

Si havíem de treure la contestació dels autors moderns, hauríem de fallar en favor 
del imperfet de subjuntiu: tal es la generalitat y casi bé l'esclusivisme ab que l'usen. 
Mes llegint els autors antichs, si no trobem la regla inversa, al menos un us tant intens 
del imperfet d'indicatiu, que no 'ns quedarà dubte de que aquesta es forma catalana de 
soca y arrel. Y si de l'antiga literatura passem a la llengua del poble, encare qu'aquí 
l'indicatiu no hi sovinteja tant còm en aquella, li trobarem ab prou abundor per treure 
d'una comparança dels tres estats del llenguatge la conclusió, de que la preponderància 
estrema del imperfet de subjuntiu sobre l'indicatiu en les condicionals irreals es 
d'influència forastera. 

Comensant dònchs per nostra antiga literatura, — ■ encare que còm compendrèu no 
som pogut repassaria tota de bon tros — trobo un fet ben significatiu, y es que còm 
mès ens acostem a la llengua mare o sigui a la font llatina, mènos se li retira la filla, 
mènos sovinteja '1 girat condicional llatí de que parlem. Vèusaquí alguns datos qu'ab 
prou paciència tinch arreplegats, si be no son tant estensius com convindria y jò 
hauria volgut. 

Romancer del Aguiló, Cansons feudals caballeresques: jy eczemples de subjuntiu y o 
d'indicatiu. 

Comèdia de Dant Allighier (traducció de N' Andreu Febrer, 1428): 6j eczemples de 
subjuntiu y 6 d'indicatiu. 

Tirant lo Blanch den Joanot Martorell (sigle XV): en els dos primers toms de l'edició 
feta per l'Aguiló en sa Biblioteca Catalana hi conto J2 eczemples de subjuntiu y 
106 d'indicatiu. 

Obres poètiques de Jordi de Sant Jordi (entre '1 sigle XIV y XV): 7 eczemples de subjun- 
tiu y o d'indicatiu. 

Somni de Bernat Metge (final del sigle Xiv): 10 eczemples de subjuntiu y jo d'indi- 
catiu. 



— 142 — 

Tractat de Regiment de Prínceps del Eximenis, i. a part, (sigle XIV): 2 eczemples de 

subjuntiu y 13 d'indicatiu. 
Fèlix de les Maravcllcs del mon den Lull, parf i. a , 2. a y 3. a fins a la plana 126 de 

l'edició de Palma (sigle Xlll): 10 eczemples de subjuntiu y 21 d'indicatiu. 
Costums de Tortosa, llibre primer y segon (sigle Xlll): o eczemples de subjuntiu y j8 

d'indicatiu. 

Aquests datos, pòchs còm son. donen prou clara idea de la primera direcció del llen- 
guatje. En quant a la parla popular, ficsèushi una mica, y veureu que la forma d'indi- 
catiu brolla encara ab tota la frescura antiga, ja que no tant arreu ni ab tant variats 
matisos. Reparava jò atentament l'enrahonar dels pajèsos de les Guilleríes, mentres 
m'ocupava d'escriure aquestes notes, y a cada passa 'm soptaven agradosament espre- 
ssions còm aquestes: Si jo tenia aquella casa, lo primer de tot basquejaría del aygua. 
Si'm deya axò,pròu li ventava una bofetada. Els claus li robaria a la seva mare, si podia. 
Si li surtía al pas, prou el de xai' a ben aplansonat.. 

Qui donà al català d'un bell principi tant decissiva empenta cap a l'imperfet de 
indicatiu, es qüestió que no fa tant pel fi del present tema, còm el notar y midar si pòt 
ser la fòrsa ab que 's llensà per aquest cantó, y treuren el convenciment de lo arrelat 
que devia tenir la llengua aquest cayent, pera poguèr resistir la poderosa atracció 
llatina. ;D'aont vingué dònchs l'imperfet de subjuntiu a nostres condicionals irreals? 
Dexant lo que pugui aclarir aquesta qüestió l'esbrinar més antichs tecstes, cosa que 
m'ha sigut impossible, no dèu ser tot estrany a n'axò '1 Renaxement. Tant còm nostres 
autors foren més llegits en els llibres llatins que desenterrà y posà de moda aquell 
mohiment, tant mes anaren copiant, o mès gràficament, anaren resseguint les línees 
llatines del període, que trobaven prou escayentes, y pòt ser de les altures dels escrip- 
tors y mestres erudits anà baxant al poble la corrent llatina. D'aquèst calcar nostre 
llenguatje en lo dels llatins se 'n troben sovint resquicis en nostres autors, y per no 
sortir del terrer que 'm pertoca, un cas frapant el tenim en la forma — es del imperfet 
de subjuntiu usat còm equivalent de la forma — issem del plusquamperfet llatí. En 
Serra [Gènesi de Scriptura, pi. 192) traduèx el text del Evangeli si non venissem et 
loquutusfuissem eis. peccatum non haberent: si jo' no vingués e nois hagués parlat, no 
hagueren pecat. Axí matex la bella Agnès diu a Tirant (I. 49): si sabes (axò es si hagués 
sabut) que tal cars seu hagués a seguir, noi vos volguera haucr donat per cosa del mon. El 
metex Serra (pi. 217): E Thesucrist si no moris ne no preses pasio, romasera lo diable sobre 
les animes. Bernat Metge [Sojnpni pi. 104): E si aquestes coses los dits vicaris ho algú 
delís no volguessen donar lo cl 1,0 difugissen, que fos proccJiit contra ells, [se vèu qu'es el 
voluissent y difugissent llatí, perquè 's tracta d'una acció passada). Es notable lo sovint 
que surt en Bernat Metge .aquesta equivalència, lo qual per mi es una pròba important 
de l'influència del Renaxement. 

A l'acció llatina afegimhi la influència mès moderna del castellà escrit y parlat, que 
mès o mènos a tothom arriba, quan menys en l'escòla castellana d'efectes, negativa- 
ment y fins positiva, tant desastrosos per nostra llengua, y tindrem dues podereses 
causes de transformació, y ensemps dues pròbes evidentes de lo catalana que dèu ser 
la forma indicativa, quan no l'han poguda desarrelar de l'ànima catalana. Fins a n'els 
autorns moderns, avesats a la lectura deformadora d'autors forasters, alguna vegada 
se 'Is hi escapa de la ploma, pòt ser sense adonarsen. Vilanova [Ouadros pi. 169): 



— '43 — 

Si' 7 meu home'm veya en aquest afronti... hi hauria desgracies. Riera y Bertran. [Deu 
Narracions. Jochs Florals 1875, pi. 202): No t* afligiria a tu. si en mon llock te veyesè 
Torras y Bages. [Lleó XIII, Poesies. Pròlech): Si aquesta corrent s'estroncava, nostre 
esprit quedaria dissipat. Ruyra [Marines yboscatjes, pi. 204): Si ara jo. amè una bufada 
podia matar totes aquestes ruasses... cregueu que bufaria de gust fus a corsecarnte. Si 
voleu un altra pròba de lo metex, agafeu un llibre català, aneu llegint ab l'esment de 
trobar les condicionals irreals de present y futur, per tot ont hi trobeu l'imperfet de sub- 
juntiu posèuhi l'indicatiu, y veureu que per tot us hi escaurà d'allò mòs. Creguem 
dònchs a n'el sentit íntim de la llengua que tots tenim, y qu'en darrer terme ha de ser 
la pedra de tòch per resoldre moltes qüestions. 

III. CORRESPONDÈNCIA DELS TEMPS 

Hèm estudiat fins are la proposició subordinada del període directe condicional 
irreal. Per completar l'estudi d' aquesta matèria 'ns falta donar una mirada a la proposi- 
ció principal, o millor dit, ens falta estudiar les relacions d'íntima dependència que tenen 
abdues proposicions, perquè poguèm conèxer els temps y mòdos qu'en elles s'han de 
correspondre; en altres paraules, hèm d'estudiar lo que se 'n diu doctrina de la correspon- 
dència dels temps. 

Avans d'entrarhi de plè, convé ficsar be '1 caràcter propi de cada temps, lo que 
equival a declarar com cadascú complex ab l'ofici propi de tots, de concretar en una 
determinada diferència temporal l'acció o estat que signifiquen. Iíl present, perfet y 
futur imperfet signifiquen absolutament y sense dependència o relació a un altre temps 
un grau temporal present, passat o esdevenidor; al revés del pretèrit imperfet, plus- 
quamperfet y futur perfet, els quals encare que seguèxen els primers en senyalar 
temps passat o pervindre, no ho fan sinó relativament, o sigui ab dependència d'altre 
temps al qui diuen relació. Axis el pretèrit imperfet significa una acció coeczistent a un 
altra passada, el plusquamperfet la significa anterior a una de passada, y el futur perfet 
se referèx a una anterior a la qu'ha de venir. Per aquesta raó els primers se diuen 
absoluts o primaris, y els segons relatius secundaris. 

Segons axò es clar que '1 llòch propi dels temps relatius no seran precisament les pro- 
posicions senzilles o coordinades, ja qu'en elles cap verb diu relació de dependència a un 
altre; sinó que seran les compostes, en les quals subordinant una proposició a un altra 
principal, no espressèm l'acció d'aquèlla sinó cóm dependenta d'aquèsta. Prò fins y tot 
en la subordinada no hi trobem en totes ocasions la metexa dependència en quant al grau 
temporal. Es que 1 llenguatje té una vitalitat tant feconda còm el pensament d'aont nex, 
y treu la seva florescència de matisos infinits, complaventse tant aviat en referir el temps 
de la subordinada al de la principal, còm en compararlo ab el moment en que 's parla, a 
la manera que 'Is llatins en l'istil epistolar tenien l'ilusió de trasladarse al temps en que 
seria llegida la seva carta. En aquest sentit es verdadera la teoria de M. Kluge W que 
reduèx tota l'embrollada doctrina de la correspondència dels temps a una lley psicolò- 
gica, o sigui al punt de vista en que 's posa l'autor. 

Fugint d'aquèstes generalitats, ja qu'hèm dit temps absoluts els que signifiquen 
l'acció sense altra relació qu'al temps present, y relatius als que fan ademès referència 



(1) Die consecutiu temporum. Cothen, Schluze, 1883, pi. 19. 



■I i 

a 1111 altre de passat o futur; direm també qu'en la subordinada el verb es pòt espressar 
i." d'un mòdo absolut, o sigui en relació al moment en que 's parla, y 2. OD d'un mòdo 
relatiu, o sigui en relació al temps de la proposició principal. Conforme a n'aquèstes 
definicions, la doctrina de la correspondència dels temps que volem estudiar no es sinó 
l'us relatiu dels matexos; o be en altres paraules J tot eezemple de concordancia dels 
temps ho es també del seu us relatiu; y inversament, sempre que s'usen absolutament, 
es dexa la concordancia. 

La lley de la concordancia en tota la seva amplitut y en tota mena de proposicions 
es pòt formular de la següent manera, conformement al significat dels temps, que dèya 
suara. 

a) Si la proposició principal té verb de present, en la subordinada tindrem igual- 
ment present pera l'acció simultània, pretèrit perfet per la passada y futur imperfet per 
la qu na de venir. 

b) Si la principal es de pretèrit, en la subordinada hi haurà pretèrit imperfet per 
l'acció simultània y plusquamperfet per la passada, (el futur no tindrà forma pròpia y 
s'espressarà per circumloqui d'obligació). 

c) Si la principal es de futur, tindrem en la subordinada futur imperfet per l'acció 
simultània, y futur perfet per l'anterior, (el futur tampoch té aquí forma pròpia y nece- 
ssitarà de circumloqui). 

Concretem are aquesta doctrina general, necessària per l'inteligència de nostre 
assumpte, a les condicionals de forma irreal, y comensèm per distingir el període directe, 
o sigui '1 cas en que la proposició principal es independent, del cas en que ve subordi- 
nada a un altre verb, qu'es el període indirecte. 

Període directe. Presenta les següents formes; 

Seriem (fórem) lliures, si ho merexiem (meresquessimj (present y futur). 
Hauríem sigut (fórem) lliures, si ho haguéssim merescut (pretèrit). 

La primera forma servèx tant pel present còm pel futur, y per lo tant els temps 
seríem, fórem, merexiem. mei-esquessim, per mès que la defectuosa classificació dels para- 
digmes ens els dongui còm a pretèrits, aquí realment signifiquen present o futur segons 
els casos, y may temps passat. D'aquí 'n treurèm que eczemples còm aquest, (Tirant. 
II. 123) si prenia algú de aquesta terra, parlaré contra mon pare, no son contra la lley de 
correspondència dels temps, perquè prenia realment significa futur; còm tampòch ho es 
aquest altre, (ib. II. 132) si contra res daço venia nim pot ésser provat, vull ésser encorre- 
guda per falsa: venia significa present, còm ho pròba la coordinada de present que li 
seguèx. 

Y aquí es digne de notarse qu'en els casos en que la condició porta l' imperfet de 
subjuntiu en equivalència de plusquamperfet, no hi cau be la forma indicativa. Diu 
Bernat Metge (Sompni pi. 41): Ab tan gran cura no les agueren observades (les cerimo- 
. si en lurs penes no kaguessen per clar que la mort no destroueix la anima: aquí no 
valdria dir si fio havien o tenien per clar... (ib. pi. 51). Si ell cregués que les animes mori- 
ssen ab los cors, no haguera dit aço: tampòch se podria dir si ell creya... Altres eczemples 
poden vèures en les planes 65, 74 y 1 15. 

Tornant a la significació de dits temps, si be ho reparem, també aquí 'ns hem sortit 
dels mòtllos llatins: perquè el període llatí corresponent haec si dice/rs. errares, significa 






— '45 — 

generalment present, alguna vegada passat, prò may futur W. Y més lluny en som encare 
nosaltres que nostres autors antichs; perquè encare qu'ells donaven a nostre període la 
metexa significació fonamental que nosaltres, prò l'estalviaven mès en el sentit de futur 
sobre tot real, perquè conservaven del llatí '1 període real de futur y l'usaven tant abun- 
dosament qu'en els dos primers llibres de les Costums de Tortosa n'hi he contat 112 
casos, es dir doble número que no pas tots els de pretèrit en la significació de present y 
passat; y en el metex sigle XV, fullejant els dos primers volums de Tirant lo Blanch, 
m'he adonat de 64 eczemples. Es gran llàstima que 's dexés perdre. 

Període indirecte. Període irreal que ve subordinat a un verb d'afirmació no muda 
de forma: 

^ que seríem (fórem j lliures, si ho merexiem (meresquessim). 
Diu (deya, diraj ^ qrf hauríem sigut (fórem) lliures, si ho haguéssim merescut. 

En el següent eezemple s'hi troba una forma d'obligació indicativa equivalent de les 
formes — ria y ■ — ra. (Tirant II. 113). Be sabia yo que si nous daua a sentir part deia 
mia atribulada pena, vna nit me hagueren trobat mort en un racó de la cambra, e sius ho 
mauifestaua Jiauia de venir en lo que ara so. 

El període real en el metex cas generalment tampòch muda de forma: 

Dich 1 que si volem som lliures. 

deya que si volíem érem lliures. 

dirà f que si voldrem (volem) serem lliures. 

El futur de la principal subordinada a verb pretèrit passa a la forma — ria del sub- 
juntiu; y lo metex pòt fer l'imperfet de la subordinada real o irreal. 

Eezemple del primer cas (Tirant. II. 1 34): Promès li que si moria que l in daria un altre 
millor. (Directe seria: si'm moro teu donaré un altre millor). Es notable aquest altre 
eezemple en que '1 verb subordinant es de present (Tirant. II. 147): Jur per laygua que 
yom bategi, que si yol podia pendre aquell traydor de Tirant,... que yol penjaria (per 
penjaré). 

El segon cas es ben característich de nostra llengua (Tirant. I. 85): Dix que si ell 
volia trametre socors al gran Mestre de Rodes, e li seria pla sent que ell hi a nas per capità 
ho faria de molt bona gana: (aquí hi ha abdós usos, si volia y si li seria.) (Eximenis 
Reg. de Pr. i a p. c. 17). Ordona que qui sciencia no volria apendre no pogués ésser gene- 
rós: (es relatiu condicional.) 

Període real o irreal dependent d'un verb que demana subjunctiu no muda la condició, 
prò la principal passa a la forma — es del subjuntiu. 

(Tirant. I. 57). Eyo speraruos he en aquella hermita de sanefa Maria Magdalena, pes- 
co que si 111 vehie algú de ma companyia, pogués mostrar que stich açi per fer oració: (si 
fos independent diria: si ni vcya algú, podré o podria mostrar..) (ib. I. 89). Deuríeu fer 
una grau festa afi que si venia en orelles del rey de França, conegués que la altesa vostra 



(1) Vegis Rieinan-Goelzer. Grammaiie compare du Grech et du Latin. Syntaxe, § 530, 2.on a) Rem. 



— 146 — 

fa menció de son fill (independent: si venia... conexerào conexería...) (ib. II. 118). Dcxa 
gent darmes dins la vila per guardaria, que si Tirant hi venia o algú dels seus que nois 
lii dexassen entrar, (independent: si Tirant ve venja, no 'Is hi deveu entrar). 

IV. NOTES Y OBSERVACIONS 

NOTES DE CONCORDANCIA. — Noto primerament que l'omisió de la correspondèn- 
cia dels temps es frecuentíssima en el període real de futur, tant usat antigament còm 
abandonat avuy. Sovintèjen els casos en que al futur de la subordinada li correspon en 
la principal el present d'indicatiu, imperatiu o subjuntiu. No portaré sinó un eezemple 
de Bernat Metge, en el qual una principal de present porta dues subordinades, una de 
present y altra de futur. [Sompni pi. 195). Si troben algú qui no les vulla hoyr eh 
contrast, enfelonexen se fortment, he especialment si alguna cosa que dit haien los serà 
resprouada. 

Tampòch queden lligades a la regla de concordancia les condicionals comparatives 
y esceptives. Per lo que toca a les primeres, ab la condició com si 's moris, hi puch 
posar qualsevol temps, patèx, patia, patí, patirà, etc. En quant a les segones, ab lo 
present, hi trobo a cada pas present, imperfet y futur. (Cost. Tort. 1, 3, 11). Lo sayg no 
pot fer manament ne citar nu 11 Jwm,... si donchs manament no ha del vegucr. (ib. 1-6-7). 
No es tengut a null hom, si donchs ban no y era establit. (Ib. 1 - 6 - 13.) Nullafembra mare 
ne auia no han lurs fills en lur poder, si donchs los pares ois au is... no les auran establí des 
totrius. V aquí es molt digna de notarse aquesta forma condicional esceptiva si donchs 
tant curta y espressiva y tant usada dels antichs, que nostra llengua actual ha perduda 
enterament ab gran minva de la elegància y senzillesa de la locució. 

Per espressar la certesa de lo que s'afirma, el període de present y futur agafa la 
forma — ria del plusquamperfet en comptes de la del imperfet, creuantse d'aquèst 
mòdo les dues categories. (Tirant. II. 1 13). Siyou dehia a mon pare, hauríau perduda la 
honor. 

Observo també lo molt usada qu'era antiguament la forma — ra del imperfet de 
subjunctiu, axis en lo període de present y futur còm en lo de passat; fins al punt de 
que, haventhi en la subordinada l'imperfet de subjuntiu, se m'han presentat més casos 
que no pas de la forma — ria. No cito eczemples per no allargarme, prò tinch apunta- 
des les cites d'algunes dotzenes. En els escriptors d'avuy hi son clares semblants mane- 
res de dir. Careta. (Brosta pi. 53.) De regades hi han bestioles que si poguessen parlar, 
quasi foren con nosaltres. 

Es molt espressiu l'us del pretèrit imperfet d'indicatiu en comptes de la forma — ria 
en períodes irreals de present y futur. (Tirant. II. 71). Si ros tiuguesseu tal desig com 
mostrau hauer; nom deuieu ser iure sinó ros venir açi. (ib. I. 97.) Mil ducats d or valia 
aquest cavall si no tingues tant gran defalt. Dant. (Infern. 27-70.) 

Es cert lo meu creure venia enter 

si no fos lo Gran Presta qui mal pr ena. 

(Juan a una condició impossible se li vòl donar mes fòrsa d'espressió, s'usa de 
vegades el període real, com en el conegut eezemple de Ciceró, haec si tecum. ut dixi, 
/>atna loquatur, nonne iupetrare debeatr Més fondo encara es el sentit real de nostre 
llenguatge familiar al posar en comptes del plusquamperfet de subjuntiu el present 






- 147 — 

d'indicatiu en totes dues proposicions o sòlzament en una. Del Bosch (Guideta. 
I. pi. 85). Sijoséaxò, no m'hi atrapen. Oller. (Febre d'or. III. pi. 71). S'interna al tocador 
a despullarse ab una agror al cor, que si l'home gosa, fuig d'allí. Genis. (Noveles, pi. 43). 
Jo li corria al darrera per rebatre! per l'ull de l'escala, com ho haguera fet, si la mare no 
ni atura. Pons. (L'Auca, pi. 212). Si hagués sabut que la Pepa 's permetia aquells luxós, 
beu segur que hi mou un escàndol. De vegades en el verb principal s'hi posa l'imperfet 
d'indicatiu ab la significació de plusquamperfet o d'imperfet de subjunctiu. Vilanova. 
(Quadros, pi. 67) Sinó' m trech el llautó dels vigotis, n'era víctima. Bosch. (Montalva, 
pi. 13.) Si en Víctor no s'hagués trobat alia a punt per de tenir te. queyes dius el gorch. 
Genis. (Noveles, pi. 223). Si jo hagués estat l'home d'avaus, de tots dos no 'n tenia prou 
per beure. Aguiló. (Romancer, pi. 278.) 

Si ' m fosseu sogra y no mare, 
no se que us faria fer: 
moriau a cops de pedra 
rossegada pels carrers. 

Vilanova. (Quadros, pi. 168). Si tingues un arma, li tirava un tiro. 

Finalment en tot s'ha de pensar en aquella lley psicològica de M. Kluge citada avans, 
o sigui '1 punt de vista en que 's posa l'autor, lo qual dona llòch a inflecsions les més 
variades, y fins a anacolutes que no tindrien esplicació. Vegis ab quina gràcia la Druda 
de nostre romancer passa del sentit real al irreal. (Romancer, pi. 236.) 

Sàpigues qu'es D. Franciscà 
no ' m ca Iria pas vestir. 
Si li es el marit qu 'arriba, 
me ' n aniria a vestir. 

Y fins en la metexa proposició passa axò de vegades. (Tirant. II. 143.) Si amor 
hagués alguna cosa de certenitat, yo vençuda te prech per amor de tu sapia noua certa. 

V. EQUIVALENTS DEL PERÍODE IRREAL 

i. er L'infinitiu precedit de la preposició a. Pons. (L'Auca, pi. 6.) A dur calses com 
ells. y a anar estudi en lloch de costura, ningú s'hauria adonat de sou sexo. (Ib. pi. 190.) 
A convertirse en polla d'iudia.fus al vespre no hauria clos el vano. Careta. (Conseqüèn- 
cies, pi. 196). A no ser vostè qui es, hauria fet un disbarat gros. 

2. on L'infinitiu ab la preposició de suplèx el període irreal de present y futur. Pons. 
(L'Auca, pi. 235.) Val mes que fem el desentès: de tomàrloshi ara, fora descu- 
brirnos. 

3." El que 's posa en comptes del si. Vidal y Valenciano. (La Pubilla, pi. 83.) Jo 
que fos de vos, miraria de veure a V avi de la minyona. En aquest cas ab tot y ser 
irreal, sembla que hi repugna l'imperfet d'indicatiu. No obstant en lo Sompni de Bernat 
Metge, (pi. 191), trobo '1 següent eezemple: Nos poria trobar algun vell bauos... que elles 
per marit rebuiassen, solament quel veien rich e opulent. 

4. rt El relatiu suplèx una condicional irreal, però aquí no hi entra l'indicatiu. 
Soler. (Kèmpis, pi. 51.) Oh! aquell qui may cercàs alegries transitòries! aquell qui may 
s'ocupàs en coses del mon, quina coucieucia més pura servaria! 



— 148 — 
5- nt De vegades hi manca la partícula si. Aguiló. (Romancer, pi. 236.) 



(Ib. pi. 334 



Sàpigues qu'es D. Fruucisco, 
no m ca Iria pas vestir. 

No fos pel dir de la gent 
jo aniria a acompanyarte. 



A formes elíptiques del període condicional irreal poden reduirse: a) espressions 
en que hi falta el verb condicional. Bosch de Tr. (Montalba , pi. 138). Sens ell, noya, 
prenies un bany general de cap a peus. — b). Gran número de formes optatives irreals ab 
diverses partícules o sense elles, que poden vèures en el P. Nonell. Gramàtica, 
pi. 206 seq. 

VI. DIFERENCIES DEL PERÍODE IRREAL Y ALTRES FORMES 

El període irreal no s'ha de confondre: 

i. er Ab el període real directe que tingui igual forma o sigui ab el que porta el 
n.° 2 en el § I. Vilanova. (Plorant, pi. 74). Si una fadrina s 'esqueya a tenir la cara ala- 
badora,y em venia atret, li divulgava ab tota prudència. Aquí es real, mes podria ser 
irreal sense treure'n ni posarhi, si s'ho portava el sentit de la frase. 

2. 0n Ab el període real indirecte. Segons la doctrina de la correspondència dels 
temps, quan la proposició principal del període condicional passa a ser subordinada 
d'un altre verb, per correspondre a n'aquèst, pòt ser haurà de mudar de temps sense 
cambiar de significació, y sent real pèndre la forma irreal. Escriu Bulbena. (Raconet, 
pi. 9.) DigucrcnlosJü que si per ventura anaven a Siv 'illa, que se'n vinguessen ab ells. Treta 
la dependència del verb digucrenloshi, o be en llenguatge directe, quedaria: Si per 
ventura aneu a S/v/lla, veniu ab nosaltres. Proposició de sentit real, còm se vèu, que per 
mòr del verb digucrculos/ii s'hagué de posar en pretèrit imperfet. Es molt de notar 
aquesta distinció, perquè no donem còm propi de nostra llengua lo que seguèx les 
regles comunes a totes. Alguns dels eczemples que posa M. Alcover en ses Qüestions 
de Llengua y Literatura Catalana, pi. 516, estan en aquest cas. 

3." Tampòch s'hi de confondre ab el si dubitatiu, causal o absolut de que se 'n 
poden veure eczemples en la Gramàtica del P. Nonell, pi. noy 1 1 1; còm tampòch ab 
les proposicions interrogatives indirectes, còm aquesta: Aguiló, (Romancer, pi. 173.) 

Me vingué en el pensament 
si don Jordi se casava? 

4. rt El si també pòt ésser adversatiu. Dant. (Purgatori XV. 127-129.) 

Si haguesses, d/x ell, cent cubertors 

sobre ta cara, no 'm fora gens dus 

tot pensament, quant que quant petit fos. 

X es molt de notar qu'encare que les partícules adversatives [encare àdhuc, etc.) 
110 admeten l'imperfet d indicatiu en la significació irreal, l' admet el si adversatiu. 



— 149 *— 

Soler. (Kèmpis, pi. 96). Si pera ésser tal doncs un home tot lo seu, seria com si ■ no 
hagués donat res. Si fes la mes grau penitencia, encara faria poch. Si aprengués totes 
les ciències, encara estaria lluny d' aquesta. Y àdhuc que tingues una grau virtut y una 
molt fervent devoció, encara li mancaria molt a saber. Tots els incisos son adversatius 
y en tots hi cauria be l'imperfet d'indicatiu, mènos en el darrer que porta la partícula 
adversativa àdhuc. 

He insinuat al principi que no teníem construcció pròpia per les condicionals pro- 
bables, còm la tenen el grech, el llatí y també '1 castelhà. Nosaltres usem indistintament 
de la forma real y de la irreal, segons que volguèm donar a la frase cert tint de major o 
menor realitat; y del context en deduim la significació. L'equivalència del imperfet 
d'indicatiu ab les formes reals queda demostrada casi be en cada apartat del llibre de 
les Costums de Tortosa. Còm tot son lleys y preceptes, resulta que tot el llibre es un 
texit de proposicions condicionals, en les quals la condició 's posa tant aviat en present, 
còm en pretèrit imperfet, còm en futur d'indicatiu, sempre ab idèntica significació. 
Entre 'Is centenars d'eczemples que podria citar, n'esculliré tres o quatre d' aquells en 
que 's barrèjen els temps en una metexa clàusula. 

Present y imperfet. (2-9- 13.) Lo procurador pot menar lo pleyt que li es comanat, 
... si/s hereus del mort 710 y contradexen, la part aduersa ans del pleyt començat excepció 
no liposauen. (2 - 11 - 2.) 

Present y futur. (2 - 9 - 14.) Si procurador guaaynara o guaayna aqucla cosa que 
demana... tot o deu restituir. (2 - 76 - 6.) Si algú es pres per força o per paor prometrà 
donar alguna cosa a algú... ni cyl ni la fermança no son tenguts en re. 

Futur y imperfet. (2 - II - 2.) Si algú farà los negocis daltrc profitosament, ha actio e 
demanda... Mas si les coses al senyor deylcs no eran profitoses, ningiDia actio ni demanda 
no lui. 

Per acabament noto que també 's troba alguna vegada lo plusquamperfet d'indicatiu 
en sentit irreal. (Cost. Tort. 2 - 15 - 3.) E si neguna cosa per aquesta rao lo menor del 
altre presa auia, dcule restituir. 



150 



Tema IX 

Sobre procedència y ortografia de la x catalana. 

D. Víctor Oliva, de Vilanova y Geltrú, en defensa de les seves conclusions. 

La xex té en català fins are dos usos: 

a) uns cops representa el sò corresponent a 

eh francesa (c/zemin, croc/iu, bouc/ie) 

se italiana (.sriocco, la^dare) 

sli inglés (.y/zooter, puslring, rai//) 

scJi alemany [schúït, meersc/iaum, blauli^r//). 

b) alttes cops representa els dos sons de la lletra grega E ksi, en francès, català 
y altres llengües; aquests sons son les y kz, y es molt curiós qu'en axò hagi 
usurpat, el lloch d'aquesta, dexant el seu valor de che. 



Tenim donchs qu'el primer valor (a) de la xex, valor desconegut dels llatins y dels 
grechs, se troba ademés en portuguès y en gallech y també casi idèntich en el castellà 
antich, de manera que podrem anomenarlo, pera major claretat, valor o sò ibèrich, a fi 
de distingirlo del valor (b) que també té en totes les demés llengües y qu'es el propri 
grech, encar qu'els grechs el representessin per signe distint (E). 

Se poden mencionar en agrupació apart, les paraules que venen del grech, per que 
encare que moltes han atravessat el llatí sens alteració, altres han sigut directament 
importades per l'erudició en temps moderns, ont la X grega propriament dita, qui tenia 
el valor kh o eh forta, sona en català: 
com s : en cirugià. 

com /' : en arquitecte, arquebisbe, caos, quimera, monarca, eucaristia, 
com x : en arxiprest, arxiduch. 

El sò ibèrich de xex en català, correspon a les lletres llatines : s, a la doble ss, a 
l'agrupació se, a la c y a la x metexa, sobre tot quan forma part del aficse privatiu 
lo de procedència ex, qui també s'usa sol y ab igual valor, com a adverbi. 

Mossèn Grandía (l > estudia detingudament la formació de la xex en quatre fases, 
que's poden resumir: 

origen llatí: bassus fascia buxum piscis. 

i , a fase: bays faysa boys peys. 

2. a fase: baxs facsa boxs pex. 

3. a fase: (aparició del xex inicial). 

4. a fase: (aparició del sò fort, eh o doble xex.) 



(1) Gramàtica etimològica catalana del Rnt. Mossèn Marian Grandía, Pbre. Sarrià-Barcelona, 1901. 






— 151 — 

Tenim donchs que si es admissible la teoria evolutiva, diguemne cl darwinisme de 
les paraules, tant en els sons com en llur escriptura, ;perqué no s'ha d'admetre una altra 
fase d'evolució que faci concordar lo escrit ab lo parlat? Axis tindríem: 
escriptura actual: baix faixa boix peix. 

escriptura proposada: bax faxa box pex. 

Donem a seguit un arreplech de paraules agrupades segons la transformació qu'en 
elles ha donat lloch a l'aparició del xex\ 



Procedent de la s llatina (en aquest cas no es molt estable; uns compostos son 
en x, altres en s, o c dolsa). 



. 



Xiular de sibilare; però també eezistex en mallorquí ciular, y en certes 

comarques tarragonines. 

axophtch, redós, de sub-pluvium, també 's diu sopluig, contra la pluja, y soplu- 
jarsc, axoplugarse. 

axordar de ad-surdus, adsurdare t fer tornar sort; en francès antich se 

deya xort, per sourd. 

ximi de simius, mico. 

xexanta de sexaginta. 

xevigot de serum, castellà suero. 

bexest de bis-sextus, dit axins perquè '1 dia 6 de les calendes se deya 

dos cops, bi-sexío, calendas Februarii. A notar qu'en català se 
diu any de bexest o any que fa bexest y no any bexest, com en 
castellà, aüo bisiesto o en francès, annèe bisextile. 

axarmentar de sarnicntum, sarment. 

cax o cuax de quasi. 

(anticuat, per 

casi). 

ca xa de capsa, y'ls derivats caxer. encaxar, etc 



rocedent de la doble s llatina (ss) 



bax de bassus. 

grux y mallor- 
quí gruxa de grossus, llatí vulgar, potser derivat del crassus del llatí 

literari. 
grex, grexòs de crassus, en francès se troba crasse que vol dir grex y també 
ensrexar. brutícia. 



152 



Procedent del grupu llatí se. Aquest grupu alguns cops se conserva: 



pex de piscis, pex. 

naxe, nexe, na- 

xensa,... etc. de nascere. El participi fa indiferentment nascut o nat. 

xerrach, de scindere, tallar, però estisores, per scissores, de scissor. 

crèxer, de creseere, que també dona crescut y crescuda. 

conèxer de cognoscere. 

fa xa, faxar,fex de fase/a, en termes médichs se conserva fescia, 

apexir, apc- ' 
xar, [C. deP.) 
tractar be, fer 
bons tractes, 
donar bon 
menjar, pe- 
xct, tira pe- 
xet.', donar 
pexet, tall- 
pcx, certa 
part de la 
carn de bou, 
vedella, etc. 



de pascere, pastar, menjar, alimentar, mantenir; el passat pas- 
tum, dona pasturar. 

D'aquesta arrel ne ve el francès repas y rcpaitrc (p. rep/f). 



Procedent de la c llatina. 



xicoira 
coxí 

conxa, (cast. 
colcha) 

xa/est (mallor- 
quí). 

xa riuada o / 
xermada j 

botxar (Riba- 
gorça) y boxar 
(Mall.) 



de cichorea. 
de eulecus. 

de cu/cita, (francès courtepo/ute, de cu/cita puucta). 

de ce/est/s (?) 

terme de cultiu molt usat a Sitges, en francès cJiarnwie y 

c/iar/u/7/e, del llatí carpiuus, en castellà carpe. 



com el francès bonger, bellugarse, moure's; de bu///care, bullir, 
estar en bullida, per bulliré o buttare. bullir o fer bombolles, 
(et. Stappers), de que també vindria bellugar, que té 7 mete.x 
sentit. 



«53 



Procedent de la x llatina. 

axella de axilla. Els escriptors llatins de l'època gòtica, com Sant Gregori 

de Tours y Sant Isidor de Sevilla, escrivien ascilla y ascella, formes 
de traspàs (segons Diez). 

buxeda \ com en italià bussola, capseta, capsa de fusta. 

box \ de biixeus, box, en cambi tenim bujola y buyola, recipient de fusta, 

laxar, lexar de laxaré, laxus. 

modern dexar 

y també llexa, lloch ont se desen els plats. (Camp de Tarragona.) 

xaró, xa ni eh, 

xaronada de xer, tal com se trova als mots xcranipclincus, de color de fulla 

seca de vinya y xeranticus. 
panxa de pantex, ventrell, budellada, que també dona panteig, pantejar, 

moviment produit per la respiració cansada, que fa anar y venir pit 

y ventre. 



En cambi hi hà casos en que la x llatina ha donat s en català, y es, quan en general, 
precedex a les lletres t, p: 

esplet de expletum, explere, esplicar, desenrotllar. 

mes tall, vies- \ 

tura . (Cost. / 

de P.) barreja) de mingere, mixi, vütxiini, barrejar. 

de grans/ 

ni is to. 



saig-, com . 
quidiuespert j 
dels mercats, i 
o fi el contra s-\ 

te, satjonia\. exa g erc ^ apreciació, estimació, càlcul del preu, valor o mèrit. 
la calitat de/ 

tal, enseig, y\ 

ensaig, ensa- \ 

far, ensat- \ 

jar y ensejar. i 



— 154 



xex procedent del preficse ex, quan aquest significa supressió, privació. Pert la e inicial; 
emperò hi hà casos en que \s conserva. 

xalar y axa- 

de ex -ala -re, de ala. 

de ex-aperirc, de aperire, obrir, badar 

ide cx-orchus, de orquis, en grech, testícul. 

mal ús del temps feudals, en virtut del qual el senyor s'incau- 
)tava dels bens de qui moria sense fills. 

de ex-amplare, Pacuvius, (apud Nonium) usa al verb. amplare indi- 
cant-lo com un idiotisme. 



de ex-Jiauriri; de Jiauriri, passat haustum, treure aygua, vuydar una 
cosa, indica la procedència '1 passat axút, de ex-Jiaustum, en cast. 
ex-Jiausto. 



lar 
xapar 

xorc, 
exorquia 

axamplar, 
axamplis, 

axugar, secar 
una cosa; ant. 
exaugar y 
e x u g a r , 
ax a u g ar , 
treure barca 
del mar, va- 
rar-la. 

axut, part. 
passat, 
també hi hà 
qui diu 
axiíar 

axam, axa- 
menar 

axorbir, des- 
calsar 

axonar , cu- \ 

llir la fruytal 

dels abres, ^de ex y onerare, pesar, de onus, oueris, pes. 

treure'ls fulla \ 

seca, 

axilar 
axarcolar 
axaus, premi 
que dona en 
la venta al 
encant el qui I 
's queda Ini 
pessa al qui 
fa pujar la 
dita. 



que podria ser de exuere, sup. exutum, treure afora, despullar. 



de ex, y agwen, de agere, conduir, portar, guiar, menar. 

de ex y orbare, privar, separar, treure, dividir els ceps, allunyar, 
d'ahont orb, cego. 



de ex y insula, illa. 

de ex y sarcularc, escardar, també sarrire. 



de ex y arra, ce, o arrabo, onis (ex-arrabo, ex-abo, ex -au, axau.) 
Per la disolució de la labial, qu'en català, com en francès dona '1 
diptongus au, p. ex. asírelau, à'astrolabium. 



— i55 — 



exir, exida , 
celobert, pati 
tencat en les 

cases de vila,, 

. , > de ex y ire. sortir, en llatí metex va eczistex extre. sortir. 

exidor , sor- 
tida, reexir, ' 
desexintent, 
sobrexir. 



a xancar , 
axancarrar, 

axancarroA 

joch infantils del llatí ex y '1 germànich ancha, anca, aixa. 

equivalent al 

la marc 11 c 

francesa. 

xuglar de ex y urgerc, extrémer, empènyer, pitjar. 



mencionarem ademés alguns mots procedents del castellà y del francès, per ser molt 

nombrosos: 

del castellà, tenim 

fexta, per 

data, defec/ia, f. defec/io, per JiecJio. 

xavo de ocJiavo. 

xato de cliato. 

tat xa do sis- 
tema de bro- 
dar per qua- . 
, , . /de decliado. 

dricula. 

(en fr. point\ 
de mar què). 

I ■ 

L'etxura, het- 

x:irat termes de modista, de hecliura, de hacer, com cochura de cocer y 

costura de coser. 

xurrapas de zurrapas. 

xinriacas de zurriago, de zurrar, que per altra part dona surra. 

xulo de chido. 

xisto de chiste. 

matxo de mac/io, per mul, que 's diu en algunes comarques. 

del francès 

xagrí de chagrin, nom d'una pell de relligar. 

clixé de cliché, que se suposa una onomatopeya. 



- 156 - 

cuxè de couché, qui a une couche, qui té una capa d'altre cosa. 

xambra, chambre, ròbe de chambre; però usat en català com a sach d'estar 

per casa les senyores. 



Y després de totes aquestes mostres, que poden donar ab llur aprocsimació, regles 
d'etimologia que permetin aclarir la procedència d'altres mots, quin munt ne queda en- 
cara de paraules estranyes, sens cap filiació aparent, sens cap indici que pugui 
servir de guia. 

' ' ' ' ' I en Roque Rarcia ho vol fer venir de coxa, cuxa, perquè la barra se 
caxalary ca-\ , 111 mm 

J ipot comparar a la cuxa de la boca (!!!!) 
xalacia } 

axerit despert, viu, y també grill y xitxaret-lo, en mallorquí axurivit. 

xalarse posarse còmodament, disfrutar d'una cosa, y en mallorquí xalcst, 

agradable, ahont fa de bon estar. 

xàfec pluja, y xafagor, calor atuidora, de xafar (?) 

xulla quan una noya es molt poca xulla, es ximpleta o voluble, en gita- 

nesch xullar o xollar, per tallar els cabells a ran de pell. 

xorxcr brut, porch, que no sigui com sorcier, en fr. bruxot (no ha donat Hort, 

per brut, en 11. luridus, groc.) 

xerrar potser de sarrire, cusir, qu'ha donat sàrria y sarrió (?) 

mox en mallorquí, carabassa. 

bòlitx un joch d'atzar, bolitx y bolitxa, bales de jugar de petit tamany. 

ca lax , cala- 

xcra, es duptós que puguen referirse a caxa. 

mex per bè, moltó o ovella. 

xònccJi que diuen al Ribargosa, per vedell. 

britxa, caputxa, /aixa. latxeres, nioxiua, xugla, xurigucr, termes del llenguatge 
dels pescadors. 

xaragall, petita corrent d'aygua. 

y tants altres si haguéssim de seguir per aquest terrer, tant fèrtil en conjectures, a 

força d'anar barrejant paraules; comparantles entre elles y cambiant la manera d'escriu- 
reies, potser arrivaríem a trobar totes aquelles minúcies genealògiques qu'ostenten ab 
orgull els mots ben documentats. 



Quan la x té el so pròpiament ibèrich, s'ha d'avisar, fins arc, al llegidor, fent prece- 
dir la consonant per una /' absolutament àtona, donantse l'anomalia de que un sò, essen- 
cialment simple com es aquest, s'hagi de representar en la majoria de les llengües per 
dos signes, me-ntres que, per un respecte potser eezagerat de la tradició, millor dit, per 
una lamentable rutina, seguex la x, signe senzill, corresponent, a un sò doble, es y en 



— 157 — 

català y francès, a dos, es y cz. No hi hà pas més motiu per conservar el doble valor de 
la x que per usar encara avuy en dia la <psí (ps) y la digamma, (gg), lletres dobles 
que'ls grechs clàssichs conegueren, ab tot y que l'agrupació representada per la primera 
se dóna avuy encara molt sovint. 

Seria curiós poder seguir pas a pas totes les solucions o conats de solució qu'a 
través del temps s'han donat en català a la qüestió avans esposada. 

En un testament d'En Gyem de Tamarit, pergamí datat a 6 de Juny de 1354 y 
procedent del monestir de Santa Maria d'Alaó, a Sopeyra (provincià d'Osca), se distin- 
gex la xex grega de la x ibèrica fent precedir aquesta per una y grega, sobrepujada 
d'un punt (l) segurament pera distingir be aquesta y, signe mut, de les altres dues lletres 
semblants, o siguin la i llarga o iota que molts cops pren el lloch de la /, y el signe et 
representat per un tret molt semblant als dos. 

Una altra cosa que'ns ha semblat poder deduir de la lectura detinguda del 
llibre de Constitucio)is de Catalunya, edició gòtica ( a ), consistex en traduir per x el sò 
ibèrich y per xJi el sò grech de xex ( 3). 

sona xex : entre vocals : vexells (XVI) conexer (LXXXlll) puxa, vexacions, 

(lxxxiy, volt.), exellat (xcill), axicom (xcvi), 
exira (xcvm). 
en fi de paraula : aximatex (p. LXXXlll) introduex (p. LXVl). 
sona eh: empatxants (LXXXY)tatxació(xcvili, volt.), tatxar 

(c) empatxament (CCLVI). 
sona es : precedint consonant: exprimir (lxxxiii), excelent CCLV volt.), expre- 

sament (XCVII volt.) expedició (CXVIII, y per axò 
quan volien que la x entre vocals sonés es, la feyen seguir per una consonant muda. 
p. ecz.: exhigidors (p. XVlll) y exhigir (p. XCVlll), y segurament qu'aquesta h no te res 
que veure ab l'etimologia. 

En el segle disset veyem usat, a nostra conexensa per primera volta, la x desdo- 
blada, es a dir, representada en son valor grech per es y es en un follet de poques 
planes anomenat Tacsa dels preus de les coses y publicat a Valencià. ^K 

Però aquest precedent, y altres que'n degueren eezistir foren completament oblidats 
en la nostra Renaxensa. Els poetes renovadors comensaren a escriure català posant la /' 
abans de xex ibèrica y molts cops usant tranquilament la eh castellana pera expresar 
aquest sò; altres escrigueren igual els dos valors, refiantse de l'intuició del llegidor per 
que 'Is distingís en la lectura. Però desseguida qu'als entusiasmes dels literats succeiren 
els estudis dels gramàtichs, saltaren a la vista els inconvenients dels dos sistemes. 



(1) «it. altra archa que fo de na Capdenyla leiyx a la apolana de tots los altres bens meus sitis y mobles leiyx hereu 
universal a marià roseta neta mia » 

(2) Falta la portada; segons el colofó: Acaben les dites constitucions, actes e Capítols de Cort en la present obra 
stampats qui han sguart al bon orde de la justícia civil e criminal e altres coses útils del principat de Cathalunya per 
Jaume de Vingles; a despeses de mestre Bartomeu Aguilar libreter del general del principat de Cathalunya. A dos del 
mes de Novembre. L'any mil cincheents e deu. 

(3) Axò per lo que 's refereix al català. En la colecció d'inscripcions llatines d'Espanya coleccionades per En 
Hübner se troven— moltes es per x, segons me digué Mn. Alcover. Els primers a qui 's presentà el problema, el resol- 
gueren de la metexa manera que nosaltres proposem. 

(4) Se conserva en la Biblioteca-Museo-Balaguer, de Vilanova y Geltrú. 



- i58 - 

Als derrers anys de la centúria XIX, s'inicià la tendència, a nostre entendre desti- 
nada a predominar, de separar la x composta, y de distingir ben clarament els dos sons 
a que correspon. 

El Pare Nonell, en son Anàlisis Fonolbgich ortografich, (1896) y en sa Gramàtica 
(1898), En Joseph Poal y Jofresa en sa Grafia elemental y per fi Mossèn Antoni Maria 
Alcover, usant axò en totes les seves publicacions y esplicant les raons en que 
s'apoya to, han atret l'atenció sobre tema tant important, y val la pena de somar tots 
els esforsos a fi de conseguir la victorià, que sens dubte ajudarà a la catalanisació de 
nostre idioma, avuy encara tan malmenat per influencies forasteres. Cal també sols 
recordar ahont paren els plurals femenins en as, imposats per la moda castellana y que 
una coratjosa campanya seguida ab constància per L' Avenç ^ ha vingut a desterrar. 
Ara encara s'escorren en la correspondència epistolar per una remanencia de la costum 
y en alguna qu'altra noticia de periòdich, feta a corre-cuyta; però la victorià de les es 
es decissiva. 



Acoblant els mots d'escriptura duptosa en series afines, resulta qu'hem necessitat 
fins a 18 divisions y axò sol ya vol dir que hi hà divuyt ocasions de confusió possible, (3) 
que no seran res, si's vol, pera 'Is erudits y pera 'Is qui coneguin més d'una llengua, 
però '1 lector apressat, topa en aquest terrer, com en altres varis, ab tals dificultats, 
qne la majoria de vegades abandona l'escriptura del català y 's dona vergonya de la 
lectura en veu alta W. 

Val la pena de passar una ullada ràpida a les paraules que, com a mostra, hem aco- 
blat, escribintles ab la grafia actual. 



(1) Bolleti del Diccionari de la Llengua Catalana, tom. III, N. 4. 

(2) En realitat ja portava origen de la restauració dels Jochs Florals. Els de tendència castellanisadora, y per lo 
tant, partidaris dels plurals en as, anomenaren als adversaris: els as-es, esa dir els partidaris de que les as se tornin es. 

(3) Ademés s'ha de recalcar el cas en que la paraula, en composició, vingui a fi de ratlla y's tingui de dividir per 
l'indret de la xex; p. c: baixar, ajlui xar,obt baixar, afluixar, aneu a sapiguer en quin dels dos casos esmes 
desastrós l'efecte en la lectura. 

(4) Els grans arguments pera sostenir la conservació de la i muda abans de la xtx t es que hi hà comarques catala- 
nes en que encara's conserva en la pronunciació aquesta ;', mentres qu'ab aquest sistema lo que's conseguex es qu'al 
llegir la transcripció d'una conversa un ho sàpiga si'ls interlocutors pronuncien la i o no. 



— i59 



Designació 
del grupo 



VALOR 
fón ich 



I 

II 



III 

IV 

V 
VI 



VII 
VIII 

IX 

X 

XI 

XII 
XIII 
XIV 

XV 
XVI 

XVII 

XVIII 



REPKESENTACIO 
ACTUA], 



ECZEMPLES 



CS 
chs 



ce 



ks 



kz 



eh francesa 



xe 



x 

x (inicial) 

x (medial, precedida 
de consonant) 
(x final) 



eh 
(sò castellà) 



ix, medial 

x precedint la i 
x, seguint au 
ix final 

tj 

ie 



tx 



sacsejar, llacsó, sacsó. 

fiachs, sechs, ruchs, pochs, porchs, 
suchs, esvoranchs, sanchs, rechs, 
blanchs, amichs, públichs. 

raccions, facció, friccionar, accio- 
nista, introducció, atracció, ficció, 
reducció, paccionar, (ant.) 

lavant, luxe, flexió, axioma, luxa- 
ció, fixar, anexió, complexe, co- 
nexió, fiuxió, mixte, afixe. 

excèntrich, excessiu, excepció, ex- 
citant, mixció. 

examinar, exigir, existir, exordi, 
exacte, exemplar, exageració, 
exhalar, exhibir, exorbitant, exi- 
ment, exuberant. 

explicar, extreure, extradició. 

xerrar, ximplet, xorch, xaloch, 
xop, xup, xipoll. 

marxa, xarxa, clenxa, llanxa, plan- 
xa, ninxo, pinxo, ranxo. 

ix, pix, Flix, enguixar, y en algu- 
nes formes verbals valencianes 
com: seguix, partixse. 

reixa, caixa, amoixar, baixar, quei- 
xal, cuixa, fluixesa. 

reexir, Eximenis, ruxim, axilar. 

rauxa, nauxer, disbauxa. 

moix, queix, boix, fluix, calaix, 
peix. 

fatj (y fatjeda). 

boig(y bogeria). 

roig (y rojor), enuig (y enutjar), 
ormeig (pi. ormetjos), puig (y 
pujol, pujals), estuig (y E 'estotjar). 

fetxa, esmotxar, empatx, cotxar, 
acotxar, (acostar, Camp de Tarra- 
gona), cotxera, gavatx. 



— i6o — 

I y II 

Són molts els qui confonen en l'escriptura el grupu I ab el II, tant per posar les 
paraules, molt poques, del primer ab eh, com per'escriure sens la h muda els plurals de 
les paraules acabades ab c. Aquesta // seguint a la c ens sembla l'última reminiscència del 
ús dels primers segles fins al segle XVI, en 'que 's posa eh per expresar el sò k o c 
forta, com fa l'italià avuy en dia encara. Mossèn Grandía defensa la conservació de la eh 
final alegant que després de la c se sent una aspiració que té d'espresarse d'una manera 
o altra; a molts aquesta aspiració no 'Is ha semblat més que l'emissió automàtica d'ayre 
pel retorn de la llengua d'una posició extrema a la normal. 

S'ha d'observar que tot sovint se posava, en temps dels trovadors, es per ts, confusió 
qu'encara establex avuy el poble entre les dues agrupacions: axis tenim llacsó o llccsó, 
nom donat (Costa de Ponent) a una herba lletosa, qu'evidentment s'hauria de dir llctsó, 
(en el Ribagorsa diuen lletrerd) y 'Is codis de l'època dels trovadors posen: jaxía o 
jazía, per jatsia, malvaix, per malvats {l \ 

III y IV 

Potser uns puristes eezagerats trobarien que no es igual el sò de ce y de se en les 
paraules d'aquesta agrupació al de es o chs dels anteriors, però se necessitarà en tot cas 
mirar molt prim per donar-los rahó y 's podrà assegurar, sense pecar de massa atrevit, 
qu'en el parlar vulgar, se confonen en absolut. 

En la sèrie III, es a dir, quan se donen dugués ce devant de z, equivalent al grupu 
llatí ctiy seguit d'una vocal, el castellà ha convertit la t en c, perquè ab e la pronuncia- 
però el castellà no te cap rahó de ferho axis a nostre entendre. No veyem als pagesos, 
escriure acsió en llurs cartes, ells qu'escriuen tal com parlen? Donchs perquè no hem 
de seguir-los? Pronunciarà algú diferent acció, d'acsióP... ens costa de creure. De totes 
maneres, mentres no s'unifiqui el valor fònich de la c, no seria inconvenient gros el de 
fer equivaldré al sò ks les lletres ce devant de e, i y es en tots els casos. 

Quan se trova l'aficse llatí ex, representatiu de procedència o privació, devant de 
paraula comensada ab c, se forma un grupu de tres consonants esc que ningú s'amoina 
en pujar y baxar; aquestes paraules se diuen: 

ecèntrich, ecessiu, ecepció, ecitant. 
o be escèntrich, escessiu, escepció, escitant. 

o be ecsèntrich, eccessiu, ecsepció, ecsitant. 

Y ya 's pot ben dir que l'última forma es la menys usada, la que fa més sabi, en 
una paraula. Aquesta múltiple pronunciació del metex mot es deplorable; s'ha d'adme- 
tre, però no 's desterrarà que no s'escrigui la paraula segons la forma de parlaria que 's 
declari millor. A nostre entendre, es la segona qui té la ventatja de conservar la pri- 
mera lletra del arrel facilitant les aprocsimacions etimològiques, sempre profitoses. 
Quan aquesta primera lletra del arrel no es la c ya s'ha convertit la x, fins en castellà y 
tot, en s, axecantse generals protestes conira 'Is qui adopten la grafia etimològica, seguint 
ecsitacions de l'Academia Espanyola de la Llengua. Aquestes paraules sols per memò- 
ria les hem indicades en el grupu VII, ya qu'encara hi hà qui 's dexa seduir per l'aparensa 
mes sabia, més oficial qu'ab la x tenen. 



(1) F. Diez. — Grammaire des langues romanes. París, 1874. 



— i6i — 

V y VI 

En general se pot dir que la ksi grega sonaria kz en català quan formi part de 
l'aficse ex, y ks en els demés casos. En francès la distinció es purament intuitiva. 

En inglès hi ha tendència a a representar per dos signes el doble sò de la xex 
d'origen sabi y a simplificarlo quant se troba devant d'un sò semblant: p- e. ecstasi, 
ccstalic, cccentrical. 

En molts manuscrits del temps dels trovadors, generalisant l'empleo de la xex 
grega, l'usaven en els plurals de les paraules acabades en e, per ecsemple. Roman de 
Jaufre í 1 ) y en altres que posen: amix mendix, donx y fins formes verbals dix, afix, y 
en altres amics, mendics, doncs, dics, afics. 

VII a XIV 

Els casos en que la grafia actual fa sonar ab sò ibèrich a la xex, son en realitat 
cinch: en principi de paraula; en mitx de paraula, quan la precedex consonant; en fi de 
paraula quan la lletra precedent es i; y per donarli en mitx de paraula quan no la 
precedex consonant y en fi, quan no la precedex /, se li hà d'anteposar, una i signe, una 
i muda, qu'enreda no poch als estrangers que volen estudiar el català y als nostres 
propis compatriotes, quan no son molt entesos en coses de lletres. 

Cal advertit que moltes paraules pronunciades ab xex en les comarques marítimes 
del centre de Catalunya, que son les que donen son contingent més gros al llenguatge 
escrit, en general pronuncien certes d'aquestes paraules, ab tx,. Per ecsemple: aquí 
aquí diem rexa, y a Mallorca reixa; a Mallorca diuen boxar, per moure's, bellugarse, 
empènyer una cosa; al Ribagorsa diuen botxar. 

XV a XVIII 

Les formes de representar en català el sò eh, tant característich de la llengua caste- 
llana, poch han variat desde 'Is temps més antichs, en quant als casos senzills. En 
els temps de major decadència, s'escrigué també en català ab eh. No 's pot ignorar 
que hi hà casos duptosos, qu'indica be Mossèn Alcover en ses Rondayes Mallorquines 
(pròlech del i. er vol. - segona edició). Però aquest estudi ya se surt del tema. 

# 

* * 

Ens sembla prou demostrada, ab tos els anteriors raonaments, l'urgent conveniència 
de que siguin unificats desde un punt de vista fonètich, tots els valors de xex, y ens 
atrevim a proposar a que 's representi 



per x 
per tx 
per kz 
y per ks 



sempre que '1 sò sigui com el francès eh. 
quan sigui el sò el de eh castellana, 
quan el sò sigui aquest, 
quan també sigui aquest sò. 



(1) Lexique Roman ou Dictionnaire de la langue des troubadors, per M. Raynouard. París, 1838. 



IÓ2 



ESMENA AD1CIONAL de Mn. Antoni M-. a Alcover, acceptada pel ponent. 

No 's pot admetre la x en els mots provinent6 del llatí ont la fonètica catalana, com 
la castellana popular, ha convertida la x en s, (v. gr. espericncia, estranger, estensió, etc.) 



ESMENA TOTAL de D. Pompèu Fabra, no acceptada pel ponent. 

A. Procedència. Els fonemes llatins que donen normalment x en català són: x, ps, 
ssi, stí t se davant de e y i. 

B. Ortografia. El sò x pot ésser: 

I. Inicial. En aquest cas s'escriurà (y s'ha escrit sempre) x: xop. 
II. Darrera de consonant. En aquest cas s'escriurà (y s'ha escrit sempre) x: gronxa. 

III. Darrera de i. En aquest cas s'escriurà (y s'ha escrit sempre) x: ix, guix. 

IV. Darrera de a, e, o, u. En aquest cas s'escriurà ix: baix, baixa. (Així escrivien 
comunment els antichs en fi de paraula, y alguns cops dintre de la paraula. La grafia ix 
actual, no es, donchs, cap convenció nova: es senzillament una generalisació d'un proce- 
diment antich, el qual té l'aventatge de diferenciar, en l'escriptura, la x palatal de la x 
doble llatina dels mots savis com axioma, examen). 

Els que no accepten ix, fan la diferenciació de les dues xx, escrivint acsioma, ecr:amen\ 
però aquestes grafies tenen l'inconvenient de no ésser ni etimològiques ni tradicionals. 



D. Joseph Alcoverro y CarÓS, Doctor en Filosofia, y Lletres en defensa de les 
seves esmenes a la conclusió III. 



1.» ESMENA 

Diu la conclusió 3. a d'aquest tema, entre altres coses, am les quals coincideixo, 
que '1 sò de x deu distingirse escrivint TX quan sona com la OI castellana. 

En son lloch representem nosaltres aquest sò per: 

« Tx, quan, no essent final, sona com la eh castellana. 

TJ o TX [o simplement TX), quan, essent final, pertany a una paraula quals primitius 
o derivats porten també TJ o TX en mi tj de paraula (DESITJ y DESITJAR, despatx y 
DESPATXAR). 

io, quan, essent final, pertany a una paraula quals primitius o derivats porten G o J 
en mitj de paraula (BOIGj? BOGERIA, l'río j' PUJADA)». 

Sortim en defensa de l'ortografia tradicional, quan el sò equivalent al de eh castella- 
na es final, perquè entenem que aixis ho exigeix la consagració d'una lley característica 
de la Fonètica catalana, que formulem en les nostres «Lliçons d'Ortografia» de la 
manera següent: 



- 1 63 - 

«El sò xiulant paladial suau (j = g) quan li correspon ésser final de mot, reb una 
doble paladialisació. Ex.: raig (de rajar)] veig (de veure, qui té les formes veges, veges, 
etzètera) » . 

Ara, be: haventhi altres famílies de paraules que, quan no 's troben en fi de mot ja 
tenen la doble paladialisació,. això es, equivalent a eh castellana, creyem que l'ortogratia 
tradicional ja ve de les qui reben aquesta doble paladialisació no mes que quan son 
finals, escrivint en el primer cas tx y en el segon ig. 



2. a ESMENA. 

Diu la conclusió, que '1 sò de x deu distingirse aixís meteix per cz quan se pronun- 
cia com en examen. 

En son lloch, representem nosaltres aquest sò, per 

« X, o en derrer cas per GZ, en paraules qui comencen per EX y sonen com en EXAMEN» . 

A ben poques confusions pot donar lloch, l'ortogratia per nosaltres defensada; puix, 
aquest sò, no més se troba en paraules qui comencen per ex, no haventnhi qui, comen- 
çant aixís, sonin com a es, y podentse comptar amb els dits d'una mà, les que en aquest 
cas sonen com a xeix. No se m'acuden més que eixir y sos derivats, eix y eixalar, 
eixamplar y eixam (qu'escrivim impròpiament amb a). Y encara l'origen d'unes y altres 
paraules, es el meteix, y bo es respectar, podentho fer, aquest origen. Y encara les 
primeres, com fa notar Mn. Grandia, paraules no gayre vulgars, mentres que les segones 
ho son del tot, y en boca del poble, han modificat el sò primitiu compost. 

Però en el cas de que volgués rebutjarse aquesta grafia, qui està d'acort am l'ús y 
l'etimologia, tampoch, atenent a les lleys fonètiques, deuria representarse '1 sò qui 'ns 
ocupa, per cz, sinó per gz\ perquè aixís com no es possible un sò momentani suau 
davant del sò fort de s (= ss) tampoch hi cap un sò fort, com es el de la c, davant del 
sò suau de la z. Aixís, donchs, en examen, el sò de x s'hauria de transcriure, en tot cas, 
per gz, quals sons representa, lo qual fora potser, en la pràctica, un xich violent. 



ESMENA de D. Ramon Goig, no acceptada pel ponent. 

i. er Aquesta i que 'Is uns rebutgen per inútila y altres sostenen com a tradi- 
cional (lo qual casi equival a dir que també la consideren sença valor) de fet l'havem 
convertida en/; lo meteix que va passar ab la i, que per no estar combinada ab cap s, 
cot, no va haver-hi cap inconvenient en representaria per j per distingiria de la i vo- 
cal, com no va haver-n'hi cap en acceptar la v com a consonant y la u com a vocal. 

2. 0n Si la falta d'una consonant equivalenta a una/ actual va obligar als antichs 
a adoptar la x, ix y la ig per evitar confusions, no es just sostindre-ho ara que tenint la/ 
exclussivament com a consonant, nos permet representar tots los sons que 'n deriven, 
sença cap confusió, desterrant formes que si be foren d'utilitat, avuy resulten enredoses. 

Per tot lo qual proposem que de la/, se 'n fassi ús de la següent forma: 



— 164 — 

Josep, vaja, gruj (grujecsacte no gruxecsacte). 

Mitja, mitj. despatj (despatjample no despatxample). 

Jsicra, fajsa. 
Despatjsar, escabetjsar. 

Y si algú s'empeny en volguer començar o en acabar paraula fent sentir la força de 
la eh castellana, poch li costarà representar-ho, lo meteix que si desitja lo valor de xeix 
al final de paraula, com si vol fer la g tal com la pronuncien alguns de la provincià de 
Tarragona. Ho tindrà escrivint: tjsicra, grúj's, despatjs, (/erra. 



— i6s 



COMUNICACIONS 



Del Prof. Pier Enea Guarnerio, Catedràtich de l'Universitat de Pavia. 
Breví Aggíunte al lessíco algherese 

Le concordanze tra l'algherese cd il catalano risultano cosi numcrose ed evidenti 
dalla comparazione istituita nel mio lavoro (l) che parmi superfluo riassumerle ngn che 
indicarle. 

Mi si consenta piuttosto di ricordare che in quello studio io procurai di ricercare a 
quale delle varietà catalane l'algherese si riattaccasse, il che avrebbe portato di con- 
seguenza a stabilire la regione, donde mossero i primi abitatori di Alghero. Infatti, pren- 
dendo a base un opuscolo del Milà y Fontanals^ 2 ), valoroso antesignano de'nostri stu- 
di, io rilevavo che speciali attinenze intercedono tra l'algherese ed il barcellonese, quali 
per esempio l'alterazione che subiscono Ye e Yo atoni, e mi veniva fatto di conchiudere 
che «da Barcellona provenissero i primi coloni, trapiantati da re D. Pietro il Cerimonio- 
so nella città d' Alghero (1354); la quale, anche per questa ragione, non a torto fu de- 
signata dagli antichi col nomignolo di Barceloneta». 

Ma le nozioni forniteci dall' opuscolo del Milà, per quanto chiare ed acute, non sono 
però cosi esplicite da non farci desiderare maggiori determinazioni per toglierci ogni 
dubbio. Nè le altre notizie che ho attinto a studi posteriori, sono valse ad acquietarmi 
l'animo in un'assoluta certezza. E valga il vero. Vedo interamente confermata la mia os- 
servazione intorno ad e e o atoni nell'algherese dalla Grcimmatica del dialetto algJierese 
odierno di Giov. Palomba, il quale a pag. 1 avverte che «se nella forma originaria o nel- 
le corrispondenti forme italiane o catalane, c'è un e o un atoni, il primo in algherese 
si cambia in a, il secondo in u>>, All'incontro, per quel che riguarda lo stesso fenomeno 
nel catalano, il benemerito Alcover nelle Questions de llengua y literatura catalana. 
pag. 415, mi apprende: «Es característich de la nostra llengua desde son origen el do- 
nar el mateix sò a la a àtona que a la e àtona, axò es, un sò apagat entre a y c, com 
el de la e que 'Is francesos diuen muda o la e inglesa de motJier o del participis stolcn, 
spokcn, etc». E ciò conferma a pag. 443 dicendo che fra gli altri suoni la e ha puré «el 
sò apagat per l'istil de la c muda francesa y que 's confon amb lo sò de la a àtona»; e 



(1) // dialetto catalano d' Alghero, nell'Archlvio glottologico italiano IX, 261-364 (1885). 

(2) Estudiós de lengua catalana; Catalan contemporaneo, lenguaje de Barcelona (1875) in Obras Completas, III, 511. 



— if.6 — 

non indicando speciali regioni di tale suono, parrebbe che esso sia comune a tutto il 
dominio catalano, poichè a pag. 444 per Yo atona distingue chiaramente che «dins Ca- 
talunya oriental, Catalunya francesa, Menorca, Ivissa, Sóller (Mallorca) y Alguer (Sar- 
denya), sona com u». Ora, se apro la Gramàtica Preceptiva Catalana del Dr. Marian 
Grandía, a pag. 1 1, leggo: «la e àtona a Barcelona y Girona sona com la a àtona», che 
come aveva già notato «té un sò apagat entremig de a e». E a pag 12: «la o àtona sona 
u en les provinces de Barcelona, Girona, Rosselló y Balears». 

Confrontando le nozioni date dall'Alcover e quelle del Grandia risulta evidente una 
differenza non lieve rispetto all'estensione geogràfica deU' e .' a àtona, onde data codesta 
incertezza, mi è necessario esprimere il voto che delia viva parlata di Barcellona sia pro- 
curata una genuina descrizione fonètica e morfològica con l'esattezza rigorosa che la 
scienza richiede; e dovrei aggiungere che di tutte le varietà e sottovarietà dialettali vi- 
venti sarebbe desiderabile una simile descrizione. Apprendo anzi con piacere che per 
Maiorca l'ha già procurata il Dott. B. Schàdel con lo studio Mundartlisches aus Mallor- 
ca, ma non lo conosco ancora. 

Sulla base di siffatte descrizioni si potrà allora compiere una comparazione esaurien- 
te col catalano d'Alghero e vedere con piena cognizione di causa, quanto codesto ram- 
pollo cresciuto nell'« isola dei Sardi» serbi fede al linguaggio delia madre pàtria e quanto 
se ne distacchi pel diuturno premeré che gli fanno d'ogni intorno gli idiomi sardi, oltre 
che l'italiano letterario. 

Del resto giova ripeterlo, l'algherese non suona esattamente come il catalano, che 
meritamente diciamo letterario, ma ne è una varietà dialettale, le cui caratteristiche, 
da me additate oltre venti anni or sono nel citato lavoro, concordano con l'esposizione 
che ne fa ora il Prof. Palomba nella diligente Grammatica testè regalataci. L'algherese 
sta al catalano come vi sta il maiorchino, il barcellonese e via dicendo. Errerebbe per- 
tanto chi prendesse come saggio delia parlata algherese i bei versi di Ramon Clavellet, 
sotto il qual nome tutti sappiamo che si nasconde il nostro Antonio Ciuffo d'Alghero; 
poichè i suoi versi, ora, cosi gagliardamente efficaci, ora cosi delicatamente soavi, sono 
scritti nella piü pura lingua letteraria di Catalogna M. 

Premesse queste considerazioni generali, in attesa che si compia il voto sopra es- 
presso, chiedo licenza alia vostra cortesia di qui presentarvi una nuova breve sèrie di 
voci algheresi, delle quali altre si riattaccano evidentemente al ceppo originario catala- 
no, altre sono dovute invece all'infiuenza castigliana, altre infine a quella sempre piü 
invadente del sardo. 

Alia I. a sèrie spetteranno: 

algh. magianca «dare la seconda zappata alia vigna per rincalzare le viti», e ma- 
gianchera «seconda zappata, o tempo delia seconda zappata»; non altro per la forma 
che il cat. magencar «aixarcolar las plantes la primera vegada» Saura, e pel significato 
il cat. esmagencar «cavar las vinyas» ib.; se non chè nelle due voci algheresi vedremo 
Xe atone in a secondo la norma propria d'Alghero c l'infinito in -à anzichè in -ar. La 
voce ritorna tal qual nel còrso magghinch Cirno I 37 'zappare la vigna nel maggio' e 



(1) La Conquista de Sardenya, canso èpica; ensaig y versos; Sàsser, Tip. Armònia Sarda, 1906. 



— 167 — 

pel suffisso rientra nella sèrie studiatra del Salvioni Bollct. stòr. delia Svizzera I tal. XX ï 
93-101 e dal Merlo Nomi romanzi dei mesi ecc. 220-21 n. 

algh. raça ta «ricevere, ospitare, raça tat «ricevuto, ospitato»; ripete il cat. receptar 
che vale anche «rebrer» Saura, ancora con gli e protonici in a, la desinenza infinitiva in 
-à e l'assimilazione di pt in t. 

algh. tarràt «terrazzo»; è il cat. terrat, ancora con c protonico in a e notevole per 
la desinenza nominale -àt, a cui corrisponde -àdo nello spagn. terrado. 

algh. tragiu «foggia, modo di agire»; è il cat. trajo con o atono finale in -u, e ritor- 
na nello spagn. traje; traggiu è puré del sardo comune, col senso di «foggia, moda». 

algh. trampa «inganno», trampa «trappolare, ingannare», che ritorna tal quale con 
parecchi derivati nel sardo trampa «frode, tranello», trampare -eri -osu, etc; concorda- 
no col cat. trampa «artifici pera cassar animals salvatjes» Saura, e relativi derivati tram- 
pejar, tramplsta, ecc. 

Alia II. a sèrie, d'importazione spagnuola, apparterranno: 

algh. ciurodu «cosa melmosa, sporcizia», ciuruda «sporcare», ciurudós «sudicione», 
che in senso morale valgono rispettivamente «imbroglio, imbrogliare, imbroglione»; 
tutti sono da ricondurre alio spag. chorro «zam pillo», donde il sardo campidanese dur 
ru «zampillo, cascata d'aequa», e lo spagnuolo ha puré ckorrito «fontana che dà poca 
aequa» e quindi facilmente non limpida, ma melmosa, come dice la voce algherese. 

algh. mazzén «magazzino», che è lo spagn. almacén privato delia prima sillaba. 

Delia III. a sèrie, d'influenza sarda, saranno: 

algh. anfilchí «infilzare, passaré da parte a parte», che è il logudorese inferchire, 
gallurese infirchí; ed è superfluo notaré che le alterazioni delia voce algherese sono con- 
formi alle norme sue proprie. 

algh. aschittí «scontare», da confrontaré col log. iscJiittire «saldaré». 

algh. bagantinm quel pezzo di vigna non piantato e destinato al seminerio», che è tal 
quale nel campidanese e si dirama, come è evidente, da bacante «vacante». 

algh. ciora e ciuretta «matassa e matassina», forma apocopata del log. azzola, dimi- 
nutivo di azza dal lat. ACIA, quasi fosse ''''sola, col cambiamento di z in ei e / in r, come 
è di norma nell' algherese. 

algh. èrigJie «elce»; è il log. cligJie ancora con / intervocalico in r. 

algh. poju «pozzanghera»; ripete tal e quale il logudorese. 

algh. tintà «stridere di una superfície levigata su cui si strisci un'unghia», tiniarura 
«leggera intaccatura, scalfittura»: da collegarsi col log. tinniare «croechiare di stovi- 
glia filata», e vi è notevole lo scempiamento del doppio nn, e il -r- intervocalico succe- 
duto al precedente -d-, come si avesse avuto tiniadura, sostantivo derivato dal partici- 
pio tiniadu. 



i68 — 



D'En Joan Palomba, Mestre d'Escola & Alguer. 

La Gramàtica del dialecte" modern alguerès 

He pres la paraula més per purtarvus un coral salut que per altra rahó. Sigariva 
de fet un pratendra massa de las mias forzas lu vanir ama seurà sensa timor en mig a 
tantas il•lustres personas que fanan honor a la ciència y tenan alt lü nom de català. 

Ma sicòm la cortesia de aquellus que han organisat '1 present Congrés m'ha fet 
tant ardit, no crech inútil dar algunas aspiegacions ademunt del mètodo de mi siguit en 
compondrà la mia gramàtica del dialecte alguerès modern. 

Lu treball meu té dos fins: primer de tot jo he vulgut dar forma sistemàtica al dia- 
lecte del meu pais en manera que lus minyons na tenguin en ment l'asquema regular 
y sa cunvincin que lu dialecte d'ellus no es maneu nobra, ni maneu orgànicament 
combinat de lu que sigui l'italià que ellus deuran usar en las llurs relacions de la vida: en 
segons lloch, he cercat de fissar en qualqui modu la fonètica y la morfologia del nostru 
dialecte de manera que ell pugui resistir als assalts de cada dia de los custarels dialec- 
tes sardos y de l'italià literari. Aquest segons fi es aquell per '1 qual no he cregut andiny 
lu meu treball del judici vostru, llims. Senyors, perquè a mig de tanta reflorir de estu 
dis catalans, no vulguareu dasdinyar l'umil gra que jo port a la costrució de aixi gran- 
edifici. 



Quant al mètodo, la scelta m'es resixida un poch difícira. Si avessi usat la grafia 
italiana, las paraulas algueresas sigarivan resixidas asmitjadas y etimològicament mes 
allunyadas de la llur forma primitiva; si dasprés avessi usat la ortografia catalana, mes 
difícira na sigariva estada la letura a lus minyons del meu pais y an aquellus, entra lus 
italians, que hagin tangut a mans lu meu llibra. Axi he triat una via de mitj. Ningú de 
vus-altres, Il-lustrissims Senyors, ignora certament a qual perfecció siguin estats por- 
tats lus estudis glotològïchs en aquestus últims temps per obra de lus esforsus reunits 
de lus cienciats de totas las nacions y aspecialment a qual grau de esatesa científica 
siguin estats reduits de la cèlebre rivista de Graziadio Isaia Ascoli, del títul: «Ar- 
xiu glotològich». 

L' «Ascoli» ha dat las reglas mes necessarias pe riproduhir ama senyals molts sem- 
plices lus sons mes cumplicats y lus cienciats de cada pais han aceptat, ama lligers cam- 
biaments, lu sou sistema. 

Ara jo pe evitar la dobra dificultat de la qual he parlat primé, he pansat de siguir 
'1 sistema de 1' «Ascoli» y ma'n so trobat sudisfet. 

De fet, lus senyals nous que jo he introduit no son molts ni difícils y un prospecte 
pusat en principi de '1 llibra n'aspiega lu valor en modu aixi clar que també aquellus 
que sa n'antenan poch lu podan comprènda. Quant desprès lu lector lus ha suficiente- 
ment cunaixuts, puguerà lligir l'alguerés ncl modu meteix que sa pronuncia ama gran- 
dissima facilitat. 



— 1 69 — 

De mes: ama aquest sistema he pogut riproduhir també las mes lligeras asfumadu- 
ras de la pronuncia algueresa, aspecialment en çertos sons pe lus quals l'italià, ni '1 ca- 
talà pussaeixen sons del tot corrispondents. 

Per esempla: en las paraulas brazè, braza, azeltii, etc. 

Ningú donchs de vus-altrus, Senyors Il-lms, m'an vulguerà fer culpa de ma essar 
allunyat de la grafia catalana, quant sa pensi a qual publich lu llibra sigui principalment 
destinat y a las rahons que m'han fet usar '1 sistema científich. 

Pel restu he siguit l'ordre comunement adutat en totas las gramàticas, tanint d'ull 
de mes de tot aquellas de lus Rdms. Para Marian Grandia e P. Nonell, a las obras 
dels quals so deutor de molts adjuts y indiricis, y als quals donch ananqui públicas 
gracias. 

* 

* * 

Y ara pocas paraulas a propòsit del meu Diccionari Alg. Cat. Italià al qual no he 
ancara dat l'ultima mà, mà que esper de puguer finir fra brevissim temps. 

,jPe l'astudiu esat y complet de una llengua o de un dialecte basta forsis una gra- 
màtica també més rica de aquella que jo us present? 

Ningú de vus-altrus, Il-lms. Senyors, lu creu, y jo també convincit de això he pan- 
sat de recollir totas, o casi, las veus de '1 dialecte alguerès, pusant-li acustat las curris- 
pondentas catalanas y italianas. 

L'utilitat de aquest treball siguerà dobra. Primer de tots lus meus concitadins pu- 
gueràn veurà ama facilitat de quant sa allargui lu dialecte d'ellus de avuy, sigui en la 
fonologia, sigui en la part lessical de la llengua mara; en segons lloch cada bon català 
veurà com sigui anada modificantsa la seva favela en las bocas de aquestos colonos 
llunyats cintats de dialectes de tipu divers. 

Lus mignons després, en las llurs consultacions, tengueràn sempre sot'ull la forma 
mes regular de las paraulas y, senza fatiga, entengueràn crixir en ellus la conaixen- 
cia de la llur origine. 

Jo esper aixi que ama magior facilitat puguerà després en lo meu pais difondrà 
lus escrits de lus il-lustres catalans del passat y del present, important cami pe la con- 
servació de las tradicions nacionals. 

* 

* * 

Com aquell que per tanta temps ha siguit un estimat ideal y esulta vejent que altrus 
mes forts y mes valurosus d'ell l'encoragian, lu consellan, l'adjuran, aixi també jo, pri- 
mé de acabar, no puch tratendra l'impit de la mia joia nel veurà aixi ben acullida la 
pobra obra mia. 

Això ma es prumesa de un gran, gloriós avenir pe la causa catalana a la qual jo 
en aquesta esplèndida ciutat, aixi ospital y cortesa, en aquesta Assamblea de Il-lustres 
personatges tots units en una sola idea, plaudeix de fondu del cor gridant: 

Viva la terra de Milà e de Bastero! Viva Vittorio Balaguer! Viva Catalunya! 



— 170 — 



De N'Antoni Ciuffo, d'Alguer. 

Influencies de l'italià y diferents dialectes sards en l'alguerès 

Ilustrissims Senyors y cienciats de tots los pahisos: 

Me rencreix que tengui d'aprofitarme una mica del temps preciós, consagrat a 
n'aquest Congrés treyentlo de personalitats de molt mèrit que jo no tengui, quals fruyts 
estajonats de llur saber estaran ben plens d'aquella erudició que falta al meu ensaig so- 
bre les influencies de l'italià y diferents dialectes sards en l'alguerès. 

L'assumpto que jo m'he triat no falta d'interès, això es innegable, però tota la sua 
trascendencia y valor en la filologia li venen especialment de la manera de saberlo 
tractar. 

Jo no he conseguit això, ja que no es en mi la cultura suficienta pera aquesta rama 
d'estudis y si avuy me só posat a la proba, lo meu desitj es estat més gran de la mia 
capacitat. 

Lo sé, no era jo lo més indicat per tractar aquesta qüestió; los meus companys Joan 
Pais y Palomba, que tan bellament representà los algueresos en la inaugural, com a mes 
fondats en la llenguística haurian pogut fer millor de mi. 

Per això jo no lis-hi parlaré com a filòlech ma a la casolona y en lo nostro alguerès 
com un amant de la llengua y de la tradició pàtria. 

Vostès acceptin lo meu ensaig, així com és, no negantme, en cas de falta, llur gene- 
rós compatiment. 



Hi ha, en lo nostro llenguatge, una bona partida de diccions forasteres que, sobre- 
posantse en ell, barren l'ixida a moltes de les velles paraules catalanes, substituhintles 
en l'ús de la nostra manera de parlar de cada dia. 

Y'l vell minador de l'espirit català, si vol descubrir la viva vena de l'alguerés, deurà 
treballar molt y de lerm, desfossant lo subsòl d'aquest llenguatge, demunt del qual 
s'adensen, formant espessa crosta, les influencies italiana y sarda. 

Aquesta, amb una gran cadena de pobles y de viles, volteja la nostra ciutat y l'in- 
vadeix de cada banda. 

Aquella, intromesa en la vida pública, en los uficis gobernatius y administratius, en 
les escoles, en les iglesies, se n'entra a poch a poch en l'ambent del senyoriu que habi- 
ta les plasses y vies principals, lo qual, també en la vida privada, emplea la llengua ita- 
liana y aquesta ensenya als fills de la naixensa. 

Sense comptar l'apartament de l'Alguer de tota relació política amb Catalunya; que 
se troba d'ella a una gran distancia de mar; que han passat molts anys de la domina- 
ció catalana en Sardenya, hi ha un' altra causa que contribueix poderosament y dona 
empenta a'n aquestes influencies. 



— 171 — 

L'Alguer, estació de banys, una de les primeres de Sardenya, cada any dona esta- 
da, en los tres mesos de l'estiu, a gran part de la gent de Sàsser, la segona capital de 
l'ínsula y centre important de populació; y molts altres banyants acudin de les viles de 
l'entorn, fugint de la calorassa, per venir a refrescarse en la nostra mar. 

Aquesta invasió periòdica, en la petita colònia catalana, de tota aquesta massa fo- 
rastera, procedent de la Sàsser moderna y civilisada, com de dins la Sardenya bàrbara 
y selvatje, dona a l'Alguer, en aquella època, l'aspecte d'una ciutat, per la diure així, 
cosmopolita; tenint a la vista costums diverses y ohint diversos llenguatges. 

L'alguerés, a la sua volta, per poguer tractar amb tota aquesta gent que té hosteja- 
da en casa jqual medi d'espressió usa? Lo seu parlar? Jamay. Perquè no '1 comprenga- 
rien, essent ben comptats en Sardenya, los no algueresos, que, no tant sol de parlar 
ma entenguin aquest llenguatge. 

L'alguerés, per forsa, a qui li parla en italià té de respondre en italià, a qui li parla 
en dialecte sard: logudorés o sasserés, té de respondre en dialecte. 

Y de n'aqui ne ve que l'alguerés, com es provat per les necessitats del còrners, par- 
li, quasi a la perfecció, no solament a la llengua italiana, ma també los diferents dialec- 
tes de la ínsula que l'estrinyin de cada banda y l'invadeixen a dins de la mateixa llar 
payral. 

Si'l txapador alguerès surti a fores de les sues muralles y atravessa '1 camp per 
anar a ofrir lo bras en cultivar les terres; si '1 mercant de peix va per les viles a vendre 
lo producte de la sua marina; després que fa cinch kilometres, de cada banda ell surti, 
se troba en un ambent llengüisticament extrani, y si ell hi vol campar y guanyarse la 
vida té d'apendre lo dialecte del lloch. 

L'estudiant alguerès, si vol seguir les escoles altes és menester que vagi a l'Institut 
y Universitat de Sàsser, passant a n'aquesta ciutat quatre o cinch anys en que no par- 
la l'alguerés més que amb calqui connatural, company seu d'estudis. Y si vol comuni- 
car y avansar en mitj d'un element de llengua y de cultura no seu, ma més evolut, fins 
que se fassi una posició per la vida, té d'assimilarse d'aquesta cultura, usant en tots 
conceptes la llengua italiana. 

Are, observin aquesta petita colònia, que no passa de 10,000 habitants; tant aprop 
de Catalunya com de Suissa, que per fronteres llengüistiques no té més que les sues 
muralles y judiquin per veure si podia resistir influencies com les damunt anomenades. 

Lo llenguatge alguerès no podia mantenirse, per forsa, sempre en tota la sua puresa, 
y de resultes d'aquesta mescla de parlars n'ha vingut lo seu desfigurament orgànich; 
l'introducció de paraules forasteres en ell, seguida del descompariment més o manco 
apretafde les corresponentes catalanes; la complicació de la fonètica; lo biscambi de 
de desinencies; les formes verbals alterades; l'italianisació de la sintaxis. 

Si partim de l'italià, ne veyem la sua influencia no sol en lo llenguatge ma en la 
literatura y en lo mateix sentiment dels algueresos. La majoria d'aquestos, parlant de 
persones cultes, tenen la vista girada cap al moviment literari italià, ni tampoch s'ado- 
nen de la renaixensa de Catalunya. Per desgracia nostra y d'ells mateixos, n'hi ha molts 
que han perdut la conciencia de catalans y creun no hi hagi gran profit a considerar 
llur llenguatge que diun valgui poca cosa. 

A l'Alguer se lligi y s'estudia en italià y la literatura que predomina es 
l'italiana. 



— 172 

Y no es que no n'hi hagi de llibres catalans, ja que, en una sala del Gimnasi, se n'hi 
conserva tota una biblioteca que l'Eduart Toda va regalar al Municipi; obres de cada 
temps de la nostra literatura catalana qu'esperen encara que se li passi 1 talla-paper 
per obriries. 

Poques, però, y ben contades, son les persones a les quals aquelles obres fan l'ullet. 
Los nostres joves especialment, no hi passen nimanco, ja que no hi trobarien alia ni La 
Pòstuma de Lorenzo Stecchetti, ni Le Novellc de Carolina Invernizio. 

jlmaginarse en qui concepte deuran de tenir l'alguerés los de dins de Sardenya, si'ls 
mateixos que'l parlen no'l curen, y lo que no se cura se desprecia! 

Me perdonin, si, per donar prova manifesta del que acab de diure, dech de recorrir 
a un meu recort personal, en lo qual la mia modèstia no hi fa una tant bella part. 

Quan se va publicar lo nostre facicle La Conquista de Sardenya, primera publicació 
catalana que partia de nostra terra, ne vàrem enviar, amb expresiva dedica, un exem- 
plar a n'En Salvador Ruju, jove de gran cultura, alabat d'En D'Annunzio pel primer 
poeta sard, y que amb Gracia Deledda y Sebastià Satta té alta la bandera del movi- 
ment literari italià contemporani en Sardenya. 

La tarde del meteix dia, me pareix, sém anats a encapitar en casa d'ell a Sàsser, y 
l'havem trobat que desfullava y llegia lo nostro llibret. Ni li vàrem demanar un judici. 

Bò, molt bò tot això, nos va diure, estrinyintnos les mans ma ;y perquè no 

escriviu en italià, vosaltres que teniu aquestes aficions literàries? 

Nosaltres vàrem respondre que també l'alguerés mereixeva d'esser considerat (y ell 
no ignorava lo moviment de restauració en favor de la Llengua Catalana) que l'alguerés 
com nostro propi llenguatge, nos era més familiar de la llengua italiana, la qual, tenint 
pèr escriptors genis de fama europea, no tenia certament menester de nosaltros y que 
en fi, nos érem dedicats a cultivar y escriure l'alguerés apunt perquè ningú hi escrivia. 

Ell alhora nos feu observar que, també escrivint en lo nostro llenguatge, en Sarde- 
nya y en la meteixa Alguer, ningú nos hauria llegit per la rahó de la ortografia que hi 
posàvem, quasi desconeguda y olvidada de fa temps, 

Y nos va parlar de un sistema simplificat d'aquesta, d'escriure 'Is sons totalment 
com los pronunciem, fora calqui modificació, resultantne així uua ortografia italiana. 

Quinze dies després nos sém portats a X Alguer per veure l'altra part de la medalla, 
és a diure, si a n'allà eren de la mateixa opinió. En arribar sém passats per la botiga 
que tenia en mostra y en venta los exemplars de La Conquista. 

X lii vàrem donar quinze y per poch no ne trobàvem setze. 

Tractant d'això amb diverses persones de l'Alguer, cultes e instruhides, y prenint 
la defensa y deplorant la fredor, la trascurancia, la poca amor en lo cultiu del propi 
llenguatge, ne vàrem diure y sentir de totes colors, de manera que nos son vengudes a 
mans aquestes conclusions pessimistes: 

Que a l'Alguer son pochs y ben comptats que lligin en alguerès, per aquella rahó 
també de la ortografia; y no se posen massa pressa per aprènderla. L'his hi manca 
l'afició. 

Lo nostro fascicle era escrit en alguerès y amb l'ortografia catalana. 

Y abans y després d'aquella època; y a fores y a dins de l'Alguer; y en totes les 
ocasions, sempre que havem tret coses catalanes en periòdichs que passaven a l'Alguer, 
nos varen repitir, fins a fernos sorts, aquella insultadora interrogant: .-perquè no escriviu, 
en italià? com «jue fossi una vergonya y una llàstima que nosaltros, amb tanta tenacia 



— 173 — 

que resentava la testardoria, nos érem perduts a considerar una cosa tant insignificant 
còm lo nostro llenguatge. 

Y així tenim que l'influencia llingüística y literària de l'italià en la Sardenya cata- 
lana, ha obrat lo meteix treball de superposició que l'altra llengua germana en la Cata- 
lunya francesa. 

Més avant trobarem una llista de paraules y formes pretament italianes introduhi- 
des en l'alguerès y de fa temps usades. 



Y ara toquem al sard. 

L'influencia sarda, és sabut, precedeix a la italiana y no de poch, prenint la Casa 
Sabàuda definitiva possessió de Sardenya molt tard, en 17 17, en que desterrà lo caste- 
llà per proclamar com a llengua oficial de la ínsula X Idioma Gentile de Dant. 

Ma entorn de l'Alguer, lo sard, com a verbo del lloch, s'havia parlat sempre, y 
s'havia parlat a dins de la mateixa Alguer, abans qu'En Pere IV venguessi a desbuidar 
la vila per poblaria de Catalans. 

Escriptors del lloch y de fora diun qu'en aquella època lo sard no va influir ma era 
influit poderosament de la llengua catalana, trobantse al-hora en la època de la sua 
més gran expansió territorial (sécul XIV") y dominant no tant sol en l'Alguer ma en la 
Vila de Iglesies y demés viles de la terra dels Nnrachs, acabant per entrar triomfant en 
lo Castell de Càller, la capital de Sardenya qu'en sos monuments e idioma conserva 
encara l'influencia catalana. (*) 

Ma a n' aquest período de gran espansió seguí a poch a poch la decadència política 
y literària de la llengua catalana. 

Y l'Alguer, seguint la sort de tota la ínsula en la guerra de sucessió entre Felip V 
y Carles III, devengué austríaca en 1708, retornà castellana lo 17 17 y passà lo meteix 
any a sota la Casa de Saboya, a la que remangué fidel. 

Totes aquestes dominacions deixaren a l'Alguer llur impronta y trassa. 

Y'l català, descomparit de Sardenya com a llengua dels oficis públichs, s'arreconà 
solament en l'Alguer, en la boca del nostro pòpul. Les antigues relacions amb Cata- 
lunya eren estroncades y la clau de les portes de la nostra vila no la tenia més lo 
Veguer ma aquestes, obertes y esbatellades, donaven accèsit a tota invasió forana. 

Al-hora lo sard prengué la renveja, aprofitant d'aquest enflaquiment de l'alguerés 
per ferse envant e invadirlo. 

Jo crech qu'en aquí no hi hagi ningú que no tengui una coneixensa al manco 
superficial del sard, per lo molt que n'escrigueren Gracia Deledda en la Rivista delle 



(*) L'Eduart Toda, en la sua preciosa Monografia (L'Alguer) pag. 24, dona una llisteta de paraules catalanes que's 
troben entremesclades en los dialectes sards y especialment en lo de Càller. Ma aquella llisteta s'aniria allargant si hi 
adjunyíssim tots los noms de llochs y cognoms de persones que revelen obertament llur origen catalana. — Anant a 
Càller havem trobat un pahiset qu'anomenen: El mas y un altro: Les planes y a dins de la mateixa Sàsser hi ha un 
quarter (barri) que diun Pozzo de Vidda, mentovat en un document que va treure a llum l'Enrich Costa, arxiver muni- 
cipal de Sàsser; en qual document, parlant de tal lloch, se l'anomena Puig de Vila. — Per no sortir fora de l'assumpto 
que me só compromès de tractar, tornaré altra volta damunt d'això, en un meu e/jsa/^qu'estich preparant sobre la 
«Toponomàstica sardo-catalana.» 



— '74 — 

Tradisioni, d'En De-Gubernatis y l'Ascoli y Guarnerio en L'Archivio Glottologico 
Italiano. 

Molt interessant és, per tot romànich, l'historia y'l coneixement d'aquest llenguatge, 
y pera això no podem substrèuremnos de fer una petita descricció sumaria. 

La família dels dialectes sards se dividi en tres rames. La del Gal-lurés, part Nort 
de Sardenya, que té molta afinitat en lo sicilià; és dols en la sua eufonia y molt a propi 
per ésser cultivat. Amb calqui modificació se parla també a Sàsser, Sorso, Port de 
Torres y Castell Sard. 

La del Campidancs, dialecte de Càller y de tot lo Campidà d'abaix. 

Y després la importantísima rama Logudorcsa que s'estén per la vasta regió del 
Logudor y domina més que mitja Sardenya. 

Aquesta es l'antiga llengua sarda nacional dels Condagues (Còdichs) de Arborea y 
en la qual la Jutjessa Elionora hi escriví la sua famosa Carta de Logu, notable docu- 
meut de llegislació. 

La rama logudoresa tè una grandíssima afinitat amb-e '1 llatí y s'hi troben frases 
enteres que són pretès llatines: Columba mea est in domo tità. — Poni mihitres panes 
in bèrtida. 

Aquest llenguatge té Diccionari y Gramàtica, per obra del Canonge Spano, y fou 
cultivat en tots temps, tenint escriptors de geni com lo Pare Madau qu'en la sues 
poesies sardo-llatines recorda Tibul y Horaci. 

Aquesta rama és estada la que més ha infiuit en l'alguerés, tenintlo como assitiat 
a dins de una gran cadena de pahisos que'l voltejen; L 'Olmedo, Uri, Putifigari, /tiri, 
Vilanova, Bosa: tots pobles y viles de parlada logudoresa. 

Y l'alguerés no essent més protegit de qui fossi fet valdré los sous drets, anava 
perdent sempre més prestigi; contra la forta embestida del sard que li feva destrossa, 
desfigurantlo en la sua fesomia fònica, gràfica y morfològica. 

<jY qui compta les paraules que nos ha embolat lo sard, arreconant les nostres y 
substituintles en l'ús de la nostra manera de parlar de cada dia? 

Gran cuantitat dels termes qu'emplea lo nostro txapador y pastor de la Nurar 
algueresa per anomenar los llochs de dimora, les eynes de treball, les bèsties y altres 
coses, són en sard. 

Y no solament paraules, s'és acontentada a portarnos l'influencia sarda, ma fins y 
tot, usos y costums de la terra; com fora lo toco en la taverna que fan amb-e '1 calaf a 
mans y tirant de dits a qui té d'esser patró y sota; Y atito, o plorar los morts de cos 
present, mentovant los mèrits y les virtuts que tenien en vida. Lo txapador y '1 pastor 
per alliviar llur fatigues, no més canten en sard; y en la festa de Talia que té lloch a 
l'Olmedo, lo primer de Maig, los algueresos se mesclen amb-e los pahisans de les viles 
y ballen tots junts su ballu tundu, ball sard. 

Francesch Corona en la sua Gitida del T Isola d i Sardegna, pag. 338, definí lo llen- 
guatge alguerès «un catalano misto di vocaboli logudoresi, in ispecie botanici ed 
»agricoli» y Estanislau Manca, en un article de periòdich, Lc Cento Citta d* Itàlia, 
d'aquí a un poch no estén X acta de mort al nostro llenguatge dient: «l'algherese cata- 
»lano è destinato a sparire, il gallurese et il logudorese ne invadono sempre piú il 
»terreno». 

Aquest fet, en la sua ruda realitat, si la seguim així, es evident. Pera això cal 
desmentiries aquestes profecies; y l'única manera de desmentiries és treballar de veres 



— 175 — 

y opondre resistència ferma a n'aquesta pressió llengüística. Y la primera cosa fora de 
bandir y no acceptar en nostres escrits, paraula ninguna que olori de forastera. 

Avuy les coneixem quasi totes, aquestes; y perquè les vegin de pertot ne posem 
aquí una mostra de les més arrelades, no podent donarne una llista completa a motiu 
de que, mentres estàvem recullint materials per això, forrogant en nostro llenguatge 
vivent, circunstancies imprescindibles de la vida nos han fet deixar l'Alguer per trans- 
portar la nostra dimora en altres terres. 



A. 



Mostra de diccions y formes pretament italianes introduhides en l'alguerés 
de fa temps y generalment usades també del nostro pòpul baix. 



Pranzo: dinar, 
babbo: pare. 
escopo: fi. 

bambinel-lo: Jesuset. 
pizzo: bigoti, 
vispo: (adj.) aixerit. 
assay: (adv.) molt. 
eco: (loc.) veusaquí. 



Jornal: diari. 

sviluppo: desenrotllament. 

busta: sobre de cartes. 

leva: quinta. 

cutxo: gos, cà. 

invece: (conj.) en cambi. 

forsis: (adv.) potser. 



Formes verbals alterades 



escriv: (pres. ind.) scrivo. 
recib: (ind.) ricevo. 
havessi: (italià lo meteix). 
fossi: (id.) 
feva, creyeva: faceva, credeva. 



Noms de regió y de pàtria italianisats 



Germania 

Svizzera: 

Svezia: 

Firenze: 

Parigi: 

Norvegia. 



per Alemanya. 

Suissa. 

Suècia. 

Florència. 

París. 

Noruega. 



— 176 



Cambis de desinencies 



vèrgine: verge. ghiaccio: glas. 

dubio: dubte. còdice: còdich. 

momento: moment, minuto: minut. 
Pietrino: Peret. Andriutxo: Andrehuet (*). 



B.— Paraules d'influencia sarda 



I. Usades ab més frecuencía del "txapador,, y pastor deia "Nurra Algueresa, 



làcana: 

cuili: 

bagantino: 



arjola: 



jaga: 



pineta: 
fores: 

cucuddu: 
bèrtula: 
txobo: 
launeddes. 

punturjo: 



terme, localitat. 

terré y dimora de pertinència del pastor. 

estensió de terra, inculte adib. per pastura. 

(llenguatge fig.) ex: jAdiós, les fadrinetes, que restau al baganüno\ 

Vol diure: que no trobareu marit. 

La Leva, Canso pop. inèd. 
era, per batre '1 forment. 

(lleng. fig.) ex: Escura a V arjola que té por de la formiga. 
Escur aquell que s'espanta dels dèbils, de les coses petites. 

Prov. alg., inèdit. 

rastrell, la porta de la vinya. 

(lleng. fig.) ex: Tancar \ajaga després que se són fugits los bous. 

Trobar un remey quan no s'hi és més a temps. 

Manera de dir alg. 

cabanya del pastor feta de canyixos. 

qualitat de roba grossa y negra que fan en Sardenya y que serveix per fer 

los capotins de la gent de campanya. 

lo caputxo del capotí amb lo qual lo pastor se tapa '1 cap en dies de fret. 

balsaca gran ab dues obertures, alforja. 

Has que se gita al coll del bestiam per agafarlo. 

fiuviol de canya que '1 pastor sona per espassarse fent la guardià a les 

ovelles. 

bastó amb un clau apuntat que serveix per punxar los bous quan no 

caminen. 



(*)— Prescindeix per ara de l'influencia italiana en la sintaxis algueresa. Primer: trobantme pochs materials a la 
mà perquè me pugui extendre com l'assumpto requereix. Segon: per no ínvadir lo camp y tenir la precedencia demunt 
del company Joan Pais que, en la sua Gramàtica encara inèdita, ma que sortirà ben prest, fa demunt d'això un estudi 
ben espècia! y fundat. 



— 177 — 

jual: lo que se posa al coll als bous fet de fusta y cintes de pell amb lo qual 

tiren l'arado. 
txapa: aixada. Eyna de moure la terra, ex: no se parli més de arado, ni de txapa 

ni marró. 

Canso del sidadu (tresor). 
cabristo: nervi endurit per domar los cavalls, 
anió: cavallet, 

aquisorjo: porch cinglar, 
masoni: remat, 
molendo: ase, borrich. 

(lleng. fig.) ex: -Dona la confitura al molendo, te tirarà a cosses. 

-Lo molendo se lliga amb-e les cordes y l'home amb-e les 
paraules. 

Proverbis alg. 

matxoni: guineu, guilla. 

txonca: cucut. 

tiribriqui: llagosta; animal que destrueix les cullites. 

Ex: Si me munta la mania — de gità un pò de forment — si no '1 mata l'aigua 

y '1 vent-ixí a pijo '1 tiribriqui. 

Canso pop. a\g.-Lo txapador. 

tana de muru: animal verenós. 

serroni: cuch de les fruytes. 

culilugue: lluerna. 

cariasa: cirera. 

budroni; rampó de raym. 

càriga: figa seca. 

nau: rama de l'abre. 

quercus; alsina. 

mudeyo: erba dels camps incultes. 

raminjo: erbeta que ixi per les cunetes. 

raguina: arrel. 

encunja: cullita. 

► cavall bayo: color blanco del cavall, (cavall blanch). 

cavidani: lo mes de Setembre. 

quivarjo: pa negre, aliment de la pobre gent. — deriv. de cibarium llatí. 

aunjo. companàtich. 

lepa: ganivet, 
jalagar lo bestiam: desbandarlo. 
aunjar los cutxos: abordar los gossos al remat, 
tundir los anjonis: xollar los bens. 

2. Paraules d'influencia sarda més generalísades 

abijarse: adonarse. — (sard: abizzàressi). 

abizumeu: corresp. cat: al meu parer -(sard lo meteix), llat. ad visit mco. 



- i 7 8 - 

afianjo: abrich. — (sard: afianzu). 

amutador: mal bossí. — (s: amuttadore). 

anjo: pallissa, tunda. (s: anzu). 

attato: fart, que té '1 ventre ple. (s: id!") 

arrayolar: enrabiar. Se diu dels gossos, (s: arrayolare*). 

arrunjar; rovellar, (s: arrunzare). 

assuconar: assustar. (s: v.*). 

atitar: plorar los morts, (s: v. *). 

babay: oncle. Se diu també als vells en senyal de respecte, (s: id. 

batili: clatell, (s: id.) 

batulella: dona cercadora de quistions. (s: id,) 

boya: botxí, (s: id.) 

bulxo: pols del bras. (s: buzzu). 

baboy: personatge imaginari que fa por a les criatures. (S: id.) 

canao. corda y rest. — ^Deriva de canyem} (s: id.) 

casadina: forma de pasta cuyta amb formatge, (s: id.) 

colora: serp. (s: id.) 

cuijarse: apresurarse. 

crasto: pedra. (S: id.) 

desgajarse: trèurese d'un compromís. 

enguiriar: rodejar, voltejar. (S: v.*). 

esquirriar: relliscar. (S: v. *). 

engulloni: golafre. (S : id.) 

esquimujo: petita remor. (S: esquimuzzu). 

escavanada: clatellada. (S: id.) 

escudir: pegar. (S: v. *). 

furfuruja: petits brins de pà. 

fitià: parròquia, parlant entre comerciants. (S : id.) 

forsers: caixabanch antich. (S; id.) 

frusquinarse: estremirse. 

ginqueta: còdol. 

lànjo: magre. (S : id.) 

llua: fàstichs. (S: id.) 

maco: ximple. (S: id.) 

madriga: llevat. (S: id.) 

mancari: encara que. (S: mancarri). 

montonarjo: femer. (S: montonarzu). 

neuddu: moll dels ossos. (S: id.) 



(*) S'ha de tenir en compta que moltes d'aquestes paraules, en lo passatge del sard a l'alguerès, han tengut de 
sofrir per forsa calquí alteració. — Així tenim que la z del sard, en lo passaj a l'alguerés, se muda en j : ex: arjola, 
qulvarjo; arzola, quivarzu. La dobla zz en la dobla consonant catalana tx, ex: niatxoni, mazzone. — Moltes de les 
dobles dd prenen la t, ex : tataya, taddaya; los infinitius de verb perden la e, ex: arrayolare, arrayolar y calqui hu 
dels acabants en ddu, inu, osu, perd la vocal o consonant final. 

No sem segurs si venguin pròpiament del sard les paraules asjeltu,- peix; asjasjo, bastó del timó, com a forma, però 
la eufonia és la del sard y per això les estudiarem tractant d'aquesta. 



— 179 



ornar: 

orquidar: 

pastera: 

raguella: 

serrayo: 

sidado: 

tataya: 

topo: 

tropiar: 

tità: 

txàntara: 

txumbusoni: 



veu del borrich. (S: | í: |. 
veu del gos. (S: (*). 
test de flors. (S: id.) 
quistió. 
ronquera. 
tresor. (S : id.) 
dida. (S: taddaya). 
coix. (S: zoppu). 
esmunyir: 
mamella. (S: id.) 
escàndol. (S: id.) 
xiribech, bony. 



Y ara qu'es l'hora, veyem de qual manera s'és deturpada la nostra fonètica, tent 
l'anatomia d'aquestes paraules. 

Xo podem classificar com a resultat d'influencia sarda la conversió de la vocal e en 
i ex: Hch, béch, venc/i, vinch, ni l'elisió de la lletra r final de paraula; ex; Algii c, 
astimà, fluri, constant aquestes particularitats fòniques també en Catalunya. 

Però, no és així de la tramitació de la nostra antiga d en r, ex: fada se pron, farà: 
muneda, munera: venguda, vangura; ni de la substitució recíproca de la r a /: ex: cigala, 
pron. cigara: galana, garana: infern, infel (perd també la n)\ argila, algira gelada, 
jarara; senyors, sanyolz, barbers, balbes (l) . 

Noves formes fonètiques y gràfiques, y això es interessant de notar, nos son vengu- 
des del sard, passant a ésser part integrant del nostro llenguatge vivent. 

La primera és la de la j, molt afiuixada, equivalent a la j del francès y a la g del 
tosca seguida de i\ i com en les paraules: gcncrale, Liiigi y que nosaltres pronunciem 
lo mateix en asju, flaquesa, lentitut; asjeltu, peix; asjasfu, bastó de moure '1 timó de la 
barca. 

Després ve la doble consonant inicial tx que correspon a la cJic castellana de la 
paraula noche y c italiana de la par. Beatrice. 

Aquesta dobla consonant com a inicial, l'havem vista usada pels catalans en una 
paraula sola: txech (de Boemia); mentres qu'en alguerès se troba comensant un sens fi 
de paraules que no acaben may. Txobo, Has; txiu, oncle: txonca, aucell nocturn; txa- 
pador, pagès; txumboroni; xiribech; totes d'influencia sarda. 

La b se redobla contra al geni del català en les paraules ebba, equa; \abbaul inter. 
que vol dir massa; abbonu, manco mal. La p en apporrir, donar en mans. La t en 
attattu; fart. La Pse muda en /"en fer paraules, viv, escriv; dient: vif, escrif. 



(1) Per motiu d'aquest estropiament fònich mara vol dir mala, (adj.j dolenta y mare (de família); cara, signif. sinu 
de mar y cara bonica y també cara, fatxa, semblant. 

Vera veritable y vela de imbarcació; vira, vida, existència y vila, població. 



— i So — 

Tocant a la nostra morfologia tenim en alguerès les desinencies: arjo de arium llatí; 
ex: fraylarjOi ferrer; quivarjo, pa de casa (lo cibavium ja citat). 

Les, olu, ex: corjolu; iru ex: quiliru, uddu, ex: cucuddu; itu ex: granitu; us: qu cr- 
eus. Terminacions totes aquestes d'influencia sarda. 

Entre les formes intensives y diminutives dels noms y dels adjectius influides, les 
més marcades son aquestes: txorodda, brutota, Jeuni, gran feu; Antoneddu, Antonet; 
Efisiutxo, Efisí; pocareddu, dim. de poch; pocareddutxu, dim. de dim. del mateix. 

Los possessius que tenim amb les formes tou, sou, en lloch de teu, seu, son onò- 
nims del sard. 

Les formes verbals més diferenciades son: timir: thn, timis, timi; p. p. timit. 

Lo pretèrit de perfect no '1 tenim més, essent descomparit també del sard. Ma com 
nosaltres l'havem usat, segons se desprèn de documents que no van més enrera del 
sècul XVIII, que serien les nostres cansons populars; nosaltros, si be abandonat del 
mateix nostro pòpul, lo tornarem a usar en lo llenguatge escrit. 



;Ma tenim nosaltros d'empendre seriament la reforma del nostro llenguatge algue- 
rès? ^No serà la nostra més altro que una tentativa? ^No seran nostros esforsos inútils? 
No'ls veyem que se'n riun de nosaltros y del nostro dilettantisnw catalanista? 

Fora debileses; armemnos de fé y de una gran fé, si volem seguir la tradició catalana. 
No esperem que tots los algueresos se despertin, perqu'ells en tal concepte, encara 
dormin y no tenen poca son! 

jSèm nosaltros que tenim de despertarlos! Aquesta és la nostra missió. 

Lo vell minador de l'espirit català que, de temps, anava martellant, gità a les àries 
un crit de triomf, lo dia en que se va inaugurar en l'Alguer, X Agrupació Catalanista de 
Sardenya, dirigida de Joan Pais. 

La primera llevor d'aquesta florida fou gitada en 1902, essent alhora la nostra obra 
folk-lòrica, com ne fa proba un quadern de Fotk-lore alguerès, llegit en lo Centre Excur- 
sionista de Catalunya en una sessió del mateix any. 

Y avuy La Palmavera aculli a sota de les sues rames totes les aspiracions de la 
Llengua y de l'Art, tenint a la sua ombra bons cultivadors del llenguatge, de la litera- 
tura, de la pintura y de la música. 

Se renllassaren les nostres antigues relacions amb-e 'Is bons germans de Catalunya, 
de Fransa y de Mallorca y seguint llur moviment de renaixensa, unírem les nostres 
veus en lo gran chor de la canso nova, quals notes afeblides per tanta mar, nos venien 
de una terra llunya — de la ba?ida de Ponent. 

Units definitivameut lo 12 de Juliol d'enguany, anem seguint lo camí que nos havia 
obert lo nostro poeta y mestre Joseph Frank. 

Nosaltres caminem, de n'aquell dia y molt abans de n'aquell dia, per posarnos en 
fila amb los nostres germans de l' altra mar y afirmar junts l'unitat de rassa y de llengua. 

Xo nos separem; no nos arrestem; no podem arrestarnos. 

No fa que circunstancics històriqnes nos hagin posat a tanta distancia de nostra 






— i8i — 

Pàtria natural; no fa que de nosaltros n'hi hagi un tros en cada reco de mòn; l'espirit 
camina; l'espirit retorna al fogó domòstich dels seus majors. 

Retornem a Pere IV, retornem a Ramon Llull. Familiarisemnos amb lo llenguatge 
de nostros antichs si volem fernos una forta armadura per defendre y enaltir la santa 
causa de la paraula nostra. 

No nos arrestem. Fem propaganda de la nostra idea. Acreixim les nostres files. 

Establim la major comunicació possible entre 'Is Catalans de Espanya, de Fransa y 
d'Italia, e infusos del mateix espirit de cultura que informa los pòpuls més avensats, 
seguim evolucionant, per posar la nostra llengua y literatura històrica al lloch que li 
pertoca. 

Gran fou lo nostre espant, quan, obrint les antigues y polveroses pergamenes de 
nostro arxiu y desfullant les obres de cada temps de la literatura catalana, nos vàrem 
trobar amb paraules que nosaltros no enteníem: de manera que nos tocava d'estar 
sempre amb-e '1 Diccionari a la mà; paraules catalanes viventes y que nosaltros més no 
teníem. 

Y de damunt d'això vàrem considerar quant rica era de diccions la Llengua Catalana 
y quan pobre y despullat lo nostro alguerès, barbarisat aixís per les influencies foras- 
teres. 

Y perquè no se'n perdessi un bri d'aquest nostro llenguatge, nos vàrem concertar, 
amb los benvolguts companys qu'escríun en alguerès, que fins ara són ben pochs, 
perquè nos empenyessim en arrestar de la nostra banda aquesta invasió, tornant al sou 
lloch les velles diccions catalanes. 

Havem dit de la nostra banda, és a diure en la forma escrita, perquè sabem que no 
es obra de quatre joves, ni de quatre savis qu'ells fossin, lo de modificar y reformar en 
tot y per tot un llenguatge, essent això obra y treball de tot un pòpul y sabem també 
que prou arrelades estan dins del nostro pòpul les paraules d'influencia sarda especial- 
ment, perquè nosaltros nos puguim fer grans ilusions. 

Ma no nos venguin dient que les que nosaltres volem tornar al seu lloch siguin 
paraules arcaiques y antiguades; que per quant antigues son ben les nostres y sempre; 
son catalanes y qui les vol trobar que vagi a les veure en los documents de nostro arxiu 
y en la nostra poesia de caràcter popular que ve fins a 50 y 30 anys a prop de 
nosaltros. 

Aquestos monuments escrits comproben que nosaltros les trovem usades per tant 
de temps, mentres que les que nos han invadit de cent cinquanta anys a n'avuy, són 
radicalment sardes, això és, de una parla forastera a devant nostro; y per això pugnen 
amb la estructura y manera d'ésser del nostro llenguatge. 

Empenyemnos, donchs, a restablir, primer amb la tècnica, si volem anar a la pràc- 
tica, lo nostro parlar; arrestant aquesta mala afortunada invasió y desmentim la profecia 
d'aquell Estanislau Manca que digué: V alguerese-catalano e destinato a sparirel 

Tenim la de tal crítich de Sardenya com una afirmació purament gratuïta, ja que 
l'alguerés-català no descomparivà per aquestos dies y potser may. 

Una volta que s'ha parlat y continua parlantse en Sardenya del sècul XIV, per més 
de cinch centúries y ha resistides influencies com la castellana y l'italiana no descompa- 
rirà, no, a sota del sard, com se volen creure, y potser tardarà en descompareixer, si '1 
farà. Ja que '1 moviment de restauració en favor de la Llengua Catalana, estès per tots 
los territoris hont ella és parlada, avuy, també en Sardenya, hi té los sous defensors 



— 182 — 

que batallen ab tota l'ànima per aixecaria de la sua decadència y tornarlo al sou antich 
esplendor. 

Ne són probes les esperansadores paraules de l«Eduart Toda, lo qual tengué ocasió 
de passar una bona temporada entre nosaltros, estudiant ben de prop tot lo que a nos- 
altres se refereix. — La Poesia Catalana a Sardejtya, pag. 122: 

«Y toquem ja als darrers dies de la nostra època, en que comensa a iniciarse per 
»allà lo renaixement de les lletres catalanes 

»Avuy és Ja coneguda per allà l'importància d'eixa parla viva en tots los voltants 
»de la mar Mediterrània y conreuada ab amor per quants senten cremar lo pit de l'entu- 
»siasme de sa historia y de ses gestes. 

»Y seran per nosaltros més dolsos los accents catalans que vingan d'Italia, perquè, 
»a través de la mar, nos eixamplaran la Pàtria.» 



■83 



Del M. I. D. Vicens Serra y Orvay, Canonge y Rector del Seminari d'Ivissa. 

Apreci en qu'es tinguda a Eyvissa la llengua pròpia 



Respectables Congressistes: El desitj de ses Cumissions Tècnica y Urganisadora 
d'aquest Cungrés, de que retronàs dins aquest'ilustre assamblea una vou que represen- 
tàs sa més petita de ses tres illes germanes que sa mà de Deu culocà sobre's cap de 
punent de l'antic Mare Intcrnum, es únicament lu qu'ha ginyat es meu ànim, si altres 
vegades puruch y poch desexit, aquexa atrevit per demés, a no rebutjà s'hunor que 
m'han fet cunvidantme es amichs meus estimadíssims senyós President y Secretari 
General d'aquet Cungrés. Lu que'm sap greu es qu'ells qu'en tant de acert disposen totes 
ses coses qu'atanyen a sa Llengua Catalana, numés amb aquexa hajan estat desarcetats, 
y qu'haguen dexat corre sa ploma sobre's papé per dirigirme ses afectuoses cartes de 
cunvjt, sens ducta'n mà tremolosa per mòurela únicament ses aletades del cor, se 'n 
emportin ara un desengany vent que'l cor els ha fet creure lo que no era. Però quan 
més cert es que no tench mèrit ningún que'm fassi digne d'entretení s'atenció des 
Cungrés, mes dech duna grasies espresives (y les hi donch de bon cor) a ses Cumissions 
y d'una manera especial a-nes amichs meus carinyíssims que'n sus seus prechs han set 
sa causa de que yo 'sperimentàs el dols playé y sa fulganza de voure'm en aquexa 
Assamblea, que recurdaràn gujosus tots es amants de sa Llengua Catalana, 

Però anem tot d'una a-n es gra, sinó 's que siga tot paya lu que 's recuy a sa pobre 
era de ma curta inteligencia. ^Quína serà, respectables Cungressistes, sa materi de que 
yo puga tractà sensa'cansarvus, durant es breu temps que puré entretení sa vostra 
amable atenció? Dexant ses difícils qüestions filulògiques qu'aquí han d'aclarirse, miraré 
d'enterà es Cungrés de s'estat en que 's troba a Eyvissa sa nostra Llengua estima- 
díssima. 

Y plaguera a Deu que pugues cuntà millós noves de la seua prusperitat, an que no 
sigan del tot descunsuladores ses que tench per manifestà! Es cert qu'un viatjé amant 
de sa Llengua Catalana, qu'arribi a Eyvissa desitjós d'estudià ses varietats d'es nostru 
dialecte, rebrà penosa impresió quan vegi que a dins sa ciutat, ahont viuen ses presones 
més ilustrades de s'Illa, ses que 'n seues cunversacions vuldràn passà per més interessa- 
des en su prugrés y més amants de la Pàtria, ha sufrit tal cambi de fesumía sa nostra 
Llengua, que sa mare, si la ves, tot just la conexería. Multíssimes son ses paraules de 
pura descendenci catalana (que sens ducta les usaven es cunquistadós que vengueren a 
lliurà a Eyvissa de s'esclavitut d'es morus y plantaren a lu més alt de sa nostra ciutat 
sa creu de Cristu a s'ombra de sa bandera catalana) que no's poren dí devant es ciuta- 
dans eyvissenchs sensa'spusarse's qui les diga a sé mutiu de bul-la, o al menús, a passà 
per pajés en su tractu y d'escassa cultura intel•lectual. 

Cumensant p'es noms propis, dins vila (ancara qu'en Cal-lus III va cuncedí a sa 
capital de sa nostr'illa es títul de ciutat, en general cuntinúa diguèntseli vila) dins vila, 
dich, casi no hi ha Juans ni Peps, ni Peres, an que sigan molts es que celebren sa seua 
festa es dia d'es Sant Precursó de Cristu, de s'humil espòs de Maria o d'es Príncep d'es 



— 184 - 

Apòstuls. Rigularment tots se diuen Juan (cast.) Fulanu, Pepe Sutanu, Pedró o Penco 
Menganu. Si's tracta de senyuretes, jah! no trubaríen qui les vulgues (si's diguesen 
Maria, Fracisca, Carme). Y en quant a n-es noms cumuns son també molts es que 
s'usen o del tot castellans, o castellanizats. Es nostrus ciutadans no 's ficsen emb un 
assuntu o un ubjecte, sinó que s'hi fijan: no tracten d'una qüestió, sinó que tratan 
d' una cues tió: no cumbreguen, sinó que cumulguan; no diuen quefe, sinó jefe; criden es 
sastre per ferse pendre, no mida, sinó medida d'un traje; y si totambú (jah, aquexa 
paraula, lu matex que tantot, sí que no poren sutril-la ses ureyes ciutadanes d'Eyvissa! 
si totambú li escapa a un devant ells di desprès o despuxas, encara qu'esteriorment no 
mostrin desagradu per no faltà a sa bona crianza, interiorment pensaran: jqué pajés es 
aquet senyo! y fins potsé que derrera'hi fassan broma en ses cunverses d'ells emb ells. 

Veritat es, que no tots son axí, pux no falten presones ilustrades, ses que'hu son 
vertaderament, que no sols no fan bul-la d'es llengatge'ivissench pur, sinó que l'escolten 
en gust y satisfacció. Però fins quexus matexus qu'els agrada sa seua llengua lliure 
d'influencis estranyes, quan ells han de pal-là no poren menús de valerse de termes y 
frases castellanes per pó de que no 'Is tengan per pajesus. Axí es, ilustres Cungressis- 
tes, que sa llengua'ivissenca dins sa ciutat la tench acumparada a una jove abans agra- 
ciada y ben aculurida, però que li es venguda sa malahida pigota y, umplint de taques 
sa seua tendre cara, ha destruit aquella fresca hermosura. 

Molt diferent'impressió rebrà 's viatjé que venga a Eyvissa, si despuxas d'havé 
cumversat ab sus ciutadans, pren una de ses carreteres que partexen de sa ciutat y 
s'encamina a St. Jusep, a St. Antoni o a St. Juan. Y quan siga lluny, com més milió, 
de sa capital, si'n voure algun pajés que vaja derrera ses mules ajunyides manu manu 
llaurant, emb una mà dalt es mantí de s'arada, aguntant en s'altra ses escurretjades 
derrera y cantussant per animà's parey, surt de sa carretera y el va a'cumetre y el 
cunvida a fumà un xigarru y fe un'estóna de xerra d'assiguts dalt un marje, y li pre- 
gunta com ha anat sa cuida, si ha plugut a bastament per pusarse de bona saó sa terra, 
quants anys tenen ses mules que cuetjen devant ells,.... si'n certa a tupà emb un 
d'aquells pajesus, com soleu sé, ben desexits, esperimentarà un'estóna de playé sentint 
una cunversa agradable, escultant un llengatge pur y net d'antiga descendenci catalana; 
y an que tal volta sentirà alguna paraula per ell descuneguda pròpia numés d'es nostru 
dialecte, veurà (que tal paraula es just locte per espressà lu qu'em ella vol significarse. 

Y si despuxas de sa fundada es despedex d'es llauradó, torna a sa carretera y mun- 
prén altra vegada 's camí fins arribà a n'es poble ahont s'encaminava, si'n sé allí '1 
cunviden a passà sa vel-lada a una cuyna pajessa (sobre tot si es en s'hivern) ahont se 
sien reunits uns quants per fé una bona xerrada y a-n es matex temps matà's fret 
enredutats vora sa calinada que 'n mitj de s alia de dins (l > ardex devall es caps de tres 
o quatre tions que fan lluminosa flama, esperimentarà es viatjé de qui pal-lam allí majó 
playé ancara que durant sa feunada d'es camí, perquè 'n que 's pajesus de dins aquexa 
cuyna na sigan més bons cunversadós qu'aquell d'es camp, per raó de sé aquí molts 
reunits y de pal-là 'n més llibertat, pux que pal-len ells emb ells, sa cunversa els surtirà 
més natural y animada, empliaràn termes més propis, espressions més gràfiques, y emb 
una paraula, es llenguatge resultarà més pur y més net. Y aquells pajesus, que (si cau 



(1) S'allà de dins: part de sa cuyna ahon se fa foch en l'hivern. 



- i8 5 - 

be) ningún d'ells sap llegí, estiràn molt lluny de suspità que sus seus dites servcxejcn 
de materi de fondu'studi a una presona sabuda qu'els escolta. 

Tot axò hu dich, respetables Cungressistes, per demostrà que sa llengu'ivissenca es 
cunserva a-n es pobles del camp lliure d'influencis extranyes y que pel lu tant al camp 
y no a sa ciutat hauria d'anà qui vulgues atendre be l'eyvissench. 

No vuy dí aximatex que tots es pajesus pal-lin be sa seua Llengu, ni molt menús 
que tots puguesen serví per membres d'una Academi de Llengu'ivissenca, molt lluny 
d'axò. També entre ells algunes paraules han sufrit alguna mudificació que certament 
no's cunforme a ses lleys filulògiques, ya camviant lletres, ya afegintne, ya llevantne. 
Però aquexes currupcions que nexen entr'ells matexies sens ducta son ses menús temi- 
bles y de menús importanci. Ses més nutables y de ses que s'hauria de fugi com de 
caure a's foch, son ses que surten de vila. Es un fet innegable, y que tuthom s'en pot 
encertí, que's pajesus que van a vila més suvent son es que més malament pal-len sa 
seua Llengu, es que més l'adulteren currumpent ses paraules pròpies y es que més la 
mestayen en castellanades. Y es tot que s'aferra menús s'hermosura y com aquexus 
que venen suvent a vila ahí venen casi sempre per pal-là 'n sus senyós, en sus que ya 
hi dit que fan bul-la de certes paraules pajesès, es natural que fassin l'impossible per 
apendre de pal-là a lu senyo. Y per cert que'hi son ben desgraciats emb aquexa pre- 
tensió seua tonta; pux com si no saben llegí, tampoch saben girà sa llengu per prunun- 
cià castellanismes, lu que cunseguexen es fe riure tuthom; es senyós que venen a vesità 
a vila y es pajesus emb a qui pal-len pés seu poble. 

Es també cosa certa que's que saben llegí solen sé es que més castellanades gasten 
y a'hu trop molt natural, ancara que'm parega censurable; perquè si's al-lots cumensen 
a'nà'scola quan devegades ancara no tenen sa llengu prou destravada per dí clares ses 
paraules que senten a dí a sus pares, com ses lligendes de que 's servexen per apendre 
de lletra son castellanes, lu natural es que'ls suceyexga lu que va cuntendre a-n es 
lloms que dugué de S. Mumingu una senyora. Lu'strany seria que no'ls suceís poch ni 
mica; y aquexa crech que es sa causa de qu'entre's ciutadans s'haja curremput més 
s'eyvissench, per veru'hi d'ells més que saben llegí que de pajesus. Tal volta em axò 
vaig errat, però es lu que yo crech. No voldí'mperò que crega que per cunserva s'eyvi- 
ssench lliure de s'influenci castellana siga necessari sé ignorant; molt lluny d'axò; 
però crech que seria molt cunvenient per cunseguí s'ubjecte manifestat, qu'es 
primes llibres que passen es al-lots a'scola estasen en sa llengu pròpia, a fi de que ses 
paraules que llegexen en sus primes llibres fossen ses matexes qu'han sentit d'assiguts 
dalt es junoys de sa mare. Però com emb axò arribam a ses fites d'un camp que 
no 'm pertenex, m'aturch a sa partió, pux no dech entrà 'n sò d'altri. 

No sé si'y cumplit es prupòsit qu'a-n es cumensay hey furmat, d'enterà aquesta 
respectable assamblea de s'estat en que's troba avuy sa Llengu'yvissenca. Crech qu'en 
poques paraules es pot dir sensa faltà gayre a la veritat que dins sa ciutat d'Eyvissa 
està tamatex adulterada, però qu'al camp cunserva generalment nutable puresa y 
netedat. 

Perdoni's Cungrés que li haya fet perdre sobr'un quart d'hora pusant atenció a ses 
cunsideracions qu'a cab de fé sobre sa Llengu'yvissenca, no perquè no merexa atenció 
sa Llengu, sinó perquè no la merex s'humil presona qu'es venguda aquí a repre- 
sertal-la. 

Hey dit 

13 



i86 — 



Ullada dalt dalt a algunes qüestions íllades de gramàtíga eyvíssenca 



Particularitats sobres sò d'algunes lletres. — A Eyvissa, fora de vila, no 's prunun- 
cia sa r abans de /, sinó qu'es cunvertex emb /també, resultant /doble. Axí, per exem- 
ple, déim: Cal-las y no Carlus; buscal•lu, y no buscarlu; pel-la, y no perlg,; pel ' lu tant, y 
no per lu tant Es cunvertex també emb / o // sa / pusada devant una d'aquestes lle- 
tres. Axí, Atlàntich sona Al-lanticli, metlles, mell-lles. 

Sa y cunsunant no sona tant fort despuxas de vucal, maldamén aquexa vucal siga 
de sa paraula anterió, com despuxas de cunsunant o a-n es cumensay d'una paraula 
despuxas d'una pausa. Si déim yaya (nosaltrus no déim jay, com crech que diuen a 
Mallorca) sa primé y es més forta que sa segona; però si deim sa yaya, ses dos ys son 
igualment dèbils, perquè ses dos venen despuxas de vucal. 

Si no 's tuntería meua, em parex que sa o entre dos altres vucals, furmant diptonch 
emb una d'elles, sona també més dèbilment que en sus altres cassus. Exemples: mena, 
diuen, mouen. De // entre a y un' altra vucal no m'ucurrexen ara exemples (no vuy dí 
que no n'hi haja) pux em aquexus cassus m'aparex que 's cunvertex en v. Axí déim 
enclava, en cava, paraules derivades de clau y cau. Com escepció, recort ve sentit alguns 
d'es poble de Sant Cal-lus que deyen caminaua, estudiaua, l/auraua, en lloch de cami- 
nava, estudiava, llaurava. Però quan més dèbilment sona sa u en sus casus de que 
pal-lam es quan sa vucal d'abans es a, com coua, proua. Emb aquexus casus sa // tot 
just es sent, però aximatex sonen distintament aquexes paraules de si diguesem coa, 
proa. 

Sa a, sa e y sa o no 's pronuncien en su seu sò natural més que quan son tòniques. 
Quan son àtones, sa a y sa e reben es so cumú de sa c muda y sa o es cunvertex emb 
u, com de Temi, Tuniet, Articgles el y es. — En eyvissench s'usa generalment s'articgle 
es, sa; cuan va'bans d'un nom que cumensi en vucal es cunvertex emb una sola s: es 
candclcru, s'alta. sWiome, sa dona. Però s'usa també s'articgle el la quan va'bans d'un 
nom que signifiqui una cosa o una idea alta per algun concepte. Exemples: el Pare, el 
Fill, V Esperit sant, el Salvadó d el mon, el Papa, cl Rey, y la Reina, el Bisbe (o es 
Bisbe), el cel, la glori, el purgatori, V infern, la terra, la vida y la mort (significant 
aquexes paraules s'idea abstracta de viure o murí, com la vida es amable, la mort es 
trista; però no si déim sa vida de fulanu està en perill, sa mort de sutanu serà molt 
plurada). Es diu també: fi meu del meu cor, l'estim més que la meu 'ànima; En Pere 
s'ha avasat a no fer res y /'home s'hi troba be 'mb aquexa feyna, Na Maria ha'nat a 
vila a peu y la dona està cansada. 

Prunoms personals. — A fora (a-n es pobles de la campanya) es diu: yo , de yo, per 
yo, a yo, en yo; però a vila 's diu: de mi, per mi. a mi. en mi. Una particularitat em 
sembla que percebex ma sentida cuan abantes deyo a'hi hà sa prepusició/w, y es: que 
yo es descumpón en dos sílabes; axí per yo sona perïó (per-i-o). 

Emb un cas aximatex diuen també 's de fora per mi, però significant igual que en 
su nieu conte o p 1 es meu conte, segons yo crech, segon em parex, Milió dit: per mi signi- 
fica aquí qu'un creu pruvable, una cosa, però que no'hu sap de cert. Axí déim: per mi 






. - ,87 - 

En Pep s'ha cansat d'esperà y se'n ha'nat, per mi's curreu no vindrà' aquexa tarde. 
En quant a sa segona persona, tant a vila com a fora diuen; de tú. per tú, a tú, 
en tú. 

Es datin y acusatiu d'aquexus dosprunoms yo y tu quan precedexen o seguexen 
inmediatament a-n es verb de qui'stàn regits, prenen sa forma de em y et o me y te. 
Se emplía em y et cuan precedexen a un verb que cumensi en cunsunant, com Fulcuni 
EM vesith y L'N digué çu'ET deu molts de favós. S'usa de me y te quan seguexen a un 
temps d'un verb qu'acabi en cunsunant també o'mb una vucal dèbil d'un diptonch com 
estimarme, eunsularte, digueumc, vestexte. 

Quan aquexes dos formes prunuminals van o després de verbs que cumensin o aca- 
bin en vucal, queden reduides numés a una m y una t; perquè ses er de me y te quan 
estan abantes y ses de em y et quan venen després, s'elidexen en sus vucals primera o 
derrera d'es verbs de qui van regits aquexus prunoms y desaparexen: Exemples: 
Mé alaba, T' estima, escriure'M., defensa'T. 

Es plurals currespunents a-n aquexes dos formes prunuminals son dius y vus o ens 
[enis déim també a Eyvissa) y eus. Unes y altres formes s'usan igualment abans de 
verbs, però ems o ens y eus no s'usan despuxas sinó de temps de verbs qu'acabin en 
vucal. Exemples: MUS estima o EMS estima, VUS escrigué o EUS escrigué, digues MUS, 
sentirWUS, crida'MS, creureUS. Emb aquest derré exemple eus es cunvertex emb us, 
perquè s'elidexen sa e final de creure y la inicial de eus. Y quan eus ve després d'un 
temps agut, es reduex a una sola s, como estimaVS igual a estimauVUS. 

Respecte d'es prunom ell em ficsaré soliament en su datiu, que 's //, tant si està .en 
lloch d'un nom masculí com femení, y en s'acusatiu que's el o lu p'es masculí y la p'es 
femení. iT/es posa antes d'es verbs que cumensen en cunsunant o després d'es qu'aca- 
ben en vucal; emb aquet derré cas pert sa e per elissió. Lu es posa ans d'es que cumen- 
sen en vucal o després d'es que acaben en cunsunant; en su primé d'aquexus dos 
cassus pert sa u per elissió també. Exemples: a mon pare LI agrayexch es càstich y a 
ma mare lA'stim ses caricis; EL veig, Vestim, seguexlAJ, voure'E. Des datiu li y s'acusa- 
tiu lu junts es forma té hi: Axí, per manifestà que s'ha de duna un ubjecte sensa dí a-n 
a qui, direm dunal-LU; per manifestà que s'ha de da a un sensa dí aqué, direm dundl-li; 
y per manifestà que un ubjecte determinat s'ha de duna a una persona també determi- 
nada, direm dunal-LE'Hl. 

Es datiu d'el plural d'es prunom ell es, tant p'es masculí com p'es femení, els abans 
d'es verb o despuxas de temps de verb acabat en vucal y lus despuxas de verb acabat 
en cunsunant. S'acusatiu es els y lus segons ses circunstancis com en su cas anterió, 
p'es masculí, y les p'es femení tant abans com despuxas d'es verb: Exemples: ELS diu. 
escriure 'LS, envial-LVS, ELS busca, voure'hS, acabal-LUS, LES crida, escuítal-LES. D'es datiu 
els o lus y de s'acusatiu els o lus y les es forma els' hi o lus hi y les hi, com ELS'HI 
donch, escriure' LS' HI, envial-EES'Hl. 

Me, te, mus, vus sempre precedexen a el y els, la y les, quan estan juntament 
abans o després d'un verb. Mus y vus perden sa s. Exemples: ME'L envia, TE LA dona. 
escriuMXJLA, dirXü'L. 



Del Sr. D. Pompeu Fabra. 



Qüestions d'ortografia catalana 



I. — LA LLETRA // 

Llavors de la «campanya lingüística» de L Avenç, una de les reformes que s pro- 
posaren va ésser la supressió de la lletra //. Després, els mateixos que la van proposar i 
adoptar, tornaren a acceptar la // etimològica (home); va ésser una reculada deplorable. 
I, recentment, arreconada i oblidada aquella reforma tan útil, veiem sortir uns nous re- 
formadors que, ben diferents dels de pertot arreu, preocupats d'introduir en l'escriptura 
dels llurs idiomes totes les simplificacions possibles, proposen no res menys que l'adop- 
ció dels símbols d'etimologia grega,///, tk, ck, rh \ y\ 

Ja sabem que les combinacions///, th, ck, rh i la lletra y foren adoptades pels romans 
pera la transcripció de les lletres gregues ep, 3>, x, P i u en les nombroses paraules em- 
manllevades al grec pel llatí literari. Quan les llengües novi-llatines, en els llurs emman- 
lleus continus al llatí, introduiren d'aquests mots, els van continuar escrivint am ///, 
///, etc. en el desig de conservar-los la llur fisionomia llatina. Solament els italians sabe- 
ren tot seguit rebutjar una tal complicació ortogràfica. Més tard veiem desempellegar- 
sen també 1 castellà. El francès en canvi, ha conservat preciosament aquelles grafies, i 
el portuguès ha seguit l'exemple d'aquesta llengua, l'ortografia de la qual ha exercit una 
influencia extraordinària sobre l'ortografia portuguesa. 

L'origen dels símbols ///, ///, etc? Quan se va afirmar el predomini de la literatura 
grega a Roma, la gent culta s'esforsava a donar als innombrables mots grecs introduits 
en el llatí, la mateixa pronuncia que tenien en grec; llavors va ésser quan s'introduiren 
els símbols ///, ///, etc. precisament pera representar sons grecs que no posseïa 1 llatí; si 
s'escrigué chronica era perquè s pronunciava Xrónika i no Krónika. Però — així com, en 
els mots grecs que s'havien anat introduint abans d'aquella època, els fonemes en qües- 
tió havien estat reemplassats per fonemes llatins — les paraules gregues emmanllevadcs 
pel llatí literari les quals aconseguiren passar a la llengua vulgar, perderen la llur pro- 
nuncia artificiosa, i///, tk, etc. vingueren a confondre-s am/, /, etc. Oblidades, doncs, 
en tot el domini romà, les pronuncies que havien motivat els símbols///,, ///. etc, des- 
apareix la única raó d'aquestes grafies (per altra part, no gaire felisses, puix en l'epoca 
de l'influencia grega a Roma, ep, 9>, x no eren j a diftongs consonàntics com ho havien 
estat en grec antic tp —-/-)-//, 9> — / -|- k, x = k -\- h). 

Quin aventatge hi ha de conservar aquestes lletres empleades per l'ortografia llatina 
pera la transcripció de les paraules gregues?/// es igual a/i /// igual a /, etc; son, doncs, 
símbols perfectament inútils, que no responen a cap necessitat de les actuals llengües 
romàniques. I, en canvi, si no presten cap servei, quina complicació ortogràfica no 
porten! Cinc fonemes (f, /, k, /'. i) la representació dels quals no oferiria altrament cap 
dificultat, passen a ésser sons d'ortografia dubtosa: pera saber si hem d'escriure/" o /// 
ens cal saber si 1 mot prové del grec o del llatí, si es d'origen popular o savi; pera l'em- 



pleu correcte de / i de /// hem de saber si 1 mot ve del grec i si en grec presenta t o ft; 
i anàlogament pera l'empleu de eh i de c (qu), de rh (rrh) i de r (rr), de y i de /; o bé ns 
hem de carregar la memòria am la llistà de totes les paraules que cal escriure am ph, 
tk, eh, rh, y, llista que ve a allargar-se sobre mesura am l'inclusió, naturalment, de tots 
els mots que presenten/»/ dobles, // dobles, ce dobles, gg dobles!... 

Els pobles que no patim l'ortografia dita etimològica, no ns podem fer prou càrrec 
de tots els inconvenients d'aquesta «herència incomoda del pedantisme dels segles XVl è i 
XVII è .» A Fransa, en veiem protestar vehementment les persones més competents i 
més doctes; a Portugal, filòlegs eminents en proposen la seva proscripció absoluta i 
incondicional. 

Mentres això s'esdevé a Portugal i a Fransa, i pertot arreu la tendència es de sim- 
plificar tot lo possible les ortografies heredades, a Catalunya hi ha qui proposa que 
adoptem aquesta ortografia etimològica! Sols això ns faltaria: quin cau de raons sense 
solta, quina brotada d'etimologies fantàstiques i quina collita de faltes d'ortografia! 
Imitaríem els anglesos escrivint diplithong, rhytkme, Sappho, o Is francesos escrivint 
diplitong. rythme, Saphor Representaríem totes les epep per ph, o per ph i fr Faríem 
l'atrocitat d'introduir les consonants dobles àdhuc en les paraules heriditaries com gota, 
vaca (GUTTA, VACCA) o les empleariem únicament en les paraules sàvies (attribut accla- 
marjr Ara que les diferents ortografies catalanes en ús son relativament fàcils, les publi- 
cacions de la nostra terra no conteneu poques faltes d ortografia. Us imagineu el que 
passaria quan les ph ph i les /// tk i les yy i les dobles//» i tt\ ce vinguessin a complicar 
la cosa? En quant a etimologies fantàstiques, veuríem coses com les d'aquell etimolo- 
gista que proposava escriure haehest (o hae-est, no recordo prou bé) en substitució 
d'aquest. 

No: quan veiem francesos i portuguesos (i anglesos) planye-s de les complicacions 
absurdes de les llurs ortografies etimològiques, no hem pas d'anar nosaltres a confec- 
cionar-ne una. Ens en passem molt bé; sen passen igualment castellans, italians i roma- 
nesos, eslaus i escandinaus. 

Que 1 català modern no emplea Is símbols ph, th, etc. degut a l'influencia de l'or 
tografia castellana i que si 1 castellà hagués conservat aquells signes, segurament els 
empleariem ara nosaltres? Tant se val: la supressió d'aquells símbols es una simplifica- 
ció utilissima, que no hem pas de mirar d'on ens ve, sinó acceptar ben joiosos. Si la 
devem als castellans, alegrem-nos d'haver sofert en aquest punt l'influencia de la llur 
ortografia, i planyem-nos que no hi hagués prosperat la reforma proposada per En Ne- 
brija, que proscrivia tota h muda inicial. 

La conservació d'aquesta k, que constitueix una de les poques dificultats de l'orto- 
grafia castellana, es en certa manera una inconseqüència. El francès i el portuguès con- 
serven la h dels grupus///, th, eh i rh, i igualment la // inicial (honinie, homem); l'italià 
i el romanès, que reemplassen aquells simbols per/", t, e, i r, suprimeixen aquesta/*: i 
escriuen uoiuo, om; el castellà ocupa una situació intermitja: suprimint en les combina- 
cions ph, th, etc. el signe d'una aspiració desapareguda, el conserva en principi de 
paraula: hombre. Els catalans (no cal dir-ho) copiant-ne lo bo i lo dolent, escrivim home. 
Doncs bé, si ns sab greu copiar tant servilment l'ortografia castellana, vet-aquí una bona 
ocasió de separar-nos-en; però no certament del costat de la complicació sinó del 
costat de la simplificació: suprimim la li. Tornem a la reforma proposada per L Avenç, 
una de les seves reformes més útils, malaurosament abandonada. 



— 1<)0 

La h inicial catalana es un signe perfectament inútil. No representa cap sò actual ni 
antic del català. La // de hora i paraules anàlogues no s'ha pronunciat mai en cap 
llengua romànica; quan aquestes llengües se formaten ja feia molt temps que la // llati- 
na havia esdevingut muda. Els representants romanies de les paraules llatines, HORA, 
HERBA, HABERE, etc. son idèntics als mots que haurien sortit d'un ora, d'un ERBA, 
d'un ^BERE clàssics. En els casos excepcionals en que hi apareix una aspiració, aquesta 
no es pas una reminiscència de l'antiga aspiració llatina, sinó que la veiem aparèixer 
igualment en mots que en llatí mai han tingut //. Si en castellà tenim huerio (HORTU), 
també tenim Jiuevo (OVU) hueso, (OSSU); si en francès tenim Kui (hodie) també tenim 
huit (OCTO), huile (OLEU). En castellà, la semi-vocal y apareix igualment en yegua 
(EGUA) que en yerba (HERBA); en català apareix v igualment en vuit (OCTO) que en via 
(hodie). 

La h que veiem emplear en l'edat mitjana en totes les llengües novi-llatines, prové 
del desig d'acostar les formes de la llengua vulgar a les corresponents de la llengua 
mare. L'escrivà que s'adona de la filiació dels mots ornem, ombre, ome, om me, uomo, 
escriu, homèm, Jiombre, home, komme, kuomo, grafies que recorden millor la paraula 
originaria HOMO HOMINIS. Però — si durant l'imperi ja constatem hesitacions en 
l'empleu de la h tradicional, esdevinguda muda, — no esperem veure emplear rigoro- 
sament en les llengües romàniques un signe que hi es purament etimològic. Moltes 
paraules se troben escrites ara amb h [hagué] ara sense (aque); en molts casos, l'igno- 
rància de l'etimologia preserva la paraula de l'addició d'aquell signe; i en altres la 
pronuncia s'hi oposa. No es fins més tard, quan se regularisen les ortografies, que Is 
idiomes que no saben desfer-se de la Ji etimològica, n'extenen sistemàticament l'empleu, 
no, perxò, sense deixar escapar aquesta i aquella paraula: avoir franc, de HABERE, 
anzuclo, cast. de hamus. 

No hi ha cap raó solida pera la conservació de la // inicial llatina. Perquè hi va haver 
un temps que un mot com HOMINEM comensava en consonant, no es cap raó pera que 
se l'hagi d'escriure am consonant inicial eternament, fins quan el mot, en la seva evolució, 
ja deixa d'esser llatí per esdevenir català, castellà, etc. No hem pas d'anar a conservar 
religiosament en l'escriptura tots els signes representatius dels fonemes que les paraules 
han anat perdent. La conseqüència n fóra l'identificació de les paraules novi-llatines am 
les llatines. Els italians van fer, doncs, molt bé suprimint la Ji mig-eval nascuda d'una 
imitació exagerada de l'ortografia llatina. 

Llavors de la «campanya lingüística» de L Avenç, la supressió de la h va trobar una 
forta oposició. S'invocà 1 respecte degut a la llengua escrita antiga (?) i el respecte que 
meritava una habitud ortogràfica arreladissima. En el fons, pera la majoria, la causa 
única de l'aversió a la reforma de L'Avenç era que anava contra una habitud molt arre- 
lada, es dir, contra una habitud ortogràfica castellana. Si 1 castellà escrigués ombre, ora, 
el modern català literari hauria escrit molt probablement ome, ora; llavors una reforma 
proposant home, hora (les grafies precisament tradicionals) haurien trobat també una 
forta oposició, perquè haurien anat igualment contra una habitud arreladissima; llavors 
la h tradicional hauria estat una antigualla inútil que venia a introduir una nova difi- 
cultat ortogràfica. 

Les habituds ortogràfiques del català modern no son tant respectables que, en nom 
d'elles, haguem de sacrificar una reforma racionalissima i d'una utilitat innegable. Un 
respecte illimitat a les costums establertes ens hauria lligat fins al punt de no intentar 



— 191 — 

cap reforma, es dir, d'acceptar integralment l'ortografia acastellanada dels primers 
temps de la nostra renaixensa literària. 

Més d'un cop els hem trencat el respecte; l'experiència ns ha demostrat que no son 
pas invencibles. En nom d'una habitud, no condemnem una reforma; mirem únicament 
si aquesta es bona, útil, benefactora; si ho es, adoptem-la resoludament. 

Això féu L Avenç quan va proposar escriure parles, parlen en substitució de parla s, 
parlan. Tothom escrivia par las, parlan, àdhuc els partidaris dels plurals en -es; però 
L Avenç, convensut de la bondat de les grafies amb c, s'aixeca contra les grafies habi- 
tuals. Malgrat l'oposició natural, ell persevera; en les seves publicacions emplea cons- 
tantment les grafies noves; la gent va acostumant-s'hi; cada dia son més els que s con- 
vencen de la llur superioritat i les adopten; per fi, vencen un darrer escrúpol de molts 
— la por que dificultessin la lectura — i penetren fins en els diaris, destinats al gros 
públic; el llur triomf definitiu es indubtable! Si L Avenç hagués mantingut la supressió 
de la it amb igual perseverancia, potser encara no hauria vensut, però l'habitud actual 
estaria fortament somoguda, i tard o d'hora l'ortografia catalana li deuria un perfeccio- 
nament més. 

Quan se parla de la supressió de la h etimològica, convé recordar que aquesta 
reforma que tant mal efecte fa i sembla a molts àdhuc illiteraria (?), l'ha feta una llen- 
gua com l'italiana; allí s'escriu uomo, eiba, orizzontalc, emisferio, proibere, i la llengua 
no n pateix gota; al contrari, pot rumbejar orgullosa una de les ortografies més perfectes. 

L'ortografia catalana té prou dificultats ineludibles (l'empleu de la e i de la a atones, 
de la o i de la u atones, de la b i de la v...), pera que no tractem de simplificar-la des- 
embarassant-la d'una complicació que es perfectament inútil. Figureu-vos l'importància 
que té pera la llengua 1 que l'escriptura posi de manifest que tal i tal paraula, segles 
endarrera, quan no eren encara catalanes, se pronunciaven amb una aspiració inicial! 

Al costat de la // llatina, el català ha posseit una h pronunciada, avui desapareguda. 
Un mot com VECINA ( = VICINAM class.) esdevingué en català vetçina, d'aon vedzina, 
veliina, i darrerament veína, la li representa en l'evolució de la consonant intervocalica 
c, l'etapa anterior a la seva caiguda completa. 

El sò transitori h havent desaparegut completament de la llengua ;convindrà conser- 
var el signe // en l'escriptura? Els antichs feien de tot, els moderns erigeixen la conser- 
vació d'aquesta li en regla ortogràfica: S'escriurà h entre vocals en representació d'una 
consonant llatina desapareguda; per exemple, vehina t de VICINA, rihent de ridendo,/7?//í? 
de RATIONE. Però això no impedeix que escriguin fiar (FIDARE), tió, (TITIONE), niar, 
nuar, país, cruel... Inadvertencia, diran alguns, cal escriure fihar, tiJió, nihar... Perfecta- 
ment, i, llavors, també cuhina, (cocina), dehia [dezia < dizebat), dit/iia, [duzia < DU- 
GEBAT)? Es que aquí, pot replicar-se, les dues vocals formen un diftong. Però si això 
exclou la //, llavors es que donem a aquest signe un nou valor ademés del etimològic. 

Així es, en efecte: la h, ademés de lletra etimològica (representant de c, d, etc. 
llatines), l'hem feta signe indicador de la pronunciació dissillabica de dues vocals conti- 
gües. Mes, donant-li aquest nou valor, anem precisament contra la regla etimològica 
establerta, puix al mateix temps que introduim //// aon no hi ha hagut mai cap consonant 
llatina [influií), n'hem de suprimir una munió d'etimològiques [cuina). 

Avui, jo no sé pas quins principis regulen l'empleu de la h intervocalica catalana. 
Si no fossin les grafies usuals fiar, nuar, tió, país, etc, creuria que la gent segueix 
aquesta regla: S'emplearà h en substitució d'una consonant llatina... sempre que no s'hi 
oposi la pronunciació. En quant a la h no etimològica, les grafies infiuheix, atribuheix, 



IQ2 



al costat de continuem^ criem, permeten suposar que se la fa servir exclusivament per 
separar el radical de la terminació en els verbs de la tercera. Després trobo caulieu, 
veuhen, riuhen. Després trobo encara estudiïn al costat de estudia (!). 

L Avenç suprimeix la // intervocalica: es un remei al desgavell actual i, al mateix 
temps, una simplificació molt oportuna. La h etimològica (representant de c, d, etc. 
llatines) no té, en efecte, cap raó d'esser, i la // mer signe de desunió compleix molt 
imperfectament el seu objecte. 

Quan la li provinent de c, d. etc. llatines, deixà de pronunciar-se, les dues vocals 
precedent i següent, les quals fins allavores havien naturalment pertangut a sillabes 
diferents, vénen a posar-se en contacte. Suposem que, malgrat la supressió de la conso- 
nant intermitja, les dues vocals continuen sempre pronunciant-se en dues sillabes distin- 
tes. Llavors la conservació de la // en l'escriptura (escriptura tradicional) no té altre 
inconvenient que 1 de donar naixensa a una dificultat ortogràfica (empleu d'una lletra 
muda) i si per etzar s'endevina que tots els altres parells de vocals contigües, no origi- 
nats per la supressió d'una k [daurà], se pronunciessin en una sola sillaba, llavors la 
conservació de la h ni sisquera es una complicació ortogràfica, puix el seu empleu ve 
indicat per la pronunciació mateixa; abans era el signe d'una consonant, ara es el signe 
indicador de la pronunciació dissillabica. Però, lluny de passar les coses com hem supo- 
sat, la supressió de la li produeix sovint una reducció sillabica, i vocals contigües que 
mai han estat separades per una consonant se pronuncien no poques vegades en silla- 
bes distintes. 

Bastants cops el manteniment de la h esdevé absolutament incompatible amb els 
fets, les dues vocals en contacte reduint-se a una sola: recebre > reebre > rebre, rehenta 

> renta, dehena > dena, pelwyl > poll, meholla > molla, etc. En aquest cas, doncs, 
impossibilitat de conservar la h etimològica, (RECIPERE, etc.) Altres cops, la segona 
vocal essent /, l'accent passa a la primera vocal i se forma un diftong: dcliía -> deia 

> deia, duhía > duia > duia. En aquest cas tothom creu convenient suprimir la li; real- 
ment faria estrany, en el cos d'una paraula, veure Is dos elements d'un diftong sepa- 
rats per una li. La h resulta, així, suprimida en una munió de casos i deixa, per' això, 
mateix, de tenir raó d'esser. Què s pretenia, en efecte, al conservar la //? El que 
romangués en l'escriptura la petjada d'una consonant desapareguda: que allí aon la 
paraula havia tingut una consonant, allí aon el mot, quan llatí, presentava una c, una 
d, etc, aparegués la h rememorativa. Però vénen els fets i s'hi oposen; hem de renun- 
ciar a la nostra // etimològica. Tant etimològica es la h de l'antiga forma duhía com la 
de du hem: l'antiga h provinent de c ha caigut igualment en les dues paraules; supri- 
mida en l'una, es llogic suprimir-la en l' altra, al menys en tant que lletra purament 
etimològica. 

Ara, serà convenient conservar la h en du hem (al costat de duia) rihem (al costat de 
reia), en ralio, sulmr, etc. per indicar la pronunciació dissillabica? Un signe indicador 
d'aquesta pronunciació es, en du-em, ri-em, ra-ó, su-ór i moltes altres formes, absoluta- 
ment inútil, puix la majoria de les combinacions vocàliques (uc, iè, uà, oa, etc.) son 
sempre dissillabiques en català. Cp. continuem, estudiem, lleó, etc. per ningú escrits 
cmitinuhcm, es/udihem, lleho. ' 

Vejam ara les combinacions en les quals la segona vocal es una i o una u. Si la / i 
la u son tòniques, les combinacions essent allavores sempre dissillabiques, bastaria 
accentuar aquestes lletres per que la h resultés igualment inútil: conduir. L'empleu de 



— 193 — 

la h permet suprimir aquest accent: couduhir i llavors per extensió, influhir, atribukir. 
Tindriem així: ahi, ehi, etc, ben diferenciats de ai, ei, etc. diftongs; per consegüent: 
rahim, agrahir, ve hi, proveliir, conduhir, atribuhir (sigui o no etimològica la li). Perfec- 
tament, i allavors amb igual raó: pahís, rahil, Cahim, Lluhís, cocahina, cafehina, 
dehista, altruhistal 

La i i la u son atones: i . er La vocal anterior es tònica. La combinació es sempre 
monosillabica, excepte en les formes fortes del subjuntiu present dels verbs en car,-iar, - 
oar, uar. Empleant la h com signe de desunió, ens cal afegir una h al radical (suposant 
que no escrivim -ear, -iar, etc); se;nbla preferible escriure -ei, -ii, -oï, -uï; crear, creï, estu- 
diar, estudii, i no crear crehi, estudiar, estudihi. — 2. n La vocal anterior es atona: 
rah'nnct, rehinós, trahirà. Aquí l'antiga h ens estalvia la dièresi [raïmet, reïnós, traïríd); 
doncs, igualment: influhirà, etc. Regla: ai, ei, etc. son diftongs, alii, ehi, etc, combina- 
cions dissillabiques. Però aquesta regla exigiria: coinchidir, rehunirl 

Ara bé, la h signe etimològic ningú l'emplearà mai en els representants de RECI- 
PERE, DECENA, PEDUCULUS, MEDUL•LA; probablement tampoc en cuina, duia, reia, feia; 
de fet, ningú o pocs l'empleen en una infinitat de paraules com tió, fiar, nuar, creen- 
cia, etc. Què ve a ésser, doncs, la nostra h intervocalica etimològica? Concilieu tió de 
TITIONE i rahó de ratione! 

La h signe de desunió, ningú l'emplearà mai, ni falta que ta, en paraules com lleó, 
(llehó), unió, (unihó), diari, (dihari) ni en paraules com cocaina, egoista, coincidir, reunir: 
es inadmissible en mots com creï, continuï, subjuntius de crear, continuar... Què ve a 
a ésser, doncs, la nostra h signe de desunió? 

Notem una conseqüència curiosa d'aquesta h tal com s'emplea actualment. L'orto- 
grafia més usual escriu (duheni) (u-è), però continuem (u-è); es dir (sembla): uhe o ue 
segons que les vocals llatines estiguessin o no separades per una consonant (la h repre- 
sentaria aquesta consonant). Doncs, una forma com influeix (u-è) hauria d'escriure-s 
sense //; però com influeix es una forma del verb influir (comunment amb li) s'escriu 
influheix. I, un verb com suar essent ordinàriament escrit sense, tenim de costat: 
duhcni (de DUCERE), suem (de SUDARE), continuem (de CONTINUARÉ), influheix (de 
influere)! 

Tots els aventatges de la h se redueixen a evitar uns quants accents i dièresis, i, en 
canvi, el seu manteniment constitueix una dificultat ortogràfica considerable i es, ade- 
més, causa d'un desgavell no altrament remeiable que am la seva supressió completa i 
incondicional. 

Tenim encara en català una h se pot dir més inútil, una convenció ortogràfica com 
no n conec d'igual en cap altra llengua novi-llatina, una antigualla inservible, la qual 
no saben decidir-se a arreconar molts escriptors catalanistes: la h final darrera de c 
(poch, sanch, artístich, heroich). 

La reforma proposada per L'Avenç de reemplasar eh per c, ha fet certament molt 
camí; però encara veiem molts entossudits a escriure eh, i darrerament un gramàtic 
aixecar-se contra la seva supressió. 

Els antics empleaven eh i c, generalment eh. Admetem l'hipotesi més favorable al 
manteniment del eh actual: suposem que Is antics escrivien constantment eh i que 
aquest simbol representava un sò tant distint de la c ordinària (explosiva velar sorda) 
que justifiqués aquella grafia (eh final diferent de c interior, al costat de t final ^— t 
interior \ p final =/ interior. Desaparegut aquell sò ja no existeix cap raó pera manté- 



— (94 - 

nir la h si no es un respecte supersticiós pera les grafies antigues. Es clar que 1 eh final 
no constitueix cap gran dificultat ortogràfica, puix s'ha decidit emplear-lo sempre, però, 
ademés d'esser una grafia ben inútil, emmascarà un fet fonologic del català modern: 
el paral•lelisme existent entre Is resultats de les tres momentànies finals velar, dental i 
labial {c, t,p). 

Darrerament s'ha pretès justificar la h en sach, poch, etc. apoiant-se precisament en 
la pronuncia actual. Vejam quin fonament té això. La c de la sillaba ac no es evident- 
ment idèntica a la c de ca; aquesta es una explosiva, aquella es una implosiva; la c de 
ca es un sò posterior al contacte dels orguens bucals, la c de ac un sò anterior al con- 
tacte. Igual pot dir-se de les dues // de at i ta, i de les dues pp de ap i pa. Suposem 
que ac se troba en l'interior d'una paraula seguit d'una consonant sorda pacte; tenim 
c = implosiva velar sorda, diferent de la c de cas o de pecar, explosiva velar sorda. 
Cp. la/ de apte i la de pas o de llepar. Suposem ara que ac es final seguit d'un repòs; 
llavors son possibles dues pronuncies: i. a una c implosiva idèntica a la c de pacte: l'expi- 
ració del aire cessa en el moment del contacte; quan els dos orguens (arrel de la llen- 
gua i extrem del paladar dur) se separen, no se sent cap sò; 2. a una c implosiva seguida 
d'una aspiració; l'expiració del aire se prolonga més enllà de l'oclusió. Representem la 
primera c per — c, la segona per — eh: tenim, anàlogament — t i — tJi {pot), — p 
i — pli {cap). Quina pronuncia deu considerar-se com la normal en català? Concedim 
que es la segona. La h de les grafies sach poch, etc. representaria allavors l'aspiració 
que se sent darrera de la c implosiva; però a-les-hores, amb igual raó, caldria escriure 
poth capJi. Aquest sò furtiu que sentim en sac, pot, cap, val la pena d'escriure-1? Fixem- 
nos que basta que la paraula se pronuncii unida am la paraula següent pera que aquest 
sò desaparegui: poc tendre, pot tornar cap persona (implosives sordes i idèntiques a les 
de pacte, etc.) poc vi, pot venir, cap bèstia (implosives sonores); poc oli, pot anar-hi, cap 
home (explosives sordes). L'aspiració desapareix igualment davant d'una s desinencial: 
sacs, pots, caps (la.c de sacs es igual al element implosiu de la x de axioma = acsioma). 
De manera que, si volent transcriure rigorosament la pronuncia, escriguessim sach, 
hauríem d'escriure també poth, capJi, i, en canvi, en el plural (sempre dintre d'una 
transcripció rigorosa) sacs. 



II. — LA / PALATAL 

La / inicial llatina esdevé / (=/ palatal) en català: LAXA > lana, LAQUEU > las, 
LABIU - lavi, LATRO > ladre, *LACTÉ > let, LEPORE > lebre, LEVAT > leva, LECTU > //'/. 
LINGUA >lengua, LIGNA > lenya, LITTERA > letra, LEGE > Ui, LINU > //'. LIBRA > liura, 
LOCU -/oc, LUMBU > Jorn, LUTU > lot, LUCTA > lllita. LAUDAT > loa, LUCIT > Ulli, 
LUMEN > íum, LUNA > luna, LABORARÉ > laurar, LOCUSTA > lagosta, LEGUMEN > le- 
gum, LEVIARIU -Icugcr, LACERTU > Inert, LECTIONE > lissò, LINTEOLU > lensol, *LIXI- 
VU > leixiu, LUPINU > lobè. En les paraules enmanllevades posteriorment al llatí, / reem- 
plassa sovint la /inicial llatina, així tenim els mots mig-savis lati. libertat, libre, lògic, 
Latzer (lanceros. loro, etc, castellans se catalanisen igualment en lanceros, loro); però 
en els emmanlleus més recents, se conserva generalment la / llatina; d'aquí l'existència 
d'un nombre considerable de mots que comensen amb /no palatalisada: labor, labial, 
lacònic, laic. lateral, lava. legal, lema, liceu, limitar, líquid, litografia, etc, etc. 



— io5 

La // llatina esdevé anàlogament / en català: CABALLU > caval, VALLE > val, 
BALLÜ > bal, CALLE > cal, GALLÜ > gal, BELLU, bel, SELLA > seia, PELLE > pel , 
ANELLU > anel, VITELLU > vedel, CATELLU > cadcl, MISELLU > masel , ILLE < el, COL- 
EU > col, MEDULLA > mola, SATULLU > sadol, BETULLU > bedol. En les paraules em- 
manllevades posteriorment al llatí, el català conserva les dues //. En això se separa del 
castellà, que redueix a una sola / les dues // dels mots que emmanlleva al llatí: el català 
al fer-se seus els mots llatins COLLEGIUM, APPELLARE, INTELLIGENTIA, etc, en conser- 
va la doble / (col•legi, apel•lar, intel•ligència); el castellà la simplifica (colegio, apelar, 
inteligencia). Però la majoria d'aquestes formes catalanes (totes d'origen savi) essent 
poc familiars, s'han anat perdent sota l'influencia de les corresponents castellanes; avui 
apenes ne conservem unes quantes. En lloc d'elles usem les formes acastellanades in- 
teligencia, alegoría, etc. 

Provenint principalment la / palatal castellana de la / doble llatina (mots hereditaris) 
i simplificant el castellà la / doble en les paraules d'origen savi, el signe // es l'indicat 
en aquesta llengua pera representar aquell sò palatal. Té l'aventatge de conservar les 
dues //originaries (caballo de CABALLU, bello de BELLU, aiello de COLLUj i no presenta 
en canvi, cap inconvenient, cosa que no succeiria si 1 castellà hagués conservat les 
dues //en paraules com INTELLIGENTIA, COLLEGIUM; puix allavores el signe //hauria 
tingut dos valors, el de / en unes paraules (les hereditàries) i el de / doble en les altres 
(les sàvies). El diagraf // en paraules com llueve, llave, lleva, reemplassa també dues 
lletres antigues (*PLOVIT > llueve, CLAVE > llave, LEVAT > lieva > lleva). 

La palatalisació de la / llatina en català, condueix a les dues grafies / i //; / pera la / 
inicial // pera la / provinent de //: ladre LATRO, cavall CABALLU, gallina GALLINA. Des- 
provistos d'un signe especial pera representar llur /, els antics adopten les dues grafies, 
representant la / inicial per /, la / interior o final per // (i també /). Totes dues grafies 
presenten inconvenients. Conservada la / inicial llatina en un nombre considerable de 
paraules {labor, lateral, etc), el signe /- passa a tenir dos valors: / en mots hereditaris 
i mig savis (lavi, ladre, librè) i / en mots savis [labor, lateral). Introduit en paraules com 
caval, galina (escrits caval, galind), té l'inconvenient de confondre / intervocal i final amb 
/ intervocal i final, també frequentissima {pal, sal, mel, pala, tela, etc, etc). L'altra grafia 
etimològica, la //, resulta també equívoca, puix el català posseeix mots amb / doble 
{intel•ligència, etc.) representada naturalment per //; // té així dos valors: el de / (en mots 
populars, ballar, molla, sella) i el de /-(-/(en mots savis, intel•ligència, col•legi, collocar). 

Sabut es que 1 català modern ha adoptat pera la representació de la seva / el mateix 
signe que 1 castellà: //. Entre vocals, ja ho hem vist, té l'inconvenient de tenir dos valors; 
en principi de paraula no es ni etimològic, ni tradicional. (Té ademés l'inconvenient 
d'haver-se d'escriure amb una lletra doble inicial una .infinitat de paraules, on les dues // 
no provenen certament, com en castellà, de dos fonemes sinó d'un de senzill). El signe 
// no es tampoc etimològic en les moltes paraules com pala i abela, en les quals / no 
prové pas de // llatina. 

En català una c devant de / passa a ■(, escrit y Cp. d'RECTU > dreyt, *BATTAC'- 
LU > batayl, VEC'LU (VETULUS) > veyl, VERMIC'LU > vermeyl, OVIC'LA > oveyla, 
APIC'LA > abeyla, AURIC'LA > oreyla, GENUC'LU > genoyl, FENUC'LU > fonoyl, RESTUC- 
LU > rostoyl, POC'lu (POPULUS) > poyl, PEDUC'LU > poyl, CUNIC'LU > coniyl, OC.'LU > uyl, 
àCUC'LA > aguyla. Produeixen el mateix diftong consonàntic yl les combinacions tï, le, 
Iti, llc (esdevingudes en llatí vulgar ly): PALEA > payla, SPONSALIA > esposaria, CONSI- 



n;6 — 

LIU > conseyl, CILIA > ceyla, FILIU > fiyl, FOL•IU > fnyl, *JOLIU > juyl, *VOLEO vuyl, 
DISPOLIAT > despuylat. ALLIU > ayl, MALLEU > mayl, MULIERE > muyler, OLEAS- 
TER > uylastre, FOLIOLU > fuylola. El diftong. palatal yl, reduit o no, se manté llarg 
temps diferent de /; però acaba en una gran part del domini català (comprenent Bar- 
celona) per confondre-s amb aquesta /, pro'vinent, com hem vist, de / inicial i de / 
doble llatines. En el rest del domini yl se redueix a /, conservant-se així la distinció 
entre yl i / antiga. En uns dialectes diem pala, vel, fui, mirat, trebàl, etc; en els altres, 
paia, vei, fui, ui i rai, trebai, etc. En aquestes paraules, que escrivim palla, vell, etc, el 
signe //, com se veu, no es etimològic. 

La reducció del antic diftong yl a /, ens ' forneix pera aquest sò una nova grafia: yl. 
Aquest yl no té cap dels inconvenients de les altres dues Ull. Essent yl una combinació 
inconeguda en llatí, cap paraula vindrà a introduir-se en la llengua amb una successió 
y -\- l; yl no ha de representar així dos sons distints com es el cas de / i de // (pronun- 
ciades / en les paraules hereditàries, /o /doble en les paraules emmanllevades). Dintre, 
doncs, cada una dels seus limits etimologies, / i // son dolentes, yl es bona. 

Suposem ara que pera evitar complicacions ortogràfiques volem donar un mateix 
signe a totes les // palatals catalanes. Si hem d'escullir entre /, // i yl mo donarem la 
preferència a yl: No'ns hi empenyarà àdhuc, el fet de que ja tenim adoptat pera la ;/ 
palatal un diagraf semblant, ny\ Doncs no, el català, imitant al castellà, ha adoptat //. 

En el problema de la / palatal catalana, lo primer que cal resoldre es la següent 
qüestió: en les paraules com INTELLIGENTIA, APPELLARE, etc, en les quals V habitud 
catalana de pronunciar les dues / llatines va essent reemplassada per F habitud castella- 
na de simplificar-les ;hem de conformar-nos tant mateix a perdre la doble / o hem de 
fer un esfors pera conservar i reintroduir les antigues pronuncies catalanes? 

Si ns conformem a pronunciar d'avui endavant inteligencia, apclar, etc, llavors des- 
apareix tot inconvenient pràctic de la representació de la / per //: podem escriure inte- 
ligencia, apclar, colegi, alegoria, etc. i destinar el signe // exclusivament a la represen- 
tació de la / palatal. 

Però si no ns conformem a la desaparició del sò l -\- l, llavors ens cal banir de la 
llengua la convenció //= / palatal. Mentres // valgui /, no podem escriure intel•ligència, 
apel•lar, il•luminar, fal•lible, que ns exposem que siguin pronunciats inteligencia, apclar, 
iluminar, falible. (No son pocs els que, per aquest motiu, escriuen ja inteligencia, ape- 
lar, etc, consagrant així un castellanisme.) Se dirà que podem escriure intel•ligència, 
apel•lar etc. Així ho fan alguns i es mil vegades preferible a escriure inteligencia. apc- 
lar. Però aquesta grafia /-/, — aquest guió que introdueix una separació entre dues silla- 
bes d'una mateixa paraula (com en les abeceroles), que separa la paraula en dues parts 
i li dóna l'aspecte d'un compost no essent-ho, — solament pot admetre-s com un recurs 
desesperat pera conservar la / doble catalana avui, que representem la / per //; però no 
com una convenció definitiva. El signe natural de /-{-/es //, sense guions ni punts in- 
tercalats, com el de m -\- m es mm (immens) i el de ;/ -\- u. nu (innat). El que cal es 
desterrar // = /, i llavors escriure intel•ligència, apel•lar , il•luminar, collegi, etc, d'acord 
am la pronuncia i am F ortografia tradicional. 

Suposem, doncs, que adoptem // pera la representació deia /doble catalana. Com 
representarem la V: L'antiga grafia l{lavi. ladre, etc) es inadmissible: dues lletres tant 
freqüents com la /i / no poden venir representades pel mateix signe. L'antiga combi- 
nació //es inaplicable a la / inicial: imagineu- vos ylana, yli, ylus per l ana, li, l us. Pera 



— 197 — 

que l'antiga / servís pera la representació de la /, caldria marcar-la amb un diacritic, a 
imitació de lo que Is castellans han fet am la /?, els polonesos ara la v, els boemis ara la 
h. Pera que 1 ' antic yl fos adoptable en principi de paraula, caldria invertir-ne Is elements 
(ly), imitant lo que ja s'ha fet am l'antic diagrafjj'/z, avui ny, admès per tothom. Tenim, 
així, una /modificada i un diagraf ly. La primera tindria l'aventatge d'esser una trans- 
cripció monogramatica; però, en canvi, el segon tindria 1 de no exigir cap nova lletra 
i el de tenir ja un anàleg en la llengua (ny). 

La reforma proposada darrerrament per En M. Cases, consistia precisament en l'a- 
dopció del signe ly pera la representació de la / palatal catalana. (Doncs: adopció del 
diagraf /)', exclusió de la / modificada, una sola grafia pera totes les 11): ovelya, orelya, 
vcly. uly, palya.filya, vuly, mulyer: cavaly; valy, molya, càdely; lyaua, lyebre, lyi, lyuna. 

Però aquesta solució no remeia un dels inconvenients de la grafia actual: el d'esbor- 
rar una distinció antiga que encara es viventa .en una gran part del domini català, la 
distinció entre 1 resultat de la / inicial o doble i el resultat de cl o de If Una porció de 
dialectes catalans presenten, en efecte, / provinent de /-, -//-, i i provinent de cl, li (es- 
devinguts en català yl): lana, gal, però Ui, paia. Això Is permet distingir/*?/ (PULLU) de 
poi (PEDUCLU) i (els que confonen b i v), bel (BELLU) de vei (VETULUS). Doncs bé, adop- 
tant una sola grafia pera totes les // palatals del dialecte central, la llengua literària 
exclou, per dir-ho així, aquests dialectes, en els quals dues paraules perfectament distin- 
tes com pol i poi passen a tenir idèntica forma gràfica. 

Emplear una sola grafia (11 o ly) pera la representació de totes les //, .ve a ésser 
com si empleessin una sola b (b o v) pera totes les bb. També aquí hi ha dialectes que 
conserven l'antiga distinció, en els quals ball i vall, per exemple, son dos mots perfec- 
tament distints. L'adopció d'un sol signe aniria contra la pronuncia d'aquests dialectes; 
mentres que de la conservació dels dos signes no n pateixen els altres. 

Qui, tenint idea del que ha d'esser una ortografia nacional catalana, proposarà mai 
que empleem una sola /;? Quan dos fonemes d'una llengua, en un moment donat de 
la seva historia, vénen a confondre-s, mentres hi hagi un dialecte important que conservi 
l'antiga distinció una ortografia nacional deu conservar-la. En portuguès, per exemple, 
seria una atrocitat suprimir ç o ,c, puix els seus dialectes septentrionals conserven la 
distinció entre ç is = ss i entre 8 i s sonora. 

Vet-aquí, doncs, el defecte capital de la solució ly: infinidament superior a //, ella.ve 
a esborrar, com aquesta una distinció viventa en una gran porció del domini català: 
Ampurdà, Vallès, Maresma, Mallorca. (El barceloní la fa en part, i això li permet dis- 
tingir vuyl de bull). Fóra, doncs, preferible l'adopció de dos signes diferents: l'un pera 
representar la / palatal provinent de / inicial i de /doble llatines (/ comú a tots els dia- 
lectes); l' altre pera representar la / palatal provinent de cl i de // del llatí vulgar (la 
qual trobem reemplassada per i en un gran nombre de dialectes. 

Aquests dos signes podrien ésser la combinació ly (o millor yl) i la / modificada. Ja 
sabem que en paraules com pala, ovcla, etc, yl wo seria pas una convenció nova (les 
grafies payla, ovcyla, etc. son tradicionals); i en paraules com lana, l una, etc. i àdhuc 
cavaLgalina, etc, no sabriem trobar (rebutjada la grafia //) cap convenció més natural 
que una / modificada: les primeres paraules sempre foren escrites amb /-; cap conven- 
ció n modifica menys la llur forma antiga, que, una / lleugerament modificada; i, 
acceptat aquest signe pera la / inicial, es clar que resultaria una complicació inútil do- 
blar-lo en caval, galina, etc. (ja sovint escrites antigament amb una sola /). 



— 198 — 

Jo crec yl preferible a ly, malgrat ny. En els dialectes que pronuncien i, les paraules 
en qüestió presenten un diftong; la grafia yl respecta, per dir-ho així, aqest diftong; lajj' 
ve a esser-ne la subjuntiva, com ara; i llavors la / es com una lletra muda, innecessària 
pera ells (encara que etimològica) però no pera Is altres dialectes que pronuncien /. A 
qui pronuncia trebai, li ve indubtablement millor escriure trebayl que trebaly. Ademés, 
trebayl es tradicional, trebaly no. Y, pera Is que pronunciem trebai, es preferible, donat 
que ja s'ha introduit en la llengua la lletra / modificada, escriure yl amb aquesta / i no 
amb la natural. 

Dificultats. 

I. Trobar una / modificada. El polonès n'emplea una: una / atravessada: /. (En 
aquesta llengua serveix justament pera indicar que la / no es palatalisada, sinó gutura- 
lisada, un sò semblant a la / catalana de pal). Aquesta ? polonesa, crec que es la millor 
/ modificada que podria trobar-se. Donada la forma de la lletra /, es, en efecte, difícil 
marcar-la amb un accent o un punt suscrits o sobrescrits. 

II. Les impremtes manquen d'aquest signe. Aquesta dificultat, donat que la solució s 
trobés bona, no hauria pas de deturar-nos. Els partidaris de la ç han conseguit que 
aquesta lletra figurés en les caixes de totes les bones impremtes; els signes e ò tampoc 
s'hi trobaven abans tant habitualment com ara. La diferencia està en que ç, è han estat 
fàcils d'adquirir, puix son signes que emplea 1 francès, mentres que I- es una lletra polo- 
nesa! La dificultat no hem de considerar-la, perxò insuperable; lo que han fet altres 
llengües podem fer-ho nosaltres. La major part d'idiomes que han adoptat l'alfabet 
romà, han introduit modificacions en alguna de les seves lletres, pera augmentar-ne Is 
recursos; quan han cregut convenient emplear una à o una a o una s o una é, han fos 
aquestes lletres modificades. Algunes llengües, com el boemi, el polonès i el romanès 
en presenten un nombre extraordinari. (El darrer, per exemple, emplea "c, à, c, é, ï, i, ó, 
u, a', s, /: casa, cant, ver, drepta, pom), sflnt, nópte, leu, q]i, sapte, farlj. 

III. Les grafies l- i yl- dificultarien molt la lectura. — Seria qüestió d'anar-les intro- 
duint poc a poc com s'ha fet amb altres reformes (per exemple, les terminacions verbals 
-es, -en, avui ja adoptades àdhuc pels diaris). De primer caldria adoptar-les solament en 
el llibre; podria posar-se davant de la portada un paper de color, un paper del qual 
tothom s'hagués d'adonar, contenint aquesta regla: «/ i yt valen per / palatal» i nom- 
brosos exemples. Això faria potser riure a molts; no hi fa res; això tingué que fer un 
dia, (pera evitar pronunciacions errònies llavors molt freqüents) U Avenç quan va in- 
troduir -es, -en, en lloc de -as, an. Molts sen van riure; avui l'adopció d'aquelles gra- 
fies es un fet. En Saisset va fer una cosa anàloga quan se va adonar que era vergonyós 
escriure 1 català amb ortografia francesa, com ho havia fet de bon principi permor 
d'endressar-se a lectors que solament havien après de llegir en francès. Que les apro- 
veu les grafies gn per ny, ou per u, ill per / empleades pels catalans-francesos? o les 
grafies h per ny, eh per tx dels valencians? Doncs semblant a elles es la grafia //; el 
signe que ha de reemplassar-la es clar que ha de topar am dificultats; però hem de pensar 
que amb ell suprimim una convenció perjudicial a la llengua. Usades ^ i yl en llibres i des- 
prés en revistes, la gent s'hi aniria acostumant (com s'ha acostumat a la ç) i quan ja això 
s'hagués aconseguit, llavors podria desterrar-se completament aquesta vergonya de la 
nostra ortografia, la // representat /. 

IV. L'empleu de dos signes, / i yï, en substitució d'un sol signe (l'actual //) ve a 
complicar considerablement l'ortografia. En primer lloc, se topa ja am dificultats al 



— 199 — 

fixar l'empleu dels dos signes. (Observem que son en nombre insignificant i de fàcil re- 
solució). Veten-aquí una: cabei es cabei en els dialectes que conserven la distinció entre / 
i yt: però cabcl ve de CAPILLU: 'hem d'escriure cabeyt d'acord amb aquells dialectes, o 
cabèt d'acord am l'etimologia; La grafia cabeyt es la traducció d'un fet (els dialectes en 
qüestió diuen cabei i no cabcl); la grafia cabet contradiu aquest fet en nom d'una etimo- 
logia probable i d'una llei de transformació confirmada per innombrables exemples. Ara 
bé, deixant apart que la forma fonamental podia haver estat una altra (CAP -\- IC'LU per 
CAP-}-lLLU, per exemple), cal considerar que una llei fonètica pot ésser pertorbada pet 
una causa a o b: que una paraula del llatí vulgar tingui -//-, això no vol dir que la seva 
derivada catalana hagi de presentar fprsosament l; una causa pertorbadora pot haver-hi 
produit la permutació de la /; regular en el fonema semblant yl. La v inicial llatina, per 
exemple, dóna v en català; d'aquí una llei fonètica: permanència de v- en aquesta llen- 
gua. Els exemples son innombrables: VALLE > val, VACCA > vaca, VENIT > ve, VELü 
> vel, vendere > vendre, VINU > vi, VIVIT > viu, VOLERE > voler, vicinu > veí, etc. etc. 
Segons aquesta llei, una paraula com VOCITU hauria de donar vuit; però, sota l'influencia 
del diftong següent, la v se torna bilabial, VOCITU dóna buit. buit es la forma que trobem 
en els dialectes que no confonen la v i la b. Aquests dos fonemes havent-se confós en el dia- 
lecte central, una regla etimològica que prescrigués v- sempre que 1 llatí té v-, ens conduiria 
a una grafia errònia: vuit. Altres exemples de formes irregulars: n intervocalica persisteix 
en català; tenim, no obstant *VENINÜ > verin > veri (una dissimilació). ss esdevé s sorda 
i s intervocalica esdevé s sonora; tenim, no obstant, NARCISSA > Narcisa (una dissimilació. 
Cp. el portuguès Narciso per Narcisso, NASOS yiassos (plural analògic). Doncs: si tots els 
dialectes que conserven la distinció entre t i yt diuen cabei, escriurem cabeyt i no cabé/. 

V. Un cop fixada l'ortografia dels dos signes t i yl, tenim encara, en la pràctica, 
la dificultat del llur empleu: un mateix sò fi) ha d'esser representat per t en uns casos, 
per yt en els altres; la pronuncia no ns indica, doncs, quan cal escriure l'un o l'altre. La 
dificultat de l'escriptura correcte de la t no fóra en realitat molt grossa; ho es bastant 
més la de l'ortografia dels dos signes b i v. 

Les paraules que presenten / poden dividir-se en tres categories segons que aquest 
fonema sigui inicial, vagi precedit d'una consonant o segueix una vocal: 

A) / inicial. S'escriurà sempre t (Cap dificultat). Ex.: /avi, tadre, t?ó. 

B) / darrera de consonant. S'escriurà també sempre t (Cap dificultat). Ex.: eutestir, 
emmantevar, estomat, espatta, aínetta. (Aquí ns trobem amb una / que ha estat palata- 
lisada tard i no en tots els dialectes: la / del grupu //, provinent de dental -j- ni del llatí 
vulgar. Ex.: SPATuLA > espatla, AMIDDÜLA > ante tia. Aquesta /s'ha conservat fins avui 
en alguns dialectes; en altres ha estat palatalisada; aquesta diferencia fonologica con- 
dueix a les dues grafies a me tia i amettd). 

C) t darrera de vocal. En aquest cas, l'unic en el qual son possibles les dues gra- 
fies t i yt, la dificultat es singularment disminuida pel fet que: — i. ec Darrera de les 
vocals é i ò, ve sempre t: anél•, aucet, cabdet, martel•,... cot, mol... Excepció única veyl. 
— 2." Am les vocals e i ó, tenim en canvi, eyt am la sola excepció aquetï oyt am poques 
excepcions (pot > PULLU, sadet...} Ex.: vermeyt, cabeyt, conseyt, pareyt... poyt > PEDU- 
CLU, genoyt, fonoyt, rostoyt... — 3." Darrera de à els polisillabs tenen yt am comptades 
excepcions cavat, metat, cristat...). Ex.: mirayt, frcgayt, etc. No ns cal, doncs, aprendre 
les llistes completes de les paraules que tenen t \yt: En el cas de precedir è, è ò, ó i (en 
polisillabs) à, ens basta aprendre les excepcions de les regles anteriors. 



No cstíi de més notar que aquesta distinció que fan alguns dialectes catalans entre 
// d'un costat i cl //del altre, la fan igualment totes les altres llengües literàries romà- 
niques: en castellà, LL > / o /, c'l o LÍ > j; en portuguès*, LL > /, c'L o Li > fj en fran- 
cès, LL > /, C'L o /7 > / > y; en italià, LL > //, c'l > kk), // > ;//); en romanès, LL > 
/ o cau, c'l > /'}, // > ). 



Llat. 



Cast. 



Port. 



Franc. 



Ttal. 



Rom. 



VALLE 


valle 


7'ale 


val 


valle 


valc 


PELLE 


piel 


pele 


fpeal >) peau 


pellc 


píele 


CABALLU 


caballo 


cavalo 


cheval 


tovalló 


cal 


MEDULLU 


meollo 


mcolo 


moellc (-1) 


midolla 


nu. d na 


SELLA 


silla 


seia 


selle (-1) 


sella 


sa (jca) 


oc'lu 


ojo 


olho 


ceil (cey) 


occhio 


ocJàu 


VEC'LU 


viejo 


velho 


viril (vièy) 


vecchio 


vecJuu 


auric'la 


oreja 


orelha 


oreille (-èy) 


orechia 


urechie 


FOLIA 


hoja 


folha 


feuille (cèy) 


foglia 


fóe (=foàíe) 


PALEA 


paja 


palha 


paille (-ay) 


paglia 


pac (—païe) 


MA LLEU 


majo 


malho 


mail (-ay) 


maglio 


màiu 



Així, la coneixensa del castellà ns pot servir, ara com ara, pera recordar l'ortografia 
de moltes paraules am /,• gal lo gat, cabalo calmí-, anillo anct, cas ti l lo cast et, olla ota, 
ai el lo cot, pollo pot, me tal, me tat, cristal, cristat, el et, piel pcï; però ajo ayí, tajo tayt, 
badajo batayt, trabajo trebayt, paja payta, viejo veyt, abeja abeyta, oveja oveyta, piojo 
poyt, hinojo fonoyt, ojo uyt, hijo fiyt. 



III.— La r muda 



Es sabut que pronunciem cla,jlo, madu, etc. i escrivim clar, flor, madur. Me balla 
pel cap que en alguna ocasió s'ha posat en dubte la bondat d'aquella pronuncia i més 
de quatre vegades he sentit en lectures i en discursos pronunciar sistemàticament, clarr, 
flor, madurr; però no sé que mai ningú hagi parlat de la conveniència de suprimir la 
lletra r en aquestes paraules. 

Xo més els poetes la suprimeixen en els següents casos: 

i. er Quan fan rimar una paraula en r amb una altra terminada en vocal tal com 
mà, sò, pi: 

Si jo fos cansonaire, 
treuria una canso: 
la d'una espigolaire 
i un infelís paStó. 



i, anàlogament: 



Va fent-se tot confós, 
s'esborren els colós, 



— 201 



2." Quan estableixen una sinalefa entre un mot acabat en r i un altre comensat per 
vocal: 

Quin torment; 
essent forta, sé impotent 
per pode escala aquests cims 
i les valls tornà en abiïnsl 

3." Quan darrera d'una paraula en r, empleen un mot assillabic ('///, 7, etc). 

pera alegrà '1 nostre viatge. 

Però, aquests casos exceptuats, s'escriu unànimement r; hi ha àdhuc poetes que, 
més respectuosos per la forma gràfica que per la pronuncia real de les paraules, rebutgen 
les rimes i les sinalefes esmentades o tot lo més les accepten excepcionalment a titol 
de llicencies poètiques, fent rimar, en canvi, paraules com clar i car, flor i cor, madur 
i pur, i fent normalment tetrasillabiques combinacions com ser impotent, refer lo vol 
que de fet son trisillabiques (seimpo-ten, re-fél-vòl.) 

Tenim, doncs, unanimitat en la conservació de la r muda; però, d'un altre costat, 
inconvenients d'aquesta costum ortogràfica: porta oberta a rimes i a medicions defec- 
tuoses; possibilitat d'una acció pertorbadora de l'ortografia sobre la pronuncia; incom- 
patibilitat (en casos com refc l vol) de les formes gràfiques usuals (refer) amb els fets, 
l'acceptació dels quals obliga, per consegüent, en poesia a modificar aquelles formes 
(«dant-li més forses per'rcfè 1 vol»). 

Per això, malgrat aquella unanimitat, es permès preguntar-se si no fóra convenient 
suprimir de l'escriptura les rr finals mudes; si lo que Is poetes que rimen i miden 
d'acord am la pronuncia actual, se veuen obligats a fer en determinats casos, no con- 
vindria fer-ho en tots, am lo qual, al mateix temps que s'evitarien aquells inconvenients, 
s'introduiria una simplificació considerable en l'ortografia catalana. 

Examinarem, en primer lloc, els tres inconvenients citats. 

Rimes defectuoses [pastor, amor). Pot dir-se: de la mateixa manera que la conser- 
vació de la r muda no es cap obstacle pera que s fassi rimar pastor am canso (i això àdhuc 
sense necessitat de suprimir la r de pastor, que ja se sab que es muda), tampoc en son 
una conseqüència necessària rimes com pastor i amor, puix basta que un hom sàpiga 
que la r sona en amor i es muda en pastor, per a que no fassi rimar mai amdues parau- 
les. An això pot, no obstant, respondre-s: que allí aon un signe té dos valors, allí 
trobem sempre rimes defectuoses. Els italians tenen un mateix signe (s) pera represen- 
tar la s sonora i la s sorda: doncs fan rimar cosa am rosa tot sabent que la s de cosa es 
sorda i sonora la de rosa. Per altra part, no tenim més que recordar el nombre extraor- 
dinari de rimes tals com pastor i amor que s troben en els nostres poetes moderns. 
Ja sabem que molts diuen: es que aquestes rimes les hem d'admetre. Si anem per 
aquest camí, ja no es de la conveniència problemàtica de la supressió de la r muda 
que ns caldria parlar, sinó de la necessitat de suprimir-la a corre-cuita! 

Lo mateix que hem dit de les rimes defectuoses, pot dir-se de se impotent i dona l 
vol fets tetrasillabics; se-rimpotòi (am pronunciació de la r) o se-impoten (amb un hiatus 
deplorable), donar lo vol (xocant, al costat de dóna l vol). Mentres s'escrigui ser, i donar, 

14 



— 202 — 



serà difícil evitar tals defectes, i fins hi haurà qui Is defensi i potser arribi a considerar 
sé impotent, dona l vol com llicencies poètiques poc recomanables! Es clar que aquí 
com en el cas de pastor-cansó, la conservació de la r muda no es un obstacle seriós 
pera l'admissió de les sinalefes de la llengua parlada; basta saber que la r de ser es 
muda pera fer trisillabic ser impotent, i en últim cas, si s volia evitar una pronunciació 
errònia, podria, en aquests casos solament, suprimir-se la r. Diguem que la supressió 
en tals casos s'imposa mentres la sinalefa continuï essent facultativa: si 1 poeta escriu 
ser impotent s'exposa a que llegeixin sé-rim po-tènt. Tenim, així, el fet curiós que 'l 
poeta té d'alterar la grafia normal de la paraula precisament per a evitar que s dongui 
a la paraula una pronuncia altra que la normal. 

En quant a l'acció pertorbadora que la conservació de la r muda pugui exercir 
sobre la pronuncia, recordem que no son pocs els que llegint pronuncien rr mudes (els 
nostres coristes se fan un tip de pronunciarne). Hi ha hagut àdhuc qui, en l'idea que la 
pronunciació actual es defectuosa, creu de bona fe que s'han de pronunciar totes les rr 
finals. Cal, no obstant, regoneixer que la pronuncia defectuosa de la r. es cada dia 
menys freqüent i es d'esperar que acabaria per desaparèixer el dia que s'ensenyés per 
tot a llegir el català (suposant, perxò, que no sortís aquí i allà algun mestret a qui 
s'hagués ficat al cap que cal pronunciar les rr mudes). De totes maneres, es evident 
que la conservació de la r dificultarà sempre l'ensenyament de la lectura; donarà lloc a 
divergències i a hesitacions en la pronunciació de les paraules poc familiars. [Roger de 
Flor). 

Tots aquests inconvenients s'evitarien am la supressió de la r muda; però contra 
aquesta supressió hi ha dues raons que semblen poderoses: i. er Les paraules en qües- 
tió [ela, jlo, etc.) s'han vingut escrivint constantment amb /' [clar, flor, etc): la supres- 
sió de la r muda finai desfiguraria, doncs, un nombre infinit de paraules (els innom- 
brables infinitius en r, els derivats en — ar, —vr, — er, — ador, etc). 2. n La caiguda 
de la r en clar, flor, etc. es un fenomen dialectal, els dialectes meridionals conserven 
encara la r : una ortografia que escrivís ela, flo, etc. estaria, doncs, en oposició am la 
pronuncia d'aquests dialectes, seria una ortografia dialectal no nacional. 

Ara bé, en la nostra tasca de fixar una ortografia definitiva ;no hem de procurar 
conservar en lo possible les grafies tradicionals i que aquesta ortografia sigui aplicable 
al major nombre de varietats parlades? ,;No hem de tenir sempre en vista la continuïtat 
i la unitat del idioma escrit? Doncs ens cal conservar la r, que escrivien els antics i 
que es pronunciada encara en diferents encontrades, r perfectament compatible ab la 
pronuncia dels parlars que l'han suprimida, mitjansant aquesta convenció: la r final es 
muda en tals i tals casos. Ja sabem que la conservació en l'escriptura del signe repre- 
sentatiu d'un sò desaparegut, es un fet ortogràfic que retrobem en moltes llengües 
{chanter, mot, couf franc. pron. xatc, mó, cu; damn, dumb, angl. pron. dam, dum; 
hjort, Ijus, suecs, pron, yort, yus; locu rom. pron. loc...). Escriguem, doncs, tots 
clar, flor, madur, com els antics que 'Is uns catalans pronunciin clar, flor, madur, i 
els altres ela, flo, madü; i, si ve darrera una paraula comensada en vocal, que aquests 
fassin la sinalefa i que Is altres enllassin am la vocal següent la llur r final. 

En el raonament anterior hi ha una inexactitut: que la conservació de la lletra r 
sigui perfectament compatible am la pronunciació dels dialectes que han deixat caure la 
r. Anem a veure-ho. Però, abans, remarquem que 1 propòsit que la llengua literària 
estigués absolutament d'acord am tots els dialectes, ens conduiria, en poesia, a lc 



— 203 — 

següent: Per a la rima, caldria formar tres categories de paraules: i. a paraules que no 
tenen r en cap dialecte (ma, sò, pi); 2. a paraules que s pronuncien amb r o sense segons 
les regions; 3. a paraules que s pronuncien amb r per tot. I llavors fer rimar entre sí 
tant solament les paraules d'una mateixa categoria: ma i sa, pastor i color, car i llar; 
però no canso (i. a ) i pastor (2 a ), que rimen pera un barceloní, però no pera un valencià; 
o clar (2. a ) i car (3. a ), que, rimen pera un valencià, però no pera un barceloní. En quant a 
les sinalefes caldria recórrer a un recurs heroic: proscriure l'empleu de les paraules de 
la segona categoria davant dels mots comensats per vocal. (Una dificultat enorme pera Is 
versaires!) 

El problema ortogràfic de la r muda s complica amb una qüestió morfològica. 
L'antagonisme fonologic entre 1 català antic (junt am les varietats que no han perdut 
la r) i el català modern (aquestes varietats exceptuades) — antagonisme dissimulat am 
la solució ortogràfica actual (conservació de la r en l'escriptura) — n'ha originat un de 
morfològic, i d'aquest resulta que si les grafies sense r son incompatibles am la pro- 
nunciació dels dialectes que conserven la r, les actuals grafies amb r se pot dir en 
canvi, que ho son am la pronunciació de les varietats que han perdut aquell fonema 
(de bon tros les més nombroses). 

Dues son les consonants intervocaliques llatines esdevingudes finals que desaparei- 
xen en català, més o menys tard, més o menys completament: la n i la r. A MANU, 
PLENU, VENIT, PINU, responen ma, ple, ve, pi; a CLARU, FLORE, PAVORE, MATURU, 
responen cla,flo,po, viadü. Sabut es que Is primers s'escriuen sense n, els segons amb 
r. Aquesta diferencia de procediment ortogràfic té la seva explicació: els dos fenòmens 
han tingut lloc en èpoques distintes i no tenen la mateixa extensió. La caiguda de la n 
es antiga, comú a tot el domini català; en el català literari mitg-eval ma ple, etc. son 
mots terminats en vocal, clar, flor, etc. son mots terminats en consonat. Més tard, la r 
segueix la sort de la n; clar, flor esdevenen ela, flo, com en un period anterior de la 
llengua man, plen havien esdevingut ma, ple; cabia, establint un paral•lelisme entre Is dos 
fenòmens, suprimir la r com abans s'havia suprimit la n; s'hi oposaven el respecte a les 
grafies tradicionals, consagrades per la literatura, i el fet que les formes amb r conti- 
nuaven vivint al costat de les formes sense r. 

En els dialectes en què han triomfat definitivament les formes sense /:, la supressió 
d'aquest fonema no podia menys de produir, en determinats agrupaments de paraules, 
una alteració morfològica. Sabut es que en català la majoria dels pronoms atons pos- 
seeixen dues formes fonamentals, la plena (sillabica) i la reduida (assillabica): me i m 
provinents amdues de ME (nó(n) + ME > NÓ + m' com tímet tém' ; quàn(do) + MÉ 
> QUAN + ME com REGÀl(i)mÉN > reialme), nos i nS de NOS, etc. (les formes em, 
ens, etc. son posteriors, son les reduides am una vocal d'apoi. Cp. el romanès mi nií 
= pron. m, iim = pron. em). Les formes plenes i les reduides, igualment antigues, la 
llengua literària les acull igualment. Que un repòs llarg o curt no precedeixi 1 pronom 
aton, la forma que aquest pren depèn de la terminació de la ■ paraula anterior. Darrera 
de consonant trobem me, te, etc; darrera de vocal, m, t, etc. Tenim, així: aquest sò m 
desplau, però aquell plor me commovia, com la sort me persegueix. En el moment que 
.plor esdevé plo, la forma me es reemplassada per la forma m; la successió «nom en 
consonant + forma plena» es reemplassada per la successió «nom en vocal + forma 
reduida»: aquell plo m commovia. Es el cas de «.pera alegrà l nostre viatge» i de <.< dant-li 
.mes f orses per refé l vol». 



— 204 — 

Pronunciem, doncs, aquell plo m commovia (set sillabes) i escrivim aquell plor me 
commovia (vuit sillabes). La llengua parlada emplea correctament la forma reduida m 
darrera d'un mot que termina en vocal {plo), i la ltengua escrita escriu la forma plena 
perquè la paraula anterior apareix escrita am consonant final {plor). Es una cosa així 
com si escrivíssim V art, però lo ham, permor de la Ji inicial. Lo únic que pot alle- 
gar-se en aquell cas es que, en la combinació sintàctica aquell plor me commovia, la 
forma plena me es tradicional com la lletra r de plor. Perfectament; però convinguem 
que me per m es ja més que una concessió purament ortogràfica. 

Es clar que, tot conservant-se la r, podria escriure-s aquell plor m commovia, però 
allavors ens separem també dels dialectes que pronuncien plor, els quals empleen natu- 
ralment una forma sillabica i no pas una de reduida. Si volem estar d'acord ab els 
antics i amb els valencians, ens cal escriure aquell plor me commovia, en desacord am 
la nostra pronuncia en no sent mitjansant una nova convenció: darrera de les paraules 
en r muda, les formes plenes ?to representen les formes plenes, si no les reduides! Cabria 
(cosa proposada) escriure sempre me {la sort me persegueix, aquell plor me commovia, 
aquest so me desplau: suprimides, les antigues formes reduides!) i que cadascú pronun- 
ciés d'acord am les habituts del seu dialecte... Però Is poetes que rimen i miden segons 
la pronunciació actual (Barc), defugint-se de totes aquestes complicacions en el desig 
que llurs versos siguin llegits com cal, no dubten a escriure: «pera alegra l nostre 
viatge» — «dant-li més forses per J refè l vol»— *■ (Guanyabéns); «i de mira l cel tant 
gran» (Massó); «ni una. fio s decantà vers mes mirades». (Zanné). 

Tinguem present que Is diversos dialectes catalans no ofereixen únicament diferen- 
cies de pronunciació, sinó també diferencies morfològiques i sintàctiques considerables. 
Basta citar, entre les morfològiques, parlem, diem del català continental, al costat de par- 
lant, deim del balear; i, entre les sintàctiques l'empleu dels auxiliars haver i ésser {hem 
anat, som anats). Les diferencies purament fonologiques podem arribar a compendre-les 
gaire bé totes dins d'una ortografia sàviament estudiada (i jo n soc ardentment partidari. 
V. la meva solució al problema de la / palatal); però les diferencies morfològiques i sin- 
tàctiques, sols podem fer-les desaparèixer de la llengua escrita sacrificant un dialecte o 
l'altre, o allunyant-la massa de la llengua escrita. Davant d'això, jo crec preferible l'adme- 
tre com literàries diferents formes {parlem, parlant) i diferents construccions {hem anat, 
som anats), i que cada autor empleï les que prefereixi. Dintre d'aquest criteri, podria 
admetre-s clar, flor, madur, i ela, fio, madú; aquelles serien les formes del dialecte 
valencià, aquestes les del català propriament dit i del balear. 



IV.— L'ACCENTUACIÓ GRÀFICA 



Es indubtablement una deficiència de l'escriptura que no indiqui l'accentuació de 
les paraules. La major energia d'expiració am que s pronuncia una vocal s'hauria llogi- 
cament de traduir en una modificació del seu simbol. 

En les llengües romàniques, antigament, empleant-se idèntics símbols per a les 
vocals tòniques i les atones, res no indica quina vocal es la predominant en els polisil- 



— 205 — 

labs. Més tard, amb aquest objecte, s'adopta l'accent gràfic: una ratlleta col•locada 
sobre la vocal tònica, dóna a conèixer l'accentuació de la paraula. Però no s'accentuen 
pas totes les vocals tòniques; l'objecte es únicament facilitar la lectura de determina- 
des categories de paraules, i l'ideal, empleat* el menor nombre d'accents possible. Així 
l'italià, el portuguès, el romanès, se pot dir que s limiten a accentuar certs oxitons. El 
castellà es l'unic que, mirant sempre d'emplear el menor nombre possible d'accents, 
adopta un sistema d'accentuació gràfica segons el qual l'accentuació tònica no deixa 
mai d'estar indicada, ja per l'accent [cantarà, cantarà), ja per l'estructura de la paraula 
[cantarà]. La grafia castellana excita representa ara seguretat excita, puix si s tractés 
d'un proparoxiton s'escriuria excita, si d'un oxiton, excità. En canvi, la grafia italiana 
eccita no ns diu si s'ha de pronunciar eccita o eccita. Però Is italians pensen: qui par- 
lant diu eccita, eccita dirà i no eccita quan trobi escrit eccita. 

Aquesta consideració, el desig d'emplear els menys accents possibles i un afany 
ben explicable de descastellanisar la nostra ortografia, va portar-nos a adoptar un dia, 
en substitució del sistema d'accentuació comunment empleat (el castellà), un sistema 
imitat del italià (sistema de L'Avenç). Després hem continuat empleant aquest sistema; 
però això no vol dir que estiguem convensuts de la seva bondat ni de la conveniència 
de la seva adopció definitiva. Recordi-s lo que diem en el nostre Tractat d'ortografia 
catalana (pag. 54): «En català no hi ha un sistema d'accentuació ben fixat i acceptat 
per tothom. Dos son els sistemes més comunment empleats: el sistema d'accentuació 
del castellà, més o menys modificat, i el proposat per L Avenç en substitució d'aquest. 
A continuació donem una idea dels dos sistemes, cridats sens dubte a desaparèixer 
davant d'un nou sistema més perfet i més adequat al geni de la nostra llengua.» Y, ja 
en la nostra Contribució a la Gramàtica de la llengua catalana, escrita en 1895, dèiem 
(pag. 105): «La fixació d'una ortografia definitiva depèn avui de la resolució d'un curt 
nombre de qüestions essent indubtablement les principals la de la representació de la 
/ palatal i la de F accentuació-» . 

Els inconvenients del sistema d'accentuació a l'italiana, els fa veure molt bé l'emi- 
nent filòleg Gonçàlvez Viana en la seva Ortografia Nacional, d'aon copiem els següents 
paràgrafs: 

»E indiscutível a ventagem de que nao haja hesitaçào ou düvida sobre a acentua- 
çao de qualquer vocàbulo. E èste o sistema d'acentuaçao gràfica em castelhano, que 
lhe dà inquestionàvel superioridade sobre o italiano, cuja ortografia é mais perfeita, 
excepte neste ponto. É por isso que a língua castelhana e tam fàcil de aprender pela 
leitura... Pelo menos nas línguas romànicas, nas esclavónicas e em inglès, ignorar qual 
é a sílaba predominante de um vocàbulo é ficar na impossibilidade de proferi-lo; dificul- 
tade que, se é absoluta para o estranjeiro, é também freqúente para o nacional, enga- 
nado por supostas analojías, todas as vezes que èsse vocàbulo lhe é desconhecido, ou 
menos familiar. Se em portuguès houvesse sistema rigoroso de acentuaçao escrita, nào 
se errariam muitas palavras, jà àgora talvez irremediàvelmente». 

»Sería vantajosíssimo, para estranjeiros e nacionais, que imitàssemos aquele sis- 
tema de acentuaçao gràfica (el castellà), acabando com a perplexidade em que fica o 
leitor, quando se lhe depara palavra que nào conhece, portuguesíssima que ela seja, 
quan to mais latina ou grega. ;Ouem pode, com eíeito, se nunca os ouviu proferir, saber 
que només como Zezere, Ilhavo, Pontcvel, Almodóvar, Setubal, etc. se hajam de pro- 
nunciar Zcxcre, Ilhavo, Pontcvel, Almodóvar, Setúbal, se a acentuaçao nao estiver mar- 



20Ó 

cada?... Ja ouvi, e a pessoa que estava muito lonje de ignorante, pronunciar Màlaga, 
Mérida... % 

En Gonçàlvez Viana proposa, doncs, que Is portuguesos imitin el sistema d'accen- 
tuació dels castellans; però no s tracta naturalment d'adoptar les mateixes regles cas- 
tellanes: les d'En Gonçàlvez Viana no son, en efecte, les de l'Academia Espanyola, 
sinó filles, dins l'esperit del sistema castellà, d'un estudi detingut de l'accentuació pro- 
nunciada dels mots portuguesos en les seves relacions am l'estructura llur. Així, contrà- 
riament a l'ús castellà, accentua contínua i no pas continua, quasi i no pas sentí, etc. 
Que Is catalans que segueixen el sistema castellà tinguin això forsa en compte! El 
català modern ha adoptat, sense discutir-les, totes les regles castellanes; si convenim en 
imitar el sistema castellà, fem-ho bé, seguint l'exemple d'En Gonçàlvez Viana. 

Abans de passar endavant, una observació sobre '1 sistema castellà. Diu En Gon- 
çàlvez Viana que aquest sistema evita en absolut tot error d'accentuació pronunciada. 
Evidentment, donat per suposat que 1 lector coneix bé, perfectament, les regles de 
l'accentuació gràfica. Però — descuit, defecte del ensenyament — el fet es que aquestes 
regles no son pas gaire ben conegudes o que no s tenen pas gaire en compte al llegir. 
D'aon resulta que, mentres les paraules familiars (fem aquí abstració dels oxitons en 
vocal, accentuats en tots els sistemes: italià, portuguès, etc.) podrien anar totes sense 
accentuar i no deixarien per això d'esser ben pronunciades (criteri italià), les menys 
familiars o completament inconegudes, no "accentuades, corren el perill d'esser mal pro- 
nunciades àdhuc dins d'un sistema d'accentuació com el castellà; puix la majoria dels 
lectors no les accentuaran pas en vista de tal o tal regla, sinó deixant-se portar per la 
llur analogia amb altres paraules. Escriguem fàcil, cancion, dandole sense accent, i 
ningú llegirà fatil, cancion, dandole; quan no s'accentuava francès, no hi havia por que 
ningú llegís francès; com ara ningú llegeix examen per examen. (Àdhuc en els paro- 
nims com súplica i suplica les equivocacions serien rares). Però, en cambi, una paraula 
com rèptil (es dir, rèptil, malgrat REPTÏLIS), he sentit sovint nois i grans llegir-la rèptil, 
induits segurament an això per dèbil, fàcil, etc. Falta de cultura gramatical — se dirà — 
les regles son ben fàcils. Sí, però son artificioses i, per consegüent, fàcilment oblidables. 

Suposem que adoptem el sistema castellà i que, tenint en compte la repugnància 
del català pels diptongs creixents [ia, ua, etc), considerem els mots acadèmia, histò- 
ria, etc. com dactils i els accentuem. Llavors romanen sense accentuar Maria, boge- 
ria, etc. i, per consegüent, pronitncia\ estudia, canvia. Ara bé, tothom sab que avui la 
pronunciació hesita entre pronuncia, estudia, canvia, coi rectes, i pronúncia, estudia, 
càvnia, castellanismes; escrivint pronuncia, estudia, cambia, sense accent, malament 
combatem aquestes pronuncies errònies: la pronuncia correcta la fem dependre de la 
coneixensa d'una regla. Això que sempre fóra un mal, l'es indubtablement i gros en les 
actuals circumstancies en què ni aquella regla està consagrada per l'ús general, ni la 
majoria de la gent aprenen el català d'altra manera que per la lectura. 

Anem al cas de pensarem i pensàrem (o creiem i creiem, etc). En l'actual anarquia 
ortogràfica, jo confesso que quan escric el futur, es am racansa que no l'accentuo de 
por <[ue algú llegeixi pensàrem; i si, com fan molts, accentuava pensarem, llavors me 
passaria igual al escriure sense accent el pretèrit. Una preocupació anàloga retrobem 
en portuguès: Pamaso Lusitana prescriu seria i seria, continua i continua, publico i 
publico: grafies adoptades per En Garrett i en gran part conservades. Es clar que un 
sistema d'accentuació a la castellana fa superflus la meitat d'aquests accents; com diu 



— 207 — 

En Gonçalvez Viana: «Estes (els paronims en qüestió) por sí mesmos estao diferença- 
dos con acento marcado em uns, o misso nos outros, conforme as regras de acentuaçào 
ja expendidas.» En efecte, si accentuem cànem, talem, etc. i deixem d'accentuar Gui- 
llem, poncem, etc, granes tals com pensarem, partirem, sense accent, representen am 
seguretat pensarem, partirem. Tot consisteix, doncs, en fixar un sistema i en aconse- 
guir que tots els escriptors V admetin... i que tothom n'aprengui i en recordi bé les 
regles! Però mentrestant (i quan durarà aquest mentrestant?), àdhuc accentuant a la 
castellana, no conseguim evitar completament les confusions entre paronims, jio comba- 
tem les moltes pronuncies errònies de la llengua parlada i deixem al etzar la pronuncia 
de moltes paraules; en no sent que, prescindint de les regles establertes, empleem l'ac- 
cent gràfic sempre que creguem que aquelles confusions son possibles o usem una 
paraula de pronuncia errònia o vacil•lant, o un mot nou o poc conegut. 

En castellà l'accent gràfic serveix pera indicar la sillaba tònica dels polisillabs i 
també pera distingir certes paraules com cl, pronom, de el, article, mas, adverbi, de 
mas, conjunció. En català, oltra aquests empleus, se lin dóna encara un altre; el d'indi- 
cador de la pronuncia oberta o tancada de les dues lletres e i o. Això s consegueix 
empleant dos accents diferents, l'agut i el grave (el portuguès, amb el mateix objecte, 
emplea l'accent agut i el circumfiexe). 

En català, com en italià, son possibles en les sillabes tòniques set vocals perfecta- 
ment distintes (vuit en mallorquí). Per a representar aquests set fonemes no tenim més 
que cinc lletres - una mateixa lletra e ha de servir, com en italià, per a representar els 
dos fonemes £ (c obeí ta) i e [e tancada); un mateix simbol o, pera la representació de la 
vocal £ {o oberta) i de la vocal o (o tancada). Aquesta deficiència de les escriptures catala- 
na, italiana i també portuguesa porta una sèrie d'inconvenients en la pràctica: rimes de- 
fectuoses, pronuncies errònies i, sobre tot, identitat gràfica de paraules distintes tals com 
•vqnen i venen. L'empleu dels dos accents en català i en portuguès té per objecte sobre 
tot evitar aquest últim inconvenient. L'unica manera, perxò, de suprimir d'un cop tots els 
inconvenients, i no certament artificiosa, sinó ben llogica i senzilla, hauria estat corretgir 
aquella deficiència representant per un signe distint cada un dels quatre fonemes c, c, ç, 
o. En Trissino. a Itàlia, proposà l'introducció dels dos símbols e i co; però no va tenir 
imitadors; i es que Is símbols a introduir han de complir una condició: modificar ape- 
nes l'aspecte, la silueta de la paraula escrita; altrament, els nous símbols esdevenen un 
entrebanc pera la lectura. Als dos símbols insòlits e i co, haurien estat preferibles una e 
i una o amb un senzill diacritic. (Expedient certament freqüentissim. Ex.: à, 5, portugue- 
ses; d, d, ü alemanyes; d, d, d sueques; 5 danesa; a, c poloneses; i romanesa). 

Si s'hagués adoptat el procediment d'accentuar totes les vocals tòniques, l'empleu 
dels dos accents resolia 1 problema de les dues ee i de les dues oo; cada vocal tenia 1 
seu signe: è, è, ò, ó [é, c, ó, ò, en portuguès). Mentres que ara solament s'indica la pro- 
nunciació de les ee i de les oo en aquelles paraules que, per les regles d'accentuació, 
han de portar l'accent gràfic. L'aventatge dels dos accents roman així infinitament 
disminuit. En efecte, donada l'accentuació tònica vocabular del català, pot dar-se per 
segur que, qualsevol que sigui 1 sistema d'accentuació gràfica que s'adopti (castellà), 
les tres categories següents de paraules seran sempre accentuades: els proparoxitons 
[llcmena), els paroxitons terminats en consonant (càstic), els oxitons polisillabics termi- 
nats en vocal tgermà). No portaran, en canvi, accent: els paroxitons terminats en 
vocal i els oxitons terminats en consonant. Doncs bé, precisament en les dues prime- 



— 208 — 

res categories de mots (que s'accentuen), la e i la o son excessivament rares; i, en canvi, 
en els mots de les dues ultimes (que no s*accentuen) la e i la e, la ç i la o son igual- 
ment freqüents; de manera que l'empleu dels dos accents no aprofita sinó als oxitons 
polissillabics terminats en vocal {faré, sisè, carbó, allo).Y\ sistema d'accentuació a la 
castellana no ofereix aquí cap aventatge sobre 1 de L Avenç, que també accentua aquests 
oxitons: tant en l'un com en l'altre roman sense indicar la pronuncia de les ee i de les 
oo en un nombre incalculable de paraules. 

En català, com en portuguès, existeix un nombre bastant gran de mots que sola- 
ment se diferencien d'altres per la pronuncia d'una e o d'una o. Aquestos paronims son 
quasi tots monosillabs o paroxitons en vocal, s, n: doncs precisament paraules que, 
per les regles d'accentuació no haurien de dur accent gràfic: be i bé, net i nét, venen i 
vénen, vessa i vessa; ós i ós, bota i bóta. La diferenciació gràfica d'aquestes paraules se 
fa, no obstant, per medi del accent o dels accents (i justament en aquests mots es aon 
van comensar-se a usar els dos accents). Ara bé; accentuarem totes aquestes paraules? 
accentuarem solament les que tinguin c i ç, o c i oi Mentres duri l'actual anarquia, es 
indubtablement preferible 1 primer procediment; es l'unic que am seguretat ateny el 
seu objecte. Es el sistema seguit pel Parnaso Lusitana, que accentua sede i séde, sèco, 
i sèco, còrte i córte. En Gonçàlvez Viana proposa, en canvi, sede, sèco, etc. però sede, 
scco; imitant el seu sistema, tindríem en català bé, nét, bóta, etc, però be, net, bota, etc. 
(pron. be. net, bóta). Això té 1 següent inconvenient: podent el signe e (sense accent) 
representar igualment les dues vocals e i e (exemples: coneix i creix, frega i sega, cabell 
i vedell, prenen i tenen, etc), un mot tal com venen corre 1 perill d' ésser pronunciat 
venen si 1 lector no recorda que existeix venen i que, per consegüent, venen hauria 
d'anar accentuat [vénen); doncs venen sense accent no pot representar venen sinó venen. 
Per això diu en Gonçàlvez Viana: «Una lista de parónimos mais usais, quan to possível 
completa, deveria ser aprendida quando se estudia a gramàtica portuguesa, e até quando 
se aprende a ler...» 

Suposem ara que accentuéssim totes les ee i totes les o (tòniques) am l'accent agut, 
per exemple: é i ó passarien a ésser els símbols de e i de q tòniques. Llavors els paro- 
nims en qüestió deixen en rigor d'existir: venen no pot mai representar un venen, com 
pes no pot representar mai pes. Aquest empleu del accent agut, que faria desaparèixer 
l'identitat gràfica de les obertes i de les tancades, no es altre cosa que 1 procediment 
de distinció per medi d'un diacritic (aquí es l'accent agut) que hem indicat més amunt 
al parlar de l'innovació poc afortunada d'En Trissino. Accentuar totes les tancades o 
totes les obertes es cosa que ja s'ha fet a Portugal i a Catalunya. En Eigueiredo, en el 
seu diccionari, ha marcat am l'accent circumflexe totes les ee i les oo tancades; En 
Nonell ha proposat recentment marcar am l'accent grave totes les ee i les oo obertes. 

Jo he vist am gust la reforma d'En Nonell; perquè m demostra que no soc sol a 
preocupar-me del problema de les ee i de les oo. (Igual preocupació retrobem, com hem 
.i Portugal i a Itàlia. En francès la pronunciació de les ee i de les oo ve indicada 
gaire bé sempre ja per accents, ja pels fonemes següents). D'altres senten, doncs, la 
conveniència d'una diferenciació gràfica entre les obertes i les tancades. Es convenient 
\ racional : si tenim set vocals tòniques perfectament distintes, hem de disposar de set 
signes diferents pera la llur representació. Que la nostra riquesa en sons vocalics tras- 
puï en l'escrit! Fins suara, gràcies a la deficiència de la nostra escriptura, tenint set 
vocals, set assonancies, fèiem com si no n tinguéssim sinó cinc. tothom rimava c amb e, 






— 209 — 

g amb o, una corporació literària, no sentia l'utilitat dels dos accents i proscrivia 1 
grave, la llengua literària no regoneixia sinó cinc vocals, i els llurs matissos eren cosa 
supèrflua. Fem que la diferencia entre obertes i tancades entri pels ulls al mateix 
temps que per les orelles, que tothom en tingui clara consciència. Si fins ara poetes emi- 
nents han fet rimar les obertes am les tancades, això no vol dir que 1 català literari, en 
el seu camí ascendent envés un estat més perfet i refinat, no hagi de rebutjar aquelles 
rimes. Donem a cada una de les set vocals el seu simbol! 

Però si, tot adoptant un sistema d'accentuació a la castellana, marquem ademés am 
l'accent a o b totes les ee i totes les oo obertes o tancades, el nombre d'accents que ns 
cal emplear esdevé extraordineri. ;Y no veiem precisament per tot arreu procurar-se usar 
el menor nombre d'accents grafies? Per tot se manifesta, en efecte, una repugnància a 
carregar d'accents l'escriptura. El sistema italià i el portuguès (l'usual) en son una 
prova. Cp. l'inglès, que no n'emplea cap. X'es també una prova la complicació del sis- 
tema antic castellà establint una diferencia, sota 1 punt de vista de l'accentuació gràfica, 
entre les ss i les rui finals segons fossin dessinencies o no [despues, desdeu. comes, 
comen). «Es indudable — diu En Vicente Salvà — que deberà preferirse aq'üel sistema 
que haga emplear menor número de acentos.» En Gonçàlvez Viana procura també 
que 1 seu sistema exigeixi Is menys accents possibles, i ocupant-se de la reforma d'En 
Figueiredo, diu: «Marcar com o circunflexo todos os ee e oo fechados, como se fèz no 
Novo Diccionario da língua portuguesa suposto seja un principio racional, sobrecarre- 
garia demasiadamente de acentos a escrita, sem maior necesidade.» El desig d'evitar 
accents contribueix al manteniment de la // intervocalica catalana. Quan jo vaig propo- 
sar Ja separació del verb i del pronom {fes-ho en lloc de feslio), En Apeles Mestres se 
entusiasmà am la reforma sobre tot perquè permetia suprimir una munió d'accents 
[mírala, anèuvosen, per exemple, esdevenien mira-la, aneu-vos-en ). 

Els accents grafies son un entrebanc per a l'escriptura manuscrita ràpida: entreteniu- 
vos, en efecte, a anar posant ralletes inclinades sobre les vocals; si son poques, es tole- 
rable; però si comensen a ésser masses! En castellà (aon relativament els accents no 
són gaire nombrosos), am quina freqüència no Is veiem ometre en els proparoxitons i 
paroxitons! Si aquesta omissió es deguda molts cops a oblit o a ignorància de les 
regles, molts altres es, com diu En Salvà < porque no deja de ser engorroso el expre- 
sarlos.» Però es clar que per aquest motiu sol, la llengua impresa no ha pas de renun- 
ciar a un sistema jutjat bo per raons altrament importants. ;I renunciaríem nosaltres, 
per un tal motiu, a un sistema que, aplicat al llibre, a la revista, al diari, coneguéssim 
que ha de contribuir a la major coneixensa i perfeccionament de nostra llengua? Sembla 
mil vegades preferible tolerar tota classe d'omissions en l'escriptura manuscrita, que 
renunciar en l'imprès a un bon sistema d'accentuació pel fet d'exigir molts accents. 

L'altre inconvenient dels accents es d'ordre estètic: els accents grafies, aquestes 
coses afegides, aquestes ralletes caient obliquament sobre les paraules, donen, quan 
són massa freqüents, un aspecte desagradable a l'escriptura; considerats com una cosa 
mes-a-més, de treure-i-posar, voldríem veüre-n alleugerides el major nombre possible de 
paraules. Uns altres diacritics menys aparents haurien sens dubte estat preferibles als 
accents agut i grave; uns diacritics que apenes canviessin l'aspecte de la paraula i que 
no vinguessin com de fóra a posar-se de gairell sobre la lletra afectada, no presentarien 
l'inconvenient capital dels accents usuals (i tals podrien ésser que no dificultessin com 
aquestes l'escriptura manuscrita). 



Si mai s'adoptessin uns accents així, llavors, en el camí de marcar rigorosament 
l'accent expiratori i de diferenciar completament les obertes i les tancades, podríem 
anar més enllà que En Xonell i accentuar totes les, vocals tòniques. ;Us imagineu lo que 
això significa? Tota regla artificiosa (») banida; tota confusió entre paronims, esdevin- 
guda materialment impossible; tota pronuncia errònia, eficasment combatuda; l'accent 
expiratori —aquest accident tant important de la paraula, — indicat explícitament sem- 
pre; cada vocal, llogicament, posseint el seu símbol. 

Se tractaria, doncs, d'adoptar un sistema d'accentuació segons el qual: tot desti- 
nant-se les cinc lletres a, e, i, o, u, no modificades exclusivament a la representació de 
les vocals atones, les vocals tòniques fossin representades per les mateixes cinc lletres 
afectades de petits diacritics, dos al menys, pera poder diferenciar les vocals obertes i 
les tancades, (dialecte central). 

La primera objecció a un tal sistema es que les impremtes manquen de les corres- 
ponents vocals modificades. Es una grossa dificultat pràctica, però en cap manera insu- 
perable. Abans quasi cap impremta catalana tenia 1 signe ç, poques tenien ee i <?<?;' avui 
moltes impremtes tenen aquests signes. Cal, per altra part, que pensem una cosa: la 
majoria de les llengües que han adoptat l'alfabet romà, l'han augmentat am lletres 
modificades; el nombre d'aquestes avui empleat es enorme; basta citar les aa modifi- 
cades; à, à, à, à, et, a à, q; el castellà té la seva n , el portuguès les seves a i 5, el 
romanès les seves h, ?,ï,( , /, d, s, el suec d, el danès ce, &, el polonès q, &, c, ?, r, s, è, 
z : cada llengua té, doncs, la seva caixa tipogràfica; nosaltres bé podem tenir la nostra. 
No hem pas de subordinar la nostra ortografia als recursos tipografies del castellà o del 
francès. 

Una altra objecció que s'ha fet es que l'empleu de signes nous dificultaria enorme- 
ment la lectura. Recordem que no s tracta de la e i de la co d'En Trissino, sinó de 
simples diacritics; la silueta de la paraula apenes canvia, les aa, les ce, etc. continuen 
essent aa i ce. d'identica forma, de la mateixa grandària. El diacritic afegit, no pot, en 
cap manera, dificultar-ne la lectura. (Altre era 1 cas de la ç : allí no s tractava d'una 
petita addició sinó d'un canvi de lletra, — ç per s o ss, — (el qual podia donar lloc a 
que s pronunciés k per s). 

Examinem ara una objecció que he sentit a fer a tots els sistemes d'accentuació 
que distingeixen més o menys completament les vocals obertes i les tancades. Es la 
següent: havent-hi un nombre considerable de paraules que presenten vocals obertes en 
unes varietats i tancades en les altres, indicar gràficament el timbre de les vocals tòni- 
ques conduiria a dues grafies distintes per a cada una d'aquelles paraules. Tindríem, per 
exemple, bèstia i bèstia, bo, i bó. Doncs una ortografia nacional ha de deixar sense pre- 
cisar el valor de les ee i de les oo : les grafies bèstia, bo, sense accent, convenen igual- 
ment a les varietats que pronuncien bèstia, bo i a les varietats que pronuncien btstia, 
bo; en canvi, bèstia, bèstia, bò, bó, son grafies dialectals. 

Limitada la qüestió al dialecte oriental, i suposant que s'admetessin com literàries 
les dues pronuncies, tindríem, en efecte, una categoria t de paraules que apareixerien 



(1) En castellà les omissions d'accents son sovint degudes a la dificultat de recordar les regles: si la paraula es 
llana, i acaba en consonant que no sigui n o s; si una vocal dèbil no fornia diptong amb una vocal forta contigua .. Tot 
això que Is gramàtics sen convencin) es una cosa bastant complicada pera la genera'itat de les persones. 



escrites ara amb è, ò, ara amb é, o. Això fora un gros inconvenient? En primer lloc, 
se tracta d'un nombre relativament petit de paraules; i, després d'una diferencia gràfica 
insignificant. De la mateixa manera que un barceloní entén a un gironí quan li sent a 
dir bèstia en compte de bèstia, l'entendrà quan li vegi escriure bèstia, en compte de 
bèstia. I si en les paraules en qüestió la llengua literària donés (com crec que en molts 
casos convindria fer-ho) la preferència a la vocal oberta o a la tancada (i això, certes, no 
precisament sempre d'acord amb el dialecte de Barcelona, sinó tenint en compte 1 des- 
enrotllament de les vocals llatines en català), llavors l'utilitat dels accents o diacritics 
esdevé grandissima com a medis de propagació de la pronuncia jutjada normal. 

Però ;i el balear? ;i les varietats occidentals? Diguem desde ara que les diferencies 
que presenten els tres dialectes oriental, occidental i balear no son tals que s'oposin en 
absolut (sempre dintre del criteri de no distanciar-los gaire en l'escriptura) a l'adopció 
de un sistema d'accentuació que precisi 1 timbre de les vocals tòniques. Bastaria intro- 
duir la següent modificació al sistema de diacritics indicat més amunt per a que s pogués 
aplicar a tots els dialectes tant bé com abans al sol dialecte oriental : que distingís no 
dues ee, sinó tres. 

En efecte, la llengua catalana (en sa totalitat) presenta tres ee tòniques : — e\: 
representant normal de la e oberta del llatí vulgar (= è del llatí clàssic) i del antic 
diftong ai (FACTU > fiaitu > fet ; — i\ : representant de la e oberta del llatí vulgar 
quan la vocal s'ha trobat : davant de l'antiga consonant z (provinent de D, C, Tl, i esde- 
vinguda n o emmudida : P^DE > peu), davant de / (m^l), davant de r + dental (perdit, 
PERTICA > perxa), davant de rr (terra), davant del grupu secundari rir (TENERü > 
ten re > tendre) ; — e % : representant de e tancada del llatí vulgar ( = è, ï, del llatí 
clàssic), ei es una e tancada (té, Déu, lleva, llebre, fèt). e. 2 es una e oberta peu, govern, 
cobert, terra, tendre). En quant a e A el dialecte oriental la confon amb e% (plè, beu, pebre, 
seda, consell, haver, pren), les varietats occidentals la confonen amb d (plè, bèn, pebre, 
seda. consell, haver, pren) ; sols el balear conserva la distinció entre les tres ee, am la 
seva /=== e 3 (ple, beu, pebre, seda, consç'i, haver, pren). Tenim, doncs, les següents 
correspondències generals (mots hereditaris): è balear = è oriental = è occidental ; è 
bal. = è orient. = è occ. ; /bal. = è orient. = è occ. Adoptats els tres signes, els 
catalans orientals hauríem d'apendre Is casos en què ns caldria emplear el signe 
corresponent a <?» en lloc del signe corresponent a e 3 ... 

El present estudi no tenint altre objecte que donar a conèixer l'orientació dels 
meus treballs en el problema de l'accentuació gràfica, no ns extendrem aquí en nous 
detalls sobre la possibilitat de compendre Is tres dialectes dintre d'un sol sistema 
d'accentuació en què no apareguin diferentment accentuades més que un curt nombre 
de paraules. No hem acabat encara una revisió que tenim comensada, de totes les ee 
i les oo de les distintes varietats parlades, el resultat de la qual ens ha de dir si es allò 
realment possible sense introduir grans dificultats ortogràfiques. Si no ho fos, tornaríem 
al sistema dels dos accents o diacritics, recordant sempre aproposit de l'existència de 
paraules diferentment accentuades, lo que hem dit respecte bèstia i bèstia, bò i bó. Creiem 
preferible que apareguin en la llengua divergències gràfiques (insignificants, puix son 
d'accent), que renunciar als aventatges d'un sistema rigorós d'accentuació. 

Reemplassats els accents usuals per diacritics, vet-aquí una aplicació que s podria 
fer del accent agut: Sabut es que en el català continental les primeres persones del 
plural del present d'indicatiu, del de subjuntiu i del imperatiu son idèntiques en tots els 



verbs dits regulars; i les segones persones, igualment: pensem, penseu, partim, partiu 
son formes del indicatiu, del subjuntiu i del imperatiu. Aquesta pobresa de formes no 
produeix cap confusió en la llengua parlada; l'-entonació indica ben be si s tracta d'una 
simple enunciació o d'un ordre (o desig). Però en l'escrit poden resultar frases de dos 
sentits tals com Anem a casa, en què no s'iiïdica gràficament l'entonació am què cal 
pronunciar la frase (com fem, per exemple, quan se tracta d'expressar l'entonació inter- 
rogativa o l' admirativa). Ara bé, l'accent agut podria emplear-se com un indicador del 
imperatiu : tot imperatiu d'igual forma que l'indicatiu corresponent s'accentuaria: anem 
a casa seria una enunciació; anem a casa, un ordre. 

Es clar que l'accent resulta superflu en dos casos: quan l'imperatiu té una forma 
diferent del indicatiu (diem, diguem) i quan se li afixen pronoms (anem-hi). 

L'empleu que alguns donen actualment al accent circumflexe posant-lo sobre la 
vocal anterior a una /- suprimida, es absurd; puix la supressió d'aquesta r en res modi- 
fica 1 timbre o la duració de la vocal precedent. (En francès, quan la s davant de conso- 
nant va caure, la vocal anterior va sofrir un allargament, i quan l'escriptura va supri- 
mir el signe s, el circumflexe amb el qual marcà aquesta vocal era indicador del allar- 
gament esmentat). L'accent circumflexe podria servir més aviat pera indicar la u llarga 
de duu (= diï), diferent de la // de dur, i la i llarga de enviy mallorquí (= enví) : dit. 
envi. 






V.— La Lletra ç. 



Antigament les tres llengües hispàniques posseíen dues ss, sorda i sonora, i dues 
altres sibilants, la ç i la z. La llur s sorda provenia de s o de ss llatines; la llur s sonora 
de s llatina intervocalica (per això, entre dues vocals la jt sorda era representada per ss 
i la s senzilla representava la s sonora: passa, casa). Les altres sibilants provenien de 
llatina davant de e i de /. dels grupus del llatí vulgar ic, th i de les consonants ara 
bes — w i > (quan el sò provinent d'aquests fonemes era sord, venia representat per h 
lletra ç; quan era sonor, per la lletra ,s: cento, ciento. cent: onze; braço, braç: açuear, çucre. 

Tenim, doncs, en les tres llengües, (corresponent-se generalment) les quatre sibi 
lants: s sorda fs o ssj, s sonora, ç (ç o c), z. Sols que en català, el nombre de zz es extraor 
dinariament reduit pel fet que, en una gran part dels mots hereditaris, la z primitiva 
esdevé muda (entre vocals) o s vocalisa en u (en fi de paraula); així, a les formes porti 
gueses i castellanes vesinho, vecino, razào. razou, nos, nues, des, dies, el català oposa 
formes sense z: veí, raó. nou, deu. Subsisteixen, no obstant, en català, un nombre consi 
derable de zz: en mots hereditaris, sempre que, per supressió d'una vocal, la z ha vir 
gut a posar-se en contacte d'una consonant (onze, dotze, alzina); en mots de proceder 
eia araba (atsembla); en mots emmanllevats al grec (zel, horitzó.) 

Posteriorment, s'opera en. les tres llengües una simplificació: els quatre fonemes s 
redueixen a dos. En castellà les dues sonores esdevenen sordes: la s sonora ve a cor 
fondre-s am la s sorda; la z, am la ç. En portuguès i en català, la simplificació s'oper 
altrament: la s sonora s confon am la z: la s sorda, am la ç. El castellà posseeix avu 
una sola s (reversa sorda), que correspon a Ics seves dues ss antigues sorda i sonor; 



— 213 — 

una fricativa dental sorda (/< ç), que correspon a les seves ç i z antigues; en canvi, el 
portuguès i el català posseeixen dues ss, l'una sonora que correspon a la llur s sonora 
i a la llur z antigues; l'altra sorda, que correspon a les llurs dues sibilants sordes anti- 
gues, s=ss i ç, (z es sols diferent de s en el grupu tz: dotze, pron. dod-dzc; però també 
tots ells, pron. tqd-dzds.) 

La simplificació esmentada dóna naturalment naixensa a un problema ortogràfic: el 
de la representació dels dos fonemes subsistents (s \P en castellà; s sonora i s sorda en 
català i en portuguès) Continuaran empleant-se Is signes antics am tot el rigor etimolò- 
gic, sense tenir en compte la simplificació que ha tingut lloc en la llengua parlada? O 
bé s modificarà l'empleu dels signes tradicionals d'acord am la nova pronunciació, fu- 
gint tota regla de caràcter purament etimològic? 

El castellà ha adoptat una solució podriem dir fonètica. Havent confós s i ss inter- 
vocaliques, suprimeix el signe ss: la seva única s es, així, representada sempre per s. 
Havent confós ç i z, suprimeix el signe ç, que reemplassa per z (cabeza, brazo, en subs- 
titució de cabeça, braço;) però, en canvi, davant de e i de /, reemplassa la z per la c 
(vecino, veces, en substitució de rezino, vezes.) conservant així la c etimològica (llatina) 
en paraules tals com cicló, ciento, cesta, cerca, etc. El castellà emplea, doncs, tres 
lletres, l'ortografia de les quals no ofereix cap dificultat, puix ve indicada per la sola 
pronunciació fs es representada sempre per s) o per aquesta i la situació del sò en la 
paraula (el sò P se representa per c davant de e i de i, per z en els altres casos.) 

En el portuguès trobem adoptada la solució etimològica; aquesta llengua conserva 
tots els signes antics; la seva s sonora es representada, ara per s (casa), ara per z (ve- 
zinho), i la seva s sorda, ara per s, — ss entre vocals — (sal, passa), ara per ç, — c davant 
de e i de i — (cabeça, ecu to). Sols que modernament s'han operat molts canvis entre s i 
z i entre s (ss) i ç (c). Exemples de z per s són portuguès, cor te z, mez, (abans escrits 
portuguès, cortès, mes;) de s per z, Lopes, Gonçalvcs, fabans escrits López, Gonçalvez;) 
socegar ofereix una c per una ss antiga; assucar, en cambi, una ss per una ç. 

La solució adoptada pel català modern es un terme més entre aquestes dues solu- 
cions oposades, fonètica i etimoLogica. Tot conservant-se s i ss (de s i de ss llatines), se 
reemplassa ç per s o ss (iemensa, bras, cassa, com defensa, nas, passa,) però s conserva 
c davant de e i de i (cel, cinc, adoració, secció, al costat de serra, sis, passió, flexió); se 
reemplassa z intervocalica per s [civilisar, com precisar), però s conserva darrera de 
consonant (onze, al costat de transigir). Aquest sistema es molt més senzill que 1 rigo- 
rosament etimològic; però presenta encare dues dificultats: l'ortografia de les dues lle- 
tres c i s davant de e i de i; la de les dues lletres z i s darrera de consonant. Aquesta 
ultima dificultat es, no obstant, ben petita, puix solament s'emplea s en el prefixe trans, 
i en unes poques paraules com enfonsar, endinsar, derivats de fons, dins; i encara molts 
la suprimeixen del tot escrivint eufouzar, endinzar, tranzigir, tranzacció, tranzitar. 

La solució anterior no es admesa per tothom; al costat seu, tenim també la solució 
etimològica, els partidaris de la qual son cada dia més nombrosos. Vetaquí, doncs, una 
qüestió a resoldre en la tasca d'uniformar l'ortografia catalana: a quina de les dues 
solucions hem de donar la preferència? 

La solució etimològica, dins del modern català literari, ve a ésser una veritable 
'innovació; es sabut que, en un moment donat, la ç ha pogut ésser considerada com una 
lletra morta; En Bofarull i En Blanch no dubten en declarar-la «del todo suprimida.» 
Però la simplificació adoptada pel català modern, ademés d'esser incompleta (incohe- 



— 214 — 

rent, puix tot igualant la ç a la s, conserva la c davant de e i de i), tenia l'inconvenient 
d'esser històricament falsa, i d'això va néixer el desitg de readoptar la lletra ç resta- 
blint-se així les grafies clàssiques i conformant*se l'escriptura de les sibilants a la llur 
etimologia. L'Aguiló sempre va defensar la solució tradicional, L Avenç va adoptar-la en 
la seva «campanya lingüística» i actualment es la preferida de tots els gramàtics. 

Diferents causes s'han oposat a la generalisació de la ç; una d'elles la dificultat tipo- 
gràfica; una altra, la por de molts que la seva adopció vindria a dificultar la lectura. Els 
partidaris decidits de la ç no han concedit mai una gran importància a aquest inconve- 
nient: la gent s'aniria fàcilment acostumant a la nova lletra, i així està, en efecte, pas- 
sant. Però lo que es innegablement un inconvenient i no petit es que la readopció de 
la ç tradicional dificulta enormement l'escriptura. Se dirà que això no es cert, puix el 
castellà ns indica en l'immensa majoria dels casos quan cal emplear ç o s, s o z; però 
;es que eternament l'estudi del castellà ha de precedir l'estudi del català? 

, Partidari del restabliment de la ç, confesso que sovint me preocupava l'objecció que 
un dia ns féu En Almirall, llavors de la «campanya lingüistica» de L Avenç. «Per què 
ressn citar una complicació ortogràfica? Per què rebutjar una simplificació ja feta?» No 
tenia raó En Almirall quan aconsellava la més gran moderació en la readopció de les 
solucions històriques? L'ortografia catalana, que ofereix ja prous dificultats ineludibles 
;no hem d'anar molt en compte a complicar-la? Cal pensar que l'ortografia no ha d'esser 
una cosa d'uns quants ■ — erudits, literats — ha d'esser per a tothom. Com diu molt bé En 
Gonçàlvez Viana: «A língua escrita com correcçao nào é ja, nem pode ser, com foi, ins- 
trumento privativo de literates, pois deve tornar-se em património de todos os indiví- 
duos que saibam ler e escrever... A língua... tem de ser escrita por todos e para todos; 
erros ortogràficos nao e lícito a ninguém, que aprendesse a ler e escrever, fazèlos.» 

No obstant. En Gonçàlvez Viana, en la qüestió que ara ns ocupa, dóna la preferèn- 
cia a la solució etimològica. Recordem, perxò, en primer lloc, que en portuguès aquesta 
solució es la usual, de manera que En Gonçàlvez Viana no proposa en el fons cap inno- 
vació ortogràfica. El portuguès ha usat de tot temps ç i z al costat de s, ss; l'eminent 
filòleg sols va contra l'ús general en tant que ell no accepta Is canvis entre aquestes 
lletres operats en l'ortografia portuguesa moderna. Al sistema actual, que no es més 
que l'historic desfigurat sense solta, En Gonçàlvez Viana oposa la solució rigorosament 
històrica. La ç en portuguès no es cap innovació; en català, ri es una. 

Però, això a part, hi ha en portuguès una raó molt forta a favor de la solució tradi- 
cional, i es que Is dialectes septentrionals d'aquesta llengua conserven la distinció entre 
s sorda i ç i entre s sonora i z. Doncs, una ortografia que pretengui ésser nacional no 
pot acceptar la simplificació operada en el portuguès central i meridional. Suprimir la ç 
en portuguès fóra com suprimir la v en català; una ortografia catalana que empleés una 
sola b no podria ésser acceptada ni per tarragonins ni per mallorquins; no podria pre- 
tendre al nom de nacional. Però, en català, que jo ho sàpiga, cap varietat conserva les 
quatre sibilants; sembla que la ç s'ha confós ara la s sorda, i la z am la s sonora, en tot 
el domini català i que, per consegüent la solució intermitja del català modern no es 
incompatible am la pronuncia de cap dialecte. 

Altrament, suprimir la ç. ;no seria consagrar en l'escriptura un fet fonètic pel qual el 
català se separa pregonament del castellà? Tenim, en efecte, pas de ç a 1 en aquesta llen- 
gua, transformació de ç en s en la nostra. La supressió de la lletra ç posaria de manifest 
aquesta diferencia real, aquest allunyament del català de les altres llengües hispàniques. 



— 215 — 

Però suprimir la ç en regoneixement del cambi ç > s, vol dir també escriure se, si en 
compte de ce, ei. Si canvien ça en sa, ço en so, çu en su, es llogic que canviem çe (o 
cè en ít, fí (o ei) en íz, i llavors escriure se/, sim, admirassió, acsió. En la nostra Con- 
tribució a la Gramàtica de la llengua catalana, diem: «Conservant-se c davant de e i de 
/, es inadmissible 1 canvi de ç en s o en ss; no hi ha cap raó pera conservar la distinció 
entre fií en uns casos (set, cel) i en altres no (grossa, fllassa).» Partidari de la ç, jo 
veia en el restabliment de la lletra ç el remei a aquesta incoherència de l'ortografia 
usual; però es clar que podriem cercar-lo del costat de la simplificació adoptant un sis- 
tema fonètic que proscrivís igualment la ç i la c devant de e i de /. 

L'incoherència del sistema actual té una dobla explicació: i. er Davant de a, o, u, i 
en fi de paraula, la readopció de les grafies històriques exigeix una lletra nova, la c 
trencada; davant de e i de /, val la c natural; 2. 0n el canvi de ce, ei en se si desfigura 
una infinitat de paraules que han estat, de tot temps, escrites am c, moltes de les quals 
estem acostumats a veure escrites am ç en totes les llengües romàniques i presenten c 
en llatí. La repugnància a escriure aquestos mots altrament que am c ha estat causa 
que 1 castellà, que ha adoptat s com signe representatiu de la seva fricativa dental P, 
escrigui c\no z davant de e i de i. Ella explica que l'ortografia moderna catalana, que 
no ha tingut inconvenient en reemplassar ç per s, hagi reculat davant del cambi de ce, 
ei en se, si. 

Podria cercar-se de donar a aquesta incoherència una apariencia de fonament etimo- 
lògic; saltant per sobre les formes catalanes antigues i comparant les formes actuals 
directament am les llatines, podria dir-se: la c de la nostra ortografia es el representant 
d'una c llatina (CENTU > cent), i també d'una t davant de /-j- vocal (ACTIONE > acció); 
en canvi als grupus del llatí vulgar çi, tï correspon s o ss (FORTIÀ > /orsa, CANTIO- 
NE > canso, BRACHIU > bras). Però tot seguit se presenta una dificultat: l'existència de 
paraules en les quals una s provinent de c se troba ésser final (dulce > dols.) Dintre 
del criteri etimològic adoptat, caldria equiparar aquestes paraules a cent, cel, etc; però, 
com la consonant se troba ésser final, caldria marcaria am el diacritic ( ) i llavors ja 
s'accepta la c trencada. 

Es aquí ocasió de notar que hi ha alguns que tot essent partidaris de la ç en les 
paraules d'origen llatí, rebutgen aquesta lletra quan ve de fonemes no llatins, sobretot 
en principi de paraula (çucre). Ja no son tradicionalistes tampoc, sinó etimologistcs; no 
respecten un estat interior de la llengua, sinó que van a cercar l'etimologia llunyana de 
la paraula. Uns tals partidaris de la ç no poden blasmar l'incoherència del sistema ac- 
tual; puix si, prescindint-se del estat anterior de la llengua, se canvien, per un motiu 
qualsevol, una infinitat de çç antigues en ss, ja no hi cab motiu seriós per a respectar 
altres çç; llavors cab escriure bras, cassa, dols, al costat de cel, cim (solució usual), o 
bras, cassa, al costat de cel, cim, dolç. 

Com se veu, els partidaris de la ç no estan ben bé d'acord sobre l'empleu d'aquesta 
lletra; en rigor, doncs, no hi ha solament un sistema tradicional i un que proscriu la ç\ 
entre Is que escriuen segons l'un i segons l'altre, hi ha Is que, tot acceptant un nombre 
més o menys gran de çç (dolç o força) ne canvien d'altres en s (sucre). Després hi ha 
encara Is que n'abusen (amiçtat, lleçt, traçtcjar!) 

Als partidaris decidits de la solució etimològica cal advertir que fóra en ells una 
inconseqüència incomprensible que no mantinguessin amb igual rigor la distinció entre 
| i s, No obstant, tinc observat el fet curiosissim que molts partidaris de la ç, els quals 



— 2l6 

consideren com una monstruositat ortogràfica /orsa per força, no tenen cap inconve- 
nient a escriure enfonzar. transigir am z, que es com si escrivissin sis, set, passa am c: 
cis, cet, paçal Per altra part, tothom escriu desembre, riquesa, organisar, etc, que etimo- 
lògicament haurien d'esser escrits am z (DECEMBER, — ITIA, — i ÇARE.) 

Aquí pot, no obstant, allegar-se que Is antics, quan no empleen deembre, riquea, 
escriuen generalment desembre, riquesa. Això prova que Is antics no dubten a escriure 
s quan en la pronunciació apareix la s en lloc de la z etimològica. El mateix procedi- 
ment, aplicat a les sordes corresponents, portaria a la substitució de ç, c, per s, ss. 

D'un costat la dificultat d'introduir una lletra nova o la por de crear una complica- 
ció ortogràfica; de l'altre, la repugnància a desfigurar el gran nombre de paraules que 
posseeixen ce, ei; han estat causa de l'incoherència del sistema actual. Els tradicionalis- 
tes remeien aquesta incoherència reintroduint la ç i restablint les grafies històriques 
(tot escrivint, perxò, tranzitar, organisar!)... Cabria intentar la solució oposada; tenir 
valor de reemplassar ce, ei, per se, si! 



VI. — Varia 



Suposem que estem ensenyant l'ortografia catalana i, al tractar del empleu correcte 
de les lletres b i v, donem la següent regla: Servirà de guia pera no confondre la b i la 
v l'etimologia llatina (Bofarull). Els nostres alumnes no saben el llatí (no es suposar una 
cosa impossible: l'immensa majoria de la gent no '1 saben): han d'anar a raure a un 
diccionari llatí. Més pràctic, més fàcil, més segur, fóra que consultessin un diccionari, 
català. A aquell que no sab llatí, es perfectament inútil donar-li regles etimològiques. 
Aquestes, doncs, han de proscriure-s en absolut de tota ortografia didàctica. 

Sabem llatí; allavors ja es una altra cosa: baii ve de BALXEUM, bire ve de VINEAJ 
doncs escriurem bany. vinya. Y no sols escrivim correctament les dues paraules, sinó 
que sabem per que escrivim bany, am b i vinya am v: l'etimologia! 

Com bany de BALNEÜM: batre (BATUERE), be (BENE), bell (BELLÚS), bo (BONUS), beu- 
re (BIBERE), boix (BUXUS), boca (bucca), herba (herba)... Com vinya de vixea: ve (ve- 
NIT), vell (VETULUS), veure (VIDERE), vent (VENTUS), veí (VECINUS)... Y sebei sçbe ve de 
SAPERE. Cal fer aquí una petita addició a la nostra regla etimològica: quan el llatí té p, 
el català escriu b; doncs, saber i, anàlogament sabó (SAPO), ceba (CEPA), riba (RIPA), obac 
(OPACUS)... Perfectament; i estebç, dqbèser Vetaquí que 'ns cal fer una nova adició: quan 
el llatí téfop'i, el català escriu v: qstèbç ve de STEPHANUS,'^^^ de DEFENSA (sa- 
bem llatí i som admès etimolegs!); doncs: Esteve, devesa. 

Provistos d'aquesta regla corretgida i augmentada, ens ensopeguem haver d'escriure 
kc bal. Kçbàl ve de CABALLUS: escriurem caball. Comprovem en el Labernia: en efecte, 
caball. Y e.ber < be no ve de haber er Escriurem, doncs, haber. Comprovem-lo. Obrim el 
Labernia i, en efecte, trobem... haver! 

En Bofarull ens explicarà aquesta anomalia: «Servirà de guia para no confundir \i 
b con la v, la etimologia latina, siempre que no la contradiga un uso constajíte.y L'ús 
constant? Quin era en el seu temps l'ús constant? Ell escriu haver; En Estorch, haber, 



— 217 — 

■Y per què l'ús constant no ha sigut am tot vigor la sàvia, la senzilla, la coneguda regla 
etimològica? 

Es que, ja en llatí vulgar, la b intervocalica s'havia tornat fricativa i confós am la v: 
de manera que, així com a p intervocalica llatina correspon en català antic b, a b inter- 
vo-calica correspon v: els representants catalans dels mots llatins PROBARE, GUBERNU, 
FABA, DEBEXDO, BIBEXDO, etc, tenen v i no b: provar, govern, fava, devent, bevent. 
Tots aquets mots tenen v i no b en els dialectes que no han confós les dues labials 
sonores b i v (Mallorca, Camp.) Si Is que confonem els dos fonemes en una b bilabial, 
persistim en emplear les dues lletres b i v. es clar que hem d'escriure am v totes aques- 
tes paraules, que ofereixen v en català antic i en els dialectes esmentats. (Precisament 
per raó d'aquestos dialectes es que convé sobretot conservar les dues lletres). Doncs 
haver està bé, i també cavall malgrat En Labernia. 

Però 'Is nostres etimologistes, prescindint de la llengua antiga, prescindint dels dia- 
lectes en els quals se manté viva la distinció de les dues bb, sen van a l'etimologia 
remota de la paraula pera fixar-ne l'ortografia, i la fal-lera etimològica 'Is porta a grafies 
errònies com probar, faba, gobern, caball. Alguns cops no gosen desfigurar la paraula; 
llavors invoquen l'ús constant: així tenen la sort d'escapar de la llur mania etimologista 
haver, devent, bevent, anava. En Estorch, no obstant, es més rigorós: ell no admet ex- 
cepcions; ell escriu Jiaber, debent. bebent, anaba. 

Gràcies, doncs, als nostres etimologistes, una infinitat de grafies errònies s'introduei- 
xen i s'escampen en el català modern. Y que no ha costat pas poc d'anar-les escom- 
brant! 

Però, permor de haver, cavall, etc, no hem de privar pas als que saben llatí dels 
aventatges d'una regla etimològica. Basta que en la regla d'En Bofarull reemplassem 
allò de «siempre que no là contradiga un uso constante» per això: entre vocals, s'es- 
criurà v en representació d'una b llatina. Provistos, per exemple, d'aquesta regla perfec- 
cionada, se 'ns presenta haver d'escriure cgzibi, i com agsibí ve de EXHIBERE, i la b 
llatina es intervocalica, escriurem exhivir! Les excel-lencies de les regles etimològiques! 
,Es que hem de tornar a afegir a la nostra regla allò de «siempre que no la contradiga 
un uso constante»? 

Xo; es que 'ns hem de fixar en una cosa: que haver es un mot hereditari, i exhibir, 
un mot emmanllevat (!). Es solament en els primers que una b passa a v (HABERE > ha- 
ver), com una/ passa am b (SAPOXE > sabó); en els segons,/ i b llatines se mantenen... 
generalment (!). Xo basta, doncs, saber llatí pera emplear bé una regla etimològica: ens 
cal saber que, al costat dels mots catalans que han sortit dels llatins evolutivament, per 
cambis graduals, inconscients (entre 'Is quals els de p en b i de b en v), n'hi ha d'altres 
que son emmanllevats al llatí literari, com tenim mots emmanllevats al francès, al in- 
anglès; i aquestes dues classes de mots, les hem de saber distingir; i, en el cas que 'ns 
ocupa, hem de saber encara si la catalanisació més o menys forta que han sofert els 
rnots emmanllevats ateny la llur b (ex.: comprovació, sota l'influencia de provar) o la 
deixa intacta (ex.: exhibir, malgrat kaver). Realment, doncs, les regles etimològiques, 
en la practica, no serveixen ni als que ignoren el llatí, ni als que l saben. 

Si se 'ns acut el pensament que, en cambi, l'etimologia serveix pera fixar l'ortogra- 
fia de la b i de la v, pensem en els errors d'En Bofarull, d'En Estorch. La llengua anti- 
ga i els dialectes que no confonen la b i la v, ens ensenyen que no ns hem pas de refiar 
de l'etimologia pera escriure correctament aquestes dues lletres; i àdhuc després que la 

15 



2 1 8 — 

comparació dels mots llatins i dels mots catalans corresponents ens ha fet venir en 
coneixement de certes lleis fonètiques, àdhuc allavors no 'ns podem fiar de l'etimolo- 
gia, puix pot ben ésser que aquelles lleis hagin, sofert alguna pertorbació. 

La paraula catalana buit ve de *VOCITü. (Fixem-nos, de passada, que no sempre es 
cosa fàcil saber l'etimologia d'un mot: un altre aventatge de les regles etimològiques. 
Però aquí no parlem ja de les regles etimològiques, que sabem inservibles; aquí parlem 
de l'importància i de l'utilitat de l'etimologia en la fixació de la nostra ortografia.) buit 
ve de *VOCITU, com vide francès; alguns diuen de VIDÜUS, altres de VACÜUS (!); tant es; 
tots aquets mots tenen v inicial, la v inicial se conserva en català; l'etimologia 'ns diu que 
hem d'escriure vuit, vuyt, una altra grafia errònia del català modern que hem de posar en 
el compte de les malifetes de l'etimologia! Si en lloc d'anar a cercar l'etimologia de la 
paraula, haguéssim tractat de saber com apareix escrita en català antic, o, cosa ben 
fàcil, com se pronuncia a Mallorca, hauríem vist que calia escriure buit. Xo ve buit de 
vocitur Certament; però la v s'hi ha cambiat en b sota l'influencia del diptong següent. 
(Davant de ui, v es un fonema additiu: OCTO > uit > z'+uit, (h) ODIE > ui > v+ui; però 
VOCITU > Buit > buit). 

Encara té un altre perill l'etimologia: que sigui equivocada. Basta que recordem, les 
raons hagudes entre En Aguiló i els etimologistes, sobre la paraula traí àl. Deien aquèts 
que venia de TRABACULUS i que calia escriure traball; En Aguiló 'Is oposava que en la 
llengua antiga s'escriu constantment trebayl i que calia, per consegüent escriure treball. 
(la discusió, com se veu, era sobre la vocal atona, puix els etimologistes ignoraven alla- 
vors que /; intervocalica esdevé regularment, v; en aquest cas, haurien proposat travall, 
al qual En Aguiló hauria oposat la forma mallorquina trcbàl). Es clar que tenia raó En 
Aguiló. Després ve En P. Meyer i demostra que treballi provensal, es dir, trebayl ca- 
talà, prové de TRTPALIU. 

Seria un error creure que l'etimologia, que no 'ns serveix pera fixar l'ortografia de 
la b i de la v, ens pot servir, per exemple, de guia pera l'empleu correcte de les vocals 
en sillaba atona. Aquí 'Is cambis són més; les pertorbacions, més freqüents: les termi- 
nacions llatines AS, — AXT han esdevingut en català es, — en: si augusta dóna agost, 
auscultat dóna escolta, i, en cambi, tenim aram de .eramex, balansa de *bilancl\, 
salvatge de SILVATICU, 

Guardem- nos també d'establir parellelismes entre '1 català i les altres llengües novi- 
llatines. La gent veuen, per exemple, que una infinitat de paraules que s'escrivien co- 
muntment am b, les quals tenen b en llatí i presenten b en castellà, s'han d'escriure am v 
com en francès i com en italià (cast. caballo, gobiemo, probar, kaba, haber, debiendo: 
cat. cavall, govern, provar, fava, haver, devent; franc. cJieval, gouvernement, prou ver, 
feve, avoir, devant; ital. cavallo, governo, provaré, fava, avere, dovendo); llavors, per 
analogia, escriuen arrivar, travar, trcvall o travall, etc. (franc, arriver, trouver, tra- 
vail; ital. arrivarc, trovare, travaglio). No: en català cal escriure arribar, trobar, treball. 
(En aquesta llengua, P > b, B > v; en francès B > v, P > b >v\ en italià moltes// passen 
igualment a v). L'ortografia de les paraules catalanes, no 'ns l'han de donar les altres 
llengües romàniques, menys encara que '1 llatí. 

Fiigim dels etimologistes, però fugim molt més dels foneticistes', aquells han intro- 
duit forses grafies errònies; aquets desfigurarien la meitat de les paraules de la llengua. 
Sense sortir-nos de la qüestió de la b i de la v, un foneticista barceloní o oriental de- 
cretaria apoiant-se en la pronunciació del seu dialecte, que s'ha d'escriure sempre b; 






— 219 — 

doncs: bi?iya, bent, beritat, bolcr. Ell creurà que escriu el català «tal com se pronuncia» 
quan l'escriu tal com ell el pronuncia. La seva ortografia esclou al tarragoní, que no 
pot pas acceptar una manera d'escriure que confon dos seus fonemes ben distints i se- 
gons la qual paraules com ball i vall, veure i beure, vell i bell, vull i bull, distintes en 
la pronuncia, passen a tenir idèntica forma gràfica. « Escriure tal com se pronuncia»: 
vet-aquí tantes ortografies com pronunciacions dialectals i àdhuc individuals! La norma 
pera fugir d'aquestos extrems es l'historia de la llengua. 

Per altra part, prenguem la pronunciació per guia, i els defectes de pronunciació se 
tradueixen en faltes d'ortografia. Quasi tothom pronuncia erròniament amb s sorda les 
paraules adhesió, explosió, entusiasme, centesim, etc. doncs vinga escriure-les am dues 
ss: adhessió, explossió, entussiasme, centè ssim (!). 

L'ortografia en mans dels foneticistes estaria ben arreglada. Hem observat una cosa: 
els foneticistes que 'ns surten de tant.... no coneixen la pronuncia catalana! Un d'ells pro- 
posava recentment admirapblc, quan de fet pronunciem admirabble o admirapple \ Un 
altre (rebutjant exemple) escriu eczemple en lloc de egzcmple. Els foneticistes, ademés, no 
solen ésser gaire amics de les convencions tradicionals; aquest rebutja que, qui, l'altre 
ig o tj L'ortografia en mans llurs perillaria esdevenir un geroglific. 

Aquestes convencions tradicionals, l'ortografia moderna ha d'anar en compte a mo- 
dificar-les; tj, tg, tx, ig, x son símbols característics de l'ortografia catalana, que fóra 
temerari voler reemplassar per altres. Ja no parlem dels foneticistes; diem això perquè 
no es rar veure de tant en tant aquest o aquell escriptor fent substitucions com per 
exemple, la de ig final per tx. C -La grafia tradicional ig quin inconvenient presenta? 
^•Constitueix una dificultat ortogràfica? No, puix el sò ttx final es representat sempre 
per ig (g darrera de i): vaig, veig; roig, mig ,;Podem tenir por que algú la llegeixi ma- 
lament? aquí estan el cognoms freqüentissims Roig, Puig, Reig, que tothom pronuncia 
com cal; per altra part, l'ortografia usual escriu també vaig, veig, etc. i tothom pronun- 
cia bé aquestas formes, ;ig es una convenció tant desenraonada? ^Per què hem d'anar, 
doncs, a desfigurar vaig, veig, etc. escrivint vatx, vetx} <: Quines aventatges ofereixen 
aquestes grafies? tx hi es etimològicament fals, dóna a les paraules un aspecte tot dife- 
rent del dels seus derivats. 

No diem ja les convencions gràfiques tradicionals, les mateixes habituds ortogràfi- 
ques del català modern hem d'anar am compte a contradir-les. En l'obra de fixació 
d'una ortografia nacional, hi ha a fer prou reformes indispensables, pera que ens entretin- 
guem a fer-ne d'insignificants. La tasca grossa a fer es nacionalisar la nostra ortografia, 
fer-la ben adequada a la nostra llengua, i simplificar-la tot lo possible, una reforma que 
no hi contribueixi debò debò es cosa secundaria; àdhuc no essent precisament dolenta, 
tant se val, ara com ara, arreconar-la. 

Una habitud del català modern es posar una i entre a, e, o, u, i la x representativa 
de la fricativa palatal sorda; baix, baixa, baixar. Els antics solien escriure x en l'interior 
de la paraula i ix en fi de paraula (escrivint així la i que apareix en la pronunciació 
quan ve a afegir-se una s al mot: mateix, pron. matéx, mateixs, pron. matéis). Els mo- 
derns no han adoptat, doncs, cap conve?ició nova; han generalisat l'empleu de la i davant 
totes les xx palatals. Aquesta habitud moderna (que està d'acord am la pronunciació 
en tant que 'Is dialectes que deixen sentir una i devant d x final, la fan sentir igualment 
davant de x interior) té l'aventatge d'establir una distinció gràfica entre la x palatal i 
la x doble dels mots emmanllevats tals com axioma,' flexible exemple. Doncs a alguns 



no 'Is sembla bé l'addició de la i i escriuen ix final, x interior (baix, baxa). Altres van 
més enllà i proposen sempre x, (bax, baxa). ,;Tant mateix fa tanta nosa i tant mal efecte 
la /davant de la xi Podríem igualment suprimir-la en puig, veig, etc. i escriure pug, 
veg (grafies antigues). Reformes totes defensables, però realment insignificants, perfec- 
tament inútils. Un corol•lari de la reforma es la substitució de la x llatina dels mots era- 
manllevats per les combinacions es, cz (?): acsioma, jlecsible, eczemple. (Observem, de 
passada, que les grafies eczemple, eczotic, etc. no son ni etimològiques, ni tradicionals, 
ni.... fonètiques!). Alguns tot escrivint acsioma, etc, escriuen exterior, exhibir; mal fet: 
haurien d'escriure ecsterior, ecshibir. (Vet-aqui un digne parió de transhumant). 

Més profitós que estar-se entretenint a cambiar ig en tx, ix en x, x en es o es, fóra 
sense dubte mirar de desempellegar la nostra ortografia de certes convencions comple- 
tament inútils, algunes àdhuc forsa perjudicials: volem dir la h etimològica el eh final, 
la y. La primera constitueix una grossa dificultat ortogràfica sens reportar el més petit 
benefici; eh i y son dues antigualles inservibles. L 'Avenç va proposar i adoptar ja fa 
temps les tres reformes: supressió de la h etimològica, substitució de eh per c, substitució 
de y per i; però aquestes convencions estan arrapades a la nostra ortografia; la gent hi 
està afectada, i tal escriptor que no té cap escrúpol en reemplassar ig per tx o en accep- 
tar la reducció de / doble a / o escriure ss en lloc de s, creuria cometre un crim deixant 
d'escriure la h darrera de la c final o reemplassant el simbol y per i. El respecte exage- 
rat per petites futeses tradicionals: vet-aquí un altre entrebanc en el treball de simplifi- 
cació i perfeccionament de la nostra ortografia. 

La- llengua antiga l'hem de tenir sempre molt en compte: ella ns dóna fetes les 
convencions pera representar els sons catalans no llatins Y//, tx, ig, ny, x), ens ensenya 
com hem de catalanisar les paraules emmanllevades al llatí (conservació de /-/, de ;;// 
davant t, s), ella, am la llengua parlada (i no pas l'etimologia llatina) son la guia suprema 
pera l'empleu correcte de les lletres d'ortografia dubtosa (b, \ v, a\ e etc). Però això no 
vol dir que '1 respecte que li devem, s'hagi de dur fins a copiar les imperfeccions de la 
seva escriptura, les incoherències, les lletres purament etimològiques, llavors explicables, 
avui absurdes. Així com tampoc podem conformar-nos am les habituds modernes en 
tant que abandonen indegudament grafies tradicionals o adopten a la babalà grafies i 
procediments estrangers. L Avenç va fer be introduint en l'ortografia catalana la munió 
de reformes que sabem. D'altres se n'han de fer encara! 

Les reformes més útils de L Avenç, les més convenients, les més racionals, han tro- 
bat sempre una forta oposició. La llur propaganda ha estat, es costosa. Si algunes no 
estan lluny d'atenyer el llur triomf definitiu, d'altres han avansat ben poc; algunes 
àdhuc han hagut d'esser abandonades. El rutinarisme: aquest es un dels pitjors enemics 
de la nostra ortografia! Ell pren tota mena de formes: ara invoca '1 respecte que de- 
vem a la llengua antiga ( i es lamenta davant de la pèrdua d'una h, tot dient davant 
d'un castellanisme vergonyós com la //: "Déu nos guard d'un ja-està-fet,,); ara 's reves- 
teix d'armes tretes d'una ciència estantissa (com que la i subjuetiva [dels diftongs es 

una consonant); ara sab trobar en les grafies habituals, una utilitat que mai han tingut 
(com que la y es indispensable pera indicar la pronunciació monosillabica de les combi- 
nacions ai, ei, oi, ui); ara, per fi, se manifesta en una resistència passiva formidable, 
barreja d'incultura filològica, de falta d'atenció, de barroeria, de tossuderia.... jCom ex- 
plicar altrament l'insistència en certes faltes d'ortografia, veritables faltas d'ortografia, 
fóra de tota discussió? ( 'Com explicar altrament que no s'obrin camí reformes tant útils 



221 — 



tant faciis d'implantar com la de separar el verb i el pronom afixat, intercalant entre 'Is 
dos un guió? 

Sols el castellà i l'italià continuen escrivint el verb i el pronom units. Aquesta cos- 
tum no té cap inconvenient en castellà; en italià té àdhuc l'aventatje de permetre indi- 
car en l'escriptura la reduplicació que experimenta sovint la consonant inicial del pronom 
(da + mi > dammi,farollo, dirovvi, pentirassi); però en portuguès i en català, dada la 
forma de llurs pronoms, presenta forses inconvenients; així, el portuguès ja més d'un 
segle que l'ha abandonada, i el català faria molt bé d'imitar-lo. El guió permet diferen- 
ciar en portuguès douto (docte) de dou-to (te '1 dono) etc; la costum actual confon en 
català porti-n i portin, portis i portis, porti-nhi i portin-hi, etc. Però hi ha mes: l'escriure 
units pronom i verb donaria en portuguès i dóna en català, idèntica forma gràfica a 
combinacions que tenen, no ja diferent significació, sinó pronunciació distinta. Exemple 
portuguès: còrnia (menjava), pronunciat amb i curta; comi-a (la vaig menjar), pronunciat 
amb i llarga. Exemple català: miri>isJu\ pronunciat mirinsu quan es mirin-s" ho, mírinzu, 
quan es miri-ns-ho. L'empleu del guió evita, ademés, certes complicacions ortogràfiques, 
com, per exemple, la supressió de la / del gerundiu devant de t: donante per donant-te 
(donanthi no se sab si és donant-hi o donant- f hi). La gent continuarà, perxò llarg temps 
escrivint unit pronom i verb i alguns trobant un bizantinisme l'empleu del guió. 

Hem vist les regles etimològiques ésser causa de l'introducció d'un gran nombre de 
grafies errònies; senyalem ara '1 perill de les regles podriem dir gramaticals, tals com 
aquesta: els derivats i les formes verbals dèbils s'escriuran amb o o amb u segons 
que'ls primitius o les tormes fortes tinguin o o u. Ex.: grogor de groc, foscor de fosc, cruor 
de cru, plorar, donar, durar. ind. pres. plora, dóna, dura. El català oriental, tot conser- 
vant en les sillabes accentuades la distinció entre o i u, les confon en u en les sillabes 
atones; doncs l'ortografia d'aquesta u ens la donaran els primitius i les formes fortes. 
Aquesta regla, aplicada en absolut, ha donat les grafies errònies: vulgues, surtir, exclu- 
sió, etc. 

Els que han introduït surtir, cusir, etc. no han tingut en compte que no sempre, 
abans de la confusió de o i de u atones, a una u tònica correspon una u atona (com 
no sempre a una i tònica correspon una i atona: ix, eixir); en un verb com sortir existia 
una altern ancià vocàlica semblant a la que existeix en el verb eixir i tot dient-se 
surt se deia sortir. En el verb voler, tenim antigament voler, volgués, volgut amb o atona, 
vuyl. vuyla amb u tònica; posteriorment la gutural del pretèrit infecciona '1 present de 
subjuntiu, i d'aquesta infecció neixen les formes vulga, inillga; tenim doncs, vulga am 
la u de i>u lla, volgués am la o normal de voler, vols, etc. Els que escriuen exclosió no 
pensen que exclusió es un mot savi: el català va transformar u llatina en o (bXcca > boca, 
*nkcariu> noguer; com 1 en e l\ngua> llengua, rriinutu> menut) però quan emmanlleva 
mots al llatí literari conserva les seves i i: bucal, lingual); doncs EXCLUSIÓ es en català 
exclusió fcom ADMISSIÓ, admissió); si a exclusus correspon exclòs es perquè '1 verb em- 
manllevat cxcludere ha estat assimilat al verb simple, hereditari (cloure, clos, excloure, 
exclòs. Cp. admès, al costat de admisió). 



— 222 — 



De Mossèn Antoni Navarro, Rector* de Montclar. 

El català a-n el Ribagorça. 

Senyors congresistes: 

Desde les abruptes serralades del Pirinèu central fins a les resseques planures de la 
Litcra, y limitada pels extrems de les conques que donen ses aigües als rius Noguera- 
Ribargoçana, Essera y Cinca, es a dir, entre abdós confins de Catalunya y Aragó, hi hà 
una extensió de terra qu'antigament formava l'històrich comtat de Ripacurtia, avui 
Ribagorça, la llengua del qual fou per tots sos indrets nostra llengua catalana, y que, 
conservantse encara avui en la casi plenitut de sa puresa y esplendor fins als meteixos 
llindars geogràfichs de la terra aragonesa, s'es anada bastardejant terres endins, mes 
guardant encara gran abundor d'elements morfològichs y fonètichs de sa antiga natura- 
ralesa, que son per el filòlech testimoni de son esplendorós passat, de sa robustesa se- 
cular y del inestroncable poder de la sava d'aquella soca gegantina què no han pogut 
aixugar d'aquelles terres ni les influencies històriques y polítiques dels estranys, ni les 
mutilacions, desprecis y odis dels qu'algun dia foren de casa nostra. Mes si els fills 
d'allà foren ingrats ab la llengua de sa mare Pàtria, aquesta, com bona mare, encara fa 
ressortir qualque brot de l'antiga roca y aquestos brots encara verdejen entre'ls mots* 
de son llenguatge present a faiçó d'una eura immensa que s'abrassa ab les runes de tot 
un poble, de tot un reyalme... 

Y, al enunciar que la llengua catalana s'es anada bastardejant en els pobles del 
comtat de Ribagorça, posats en terres d'Aragó qu'antiguament la parlaven, hem de 
partir del fet històrich de la unió dels regnes d'Aragó y Castella en les persones d'Isa- 
bel y Ferrand y, per lo tant, cercar la font de sa decadència, que comensa a fins del 
segle XV y comens del XVI, en la influencia de la parla castellana en terres d'Aragó 
qu' anaren cedint poch a poch y castellanisant sa llengua primitiva fins al extrem de que 
no gaire temps després, es a dir, a mitjans del segle XVI, corria la frase, hiperbòlica 
si plau, de que 'Is germans Argensola, fills de la ciutat de Barbastro que's trova en lo 
mateix llindar de Ribagorça, ja podien anar a ensenyar el castellà als mateixos fills de 
Castella. 

Y això feu que la llengua catalana anés reculant fins a encastellarse en lo recinte 
d'aquelles valls curtes del antich comtat que d'elles prengué nom, y, per això, a Riba- 
gorça encara's parla '1 català; mes jay! que de son antich esplendor y vida no'n resta 
més que la essència íntima que no ha pogut morir, surant com un foch follet per sobre 
d'aquella barreja que ja es lo dialecte ribagorçà. 

El savi escriptor d'aquella terra, fill de la vila de Graus qu'es avui la capital de Ri- 
bagorça, En Joaquim Costa publicà en la Revista de Aragón un article titolat: Dialectes 
aragoneses en el qual pretén explicar la formació de la actual forma ribagorçana partint 
de la coexistència primitiva dels dos idiomes, castellà y català, que en el curs del temps 
han anat fusionantse fins a formar l'actual dialecte; d'aquesta opinió's forma també 






— 223 — 

ressò en l'estudi qu'en la mateixa revista feya l'eminent filòlech Saroïandy sobre 
aquella forma dialectal, y contra abdues opinions s'alsa la de Morel-Fatio, qui diu ser 
impossible que del creuament híbrid de dos llengües germanes puga devenirne una 
forma nova. 

Mes, respectant totes aquestes opinions en lo que valen, en el moment actual podem 
afirmar que la primitiva llengua neo-llatina de la Ribagorça aragonesa fou la catalana, 
mercè feta a investigacions practicades en els arxius de Roda ja ha molt temps portats 
a Lleyda y sobre tot en el parroquial de la susdita vila de Graus hont hi hà un manus- 
crit titolat: Llibre d' estatuts de la confraria de Sant Nicolau, que comensa en el 15 16 y 
els primers capítols del qual apareixen escrits en perfecta llengua catalana, prova positiva 
y contundent de que en aquell temps encara's parlava a Graus el català clàssich; mes a 
mesura que's van afegint nous capítols, van apareixent ja paraules y formes castellanes, 
veriflcantse tant depressa la barreja ab el castellà, que ja en 1527, es a dir, onze anys 
després, el text del llibre mencionat ja esdevé ribagorçà. 

Altre testimoni tenim també de que la primitiva forma neo-llatina a Ribagorça fou 
la catalana en un llibre de comptes del santuari de Riupedrós en l'alta Ribagorça arago- 
nesa, el qual llibre's trova actualment en l'arxiu parroquial de Vilaller ab notes y comptes 
y partides escrites en bon català, comprenent tot el segle XVI y part del XVII. 

Al éncarregar-nos del modest trevall que dona lloch a la present comunicació, for- 
màrem el propòsit d'estudiar la naturalesa de la actual forma dialectal del Ribagorça, 
fixantnos be en sos elements materials y fonètichs, y apuntar per la obra del diccio- 
nari tot el material típich de noms y formes trovats en aquella terra. 



I. MORFOLOGIA DEL RIBAGORÇA. 

Avans de parlar d'aquest element importantíssim, cal fer una subdivisió de les di- 
terentes comarques que componen la Ribagorça. Primerament la partirem en Ribagorça 
alta y baixa Ribagorça. La primera s'extén, a travers de les serralades del Pirinèu cen- 
tral, desde la vall de Bolú a Catalunya y frontera del comtat de Pallars, passa a la vall de 
Barrabés, de la qual el riu Noguera es el llindar geogràfich de Catalunya y Aragó; venen 
després les valls de Noals y les Paüls fins a la rica y hermosa vall o ribera de Benasch. 
En tota aquesta extensió trasversal de terres de Ribagorça, encara que'ls elements ma- 
terials del llenguatge siguin fonamentalment els mateixos, no obstant, segons els dife- 
rents indrets ahont s'usen, prenen diverses formes que 'Is fan interessantíssims al filòlech 
y rublerts de riqueses típiques. La construcció gramatical es per tot feta en oracions 
curtes y forma ben clàssica, sense trasposicions ni interposicions, sinó fàcil y planera. 
P. e.: U hont vens o vinsr jQui s ha mort que toquen les campanes? Enguany cu 11 irem 
moltes trumfes qu" ha plogut. A la fira de Vilaller lo bacüm auave 'molt barat. 

En la expressió del article predomina la forma el sobre lo: el pa, el cel, los bous, 
aplicant la forma lo sobre la paraula genèrica solament; p. e.: lo bestiar, lo món, aproxi- 
mantse a la forma llatina que aplicava Yillud a les paraules genèriques, bonum, malum, 
o a les neutres, templum, fatum, altare, etc. 

En el plural la forma femenina les se conserva fins a la mateixa linia divisòria d'A- 
ragó, ahon ja dihuen: las vacas, las terras. 



— 224 — 

El nom es construit en la forma general, observantse formes aumentatives y dimi- 
nutives ben gracioses y típiques: homenets, casalot, barranquill, xiquerrí. Alguns so- 
freixen al ser pronunciats una variant estranya. Aixis tots els acavats en elre y dra, lo 
meteix que 'Is verbs que tenen igual terminació, porten suprimida la d; p. e. en lloch 
de pronunciar pendre, fondre, sendra, mandra, dihuen: pcnr&, ton re, senra, manra, y 
aquesta variant, que abrassa tota la Ribagorça, s'extén també fins a casi tot el Pallars, 
arribant fins a Tremp. ;Serà qu'allà han sabuda conservar millor la forma llatina dels 
noms acabats en r, com cinery dels verbs que terminan en re precedida de u, com póue- 
re y altresí 

Un altra variant, y aquesta segurament de procedència castellana, es la supressió 
en el llenguatge de la/ y g, que van substituides per la y, p. e. en lloch de/<? diuen yo. 
En les paraules polissílabes la transformen en eh com Chesus, Chaume, menchà, ehaure, 
y en els finals en y covafay, roy. Un altra variant y potser la més tpica es la que s'ob- 
serva en la pronunciació de la / líquida qu'en tota la Ribagonça apareix transformada 
en // com p//at, blla?uh,pllassa; aquest fenomen, donant al llenguatge cert cayent italià 
( piatto, bianco, piazza) acusa certa debilitat y feblesa, semblant com si els qui així pro- 
nuncien tinguessen balba la llengua. 

En la construcció del verb generalment observen les regles clàssiques de construc- 
ció y flexions. En quan al verb ésser, en sa calitat de substantiu, sona de la mateixa 
manera que en tots els indrets de Catalunya: so, som, érem, serem, fórem, sigues, mes 
quan el fan servir d'auxiliar d'actius y passius ja s'observen certes variants que criden 
l'atenció. 

Així, per exemple, quan sona com auxiliar del pretèrit pròxim, dihuen indistinta- 
ment so y hay, com so vingut, hay tomat, y ham en els plurals, p. e.: ham segat, que 
no es altra forma que Yhabeo llatí juntat al participi. 

En el pretèrit remot o plusquamperfet suprimeixen la forma había de habeo y hi 
adopten el era, per exemple: jQuè t'ere dit ton pare? jD'ahont eren vinguts els soldats 
qu anit eren a la pi lassa. - 

Els altres verbs actius, passius y impersonals sonen en tots els temps a la manera 
del restant de Catalunya, exceptuant el pretèrit imperfecte del singular qu'en la flexió 
conserva la b del increment llatí suprimint la y grega y la i llatina que fan generalment 
dita flexió; així dihuen feba, veniba, diba, de faciebam, veniebam, dicebam y en el 
plural, febom, venibom, dibom qu'es la forma en contracció d faciebamus, veuiebamus, 
dicebamus, y aquesta forma sembla més pura que la comuntment usada. 

Allà en els darrers llindars de la terra de Ribagorça, en els pobles de la vall de 
Benasch, s'observa una interessantíssima variant en les segones persones del imperatiu 
plural que fan acabar en ats, ets y its, forma primitiva del antich català que dona a dites 
paraules certa semblansa ab l'actual aranès y vell llemosí. Així dihuen: Venits que so- 
parets. Portats la bota que vos hic posarem vin. Passarets per dechús de casa y trovarets 
el hort. 

Els prenoms subfixes al verb: te y me son allà transformats en ti y mi, per ex.: Fcsti 
praulla. Donami una poma. Fesmi unes sabates; forma que també s'assembla més a la 
llatina en sos datius /////'/, tibi. 

El participi cambía en alguns paratges Xut final en et. Així a les Paüls hem sentit 
a dir a una dóna: Les cordes tot deixanles s hem han perdet. Mes aquesta forma es sol- 
sament usada en algun verb y pochs indrets. 



225 — 

Una importantíssima forma adverbial s'observa en tota la Ribagorça, riquíssima, 
precisa y hermosa, que únicament allà persisteix y que m'atrevesch a recomanar a la 
obra de la Gramàtica y Diccionari catalans y a tots els escriptors y poetes de nostra 
terra. Se refereix a la manera d'expressar per adverbi la triple gradació pera senyalar 
el punt ahont eso's verifica una cosa. Allà marquen el present dihent: aqui o assi, que 
correspon a la forma llatina Me; per senyalar una cosa no present però pròxima dihuen, 
astí del llatí istic; y per designarlo llunyà dihuen: allí o alia qu'es Yillic dels llatins. 

La forma adverbial astí, que en cap comarca de Catalunya es usada més que a Ri- 
bagorça, es de molta utilitat per precisar el lloch ahont es o 's verifica una cosa y, per 
lo tant, contribueix poderosament a la claretat del concepte. 

La preposició de companyia am o ab allí es mudada en em o en, p. e. En qui i>as a 
firar em los nostres parents. 

La de moviment cap a y vers també es allí cambiada per la paraula enta, així 
dihuen: jEnta Jwnt vasr enta 7 pra; y aquesta mateixa paraula substitueix a la partí- 
cula per a que precedeix al verb, p. e.: Enta anar a Aragó s'ha de passar el riu. Y final- 
ment substitueixen la partícula negativa pas per la paraula cap, p. e.: No vindré cap 
abuy. 

En la baixa Ribagorça que comensa a Pont de Montanya na a Catalunya y, trave- 
ssant el Noguera, s'extén cap a Benabarre y Graus y tota la part dreta del Cinca fins a 
la Litera, el llenguatge va prenent en algunes paraules certa desinencia castellana, en- 
cara que conservant en la major part d'elles la radical y construcció catalanes, p. e. per 
dir astí o allí dalt, dihuen, astí d al to o astí baixo. La oració de verb actiu que fa refe- 
rència a un tercer y segueix acusatiu de cosa y datiu de persona, s'expressa allà de la 
següent manera: la cosa per l'article lo y la persona per la paraula o prenom hic, per 
exemple, dado-yc, do-na-li, que es contracció de la forma llatina, dona illud-illi; forma 
observada y publicada per En Saroïhandy. 

A Graus y ribera del Cinca els plurals de verb en segona persona acaven ordinària- 
ment en z, p. e.: ,-que fez: jahon anazr jd'akon venizr y a Estada, Estadilla y Fonz la 
mateixa z y la /"se prodiguen fins al extrem de donar al llenguatge certa semblansa al 
que's trova en les antigues càntigues y rimes castellanes de la primera literatura 
mitg-eval. 

Copiem una poesia anònima recullida a Estadilla, que donarà més llum que tot lo 
que poguessem dir sobre '1 mistificat llenguatge d'aquells indrets. Diu aixís: 

jAh qui tornà poguesse 
a corre per las eras 
y farrinyals los dias 
qu'estudio no nabeba! 
y a puya las calzadas 
detràs de las mocetas 
y chuntos delas manos 
a baxà los espuendas! 
No quería brenva-me 
de tantas horas buenas 
curtas como los gozos 
dolzas como la bresca. 



— 226 — 

Per ellas yo eba artista 
y les feba comedias 
y les vestiba monas 
y les pintaba llesia's. 

Per ellas en los huertos 
pels foraz me meteba 
y les colliba rosas 
y les furtaba peras. 

Per ellas m'escapaba 
a los peus de la sierra 
y les buscaba espígol 
mosteréz y violetas; 
otras veces mon ibam 
a alguna fontaneta 
y ellas aigua en mis manos 
bebevan, yo en las d'ellas 

Y si tò lo charrasse 
quedaria pa pena 
la boca pllena d'aigua 
y el alma de tristeza. 
jAh qui tornà puguesse 
a chugà pe las eras 
y fe de tanto en tanto 
alguna foïneta ( " ). 

Y heus-aquí ara un'altra poesia inèdita composta en sa parla per un bon literat 
d'aquella comarca: 

Va pillà Dios un dia dos redoldez del cielo, 
una madixa d'oro qu'un anchelé filaba, 
dos rosas y un esqueje qu'entonces acababa 
d'obrirse, al bufà tibio del bochorné d'abril. 
Con tò va fe una cara, maja com obra suya 
li va posà en los ollos miradas falagueras 
li va posà en los llabios risetas cimbeleras 
y en tò toz los.encantos de que dispone Dios. 
Ixa è la tuya cara ; moceta, y yo per ixo, 
me pongo fiaco y tonto qui sigo tu poeta 
y tò mirante '1 cuerpo te veigo l'animeta, 
y a dintro t'endevino que no la quiès pa yo. 



(1) Foineta, equival a lo que nosaltres diem «fer campana» 



— 227 

Aixís parlen allà y ^-quí no veu la procedència catalana, de les paraules: va pillà, 
redoldez, (estels) madixa qu'un anclielè filaba, esqueje (esqueix, tany) bufà y de casi totes 
les altres? ;Y qui no veu en la construcció de les oracions y en l'hipèrbaton en general 
que aquesta llengua avui desfesomiada y enlletjida ab desinencies y qualque mot cas- 
tellà, fou un dia la hermosíssima llengua catalana que's parlava en tot el comptat de 
Ribagorça, eclesiàstica y políticament dependent casi sempre dels Bisbes de Lleyda y 
Roda y de fills de les cases dels comtats d'Eril-Pallars y Àger, qui sempre parlaren 
català? 



II. FONÈTICA DEL RIBAGORÇA 

La fonètica de les terres de Ribagorça ofereix diversitat de matissos interessantí- 
ssims segons les diferentes comarques. En la part baixa desde Tamarit fins a Bernaba- 
rre pronuncien molt oberta la e de principi y mitx de dicció, arribant fins a donar 
aquesta entonació a les àtones. A la ribera del Cinca y comarca de Graus donen al 
llenguatge certa entonació general rimada que fa son parlar altament viu y pintoresch, 
obrint també la e com ho fan al cantó mencionat. A la població d'Arén y alguna altre 
del encontorn en la paraula ral cambian la a en e y dihuen: rel. A la Ribagorça alta y 
en terres d'Aragó fan a de la e final en les paraules planes com las sebas, las vacas. 
Mes en la part del territori català la fonètica apareix pura y neta, sense 'Is viciaments 
y violències que pateix en altres indrets de Catalunya. Allà les vocals àtones per natu- 
ralesa de dicció, ho son sempre en la forma que jo les uso al llegir aquestes ratlles, y les 
tòniques ni son desmesuradament obertes ni desmesuradament tancades. Per exemple, 
aixís com la a a Urgell es transformada en e y dihuen, Marie, terre y a la vall d' Àger 
es exageradament oberta aixís com a certs indrets de la Segarra, hont dihuen Marià, 
terra, casà, allà no ho fan, sinó que li donen son cayent natural y planer lo que dona al 
llenguatge un tò clàssich y elegant. Tampoch vicien la e, fentne i, com a la Conca de 
Barberà, hont dihuen: sopis, Jaumi, ni la tornen a, com a Barcelona y altres bandes de 
Llevant, que dihuen sopas, Jauma sinó que també la pronuncien en son tò natural, 
com sopes, Jaume. 

Mes al parlar de la fonètica jo crech qu'ella es quelcom més, moltíssim més de lo 
que generalment se creu. Jo crech que la fonètica es a la paraula del home lo que la 
llum al color; la fonètica es l'element que més expressió dona al pensament, la que 
millor agermana '1 verbum oris ab el verbum mentis; jo entench que la fonètica es la 
entonació rítmica no sols de la paraula, mes també de la oració y '1 període, comensant 
per la primera sílaba y terminant en la derrera inflexió, y en aquest alt sentit joh quin 
plaher causa escoltar aquella gent de la alta Ribagorça en la expressió de sos concep- 
tes! jQuina riquesa de matisos, inflexions y ritmes! Per això nostre eminent mestre En 
Maragall trovava tant eloqüentes aquelles paraules del pastor quan deya: \Pef aquella 
canal! y tant dolces y sugestives les de aquella nena qui, pera expressarse en la seva 
llengua, digué ab divina entonació: Li estel•li. Es que la paraula vibrava en els llavis de 
la nena y del pastor ab tota la plenitut de vida que 'Is hi comunicava l'ànima. 

Perquè '1 gran mestre y regulador de la fonètica es la naturalesa en totes ses mani- 
festacions. Així en les planures del Antich Orient la fonètica degué ser plàsticament 
concisa y grave fins a expressar la protonda simplicitat de ses idees inefables; per això 



— 228 — 



la fonètica dels grechs era una melodia continua apresa de les palpitacions rítmiques de 
son cel sense tempestes y de son mar en modulació continua, per això la fonètica dels 
romans, mare de la nostra, era aspra y ferrenyà, perquè fou engendrada a les cabanes 
dels pastors y nodrida del brugit de les batalles y '1 dringar de sos ferros, per això els 
selvatges, al parlar, udolen y 'Is lapons llensen apagats sons intermitents, perquè aquells 
han apresos de les feres sos udols y aquestos son llenguatge balb y fredolich del acla- 
parament de la terra qui 'Is volta, y per això allà en lo més amagat del Pirineu, a Senet, 
Aneto y Castanesa, al peu de la Maladetta, ahont eternament hi ronquen les torberes y 
s'estimben los llaveys, y ressonen les cascates, y son estretes les valls y migrats els 
horitzons, la naturalesa els hi hà ensenyat a modular la veu per entendres a travers 
del grinyolar dels vents y entre 'Is grans sorolls d'aquella terra que sempre canta; y per 
això tenen en sa fonètica el plany de la fera, el bleix del vent y la inflexió dels grans 
ressons y, sobre tot, aquella harmonia imitativa, aquella alta onomatopeya, que, desen- 
rotllen una forsa de dicció riquíssima, semblant a la gran vis fonètica d'aquell hermosí- 
ssim càntich-elegía dels montanyols del Anege y la Gascunya y la lletra del qual tant 
hermosament té glosada el ja nomenat poeta En Joan Maragall: 

Aquesos montanyos 
que tan autos soun 
ni empachon de vieso 
mus amurs hon soun. etc. 

Això y molt més que tot això es la fonètica, y així entench qu'hem d'educar k 
nostra en la conversa, en el cant, en la tribuna, en el teatre y en la trona si volem que 
nostres paraules siguen vera y justament l'expressió de nostres idees. 

He dit 



Per via d'apendix, y seguint l'ordre alfabetich, s'acompanya una llista de noms y 
modismes típichs de Ribagorça. 

A 

Abatallar: Colpejar els arbres fruiters pera fer caure la fruita. 

Aïllar: Respirar fort ab moviment d'illades. 

Antosta: Envà. 

Arrullar: Fer córrer una cosa costa avall. 

Arregussàr: Arremangar, (arrebussar en alguna part). 

Atorellar: Reunir la llenya tallada al bosch y posaria a punt de carregador. 

Astii Adv. de lloch, corresponent al llatí: istic. 

B 

Balcya: Escombra de ramatge per l'era. 
Bergada: Aparell per pescar, (bertrol). 
Biraga: Herba dolenta, (cogula). 



— 229 — 

Bochar-se: Moure's, cambiar de lloch. (Del francès, bouger, segons Saroïandy). 
Borrusques: Fraccions petites d'una cosa. 
Brenca: Negació, equivalent a gens. 

C 

Canadà: Espècie de canti de fusta per aigua. 

Canaula: Cèrcol de fusta per alligar els bous a la menjadora. 

Caseu//: La clafolla o crosta superior de les anous, ametlles, etc. 

Corna/: D'extrem de la taula, la punta del mocador, del llatí cornu. 

Co/lada: Bastó de fusta que's posa al coll pera portar les ferrades. 

Canistrell: Cistella qu'usen els pescadors per posarhi el peix. 

Carrada: Enfilall, reguitzell. 

Codolat: Empedrat de còdols, pedres rieres. 

Cantal: Un tros de pedra que's tira ab la mà. 

Cipelles: Calsat primitiu consistent en unes soles de fusta lligades al peu ab conetjes. 

Croca: Una osca feta a un bastó ab gavinet. 

Cuera: El sarró de cuiro que usen els pastors. 

Caminar a peti ranquet: Caminar ab un peu sol. 

D 

Dinca assí, dinca allà: Modisme de l'alta Ribagorça aragonesa, igual a: fins aquí, 
fins allà. 

Dechús y dichós: Prep. de lloch del mateix país, procedent del francès dejús: Devall, 
sota. 

E 

Engelebrit y gelebrit: Enrampat de fret, valb. 

Endnirnyegat: Una cosa que no's desenrotlla per defecte de naturalesa. 
Exartell: Aixada petita per arrencar herba. 
Exemonit: Llest, viu, espavilat. 

Escamort: Les brases a mitg apagar que cauen del tronch encès; un tros de sutge 
encès que cau de la xameneya. 

F 

Fall: Esquerda, o esgletxa, del llatí: fàllei'e. 
Fahueny: Ventet calent que fon la neu. 
Farrada: Espècie de galleda de fusta. 
Ficós: Un tros de fusta clavat a la paret. 

Foraviarse: verb compost de fora-via usat per Verdaguer y recullit allà: extraviarse. 
Forrolls: Aquells ferros verticals plantats en les cuines de pagès: les llars, en català, 
y morillos en castellà. 

Faringoles: Les cireretes del pastor. 
Forrolla: La pala per atreure cendra del foch. 



Gargotar: Els galls que fa una olla al bullir. 
Garbarse: Abrahonarse, lluitar cos a cos. 



Grifio: Pèl erisat pel fret; se diu de les bèsties que tenen el pèl grifio. 
Grivia: Aparador de fusta colocat sobre la menjadora y que conté l'herba que's 
dona a les bèsties. 

I 
Isto, ista, istos, istas: Prenoms llatins equivalents a aquest, aquesta, etc. 

J 
Aquesta lletra es substituida en tota la Ribagorça, menys a Arén, per la Ch.) 
Jordons: (ab ch.): Gerds, fruita del bosch. 

L y LL 

Llan: L'àngul o canal en forma d'arista còncava que fan les montanyes. 
Llastra: Pedra de piçarra. 
Llcute: Llevat. 

Llavey: Lo que en alguna part s'anomena allau: massa de neu despresa de les altes 
montanyes; ah/d en castellà. 
Llinat: Teulada. 

M 

Mascard, da: Se diu del bou o vaca de dos colors. 

Mantornar: Segona llaurada que 's fa al camp avans de la sembra. 

Martolls: Maduixes. 

Menestrar: Escudellar la sopa. 

Milloch: Blat de moro, panís. 

N y Ny 

Narich: Mocós, que parla ab el nas. 
Nyapir: El ganyolar dels gossos boterins. 

O 

Olva: El detritus que queda de l'herba al fons del paller. 

Orch: Cosa lletja, escandalosa, lloch o bauma o abim ferosos, del llatí orcus, 

Ortera: Plata gran de terra cuita. 

P 

Palmar: Lloch del menjador ahont se coloca la vaixella; prestatje, empostada (<; Vin- 
drà del llatí palaiir.) 

Parres: Els caps de bestiar dolent que's queden a la montanya por no poguer seguit 
el remat. 

Penart: Tallant per a triturar la carn. 

Pitxell: Mesura pel vi equivalent a dos porrons. 

Pials: Peúchs. 

Pino y pina: Diminutiu que usen els petits pera dir: padrí y padrina. 

Podrcx: El fanch que's fa pels carrers quan plou després de nevar. 

Per conte: Modisme que vol sigificar qu'una cosa 's fa o 's diu en broma. 



231 



R 



Ray: Tramada, almadia en castellà. 

Raumar: Remugar. 

Recosirar: Registrar, escorcollar. 

Reboll: Lluch; rebrot del arbre. 

Rebordench: Plansó migrat que creix a la soca del arbre. 

Reléu: Les sobres del menjar, del llatí relictum. 

Rull: El tronch o cos del arbre tallat. 



Sestelli: El sutje de la xamaneya, estalsi. 
Sumicar: Plorar poch a poch, sospirar. 
Sirga: Una soga molt llarga. 

T 

Tarna: El tros de roba o pedàs que 's cus a una pessa per a adobaria. 

Terreny; Un tros de terra seca voltat de neu. 

Trèmol: Arbre blanch, albera. 

Trivana: La barrina 

Tribol: Sostre, trespol. 

Torroll: El pinyol de la fruita. 

V 

Varga: Munt d'herba en forma de piràmide que's deixa apilotada en el prat, sem- 
blant als pailers d'Urgell. 
Vèrtich: Hert, gelat, tert. 



Del Dr. D. Àngel Sallent y Gotes. 



ETIMOLOGIES CATALANES (*) 

INTRODUCCIÓ. — Després dels trevalls importantíssims d'En Littré ab son porten- 
tós Diccionari etimològich, continuats brillantment per los Srs. Adolf Hatzfeld y Arseni 
Darmesteter, junt ab Antoni Thomas, col-laborant ben profitosament en la gran obra 
del Dictionaire general de la Langue françaisse, després dels inapreciables del filòlech 
darrerament anomenat Sr. Thomas, ja en la Romania, ab companys eminentíssims en 
aquesta ciència novíssima, ja en sos Essais de Plülol. franc, publicats a París en 1897 
y 1904; y per últim després de lo molt que va fer y casi sempre acertat, lo may prou 
alabat, eruditíssim Dr. Balari y Jovany ab ses Etimologies catalanes (1885) y 'Is seus 
Orígenes históricos de Cataluna (1899) ja semblaria que quedava poch per dir respecte 
a aqueixa part important de la Etimologia o origen de les paraules catalanes. 

Lo camp es vastíssim, lo cultiu ha estat llarch y continuat y per molts que siguen 
los conreuadors, la feyna no s'ha de acabar per ara ni per molt temps tampoch. 

Nous mètodes, noves orientacions en la investigació, los novíssims estudis de la 
Semàntica tant clarament manifestats y desenrotllats per M. Bréal, de París, y posats 
a contribució, com se diu, per nostre malanguanyat mestre lo Dr. Balari, de bona y 
perdurable memòria, fan necessaris esforsos cada dia més grans si volem assolir no ja 
als autors que ab més acert y felís criteri nos porten aventatges, sinó aquell punt que 
cal a la nostra llengua, en lo aprofitament de tots aquests avensos, y en lo estudi propi 
de la llengua, en sos textes històrichs y en la viva parla ricament variada del nostre 
poble. 

HiTORIA Y ERUDICIÓ. — ■ Per rahó del temps y herència, vists y coneguts los altís- 
sims y nobilíssims orígens de la nostra llengua, que no cedeix devant de cap altra de 
les seues germanes, si no es que les hi porti grans aventatges, lo camp per recórrer ja 's 
veu que es molt gran y hi cab tothom; per la erudició d'aqueixa mateixa parla y, lo 
que ve a ésser igual, per la diversitat de matèries que ella comprèn, tractades y estu- 
diades per eminents autors, se aixampla encara molt més aquest prodigiós y fertilíssim 
camp, proclamant ben alt la necessitat d'un cultiu ferm, constant, intensiu com se diu 
ara, y diversificat en mil y mil fases y varietats que venen a ser les especialitats o punts 
particulars del idioma. 

NECESSITAT DE BONES EDIDICIONS. — Per poder especialisar tots aquests estu- 
dis y treure'n un profit positiu, s'ha de comensar per haver bones edicions; edicions 
escrupuloses, exactes y crítiques, de les obres capdals de la nostra preuada literatura. 

Serveixin de exemple y model, ben digne de ser imitat, les de J. M. Guardia per la 
que feu de lo Sonipni den Bernat Metge, a París, 1889, y la del Dr. Rubió y Lluch qui 
feu la benemèrita y molt apreciada de Curial y Giielfa (1901). Aquests autors delí 



(*) Memòria presentada al Congrés acompanyant uns quants centenars de pape!etes etimològiques. 



segles XIV y XV respectivament, podran ser aquí perfectament estudiats. Aixís mateix 
lo Bt. Ramon Lull, editat ab tanta conciencia per un mallorquí; debentse aixís mateix a 
un altre benemèrit fill de la Illa daurada, una de les coleccions millors del alt pensar y 
dels alts fets dels homens de la nostra terra : lo Mestre En Marian Aguiló. 

Etimologia. - ORÍGENS histórichs. — Per anar acertats en la intrincada via dels 
orígens de la nostra parla cal pèndreho desde la llatina mare de les anomenades novo- 
llatines, en ses fases popular o vulgar y de baixa llatinitat : aquí està indubtablement 
lo principal tronc y la més llegítima herència. Això no es dir que no haguem de aprofi- 
tarnos, y molt, d'altres llengües ben apartades de la nostra y de la nostra mateixa mare, 
la llatina. Sempre restarà una gran veritat que 'Is nostres orígens s'han de buscar en la 
llengua del Laci, font o corrent principal, y com afluents altres fonts, celtes, germàni- 
ques, gregues, aràbigues. 

Obres RECOMANABLES v capdals. — Deixant les obres clàssiques en la matèria 
filològica romana, com les de Diez, y sos continuadors íelicíssims, velem fixarnos espe- 
cialment en la del cèlebre mallorquí J. M. Guardia, qui publicà ab la col•laboració de 
Wierzeyski, a París, l'any 1876, una gramàtica de la llengua llatina — històrica — de 
la major importància. Nos hem pres ab molt gust la molèstia de transcriure'n les prin- 
cipals lleys establertes, perfectament aplicables a la nostra llengua, segons los casos : 
y que cal tenir en compte sempre al sentar o establir una nova etimologia, o verificar, 
confirmar y assegurar y fins criticarne d'altres ja proposades. 

Altra obra capdal, indispensable, si be no tant accessible, es la del incomparable 
Sr. Hugo Schuchardt, ab los dos toms publicats a Leipzig (1866), de sa obra titulada 
Der Vokalismus des Vulgar lateins, ahont, per exemple, s'hi pot estudiar a ple, entre 
altres moltes paraules y fonaments llingüístichs; agulla, 194, abriaga (fr. ivraie) 322, 
cleda (fr. claie) 192, espill, 382, glavi 189 X., regalar (reguel) 390, blat, 380, escarola 
388, floronc 249, melcorella 159, ruixada 126, ab lo Exàurs iiber die Vertauschung 
von tundc inder romiscken VolL•prachè (t = c) cf. d = g (pogut, segut; defengan &) 
pàg. 158. 

Si hi afegim la obra de Ch. Joret, Du C dàns les langues romanes, París, 1874 (tipo 
de monografies filològiques y proba palesa del punt prim y afinat a que poden arribar 
aquèts estudis, portats per una mà mestra y discretíssima), y la incomparable que està 
publicantse del Sr. Ruf Joseph Cuervo, també a París, Diccionario de construcàón y 
regimeu de la Lcngua Castellana, per desgracia immensa interrompuda, tindrem en 
bona part catalogades les obres necessàries per empendre un trevall d'aquesta 
naturalesa. 

RESUM BIBLIOGRAFICH. — Frederic Mistral, ab son Diccionari en dos toms Lou 
Tresor dau Felibrige ou Dictionn. Provençal-Français ; Meyer-Lübke ; J. Boubée; 
Menéndez y Pelayo en ses preuadíssimes obres, sobre tot, en la seva edició de les 
obres d'En Milà y Fontanals (Barcelona, 6 toms); Gròber (Gruudriss), y los autors qui 
col•laboren en la Romania (París) y en la Revista de Bibliografia Catalana (Barcelona), 
sens oblidar a Egidio Gorra (Milano 1 898) Lingua e Lettcratura spaguuola delle origini, 
ni voluntàriament volguent fer cas omís de molts y molts d'altres que sens dubte 
se 'ns oblidaran; direm que a tots resum en gran part lo mentíssim llibre de 
Gust. Kórting - Lateinisch - Roiuauisclies W'òrterbuch, la segona edició del qual 
publicada a Paderborn porta la data de l'any 1901. Son moltes ja les paraules catala- 
nes que s'hi estudien, y cada dia, no ho dubtem pas, alimentaran. 

16 



- 234 — 

El Diccionari general de la Llengua francesa, par MM. Adolphc Hatylfed et Arscnc 
Darmesteter, avec le concours de M. Antoine Thoitias, es excel-lent per a moltes etimo- 
logies catalanes històriques. Y aquí fem punt d'aquesta principalíssima part, indispen- 
sable en lo prosseguir ferm y segur pel camí difícil de les investigacions etimològiques. 

NOSTRE HUMIL TREVALL. — Forçosament ha d'esser limitat avuy, planyentmos 
fortment de que ni puga ser més copiós, ni, sobre tot, de que no estigui a la altura dels 
trevalls importantíssims que 's presentaran y tractaran. Afortunadament lo Congrés de 
la Llengua, ab tota la real importància que té y va despertant per moments, no acaba 
ab los dies de sa celebració la tasca empresa; si no que per lo contrari, no fa més que 
comensarla, orientaria be y fixant novament ses fites, donant un nou encoratjament, tal 
volta may vist, y ab seguretat may tant marcat y espontani com el que actualment 
tots sentim. 

Tinch l'honor de presentar algunes mostres d'aquèts preliminars etimològichs, que 
he tret de les obres de que he pogut disposar fins ara, (moltes de les que van citades), 
y com a trevall ben propi alguna etimologia que no figura ni 's veu encara en cap obra 
de les especialment dedicades a aquesta classe d'investigació : no hi hà que dir que 
poso a disposició de la respectable Junta del Congrés, per lo que valguen, totes les 
apuntacions, notes y estudis que tinga preparats relatius al cultiu de la nostra estimada 
llengua, que no son de bon tros tants ni tant importants com ma bona voluntat desitja 
y '1 no llarch temps de mes ocupacions me deixa lliure per desenrotllarho y posarho a 
cap y terme. 

Sembla ben confirmada la etimologia de les paraules genuinament catalanes, qu'ofe- 
rim com a mostra del nostre trevall: 

i . quera : venint de la llatina car. 

k'órting 1938 * ccria {caries) 

emparentada ab lo portuguès y ab lo castellà. 

Es molt notable y pot donar bona llum lo fenomen atractiu (de atracció, semblant 
al que observem en lo castellà queso y que l'alemany significa ab la à modificada). 

Proposem igualment la de la paraula, també ben catalana : 

2. eyna, si ve com pensem, de la forma 

*ingenia, pi. neutre, pres com tals altres, per singular 
fem., de ingeniítm; y la semàntica del qual no ofereix cap dificultat tenint en compte la 
accepció francesa anticuada de engin (cat. enginy). 



— 235 - 



Del Dr. D. Antoni Rubió y Lluch. 



La llengua catalana a Greda 

La dominació catalana en la Grècia continental durà uns vuytanta anys. S'inaugurà 
brillantment ab la triomfal batalla del Cefís en 131 1 y acabà a les derreries del Xiv èn 
sigle, si be no per un igual en totes les encontrades gregues. Aixís Tebes era ja per- 
duda pels Catalans en 1379, després de la invasió navarresa. L'Acròpolis atenesa cay 
gué en poder de Nerio Acciajuoli, y les bandes de albanesos, turchs, grechs y altre 
gent per ell soldada, el 2 de Maig de 1388, després d'una desesperada resistència de més de 
setze mesos. Encara en 1390 s'aguantava a Neopatria el valent capità Andreu Cavall, y 
el fort castell de Salona, que ocupava '1 lloch de l'antiga Amphisa, resistí fins a 1394. La 
dominació catalana fou més curta que la francesa que 's va mantenir més d'un sigle 
(1204- 131 1); y més llarga que la italiana que durà uns setanta anys (1388- 1458). 

No 'm proposo en aquesta comunicació repetir el recort tantes vegades refrescat de 
les hassanyes llegendàries d'aquell invencible exèrcit que prengué '1 nom de Companyia 
catalana, o d Host dels franchs qui regnen en Romania. Guiat pel geni de la destrucció 
y de la venjança després d'haver detingut la invasió turca, y fet trontollar l'imperi de 
Bisanci, per una sèrie de fets y causes, de que no he de parlar ací, acabà per fundar 
desde l'istme de Corent fins als confins de la Tesalia, y desde '1 Negrepont fins més 
enllà de la Dòrida, una mena de República militar, ab un barnís municipal y feudal, 
baix la sobirania nominal, primer, dels Reys de Sicilià, després, dels Reys d'Aragó. No 
obstant y estar composta l'anomenada Companyia d'elements heterogenis, predominà 
en ella pel nombre y per el seu esperit, el català, y en sa constitució política y social, 
al fixar son estatje en terra grega, reflectà profondament el segell y el caràcter de la 
nacionalitat de la qual duya '1 seu origen. Aquell campament de soldats, deslliurat de 
la dependència política de la mare pàtria, sembla que va posar més esment que 'Is 
franchs de Villehardouin, o els navarresos del bort de Sant Cebrià, en conservar la 
seva fesomia ètnica. Lo cert es que al endinzar ses arrels en terra estranya y llunyana 
va considerar com els més ferms puntals de sa existència, la conservació de la llengua y 
de les lleys de Catalunya, fent de les Costums de Barcelona la base del dret públich y 
privat del nou Estat, y d'aquella la marca externa de sa personalitat nacional. Mercès a 
n'aquest fet la parla enèrgica en qu'En Muntaner escribia per aquells dies sa hermosa 
Crònica militar y imperialista, anava a ennoblirse ab un nou títol de glòria, fentse 
dominadora de la inmortal llengua del cantor de la Riada. Això esdevingué en l'època 
del apogeu de la civilisació catalana; quan aquesta s'estenia per les tres penínsules del 
Mediterrani, y quan aquell cronista podia esclamar ab certa raó en una d'aquelles arre- 
bolades de patriòtich entusiasme, que ell tenia tant sovint : Que de un llenguatje sol, 
de ne gunes gents son tantes com catalans (l \ 



(1) Crònica de Ramon Muntaner, ed. de Bofarull, cap. XXIX. 



— 236 — 

Era una tradició històrica admesa y no discutida, la de que la llengua catalana s'era 
mantinguda en Grècia com llengua canciileresca (tractant d'aquells temps no 's pot 
emplear sense incórrer en un anacronisme el mot oficial) ; emperò mancaven per com- 
plet les proves testimonials d'un fet a la vegada tant gloriós y tant interessant. Encara 
tal volta no del tot apagat el seu ressò en aquelles regions llunyanes, s'alçava en les 
Corts catalanes en 1454, la veu eloqüent del Bisbe d'Elna, Joan Margarit, recordant ab 
orgull en la seva contestació a la proposició de D. Joan de Navarra : «Aquella (Cata- 
lunya) qui aquelles vetustíssima Athenes, dont es exida tota la elegància, eloqüència e 
doctrina dels Grechs, e aquella Neopatria havia convertides en sa llenga cathalana (l ).» 
Fins era entre 'Is doctes opinió vulgar la de que s'havia conservat més o menys altera- 
da durant sigles en recons isolats de la Grècia continental. En 1756 deya un docte 
escriptor : «En Grècia permaneció (la llengua catalana) muchos anos, de que aun se 
conservan resquicios en las asperezas del país, como en las ciudades vestigios de 
nuestras fortalezas (2 >.» Ja veurem quant errada es aquesta opinió, que sols pot man- 
tenir la més profonda ignorància de la historia y del concepte de la existència de les 
llengües. 

En el present estudi 'm proposo arreplegar un per un tots els testimonis històrichs 
fins ara trobats de la persistència del nostre llenguatje, en la Grècia continental ( 3), qual 
troballa ha sigut pera mi una de les més grans recompenses de les meves afanyoses recer- 
ques en els Arxius de Palerm y de Barcelona. D'elles resulta, avuy per avuy, ben clara- 
ment demostrat, que s'han salvat més documents de la època catalana, redactats a 
Atenes y Tebes, que de la francesa y italiana, y que de més a més son aquestos docu- 
ments molt més importants, aixís per sa extensió, com per son valor historien y filològich. 
De la ciutat de Salona, els ünichs documents mitj-evals que s'han conservat, son en català, 
y de la de Livadia en tenim, al menys, una referència. En aquestos tres sigles els testi- 
monis diplomàtichs no abunden, y els pochs que en llengua grega y en llengua vulgar 
(francesa, catalana y italiana) han arribat fins a nosaltres, son verdaderes perles històri- 
ques que deurien estotjarse en els arxius ab religiosa veneració, y es una glòria per 
nosaltres que d'aquestes poques perles en tinguem més y de més vàlua que Is altres 
pobles. 

En aquest curt estudi 'm proposo indicar cronològicament lo mateix les referències, 
que 'Is textos autèntichs o copiats, que proven la existència canciileresca del català en 
els anomenats Ducats d'Atenes y Neopatria. 

i. er Consta per documents posteriors que 'Is primers capítols formulats per la Com- 
panyia al pendre possessió del ducat franch d'Atenes, com base de la seva constitució 
civil y política, foren redactats en català, y que aquest era 1 preferentment empleat 



(1) Coroleu y PellaZas Cortes Catalanas. Barcelona, 1876 -p. 407. 

(2) Memorias de la Real Acadèmia de Bitenas Letras de Barcelona. — Observaciones sobre los principios elemen- 
tales de la Historia. — Apéndice del lenguaje romano vulgar (por el marqués de Llió). Tom I. - Any 1756. 

(3) Després d'haver redactat aquest treball hem tingut ocasió en nostre darrer viatje a Itàlia, en l'estiu de 1907, 
de trobar un altre testimoni de la llengua catalana en l'Orient bisantí. Tot examinant un codix de la Crònica den 
Muntaner, en la Biblioteca universitària de Catania (Ms. núm. 92), al foli 200 ens saltà inesperadament, un document de 
la Gran Companyia catalana, l'únich que fins ara es coneix de l'época de l'expedició. Pel seu contingut, y per la data 
de 31 d'Agost de 1307, ha d'haver sigut extès al cap de Cassandria, ahon la Companyia hi feu aquell any llarga estada, 
y es una espècie d'obligació que contrau, junt ab l'Emperador titular de Constantinoble, Carles de Valois, d'indemnisar 
a n'en Muntaner les despeses y danys per ell fets y rebuts en llur servey. Ab aquest document son cinch els catalans 
que fins ara tenim de Grècia: un de Cassandria, un de Tebes, un d'Atenes y dos de Salona. 



— 237 — 

com idioma cancilleresch (l) . En català s'escrigueren ademés no sols els primers Esta- 
tuts fonamentals de la Companyia, sinó probablement els especials que se donaren a 
algunes ciutats, ahon era més nombrosa la població nostrada, per el règim intern de la 
seva vida municipal y autònoma. Al menys aixís consta clarament d'Atenes ( 2) y 
altre tant feren Tebes, la ciutat de més nombrosa colonisació catalana, y vertader 
cap y mestra del Ducat, y Livadia, la capital militar y la primera a la que 's con- 
cedí l'ús de les Costums de Barcelona, per la seva adhesió als dominadors. Aquèts 
importants documents falten, per desgracia, en l'Arxiu de Palerm, que a conseqüència 
dels estragos del temps y del incendi, sols conté restes incomplets de les actes que 's 
refereixen al Ducat d'Atenes en la derrera desena del domini dels senyors sicilians de 
nissaga aragonesa. 

II. El segon testimoni del empleu del idioma català en Grècia es una carta escrita 
a Tebes per Alfons Frederich, el quart Vicari general de la Companyia (13 17 - 1330), 
demanant al Rey Alfons III d'Aragó que interposi la seva poderosa mediació pera 
que '1 seu pare li fassi mercè del castell de Xeopatria, que semblava no volia conce- 
dirli. El guerrejador vicari que havia unit ab les seves afortunades conquestes el Ducat 
d'aquell nom al d'Atenes, se queixava ab raó, que després d'haverli feta donació de sis 
castells ( 3) no fes lo mateix ab el de Xeopatria o la Pàtria «qui es cap del pal•lis e es 
cap del ducam de la Blaquia M». 

Aquest document té un valor considerable per ésser l'únich dels redactats en català 
en Grècia durant la nostra dominació, que s'ha salvat de la incúria dels homes y de la 
destrucció del temps. Se guarda en el nostre antich Arxiu Rey al, y mereixeria esserho 
d'una manera escepcional y visible, perquè peces com aquestes no abunden en els 
demés d'Europa. Per considerarho aixís n'he feta ofrena de sa reproducció fotogràfica 
al primer Congrés internacional de la llengua catalana, com un títol gloriós de la seva 
historia. Se publica com apèndix d'aquesta comunicació, y ell es el comentari que la fa 
més interessant. 

Els documents de Tebes del sigie XIV, fins ara coneguts, son quatre : a) de 26 de 
Març, 1 3 14 que 's conserva en la Biblioteca nacional de París ts) : b) el d'Alfons Frede- 
rich de que acabo de parlar, datat el 15 d'Abril, sense any, però que s'ha de posar 
precisament entre 'Is de 1328, que fou el de la proclamació d'Alfons III d'Aragó, y el 



(1) En el privilegi concedit al notari grech Dimitri Rendi se fa observar que dita concessió se fa «no obstantc... 
negun capítols de la companya» això es, de la Companyia catalana. Més endevant en el document a que 'm refereixo 
(inclòs en els famosos capítols d'Atenes) se cita textualment un d'aquells primers estatuts, del qual ?e demana la 
derogació. «ítem que nenguna persona qualque qual sia no pugalexarper sa anima ni per nengun enginy ne manera 
neguns bens a lasgleiav. Vid. ma monografia Los Navarros en Grècia y el Ducado catalún de Aíenas en la època de su 
invesión publicada en el t. IV de las Memorias de la Real Acadèmia de Buenas Letras de Barcelona, 1887, p. 466 y 67. 

(2) En 13801a Universitat d'Atenes demanava la anulació de lo capítol qui fo fet en la dita ciutat de Cetines que 
diu. "Hem si alcun lexara alguns vilans ne possessions en lasgleia que dexen tornar en lo castell de Cetinesv sigui 

l'Acròpolis. (Ibidem, p. 467). 

(3) Eren aquéts castells del Ducat de Neopatria o de la Blaquia, Lidorikion, Siderocastron, Zeitún, Gardiki, Domo- 
kos y Farsalia. 

(4) Arx. Cor. Arag. Cartes reyals d'Alfons III, n.° 3280 (provisional). 

(5) La Companyia catalana concedeix e! Regne de Tesalonicaa Guy Dauphin, baró de Montalvà. Datum Thebis 
per Jacobum de Sarriano predicti exercitus cancelIarium.(N[. S. S. Bib. Nac. de París, n.° 5456). Mas Latrie, Melanges 
històriques, París 1880. III, 26. 



de 1330, època de la destitució d'aquell vicari general de la Companyia : c) de 5 Abril 
de 1 33 1 (l) : d) de 2 de Janer 1367 ( a >. 

D'aquèts documents tres estan redactats en llatí :' en català tant sols el que 's guarda 
en nostre Arxiu. El llenguatge presenta algun provençalisme (nuyla) y també algun 
aracronesisme (donacion = rahon), y la construcció no es fàcil ni elegant; mes el léxich 
es del tot català, llevat d'aquèts pochs mots, com també mostra serho la lletra, ben 
semblant a la usada per la nostra cancilleria en el XIV sigle. 

De la època franca en el XIII sigle sols conech dos documents en que clarament 
s'assenyali la seva procedència de Tebes Cai). En Buchon ne publica dos sense lloch, 
que probablement ho son també ( *\ mes tant aquells com aquets foren redactats 

en llatí. 

IH. — Nomenament de Jutge d'apelacions en l'any 1368 en iavor de Bartomeu de 
Valerio, en el qual es declara terminantment que 's fa conforme als capítols promulgats 
pels Duchs anteriors, redactats en vulgar idioma català fe>. 

IV. — Privilegi d'exenció y franquícia otorgat en 1372 a Nicolau Embay (sic), 
batlle d'Atenes, per Novella, muller de Jaume Sànchez de Lleyda, a la quaL en el con- 
cepte d'administrador dels seus bens, estava obligat a prestar algunes servituts. S'ex- 
pressa en ell que fou escrit en català, segons l'ús y les costums de la ciutat d'Atenes (6 K 

V. — Legalisació de dos documents feta a Salona el 22 d'Abril. Aquesta es, en 
ricror, encara que fragmentaria la segona prova testimonial y directa del empleu del 
català en Grècia y 's troba copiada en un registre del Arxiu de la Corona d'Aragó (?>. 

De la capital del comtat mitj-eval de Salona, que 'Is Catalans anomenaven la Sola, 
ens queden de la època de nostra dominació dos recorts lingüístichs, mentres no s'en 
conserva cap de les èpoques franca y italiana, ni adhuch de la mateixa raça grega. Son, 
donchs, fins ara com he dit abans, els dos únichs documents mitj-evals de l'antiga 
Amphissa. El objecte del primer de que aquí ens cal parlar, es la legalisació y cer- 
tificació de dugués copies escrites en papirus d'altres tants documents que contenen 
la donació del Comtat de Malta per Guillem Frederich, Duch d'Atenes, a favor dels 
Comtes de Salona y la confirmació de dita donació, fetes el 18 y 22 Novembre de 1330, 
qual donació confirmà a son torn a Lluís Frederich, el Rey Pere '1 Cerimoniós, el 22 
Abril 1380. Encara que '1 document té bastanta importància històrica, lo que '1 fa més 
interessant per nosaltres es que, ab tot y estar redactada la donació en llatí, la legali- 



(1) Treuga de dos anys acordada entre Nicolau Llança, en nom de Guillem, Duch d'Atenes, y els síndichs de la 
Companyia d'una part y el batlle del Negrepont del altra... Actum et datum in civitate íebana, etc. Venècia. Archivio di 
Stato Pergameni sciolti, n.° 89. 

(2) Respostes de Frederich III de Sicilià a alguns capítols presentats per les Universitats dels Ducats, sub sigillo 
seu bulla beati Georgii datum Thebis per Valentinum ferrandum societatis francorum in dictis ducalibus existentis cancella- 
rium. — Palerm. Arch. di Stato Reg. Canc. R. IX. f. 107. 

3) Un es el privilegi de Qui de la Roche als Genovesos. Datum Tebis 23 dte Dec. 1240. Vid Liber jurium República 
Genuensis. Turin, 1854 - Doc. n. 757.— El segon es un tractat de pau ab Venècia datat el 16 de Maig 1262 Actum Thebis in 
domo et presentia ven. patris Eri, archiep. Thebar. Tafel y Thomas, III, 348 y 349. 

(1 Buchon. Recherches històriques sur la Principante fi ançaise de Morée. — París, 1846, t. II. p. 385 y 86. 

(5) «prout in quodam capitulo per dictos precessores nostros in vulgari Catalano ydiomate constituto hec inter alia 
contmentur.»' 6 Abril 1368. Archivio di Stato de Palermo. Reg. Canc, R. XI, f. 110. v. 

(6) «quia per tenorem dicti puplici instrumenti scripti manu Johanni seraio notari actorum civitatis eiusdem et 
aliorum testium subscripcionibus roborali in carta videlicet de pappiro et vulgari catalanonum eloquium secundum usum 
et mores civitatis eiusdem... Porta la data 7 Janer, 1372 - Ibidem. Reg. Canc. XIII. f. 210. 

(7) R. 1366- f. 68. 






— 239 — 

sació ho fou en català, per dos notaris de Salona, un català, Periulli de Ripoll, y l'altre 
grech, Constantinus de Mauro-Nichola W. 

Aquest darrer fét mostra lo molt extès que degué ésser l'empleu del català en els 
documents cancillereschs dels Ducats, quan observem, que no tant sols els notaris cata- 
lans, sinó fins els meteixos grechs, se servien del nostre idioma per legalisar escriptu- 
res. Dita observació té major importància al considerar que '1 càrrech de notari molt 
poques vegades el desempenyàren els catalans, y casi sempre 'Is grechs o els extran- 
gers establerts en els Ducats. Fins a nosaltres han arribat els noms d'alguns de dits 
notaris grechs que més figuraren durant el govern dels catalans : Cosme de Düraz- 
zo, Bari, Nicolau y Constantí Mauro-Nichola, Demetrius Rendi y Nicolau Macri. Els 
quatre darrers foren especialment distingits per aquells y sobre tot Demetriu Rendi 
desempenyà un paper important en les èpoques catalana y florentina. Si les terribles 
calamitats que caygueren com allaus devastadors demunt l'Atenes mitj-eval, fins al 
punt de no deixar casi d'ella més que les gegantines ruïnes de l'antigüetat, no s'ho 
haguessin emportat tot, els protocols notarials del Rendi y dels Macri ens hagueren 
donat més d'una sorpresa testimonial de la nostra llengua. 

VI. — Capítols d'Atenes de 20 de Maig de 1380. Aquest es el document català de 
més importància de quants s'han salvat de la època de nostra dominació, en Grècia, y 
el únich que 'ns ofereix la ciutat de Perícies. Ell sol, emperò, val més que tots els 
altres, y que tots els demés de les dominacions franca y italiana. Ni per la extensió, 
ni per la riquesa de noticies, ni en parles neo-llatines ens ofereix cap altre la Grècia 
continental en la Edat Mitjana, que pugui ab ell compararse. Per totes aqueixes raons 
els anomenats capítols d 'Atenes son com ja tinguérem ocasió de manifestar en altra 
banda ,?) , d'un valor històrich y filològich extraordinari, y han cridat ab justícia l'aten- 
ció de tots els historiadors del Orient llatí ( 3>. Aquèts capítols més que com interessa- 
des y mesquines demandes de gràcies y privilegis, han de considerarse, y aixís se 
consideraran sempre, com una prova admirable de la vitalitat que arribà a atènyer 
a Grècia la parla d'aquells valerosos almogàvers y de la fidelitat y puresa ab que 
la conservaren, a pesar del temps y de la distancia que 'Is tenia separats de la mare 
pàtria, y com una manifestació palesa del amor a n' aqueixa terra, expressat ab una 
mena de sentiment anyoradís y solemnial, que dona al final d'aquèts capítols un 
cayent de magestat que corprèn y aixeca a la vegada. No es possible resistirse a 
transcriure aqui les patriòtiques frases ab que conclouen, que ressonen en les nostres 
orelles ab una força extraordinària, quan un hom pensa que 'Is que aixís parlaven de- 
sitjosos de gaudir per sempre dels usatjes de Barcelona y de viure sota la sacrosanta 



(1) Com es el segon text català de Grècia que s'ha conservat, el transcriurem íntegrament. <E yo periulli de 
Ripoll notari públic en les parts de Romania habitador de la Sola quel dit privilegi feelment fiu transladar si com 
damunt appar bullat robor sigilli pendenti. E de mot en mot be e diligentment examinat no res effegit ni minvat a 
requisicio del magnifich senyor don lois frederich senyor de la Sola e del ledorixs fas fe e del senyal meu de notaria 
subsig + navi. E yo Constantinus de mauro Nicola per autoritat del senyor bari en los Ducats de Athenes e de la 
pàtria notari públic qui de predictis omnibus una cum predicto notario... die XXII mensis aprilis anno domini MCCC 
octuagessimo...», etc. Ibld R. 1366 -fol. 68. 

(2) Los Navarros en Grècia, etc. Memorias de la Real Acadèmia, cit. IV, 322. 

(3) Després d'haver sigut publicades en la meva obra anteriorment citada (any 1887) han reconegut la seva 
importància entre altres l'eminent historiador tedesch Ferd. Gregorovius, en la seva Geschichte der Stadt Athen un 
Mitlelalter... Stuttgart. 1889. vol. II, p. 185 y els no menys coneguts grechs, Constantinidis, Kalligas, Neroutsos y 
Sp. Lambros. 



— 240 — 

Corona d Aragó, eren en sa majoria catalans nascuts en terra grega, y que confegien 
tal volta la llengua de Homer, tant fàcilment com la de Lull y Muntaner. 

«ítem placia a la dita sacra Reyal e ducal maaj estat que la dita universitat de Ceti- 
nes (Atenes) els habitants daquella puguen e dejen usar e perseuerar e estar e gaudir 
segons los estatuts constitucions e usatges e costums de barchinona. Plau al senyor 
Rey. ítem placia a la dita sacra Reyal majestat que li placia de no abandonar nos ni 
derelinquir del seu titol ni dels seus descendents. E encara que la dita Reyal e ducal 
majestat nons puga donar ne cambiar ne lexar sots altra senyoria neguna per nengun 
modo titol ne rao sinó sota a la sacra sancta corona darago e dels seus descendents. 
Plau al senyor Rey. Romeu de bellarbre per los manaments Reyals e ducals Castella e 
Capità de la uniuersitat de Cetines sindichs prohomens e consell de ladita uniuersitat 
que tots genolls ficats en terra humilment nos comanam en gràcia de la Reyal e Ducal 
majestat vostra. Dades en la ciutat de Cetines XX° die mensis madii. Anno domini 
MCCCLXXX.» W'- 

Sols coneixem cinch documents històrichs de l'Atenes del XIV èn sigle; tres del temps 
dels catalans (2 \ y dos del dels florentins ( s) ; d'aquèts cinch documents n'hi hà tres de 
llatins, un de català, y un de grech. El català es el més extens de tots y el únich vul- 
gar. Els dos documents que porta en Buchon de la època franca del any 1260 (4 ' 
redactats en llatí, com ja hem dit abans, es més probable que siguin de Tebes que 
d'Atenes, puig aquella era la capital del Ducat, y la residència habitual del Duch 
o mcgaskyr. 

VII. — Capítols de Salona. L'últim document català que s'ha conservat procedent 
de Grècia, es el que, a semblança del anterior, podriem denominar Capítols de Salona. 
En el castell franch d'aquella petita vila mitj-eval, quals ruínes ombrejen encara els 
cims del Parnàs y del Kiona, se reuniren el 22 y 31 de Maig y i. er de Juny, els procu- 
radors de les ciutats de Tebes y de Livadia, junt ab els de la mateixa Salona, pera 
redactar unes peticions a Pere III, en la forma y en el fons molt semblants a les d'Ate- 
nes (s). Per la omissió que en elles es fa de les pretencions de les tres ciutats congrega- 
des, es de presumir, que sols contenen una part dels capítols, això es, la referent al 
Comte Lluis Frederich d'Aragó. A Salona li ha tocat la sort de tenir una representació 
tant important en les proves històriques de la existència del català a Grècia, com a 
Tebes y Atenes plegades, puig dels quatre documents conservats corresponen un a 
cada una d'aquestes ciutats, y dos a l'antiga Amphyssa. Els dos documents de Salona 
de que hem parlat, mostren que en aquesta vila hi havia en l'època catalana, arxiu 



(1) Los Navarros en Grècia, etc. Memorias, cit. IV, 469. 

(2) Els documents de la època catalana son els següents: a) Atenes 18 Juny 1318. Alfons Frederich d'Aragó dona 
satisfacció al batlle del Negrepont de la presó d'alguns del seus súbdits. Arch di Stato Venècia. Comm. fol. 32. Pre- 
delli. Reg. 1, 106-b) 20 Maig 1380. Capítols d'Atenes ja indicats. — c) Atenes 4 Nov. 1386. Poders a Guerau de Rodonella 
enviat a Catalunya per Pere de Pau, governador dels Ducats... ut constat per instrumentum publicum actum in civitate 
de Cetines... et clausum per nichola macri notharium publicum in dictis ducatibus Athenarum, etc... Arx. Cor. Aragó j 
1923 -fol. 79, v. 

(3) Els dos documents de la època florentina son, un grech y un llatí : Del grech, que porta la d ta de 15 Janer 
1387, ja 'n parlarem més endevant. El llatí es datat aixís mateix a Atenes, el 29 Dec. 1391. Conveni entre Neri Acciajuoli 
y els procuradors d'Amadeu de Saboya. Datum in civitate athenarum in capella palatii ipsius civitatis presentibus testi- 
btu .. dimitrio rendi nicolao macri abobus notariis... Athenarum. Arx. Turin n. 1892. Buchon. Rechcrches històriques, etc. 
II, p. 420. 

(4) Buchon. Rechcrches històriques, II, 335. 

(5) Arx Cor. Arag. R. 1366 - f. 79, v. 



— 241 — 

comtal y cancilleria orgahisada, y que 'Is notaris grechs, al igual que 'Is catalans, 
empleaven indistintament Ics llengües llatina y vulgar dels conqueridors, mes no la 
grega. 

Els set documents procedents d'Atenes, de Tebes y de Salona, que acabem d'enu- 
merar y que s'estenen desde 'Is anys de 13 17 a 1380, mostren la persistència del català 
en aquelles llunyanes terres. Tres generacions de criollos catalans, com ne diriem ara, 
sense cap vincle de dependència de la mare pàtria, y rodejades, segons es de suposar, 
d'una més nombrosa població grega y d'una altre forastera, sobre tot siciliana, mantin- 
gueren ferma a pesar de tot, la seva parla d'origen. Y pura y sense barreja 's conservà, 
no tant sols poch després del establiment de la Companyia, fet que seria una cosa natu- 
ral, sinó durant l'època siciliana, y de la mateixa manera arribà fins als dies de l'anexió 
dels Ducats al reyalme d'Aragó. Ne tenim probes, com s'ha vist, de l'època dels pri- 
mers governadors independents, (1311-1317) de la del govern d'Alfons Frederich 
d'Aragó (13 17 - 1330); del temps dels vicaris sicilians (anys 1368 y 1372), y finalment 
del vicariat del Comte Lluís Frederich de Salona (1380). 

Res sabem dels destins de la llengua catalana en el Ducat de Neopatria. Es de 
presumir que hi posaria menys fondes arrels que en el d'Atenes, perquè la seva con- 
questa fou més tardana Tingué lloch aquesta desde 13 19 a 1325 (0 mercès al valor d'Al- 
fons Frederich d'Aragó, qual llarch govern fou el de major apogeu de la Companyia 
catalana. De les set ciutats y fortaleses principals que '1 constituïen, Neopatria, Lidori- 
kion, Siderocastron, Zeitun, Gardiki, Domokos y Farsalia, sols les quatre primeres se 
conservaven en poder dels catalans de Grècia en 1380, al temps de l'anexió del antich 
territori de la Blaquia a la corona catalano-aragonesa. En 1337 gran part de la Tesalia 
caigué en poder dels Serbis que ocupaven al temps d'aqueixa anexió algunes de les 
ciutats esmentades (21 . La capital, Neopatria, regida llavors per el valent capità An- 
dreu Cavall, que mantingué en ella la sobirania dels nostres reys, fins dos anys des- 
prés de la cayguda d'Atenes, estava representada per una universitat o consell de 
grechs y catalans y gaudia, sens dupte, de certa autonomia municipal. Lidorikion o 
el Ledorix, com li deyen els nostres, Siderocastron y Zeitún (o el Cito), Seu d'un bisbat, 
passaren a ésser feus de Lluís Frederich d'Aragó. La població catalana probable- 
ment fou allí poch nombrosa, y la nostra dominació tingué més aviat un caràcter d'ocu- 
pació militar que de verdadera colonisació, al revés de lo que succehí en el Ducat 
d'Atenes scbre '1 qual caygué de cop tot l'allau de la invasió de la Companyia, repartintse 
el seu territori a la manera com ho feren els catalans y aragonesos després de les con- 
questes de Mallorca y de Valencià. Ademés ja desde 1325 els albanesos invadiren la 
part plana de la regió, quedantse els catalans casi reduits a la ocupació de les fortale- 
ses y vivint sempre en contínua lluyta contra grechs y albanesos, a pesar de lo qual 
els poblats d'aquesta darrera nació en el Comtat de Demetriades, en la meteixa Tesalia, 
reconegueren la sobirania y protectorat de Pere III d'Aragó fe). En els registres única- 
ment figuren com universitats les de Neopatria y Siderocastron, y son relativament pochs 



(1) Marino Sanudo. Bongarsuis. Gesta Dei per Francos. Vo\.\\.Liber secretorum Fidelium Crucis, etc. Hannover, 
1611. Epist. III. Aquesta carta, en que parla de les conquestes dels catalans en la Blaquia, es del any 1325. 

(2) Hopf. Chroniques greco-romanes, p. 530. 

(3) Los Navarros en Grècia, Memorias, cit. IV, 440 y 482. 



— 242 



els noms d'habitadors catalans que en ells apareixen W. Tot això ens explica que aquell! 
ciutats no presentessin capítols al Rey Pere^uan l'anexió, com ho feren les de Atenes, 
Salona, Tebes y Livadia, y que no 'ns hagi arribat d'elles un sol document en el nostre 

Tls tres textos catalans complets del XIV*- sigle d'Atenes, Tebes y Salona, podrí 
ficmrar dignament en una Crestomatia geogràfica catalana de la Edat-Mitja, al cos J 
d^altres del meteix genre escrits en Barcelona, en Mallorca o en Valencià es a dir | 
les ciutats més cultes y d'esperit més catalanesch de la nostra antiga confederació; tant 
pur tant correcte, tant nostrat es el seu llenguatge. Son també una prova palesa mes de 
la unitat que en la forma escrita y literària arribà aquell a atènyer en tots els seus don* 
nisy que fa molt difícil determinar l'origen d'un text o d'un document, per la part 

Durament lèxica y externa. 

Després d'haver parlat d'aquestes mostres del empleu cancilleresch del nostre 

idioma en la Grècia continental, es just senyalar el mateix fet per part de la ca| 

cillena catalana-aragonesa en les seves relacions diplomàtiques ab els pobles coj 

ouistats y ab els distints senyors que llavors governaven les vehines encontrades dels 

Ducats d Atenes y Neopatria. Es cert que aquest fet se repeteix sovint en dita canc.ll* 

ria respecte de les relacions internacionals en general: mes a pesar de tot, no deixes 

d'esser curiosos els documents a que 'ns referim. El nou Duch Pere III el Cenmonios 

se dirigí més d'una vegada en català, aixís a les cinch Universitats o municipis d Atenes, 

Tebes" Livadia, Neopatria y Siderocastron, com als meteixos grechs y franchs y als I 

banesos auxiliars o súbdits d'aquells dominis. En català concedia privilegis de ciutadania 

franca al notari Dimitri Rendi, donava les gràcies als castellans grechs de Salona D.mit I 

y Mitro, felicitava al astut florentí, Neri Acciajuoli, per haver servada la pau ab el Ve 

comte de Rocaberti, prometia la seva protecció als franchs y grechs de Livadia refugia» 

en el Xegrepont y escribia als senyors d'Argos, Patras y Lepant <*> Mes interessants s 

cab son encara les relacions de Pere III y Joan I ab els comtes de Salona fins a la m J 

de Lluís Frederich en 1382, y després ab sa viuda, la princesa grega Elena Cantacuze 

no Més de mitja dotzena de lletres adressades pels nostres reys a n aquesta llustre dam; 

se conserven en els nostres registres, de condol unes, d'encoratjament altres o de ,| 

iectes matrimonials de sa filla Mana ab fadrins de les llustres cases de Rocaberti o d. 

Moncadà (3) y es de doldre que no s'hagin conservat cap de les adressades per la Co 

tesa a les dels dits reys, perquè de segur que 'ns donarien una prova mes de la per 

sistencia del català en la casa ' seny orial de Salona, fins entre princeses devallade 

de sanen imperial bizantina. Hem escorcollat debades totes les lletres reyals d aque. 

període, sense '1 goig d'atènyer una trovalla de tant excepcional importància. 

Apesar d'aquèts curiosos testimoniatjes, als que, com he dit anteriorment, no pofl 
oposarse fins ara d'altres semblants en quant a les llengües francesa y italiana | 
portaren a la Grècia continental els nobles senyors de la Roche y de Brienne yj 
florentins Acciajuoli, no cal pas que ningú 's pensi que la llengua catalana hagués al 

estengué ..urs^inisa Zeitún y Sty.,,^ ^ ^ r ^ f ^ r ^ f ^ = R ^ { g7 ; R ^ f . m : , 
f ' "fs) Vid. Catalunya a Grècia, Bib. pop. de L'Avenç. (B .rcelona: 1906) pàgs. 63 y 65. 



— 243 — 

bat a arrelarse entre 'Is grechs. Aquèts no han après may l'idioma de llurs dominadors, 
tant si han estat els romans de Sila y de Metellus, com els franchs de Villehardouin y de 
la Roche, els catalans d'Alfons Frederich, els turchs de Bayacet o els venecians. Tant 
es aixís que ab tot y el llarch domini d'aquèts últims, que en alguns punts arribà fins 
a les darreries del XVill e sigle, ni al Negrepont, ni a Corfú, ni a Creta, ni a les co- 
lònies del Peloponès s'ha format un dialecte mixte grech-italià. Lo meteix pot dirse 
del francès. En un pais en que '1 llatí no va triomfar, era impossible que ho logressin 
el francès, l'italià, ni menys '1 català. Hi ha, no obstant, un passatje de la Crònica de 
Muntaner, citat moltes voltes, que sembla contradirho respecte del francès. Diu aixís 
nostre cronista: «Perquè d'aquèts senyors ( T) son avallats els prínceps de la Morea, e 
tostemps depuys han haudes mullers dels millors casals de França, e axí mateix los 
altres richs homens o cavallers no prenien mullers si donchs de cavallers de França no 
avayllaven: perquè hom deya que la pus gentil cavalleria del mon era de la Morea, e 
parlavoi axi bell francès com en París. »^ Al comentar un historiador francès aquest cu- 
riós passatje, diu ab molta de raó que '1 seu contingut sols mostra pel contrari resplen- 
dit aislament de la raça vençuda en que vivien els cavallers francesos. ^ 

No es més que a Xipre, on la dominació dels Lusignans durà tres sigles, que la 
invasió llatina marcà la civilisació y la llengua indígenes d'un encuny un poch fort. 
El cronista xipriota Macheras del començament del XV èn sigle, va fins a pretendre, ab 
evident exageració, que fou la conquista franca la que amena la desorganisació del 
grech indígena. Les recerques modernes sobre 1 xipriota mitj-eval rebaten perfectament 
aquesta opinió, (<) y proven la part important que en la desnaturàlisació d'aquell dialec- 
te ha tingut l'italià, que ha estat sempre la llengua del comerç dels paisos orientals y 
que d'altra part s'introduí també en aquella illa per la ocupació dels venecians en 1489. 

El català estigué en Grècia en condicions menys ventatjoses que '1 francès y el ita- 
lià per arrelarse y deixar rastre d'ell, tant per la menor durada de fe nostra domina- 
ció, que no arribà a un sigle, temps insuficient per imposarse un idioma, com per les 
escasses relacions mercantils y polítiques ab el casal d'Aragó, que sols per espay de 
uns deu anys fou la metròpoli dels Ducats. Es de suposar que temporalment, com 
succeí ab més persistència ab les altres dugués llengües llatines, s'introduiria algun 
que altre mot català en l'ús cotidià de la llengua grega, y que fins l'arrivarien a apen- 
dre 'Is vençuts, y d' això en tenim una prova en el document legalisat a Salona pel no- 
tari grech Mauro-Nicola; però lo mateix y ab més raó, pot dirse dels catalans^. Es més 
probable encara que 'Is Llatins, per mor del seu menor nombre, se vegessin obligats a 
familiarisarse ab la llengua helènica, sobre tot els francesos y més encara els italians, 
qual població no tingué may la densitat de la catalana. Els nostres registres y els del 
arxiu de Palerm conserven els noms de multitut de famílies catalanes de cognoms ben 
coneguts y encara ben vivents y usats, establertes a Atenes, Livadia, Salona, Neopatria, 



(1 > El duch de Borgonya, el seu germà, el Comte de la Marca, y els seus barons. Muntaner Crònica, ed. de La Re- 
naixença. Barcelona 1886, p. 505. 

(2) Ibidem. p. 505. 

(3) Hlstoire de la Langue et de la Literature trançaise des origines a 1900. Vol. II. p. 517 

(4) Vid. Gustave Meyer: Rómanische Wòrter ins Kyprischen Mittetgriechisch en el Jahrbuch fiir romanische und 
cnglische Sprache un Litteratur. III. et Baudouin Le dialecte chypriote. —París 1883. p. 19. 

(5) En tenim una prova en alguns mots grechs introduits en els nostres documents, com eparchia (provincià), des- 
pina (senyora^, catogerius (monjo), hiperpires o perpres (moneda bisantina), etc. 



— 244 — 



y sobre tot a Tebes, meníres que de les èpoques franca y italiana apenes coneix* 
testimoni d'aquest genre, y no 'ns es fàcil reconstruir alguna part de la seva pobla 
colonisadora, com ab la catalana podem y' pensem ferho algun dia. W 

De tot això se dedueix que grechs y franchs, en quant al idioma, visqueren en 
estat bilingüe, conseqüència natural de tota dominació forastera. Dintre d'aquest es 
podem senyalar un curiós fet, y es que la catalana sembla que no feu may ús publ 
del idioma helènich. Es coincidència digna de notarse que un dels darrers actes d 
dominació franca fou un tribut pagat al grech, y que un dels primers del florentí 
ciajuoli, tot just conquistada Atenes (Janer de 1387) mes no encara l'Acròpolis, fou l'et 
pleu cancilleresch de aquell llenguatje. Entre aquestes dugués dates, la de 131 1, 
que 'Is catalans se possessionaren del Ducat y en que '1 baró franch Antoine le Flama 
va edificar a Carditza, una iglesia a Sant Jordi, posanthi l'any de la edificació en 1 
inscripció grega, si be ab indicis d'ortografia franca. ^ y la de 15 Janer 1387, de q 
dia es el privilegi en grech concedit per Neri Acciajuoli, s'estén el període de la do 
minació catalana del Atica, y en cambi en tot ell no se 'ns ha presentat fins ara el ca 
y això que es el més rich en testimonis d'aquest genre, d'un sol document escrit en 
llengua dels vençuts. De la època franca, ademés de la citada inscripció grega de Q 
ditza de 131 1, en la Beocia, tenim un altre diploma grech de Nauplià del. Pelopoon 
dictat el 10 Abril de 1357, a favor de Pere Mèdicis d'Atenes; y de la italiana, el d 
cument ja està citat de Nerio Acciajuoli de 1387, ( s) y dos més encara datats en la rr. 
teixa ciutat, el primer en Agost de 1423, essent duch Antoni Acciajuoli <♦> y el seg< 
de 6 Agost 1437, baix el govern de son nebot, Nerio II Acciajuoli. ^ 

Xo podem fixar tant com voldríem, y com es fàcil ferho respecte del XV en sigle ; 
els florentins, la influencia que '1 helenisme degué d'exercir en els conquistadors catalai 
Es un punt aquest que 's presta a un estudi molt detingut, y que sols ens es lleg 
tractar aqui per les seves relacions ab la llengua. A pesar de la prohibició de matrim 
nis entre els vencedors y els vençuts, els Frederichs d'Aragó s'enllaçaren ab la bran 
imperial dels Cantacuzenos y els Novelles ab la ilustre família bizantina dels Melisenr 
de- la mateixa manera que 'Is duchs franchs de la Roche ho feren ab la casa dels Arç 
lo-Comnenos y els Acciajuoli ab la dels Paleólechs. Mes com hem vist, les relació 
de Pere y Joan I ab la Comtesa Helena Cantacuzeno y fins la duració de la nostra c 



(D vid. Xuu|3oÀccí eic xi}\ ícropíciv rrov KaraXcovícov èv "E.Wàòi vnò a. Rubió y Lluch, « 
Aeatíov xf\c íOTopixi'iç xai e0voAoyorxf|Ç ètetipíac vr\q "EMàòoç, II. (Maig 1887), P . 458, osli 
Notes a l'historia dels Catalans a Grècia, per A. Rubió y Lluch, publicades en el Butlletí de la Societat històrica y etlU 
gica de Grècia, II, Maig 1887. p. 458. 

(2) Buchon. La JÚ Continentale p. 217 et Libre de la Conqueste (1845). La reproducció de la inscripció gregi 
Carditza (Pans, 1843) que dona en Buchon, està plena d'errades, y omiteix la indicció. Pròximament publicarà aquest 
riós text l'erudit investigador anglès de la historia del Orient llatí, nostre distingit amich. Mr. W. Miller. Vid. ses Nt 
on Athens under the Franks en la Quaterly Review.-]u\. 1907. 

(3) Buchon: Recherches històriques, etc. II. 420. Privilegi concedit al atenès Pere Mèdicis, per Nerio Acciaj 
senyor de Corent y del Ducat d'Atenes. Al final: ypacpèv 'ABnVCllÇ unví 'IctVOlXÍpiOU I 5, IVÒlXT 
XOZ IO (6895) Escrita Atenes en el mes de Janer '5, ind. 10, any 1387 de J. C. 

(4) Buchon: Nouvelles Recherches: II 444. Privilegi concedit per Antoni Acciajuoli, duch d'Atenes al comú del 
rencia. Es aquest un cas d'helenisació notable, ja que en ell veyem que un descendent de una afamada casa florentln 
dirigeix en grech a la seva antiga pàtria. 

(5) Ibid. II 447. Privilegi de ciutadania franca concedit per Nerio II Acciajuoli a Gregori Camachis. 



— 245 — 

nació a Salona, mostren que la nostra preponderància allí 's deixava sentir encara 
u anys després de la mort del comte català de la linia borda dels Frederichs d'Ara g ó 
idhuc quan estava governat el país per una princesa grega. 
Enllassat ab la historia del nostre llenguatje a Grècia se trova '1 problema de quin 
el estat del grech del Atica y la Beocia en el Xiv èn sigle, en temps dels catalans, 
riós seria 1 poderho determinar ab textos vius, com ho hem fet ab el nostre idioma y 
d'una manera aproximada. Atenes no ha sigut tan afortunada com la Morea en aquest 
nt. La seva historia mitj-eval no s'ha conservat en cap llibre, mentres coneixem la de 
hassanyes dels conquistadors franchs per la Crònica de la Marca que 'ns ha arribat 
un text grech y per tres versions o rifarcimenti en llengües francesa, italiana y ara- 
nesa. El text grech, que té tot el caràcter d'un poema•heroich popular y que sols se 
tingeix de la prosa pel metre, es una curiosa mostra de la llengua vulgar parlada en 
Morea en el XIV èn sigle, que deuria essei , aproximadament, la mateixa dels grechs dels 
ats catalans d'Atenes y Xeopatria. Per desgracia, no estem en situació de poder 
riparar la llengua d'aquest text ab la vulgar d'altres semblants de la mateixa època 
aquelles encpntrades. . 

Els citats documents grechs de la cancilleria dels Acciajuoli, un dels quals se pot 
siderar encara de la època catalana, mostren que 'Is notaris ducals empleaven prefe- 
tment la llengua grega literària, y que 1 divorci entre aquesta y la vulgar se trovava 
oximadament en temps dels catalans, en el mateix estat que en el present. Mes 
hem de pendre al peu de lletra les queixes del' sabi y darrer bisbe grech d'Atenes, 
quel Acominatas, que arribà als dies de la conquesta francesa, repetides quatre sigles 
pres per Simeon Kabasilas, la llengua dels atenesos era un dels més corromputs 
lectes de la Grècia, tant que li semblava al primer un dialecte persa o scita 1 ^. Emperò 
elles queixes tenien molt de retòrich; eren les d'un erudit y esperit cultíssim educat 
xmstantinoble, que mirava la ciutat y la llengua dels descendents de Perícies ab els 
eixos ulls d'un contemporani de Plató, y son en el fons iguals a les que avuy pro- 
ixen contra la llengua vulgar els partidaris del idioma literari. L'Atenes del Xll èn 
e li semblava al ilustre escriptor una ciutat inculta, pobre de cos, pobre d'esperit, 

x\ duouGÒq, mco/j] tòv voüv. rr tco/Í| tò Gcòua 

En els llarchs sigles transcorreguts desde l'historiador atenès Dexippo, .darrer hèroe 
a ciutat de Palas en la invasió dels Hèruls, (any 268) fins al historiador Chalco 
clylas, (fill també de la mateixa ciutat, que escrigué en el xv èn sigle, baix el govern 
ilustrats Acciajuoli)-, o sigui en casi tota la duració dels sigles mitjans, no eixí a llum 
obra d'un sol fill de l'antiga terra del saber, fos <:eolech, o filòsof, poeta o gramà- 
. En aquest sentit raó tenia el sabi Acominatas al dir que si continuava residint per 
re temps a Atenes, acabaria per tornarse barbre 2 ' y al queixarse de l'ignorància en 
havia caygut la cjutat, que havia estat la mare de la sabiduria ^. 



) "ICTorrtci rf\c -róXecoc 'AGnycov xctrà xovz iiéaovz àíCoxac úrrò ( I>epb. Fpeyo- 

íov u£Ta<-ppctG0£Íoa vxò Zrrrp. II. Aóu-pou. — Ev 'AGíyvaic;. — K. Mrrex. 

1906, I, p 230. 

:) Be|jap|3dpcoucti /póvior cov év 'AGíyvaic. [bid. 1,297. 

!) Ibid. 1,290. 



— 246 — 

Mes no per això s'ha de creure que en la època franca manqués per complet a la capi- 
tal del Atica, el conreu de les lletres y de les ciències. El mateix Acominatas se 'n dugué 
a la seva Seu episcopal una col•lecció de manuscrits d'Homer, d'Aristotil, de Galè, d'Eu- 
clides, de Tucicides y altres escriptors, y trovà ademés conservada en el Partenon con- 
vertit en Catedral cristiana, sota la invocació de la Verge, una petita biblioteca metro- 
politana y es probable que alguns d'aqueixos tresors, arrivarien intactes a la època 
catalana. D'un d'ells en parla ab admiració el viatjer italià Nicolo da Martoni, que va 
visitar Atenes, en 1395, set anys després de la expulsió dels catalans, y diu que 's guar- 
dava entre les relíquies que li mostraren en el Partenon. (l > Lo cert es que s'han conser- 
vat escasses, però precioses noticies, de còdices copiats durant la dominació nostra en 
Atenes que han anat a parar a les Biblioteques de Ferrarà y de París, y fins s'han sal- 
vat ab ells els noms dels qui 'Is copiaren o possehiren. Aixis sabem que pels vols del 
any 1339 l'atenès Demetrios Peroulis, copiava les obres de Teócrit, y que en el meteix 
1339, el sacerdot Cosmas Kamelos, exarca de la iglesia metropolitana cismàtica d'Atenes, 
reduida, sens dupte, a la més trista situació, copiava, per ús del metje grech Demetrios 
de Chlomos, les obres de medicina d'Oribasi y de Myrepsios, tot lo qual indica que en- 
cara cremava alguna que altre pobre guspira de foch, en les ruines del antich y gloriós 
altar de les Muses y de les Gràcies. Í2 ) 

Es també probable que fins algun català helenisat dels que allí romangueren, se 
dediqués a n'aquesta tasca, puig en temps no molt posteriors, en els començaments 
del xv èn sigle, trobem ocupat en ella a Atenes, un jove sacerdot llatí, qual nom d'Alfons, 
fa suposar que fos de raça catalana. W 

Els documents del nostre Arxiu ens parlen, així mateix, del bisbe català de Megara, 
Joan Boyl, com possehidor d'una caixa de llibres que, per vint ducats d'or, fou posada 
en penyora en poder dels grechs Moscho y Cahuni, sotsmesos del Comte de Salona 
per raó de lloguer de dos cavalls pera ell y l'Arcabisbe de Neopatria. Es de presumir 
que aquets llibres no serien tots llatins, ni en vulgar , quan dos grechs els hi donaven 
aquell valor f *K 

Be 's pot assegurar ab tot que 'Is llibres no abundarien tant en la pobre y poch po- 
blada Atenes del sigle XIV, y en la més rica y industrial Tebes, com en altres ciu- 
tats bizantines. Les continuades devastacions y invasions que l'Atica y la Beocia 
patiren en las edats antiga y mitjana, y les repetides invasions de pirates, que 
tant contribuiren a despoblar la primera de dites encontrades, no permeteren may que 
la cultura arrelés en Atenes com en Constantinoble, Thessalonica y altres grans capitals 
del imperi, molt més segures. Per això en la època del Renaixement ni Tebes, ni Atenes 



(1) Liber omnium Evangeliorum seriptus per manus sancte Elene in cartis membranis deauratis ad linguam grecam 
que liber ibi pro magno thesauro reputatur. Vid. Athen imjahre 1395 nach der Beschreibung des Niccola da Martoni en les 
Mittheitungen des Kaiserlich d"utschen archacologi*chen Instituts Athen 1897. B. XXII 423. Aquesta descripció del viatjer 
italià recorda la d'un llibre semblant que el nostre Muntaner trovà en la ciutat de Focea, després d' haverla ajudat a 
recobrar a Ticino Zaccaria «E la tercera relíquia era un llibre que 's apella pocalipsi, que era escrit ab lletres d'aur per la 
am pròpia del benaventurat monsenyor sacnt Joan: e en les cubertes habia aixi mateix una gran riquesa de pedres precio- 
ses>. Crònica Vid. Ed. de La Renaixensa, p. 453. 

(2) Spyr, p. Lambros: 'AGnvaïot iji^Xoypàcpoi xai XTnrope:: xcoòtxtov xarà tovç uécouç 

àí&VOÇ xai éni TOUpXOXpaTÍa^ . en la Revista grega IlapvaGOÓC. 1902, p. 170 y 172. 

(3) Lambros. Xi>ux\n,p(óuaTa dç touç 'AGnvat'ovç Bi|3Àioypà(povç. Ibid. (1904), p. 55. 

(4) Los Navarros en Grècia, etc. Memorias clt. IV, 475. 



— 247 — 

foren may considerades com un rich mercat de manuscrits grechs. Molts dels famosos 
còdices que encengueren l'amor de l'antiguitat clàssica, no varen ésser portats a Europa 
del Atica o de la Beocia, sinó d'altres indrets de Grècia, com el Peloponès, (v. gr. de 
Nauplia, Monembasia, etc.) y sobre tot del Mont Athos y de Constantinoble, principals 
fogars de la cultura bizantina en la Edat Mitjana. Ademés, la opressió en que 'Is con- 
quistadors franchs y catalans tingueren a la Iglesia grega en la Hèlada continental apar- 
tava del conreu de les lletres y de la ciència la clerecia, que era la qui ab més afany y 
zel s'hi dedicava, la qual cercava, com es natural, la cultura clàssica y les ciències histò- 
riques y teològiques, lluny d'una terra en que els dominadors no toleraven al costat de 
la llur, la gerarquia cismàtica dels vençuts. W 

Si com ja vàrem tenir ocasió de manifestar en altre treball, <2) no ha sigut del tot 
estèril en la historia de la nostra cultura la participació que la nissaga catalana tingué 
en els destins de la Grècia mitj-eval en el XIV èn sigle, be podem afirmar que en el terrer 
llingüistich la nostra influencia no 's deixà sentir ni de molt en el poble grech, com 
respecte de les llengües francesa y italiana. 

Altre tant podem dir respecte la influencia de la cultura del poble vençut en els 
catalans. Mes si nostres virreys militars no citaven frases de Herodot, com se diu de 
Gui II de la Roche, ni protegien l'helenisme com els Acciajuoli, que semblaven volien 
provar que Florència, l'Atenes de la Edat Mitja, era més digna que cap ciutat de donar 
dominadors a la pàtria dels Hèroes y de les Muses: si les Costums de Barcelona no 's 
vegeren traduides al grech, com els Assisses; en cambi teniem reys com Pere III que 
elogiaven ab escalf artístich les belleses de la Acròpolis atenesa, y com Joan I que sen- 
tien el prestigi de la ciutat de Perícies y prometien als seus prohoms anar a visitaria, o 
demanaven ab ànsia llibres d'aquelles regions a un modest traductor, que anomenaven 
ab el pompós y tradicional dictat de filòsof grech. 

De les portentoses hassanyes realisades per aquella Companyia catalana, que mitj 
sigle després d'haver acampat a les vores del Sperchius y del Cefís se donava encara '1 
titol guerrer de Felís exercit dels franchs que regnen en Romania, sols li ha quedat a 
la nostra llengua la glòria d'haver sigut portada més lluny en la Edat Mitja que cap 
altre neo-llatina, y de haver ressonat en els llochs més cèlebres y en els monuments més 
venerats de la historia del món. 



(i) Neroutzos: Xpio"navixctï 'AGnvai, ii, 134. vid. ei AeXríov Tf\ç ÍGTopixqç xai éGvoXoyixqç 

etaipíaç X\\q "EAXàòoÇ. (Atenes 1892, fase. XIII). 
(2) Catalunya a Grècia, 1906. p. 9, 10 y 1 1 . 



- 2 4 8 



APÈNDIX A LA COMUNICACIÓ «LA LLENGUA CATALANA 

A GRÈCIA» 



Tebes, 15 Abril (1328- 1330) 

Alfons Fredèrich à 'Aragp, capità general de la Companiya catalana, demana al rey 
Alfons III que li faci mercè del castell de Xcopatria. 

Al m :lt alt e molt poderós senyor n Amfos, per la gràcia de Deu rey d Aragó, de 
Valencià, de Corssega, de Serdenya e comte de Barchelona, Amfos Frederic, fill del 
molt excelent senyor rey de Sicilià, ab besament de peus e de mans, me coman, senyor, 
en vostra gràcia. A la altea vostra, senyor, fas saber que 1 damunt dit senyor rey, pare 
meu, mercè sua si ha provehit a mi en les parts de Romania de . VI . castells dels quals 
benignament m a feyta donacion. Entre los dits . VI . castells en mig d aquels si ha . I . 
castell lo qual ha nom Pàtria, qui es cap del pahis e es cap del ducam de la Blaquia. 
Si com jo per moltes vegades he trameses missatges e letres al dit senyor a ço que 
pogués haver titol, li plagues fos mercè sua del dit castell de la Pàtria me degués fer 
gràcia, la qual nuyla vegada no m a volguda otorgar, per que jo confiant en la vostra 
benignitat e sia esperança mia que la dita gràcia per la vostra senyoria vinga a com- 
pliment, la vostra clara magnificència humilment suplic, vos placia per la vostra bondat 
trametre per certs misatges vostres al elevant dit senyor rey per amor vostra la dita 
gràcia me deia consentir e otorgar, com sia cosa que molts de milors locs que aquels 
m aja donats, mes per la honor e per lo titol me mou als dits afers, entenem, senyor, 
que si la dita gràcia vendrà acabament, sia per Deu e per vos. Ja altra vegada, senyor, 
vos escric d aquesta rahon per letres mies, si la vostra senyoria les ague no n som cert, 
quar nenguna resposta de la vostra altea he auda. Recomanme, senyor, en vostra 
gràcia e amor. Dada en la ciutat d Estives, . XV . mensis aprilis, etc. 

Arx. Cor. Aragó; Cartes reyals d'Alfons III, núm. 3280 (provisional). Com hem dit en el text, aquest es el únich 
do:ument autògraf català de Grècia, que per ara, ha arri at al nostre coneixement. 



%fí 



REPRODUCCIÓ FOTOGRÀFICA DEL PRECEDENT AUTÒGRAF CATALÀ 

DE TEBES (0 



r- ■ 



K , a • ~^S y ^ *" l _rt ' *A<* _>U*tHlWM« l l IN jrfi "i .11,11 '''*»"-' " | A 4 

«. Urrafl AÍV.C ;i ««l „„ q ue g gj5 >^ nrvf ftv UySï -f«4 •» ~ çfí"w£i*é ïàjpf S^d -jr<«M «5>»p*« •"}*« *•*■* "' 

| — ' j -j - » . _ . 

I y -*frat._Ti^y »*■(* -' jrt .J rt.t «> c t j^A r<^v« ««fi tfcjc ^««c(V,1 "^ 7 <^_jp U'Vc-; w.ifi.1 -.. '.i ..v.i r•^'•' 1 ;S» *¥"« —•-"'-' CT 
mJJ - „ " - 



(1) Devem aquesta reproducció a la bondat del nostre amich y distingit historiador, D. Joaquim Miret y Sans. 



249 



Del P. L•luis Fullana, franciscà. 



Ullada general sobre la Morfologia Catalana 



INTRODUCCIÓ 

Baix dos aspectes poden considerarse les paraules del discurs, dites també de la 
oració, o siga, en lo sentit purament material y en lo sentit ideològich. Si examinem les 
paraules, estudiant rònegament l'història de llurs transformacions y senyalant cascú 
dels fenòmens que tingueren lloch en llurs evolucions dende que se separaren de la llengua 
mare, fins trobarse perfectament formades, este anàlisis serà purament morfològic/i; 
quant, al contrari, volem estudiaries atenentse solament a la significació d'elles, l'anà- 
lisis es dirà llavors scmatològich; y si tratem d'estudiar, a la una, en les dites paraules, 
lo sentit material o morfològich y també lo sentit ideològich, l'anàlisis deurà dirse orto- 
lèxich o simplement lèxich. 

Nostra comunicació 's llimita a estudiar les paraules morfològicament considerades, 
o siga, en quant a llur sentit purament material. 

Com no es possible tratar de la Morfologia de la nostra llengua, sens ocuparse de 
l'Etimologia al meteix temps, es valdrem molt a sovintet d'ella, pera que més clars 
apareguen tots els fenòmens que intentem descubrir, per mig d'algunes lleys fòniques 
existents y sempre permanents en l'historia morfològica d'esta llengua. 



QUATRE LLEYS FÒNIQUES 

Com la te.idència natural y constant de la llengua catalana fan, dende son naiximent, 
simplificar, en tot lo possible, les paraules llatines, en virtut de les lleys fòniques d' es- 
cursament, d'estalvi de forces, d ' eufonia y de distinció, ab tal manera anaren despullant- 
se del ropa.^e llatí, que moltes d'eixes paraules no pareix que hajen conservat cap de 
vestigi ni senyal que acrediti llur procedència, y cal estar hu ben enterat de tots els fenò- 
mens morfològichs que han tengut lloch en la evolució de totes les paraules, durant llur 
trànsit del llatí al català, per conèixer que la quasi totalitat d'elles vénen realment del 
llatí. 

Y en efecte; <;no pareixerà del tot estrany y dur de creure pera molts, si 'Is dihem 
que poll prové del mot llatí pediculum? De nou lletres que conté la paraula llatina, sols 
una ne resta en peu: la p. Y de quatre sílabes, no més una en ha conservat el català, y. 
tant modificada està que ni pareix la meteixa. Mes analisem un poch la paraula y apli- 
quemli les quatre lleys fòniques y vorem com eixa transformació morfològica no pot ser 
més natural y llògica. Fent ús primerament de la lley d'esan samcnt vorem desaparèi- 
xer, tot d'una, tant la dessinencia característica (ni) com la lletra temàtica (uf o siga, 
tota la terminació u/n, y de pediculum, tindrem .pedícul. Després per la üey d'estalvi'de 



— 250 — 

forces vorem caure y desaparèixer també, no solament la vocal post-tònica (u) sinó 
que així meteix la sílaba tònica (di); fenòmens abdós-molt freqüents en la evolució mor- 
fològica de la llengua catalana, com vorem més en avan£ restant donchs de pedícul, pecl. 
Mes com la pronunciació es presentà aixina del tot difícil, s'aplicà la lley d' eu fonia, y 
palatisantse la combinació cl, resultà, pell, altre fenomen morfològich també molt fre- 
qüent en la nostra llengua. Però ara ve que eixe mot devia confondres en la pell, en cas- 
tellà piel, fentse precissa, per lo tant la quarta lley fònica que es la de distinció; y tras- 
formantse llavors la e en resultà lo mot poll. podent d'esta manera, afirmar que poll 
es trasformació directa y llègica- de pediculum. 

D'ací podem també deduir que, pera l'estudi formal de la Morfologia catalana, cal 
tindré com basa ferma estes quatre lleys fòniques; per mig de les quals vorem desen- 
rollarse, com per escalons ben enllaçats, tots els fenòmens que han tengut lloch en la 
evolució morfològica de totes les paraules en la dolça llengua catalana. 

Dividirem este estudi en dues parts. En la primera, farem l'aplicació d'estes quatre 
lleys fòniques a la flexió nominal, comprenent els noms, tant substantius com adjectius, 
l'article y el pronom. Y advertim que no tratarem cada una d'estes parts de la oració, 
per separat, sinó que, considerantles a totes iguals, baix el punt de vista morfològich, o 
en quant elements purament materials del discurs, nos ocuparem d'elles indistintament 
y quant vinguen a tret en cada una de les aplicacions que deurem fer en les sobredites 
lleys. 

En la segona part, tenint, així meteix com fonament l'aplicació d'eixes quatre lleys 
fòniques, tratarem de la flexió verbal, analisant per damunt les transformacions morfo- 
lògiques en tota classe de verbs en llur pas del llatí al català, y fent conèixer, al meteix 
temps, totes les formes verbals més comunes en aquesta fermosa parla. 



PRIMERA PART 
Aplicacions de les quatre lleys fòniques a la flexió nominal 

I. Evolució morfològica en la flexió nominal segons la «lley d'escursament» 

La primera lley fònica que funcionà en la evolució morfològica dels noms llatins, 
degué ser, sense dubte, la d'escursament; y son primer pas fou rebujar la m, dessinencia 
característica del singular en els noms llatins. Donat este pas, pera res aprofitava ja la 
e eufònica llatina, pel qual motiu la tirà de revés en quasi tots els casos en que en fa üs 
el llatí. Y no parà encara ací son acció descapsadora. Trobà que la meteixa lletra temà- 
tica llatina donava nosa en les paraules catalanes ja escursades y la desllopissà d'elles 
ab la meteixa facilitat que ho feu en la dessinencia característica y en la e eufònica. 
Després d'estos tres passos que donà esta lley; pareix que havia ja complit sa missió; 
mes no fou aixina. Romanien encara algunes vocals y algunes consonants pretematiques 
que devien també desaparèixer, perquè estaven com óssos fora de lloch y com pedres 
somogudes a causa de la desaparició de les lletres temàtiques, de la e eufònica y de la 
dessinencia característica. Caygueren donchs també estes lletres, y d'esta manera, conse- 



— 251 — 

guí la lley d'escursament desferse de quasi totes les sílabes y lletres post-iòniques de les 
paraules llatines. 

i ." Desaparició de la dessinencia característica. 

Convé, ans de tot, fer present ací, que tenim corn molt certa la derivació de les 
paraules declinables, en esta llengua, directament del acusatiu dels noms llatins. Les 
rahons que possehim a favor d'esta opinió no fa '1 cas retràureles ací. 

Com hem dit donchs en ans, lo primer pas que donà la lley d'escursament, fou escap- 
sar la ///, dessinencia característica del acusatiu llatí en lo número singular. Per este 
mig foren ja formats: a > Els noms del tema en a, o siga, els pertanyents a la primera 
declinació en la gramàtica tradicional. Exemples: Rosa-/// = rosa; porta-/// = porta; 
oliva-/// = oliva; avena-/// = avena, etc. b) Alguns del tema en e, com en: Sèrie-/// = 
sèrie; effigie-/// = efígie; specie-/// = espècie. c > Quant precedix vocal tònica a la o temà- 
tica cambiada en // en l'acusatiu: Nicolau-/// = Nicolau; Deu-/// = Deu; meu-/// = meu. 
d) En algunes del tema en //: ímpetu-/// = ímpetu; tribu-/// = tribu. e > Y en la majoria 
dels pertanyents als temes consonàntichs. Exemples: Arab-e-/// = àrab; sal-e-/// = sal; 
aspid-e-/// = aspi; carn-e-w = carn; amor-e-/// == amor; font-e-/// = font. 

Com vestigi d'eixa dessinencia característica es la n del adjectiu possessiu mon, ton, 
son, del llatí, meu-m, tuu-m, suu-vi, cambiada la /// en //. 

2. on Lo segon pas que donà la lley d'escursament fou, com hem dit, rebujar la e 
eufònica del llatí en la major part dels temes consonòntichs, per no fer ja '1 paper que 
feya en les paraules llatines: sol-<?-m = sol; part-<?-m = part; facil-í'-m = fàcil; fior-^-m = 
flor; virtut-<?-m = virtut. 

3. er Desaparició de la lletra temàtica. 

Lo tercer pas que donà esta lley fou també fer desaparèixer la lletra temàtica. 

a ) En quasi tots els noms pertanyents al tema en o, cambiada per la // en l'acusatiu, 
o siga que pertanyen a la segona declinació segons la Gramàtica tradicional: glorios- 
u-\w = gloriós; testament-//-m = testament; verb-//-m = verb; mur-z/-m = mur; tot- 
u-m = tot; mult-//-m = molt. b ) Quasi tots els del tema en i: fam-/-m = fam; sit-/-m = 
set; tuss-/-m = tos. c) La majoria dels pertanyents al tema en u: Port-zz-m = port; 
caut-//-m = caut; part-//-m = part, y d) Els pertanyents als temes en n precedida de 
vocal: passio-//-em = passió; carbo-/z-em = carbó; sermo-//-em = sermó; pa-//-em = 
pà; fv/z-em = fi. 

Lo meteix que en singular, la conservaren solament en plural: a > tots els noms per- 
tanyents al tema en a; b) alguns dels temes en e, o, a, y finalment, la majoria dels 
subjectes als temes consonàntichs. 

,;Però la a temàtica dels plurals femenins ha conservat sempre la meteixa forma, o 
ha segut debilitada fins convertirse en e? 

Es un fet comprovat pels documents que's conserven referents al bressol d'esta 
llengua, y també de temps posteriors, que en aquell temps s'usaven indistintament les 
terminacions as y es, de la meteixa manera que's conservaren altres formes, com vesti- 
gis de la flexió nominal llatina, les quals desaparegueren tant pronte com esta llengua 
pogué passar del estat sintètich al estat analítich. ^Quina serà donchs la terminació més 
genuina y que degà adoptarse pels femenins plurals dels noms que provenen del tema 
en a, o siga, de la primera declinació segons la Gramàtica tradicional? Qüestió es esta 
molt debatuda pels escritors tant antichs com moderns. ,;Però existeix alguna rahó 
que ens incline a favor d'una d'eixes terminacions ab preferència de l'altra? Nosaltres 



— 252 — 

crehem que si, y no una sola. Crehem y, crehem ab fonament que dita a temàtica pogué 
y degué transformarse en e, durant la meteixa època y mentres s'efectuà la evolució 
morfològica de les lletres catalanes. 

En efecte: hu dels molts fenòmens que tingueren lloch en aqueixa evolució, fou la 
debilitació de la a post-tònica fins convertirse en e. Així aconteix en orgue, de org^num; 
ànech, de anotem; orfe, de orph^num; cànter, de canthrtrum; cove, de coph^num, etc. 
;Per que no s'havia d'efectuar aixina lo canvi de la a en e en la terminació as sient com 
es post-tònica també eixa a dels plurals femenins? Y la rahó que'ns inclina a defensar esta 
opinió es que encara la meteixa terminació as primitiva no era pronunciada pels antichs 
com a tal, sinó que unes voltes prnounciaven as y altres es, perquè així ho requeria la 
eufonia de la llengua. Ara bé: ;no es cert que tots els canvis morfològichs que s'efectua- 
ren en la evolució de les lletres catalanes foren deguts, com vorem després, a la lley 
d'eufonia que tingué que restablir l'equilibri, l'harmonia y la suavitat, després que les 
d'escursament y d'estalvi de forces escapsaren les paraules y, al meteix temps, les 
buidaren, llevant d'en mig d'elles les vocals, les consonants o sílabes sanceres que dona- 
ven nosa, segons exigències d'eixes meteixes lleys? Si donchs de anotem = ànech, re- 
sultà transformada en e la a post-tònica per exigirho així la lley d'eufonia, perquè de 
rosas no havia de resultar roses, quant també ací ho requerix la meteixa lley? 

Ademés: les altres llengües germanes de la nostra, com son la italiana y la francesa 
han seguit invariablement la meteixa pràctica. Del llatí rosas, per eixemple l'italià ha 
fet rose (perdent com perdé la s dessinencial del plural) y el francès roses exactament lo 
meteix que '1 català. Sols el castellà diu rosas, conservant intacta la a temàtica. Y no hi 
hà que estranyarse d'açò; la rahó es més clara que la llum del dia. El castellà se regix 
per lleys morfològiques completament distintes de les demés llengües neo-llatines y es- 
pecialment del català; per més que algú s'empenye en demostrar lo contrari. ^Perquè 
donchs, siguent més conforme al geni de la nostra llengua escriure roses que rosas, no 
s'ham de subjectar a ses pròpies lleys, y ham d'anar a captar o a demanar una llimosna 
al castellà? No fem com els xiquets que, tenint bon pà de forment en llur casa, troben 
millor el pà de paniç en la del vehí y van a hi demanarne un troçet. 

Finalment: ;no es esta la pràctica generalment admesa pels nostres antichs escrip- 
tors? Rahó es donchs que respetem la costum y parer d'aquells, tenint en comte, ademés, 
les rahons que existixen a favor de la trasformació de la a temàtica en e, segons nos- 
tres lleys morfològiques. 

Y no volem que crega algú que estem cegos per la passió al regne a qui tenim la 
dicha de pertenèixer, puix esta es precissament també la opinió dels primers filòlechs 
de Catalunya. En prova de lo que anem dihent, citarem, encara que no siga més que 
un paràgraf del incomparable P. Nonell: 

«El efecte de trobarse, diu este savi jesuita (Morfologia catalana, pi. 20), general- 
ment en nostres antichs escriptors ab la terminació es los plurals femenins, proce- 
dents de singulars de la primera declinació terminats en a; el d'haverse adoptat la 
vocal e per signe distintiu del plural italià; y l'haverse conservat en francès la e del 
singular; indiquen bastant clar, que realment aquesta forma es més apropiada al 
geni de les llengües novo-llatines, per més que en castellà s'haja retinguda la a del 
singular. 

4.' Desaparició de certes vocals y consonants pretemhtiques. — Vejam quines són 
estes: 



— 253 — 

Entre les vocals desaparegué la e en els noms neutres del tema llatí en n: Legu- 
m-r-n = llegum; gram-^-n = gram; lum-í'-n = llum; crim-é?-n = crim; nom-Mi = nom. 

La i, a) precedida d'una de les dentals c, s, t. Eric-z-um = eriç; bas-z-um = bes; 
Assis-z-um = Assis; Dionís-z-um = Donis; Ambros-z'-um, Ambròs. b > En els proparoxi- 
tons en afium, sempre que la a se convertixca en e, obedint a la lley d'eufonia: Mor- 
tar-z'-um = morter; ferrar-z'-um = ferrer; carbonar-z-um = carboner; denar-z'-um = diner, 
y c > Precedida de la d convertida en t. Beatitud-z-nem == beatitut; rectitud-z-nem = recti- 
tut; plenitud-z-nem = plenitut; solicitud-z'-nem = solicitut. 

Y la u precedida de q si esta es convertix en eh o en c. Antig-?/-um = antich; 
eq-zz-am = aca; = obliq-z/-m = oblich. 

Entre les consonants, la b precedida de m: colum-^-um = colom; lum-/)-um = llom; 
plum-/)-um = plom. 

La d, a ) precedida de ;z: mun-rf-um = món; secun-^-um = segon. b ) Precedida de u y 
seguida d'altre vocal: cru-^-um = cru; \a.u-d-em = llau; nu-í/-um = nu. 

La n: gra-zz-um = gra; vi-zz-um = vi; ple-?z-um = ple; so-zz-um = sò; taba-zz-um = 
ta ve. 

Una de les dues // quan esta consonant doble no té lo sò palatal moll: costa-//-um = 
costal; meta-//-um = metal; crysta-//-um = cristal. 

Una de les dues ce: flac-c-um = flach; sac-^-um = sach; suc-c-um = such. 

V una de les dues ss o tt\ nas-^-um =í nas; congres-^-um = congrés; gut-/-um = gòt; 
mut-Z-um == mòt. 



II. Evolució morfològica en la flexió nominal segons la «lley d'estalvi de forces» 

La lley d'estalvi de forces, que també 's nomena del menor esforç, ve a completar 
la mampresa de la d'escursament; puix si esta té l'encàrrech de descapsar les paraules 
llatines, fent desaparèixer llur terminació, aquella pren la comissió de fer caure, per una 
part, certes vocals, certes consonants y certes sílabes en mig de dicció, y per altra, usar 
ab molta freqüència de la sinercsis, a fi de simplificar del tot les paraules, donant, al 
meteix temps, d'esta manera, energia, dolçor y suavitat a la nostra llengua. 

Alguns filòlechs estrangers, eminències per cert en la ciència filològica, comprenen 
estes dues lleys baix la sola denominació de Principi d'economia. Entre ells podrem 
citar al inglès Sweet (History of English sounds) y al francès Paul Passy (Changements 
phonétiques) però nosaltres, per més claretat, y a fi de fer més fàcil este estudi, conti- 
nuarem en el mètodo que hem proposat. 

i . er Desaparició de vocals tòniques. — Si bé es veritat que la llengua catalana con- 
servà per regla general, l'accent tònich en la meteixa sílaba del llatí; y d'ací la necessi- 
tat de permanèixer y conservarse les vocals enclavades dins la sílaba tònica, o al menys, 
trasformarse en altres, com vorem més en avant; emperò la lley d'estalvi de forces 
exigix que quant la vocal tònica vaja seguida d'altra vocal, es faça desplaçament o 
aplaçament en català y cayguen llavors dites vocals tòniques. Eixemples: 



m^ara = ma 
tz/am = ta 

sz/am == sa 



nvos = mos 
tzzos = tos 
sz/os = sos 



m^as = mes 
tzzas = tes 
szzas == ses 



parzetem == paret 
mallí'olum = mallol 
platí'am = plaça 



— 254 — 

2. OD Desaparició de vocals a iòniques. — Les vocals atòniques que provenen de 
vocals breus llatines, desapareixen generalment al evolucionar la paraula en lo trànsit 
del llatí al català. Mes esta desaparició es feu de la manera siguient: 

1 T ocals pre tòniques, siguent les paraules paroxítones y proparoxitones. 

a ) Desaparició de la a: Comp-tf-rator-rw = comprador; Mich-a-e\-em = Miquel; 
A-piar-ium == Biar; \y-a-vor-em = por; a-poteca-m == bodega. 

b ) Desaparició de la e: Int-r-ranca-7/z = entranya; ver-r-cundia-w = vergonya; 
jÇ-merita-/// = Mérida. 

c ) Desaparició de la /: Qiw-i-XaX-em = ciutat; ac-i-av-iuni = acer; i-\\ox-um = llur; 
d-z-rect-um = dret = bon-/-tat-í*w = bondat; sol-z-dat-um = soldat. 

d > Desaparició de la o: Lah-o-ratox-em = llaurador; arb-<?-reta-/// = arbreda; desa- 
\y-o-út-um = desabrit; 0-rologi-//w = relonge. 

Y f) Desaparició de la u: ~Pop-u-\et-u?n ~ Poblet; man-//-missor-^7« = marmessor; 
comp-//-tator-r;// = comptador; misc-«-lantia = mesclança. 

Vocals post-tòniques, siguent les paraules solament proparoxitones. 

a ) Desaparició de la a: CoX-a-ph-utu = còlp; mon-a-c-um = monje. 

b ) Desaparició de la e: SoW-a-m = sola; pa\-e-a-ni == palla; vin-e-a-m = vinya; 
naus-í-a-w = nosa; \.a\-e-a-m = talla; hed-e-va-m = hedra. 

c ) Desaparició de la /: Sem-i-ta-m = senda; canon-/-c-///« = canonge; x'vc-i-d-um = 
\ ert; Major-z-ca-/// = Mallorca; fem-z'-ta-/// = fem ta. 

d > Desaparició de la o: Parab-<?-la-//z = paraula; lep-c-re-//z = llebre; arb-<?-re-;/z = 
arbre; diab-o-hum = diable; episc-<?-p-zz/;z = bisbe. 

Y f ) Desaparició de la u: Mer-u-\a.-m = merla; ung-zz-la-z/z = ungla; pop-zz-l-zz/;z = 
poble; vet-u-l-utn = vell; apic-zz-la-z/z = abella; vinc-z^-lu-;/z = vincle. 

3." Desaparició de consonants. — A conseqüència de l'escursament y de la pèr- 
dua de vocals, en els casos que ham vist, tingueren que desaparèixer també algunes 
consonants. Guardant l'ordre d'estes, segons els orgues fonadors a que perteneixen, ens 
fixarem solament en les que ab més freqüència desapareixen. 

Entre les llabials desaparegué la b precedida de ni: Colüm-/)-a-//z = coloma; palum- 
b-a-m = paloma; um-b-üic-um = melich. 

Y de les dobles en ha desapareixcut una, com: ab-b-a\.-em = abat; ap-/>-robatio- 
nem = aprobació; aï-f-ect-um = afecte; oï-f-\c\-um = ofici. 

Entre les dentals desaparegué la d, precedida de n: Can-d-e\a-;u = canela; fun- 
d-a-vi = fona; ww-d-a-m = ona; íun-d-ament-um = fonament. Com també després d'haver 
infiuit en la palatalisació progressiva de la c: Ju-d-ice-m = juge; me-d-ic-um = mege; y 
de la / com aconteix en rail, de ra-d-u\-uw. 

Pel meteix motiu desaparegué la /, com es pot vore per estos eixemples: Via-/-ic- 
uin viage; to-t-\ú-um = roll; per-t-ica-/u = percha. Y en general sempre que estigueren 
dobles en desapareixqué una: Ad-d-ict-um = adicte; ad-</-icion-í7/z = adició; gut-t-a-m = 
gota; vit-/-a-//z = veta. 

Entre les linguals caygué la n seguida de s: Spo-n-sa-;u = esposa; pe-n-s-um = pes; 
me-zz-sura-w = mesura; page-n-s-e?n = pagès; to-zz-soria-/zz = tisora. La /y la r, en alguna 
que altra paraula solta: ba-/-ne-z/;zz = bany; su-/-fur = sofre; co-r-pus = còs; etc. Y com en 
les anteriors, quan són dobles, ne cau una: Col-/-egi-zz/zz = colegi; anw-mmti-um = anunci. 

Finalment, entre les guturals, cau la c seguida de /, quan la paraula no porta e eufò- 
nica. Fa-c-t-um == fet; \e-c-t-um = llit; profe-c-Uim = profit. Y la g entre dues vocals, 



r\i-g-3L-m = rua; te-g-u\a.-m = teula; \e-g-a\-em = lleal; ju-^-um — jou. Y quan estan do- 
blades ne cau generalment una: Ac-ousativ-///// = acusatiu; ag-^-ressio-zz*?/// = agressió; 
ag-^-lutinatio-z/ív;/ = aglutinació. 

4. 1 Desaparició de sílabes sanceres. — Quan la paraula tenia tres sílabes pre-tòni- 
ques ne caygueren dues: ïn-gidi-tat-em = fredat; do-/;//-n-/-cell-z//// = doncell. 

Y en caygué una quan la paraula ne tenia dues roa-tu-ú-num = matí; di-gi-tdl-em = 
didal; sim-/>//-cell-//;;/ = sencill; hos-pi-ta\-em = hostal; ti-ti-o-nem = tió. 

La sílaba tònica caygué: a ) en los pronoms personals: //-li = li; //-la-;;/ = la; //-lo = 
lo; //-los = los; //-las = les, y b ) quan es una de les sílabes di o gi\ pe-di-cu\-um = poll; 
ju-di-ci-um =juí. 

També cau una sílaba post-tònica quan la paraula ne té dues: di-gi-t-um = dit; so-//- 
d-um = sòu; ca.u-di-ca.-m = coca; ïú-gi- d -nin =*= fred; un-de-ci-m = once. 

Y finalment, en el llenguatge familiar cau una sílaba per afèresis, tratantse de noms 
propis: CArzs-phor-um = Tòfol; An-ï.ou\-uni == Toni; Ni-co\au-m = Colau. 

5.' La sinèresis. — Altre dels efectes de la lley d'estalvi de forces es la sinèresis tant 
freqüent en la nostra llengua. Esta figura té son aplicació en l'article y en els pronoms 
personals, sobre tot. 

S'usa en l'article quan va precedit de preposició o conjunció. Assi dihem: del, al, 
pel. pal, dels, als, pels, pals, sils; en lloch de, de el, a el, per el, pera el, de els, a els, per 
els, pera els, si el y si els. 

S'usa entre els pronoms meteixos quant són complementaris, dient d'esta manera: 
mel, tel, sel, mels, tels, se/s; meu, teu, seu; UI, lils, liu, meu, teu, seu y Un; en lloch de 
me el, te- el, se el, me els, te els se els; me ho, te ho, se ho; li el, li els, li ho; me en, te en, 
se en y li en. 

També s'usa entre '1 verb y el pronom quan aquell acaba en a, e, i. Eixemples: 
amam, cómpral. ómplit. cremes, portals, obriu, vendren; en lloch de ama me, compra el 
o lo, ompli te, creure es o se, porta els, obri ho, vendre en; la qual pronunciació seria com- 
pletament contraria al geni de la nostra llengua ademés d'oposarse a la tendència tan 
natural del estalvi de forces. 



III. Evolució morfològica en la flexió nominal segons la "lley d'eufonía" 

Si bé es veritat que, per mig de les lleys d'escursament y d'estalvi de forces, es con- 
seguí reduir els elements formatius de les paraules catalanes y simplificar d'esta mane- 
ra la llengua, no era prou, emperò tot açò pera que les paraules quedaren completa y 
perfectament formades sense l'ausili y ajuda d'alguna de les altres lleys fòniques; puix 
era d'absoluta necessitat que's trasformaren entre sí, tant les vocals com les consonants, 
que estes es convertiren en aquelles y aquelles en estes per mig dels fenòmens morfolò- 
gichs nomenats vocalisació y consonantisació; que s'afegiren, d'en quant en quant, algu- 
nes lletres, que reaparegueren certes consonants caygudes per l'efecte del escursament 
que canviaren altres de llòch per la metatesis, y que s'entroduiren altres modificacions 
a fi de restablir l'equilibri de forces, perdut per efecte de les dues lleys anteriors, y 
obtinguera, de esta manera, la nostra llengua eixa suavitat y eixa harmonia que tant la 
caracterisa. Era indispensable en fi, la intervenció de la lley d'eufonia per continuar y 
poder completar la mampresa de les d'escursament y d'estalvi de forces. Vejam donchs 



— 256 — 

ara com s'efectuaren cada hú d'eixos fenòmens eufònichs, en la evolució de les paraules 
catalanes. » 

Transformació de les vocals. — Les vocals catalanes, en llur evolució morfològica 
unes vegades es trasformaren directament, altres inversament, y, en no poques vegades, 
d'una manera indi recta, a conseqüència de l'influència de les consonants y d'altres 
vocals que van darrera d'elles. 

Quan la a es transforma en e, la e en /, la i en o, y la o en u la evolució es diu 
directa o progressiva. Quan la u es convertí en o, la o en i, la i en e y la e en a, la evo- 
lució es inversa o regressiva; y quan llur transformació es deguda a l'influència d'altres 
lletres, es dirà indirecta o casual. 

La evolució progressiva de les vocals catalanes té lloch en sílaba tònica, si la 
paraula llatina es proparoxítona : P\-a-cit-uw = pleit : sp-e-cu\-u;n = espill : fen-/-cul- 
um = fenoll : o-cul-lum = ull. 

La regressiva s'observa també en sílaba tònica, mes sols en paraula paroxítona : 
f-tf rca-m = forca : n-o-ct-em = nit : p-i-\-um = pèl : e-qua-m = aca. 

La tercera, o siga, la indirecta o casual aconteix tant en sílaba tònica com atònica 
y ja siga la paraula paroxítona o bé proparoxítona; y es motivada: primer, per l'in- 
fluència de les consonants seguients; segon, per rahó de conservar l'equilibri en la 
meteixa paraula; tercer, per efecte de la vocalisació ; quart, per la reaparició d'alguna 
consonant; quint, y per la posició de les meteixes vocals, açò es, si son pre-tòniques o 
post-tòniques. 

Evolució indirecta en sílaba tònica. — La a es trasforma en e per a > influència 
d'una palatal : Mad-^-xa-;// = madeixa : f-a-sc-em = feix : t-a-^um- = teix : b ) per 
efecte de la vocalisació : gr-tf-v-em = greu, y c) per la desaparició d'una c : tx-a-cl-uni 
= tret : ï-a-ct-um = fet. També 's converteix en per l'influència llabial : c-a-xea-m 
= cova : 

La e a ) en a per l'influència dental : S-^-tabi-7// = Xàtiva, b per la desaparició de la 
c : conf-e-ct-um = confit : y c > en o per l'influència dental : t-e-sc-um = tosch. 

La i es transforma en e, a ) per l'influencia lingual: \-i-nte-um = llenç ; v-i-rid-um 
= vert y b) per l'influència palatal : ov-/-cula-;« = ovella : corn-z-cula-w = cornella : 
aur-/-cula-;// = orella. 

La a ) en e, per efecte de la vocalisació : x-o-c-em = veu, y b) en u per l'influència 
llabial y palatal : oct-o-bre-m = octubre ; c-o-xa-m = cuxa. 

Y la u en e, a ' per efecte de la vocalisació : cr-tt-c-em = creu; y b ) seguida d'altra 
h: t-u-7/w = teu ; s-w-u-w = seu. Y en per l'influència palatal : cusc-^-lia = coscolla. 

Evolució indirecta en sílaba atònica. — La a a ) en e : m-tf-tallea-?// -= medalla : 
an-at-c//i == ànech : org-a-num = orgue: coph-a-nuw -— cove : Steph-«-;/«;;/= Esteve; — 
b > en i, '. 1-tf-bell-///// = llibrell; — c ) en o : a-pert-uw = obert : pam p-a-nu ;;/ = pàmpol, 
y dl en u : s-a-cchar-ariuui = sucrer : s-tf-rcit-<Y/// = surgit. 

La e, a > en a : t-e-\onar-ium = taloner : t-c-rros-un/ — tarròs : v-r-rruca-;;/ = barru- 
ga; b > en i : d-c-na.r-/u/u — diner : f-^-nestra-;// finestra: ord-e-um .= ordi : oX-e-iiin ; 
oli y c > en o : e-íocat-um = ofegat. 

La /, a ) en a\ S/lvatic-//;;/ = salvage : b-i-vret-um = barret; == b > en e ; man-/-ca-m 
mànega; l-i-go-nem = Uegó : tr-i-fol-ium == tr^bol : ord-i-nem = orde : marg-z-nem = 
marge; y c ^ en : fen-Z-cular-////// = fenoller : nub-i-\-u;n = núvol : i-mp\et-um = 
omplit. 



— 257 - 

La o, a) en a : n-<?-vacula-/;/ = navaixa : co-ïïe-um cafè : p-0-st-coll-///;/ = bas- 
coll; b ) en e : r-<?-scid-///// == reixiu : catal-c-g-///;/ = catàlech : prol-í?-g-///;/ = pròlech : 
philol-<?-g-///;/ == filòlech; — c > en i: t-<?-nsoria-/;/ == tisora, y d ) en u : c-o-çhlear-<£ == cu- 
llera : c'<?-gnat-///// = cunyat. 

Y la u, a ) en i : yu-mper-um —- ginebre : c-«-press-um = ciprer; y b > en o : yu- 
ventut-**0 = joventut : ill-z/-d == lo. 

Els diptongs y vocals compostes es trasformen generalment en llurs intermiges : 
\-ü/-c um = llech : au-x-um = or : d-iu-xn-um = jorn. 

Efecte de V equilibri de forces. — Per rahó de l'equilibri de forces, quan la tònica ha 
segut trasíormada, la atònica sòl pendre la mateixa forma : S-r-tab-/'-/;/ = Xàtiva; c-e-x-e- 
um = ciri : t-u-xt-u-xe-m = tòrtola. Lo mateix passa quan la pre-tònica s'ha trasformat; 
a-spaxr-a-g-um = espàrrech. 

Trasformació de les consonants. = De dues maneres es trasformaven les conso- 
nants catalanes, en llur evolució morfològica per exigències de la lley d'eufonia. 
Primera : entre germanes y afines, o siga, entre les que perteneixen a un mateix orgue 
fonador. Segona : entre estranyes o causa de l'influència d'altres consonants vehines. 

Trasformació entre germanes y afines. — La b a) en m : Jaco-b-um = Jaume : cau- 
na-b-em -- cànem; b ) en p : gi-b-b-am ==. gepa ; c) en v. gle-b-a-m = gleva : ta-ó-a-num 
= tave. — La f en b : trifoMum = trèbol. — La m en b ; ;;/-erenda-/;/ = berena. — La 
p en b : op-exa-m = obra : p-ic-um = bec, y en v : ca-/>-all-///;/ = caball. — La f en /; : 
T-itell-///;/ = bedell, y en p : cor-/'-///// = corp. 

Dentals. — La d en / : solicitu-//-/>//7// = solicitut : \Aen\\.x\-d-incni = plenitut ; y la 
t en d : pe-/-ra-;« = pedra : ca-t-en-am = cadena. També la /, unes vegades en c : pru- 
den-/-ia-/// prudència : Valen-/- ía-/// = València, y altres en ç\ pla-/-ea-/// = plaça : ma- 
t-ea-m = maça. Y la c en ç : 1e\\-c-em = feliç : \an-c-ea-m = llança. 

Linguals. — La / en n : /-ibell-///// = nivell, y en r : Xi-l-i-um = lliri, y la r en / : 
a-r-atr-um = aladre. — La n en / : pampa-;/-//;;/ = pàmpol. 

Guturals. — La c en g : a-r-ut-um = agut : se-c-un-dum = segon ; y la g en c : cata- 
lo-^-um = catàlec o catàlech. — La eh en q : paro-í/z-ia-;;/ = parròquia : Mi-í7/-aeLv;/ 
Miquel. — Y la q en c y g : qnaxe = car : àguila;;/ — àguila. 

Trasformació entre estranyes. Llabials. — La b en les palatals gyj, per l'influència 
de la e : xu-be-um = roig : xu-be-a-m=z roja ; y en la gutural eh : supex-b-um == soberch. 
— La ;;/ en la lingual ;/: se-;;/-ita-;;/ = senda : meu-;;/ = mon; tuu-;;/ = ton : suu-;;/ = 
son. — La p en la lingual /: male-a-/>-t-///// = malalt. — Y la v en la palatal j, per l'in- 
fluència de la i: plu-r/'-a-/;/ = pluja. 

Dentals. — La d, a ) en la lingual / : c\ca-d-a-m = cigala : cau-//-a-/// == cola : o-d-ox- 
cm == olor ; b) en les palatals^ oj\ per l'influència de la i: rae-é-um = mig : me- 
di-am = mija; y c en la gutural eh : nu-//-um = nuch. — La t en la gutural eh : anat- 
t-e/u = ànech : gemi-/-////z = gemech. — La í en x, a > per sí meteixa : 5-etabi;;/ = Xà- 
tiva : Syxupum = xarop, b > per l'influència d'altra s : bass-um — baix; c » per l'influèn- 
cia de la dental / : que-sta (plural de questum) == queixa ; d > per l'influència de la den- 
tal c : p\sc-em = peix : fasc-em = feix y e) per l'influència de la llabial/ : \ps-e = eixe : 
ips-a — eixa : hac — \-ps-o == això : ca-ps-a-m = caixa, etc. — Y finalment es trasforma 
en eh explosiva : singult-//;;/ = chinglot : s-\b'üant-em == chiulant. 

Linguals. — La/ en la palatal //. a ) casu-/-a-;;/ = casulla : ba-/-cena-/// = ballena; 
b per l'influència d'una llabial : tri-k-/-um = trill : mam-p-n-lum ==manoll; c ) per l'in- 



- 2 5 8 - 

fluència dental: rà-d-u-Ztfm = rail : ro-t-\\-/-um = roll : ve-í-u-l-um = vell; d ) per l'in- 
fluència lingual : femi-/z-u-/-a-;// = femella; e > per l'influència d'una gutural : peri-c-u- 
/-um = perill; coa-g-ud-uw — cuall : te-^-u-Z-a-;// = tella : co-ehl-zare = cullera, y f ) per 
l'influència d'una de les dues vocals palatals e, i : pa-/-^-a-m = palla : X.ade-a-m == talla : 
íï-//-a-;/; = filla : mxx-li-er-em = muller : me-Z/'-or-^w = millor. — La ?i en // palatal per sí 
meteixa : sturni-//-;//;; = estornell; sogall, del gaèlich suga-;z. En ny, a ) per sí meteixa : 
scruti-;/-a-tor-em = escodrinyador; b ) per l'influència de les vocals e, i, v\-ne-a-m = 
vinya: se-m-or-em = senyor : pi-?zr-a-w =■- pinya : yi-ni-um = juny; cl per l'influència 
de la llabial ;//; Aa-mn-um = dany ; d > per l'influència d'altra 7/ : ann-um = any : ca- 
mt-am = canya y e > per l'influència de la gutural ^\ ja siga la palatilasació progressiva, 
com en : s\-gn-a = senya, o regressiva com en : ü-ng-ibi\-eam (de fingere = fènyer) = 
fenyible. 

Guturals. — La c es trasforma en la lingual n : pi-^-tura-;;/ = pintura. En la palatal 
explosiva eh, a) per ella meteixa : p\an-c-a-m = plancha; b ) per l'influència de la t, ja 
siga la palatilasació progressiva, com en, per-Z-i-r-a-;;/ = percha; o bé regressiva, com en 
pun-r/-a = punçha : C) per l'influència de la i : fa-í/'-a-;// = facha . 

També es converteix en la palatal x, per l'influència de la / : nova-ír-u-/-a-;« = na- 
vaixa; y en la palatal^ - , a) per ella mateixa: canoni-£-;/;// = canonge; b > per l'in- 
fluència de les dentals d y t : me-íZ-i-c-um = mege : yx-dA-c-cm — juge : vcwpa-ct-um = 
empaig : (ormartic-um -= formage. — La g en la palatal j, a ) per ella meteixa : pla-^-a- 
;;; = plaja, y b) per l'influència de les vocals e, i, : spon-gi-a-m = esponja ; corú-gi-a-m 
=correja : GV-orgi-;/;;; = Jordi. — La eh en les dentals c y ç : chi-rurgia-m = cirujia : 
bxa-ch-i-um — braç. Finalment : la q en c y en la ç : <7uin-^ue = cinch : \a-q-ueum = 
llaç. 

Efecte de la vocalisació. — Moltes consonants, al evolucionar la paraula en son pas- 
sage del llatí al català, s'han trasformat en, les vocals i o y y també en la u, per ser pre- 
cissament les més vehines a les consonants. 

Es trasformaren en i o y les guturals c y g : fruc-c-t-u/u = fruit : co-c-t-itm = cuit : 
o-c-i-o = huit : xe-g-on — rey : le-^-em = lley. Y les dentals d y t en la y : reme-d-ium 
= remey; spa-/-/;/;// = espay. 

Es trasformaren en //, a > les llabials ò, p y v : se-/?-//;;/ = seu : para-^-ola-/;/ = parau- 
la : ca-/>-ti-/'-///;; = cautiu : ca-/>-itell-;/;;/ = caudill : na-v-eJn = nau : x\-v-um = riu ; b ) les den- 
tals d y t : gra-//-///;/ = grau : pe-d-ew = peu : pu-t-eiun =■■= pou : pala-/-/;/;// = palau : 
pre-t-iitm = preu y c ) les guturals c y g: pa-c-em = pau : vo-c-em = veu : de-e-em = dèu : 
]\\-g-um = jou. 

Efecte de la consonantisació . — En la meteixa evolució morfològica, les vocals i, u 
es trasformaren en g o j y v respectivament : H-/-eroni-/////;;/ == Geroni : i-às-pi-dem = 
jaspe: lev-/-ar-;///;; — lleuger: min-//-en-/W// = minvant. 

Afegitura de vocals. — La a s'afegí de dues maneres : prostetica y paragògica. 

Prostètica, solament en lo llenguage vulgar. Així diem : Aixaló, Aixàtiva, aixo- 
neta, aixarop, aixàbega; en lloch de Xàtiva, Xaló, xoneta, xarop, xàbega. 

Paragògica, a) quan, fet l'escursament, la paraula femenina termina en diptong 
consonàntich : febr-zW = febr-a : socr-um = sogr-a : cmer-em == cendr-a; b > quan, fet 
el meteix escursament, acaba en st la paraula femenina : fust-r;;; = fust-# : pest-r/;; 
pesta : vest-em = vest-a, y c > quan termina en dues consonants de difícil pronunciació : 
pantic-/v;/ = pancha : mant-;;;;; = mant-tf. 



— 259 — , 

La i' eufònica s'afig de tres maneres : Prostctica, epentètica y paragògica. 

Prostetica, sempre que la parau'a llatina comence per una s líquida, o siga, seguida 
d'altra consonant : sc-ala.-m = r-scala : spina-/;/ = espina : spica-w = espiga. 

Epentètica, en te-ua, te-ues, se-ua, se-ues, del llatí tuam, tuas, suam, suas. 

Paragògiga, a) quan, fet l'escursament, termina la paraula del tema en u per 4- 
en diptong consonàntich : temp\-u?n = temple : rúgr-um = negre : candelabr-tf-w = 
candelabr e : a&Xx-um = astre; b > quan, perduda la terminació, per l'escursament y des- 
apareguda la vocal post-tònica per l'estalvi de forces, termine també la paraula en dip- 
tong consonàntich: diab-o-l-um = diable : soc-e-r-um = sogre : tabernac-w-1-///// = taber- 
nacle : \''mc-u-\-am = v'mc\-e; c) quan termina la paraula en st : ist-u/n = este : Christ- 
um = Criste; d > quan acaba la paraula en chiulant suau : viaticu-«*« = viage : ficat- 
um — feg-e : silvatic-;//;/ = salvage, y en general sempre que la paraula escursada 
acabe en una o dues vocals de difícil pronunciació : as\-7uoii — ase : opt-u/zi = apte : 
aci-um = acte : sÀgn-um = signe : pleonasm-;/;;/ = pleonasme : hymn-//w = himne. 

També 's conservà la c eufònica llatina en los casos siguients. a > quan en noms 
pertanyents als temes consonàntichs, o siga, a la tercera declinació, segons la Gramà- 
tica tradicional, desapareix la vocal post-tònica després de fet l'escursament : arbe-re-/// 
= arbre : nob-z'-le-/« = noble; b > en els noms grec-llatins en que desapareix la t del 
diptong tr : ma-í-re-m = mare : pa-/-re-w = pare; c > quan la radical dels noms pòrte la 
sílaba fic : artifice-m = artifice : pontifice-w = pontífice, y d ) quan, fet l'escursament 
termine la paraula en una o dues consonants de difícil pronunciació : turre/// = torre ; 
turpe/// = torp-í? : urbe-w = orbe. 

S'afig la i eufònica, a > devant de la x palatal, encara que no es esta la costum en 
totes les regions ahon es parla esta llengua : e-,r-empl-#;/z = e/xemple : ipsa-//z = eixa : 
pis-cem = pe/x , y b) davant de la g palatal, quan està a la fi de dicció: studi-7z//z = 
estu-z'-g : gaudi-um = go-/-g. 

L'afegí la o eufònica quan, fet l'escursament, acabava una paraula masculina en una 
de les chiulants c, ç, s, g,j, o x y s'havia de formar el plural, a fi de sonar també la s 
dessinencial d'este numero : cetace-zzw = cedaç, plural, cedaç<?s : pass-#//z = pas = 
plural, pass<?s : ips-uw = eixe, plural, eix<?s : fascevz = feix, plural, feix<?s. 

Esta o pot considerarse com etimològica en els noms del tema en o : tax-zz-w = teix, 
plural, taxe^ = teixe-s ; però no quan la chiulant siga temàtica, o pretemàtica en el 
tema en u : pis-ce/u = peix, plural, pisce.? = peixe-s : flexum = fieix, plural, flex-zz-s = 
fleixe-s. 

També s'afig, tant en singular com en plural, quan, fet l'escursament, termina la 
paraula en els diptongs consonàntichs dr, tv o en dues consonants de difícil pronuncia- 
ció : quadr-tf /// cuadro : metr-um = metre : ferr-zz//z = ferre : manc-zz//z = manc-í?. 

Quan, en los noms femenins, la c pretemàtica es canvia en g, com la a temàtica del 
plural es trastorma sempre en e, pera que la g conserve lo mateix sò del singular, l'eu- 
fonia reclama llavors l'admissió d'una u entre la g y la e : manica-//z = màne-^-a, plu- 
ral, mkne-gues : amica-;// = ami^-a, plural, ami-gues. Lo meteix aconteix quan la c es 
trasforma en q : musca-//z = mosca, plural, mos-^-s: bucca-zzz = boe-a, plural, bo-qucs. 

Finalment, s'afig una // eufònica en me-/z-a, de mea-;« y me-zz-es, de meas. 

Afegitura de consonants. — Per exigències d'esta mateixa lley s'han introduit certes 
consonants a fi de fer més suau y harmoniosa la paraula. Per no estendres tant notarem 
solament l'ús de la b de la d y de la n. 



— 2ÓO — 

S'afig la b després de sa vehina la /// : camera-;// = camb-r-a : ram-^-la, del àrab 
ramla. — La d després de la dental ;/, y davant de la r : tener um = ten-</-re : gener- 
///// = gend-re : ciner-r/// = cerw/-ra. — S'usa la n, a > davant d'una dental : missatic-///// 
= me-7/-sage: ccemeteri-///// = ceme-;/-teri : pass-tf/// = pa-;/-sa , y b ) davant d'una gutu- 
ral : nec-un-z/w = m-n gú : locust am = lla-7/-gosta. 

Y en fi, s'afig una ;/ eufònica entre la preposició a y l'article el, el pronom personal 
ell y hu dels demostratius aqueste, aqueixe y aquell, com en estos eixemples : A-//-el 
final de dicció. i Perquè parles a-«-ell? No li pegues a-#-aqueste pobre ancià, ni a-«-aque- 
11a pobra vella. - 

Reaparició de certes consonants. — També demana la lley d'eufonia que reapareix- 
quen les siguients consonants, perdudes per exigències del escursament : la n pretemà- 
tica en els plurals : gxa-n-um = gra, plural, gra-»-s : ma-n-um = mà, plural, ma-n-s : bo- 
n-um = bo, plural, bo-;/-s; en els diminitius, aumentatius y demés derivats: ple-//-///// 
— ple, ple-/z-et, ple-^-ot, ple-7z-or : plan-z//// = pla, pla-?z-et, pla-«-ura, etc. y quan la n es 
temàtica: pa-n-em = pa, plural, pa//-s : sermo-«-íV« = sermó, plural, sermo-;/-s : virgi- 
n-em = verge, plural, verge-//-s : homi-// -em = home, home-//-s. — La v pretemàtica en 
els derivats : \n-v-um ■ = viu, vi-r'-et, vi-//-ot, vi-2/-or. — Una s desapareixcuda en singular 
torna a aparèixer en el plural y en els derivats : pas-.s7/7/z == pas, pas-í-os, pas-^-et, pas-.s- 
ot, pas-j•-era. — La d, en els derivats també: cïu-dnw-- cru, cru-d-et, cvu-d-ot, cru-d-ov, 
cvu-d-ea : gran-dem = gran, gran-d-et, gran-í/-ot, gran-^Z-or, etc. 

Per donar fi a les aplicacions d'esta lley morfològica, sols farem notar, ademés, les 
dues particularitats siguients : 

A fi d'evitar l'encontre de la y de la u y suavisar la pronunciació, s'usa l'article 
femení la en lloch del masculí lo davant de ////, en esta y altres frases paregudes : tos 
fills han estat en ma casa y la un a l'altre s'en han dit de bones. També sol dirse : /'//// 
a V altre. 

L'altra particularitat que volem fer present consistix en l'ús de les formes masculi- 
nes, en lloch de les femenines, en els adjectius possessius, quan el nom femení comença 
per ao per //, a fi d'evitar la cacofomia : mon anima : ton amistat: son harmonia. Y 
quan no 's vol usar d'estes formes s'acudix a les pronominals : mena, teua, seua } 
dihent : la mena anima, la teua amistat, la seua harmonia. 



IV. Evolució morfològica en la flexió nominal, segons la «lley de distinció» 

Despullades d'eixa manera les paraules per mig de les lleys iòniques, d'escursa- 
ment y d'estalvi de forces, y modificades, al meteix temps, per efecte de la d'eufonia, 
moltes d'elles, que en llur orige tingueren distinta forma, vingueren a confondres entre 
elles, com aconteix en mod-///// y mutt-um que, aplicades les dites lleys, romania mot 
pera les dues. Este inconvenient desaparegué fent l'aplicació de la quarta lley fònica 
nomenada de distinció. En virtut d'esta lley fou conservada la dessinència característica 
del plural, s'entroduí l'article, tant lo definit, com lo indefinit; foren admeses algunes 
vocals y consonants, s'adoptà distinta vocal per distingir lo genero; es canvià la vocal 
en alguns casos y s'acudí a moltes altres modificacions, a fi d'evitar tota confusió en les 
paraules, després d'haver passat per tota evolució morfològica. 



— 26 1 — 

i. er Conservació de la dessinhicia característica del plural. — Tant els noms mas- 
culins com femenins conservaren invariablement la dessinència característica dels plu- 
rals llatins : rosa-.? = rose-í : angel-o-í = àngela : amore-jf = amor-j : cantu-í = cant-í : 
serie-jr= sèrie-í. 

Alguns mots que, desde '1 bresol de la llengua prengueren ja la dessinència del 
nominatiu o genitiu del singular, romangueren invariables en plural; perquè com era 
una meteixa la dessinència d'aquells casos y la del acusatiu del plural en los noms lla- 
tins, cap de distinció se seguia conservant també la de este número : Eixemples : pul- 
vi-s = la pol-j-, plural, les pols : tempu-í = el temp-í, plural, els temp-í. A esta classe 
perteneixen també els femenins grechs-llatins paroxitons acabats en is : thesi-j == 
tèsi-s aphaeresi-^ = aíèresi-í. 

Els neutres llatins, com deixaren de serho en llur passage a la nostra llengua, pren- 
gueren la dessinència característica dels plurals, comuna als masculins y femenins, o 
siga, la s, que afigiren simplement al singular escursat : templ-///// = temple, plural, 
temples: mar-í- — mar, plural, mar-.? : ca.p-ut = cap, plural, cap-j. D'esta classe deuen 
exceptuarse els neutres en ma, perquè estos, a imitació dels femenins del tema en a, 
canvien esta vocal en la e, després d'haver afegit la s dessinencial : dilema, dilem-*? : 
sistema, sistem-r^; problema, problema. Lo meteix succeeix en els femenins formats 
de plurals neutres : signa = senya — senyes : folia = fulla — fulles : cilia = cella — 
celles : ligna = llenya — llenyes. 

2. 0D Admissió de V article. — Així com retenint la s, dessinència característica del 
acusatiu plural llatí, distinguiren els nostres antichs lo número singular del plural; de 
la meteixa manera, valentse de certes partícules pronominals, que s'han nomenat arti- 
cles, pogueren diferenciar caseu dels casos entre sí, d'eixos meteixos números. Eixes 
partícules o formes pronominals foren tretes d'esta manera : escursant la forma mascu- 
lina del llatí ïW-um, romangué il, trasformada en el, segons la lley d'eufonia : la qual 
forma fou aplicada als nous masculins singulars. Escursant de la meteixa manera la 
forma illa-///, romangué illa trasformada en la per afèresis segons la lley d'estalvi de 
forces: la qual forma fou aplicada als noms femenins singulars. Mancava altra forma pera 
el genero neutre, y llavors tiraren mà de la forma llatina neutra illud. Per mig de la 
lley d'escursament desaparegué la d; per la d'estalvi de forces la sílaba inicial //, y per 
la d'eufonia es trasformà la u en o, romanent de illud, lo : la qual forma fou aplicada als 
noms neutres y també en no poques vegades als masculins singulars. 

Pera formar els articles plurals seguien lo mateix procediment que en les demés 
paraules declinables ; açò es, afegint la s pera les formes masculines y canviant la a en 
e, ademés, en la femenina, romanent els y los pels masculins y les pels femenins. Tam- 
bé usaren els antichs les formes ell, ells y li, en lloch de el, els y los com nota el 
P. Nonell. 

Y per determinar els objectes d'una manera indefinida, es valgueren de les formes 
llatines : u-muu, una-///, unos, unas, les quals escursades donaren ú o ////, Una, uns y 
unes. 

Finalment : també usa nostra llengua altres formes, encara que no són tant univer- 
salment empleades, y són : es, sís; so, s\ sos; sa, ses y les pronominals en y na. (Alco- 
ver, Qüestions de llengua, etc, pi. 448.) 

3. er Admissió de vocals distintives. — La a. Repugnant als nostres antichs tindré 
que donar una meteixa terminació al masculí y femení en certs adjectius provinents 



— 2Ó2 

dels llatins que'n tenen una sola, feren la distinció, admitint una a pels femenins, com 
passa en : Valent-r/// = valent, valent-e : dolent-e/// = dolent, dolent-e : parent-^/// = 
parent, parent-e. 

La c. — Per la mateixa rahó, en los noms llatins en istam que en llatí pertanyen als 
dos generós, romangué la a pels femenins y se va admetre una e distintiva pels mascu- 
lins : Baptista-/// = Batista y Batiste : calvinista-;/; = calvinista y calvinista. 

La i. — També 's tirà mà d'una i per diferenciar unes paraules d'altres. Escursant, 
per eixemple, av-///// y nst-em romania av y per mig de la lley d'eufonia au ; per lo tant 
la confusió no podia ser més manifesta. Per evitar puig este inconvenient afegiren una 
i al zx-um escursat y romangué avi, establintse d'esta manera, perfecta distinció entre 
les dues paraules propostes. 

La o. — Al principi del escursament de les paraules catalanes, els noms singulars 
acabats en s o c, no 's diferenciaven en res del plural, al menys fonèticament parlant : 
pel qual motiu s'afigí una e entre la s o ç final del singular y la s dessinencial del plu- 
ral. Esta c, al meteix temps que era eufònica, servia per distingir perfectament el plural 
del singular. «Aquella indistinció — escriu Mossèn Antoni Alcover. (Qüestions de 
llengua, etc. pi. 426.) que ocorria lo mateix amb els temes acabats en ç, duya molts de 
perjuys, y l'instint de la llengua per forsa hi havia de proveir. 

«Aquest instint per la lley de distinció, introduí devers el sitgle XIII l'hàbit de distin- 
guir el plural del singular de tals noms afegint una e eufònica....» Mes hi havia un altre 
inconvenient que era la confusió del masculí y femení en els adjectius, com en: expres- 
ses, mijes, dolces, grosses, etc. Este inconvenient, emperò, desaparegué ab l'admissió 
d'una distintiva que substituí a dita e, fent els meteixos adjectius, expresses, mijes, dol- 
ços y grosses pels masculins plurals. »Pero 'n romania una altra indistinció, proseguix 
Moss. Alcover, entre la terminació femenina y la masculiua dels adjetius de tema aca- 
bat en s y qualcun enj. (Els franceses, les franceses, els pageses, les pageses, etc.) això 
era també un inconvenient per la llengua que 's toca am les mans dins els nostres mo- 
numents d'aquells sitgles (xiil, XIV y XV). L'instint de la llengua hi havia de proveir, y 
així se va fer. Aquest instint aplicà a n'això la lley de distinció y va introduir l'hàbit de 
distinguir els plurals masculins dels femenins, reservant per aquets la e eufònica 
adoptada anteriorment per diferenciar els plurals dels singulars y convertint tal e 
amb o pels plurals masculins. D'ont resultà: els francesos, les franceses, els pagesos, les 
pageses, etc. ». 

En los adjectius donchs que, fet l'escursament acabaven en consonant chiulant, ja 
fora dental o palatal, s'afegí una o distintiva pels masculins; romanent els femenins abla 
e eufònica, que era al mateix temps distintiva: fals//;// = fals, plural, falses y falses; dulc- 
em === dolç, plural, dolces y dolces; flux-///// = fluix, plural, fluixes y fluixes; rub-eum 
= roig, plural, rojos y rojes. 

4.' Afegitura de distinta vocal per diferenciar lo genero. — Quan escursades dues 
paraules distintes en genero romangueren en la meteixa forma, s'afegí e pels masculins 
y a pels femenins a fi de diferenciarlos; socer-z//// (socr) = sogre: socr-um (socr) = sogre;. 

Canvi de vocals per fer la distinció. — A voltes, fet també l'escursament en dues pa- 
raules, y després d'haver funcionat en elles les lleys d'estalvi de forces y d'eufonia 10- 
romanien idèntiques, en quant a llur estructura material y es féu la distinció, canviant 
una vocal per altra, en una d'elles: grzd-um = grau; grav-em = greu; pell-e/// == pell: 
pedicul-///// poll. 



- 26 3 - 

Us de varies formes pçrà una. paraula llatina. — D'una meteixa paraula llatina, lc 
català ne sabé traure varies, distinguintles entre elles per electe de la lley de distinció y 
l'ajuda de les altres tres. Assí de tegula;;/, tragué teula, tecla y tella: de regula;;/, re 
gla y rella, etc. 

Possitius catalans formats de diminutius llatins. — Al tindres que escursar certes 
paraules com ap-em (au); ov-em (ou): aur-^'w (or), resultaren confondides ab av-em (au); 
ov-um (ou) aur-;/;;/ (or), que escursades donaven la meteixa forma; per lo qual es ve- 
gueren precisats a valdres de diminutius llatins: apicula-;;; = abella; ovicula-;;; = ovella 
y auriada-;;/ = orella, establintse d'esta manera perfecta distinció entre unes y altres 
paraules. 

Distinció entre adjectius y pronoms possessius. — El català distinguí entre els adjec- 
tius y pronoms possessius trahent dues formes molt distintes de la meteixa forma lla- 
tina, comuna a uns y a altres. Per mig del simple escursament de la dessinència carac- 
terística y modificant un poch la rel, formà el pronom possessiu, ab el dos generós y 
números d'esta manera: de meu-w, mea-/;/ = meu, meua y meva: de tuu-;;/, tua-;;/ 
teu, teua: y de suu-w, sua-;« = seu, seua y seva pera les tres persones singulars respec- 
tivament; los qual fan un plural meus, meues, meves; teus, teues; seus, seues, seves. 

També 's formà l'adjectiu possessiu conservant la dessinència característica, encara 
que un poch modificada, puix es va canviar la ;;/ en ;; per lo genero masculí; trasfor- 
mant, al meteix temps, la rel, d'esta manera: de les meteixes formes llatines dites ro- 
mangué mon, ma pera la primera persona; ton, ta pera la segona y son. sa pera la ter- 
cera; fent en plural respectivament móns y mos; tous, y tos; sons y sos. advertint que 
es més usada la segona forma que la primera. 

Y per distinguir en la tercera persona lo número de possehedors, s'usen també les 
formes; llury llurs, comunes als dos generós, referintse a molts possehedors: de la 
meteixa manera que l'italià y el francès dihuen: loro y leur, formes tretes, lo meteix 
que les nostres del llatí: illorum. 

Moltes altres aplicacions fariem d'esta lley de distinció, si no tinguérem por d'eixir- 
sen dels llímits, tan reduits quals son els del desenroll d'un Tema per un Congrés que 
no deu ser altra cosa qu'el començament d'una sèrie que s'en deuran fer per portar a 
cap lo gran pensament del Illustre Mossèn Alcover. Y ab açò donarem fi a la primera 
part d'este treballet, passant de seguida a la segona, que no es menys important que 
aquella, en lo gran y espaciós camp de la Morfologia Catalana. 



SEGONA PART 

Evolució morfològica en la flexió verbal catalana 

Les meteixes lleys fòniques que intervingueren en la evolució morfològica de la 
flexió nominal, prengueren part també en la verbal, succehintse exactament los metei- 
xos fenòmens que en aquella. No es lo nostre intent analisar, hu per hu, cascú d'eixos 
fenòmens, ab los detalls y menudències que ho ham fet en la primera part; serà prou 



— 264 — 

que fem algunes observacions, en comprovació de lo que anem dihent, y dirigir ense- 
guida nostra vista al objecte principal d'esta segona part, que serà estudiar les trasmu- 
dances morfològiques en tota classe de verbs en llur passage del llatí al català y donar 
a conèixer, al meteix temps, les formes verbals més usades en aquesta llengua. 

Lley (Fescutsament. — Per mig d'esta lley, desaparegué de tots els verbs llatins, al 
passar al català, la dessinència personal de la primera y tercera persona singular de 
tots los temps; amaba-;;/ == amava: amaba- z 1 = amava; la simplificà en les tres perso- 
nes del plural: ama-w/w = ama-;;/ o arae-w: ama-/w = amà-;/ o amè-»; ama-;;/ = ame-;z; 
va perdre la característica temporal en algunes persones de certs temps: ama-w-i' = amà; 
y va fer desaparèixer la lletra temàtica en no pochs verbs, fentlos irregulars : de sentz-re, 
ell sent. 

Lley a estalvi de forces. — Per efecte d'esta lley varen desaparèixer algunes vocals 
en mig de dicció: comp-zz-rare = comprar; perd-^-re = perdre; sinw-lare = semblar; 
lab-tf-rare = llaurar; rad-/z-lare = rallar. També desaparegueren algunes consonants a 
causa d'esta meteixa lley: ac-r-usare = acusar; ap-/-robare = aprobar; ro-Z-ulare = ro- 
llar: spo-;z-sare = esposar, etc. 

Lley d' eufòria. — Per mig d'esta lley es trasformaren unes vocals en altres, com 
hem vist que succehix en los noms: f-^-cere = fer; nub-z-lare = nuvolar; s-z-m-z'-lare = 
semejar; c-í?-agulare = cuallar. Per la meteixa rahó canviaren algunes consonants: 
o-^-erare = obrar; o-zZ-orare = olorar; j-ibilare = chiular; sig-;;-are = senyar; via-Aica- 
re = viajar. També es vocalisaren certes consonants: di-í-is — dius; cre-z/-is = creus ; 
pre-/-iare = preuar, y es consonantisaren algunes vocals, com de min-zz-ere = mimvar. 
Y, finalment, s'afegiren algunes vocals com sperar de í-perare; vai-^- de vad-<? y algu- 
nes consonants, com en seminare = sem-/3-rar; venire = vin-z/-re; curro = corre-c/i. 

Lley de distinció. — En virtut d'esta lley es va conservar la desinència personal en 
la segona persona singular: a-w-a-j- = a-m-e-s, per distinguir la primera persona: ame; 
es convertiren unes vocals en altres, com de fe ei y fecit que escursades romania feu, es 
varen distinguir trasformant la e en i pera la primera persona; y unes'consonants en al- 
tres, com de ïac-io, fac-zV, que escursades tenien fcic o faç, es patalisà la c de la primera 
persona, fent fa/£-, y es va establir completa distinció entre les dues persones. 

Fetes aquestes breus aplicacions de les quatre lleys fòniques en los verbs, entrarem 
ja de ple en la flexió verbal, segons lo plà que s'ham proposat dende '1 començament. 



I. Elements que entren en la flexió verbal 

Estos elements són de dues classes : essencials y accidentals. Els essencials que so- 
len entrar en la flexió verbal son quatre, a saber : la rel, la lletra temàtica, la caracte- 
rística temporal y la dessinència personal, com es pot vore en los dos termes llatí y ca- 
talà siguients : am-a-ba-s = dm-a-7•e-s; ahon tenim am per rel, a per temàtica, ba o ve 
per característica temporal y s per dessinència personal. Mes no cal que tots estos ele- 
ments concorregueu a la formació de totes les persones del verb. En hi han compostes 
efectivament dels quatre elements, com ham vist, però altres en hi han compostes de 
tres també, o siga, de rel, de lletra temàtica y de dessinència personal, com en am-e-s, 
o de les dues primeres y la característica temporal com passa en am-a-va : de dos ele- 
ments, o siga, de rel y de lletra temàtica com en am-a: o bé de la primera y de la des- 



— 265 — 

4 

sinència personal com (tu) compons; o de la primera y la característica temporal, com 
vehem que passa en cre-gui; y finalment pot formarse una persona de sola la rel, com 
(ell) pren. 

Els elements accidentals que entren en la flexió verbal son les vocals e, i, u, y les 
consonants c o eh y la x. La e y la i serveixen d'enllaç entre la radical y la terminació 
y llur objecte principal es suavisar la pronunciació en els verbs, lo meteix que passa 
en els noms; per lo qual es diuen vocals eufòniques, assí de cabre y vèncer, direm : 
Nosaltres cab-e-m, nosaltres venc-i-e-m. L'ofici de la u es donar a la g lo sò palatal da- 
vant de e, i com en de-gui, de-gu-era. Fem ús de la gutural c o eh en la primera perso- 
na del present d'indicatiu en verbs dels temes en i y en consonant; la qual gutural unes 
vegades es trasforma en q y altres g com estos termens : dividis-ch, diindisqucs, crech, 
cregués. La x, s'usa ab molta freqüència com vore mes avant. Esta x eufònica trau 
orige de les lletres se dels verbs incoatius llatins en sco. El francès trasforma dites lle- 
tres en dues ss y es serveix d'elles pel meteix objecte que '1 català. De abolir, lo fran- 
cès diu : ils aboli-ss-ent y el català ells aboli-x-en. 

La rel ab la lletra temàtica constitueixen la radical; y el romanent forma la termi- 
nació: assí, en portaveu, porta es la radical y veu la terminació. 

Tot verb que conserve intacta la radical en tots els temps y persones es diu regular, 
e irregular el que pert qualque, o en altra manera trasforma essencialment la radical. 
A vegades hi han modificacions en la radical que són merament accidentals; com' es 
per eixemple lo canvi de la temàtica en altra lletra en sols alguns temps o persones, 
El llatí canvia la a temàtica en e, pera totes les persones del present de subjuntiu, es- 
crivint am-e-m, am-e-s, en lloch de am-a-m, am-a-s, y ab tot això no 's considera més 
que com una aparenta irregularitat. 

Divisió dels verbs segons els tenies a que pertanyen. — Així com en llatí la flexió 
verbal es redueix a quatres grops de temes, segons que 'Is verbs porten per lletra temà- 
tica la a, la c, la i, la u o una consonant , la nostra llengua la va simplificar més encara, 
puix es cert que pot reduir tots els verbs a tres grops rònegament, o siga, als que por- 
ten a, i o consonant. 

Temes en a. — Els verbs catalans del tema en a trahuen orige : i er del meteix tema 
llatí en a : cant-tf-re = cant-^-r ; am-tf-re = am-íz-r ; 2 0D del tema en e, com de gaud•í'-re 
— goj-a-r ; 3 er de tema en consonant y també en u : tre-w-ere = tre-//z-blar ; min-//-ere 
= minv-tf-r. 4 art de participis passats provinents : a) del tema en e, com de confite-rz, 
confessum = confess-tf-r; b > del tema en i, com en sepel-z-re, sepultum = sepult-<rz-r, y c ) 
del tema en consonant, com de exspri-w-ere, expressu-;/z = expressar. 

Tema en i. — Els verbs pertanyents al tema en i porten orige : i er generalment del 
tema llatí també en i : obed-z'-re = obed-z-r ; serv-z'-re =serv-z-r. 2 on d'alguns llatins del 
tema en e : luc-r-re = llu-z-r : ard-^-re = ard-z-r. 3" d'alguns llatins del tema en u : con- 
trib-//-ere = contribu-z-r : instr-zz-ere = instru-z'-r. 4 art d' alguns llatins del tema en con- 
sonant : fug-ere = fugir : divid-ere = dividi-r. 

Tema en consonant. — Els verbs d'este tema provenen : i er del tema llatí en conso- 
nant : curr-ere = córr-er : rump-ere = romp-re : bib-ere = beu-re. 2 on del tema llatí en 
e: vale-re = val-d-re: vide-re = veu-re. 3 er del tema llatí en z: audi-re = oure : veni-re: 
vin-d-re. 

Incluim en este tema els verbs catalans en u, lo meteix que 's fa en llatí, per dues 
rahons : primera perquè dita u no es més que una trasformació de les lletres b, c, d, h 



— 266 — 



y v que tornen a reaparèixer en alguns temps y persones, com de scri-^-ere = escriu-re, 
escri-^-im, escri-^-iu, etc. Y segona, perquè tots ells obedixen a la flexió dels que porten 
consonant. 



II Evolució morfològica dels verbs regulars 

Peguem una ullada sobre caseu dels temps, comparant les dues llengües, llatina y 
catalana, y podrem d'esta manera donarse conte millor de totes les trasmudances que 
han sufrit les formes verbals en llur evolució del llatí al català. 



PRESENT D INDICATIU 
Tema oi SL 

I.LATÍ CATALÀ 

ama-o = amo am, ame, amo 

ama-s ame-s 

ama-'t ama 

ama-mus ama-m, ame-m 

ama-tis ama-u, ame-u 

ama-nt amen. 

Es un fet confirmat pels antichs escriptors que la primera persona del present d'in- 
dicatiu perdé la lletra temàtica, conservant rònegament la rel; esta trasformació obedí, 
sense dubte, a la lley general d'escursament. Emperò, no fou prou l'aplicació d'esta 
lley en tots els verbs catalans, puix en no pochs casos resultà que, fet l'escursament, la 
pronunciació era del tot difícil y penosa, careixent ademés d'eixa suavitat que tant dis- 
tinguix a esta llengua de totes ses germanes; y assí es feu precís l'ús de la lley d'eu- 
fonia, afegint una c a dita rel. Després tingué tal influència esta e eufònica que fou 
adoptada per molts escriptors com terminació de tots els verbs pertanyents a este tema, 
venint a substituir a la a temàtica. Diu el P. Nonell en sa Morfologia Catalana, pi. 48 : 
« La c que en un principi pogué ésser reclamada per l'eufonia, va passar a constituir 
una segona forma de la primera persona del present d'indicatiu; forma molt usada pe 'Is 
antichs escriptors principalment pe 'Is valencians ». 

També fou admesa altra forma que consistix en l'afegitura de una o. Esta o té dos 
objectes; un eufònich y altre etimològich: en quant al primer es veu que desempenya 
lo mateix paper que la e en la forma anterior; y en quant al segon, servix per conser- 
var la o de la iorma llatina, am-<?. Tres són donchs les formes més generalment admeses 
en esta persona : la primera que consistix en la pèrdua de la a temàtica y es la usada 
hui en dia en Mallorca; la segona que es la que substitueix la temàtica per la e y està 
en ús, sobre tot, en lo Regne de Valencià; y la tercera que, com acabem de vore, con- 
sistix en conservar la o llatina, s'usa principalment en la regió catalana, segons el 
P. Nonell antes citat. 

Altra forma hi hà, aplicada solament als verbs, qual lletra pretemàtica es la i o y. 
Esta forma consistix en afegir una altra i o y, dihent : envi-/ o envi-y en lloch de envií 
o envií». 



— 267 — 

Finalment, direm de pas que es un error considerar com nova forma la usada pels 
antichs escriptors, terminada en ;/. Eixa u no es altra cosa que l'efecte de la vocalisació 
d'una consonant que forma part de la radical, y sol ser la meteixa lletra temàtica. 
(Juan Roig diu (Vers 82 - 11274-11716. Edic. de Moss. Roch Chabàs), per eixemple: 
confi/e, no ha fet més que vocalisar la d de confi-rf-o; de la meteixa manera que voca- 
lisà la d en Davi-# en lloch de David. Eixa u donchs representa un tema cohsonàntich y 
en ninguna manera pot ser terminació d'una forma dels verbs de tema en a. 

La segona persona perdé, en un principi, la temàtica, siguent substituida després 
per la c. lo meteix que la primera persona; y conservà intacta la s, dessinència llatina: 
ama-s = ame-s. Esta dessinència personal prové de la sànscrita s/, que significa tu, la qual 
en son pas al llatí es simplificà, perdent la /'; y en esta forma fou trasmesa al català, con- 
servada intacta fins hui en dia. Lo canvi de la a temàtica en e no es del altre dia, sinó que 
fou generalment usat pels antichs escriptors també, y no comprenem l'empenyo que al- 
guns tenen en conservar la a. Y no's vaja a creure que esta es opinió nostra. Diu el 
incomparable filòlech català P. Nonell (Morfologia Catalana, pi. 227) «Ahon podem 
creure que s'ha sentit la influència castellana es en la escriptura d'aquesta persona, la qual 
alguns gramàtichs, entre ells Ballot, han escrit ama-s ] regintse tal volta per la idèntica 
pronunciació que aquesta forma té ab la genuinament catalana ames, ja comuntment 
adoptada pe'ls bons escriptors de nostres dies. Y ab molta rahó; perquè, ademés de 
ser aquesta la escriptura universalment empleada pe'ls autors antichs, lo caràcter de 
distintiva o eufònica que té la vocal intercalada entre la radical am y la distintiva s del 
fi, exigeix que sia e y no a». 

La tercera persona del singular, dende molt antich no solament perdé la a temàtica 
sinó que també la /, dessinència personal; però passant lo temps, per eufonia segura- 
ment, tornà a pendre la a temàtica, però en cap de manera la / com a dessinència 
personal. 

La primera persona del plural conservà la lletra temàtica (a) y la dessinència per- 
sonal modificada (ni), Esta dessinència que en sànscrit era masi equivalent k yo mes tu 
(nosaltres — ma -\- si) fou reduida a vius en llatí, y després a m en català, que es lo me- 
teix que haver perdut mija dessinència personal; puix la m equival solament al ma= 
yo, com acabem de vore y de aiua-mus romangué ama m. 

La segona persona conservava antigament, no sols la lletra temàtica, sinó que també 
quasi tota la dessinència personal, puix solament perdé la i y de ama-tis, romania 
ama-ts. Evolucionant després esta forma, perdé també la s, y la t es vocalisà en u fe- 
nomen morfològich molt freqüent en català, y assí de ama-tis que primer es digué 
ama-ts, romangué ama-u. Posteriorment ha sigut admesa altra forma, tant pera esta 
persona com pera la anterior, y ha consistit en lo canvi de la a temàtica en c, resultant 
puix ame-m y ame-u. Esta segona forma està en ús, sobre tot, en lo Regne de Valencià. 

La tercera persona perdé la lletra temàtica que fou després subtituida per la e eu- 
fònica, y desapareguent també \a /, dessinència personal, romangué ame-n de ama-nt. 



— 268 — 





Tema 


en i 




LLATÍ 






Català 


servi-o 






servi-sch 


servi-s 






servi-xe-s 


servi-t 






servi-x 


servi-mus 






servi-m 


servi-tis 






servi-u 


servi-unt 






servi-xe-n 



Els verbs d'este tema admeten generalment la forma incoativa se convertida en sch 
en català pera la primera persona del singular del present d'indicatiu, y trasformada 
en x pera les altres dues persones del meteix número y la última del plural. Es conser- 
ven ademés les dessinències personals del tema anterior, ab les mateixes trasformacions, 
Y advertim també de pas que eixes dessinències, o siga, s, m, u, n s'han conservat tam- 
bé en tots els temps del demés temes. Ho dihem ací perquè no siga ja necessari adver- 
tirho d'ara en avant. 

Finalment, admet este tema la e eufònica en la segona persona del singular y en 
la tercera del plural, com hem vist en lo paradigma proposat. Emperò els verbs obrir 
y omplir, ab llurs composts, admeten solament la gutural eh en la primera persona del 
singular y no admeten le e eufònica en les persones dites dient : 



òbri-ch 

òbri-s 

òbri-n 



òmpli-ch 

òmpli-s 

òmpli-n 



Tema en consonant. 



llatí 
vinc-o 
vinc-i-s 
vinc-i-t 
vinc-i-mus 
vinc-i-tis 
vinc-u-nt 



CATALÀ 

venç, o venç-o 

venc-e-s 

venç 

venc-e-m 

venc-e-u 

venc-e-n 



El català canvià la i llatina d'enllaç, que també es diu eufònica, en la e pera totes 
les persones d'este temps que la necessiten; lo meteix que la u de la tercera persona 
del plural. En la primera persona singular es conservà la o, dessinència personal llatina, 
menys en València que jamay la va admetre. 

Pertanyen a este tema : i er els verbs en cer, com tòrcer. 2 on els en dre no precedint 
les linguals lo n : perdre: mordre. 3 ei els en bre: cabre, rebre. 4 art los en pre: rompre: 
5 int los en mer: témer, exprímer. 6 xt en tre: batre, cometre. y im en rr: córrer, recórrer. 
8 au en nyer: tanyer,fènyer. 9 vé en x: nàixer, créixer; y no pochs en u, vocalisació de la b 
o laz>: escriure, moure, etc. 



269 



De totes estes classes admeten la gutural eh en la primera persona singular els en 
;r, en nyer y en x, dihent : corre-ch, feny-ch y creix-cü. Ademés, devem fer present 
que 'Is en rr admeten la e eufònica en totes les persones. Y menys els en ccr y x tots 
els demés no admeten dita e eufònica en la segona persona singular : caps, perds, co- 
rromps, bats, fenys y mous. 



PRESENT DE SUBJUNTIU 





lema 


en 


a 




LLATÍ 








CATALÀ 


ame-m 








ame 


ame-s 








ame-s 


ame-t 








. ame 


ame-mus 








ame-m 


ame-tis 








ame-u 


ame-nt 








amen 



Com vehem, el llatí trasformà la a temàtica en e y el català, si bé en un principi la 
va rebujar en algunes persones, vingué després en admètrela pera totes les persones, 
requerida sense dupte per la lley d'eufonia, que tan gran paper desempenya en totes 
les evolucions morfològiques de la nostra llengua, com hem vist, sobre tot, en la prime- 
ra part. En los sigles XIII y XIV usaven alguns escriptors la u en lloch de la e eufònica 
que substituí a la a temàtica, segons acabem de vore, dihent : studi-u-s en lloch de es- 
tudies, y si '1 verb acabava en i afegien una altra i o y\ de la meteixa manera que en 
lo present d'indicatiu. 

Esta pràctica de usar la i en lloch de la e es hui molt comuna en Catalunya y en 
Mallorca, no solament quant lo verb termina en /, sinó que també en molts altres 
casos. De modo que, segons el P. Nonell (Morfologia Cat, pi. 233) dues són les formes 
d'este temps; una literària, que es la que conserva la e, y altra popular, y es la que ad- 
met la i. 



Tema en i 



LLATÍ 

servi-a-m 

servi-a-s 

servi-a-t 

servi-a-mus 

servi-a-tis 

servi-a-nt 



CATALÀ 

servi-sc-a 
servi-squ-e-s 
servi-sc-a 

servi-sc-a-m o squ-em 
servi-sc-a-m o squ-eu 
servi-squ-e-n 



El català pren la forma incoativa del llatí (se) que coloca entre la vocal temàtica (i) 
y la característica temporal (a o e) y es trasformà en sq quan la a es canvia en e ad- 
metint al propi temps en estos casos la n eufònica. 



— 270 



Tema en consonant. 



LLATÍ 

vinc-a-m 

vinc-a-s 

vinca-t 

vinc-a-mus 

vinc-a-tis 

vinc-a-nt 



CATALÀ 

venç-a 

venc-e-s 

venç-a 

venc-e-m 

venc-e-u 

venc-e-n 



Com vehem no hi hà altra diferència entre les dues llengües que lo canvi de la a, 
característica temporal, en e pera la segona persona del singular y totes les del plural, 
tenint en conte també lo que hem dit al parlar del present d'indicatiu sobre les dessi- 
nèncias personals. Prenen la gutural g, trasformació de la eh del present d'indicatiu ab 
la e eufònica, els verbs en r\ córrí'-ga, conv-gu-^-s ; y sense la e eufònica els en ny per- 
ta-ny-ga., perta-;y-gues. Finalment, los en x tornen a pendre la forma primitiva del llatí 
se davant de la a y 's trasformen en q davant de la e\ cresca, cresques. 



Tema en a 

ama 

ama-u o ame-u 



IMPERATIU 

Tema en i 

servi-x 
servi-u 



Tema en consonant 

venç 
venc-e-u 



Eixes dues formes respectives estan preses del present d'indicatiu; tenint en conte 
que pera la segona persona del singular no s'ha pres la corresponent a este temps, sinó 
la tercera del meteix. 



PRETÈRIT IMPERFECTE D INDICATIU 



Tema en a 



LLATÍ 

ama-ba-m 

ama-ba-s 

ama-ba-t 

ama-ba-mus 

ama-ba-tis 

ama-ba-nt 



CATALÀ 

ama-va 

ama-ve-s 

ama-va 

amà-ve-m 

amà-ve-u 

ama-ve-n 



Com es veu, la característica temporal està modificada accidentalment per lo canvi 
de ta a en e en la segona persona singular y en totes les del plural. La transformació 
de la b en v es compendrà fàcilment si es té en conte que, segons Bopp, Corsen y altres, 
la característica temporal llatina porta orige del verb sanscrit bhu, que Timperfecte 



271 



d' indicatiu fa a£>/tavam=^a.bha.-va.-m, y que esta característica sanscrita la conservà la 
nostra llengua. 

Res tenim qu'advertir tocant a les dessinències personals. 



Tema en i 



LLATÍ 

servi-e-ba-m 

servi-e-ba-s 

servi-e-ba-t 

servi-e-ba-mus 

servi-e-ba-tis 

servi-e-ba-nt 



CATALÀ 

servia 

servi-e-s 

servi-a 

servi-e-m 

servi-e-u 

servie-n 



Lo primer pas que donà este temps en son evolució morfològica fou la desaparició 
de la e eufònica y de la b en la característica temporal, trasformant al meteix temps, la 
a en e en la segona persona del singular y en totes les del plural. 



Tema en consonant 



LLATÍ 

vinc-e-ba-m 

vinc-e-ba-s 

vinc-e-ba-t 

vinc-e-ba-mus 

vinc-e-ba-tis 

vinc-e-ba-nt 



CATALÀ 



venc- 

venc- 

venc- 

venc 

venc-i-e-u 

venc-i-e-n 



-a 
-e-s 
-a 
í-e-m 



En un principi va conservar este temps, ademés de la e eufònica, la característica 
temporal. Després desaparegué esta, convertí la e eufònica en /', y en e la temporal a 
per les meteixes persones dels altres temes. 



PRETÈRIT IMPERFECTE DE SUBJUNTIU 



Tema en a 



llatí 
ama-re-m 
ama-re-s 
ama-re t 
ama-re-mus 
ama-re-tis 
ama-re-nt 



CATALÀ 

ama-ra 

ama-re-s 

ama ra 

amà-re-m 

amà-re-u 

ama-re-n 



272 





Tema en i 




LLATÍ 




CATALÀ 


servi-re-m 




servi-ra 


servi-re-s 




servi-re-s 


servi-re-t 




servi-ra 


servi-re-mus 




serví-re-rr 


servi-re-tis 




serví-re-u 


servi-re-nt 




servi-re-n 



Tema en consonant 



llatí 
vinc-e-re-m 
vinc-e-re-s 
vinc-e-re-t 
vinc-e-re-mus 
vinc-e-re-tís 
vinc-e-re-nt 



català 
venc-e-ra 
venc-e-re-s 
venc-e-ra 
venc-é-re-m 
venc-é-re-u 
venc-e-re-n 



La única modificació que 's veu digne de notarse en los tres temes d'este temps, 
comparant les dues llengües, està solament en la característica temporal, y encara esta 
es molt comuna a quasi tots els temps, consistent en lo canvi de la e per la a, en la 
primera y tercera persona del singular; y fins la e eufònica del tema en consonant va 
conservar el català. 



PRETÈRIT DEFINIT 



Tema en a 



llatí 
ama- vi 

ama-vi-sti 

ama-vi-t 

ama-vi-mus 

ama-vi-stis 

ama-ve-runt 



Català 
amé, o amí 
ama-res 
amà 

amà-re-m 
amà-re-u 
ama-re-n 



Com tots poden vore, dos son los origens d'este temps català. La primera y tercera 
persona singular provenen realment d'este temps llatí, perdent la característica tempo- 
ral vi, y trasformant la a temàtica en e o i per la primera persona. Les altres persones 
trahuen orige del imperfecte de subjuntiu, com es vora comparant este temps ab aquell. 

Antigament s'usaven, així meteix, altres formes en quasi totes les persones d'este 
temps. En la primera persona del singular amà, amay ameyyameu; per la segona amast, 
amest, amist; per la tercera, amat y amet; en la segona del plural, arnats y en la tercera 
amar. Mes totes estes formes anaren despareguent, y hui en dia no ne roman una sola. 



27.Í 



Tenia en i 



Tema en consonant 



LLATÍ 

servi -i 
servi-i-sti 
servi-i-t 
servi-i-mus 

servi-i-stis 
servi-i-erunt 



CATALÀ 

serví 

servi-re-s 

serví 

serví-re-m 

sen í-re-u 

servi-re-n 



llatí 
vic-i 
vic-is-ti 
vic-i-t 
vic-i-mus 
\ ic-i-stis 
vic-e-runt 



CATALÀ 

venc-í 
venc-e-re-s 
venc-é 
venc-é-re-m 

venc -é-re-u 
venc-e-re-n 



En estes dues classes de temes res tenim que dir, en quant a llurs característiques 
temporals de la segona persona singular y de les tres del plural; puix son exactament 
les meteixes que les del tema en a. En la primera y tercera persona singular quedà lo 
radical rònech ab la sola modificació de canviar en e la i de la tercera persona, 

Així com los presents d'indicatiu y subjuntiu, també este temps pren la gutural g 
en los verbs, la temàtica dels quals sia rr o ny: de córrer, conegui, correguereSi etc; de tà- 
nyer, tanygttí t tanygueres^ etc; y los en x la combinació sq: de créixer, cresqui, cresqueres. 

Altra particularitat ofereix este temps molt digna de notarse y es l'ús de la forma 
perifràstica, expresada per mig d'un auxiliar y lo present del verb que 's trate de conju- 
gar, com ho vorem en lo siguient paradigma: 

PRETÈRIT. PERIFRASTICH 

/ r aig o vay amar, servir, vèncer. 

Vas\ vares o valies amar, servir, vèncer. 

Va amar, servir, vèncer. 

l'aui, vàrem, o và/iem amar, servir, vèncer. 

Jan, vàreu o vàheu amar, servir, vèncer. 

/ r an, varen o vahen amar, servir, vèncer. 

Esta forma pot dirse que es hui la més usada, tant en Catalunya, com en Mallorca 
y València, sobre tot en lo llenguage vulgar. L'ausiliar de qui es servix esta forma, 
supòn el P. Nonell, y ab fonament y molta rahó, que prové del verb anúch far o fer, 
modificat en var, canvi morfològich molt freqüent en esta llengua. 



PRETÈRIT PERFECT DE SUBJUNTIU 
Tema en a 



LLATÍ 

ama-sse-m 

ama-sse-s 

ama-sse-t 

ama-sse-mus 

ama-sse-tis 

ama-sse-nt 



CAT\LA 

amà-s o amé-s 
ama-sse-s o ame-sse-s 
amà-s o amé-s 
amà-sse-m o amé-sse-m 
amà sse-u o amé-sse-u 
ama-sse-n o ame-sse-n 



— 274 — 



fenia en i 



servi-sse-m 

servi-sse-s 

servi-sse-t 

servi-sse-mus 

servi-sse-tis 

servi-sse-nt 



servi-s o serve-s 
servi-sse-s o serve-sses 
serví-s o servés 
serví-sse-tïi o servé-sse-m 
serví-sse-u o servé-sse-u 
servi-sse-n o serve-sse-n 



Tema en consonant 



vic-i-sse-m 

vic-i-sse-s 

vic-i-sse-t 

vic-i-sse-mus 

vic-i-sse-tis 

vic-i-sse-nt 



venc-e-s 

venc-e-sse-s 

venc-é-s 

venc-é-sse-m 

venc-é-sse-u 

venc-e-sse-n 



En la evolució morfològica d'este temps devem donchs ter present: i. er que prové 
del perfecte de subjuntiu llatí; y de la forma sincopada en los verbs que la tenen, com 
més pròpia per efectuarse la lley d'estalvi de forces; 2. 0n que ja dende molt antich vénen 
usantse dues formes per los del tema vocàlich (a-i); una que va conservar la temàtica y 
l'altra que la substituí per la e eufònica; 3. er que en la primera y tercera persona singu- 
lar, ademés de desaparèixer la dessinència personal, sols ha conservat part de la carec- 
terística temporal, o siga una s; 4.' que la i eufònica llatina del tema en consonant s'ha 
convertit en e eufònica, passant al llatí; y finalment, que la segona persona del singular 
y les tres del plural han conservat intacta la característica temporal, y sols es diferencia 
del llatí per la modificació feta en la dessinència personal del número plural, y lo canvi 
de la i eufònica llatina per la e en lo tema en /'. 



FUTUR SIMPLE 



Tema en a 

amar-é 

amar-às 

amar-à 

amar-em 

amar-eu 

amar-àn 



Tema en i 

servir-é 

servir-às 

servir-à 

servir-em 

servir-eu 

servir-àn 



Tema en consonant 



vencer-e 

vencer-às 

vencer-à 

vencer-em 

vencer-eu 

vencer-àn 



Alguns autors, entre altres l'eminent filòlech espanyol Ferdinand Aranjo, són de 
parèixer que '1 futur llatí, per més que ara apareix com temps simple, no fou així en un 
principi ni tampoch en la edat d'or; puix lo meteix Ciceró diu: Habeo a te seriòere, o lo 



— 275 — 

que es igual: a te scribere habco = t'esctiuré. Esta construcció es feu general en lo llatí 
vulgar, del qual la prengueren totes les llengües novo-llatines. Y en efecte: ,jqui no veu 
dues formes essencialment distintes en serviré, serviràs, servirà, etc? La primera forma 
es lo present d'infinitiu de servir y la segona no es més que lo present d'indicatiu del 
auxiliar haver, suprimida la h inicial, com feyen en els primers sigles de la formació 
d'esta llengua. En este cas l'ausiliar, o siga, e, as, a, servix de dessinència personal, la 
r de característica temporal, la i de lletra temàtica, y lo romanent es lo tema verbal 
d'esta manera: serv-i-rè. 

Molt bé podem donchs considerar este fenomen morfològich com una evolució di- 
recta de la construcció llatina. 



lema en a 

amar-ia 

amar-ies 

amar-ia 

amar-iem 

amar-ieu 

amar-ien 



CONDICIONAL SIMPLE 

lema en i 

servir-ia 

servir-ies 

servir-ia 

servir-iem 

servir-ieu 

servir-ien 



l'ema en consonant 



vencer-ia 

vencer-ies 

vencer-ia 

vencer-iem 

vencer-ieu 

vencer-ien 



Lo meteix orige que '1 futur té lo condicional: si aquell com hem vist es forma del 
infinitiu del verb que's conjuga y lo present d'indicatiu del ausiliar haver, este, en lloch 
de pendre eixe temps del ausiliar, pren l'imperfecte, canviant les formes havia, havies, 
Jiavicm, havien, havien, en ia, ies, iem, ien e ien. 

Verbs aparentment irregulars. — Hi han alguns verbs en los quals es veu aparèixer 
y desaparèixer en alguns temps y persones la consonant dental d. Qui no's fixe degu- 
dament en la procedència d'esta lletra creurà de primeres que es la temàtica d'eixos 
verbs y s'enganyarà llastimosament. Eixa d es merament eufònica, introduida en certs 
verbs per suavisar l'encontre de les linguals, //' o nr, després d'haver desapareixcut una e. 
D'esta classe són: pon-d-re, de pon-e-re; roman-^-re, de reman-e-re; ca\-d-re, de cal-e-re; 
mol-^-re, de mol-e-re, etc. 

Participis regulars. — Per formar els participis actius regulars, s'afigen les lletres 
nt als temes vocàlichs; y estes meteixes lletres, després d'haver conservat la e eufònica 
del infinitiu del llatí, als temes consonàntichs. 

Tema en a 
De amar, ama;//; de entra-r, entrat. 

Tetna en i 
De dividi-r, dividí///; de pati-r, pati///. 



Tema en consonant 
Del llatí, curr-e-re = córrer, corrent; de perd-e-re = perdre, perdé///. 



— 276 — 

Pels participis passats hi hà que afigir als temes vocàlichs una /, o la sílaba da pels 
masculins y femenins respectivament; y ut, uda als consonàntichs per los meteixos 
generós. 

Temes VOCklicllS 
De salva-r, salva/, salvat, y de servi-r, servi/, servia, etc. 

Tema consonàntich 
De vènc-er, vençut, vençuda; de córr-er, corregí, corregut. 

III. Evolució morfològica dels verbs irregulars 

Les irregularitats dels verbs catalans poden reduirse a tres classes: Primera: a la 
desaparició de la lletra temàtica: de senti-r == sent; de cruixz'-r = cruix; de junyz'-r =juny; 
de ven^-re, ven; compen-^-re, comprèn. — Segona, al canvi de lletres en la radical, 
després d'haver perdut la lletra temàtica; de atVg-z'-r, afig; de c-o-\\-i-r, cull; de c-o-s-i-r, 

cus Y tercera, a la notable modificació de la meteixa radical, consonantisant lo tema 

vocàlich, y vocalisant lo consonàntich: de mo-w-re, moch, moga, moguí; de cre-zz-re, 
crech, crega, creguí; de ha-zy-er, vosaltres hazz, hazz-ré, hazz-ràs, etc. 

Examinarem cascuna d'eixes irregularitats seguint l'ordre de temes, pera mésclaretat. 

Irregulars del tema en SL. — Sols ens ocuparem de dos, anar y estar. Anar es defec- 
tiu en algunes persones dels presents d'indicatiu, de subjuntiu y de l' imperatiu; estes 
persones son suplides per mig del verb llatí vadere, d'esta manera, en la primera perso- 
na singular del present d'indicatiu y en les tres del singular y última del plural del pre- 
sent de subjuntiu, la d temàtica 's va palatalisar en g yj, del meteix modo que passà 
en lo verb veu-re, de vid-ere; y assí resulta: vaig, vaja, vajes, o vages, vajen o vagen. 
També s'usa en la regió de la Marina, (Prov. a d'Alacant) la gutural en estes meteixes 
persones: vaich, vajga, vaiggues, vajgueu. 

En la segona y tercera del singular y la tercera també del plural del present d'indi- 
catiu desaparegué la temàtica llatina y de vad-is, vad-it, y va-d-u-nt, romangué vas, va 
y van. La segona de l'imperatiu es la meteixa de l'indicatiu, canviada la a en e: res. 
En lo futur y condicional la temàtica, es trasformà en i, fent: an-z-ré, an-z-ria, etc. 

Lo futur y condicional previnents del llatí ire: iré, iria, etc, han caygut ja en desús 
hui en dia en casi tot el domini de la llengua catalana. Tots els demés temps y persones 
són regulars: anem, anava, aní, etc. 

Lo verb estar can\\a la a temàtica en i pera la primera persona del present d'indica- 
tiu : estich; de la qual foren formats lo present de subjuntiu: estiga, estigues, estiga, esti- 
gam, estigau, estigueu; lo pretèrit definit: estigui, estigueres, estigué, estiguérem, estigué- 
reu, estigueren; l'imperfecte de subjuntiu: estiguera, etc, y lo perfecte: estigués, estigué- 
ses, etc, a imitació dels verbs del tema en i que prengueren la gutural: òmplich, òmpliga, 
ompliçuí, etc. També s'usen, encara que no ab tanta freqüència, les formes estaguí, 
estagucra, etc. 

Irregulars del tema en i. — Estos verbs poden ser de dues classes: a la primera 
pertanyen aquells qui tenen per lletres pretemàtiques les palatals g o x, o les dentals s o 
st: Afegir, teixir, cosir y vestir. 



— 277 — 

La segona classe comprèn als verbs que porten per lletres pretemàtiques les conso- 
nants 11 y ny o m, ;/, r, t. D'esta classe són: collir, juny ir, dormir, venir, morir y sentir. 

Les irregularitats de la primera classe consisteixen: primer, en la pèrdua de la lletra, 
temàtica per les tres persones del singular y l'última del plural en lo present d'indicatiu 
y en totes les persones del present de subjuntiu y en les del imperatiu; segon, en la tras- 
formació de la e en i y de la o en u en sílaba pre-tònica en les meteixes persones que 
perden la temàtica. Y ademés d'admetre la e eufònica, pren la gutural eh pels verbs de 
pretemàtica palatal; advertint que la trasformaren en^- els que la porten suau y en .arels 
que la porten forta. 

D'afegir donchs direm: 

Indicatiu: afigch, afiges, afig, afigen. 

Subjuntiu: afigga, afiggues, afigga, afiggam, afiggau, aíïgguen. 

Imperatiu: afig, afiggau. 

De teixir: 

Indicatiu: tisch, tixes, tix y tixen. 

Subjuntiu: tisca, tisques, tisca, tiscam, tiscau, tisquen. 

Imperatiu: tix, tixcau. 

Y de vestir: 

Indicatiu: vist, vistes, vist y visten. 

Subjuntiu: vista, vistes, vista, vistam, vistau, visten. 

En quant a la segona classe d'irregulars d'este tema farem present: 
i. er Que 'Is verbs en // y ny es subjecten als en g de la classe anterior, manco en 
no admetre la e eufònica: 

COLLIR 

Indicat.: cullch, culls, cull, cullen. 
Subjunt.: cullga, cullgues, cullgam, cullgau, cullguen. 
Definit.: cullguí, cullgueres, cullgué, etc. 
Imperf. de subjunt.: cullguera, cullgueres, etc. 
Perf. de subjunt.: cullgues, cullguesses, etc. 
Imperatiu: cull. cullgau. 

2. on Que 'Is en tir també se subjecten als en stir menys en la e eufònica qu'en 
jamay la admeten, y ademés no transformen la e en i. 

SORTIR 

Indicat.: surt, surs, surt, surten. 

Subjunt.: surta, surtes, surta, surtam, surtau, surten. 

En sentir guturalisen en algunes parts la / y dihuen: sench, senga, sengues etc; mes 
aquesta forma es poch usada y menys correcta. 

3. er Que dormir té dues formes, una que no admet gutural y altra que trasforma 
la m en dita gutural per la primera persona del present d'indicatiu, per tot lo subjuntiu 
y ademés per los pretèrits, definit, imperfecte y perfecte de subjuntiu. 

Índic: dorm o dorch, dorms, dorm, dormen. 

Subjunt.: dorma o dorga, dormes o dorgues, dorme o dorga, dormam o dorgam, 
dormau o dorgau y dormen o dorguen. 



- 278 — 

Definit:, dormí o dorguí, dormires o dorg\ieres, etc. 

Imperfecte de subj.: dormirà o dorguera. 

Perfecte de subj.: dormés o dorgués, etc. 

Y 4.} Que morir té tres formes, encara que no igualment usades. La primera es 
regular, ab l'admissió de la gutural, subjectantse llavors als verbs omplir y obrir, la se- 
gona consistix en la trasmudança de la r pretemàtica en dita gutural, y la tercera en 
que fa muych pera la primera persona de l'indicatiu de la qual es formen totes les de 
subjuntiu. 

MORIR 

Índic: morich o morch, muych, mors, mor, moren o morin. 

Sub.: mori, muyga o muyra, moris, muygues o muyres, mori, muyga o muyra; mo- 
rim, muyguem o muyriguem, morin, muyguen o muyrem. 

Venir y tenir, que també tenen altra segona forma de tema consonàntich vindré y 
tindré, admeten així meteix la gutural en los meteixos temps y persones que junyir y 
collir, canviada en estos casos la e de la rel en i, y la tercera persona del singular del 
present d'indicatiu pert ademés la n temàtica. 



VEXIR 

Indicatiu: vinch, vens, ve, venen. 

Sub.: vinga, vingués, vinga, vingam, vingau, vinguen. 

Definit.: vinguí, vingueres, etc. 

Impcrf. de sub.: vinguera, vingueres, etc. 

Perfecte de subjunt.: vingués, vingueses, etc. 

Lo futur y condicional que també son irregulars admeten una d eufònica lo meteix 
que lo present d'infinitiu a fi de suavisar l'encontre de les dues linguals ;/ y r. Y fa 
donchs: vindré, vindrà, etc, vindria, vinc/ries, etc. 

Lo verb dir, com vorem més en avant, pertany millor al tema consonàntich qu'al 
de la i. 

Irregulars del tema cu consonant. — A tres grops o classes poden reduirse els verbs 
irregulars d'este tema: i. er als que perden la lletra temàtica, conservant intacta la 
rel. — 2. on als de temàtica vocalisada y 3. er als variants, o sia que canvien notable- 
ment tota la radical. 

Al primer grop pertanyen els que porten d per lletra temàtica, com : prendre : 
eaten^Z-re : respom/-/r; estendr-e : vend-re, etc. Tots estos perden la temàtica en tots los 
temps, menys en lo present d'infinitiu y en lo futur y condicional; y admeten la gutu- 
ral eh o g en la primera persona del present d'indicatiu, en lo present de subjunctiu y 
en los pretèrits. 

Entendre 

Indicat. : cnterw7/, entén-j, enté-;/, entenem, enten-eu, enten-en. 

Subjunt. : enten-ga, enten-gues, etc. 

Imperat. : entén, enten-gau. 

Impcrf. d iudic. : enten-ia; enten-ies, etc. 



— 27<) — 

Imperí, de subj. : enten-guera, enten-gueres, etc. 

Definit : enten-guí, entengueres, etc. 

Perfecte de subj. : enten-gués, entengue-ses, etc. 

Futur. : entendré, entendràs. 

Condicional : entend-ria, entendr-ies, etc. 

Lo segon comprèn tots aquells verbs, la radical dels quals termina en //-, vocalisació 
d'una de les consonants b, c, d, k, y v en los respectius verbs llatins. 

D'esta classe són beu-xe, de bi-^-ere; creu-re, de cre-</-ere; plau-xo., de pla-c-ere : 
tiR-u-re, de tra-//-ere : viure, de viv-ere, etc. 

Tocant a estos verbs, advertirem, i. er : que tenen com temàtica eixa u representa- 
tiva d'una consonant vocalisada. la qual reapareix en alguns verbs, com vorém, 
2.°" — Que perden quasi tots dita u temàtica en la primera persona singular y primera 
y segona plurals del present d'indicatiu, y en tot son pretèrit imperfecte; y s'intercala 
generalment llavors una Ji ortogràfica entre la rel y la terminació. V 3." que admeten 
la gutural cJi o g en los mateixos temps y persones del grop anterior. 

Creu-KE 

Índic. : cre-f//, creu-í, creu, cre-4-em cre./i-eu y cre-//-uen. 

Subj. : cre-g-a, cre-gues, cre-guem, etc. 

Imperf. d'Índic. : cre-h-ia, cre-hies, cre h-ia, cre-h-iem, cre-h-ieu, cre-h-ien. 

Imp. fie subj. : cre-guera, cre-gueres, etc. 

Definit. : cre-guí, cre-gueres, etc. 

Paf. de subj. : cre-gues, cre-guesses, etc. 

Veu-re, té, ademés, de particular que palatalisa la u temàtica en g oj en la primera 
persona d'indicatiu, en tot lo subjuntiu y en l'imperatiu : veig, veja, veges o vejes, veja, 
vejam. vejau, vejen o vegen : veges o vejes y vejau. 

En algunes parts del Regne de Valencià, com en la Marina, s'afig ademés la gutu- 
ral, dient : veigch : vejga : vejgues, etc. 

En la primera persona del definit, conserva rònega la temàtica y canvia la e en i : 
v-/-u. Té este verb altra forma que es iwr, la qual, dona orige a una segona forma 
també del futur y condicional : veure, o ;wv, veuria o voria, etc. 

l'iure. — Este verb admet la palatal .r, ab la gutural, en los temps y persones ya 
sabuts : rixch, vixca, vixques, etc. vixqui. vixqucrcs, etc. Conserva, ademés, la v d'orige, 
en la primera y segona persona plural de l' indicatiu y en totes les del imperfecte, fent : 
vivim, viviu, vivia, vivies, etc. 

Oure. — Lo meteix que l'anterior admet la forma incoativa llatina, en los meteixos 
temps y persones : oixch, oixca, oixques: oixqui, oixqucra, oixques, etc. Com té altre 
infinitiu que es oir, d'ell es formaren, d'una manera regular, lo futur y condicional y 
s'admet altra forma en lo Definit : oi, oires, etc. 

Caure. — Admet una y davant de la gutural : caycli. eavga, caygues, etc. eaygui, 
eayguei-es, cayguera. eaygues, etc. Y en l'imperfecte d'indicatiu canvia la a de la rel en 
c, dihent : gueya o caía, gueyes o caíes, gueya o caia, gueyem o caiem, guèyeu o caieu, 
gueyen o ca ien. 

Els que tenen vocalisada la b la trasformen en r en la primera y segona persona del 
present d'indicatiu y de tot son imperfecte : escriure, de scrib-ere : escrivim, escriviu \ 
escrivia, escrivies, escrivia, escrivíem, escrivien, escrivien. 



— 28ü — 

4 

Lo meteix succehix a deure de de-^-ere y altres. 

Al tercer grop pertanyen : haver, ser, f;r, poder, voler y saber. 

Haver. — Les irregularitats d'este verb són efecte de canvis fonogràfichs molt con- 
formes als principis de morfologia catalana. Del llatí habere, canviada la b ç.n v y modi- 
ficada la dessinència personal per mig de la lley d'escursament, surtiren les dues perso- 
nes plurals del present d'indicatiu: havem, haveu; com també los pretèrits imperfec- 
tes havia y Jiavera. Després, vocalisada la v en u varen ser formats lo futur y condicio- 
nal : hau-rè, hau-ràs, liau-ra. hau-rem, hau-reu, Jiau-ran; liau-ria, hau-ries, Jiau-ria, 
hauríem, kauriau, haurien. De la mateixa manera degué formarse lo present d'indicatiu, 
resultant : hau, hau-s, hau, hau-em, hau-eu, hau-en. Mes com la pronunciació romania 
un poch aspra y la forma res ortogràfica, desaparegué la u per la lley d'eufonia en 
totes les persones menys en la primera que la transformà en y, fent, per consiguient, 
hay, has, ha, ham, hau. hau. Posteriorment, de la combinació ay, per mig del fenomen 
morfològich de la fusió fònica de vocals, resultà lo sò intermig, e. En lo present de 
subjuntiu, la b d'orige es palatalisà enj, lo meteix que passà en roig, o roj, de ntb-eum, 
romanent, de habeam, kàbeas, ètc.haja, Jiajes, haja, hajam, hajau, hajen. Elsdemés temps 
foren formats segons lo verb creure; haguí, haguera, hagués, etc. 

Ser, o ésser. — Qui conega l'orige d'este verb no s'estranyarà de les seues irregu- 
laritats; puix lo verb llatí esse, del qual porta orige '1 català, no potser més irre- 
gular. Es pot dir que té quasi una rel distinta per cada temps y alguns són formats fins 
de dues rels, com passa en lo present d'indicatiu : sum, es, etc. 

Al infinitiu llatí esse s'afegí una r per imitació als infinitius catalans, resultant la 
forma ésser. Després desaparegué per afèresis la sílaba es y romangué ser. D'esta forma 
infinitiva foren formats lo futur y condicional : ser-è, ser-às, ser-a, ser-em. ser-eu, ser-àn : 
ser-ia, ser-ies, ser-ia, ser-iem, ser-ieu, se-rien. — Tots els demés temps son formats de 
les sis rels llatines siguients : es, er, for, fu, si y su. De la rel es varen ser formades la 
primera y segona persona singular, ab la segona del plural del present d'indicatiu, 
d'este modo : es, segona persona llatina, es va trasformar en est, ets, erets, y per fi en 
eres ; est, tercera persona llatina, en es, escursada la t; y la segona persona plural 
est-is en est, ets, sots y finalment en son, obeint a la lley d'eufonia. 

De la rel er va ser format l'imperfet d'indicatiu : er-a, er-es, era, er-em, er-eu, er-en. 

De la rel for sortí l'imperfecte de subjuntiu : for-a, for-es, for-a, for-em, for-eu, 
fot -en; y per lo tant les persones del pretèrit definit que en català són les meteixes 
d'eixe temps : for-es, for-em, for-eu, for-en. 

De la rel fu varen sortir també la primera y tercera persona del definit: fuiofuy de 
fui, y fou ofonch de fuit, com així meteix lo perfecte de subjuntiu : fos, fosses, fos, 
fossem, fos seu, fos s en, del llatí fuissem, fuisses, etc. 

De la rel si lo present de subjuntiu : si-a, si-es, si-a, si-am o si-em, si-au o si-eu, si-en, 
que també s'usa ab la gutural dihent : sig-a, sig-ues, etc. 

Finalment de la rel su foren sortides tres persones del present d'indicatiu : la pri- 
mera del singular y la primera y tercera del plural, assi de su-m, so o soch; de suui-us, 
ab l'escursament, sum, y canviant la u en o per la lley d'eufonia, som; y de sun-t, per les 
meteixes lleys romangué són. 

Fer. — També este verb es molt irregular en català, degut sense dubte a la varie- 
tat de formes que prengué l'infinitiu, puix segons lo Rt. Pare Nonell (Morf. pi. 2Co) 
once foren les usades en l'antigor : fazer, faser, faher faer, far, fayre, fezer, feser, 



— 28 1 - 

fi' he i , jeer y fer. Mes sols les formes derivades de far y fer, com també les que prove- 
nen directament de les radicals llatines fec y fac, són les que han prevalescut, sihent 
hui en dia considerades com arcaiques totes les demés. 

De la rel far es formaren en lo futur y condicional simples : far-é, far-às, etc; far-ia, 
far-ies, etc. 

De fer, la primera y segona persona plural del present d'indicatiu : fem, feu:, l'im- 
ipe\-a.üu, fes, feu; els pretèrits imperfectes : feya, feyes, feya, feyem, feyeu , feyeu; fera, 
feres, fera, férem, féreu, feren, ab lo perfecte de subjuntiu, fes, f esses, fes, fessem, 
fes seu, fessen. 

De la radical llatina /«c, (de facere) provenen : tot lo singular ab la tercera persona 
del plural del present d'indicatiu, desapareixent la c en les dues terceres persones ; fac, 
faç, fa, fan. En la primera persona també es diu faig o faigch. D'esta forma ve així 
meteix el present de subjuntiu faça, faces, faça,façam, (o fent), façau, (o feu), facen y 
L' altra forma que també té ab la gutural : faigga, faigques, etc. 

De la radical llatina fec, pròpia del definit sortiren les dues persones yfo/ y feu, voca- 
lisantse la c y canviant en i la e de la primera persona, segpns exigències de la lley de 
distinció. 

Poder. — Este verb conserva la d temàtica en la primera y segona persona plurals 
del present d'indicatiu, en tot l'imperfecte y ademés en lo futur y condicional : pod-em, 
pod-eu, pod-ia, pod-ics, etc; podré; podria, etc. 

Canvia la o en u en tots los temps y persones en que admet la gutural : puch, puga, 
pugui, puguera, pugues; encara qu'en los pretèrits hi hà també costum de conservar la 
o, dihent : poguí, poguera, pogués, etc. 

La primera persona del present d'indicatiu tenia antigament dues formes més, y per 
lo mateix altres tantes ne tenien lo present de subjuntiu y els pretèrits. Estes eren 
puixeh y puix y en llurs derivats, puixga, puixguí, puixguera, puixgués, etc. 

Voler. — Ademés d'admetre generalment la gutural y trasformar en u la o de la 
rel, palatalisà la / convertintla en //, en tots eixos meteixos temps y persones: vullcJi o 
vull; vidlga o vulla, vullgues o vulles, vullga o vulla, vullgam o vullavi, vullgau o vu- 
llau, vullgueu o vullcu; vullguí y també volguí; vullguera y volgucra, vullgues y vol- 
gués, etc. 

També hi hà que fer present que este verb, admet, ademés, una d epentèlica per rahó 
d'eufonia, a fi d'evitar l'aspre encontre de les linguals / y r en lo futur y condicional : 
vol-d-ré, vol-d-ria, etc. 

Saber o sabre. — Este verb fou molt irregular en un principi, sobre tot en lo pre- 
sent d'indicatiu ; puix sols la primera persona del singular ha tengut cinch formes, que 
son : sau, say, see, see y darrerament sé. 

De sab, vocalisada la b; va resultar sau, la u del qual vingué a trasformarse després 
en y, com ha passat en espay (de spatium, espau, espay), see vingué sense dubte del llatí 
scit, trasformat en see, y finalment, escursant esta forma romangué sé. 

Exceptuant esta persona, les demés de tots els altres temps són regulars ; perquè si 
lo present de subjuntiu per la forma llatina, sapia, sapies, de sapiaiu, sapias, etc, es 
modificació prou accidental, donchs lo meteix aconteix en lo verb cabre que fa capia, 
capies, de capiam, capias, y ab tot assò no 's considera tampoch com irregular. Lo fu- 
tur y condicional estan formats de la segona forma del infinitiu y assí diem : sabré, 
sabràs; sabria, sabries, etc. 

19 



282 



Participis irregulars 

Participis de present. — Estos varen ser formats generalment perdent la lletra temà- 
tica y afegint la terminació cnt : de entend-re, enten-ent : de vend-rp, ven-ent; de cau-re, 
C3.-c;?t. 

Els de temàtica vocalisada solen admetre, en algunes regions, una // purament orto- 
gràfica entre la rel y la terminació cnt : assí de cau-re, ca-hent\ de creu-re, creh-ent, etc. 

Altres, també d'esta classe retenen la llabial primitiva, modificada com en dev-ent. 
de debere, o sense modificació com passa en mov-ent, de movere. Finalment, alguns 
canvien en i la e de la terminació : viv-ere, viv-entem = viv-int. 

Participis de passat. — Per regla general es formaren de la primera persona del 
present d'indicatiu canviant la c o eh en g després d'haver afegit la terminació ut : de 
viu-rc, vixch, vix-cut; de caure, caych, caig-#/: de poder, puch, pog-ut: de vin-dre, 
vinch, vin-gut. 

També n'hi han que, perdent la temàtica y pretemàtica, afigen una s~ com de 
comprend-re, comprè-j - ; o st, com de respond-re, respost. 

Altres perden la temàtica com de vend-re, ven-ut : cend-re, cem-ut. 

Y no pochs, per fi, canvien la temàtica vocalisada en / o st, com de escriu-re, escri-/; 
de riu-re, ú-st; y de veu-re, vi-st. 



Conclusió 

Molt sentim no poder donar més extensió a lo present Tema, per tindré que llimi- 
tarnos solament a una ullada general sobre la Morfologia Catalana. 

Gran y espaciós es lo camp de l'història, de les evolucions morfològiques de la 
nostra fermosa y rica llengua. Moltes y sorprenents són les maravelles que en ell s'in- 
clouen. Mes nosaltres, com hem. tingut que recórrer eixe camp de peu y sense pararse 
gens, no hem pogut examinar degudament totes eixes riquehes que en ell romanen ocul- 
tes. Ocasió vindrà en que 's trate ab més detalls este Tema, y llavors es descorrerà lo 
vel que encubrix los fenòmens, del tot sorprenents, que conté la Morfologia de nostra 
llengua. 



— 28- 



Del Dr. Mossèn Marian Grandia, Pbre. 



Formació de la paraula catalana C*) 

SüFIXSOS GUTURALS 

§ 219. Els dos sufixos guturals c y g donen les formes ack\ celi, ich, òch, uch pel 
masculí, y pel femení tenen forma forta aca, eca, ica, oca, uca y forma atenuada aga, 
cga, iga, oga, uga. Llur significació y correspondència llatina y nòullatina s'indiquen 
per cada forma en particular. 

§ 220. acli. aca, o aga, Respon al llatí acus, aca (mer-acus, agypti-acus, portul-aca, 
pastin-aca), al grech ay o ax (caX-àYn; y CaXoç, commoció, xXu.i-ax-iZco y xXiuà£o\ 
tirar daltabaix, òat|uovíaxoq , demoníach), al sanscrit aca diminutiu (putr-aca, fillèt de 
putra, fill), al castellà aco, aca y ago, aga (pajarr-aco, clo-aca, zurri-ago, vcrdol-aga) , a 
l'italià acco, acca o aco, aca (vigli-aco, pastin-aca) y al francès ac y aque (Sevign-ac, 
mani-aque). 

En català 's troba tònich y àton, viu y fossilisat en la toponímia. 

i. ei L•'acli tònich usual diminutiva y es a voltes despectiu : espin-ach, de *spinacus, 
de sphia; serr-adi o xcrr-ach, serra petita de serra; alzin-ach. alzina petita y rebordo- 
nida, de alzina, de * ilicina, de ilicem; cas-aca, de casa; butx-aca, de '-'burs-aca, de bursa; 
fuller-aca, de fulla, de. full, de folium, y r infixa,- ruh-ach, de *rosacus, de rosa; bon- 
yach, de bony, de *bunus, de (3ouvóç, turó. 

Ben sovint no se li sent gayre o gens la força diminutiva : pinya-ach, còlp de puny, 
de pinya, de pinna; pet-ach, còlp y '1 seu sò, de pèt, postverbal de petar, de pedere; 
batz-ach, còlp, sotrach, de *balacus, y z infixa, de batuere ; many-ach, many-aga, mans, 
mansa, de *maniacus } *mamaca, de inancre, quedar, cf. mancr (Ibiça), casolà. 

Devegades Xach avantpòsa una i que comunica moviment y inconsistència a l'idèa: 
voli-ach, ratpenat, de * volia cus, de volaré; muri-ach, ratpenat, de niur-em: xurri-aca, 
de çurra. 

2. ón L•'acli tònich està fossilisat en els mots que ja '1 duhen en llatí o grech, y en 
molts noms de la toponímia y cognoms que 's prenen d'èlla : ob-ach, ob-aga, de opacus, 
opaca; pastoiaga, de pastinaca; llim-ach, de limacan, de XeíuaE; Vern-ach, de vern. 
de ornus; Cabal-ach, de cabal o cabdal, de capitalis; Cavan-ach de cavana , de cavus; 
Carrer-ach o Cai rar-ach, de carrer, de *carrarius, de car, basch, roca, pedra, cf. carre- 
ra, camí empedrat; Cascll-aclis. plur. de casellach, de casella, de casa; Casany-ach, de 
Casanya, de casa; Masiny-ach y Marsiny-ach, per mansinyaçk, de *mansiniacus, de 
mansus, mas; Llorach, de *lauracus, de laurus, llorer; Clari-ach, de clar, de clarus, cf. 
Clara, Claret. Clariana, Montclar, Gisclareny ; Codin-acli, de codina, de cotenr. Corr- 
ach, de : -'corra, roca, cf. car, basch, y illa corre (acta de la Consagració de la Sèu d'Ur- 



(*) Aquesta Memòria serà publicada entera pel seu autor. Aquí posem com a mostra y com a contribució al volum 
del Congrés l'estudi dels sufixos guturals. (N. de la R.) 



— 284 — 

geli l'any 8i9\ una gran mola de roca que té demunt un Santuari; Pan-acJi y Espin; 
acky de es article, y pena, roca; Parer-ac/i. de perer", avuy pedrer, de pedra, de petrd" 
Ferrer-ach, de ferrer, de ferrarius, de femení; Solarach, de soler, de solàrium, de so- 
lum, a terra, la part baixa o fonda d'una cosa; Subir-ach, de suber, alzina surera; Vil- 
eieli. de vila, de villa, casa de pagès ; Gall-ach, de gall, que pòt ésser de gallus, au; de 
gal (gal, hebreu), font; o més probable de calculus, pedra: Flori-ach, y Florej-achs, lo 
seu plural, de ^'florins, riu, ei. pla re y fluere, fluir, Florins, riu d'Astúries, y Floridius. 
riu de Catalunya, que avuy se diu Riubregós, deixant lo primer nòm al poble de Cas- 
tellfollit, per Castellflorit ; Merl-ach, de '-inerulacus, de *tnerulus, de *merus o *mcra, 
riu, cf. mare, 11., y maror \ hebreu, rajar, amarar, català, empapar d'aygua, y Merlès, 
Merder, Merdaç, Margansòl, etc, rius o aygües. 

Cal notar que segons la doctrina del § 64 sobre '1 cambi recíproch de les fortes fi- 
nals eh, t, p, . Yaeli a voltes provindrà de at. Així 's diu codony-ach y codony-at, de 
codony; Fabreg-aeli y Fabregat, de fabricatus ; Reix-ach, cognom, per Reixat, de reixa, 
de *r ètica, de reté: earr-aeh, planxa de suyro, per carrat, de quadra tus. 

3. er ach, aca, àton. Es purament erudit, d'origen grèch-llatí: demoni-ach, demoní-aca, 
de demoniaeus, demoníaca, de òcuuoviaxóc , òcau.oviaxr| , de oaiuóviov, cardí-acJi, car- 
díaca, de cardiacus, cardiaca, de xapòtaxóc, xapòiaxn,. de xapòía; sirí-ach, de syria- 
cus, de Crpiaxóc , de Zvpt'a . 

En la fonètica catalana popular X ach àton seria ecJi, còm ho es en espàrr-ech (§25, 
i. er ) yen xàfech y ràfech (§ 80 , 3/*, eh). 

§ 221. tfjr//, í7j'<rtf. Es sufix grech-llatí erudit de pòch us: faris-aych, faris-ayea , de 
pharisaicus, pharisaica, de (papícaïxóc: , çapiGaïxr) ; jud-aych, jud-ayea, de judaieus, 
judaica, de iouòatxóç, iouòaïxrp, cald-aycJi, cald-ayca, de chaldaicus, chaldaica, de 
/aXòaïxóç. yaXòaïxn, . 

Els monosíleps en ar/i y els disíleps en #<;<? o tf^vz tenen l'^r radical: caga, de çahga 
KfcfuJ aràbich, lo derrer; daga, de degen, alemany, espasa; y^r// o ^Vr//, de sagum o de 
saceus; llacJi, de lacus; llaga, de plaga; maco, de ///<-?/<?, castellà, de majar; nyaco, pots- 
verbal de nyacar, variant de macar: sach, saca, de saceus. Racar, saber greu, de raí- 
tw, de '-'rasicare, de radere, té la r sufixa. 

§ 222. ít//, eca, o <?£■#, tònich, y ech, ega, àton. Un y altre responen al llatí icus, ica, 
a l'italià ico, ica, y més al castellà eco, eca, y ego, ega (Pach-eco, Vall-ecas, borr-ego, 
Vill-egas). 

a) L•'cch, eca, o ega tònich dona : 

1." Noms mès o menys diminutius derivats d'altres noms: llenega, bolet anome- 
nat també mocosa, de *lenica, de tenis, suau; alb-eca, la part blanca de la fusta, de *àf• 
bica, de albus, blanch; muny-èca, de *munica, de muna, cf. mona, castellà, y mun, 
hebreu, fill o filla; borr-ech, borr-ega, de *burricus, burrica, de '-'burrus, cf. borró, 
castellà, de burra, borra ; mant-ega, de manta (provincià de Olva), greix, y cf. mat-ó, 
brossat. 

2. ún Un nombre interminable de noms d'acció postverbals de vèrps en egar. que 
responen als llatins y italians en icare y als castellans en egar: gem-ech, de gemegar, 
de ■'■gemieare, de gemere: ros cch, de rosegar, de *rosicare, de rosum, de rodere; 
moss-éch, de moss-egar, de '-/uorsicare, de morsum, de mordere : llamp-ech, de llampe- 
gai\ de *lampicare, de lampare : estoss-eeh, de estossegar. de *extussicare, de <-.r y /teí- 
òv'/r; ren-ech, de renega)-, de *ringicare i de /va^'v, mellor que de ;r y negaré; mas-èga, 



— 285 — 

tle masegar, de *masszcare, de *inass-arc, cf. u-àccíeiv, tocar, masegar. Els femenins 
postverbals en ega, com se vèu, son molt pòchs. 

3. er L'adgectiu llefech, llefega, lleminer, de *livicus, :]: livica, de *livere, cobejar. 

b) L•'eeh, ega àton dona: 

i, er Alguns sustantius: màn-ccJi, de *nianicus, de mamis; màn-ega o màn-iga, de 
*manica i de mamis, cf. el castellà, mango, manga; monçón-ega, mentida, de *ntentitio- 
nica, de *mentitiònem ; càrr-ech, de carregar, de *caricare; cf. karaka, sanscrit, carga; 
prèss-ecJi, de persicus, de Pèrsia. 

2. ón Alguns adgectius, que encara balancegen entre X ech vulgar y Xich llatí: rüst- 
ech o rúst-ich, rúst-ega o rúst-iga, de rusficus, rústica, de *rust, (§ 80, 3 er ), de rz/í; 
múst-ech o múst-ich, múst-ega o müst-iga, de *mustícus, *mustica; ferèst-cc/i, ferest-ega 
o feres t-ich, ferest-iga, de *feresticus, *ferestica, de feres tis, ferest, de fer us. 

Convé recordar aquí lo dit en el § 80, 3." sobre l'afegida de eh final. Aixís cal ana- 
lisar els mots bref-ech, ràg-ech, tarr-ech, tòrr-ech, xàfech. etc. 

Els nonosíleps en ech y bisíleps en eca oega, tenen Xech radical: bec/i, cf. pico, cas- 
tellà; cego, cega, de ccecus, cesca; gèc/i, còm Jac/i, de sagum ; UccJi, de laicus; medi, de 
micidus, prim de carns ; pega, depicem; rech, postverbal, de regar, de rigare; rega, 
solch, ralla, de *rega, cf. regula, de regere, traçar; sccJi, tall en la roba, y •$•*',£■#, de segar, 
de secare; sèch, seca, de siecus, sicca; Xèco es de Francèsch, de Franciscus. 

§ 223. zV//, /Vtf. Respon al llatí zVzzj - , zV#, al castellà ico, ica (borr-ico, pell-ica, 
cív-ico, pàn-ico), a l'italià ico, ica, (arab-ico, class-ico, iXon) y al francès ique (inag-ique, 
m us- i que). 

Es tònich y àton, prescindint del seu origen en que era sempre àton. 

a) Còm tònich dona: 

i. er Diminutius de sustantius, adgectius, participis y adverbis: mong-ich, mong-ica, 
de monjo, monja, de monachus, monacha; rour-icli, de roure, de robur; arbr-icJi, de #r- 
bre, de arbor-em; espurn-ich, de espurna, de ívtr y pruna, brasa; Joan-ich, de Joan, de 
Joannes; — bon-ich, bon-ica, de /><?, £í)zztf, de bonus, bona; — ajupid-ich, ajupid-ica, de a 
yjup, de cubare; so t-ich, de j^ta, de subter; suar-ica, fa molt pòch, de suara, de .yzz/)- 
hàfi-hora. 

2. ón Molts sustantius postverbals de vèrps en icar o igar que sovint guarden el seu 
valor diminutiu : pess-ich, de pessigar, de *pinsicare, depinsere; plor-ich, de plor-icar, 
de *ploricare, de ploraré; cnvol-ich, de envol-icar, de *involvicare, de involvere: som-ick; 
de som-icar, de * gemicare ; de gemere; afad-ich, de afad-igar, de *adfatigare; cast-ich 
(Ibiça) y cas t-ich x de castigar, de castigaré, de cas tus; boh-iga, o buyga (Vallcebre), de 
*fodicare, defodere; art-iga, de *araticarc, de aratum, de arare. 

3." Alguns sustantius que ja tenen l'zV tònich en llatí: am-ich, am-iga, de amicus, 
amzca, de amaré; llambr-ich, de lumbricus\ mel-ich (Vallcebre), llombr-ich o llambr-cch, 
de umbil-icus. 

4. art L'zV/z tònich es radical en </zV/z sust, de í/joto í/z^ holandès; yzV/z y y^tf, de 
/zí'zzí•; z/zzVtf, de mica; mico, de mimicus (?); pic/i, de picar ; piga , cï. peca, castellà; de pec- 
care; xich, de secus, de secare; vich, toponímich, de vicus\ tuhich, un aucellèt, onoma- 
topèych; carrich, una mena de capa, de :i: carac, circuir, cf. tacric *^ Sk ??*? hebreu, capa; 
xarrich, de cJiaraq, hebreu, fer estridor; garrich y garriga, del metèix charag. 

Però en rzV/z, rzVtf, TzV/z es sufix de (àoïxóq, que raja, cf. afluent, abundant, de l'idèa 
de rajar, de (5orj, raig, ona, riu; per altres es de reika, got, poderós. 



— 2$6 — 

b) L•'ich, iga, popular, o ich, ica, erudit, àtons, son de formació indoeuropea y res- 
ponen a iens, 11., íxóç, gr. y a ika, sanscrit: mús-tich, míis-tiga, de mysticus, mystica, 
de uvdTixóç, uDCfnxn,, en el sentit originari de uaxo, abaixar els ulls; fis-ich, fís-ica, de 
phys-icus, phys-icà, de cpucnxóç , cpucnx/), de (púcnç, de cpúco, criar, fer. Còm se vèu dona 
adgectius. 

Salich, sust., es de salicciu, de *sal, cf. sal, hebreu, vimen. 

§ 224. och, oca. Respon al llatí neus, uca, y al castellà oque, oca [bod-oque, 
Jil-ocd). 

Devegades Xòch sembla una senzilla variant del sufix despectiu òt (§ 64). 

Dona: i. er Uns quants sustantius despectius: buss-òcJi, bony en los animals y plan- 
tes, dur y que no supura, de *bursucus, de bursa; many-òcli, manoll embullat, de *ma- 
nucus, de mamis; patx-òca, presència ridícula, de *fatxoca (?), de fatxa, de fades; bu- 
llar-òch, bulto de coses revoltes, de *bullarucus, de bulla, bolla, cosa rodona y vuyda, y 
r infixa; bultr-òch, de *bulteròch, de bulto, de volutmn ; millar-òca, de *miliaruca, de 
milium; baj-òca, de *baja, cf. ^íy/tf, castellà, de bacca ; matx-òch, de matx-ocar, de *mas- 
sucare, de *massare, cf. juàrjcíeiv, magullar. 

2. ón L'adgectiu bad-òch, bad-òca, que mira tontament y bada la boca, de badar. 

3, er Alguns vèrps: motx-oear o matx-ocar ; esmany-ocat, desgarbat, sènça manya, 
de manya, de mania, de juavía, enginy. 

LW// es radical en &>£//, de *baucus, de pauxóç, lasciu; ròr//, cuyner, de coquus; 
flòch, de floecus ; fòch, de focus ; gròch de crocus, çafrà; /^<:/í, sí, de hoc, això; /<?<:/2, de 
jocus; joch, joquer de les gallines, de *Jacus, dej'acere; llòch, de locus; mocJi, de muceus; 
poch, depaucus; sòcJi, calçat de sola de fusta, de soceus ; sòch y soca, cabuç y tronch dels 
arbres, de * soceus calçat, la part baixa, cf. zoco, zoca, basch, y zoquete, castellà, còm 
ciocco, ciocca, it.; troca, de *torqua, cf. torquis, de torquere, tòrcer. Ròch y roca tenen 
sufixa la c de *rupica, de rupes. 

§ 225. uch, uca, o uga. Respon al llatí ucus, u a, al castellà uco, uca o uga (cad-uco, 
cas-uca, verr-ugd), a l'italià uco, ucca, uca {cad-uca, parr-ucca, verr-uca, piluccaré), y al 
francès uque, ue [perr-uque, verr-ue, tort-ue). 

L•'uc/i, uca o uga en català dona: 

1 er Sustantius diminutius, a voltes despectius: peh-uch, de *ped-ucus, àepedem; 
per? -uca, de piluca, de pilus; verr-uga, de verr-uca; llet-uga, de lactuca, de lac(t); tort 
uga, a les Balears trotuya, cf. tortue, trancès ; er-tiga, de a?ruca, de íf^ (ímí) .- marfuga o 
morfuga, passa que mata, de *morbuca, de morbus. 

2 ón Vèrps també diminutius: rem-ugar, de *rumucare, cf. rumor y ruminare\ es- 
por-ucar o espor-uguir, fer por, de por-ucJi, de por, de pavorem: pellucar, de *pilucare, 
de pilare ; tr-ucar, picar, colpejar, de *ter-ucare, de terere; menj-ucar, de manducare, 
de mandere. 

3." Sustantius postverbals dels vèrps en «re?/-.- menjuch, menjadèta, de menj-ucar i 
lladr-uch, elèp del goç, de * la trucaré, de latrare ; pcll-uch, acte de prendre una petita 
quantitat d'algòm que 's menja; trucli, de trucar. 

4. art Adgectius qualificatius que signifiquen casi be sempre defectes: par-ucli, por- 
u eh o paur-uch, par-uca, por-uca o paur-ucay par-uga, por-uga o paur-uga, de :t 'pavo- 
rucus, ■■■pavoruca, de pavorem ; astr-iteh, astruga, de :i: astrucus, *astruca, de astrum ; 
cad-uch, caduca, de caducus, caduca, de cadere; llef-uch, llefuga, desitjós, lleminer, de 
■li/>iíei/s, *livuca,de l/'/u/r, envejar ; feix-uch, feix-uga, de feix, defascis. 



— 287 



I ;„■/, es radical en los monosfleps y disíleps femenins: buch, arna d una soca d ar- 
bre buyda, de bucca, cf. buco, it., forat; cuc/,, cuca, de coccus; duc/, dign.tat de d^m; 
"/au de nit, de to) cf. duc, hebreu, y £b«. aràbich, gall;/^ de A*>»a><*. 
ctixent, de Vugus, de XÚ Y oc, verga; Lluc,,, nòm de sant, de Lucas; Muga toponumc 1, 
de »^, basclí terme, límit; nuca, de ««« (?), per ser la nòn lo símbol de lo que balla 
sobre si metèix ; suc/,, de succus; truca, cambi, de «Mp* de ftrpw* tombar. 

tort ruca, ase, asa, té la c sufixa de r~«r, rw* de *rav,cus, de m», ronquera. 



Del P. Jaume Nonell, S. J. 



Necessitat de redimir la prosòdia catalana de la influència castellana 

Per correspondre a la confiança ab què m'hay vist honrat al serme confiada la esposi- 
ció d'un tema consignat en el programa primitiu d' aquest Congrés, demostraré breument 
que el català ha guardada ab major feeltat que'l castellà la tradició llatina i) en la dipton- 
gació; 2) en la sinalefacció ; 3) en la accentuació. 

Com a corolari d'aquèsta demostració ne resultarà, qu'en la tasca empresa de purifi- 
car la llenga actual de tota influència heterogènia, se fa necessari el redimiria de la caste- 
llana; y a imitació dels nostres antics clàssics, amotllarla a la tradició llatina. 



I. DIPTONGACIO 

Dues diferències notabilíssimes eczistèxen entre la diptongació catalana y la caste- 
llana, relativament a les paraules preses del llatí. La primera, tocant al origen dels 
diptòngos; la segona, respecte a llur nombre. 



I. Origen dels diptòngos 

A) En gran moltitut de casos el castellà ha diptongada la c o la o tònica de les 
diccions llatines en ie o ue respectivament. 



LLATÍ 


CASTELLÀ 


CATALÀ 


bene 


bien 


bé 


tener 


tierno 


tendre 


centum 


ciento 


cent 


certus 


cierto 


cert 


venter 


vientre 


ventre 


dent-em 


diente 


dent 


rota 


rueda 


roda 


focus 


fuego 


fòc 


mort-em 


muerte 


mort 


sort-em 


suerte 


sort 


fortis 


fuerte 


fort 


porta 


puerta 


porta 


portus 


puerto 


port 



La metexa diptongació esperimenten les dues vocals esmentades, quan son les 
últimes sílabes de la radical del verb castellà, y en el decurs de la conjugació passen 
de àtones a tòniques. 

De pensar . pienso, piensas, piensa, piensan, etc. 

remendar remiendo, remiendas, etc. 

defender defiendo, defiendes, etc. 

extender extiendo, extiendes, etc. 

mentir miento, mientes, etc. 

sentir siento, sientes, etc. 

rogar ruego, ruegas, etc. 

probar pruebo, pruebas, etc. 

mover muevo, mueves, etc. 

poder puedo, puedes, etc. 

morir muero, mueres, etc. 

dormir duermo, duermes, etc. 



Una gran part de les irregularitats dels verbs castellans prové d'aquesta diptonga- 
ció. Res d'axò passa en català: invariable queda la tal vocal, per més que 's cambii la 
sua tonicitat. 

B) Una altra font de diptongació en castellà es la conversió de les azèucsis (l ) llati- 
nes en diptòngo. Eczemples: 



LLATÍ 

pa-ti-en-ti-a 

ex-pe-ri-en-ti-a 

ap-pa-ren-tia 

sa-pi-en-ti-a 

sci-en-ti-a 

con-ti-nu-a 

per-pe-tu-a 

se-ri-es 

pla-ni-ti-es 

pi-e-ta-te 

con-ti-nu-ita-te 

vi-ti-o-sa 

in-ju-ri-o-sa 



CASTELLÀ 

pa-cien-cia 

ex-pe-rien-cia 

a-pa-rien-cia 

sa-pien-cia 

cien-cia 

con-ti-nua 

per-pe-tua 

se-rie 

pla-ni-cie 

pie-dad 

con-ti-nui-dad 

vi-cio-sa 

in-ju-rio-sa 



CATALÀ 

pa-ci-èn-ci-a 

es-pe-ri-èn-ci-a 

a-pa-ri-èn-ci-a 

sa-pi-èn-ci-a 

ci-èn-ci-a 

con-tí-nu-a 

per-pè-tu-a 

sè-ri-e 

pla-ní-ci-e 

pi-e-tat 

con-ti-nu-i-tat 

vi-ci-o-sa 

in-ju-ii-o-sa 



No té fi ni compte el número de paraules, que podriem copiar, en les que havem 
conservades les azèucsis llatines, y per consegüent totes les sílabes de les correspo 
nents paraules del llatí, mentres que'l castellà per la diptongació les ha reduides a un 
nombre més petit. 



(1 ) Azèucsis, nom grec, compost de a (sense) y zeuxis (unió). 



— «9° — 

Si en la llenga catalana la diptongació no prové ni de la adició d'una vocal dèbil 
(i, u) a una de forta, ni tampoc de la azèucsis trasformada en diptòngo, pregunto: ;quin 
serà l'origen dels diptòngos catalans? 

Per a respondre satisfactòriament a-n aquesta pregunta, demanaré al llegidor que ficsi 
sa atenció en un fet, que cada dia 's repetex y 'n son testimoni els nostres oidos. Parlo 
de la vocalisació de la consonant //. 

,;Qui dubta de que no tenen rès que veure ab lo diptòngo paraules tals com all, mi- 
rall, vell, cabell, fill, conill, xopoll, rostoll, ull, full, remull? A pesar d'axò, el poble diptòn- 
ga aquestes diccions, dient : ay, miray, vey, cabey, fiy, coniy, xopoy, rostoy, uy, fuy, 
remuy. 

Igual vocalisació esperimenta la // inicial de sílaba, còm se pot veure enpa-lla paya), 
ce-lla (cè-ya), rè-lla (rè-ya), fu-lla (fu-ya), xu-lla (xu-ya) mu-llar (mu-yar), xu-llar (xu-yar), 
etcètera. 

Axis, doncs, còm en nostres dies ab suma facilitat vocalisam la consonant //; de la 
metexa manera en los temps antics de la llenga se vocalisaren altres consonants, de la 
qual vocalisació, va resultarne el major número, per no dir la totalitat, dels diptòngos, 
que avuy contam en la nostra llenga. Y es digne de notarse, que les vocals en les 
quals se convertiren, son la i y la u, anomenades semivocals, per haverse usades indis- 
tintament com a vocals y com a consonants lo meteix pels escriptors llatins, que pels 
nostres clàssics. 

Les consonants, que han esperimentada semblant transformació, son les següents : 

La /. Encara en nostres dies tant diem alba còm auba; albat, còm aubat; balb, 
còm baub; balma, còm bauma. Del llatí talpa, n'hèm fet taub: y de sold (solid-um), 
sou. 

La v. De nav-is; nau; de brev-is, breu; de nov-us y noz'-em, nou; de vw-vis, viu ; 
reaparexent la v primitiva a-n els derivats nav-ç.<g%x, abrev-idx, viv-ent, renov-zr, etc. 

La c. De/arf-um, Yanticfeyt; de duct-um, duyt; de oct-o, vuyt; de coct-o cuyt; de 
fruct-u fruyt; de luct-a, lluyta. De benedict-us, beneit, beneit, y '1 nom propi Benet, 
com de Felits (per Fèlix), Feliu. 

T y D. Noms: de palat-ium, palau; de /iered-em, hereu; de ped-em, peu; de 
nid-um, niu; de put-eum, pou; de nud-um, nuu. 

La vocalisació de les dentals d y t, y de la gutural forta c, q, es frequentíssima a-n 
els verbs. El diptòngo au, que precedèx a la sílaba re en la segona conjugació, y ade- 
més el que 's troba en totes les segones persones del plural de tots els temps, no rego- 
nèx altre origen. 

De cad-ere n'hem fet cau-re; deplac-ere; plauxe;'de cred-ere, crèu-re, de sed-ere, scu-re; 
de rid-ere, úu-re; de sid-ere, siu-re; de claud-ere, clòu-re; de coçu-ere, còu-re; de duc-ere, 
dur (per duu -re). 

Alguns quants han semivocalisat la v; com viu-re, de r/V>-ere; escriu-re, de scriv-ere 
(per scribere); mou-re de mov-ere. 

Les segones persones del plural de tots y cada un dels temps en tots els verbs 
terminaven antigament en ats, ets, o its: terminació que va cambiarse en au, cu, iu : 
com en a.m-au, a.mhv-eu; axn-èu, dorm-///. 



2«)I 



II. Nombre dels díptòngos 

Un dels fets més generals de l'ortologia castellana es l'havèr diptongat totes les 
azèucsis àtones de la llatina, y ademés una grandíssima part de les tòniques. La Real 
Acadèmia de la llenga, adoptant la doctrina ortològica del il-lustre gramàtich americà 
Bello, va establir com a lley general, per cert ben contrària al geni de la llenga caste- 
llana, que no podien formar diptòngo les combinacions de vocals fortes (a, e, ó). L'error 
de Bello, y de la Acadèmia que va adoptarlo, l'ha vingut a demostrar en nostres dies 
un eminent y infatigable gramàtic Mossèn Felip Robles Dégano, prevere, en la sua 
Ortología clàsica de la lengua castellana. 

El fruyt del seu estudi y de la atenta lectura de casi tots els poetes castellans, lo 
sintetisa el citat autor en el següent corolari: Por consiguienté \ diu en la plana 236, los 
diptongos no son l'j , como quería Salvà; ni 14, conto ense ha Bello; ni 2, conto decía 
Cascales; ni 12, conto escribió Nebrija. Los diptongos àtonos son 25, à saber, etc. 
Y hi afegex desseguida: Los diptongos tónicos pueden ser 18. De manera, que sumant 
aquestes 18 combinacions, que poden ser diptòngo, ab les 25, que ho son sempre, 
segons Mossèn Robles, y ho demostra ab arguments irrefutables, resulten ser 43 les 
combinacions de vocals, qu'en castellà formen o poden fusionarse en diptòngo. 

;Succeèx lo metex en català? Cabalment passa tot lo contrari. En primer lloc, may 
hi formen diptòngo les combinacions de vocals fortes, [a, e, o.) Ademés, tampòch ne ' 
forma l'unió, d'una dèbil, [e, i, u), ab una de forta. Queden, doncs, solament, dues com- 
binacions capaces de diptongarse, que son, la d'una forta ab una dèbil, y la de dues 
dèbils. Els diptongos catalans per consegüent, son aquests vuyt: 

ay, ey, oy : au, eu, ou : iu, uy 

Un altre, compost de dues uu, sembla trobarse en l'adjectiu nuu; y en duus, duu, 
de dur; y en lluus, lluu, de lluir. 

La inmnèsa desproporció entre les 43 combinacions de vocals capaces de constituir 
diptòngo en castellà, y les vuyt o nou no més que tenim en català, manifesta a priori 
la grandíssima diferència d'abdues llengües en lo que pertoca a la diptongació. Y còm 
la llenga llatina casi be desconèx el diptòngo, seguèxse d'aquí, que la nostra llenga 
s'es conservada més feèl a la llatina, que no pas la castellana. 

La demostració a posteriori resultarà de lo que després direm. 



II. SINALEFACIO 

Fins ara hem tractat de la fusió de dues vocals senzilles en una de composta, quan 
abdues se troben dins una metexa paraula: aquesta fusió es la anomenada diptòngo. 
La tendència y facilitat de la pronuncia castellana a fer semblant fusió estense fins al 
cas, en que la una d'elles se troba al fi de la dicció, y l'altra al principi de la immediata 
següent. Aquesta nova forma de diptòngo o triptòngo rèb el nom de Sinalefa, de la 
qual anem a tractar. 



— *2Ç2 — 

Mossèn Felip Robles en la esmentada obra parla de dues menes de sinalèfa: de la 
morfològica y de la ortològica o rítmica. De la primera ne diu en la plana 40, que 
suprime la última l'ocal de una palabra, cuando la siguiente comienza con vocal, y hace 
de las dos palabras una, v. g. estotro, esotro, del, antojo [per anteojo), antiyer (por 
anteayer). 

Anc que'en català no falten sinalèfes tals com acabam de definir, v. g. al (per a el), 
del (per de el), pel (en lloc de per el), cau (per ca en, o casa en;) no obstant la manera 
ordinària de fer en l'actualitat la sinalèfa es suprimintse una de les dues vocals; em- 
però dexant separades les dues diccions, v. g. l'home, l'àvia, viur ab pau. L'apòstrof 
indica que la vocal s'es suprimida. 

La sinalèfa ortològica o rítmica, la definèx (pi. 85). La fusion de dos ó mas vocales 
inmediatas, perteuecientes à distintos vocablos, en una sola sílaba. Amonesta tot seguit, 
que todas deben sonar clara y distintamentc. De lo qual resulta, que per lo que toca a 
la pronunciació, no se distingèx gens ni mica del diptòngo ò triptòngo. 

Axis, doncs, còm la llengua castellana es abundantíssima en diptòngos, y la cata- 
lana no tant de bon tròç; axis també aquella ho es en sinalèfes, y moltíssim més qu'en 
diptòngos, y la catalana se pot dir que les rebutja casi bé del tot. Y també en aquesta 
part la nostra s'es mostrada més feèl que la castellana a la tradició llatina, ja que 'en 
llatí apenes son usades les sinalèfes, sien morfològiques, o be ortològiques. 

Còm a demostració a posteriori de lo que acabam de dir del diptòngo y de la sina- 
Jèfa, eczaminarèm dues dècimes, una de castellana, y l'altra catalana, les primeres, 
que'm son vingudes a la memòria. La castellana es den Calderó, y diu axis : 



O/í'n-tan d[e u]n sa-bz<? qu[^ u]n dia 
Tan pobr[^ y] míser[í> <?]staba, 
Que solo se sustentaba 
D(^ u]na.s yerbas que cogía. 

;Habr[a o]tr[o, rjntre sí decía, 
Mas pobrfí•jj/] triste que yor 
Y cuan-d(tf e]\ rostro vol- vió, 
Halló la res-p//<í's-ta, vien-do 
Qu[^ í»]tro sa-b[z<? z]ba co-g/Vn-do 
Las hojas qu[^ c]\ arrojó. 

Total... diptòngos 

La catalana, d'autor per mi desconegut, però del genero del popular Rector de 
Vallfogona, es la següent: 

Volent Icaro mirar 
De lo sol, la gentil forma, 
Véntali Júpiter morma, 
Y me '1 fum de cap al mar. 

Còm no sabia nedar, 
S'ofegà tot renegant. 



DIPTÒNGOS 


SINALÈFES 


2 




2 
2 

1 
2 
1 


I ' 




1 


2 






2 




2 
I 


7, 


sinalèfes 


12 



— 293 — 

Júpiter, del cèl mirant 
Los peixos que rosegaven, 
Preguntàls si dejunaven: 
Respongueren : «Menjant carn». 

Ni una sola sinalèfa ortològica, ni un sol diptòngo se troba en dèu versos, y no més 
que dues sinalèfes morfològiques; essent axis que en igual nombre de versos castellans 
han. ocorregut sèt diptòngos y dotze sinalèfes rítmiques o ortològiques. La diferència 
entre les dues llengües en aquest particular no pòt ser més notable. 



III. ACCENTUACIÓ 

Dos punts sobre accentuació tractaré ab tota brevetat. Primer, de la utilitat o neces- 
sitat d'admètre l'accentuació fònica. Segon, de la eczistència en català d'un accent 
tònic secundari. 

i. Axis com en la paraula fabrica, per eczemple, ab l'empleo del accent 
tònic, y solament per medi d'ell, distingim els seus tres significats de fàbrica, fabrica y 
fabricà: axis també ab l'accent fònic, y no més per medi d'ell, podem distingir les 
diverses significacions dels monossílabs següents: te, os, el primer dels quals pòt 
espressar la planta d'aquell nom [te), pertànyer al verb tenir [té), y ser sufics pronomi- 
nal [te); y '1 segon un animal [os), l'òs del cos animal [ós), y '1 sufics de segona per- 
sona del plural [os, que per ser àtona, pronunciam tts). 

El català convé ab lo castellà en tenir paraules esdrújules, planes y agudes: y hèm 
fet molt be en adoptar el seu sistema d'accentuació tònica, a fi y efecte de conèxer 
quan hem de pronunciar, per eczemple, fàbrica, fabrica, o fabricà. Còm en castellà 
cada vocal tè un sò constant e invariable, li basten aquells tres accents. 

No succeex lo metex ab les vocals catalanes. La a pot sonar de dues maneres 
diferents; la e y la o tenen cada una tres pronunciacions diverses. En aquest punt 
convé el català ab lo francès; el qual té necessitat d'accentuació fònica y no de la 
tònica. Si, doncs, hem admès la segona ab gran avantatje per la claretat de nostres 
escrits; ab no menor raó y profit ens convé adoptar l'accentuació, com els francesos. 

Els escriptors clàssics no emplearen cap d'aquèstos dos sistemes: y d'aquí la difi- 
cultat de conèxer la genuina pronunciació de certes paraules usades per ells. Ab fre- 
qüència he topat ab lo substantiu AVOL : confesso que no hay pogut arribar a saber 
si s'ha de pronunciar àvol, avól, o avòl. Va costarme lo que Deu sab l'entendre un vers 
de VAt/àntida, en què hi entra la paraula BENS, que jo llegia bens en lloc de béns. 
Sols l'accentuació fònica pot lliurarnos d'èst inconvenient. 

Passem a dir quatre paraules de l'accent tònic secondari. La lley morfològica del 
escursament ha convertides en monossílabes la major part de les diccions dissílabes 
preses del llatí. La aglomeració de monossílabs tònics fa sumament dura la llur pro- 
nunciació. L'Acadèmia de la llenga castellana ha admès un accent tònic de mènos 
energia que l'ordinari, pe '1 cas de concóirer dues sílabes tòniques, a fi d'evitar la 
duresa de la pronunciació. 



En català, per obtenir el metex resultat, hem fet completament àtona una de les 
diccions monossilàbiques, per sa naturalesa tòniques; empro li hem conservada sa 
qualitat fònica. Per eczemple, referintnos a la vocal e, podem dir 

Tres sons té, tots ells ben clars. 

La pronunciació d'aquèstos sèt monossílabs tònics conservantlos a tots la pròpia 
tonicitat, seria sumament dura. ;Ou'hem fet pera suavisarla: Hem combinat les parau- 
les de tal manera, qu'en resultàs consecutivament una de tònica, y una altra d'àtona: y 
llegim el vers axis: 

Très-sons té, -tots èlls-ben clars, 

conservant a la o de sons sa qualitat de fosca o tancada; a la de tots, la de fosca o 
oberta; y a la e de ben, la de e tancada que li correspon, quan es tònica. 

A-n el vers, que acabam d'eczaminar, les sèt sílabes son totes tòniques: an-el 
següent : 

Les aglomeracions 

no n'hi hà de tònica més que una, la darrera: les sis primeres totes son àtones. 
Els castellans qualsevol número de sílabes àtones lo pronuncien ab suma facilitat : los 
catalans, al contrari, ens costa pronunciarne més de d'una o dues de seguides. ;Què 
fèm en tal cas? Aixís com en l'anterior trèyem accents; en el segon n'hi posam. El 
vers en qüestió lo llegim axis: 

Lés-a-glome-ràcións 

però ab una diferència, y es, que al igual del cas anterior, els nous accents no 
modifiquen gens ni mica la qualitat de les vocals àtones accentuades: de manera que'l 
vers anterior accentuat, lo llegirem aixís : 

Laes-ae-glúmse-rae-ci-òns 

Si al principi del vers hi anyadim una monossílaba, y de la azèucsis final ne fem 
diptòngo, hauran d'accentuarse les sílabes qu'han quedat sense accent, y lo perderàn 
les dues que allí l'han rebut. Direm, doncs: 

Dae-laes aglu-maerce-cions 

Resulta d'aquí, que les quatre sílabes àtones de la paraula aglomeracions en el vers 
poden portar accent sense modificar llur qualitat de vocals àtones. 

Si es veritat lo que insinua un filòlec modern, en aquesta nova mena d'accentuació 
tindríem un argument més de la feeltat del nostre llenguatje a la tradició llatina. Escriu 
Campini (, \ que alguns gramàtics admeten un accent anomenat medi o secondàri; el 



(1 ' Princioi di Fonologia, Etimolog e Morfologia latina. 



— 295 — 

qual recauria sobre la sílaba tònica de la primera part de les paraules compostes, v. g. 
misericòrdia^ o sobre la sílaba radical de les diccions polissílabes, v. g. lòngitúdo (l >. 

Tal es, si no m'enganyo, l'origen del nòu accent, que tenim en català: el qual, anc 
que conserva tota l'energia del primari, no obstant té la propietat de no introduir cap 
cambi en la qualitat de la vocal, a la qual afecta; sinó que la dexa ab la sua pròpia de 
àtona, quan se l'accentua; y de tònica, quan se la priva del accent que li pertocaria. 



El díptòngo y la sinalèfa en la llengua catalana 

De la esposició, que acabam de fer, se 'n deduexen dues regles generals relativa- 
ment a la diptongació y sinalefació de la llengua catalana: una respecte al diptòngo; 
altra, en lo que 's referèx a la sinalèfa. 

Regla primera. — Fora dels vuyt diptòngos, resultants de la fusió d'una vocal forta 
ab una de dèbil, y de les dues dèbils entre sí, el català fa azèucsis en tota altra combi- 
nació de vocals. 

Axis ho practicaren els nostres poetes clàssics. Citarem al inmortal Ausias March, 
per havèrse feta la edició de les sues obres (2 > . Ab molta diligència revistes y ordena- 
des segons les més correctes edicions antigues (3 ) . Vèjense los eczemples següents : 

Azèucsis tòniques : ú-an-ça, fa-mi-li-ars, pa-ci-ents, pas-si-ó. 

No 'm vulles dar enganyosa fi-an-ça. (Cants d'Amor, II.) 

Siccol (axí còm el) malalt de viure té fermança 
per alguns mals, que fami-li-ars té. (Ibid.) 
Tal pas-si-ó ningú la pot forçar. (Ibid. I.) 

Aquell ungüent, que sòl medicinar 
los pa-ci-ents, que per tu mal passam. (II). 

Azèucsis àtones : pas-si-o-nat, pi-e-tat, spe-ci-e. 

E lo qui es de mals pas-si-o-nat. (I) 
Ta pi-e-tat mans juntes la requir. (II) 
Puix diferent l'aspè-ci-e no 's vèja. (VIII) 

Aquesta es la regla general. Les escepcions no destruexen la regla, sinó que, cóm 
se sòl dir, ans be la confirmen. El metex poeta escriu : 

Si fos Amor substància rahonable (Estramps, I). 

Als naturals no par que fer sa pusquen 
Molts dels secrets, que la dei-tat s'estòja. 

El primer vers no consta, si no es llegint subs-tàn-cia, o be ra-ho-nable. 



(1) Part 1, cap. III, n. 28. 

(2) Barcelona, estampa de F. Giró, Gran-via, 212, bis, 1888. 

(3) Axis se diu en la portada del llibre. 



— 296 

Regla segona. — En català no té lloc la sinalèfa rítmica o ortològica ab pronuncia- 
ció clara y distinta de les vocals sinalefades. En el concurs d'una sílaba directa en final 
de dicció ab una d'inversa en la paraula següent, si abdues vocals s'escriuen, fan azèuc- 
sis, y permanexen íntegres les dues sílabes. Si 's vol qü'en Tormen no més que una; 
es precís que desaparexca una de les dues vocals. Eczemples d'azèucsis: 

En la gran cort fa la vida-hermita. (Cants d'Amor, VIL) 
No sia sòl yo-en tal disfavor. (II.) 
Qui no-es trist, de mos dictats no cur. (I) 
E lo qui-es de mals passionat. (I.) 
Alguna part e molta-es trobada 
de molt delit en la pensa del trist. (Ibid.) 

Eczemples d'apòstrof: 

Ésser me cuyt per moltes gents reprès; 
puix que tant lòu viur' en la vida trista; 
mas yò, qui-he sa glòri' al ull ja vista, 
desig mos mals, puix delit l'es permès. (Ibid.) 
D'est viure 'strany algú no' s vulla dòlre. (Ibid.) 
Y '1 vòstr' es menys que '1 terç de un punt de dau. (VI) 

Axí escriu : Son cètr' eni'cja. Ma pens ha consentit. Entr (entra) en gran despit. 
La 'spècie. Sa poc edat. 

Convé observar aquí, que'l cas més freqüent de sinalèfes en els clàssics ocorre en 
la contigüitat de dos monossílabs, que units poden formar diptòngo en català ; per 
eczemple: no-Ju acull; no-hi es; no-kihk; què-hi perd; no-Jio veig; no-ho fou; quí-ho 
sab. Aquestes sinalèfes son al mòdo de llegir y escriure qu'ells fèyen d'aquèlles dues 
diccions, juntantles en una sola, axis : noy, nou, siu, quèy, quiu. 



Influència de la prosòdia o ortologia castellana en la catalana 

;Ha influit la ortologia castellana en la catalana, particularment en lo que pertoca a 
la diptongació, y també a la sinalefació, la qual essencialment en rès se diferencia 
d' aquella? 

La resposta es afirmativa. Apènes podia dexar de succeir que no hi influís en gran 
manera. Els nostres savis han après en castellà. Els nostres poetes s'han format en les 
obres, verdaderament riques y de bon gust, dels clàssics de Castella. L'oido dels nos- 
tres poetes era fi, y còm a tal sabia apresonar en el número propi de cada metre 
castellà el nombre de sílabes que en ell hi trobava escrites. En aquests dos versos, per 
eczemple : 

No es la ciència: es la impaciència, 
que a Eva hundió en hondo abismo. 

llegintlos a la catalana hi haguera trobat 14 o 13 sílabes en cada un. 



— 297 — 

No-es-la-ci-en-ci-a : es- la-im-pa-ci-en-cia, 
que-hun-di-ó à E-va en hon-do a-bis-mo. 

Els metexos versos, llegits ab ortologia castellana, no 'n tenen més de vuyt: 

No es- la- cien- eia: es la im- pa-cien- eia 
que à- E -va hun-dió en- hon-do a-bis-mo. 

Per a reduirlos a octossílabs, es precís recórrer al diptòngo y a la sinalèfa. Còm tant 
l'un com l' altre son en castellà frequentíssims, molt aviat qualsevulla oido delicat y n 
s'avesarà a ferdiptòngos y sinalèfes a cada moment y sense adonàrsen. Que 's posi a 
compondre en català: ;serà possible sostraures a la influència d'un hàbit arrelat en el 
oido? 

Lo que fa sospitar la raó, venen a connrmarho els fets. Obrim els llibres de Mossèn 
Jacinto Verdaguer y de D. Marian Aguiló. Cito aquestos dos per haver estat els astres 
més lluminosos de la renaixent literatura catalana. Ningú 'Is negarà coneixement de la. 
llenga, ni inspiració poètica, ni facilitat y elegància en la versificació; però trist es 
haverho de confessar: en la part prosòdica o ortològica fan una mescla de català y cas, 
tellà, que ningú ho diria. Vinguen les proves. Comencem per Mossèn Jacinto. 

Obrim l'Atlàntida. El primer vers de la Introducció, diu axis: 

Vora la mar de Lusitan[ia u]n dia. 

El diptòngo (castellà) nia forma sinalèfa ab la u de un. Per a ser vers genuinament 
català, deuria dir: 

Vora del mar del lusità un dia. 

Aquí no hi hà cap sinalèfa ni senzilla ni composta de diptòngo. 

Iguals anomalies ocorren en los versos següents de la metexa Introducció: 

Lo lleó de Venec[ia a]b sos cadells. (Estrofa I.) 

Y entre ays y cridor[ia y] alarit selvatje. (IV.) 
Per morir un[a o a]Itra a revolcons. (II.) 
Llant[ia u]n dia del mar, al cel sospesa. (XII.) ■ 

Y a sa claror verda planic[ie ha] vista. (XVIII.) 

Y joh santa Providencia! ojbrintli 'Is brassos. (XX.) 
Los guija a u]n bosch d'alzines y oliveres. (Ibid.) 

Y son sèt les sinalèfes compostes de tres vocals, es a dir, sèt vegades de tres síla- 
bes catalanes ne fa una, a imitació dels castellans. Les sinalèfes de dues vocals s'hi 
troben en molt major número. Hi ha versos que'n, tenen tres; per eezemple: 

Sobre jons[a ajpelfadja e]ncar[a hujmida. (XXIII.) 
Lo cridfa a] seure sot[a u]n rour[e ajltívol. (XXIV.) 

20 



Llegesca el lector la citada Introducció, y tant en ella com en tota la obra, 's conven- 
cerà de qu'en punt a sinalèfes Mossèn Jacinto no deixa atràs els poetes castellans. 

En quant a diptongar azèucsis, es més moderat. No n'hi manquen alguns, tals com: 
vene-cia-na, celis-tia, reli-giós, al-ció. 

En punt a diptòngos el mestre Aguiló s'acosta als castellans molt més que Mossèn 
Verdaguer. En sola una composició de deu quartetes octossílabes hi trobo els 
següents ( r) : 

Les prega-nrs de ta mare 
han alcançat tal mercè. 

Pronosticava la cicn-cia 
medical trists desenganys; 
y ha volgut la Providen-c/Vr 
burlar sos trists desenganys. 

Contemplant la gra-c/tf obtesa, 
plor y rich, y vaig y vinch. 

Jo 't pogués dar l'expe-nVn-c/V? 
del mitg segle qu'he viscut. 

Tinch ademés apuntats els següents: tú-gúia, esti-gu/Vr (pi. iii) vi-atge (113), vehi- 
nat, (1 14), ptf-r-sia (224), en-v/tf-ba, (89), renun-c/tf'-ren. (Ibid.) Fins arriba el cas de que un 
vers octossílab, pronunciat ab ortologia catalana, passa a ser endecassílab. Diu axis: 

Li enviaba ell la mellor fruyta; 

vers qu'un català de veres llegirà d'èst mòdo: 

Li-en-vi-a-ba-ell-la-me-llor fruy-ta ; 

al qual per a ser endecassílab, no li falta cap sílaba ni cap accent. 

No fou més escàs en el ús de les sinalèfes. No n'hi falten de formades ab tres vocals 
que cada una de per sí fan una verdadera sílaba. 

De la vanaglor[ia hujmana, 
qu[e a] tants cors ensuperbeix (89). 

Ella 's deya Bruniselda, 
[y a e]ll li deyen en Pelay. 

No crec necessari presentar més eczemples. Si algú no queda persuadit de que els 
nostres poetes, fins els més amants de la llenga, han escrit ab prosòdia y ortologia més 
castellana que catalana, llegesca atentament ses obres, y ben aviat s'en convencerà. 



(1) Llibre de la Mort, p. 53 y 54 



— 299 — 



CONSEQÜÈNCIES 



De tot lo dit fins aquí se veu clarament la necessitat de redimir la prosòdia catalana 
de l'influència castellana, especialment en lo que pertoca a la diftongació y a la sinale- 
íaciú, ja que s'ha empresa la tasca de purificar de tota ingerència estranya la nostra 
llenga. Solament ab aquesta obra ben feta serem feèls a la tradició dels nostres clàssics, 
que seguiren sempre la tradició llatina, com acabam de veure. 

Aquest feliç resultat lo conseguirèm, si procuram conservar les azèucsis naturals de 
les diccions llatines transportades al català, sense diptongarles, còm dèu ferse en caste- 
llà, conforme al geni de la llenga. 

Respecte al ús de la sinalèfa dèu advertirse be que la llenga catalana no sufrex la 
pronunciació clara y distinta de les vocals sinalefades, sinó que de les dues (de tres no 
n'admèt cap), no se n'ha de pronunciar més que una, sia la primera, sia la segona, 
segons convinga a la claredat de la frase. 

A-n els escrits en prosa, deuen la una y l'altra escriures jatsía que no hajen de so- 
nar. Convé estalviarhi els apòstrofs lo més que possible sia. 

En el vers tota vocal suprimida deu ésser substituida per l'apòstrof. En general el 
numero de vocals ha de ser el metex que'l de les sílabes corresponents al metre, que 
s'haja adoptat. Els diptòngos catalans son la única escepció d'aquèsta regla. 

Es d'advertir, que com l'armonia del vers queda completa després de l'últim accent 
de cada un d'ells; els que terminen en paraula aguda, poden tenir una sílaba de mènos; 
si acaben en dicció esdrújula, ne tenen una de més. 

Per a suavisar la duresa resultant de l'aglomeració de monosílabs tònics y per enfre- 
nar la lleugeresa provinent de la multitut de sílabes àtones seguides; servèx l'accent 
secondari: el qual posseèx la metexa energia ortològica que'l primari, y no més se 
diferencia d'aquex en que no afecta a la qualitat de les vocals de sò variable. 

Aquest es mon parer, sa/i>o meliori. 



300 — 



De D. Gabriel Nogués y Garcia, Doctor en Filosofia y Lletres 



Crítica d' algunes formes errònies del llenguatge escrit 

Avans de comensar lo treball que es objecte d*aquesta comunicació, crech necessari 
explicar perquè li he donat lo títol que l'encapsala. 

Entre les vàries manifestacions del actual renaixement de Catalunya, hi ressurt 
d'una manera ben remarcable l'amor a la nostra llengua, amor que ha omplert d'entu- 
siasme als nostres escriptors. Però del entusiasme sol no n'hi hà prou pera guiar la 
ploma dels que escriuen en llengua catalana, sinó que es necessària ademés la reflexió. 
Xo tenint això en compte, fins ara s'ha deixat de banda l'estudi científich del idioma y 
d'aquesta manera s'han presentat algunes formes errònies en lo llenguatge escrit, 
y dich en lo llenguatge escrit, perquè únicament en aquest se solen veure, y s'hi ha qui 
també les emplea en l'oral ho fa sempre per influències d'aquell. 

De les observacions que exposo respecte d'aquelles formes errònies, ne dich crítica 
perquè d'elles ne faig, ab les meves poques forces, un examen rahonat. 

Declaro que no tinch la més mínima pretensió d'imposar lo meu criteri; tant sols 
desitjo que 'Is que poden estudiar la llengua catalana ab bons fonaments, fixin la seva 
atenció en los errors que critico y en altres molts de que està plè lo llenguatge escrit. 



Finals de certes paraules que han entrat en forma castellana 

Actualment s'usen moltes paraules d'ordre científich, que ja s'han fet d'ús comú, 
puix les emplea tota classe de persones, les quals paraules han vingut a nostre poble 
en forma castellana. Les paraules a que 'm refereixo son telegrafio, fonógrafo, cinema- 
tógrafo y també altres de distintes ordres, com barítono, unísono, triunfo, etc. Es evi- 
dent que tals expressions son castellanes del tot, y en tal forma no s poden acceptar 
en català. Ara be; hi hà qui les ha volgudes traduhir del castellà, y pera traduhirles 
no ha fet més que llevar la darrera vocal, y d'aquesta manera de telègraf o ha format 
telègraf, de fonógrafo, fonògraf, de cinematògraf o, cinematògraf. Això no es català. 
En primer lloch les consonants dèbils no acaben paraula, sinó en lo cas de que la vocal 
immediata sigui reforsada ab l'accent, com v. gr. Calaf Margalef. En segon lloch, 
si's prova de fer los plurals de tals paraules ;què 'n resulta? Ne resulta telègrafs, fonò- 
grafs, cinematògrafs, de pronunciació molt difícil y quasi be impossible en lo tirat 
d'una conversa. 

I Quina forma han de pendre, donchs, les paraules en qüestió? Vaig a respondre a 
n'això. Precisament hi hà un mot que, si be erudit, ha esdevingut al meteix temps 
popular, pel gran ús que n'ha fet lo poble: es lo mot filosoph, ab lo sò de p final. Xo 
hi hà dupte de que, si seguíssim la teoria d'aquells que no fan més que suprimir la 
vocal final del mot castellà hauria de ser filòsof, y en plural filòsofs. Però lo poble, ab 
aquest sentit pràctich que Deu li ha donat y aquesta intuició del llenguatge, no ha dit 
filòsof, sinó filosòph, es a dir, ha fet forta la consonant final, y ja sabem que la/ es la 



forta corresponent a la/, y ha carregat l'accent a la darrera sílaba. D'aquesta manera 
es de més bon pronunciar, no tant sols en singular, sinó també en plural. Per lo tant, 
no es filòsof y filòsofs sinó filosoph y filosophs, ab lo só de p, lletra forta. Ademés 
crech que es convenient conservar en la escriptura lo signe de la h final per rahó de 
sa etimologia. Un cas semblant passa en lo nom patronímich Josef, d'origen semítich, 
que en boca del poble s'ha convertit en Josepli. 

Ara anem a fer aplicacions. Si aquestes paraules filòsof, Josef han pres racional- 
ment les formes de filosoph y Joseph, ; perquè no ha de ferse lo meteix ab les altres 
que he anunciat, dihent: tclcgràph, fonograpJi, cinematograph y els seus plurals telc- 
graphs. fonograpJis, cincmatographst 

Tal volta hi haurà qui digui que no hi estem acostumats, jja 'ns hi avesarem! tot 
es comensar. Si aquells que escriuen periòdichs en català volen, ho poden escampar, 
y 'Is lectors que no tenen altra norma pera escriure en nostre idioma que la que 'Is hi 
senyala '1 periòdich, seguiran induptablement lo que aquest digui. 

Lo que he dit podria ferse extensiu a la paraula triomf, la qual, ademés d'acabar 
en consonant dèbil té l'agrupament de la w/"que repugna a las lleys de la assimilació. 
Per lo tant, s'hauria d'escriure triomph, pronunciantse ab lo sò de ;;// final. 

Respecte del mot barítono, no pot ser baríton, sinó bari-tó es a dir, tò baix o pesat. 
de las radicals |3apu [adj. |3ctpú-ç, eia, ú], y tovo [sust. toyo-ç tò, vèu]. En bari-to 
tenim que '1 segon element, ademés d'estar conforme ab sa etimologia, té, no sols fiso- 
nomia ben catalana, sinó també l'accent agut que li es propi. Lo meteix puch dir de 
unísono, que per semblants rahons no ha de ser unissòn sinó unissò. 

La finalitat de lo que dich no es presentar d'una manera especial aquelles paraules, 
sinó senyalar ab los citats exemples una norma que 's pugui seguir en casos consem- 
blants, fugint sobre tot de formar paraules catalanes pel sistema de suprimir una lletra 
a les castellanes, que si be en moltes ocasions es llògich, no sempre es així. 



Breu estudi de les radicals y consegüent formació dels derivats y compostos 

Pera la formació de paraules s'ha de tindré en compte la radical y l'arrel. La radi- 
cal es la part essencial d'una paraula determinada, així com l'arrel es la part essencial 
d'una familia de paraules. Tant l'una com l'altra son meres abstraccions, no tenen 
valor concret y determinat, si no se 'Is hi junten les desinències y demés elements que 
integren la paraula. 

La radical indica, donchs, l'idea abstracta d'un mot, y sol ser igual en distintes 
llengües d'una meteixa familia, encara que en los mots més simples, de vegades se 
modifica. Així tenim p. ex. la radical termin- que, si be en la formació d'un sustantiu 
s'ha modificat en terme, no obstant en altre ha restat igual, com en termin-aciò y en lo 
verb terminar. Això vol dir que les paraules derivades no 's deriven de les seves 
corresponents primitives, sinó de les radicals d'aquestes, es a dir, d'aquella forma 
abstracta de que he parlat. Per lo tant entench que no son correctes los mots termenar, 
esperitual, francesca y altres per l'estil que solen usar alguns, creyent de bona fè que 
d'aquesta manera son més catalans. S'ha d'escriure terminar, espiritual y franciscà 
perquè procedeixen de les radicals termin-, spirit- y Francis- . 

Un altre defecte hi hà respecte '1 particular, y es lo que vaig a exposar. En les 
Uengues novo-llatines, en les quals, per sa manera especial de ser, no hi hà paraules 



— 302 — 

pròpiament compostes, hi hà, no obstant, una mena de compostos per juxta-posició de 
radicals dels que puch posar com exemples los que 's troben en les frases següents: 

Guerra russo-japonesa, 
Lluyta greco-romana, 
Tractat hispano-francès, 
Institut científico-mercantil, 

y tants altres de la meteixa índole. 

En aquesta classe de compostos, lo primer element se sol presentar en la forma de 
la seva radical y ab la vocal conexiva o, sens tindré los accidents de genero y número. 
En lo primer de dits exemples, molt usat en aquestos darrers temps, s'ha pogut veure 
l'error d'una manera ben palpable; així vèyem en los periòdichs escrits en català usar 
la frase Guerra rus-japonesa, sens tindré en compte que rus es ja una paraula consti- 
tuïda en forma masculina, y no una radical, com ha de ser. Això no era més que una 
falsa traducció del castellà, en la qual llengua coincideixen la radical y la forma masculi- 
na. Comparis aquest exemple ab lo francès en que 's diu Guerre russo-japojtaise. Iguals 
observacions poden ferse en los demés exemples que poso. 

La finalitat d'aquestes observacions es contribuir a fixar en català la teoria de la 
ormació de paraules. 



Teoria dels duples de la llengua catalana 

Respecte del origen de les llengües novo-llatines s'han dividit los filòlechs en dues 
tendències, en dues escoles. Uns volen que procedeixin del llatí clàssich, altres de lllatí 
vulgar. Sigui com sigui, s'hi pot veure en això que a Roma existien dos matissos d'una 
meteixa llengua. La llengua llatina presentava caràcters distints segons que fós parlada 
per aquells que havien rebut una instrucció esmerada, o be pel poble, per la classe 
baixa de la societat. Aquest fenomen no es esclusiu del llatí ; ha passat a les llengües 
romàniques, entre elles al català. No es igual la manera de parlar d'un home de lletres 
que passa la vida dedicat al estudi, a la d'un rústich pagès que no ha rebut cap ins- 
trucció. 

La existència d'aquestes dues manifestacions que podem anomenar erudita y po- 
pular es un element que s'ha de tindré en compte al estudiar la formació de les llen- 
gües romàniques, y aquest fet es lo que ha donat origen als duples. Los duples son aque- 
lles paraules que presenten dues formes; en altres térmens, son paraules que tenint un 
origen comú ab altres, no obstant, al passar del llatí al català, se presenten en dues 
formes paraleles: erudita y popular. Un exemple bastarà pera que 's comprengui això 
d'una manera clara: lo llatí canonicus ha donat origen en català a canònich y canonge. 

Aquestos parells de paraules d'origen comú poden dividirse en dos agrupaments: 
un d'ells lo constitueixen les paraules en que la forma erudita y la popular tenen exac- 
tament la meteixa significació, y en l'altre s'hi inclouen aquelles en que les dues for- 
mes tenen significació distinta. 

A fi y efecte de que tot això 's vegi d'una manera sinòptica, aquí van dues llistes 
de duples pertanyents als dos agrupaments esmentats: 



FORMES PARALELES DE SIGNIFICACIÓ [GUAL 



LLATÍ 

Heneficium 
Strictus 
Ingenium 
Fèlix (n. pr.) 
Operari (verb' 
Proximus 
Ouadratum 
Refectorium 



CATALÀ ERUDIT 

Benefici 

Estricte 

Ingeni 

Fèlix 

Operar 

Pròxim 

Quadrat 

Refectori 



CATALÀ POPULAR 

Benifet 

Estret 

Enginy 

Feliu 

Obrar 

Prohisme 

Cayrat 

Refetó 



FORMES PARALELES DE SIGNIFICACIÓ DISTINTA 



Canonicus 

Examen 

Hereticus 

Laicus 

Cathedra 

Medicina 

Somnus 

Vicarius 

Communicare 

Purgatorium 

Circulus 

Viaticus 



Canònich 

Examen 

Herètich 

Laych 

Càtedra 

Medicina 

Somni 

Vicari 

Comunicar 

Purgatori 

Círcol 

Viàtich 



Canonge 

Eixam 

Heretge 

Llech 

Cadira 

Metzina 

Sòn 

Veguer 

Combregar 

Purgador 

Cèrcol 

Viatje 



La finalitat d'aquest treball es desfer la opinió errada d'alguns qne prenen com a 
no catalanes les formes erudites; opinió més generalisada de lo que sembla entre 'Is 
elements que a si meteixos se podrien anomenar puristes. La llengua no es esclusiva 
del poble; es també de la gent instruida, y aquest fenòmene dels duples, comú a altres 
llengües novo-llatines, constitueix una riquesa que aumenta lo caudal de paraules del 
idioma. 



Assimilació de les consonants 

Es molt comú no saber com escriure les paraules dissapte, dupte y altres en que hi 
entra una consonant labial devant d'una /. Uns escriuen dissabte, dubte ab l'agrupa- 
ment de las consonants bt, y altres ho escriuen ab pt. Això m'ha fet pensar en parlar 
de la assimilació de les consonants. 

Les consonants, quan se troben unes ab altres, estan generalment subjectes a certes 
modificacions ; una consonant de la radical d'una paraula se pot modificar segons la 
consonant que li segueixi. Així 's pot observar lo següent fenòmene : la arrel doc- ex- 
pressa l'idea de ensenyar, instruir. Si a n'aqueixa arrel hi posem lo sufixe tor, que de- 
signa la persona agent, la persona que obra, formarem doc-tor, que vol dir aquell que 



— J04 — 

ensenya ; però si a dita arrel hi posem lo sufixe niat, suprimida la / de mat per rahons 
que ara no son del cas exposar, tindrem dog-ma y no doc-ma, que vol dir lo resultat de 
la acció d'ensenyar, es a dir, ensenyansa, sentència, doctrina, opinió. ? f Y perquè aques- 
ta diferència? ^Perquè una vegada l'arrel es doc- y l'altra dog-: Donchs es per la lley de la 
assimilació en grau, per la qual, quan dues consonants se troben juntes en una meteixa 
paraula, la segona converteix a la primera a son grau; si la segona es forta, la primera ha 
de ser forta; si la segona es dèbil, la primera ha de ser dèbil. Comparis aquest exemple 
2Üofrag-mentyfruc-tura, de l'arrel//-^-, idea de trencar. 

Així, donchs, la paraula duptc, encara que derivi de l'arrel dub-, de la qual ne ve lo 
verb llatí dub-it-are, al trobarse la b devant de la / que es una consonant forta, també 
s'ha d'enfortir convertintse en p. De manera que l'agrupament bt no està conforme ab 
les lleys de la assimilació; únicament se permet en compostos el primer element dels 
quals sigui una preposició, com p. ex. ob-tindrc. 

Fent aplicació pràctica de tot això, direm que s'escriuran ab pi, les paraules duptc, 
dissapte, captar y altres que 's trobin en igual cas. 

Per lo tant, en lo que fa referència a la assimilació en grau, se permeten los següents 
agrupaments de consonants : 

pt ex. dupte 

bd • » cobdícia 

et » doctor 

gm » dogma. 

Lo que he dit no es esclusiu del català; es una lley comuna a moltes llengües, per- 
què naix de la mateixa emissió fisiològica dels sons. La assimilació se nota més quan 
es orgànica. Es una regla d'ortografia molt coneguda aquella que prescriu que devant 
b o p, si hi hà d'anar una nassal, aquesta ha de ser m y no n. P. ex. de la preposició 
llatina in y l'adjectiu possible, se forma impossible, es a dir, la 11 de in se converteix en 
m. Y això <jperquè? Per lo següent: La/ es consonant labial y converteix en labial a 
la que li va al devant; així al pronunciar la sílaba im acabem tancant la boca, y al pro- 
nunciar la sílaba po comensem tancant la boca; es a dir, coincideixen de tal manera, 
que al acabar la primera sílaba, ja tenim ipso facto, comensada la segona. Pel contrari, 
si a la meteixa sílaba in li fem seguir una/", com en la paraula in-ferior, queda intacta 
la n\ ja no hi hà assimilació orgànica. 

La finalitat d'aquestes petites observacions es fer notar que la assimilacció es un 
element que s'ha de tindré en compte pera fixar la forma ortogràfica de moltes parau- 
les, y que aquesta assimilació té per causa fonamental la meteixa emissió fisiològica 
dels sons. 



Us de la v y la b entre vocals 

Veusaquí dues consonants que se solen confondre ab facilitat; son moltes les co- 
marques en que's pot notar aquesta confusió. Segons sembla, los antichs llatins clàssichs 
feyen perfecta distinció entre aquestos dos sons; però desde '1 comensament del sigle IV, 
època de la decadència de la llengua llatina, comensaren a usarse indistintament. La 
confusió dels dos sons passà naturalment del ordre fonètich al gràfich, de manera que 



en inscripcions y cartes dels sigles VI, VII y VIII hi hà molts exemples d'aquesta pro- 
miscuació; lo que donà motiu a que un gramàtich d'aquells temps, Adamant Martiri, 
fés una disertació especial sobre l'empleu de la v y de la b. 

Lo defecte de confondre aquestos dos sons ha passat fins a cert punt al català, y 
dich fins a cert punt perquè algunes comarques se'n salvaren, y entre elles s'hi compta '1 
Camp de Tarragona. Allí es ahont se pronuncien la v y la b ab més distinció l'una de 
l' altra, y d'una manera especial se nota aquesta diferència a Valls. 

Això ha fet que la gent poch observadora s'hagin cregut que en los pobles del 
Camp fan un abús tant gran de la v que arriben a posaria fins allí ahont no ha de ser, y 
que suposant tal cosa ridiculisin aquesta manera de parlar. Qui cregui això es que no 
sab veure la realitat de les coses o que té un esperit d'observació molt rudimentari. Y 
com que aquest error està molt generalisat, per això he volgut tocar aquest punt. 

Quan la v o la b han de ser inicials de paraula, en la seva ortografia no hi sol haver 
confusió; però quan se troben en mitg de paraula, alashores si que n'hi hà. 

Per aquest motiu me sembla que seran oportunes les regles següents: 

i . a La b llatina entre vocals, al passar al català, també entre vocals, se sol conver- 
tir en v, p. ex. 



labium 


llavi 


caballus 


cavall 


amabam 


amava 


taberna 


taverna 


faba 


fava 


probare 


provar 


scribens 


escrivent 



2. a La/> llatina entre vocals, al passar al català, també entre vocals, se sol con- 
vertir en b; p. ex. 

capillus cabell 

sapo(n) sabó 

luparia llobera 

apicula abella 

sapientia sabiesa 

nepos nebot 

ripa riba 

cepa ceba 



Aquestes dues senzilles regles, nos poden pendre, per això, d'una manera absolu- 
ta, però son nombrosíssims los casos en que's poden aplicar, sobre tot en les paraules 
que han passat enterament al poble. 

En aquelles que no s'han fet populars, com succeheix en lliberal, d'ús relativament 
modern, y en la meteixa paraula popular, que'l poble no la usa, no regeixen aquestes 
regles. 

En aquesta qüestió he pogut observar que alguns escriptors prenen per model la 
ortografia francesa; així la paraula que en llatí es sapo [radical sapon-\ segons la regla 



— 3c6 — 

que he indicat, en català ha de ser sabó, y no savó prenentlo del francès sàvon, y'l verb 
arribar derivat del sust. llatí r/pa. no ha de ser tampoch arrirar, del francès arrivcr. 
La finalitat d'aquestes observacions es manifestar que les regles pera l'ús de la b y 
de la v entre vocals, no hi hà necessitat d'anarles a cercar a Fransa, sinó que dintre de 
Catalunya meteix, en molts pobles del Camp de Tarragona, se poden veure usades 
d'una manera pràctica. 



Importància de la Etimologia pera l'estudi científích de les llengües 

La Etimologia es, segons la seva definició, l'origen de les paraules, la rahó de la 
seva existència, del seu significat y de la seva forma; en grech èTuuo-Aoy-ía, de les 
radicals £TUuo-[adj. etviuòç, r\, ov, ver, veritable] y Xoy-[sust. \oy-o-ç, verb, paraula 1 . 
Vol dir, donchs, veritable paraula, veri-loquium, com traduia Ciceró. 

Les paraules tenen un origen, com tot lo demés del món; no son formades per la 
casualitat. Si'ls primers mots del home provenen de la onomatopeya, no ho negaré 
pas, però les llengües han anat evolucionant, fent via poch a poch pel gran camí de la 
història; les primitives paraules induptablement donaven vida a mots nous, aquestos 
arribaren a separarse formant llengües diverses, y propagantse y extenentse per tots 
los àmbits de la Terra, s'han transformat en la successió dels temps fins arribar al es- 
tat actual dels idiomes moderns. 

jQuina odissea tan gran han hagut de passar pera assolir la forma actual los pri- 
mers mots d'aquell llenguatge, forsosament rudimentari! 

Quan cerquem la etimologia d'alguna paraula de la nostra llengua catalana, podem 
trobaria, p. ex. en lo llatí, si es que'ns ha vingut per aquest conducte; però si aquest 
no'ns dona la rahó de la seva existència, si en la llengua de Roma no hi trobem los 
elements integrants d'aquell mot, aleshores donem un pas y anem a cercarlos al idio- 
ma grech; si en la parla dels helens tampoch hi trobem lo que buscàvem, donem un 
pas més enllà y'ns arribem fins a la índia, pera veure si allí, en la llengua sagrada dels 
brahmans, en lo sànscrit, hi hà l'origen, lo perquè d'aquella paraula. 

Això vol dir que l'origen de les paraules no s'ha d'anar a buscar solzament en les 
arrels pròximes, més immediates a la llengua actual, sinó en les arrels remotes, en 
aquelles que han donat lo ser a mots de distints idiomes, a una família d'ells. En les 
arrels remotes hi hà més seguritat en l'acert, perquè son més pures, no han tingut tan- 
ta ocasió de modificarse. 

La etimologia no consisteix en la arbitrarietat de la semblansa de sons, semblansa 
que moltes voltes no té altre fonament que la casualitat. La ciència etimològica va 
nàixer lo dia en que's van descubrir les lleys fonètiques del llenguatge, les quals expli- 
quen les modificacions de vocals y consonants, lleys que permeten comparar los fets del 
llenguatge entre sí, y que deixen veure entre ells certs principis de constància y d'uni- 
formitat. La similitut de forma, que era l'únich criteri dels antichs gramàtichs, avuy 
dia no es més que un punt d'orientació que molt sovint surt fallat al profundisar en la 
especulació etimològica; y sols després de molts estudis pot decidir lo lingüista si la 
semblansa exterior de dues paraules suposa un parentiu real, ò si's dèu tan sols a una 



— 3°7 — 

simple coincidència. En cambi, la semblansa de significat entre paraules diverses en 
ses formes externes o d'ordre fonètich distint, pot ser indici pera sospitar lo llur pa- 
rentiu d'origen. 

Uns exemples poden aclarir lo que dich. Sia un d'ells la paraula catalana sometent. 
la etimologia de la qual alguns han volgut trobaria, basantse sols en la semblansa fonètica, 
en la frase som atents, es a dir, estem atents a la lluyta com a resposta al crit de guerra 
/ Via fora! Aquesta etimologia, si be's considera, se veu que no té fonament científich. 
En un document antich he tingut ocasió de veure aquell mot descompost en los dos 
elements que'l constitueixen, que son sb metent. Si reintegrem al llatí, d'ahont prove- 
nen, los elements sò metent. tindrem sonum mittendo. que volen dir pròduhint un sb, 
fent soroll, que es lo que's fa per medi de la campana pera avisar als vehins, a fi de 
que's preparin a la lluyta. Ara podem comparar aquesta paraula ab altres en que hi 
entra lo meteix verb initto, y tindrem pro-mittendo, prometent, com-mitten.do, cometent, 
en les quals la i de mittendo al passar al català's converteix en e. Y de passada's veu 
lo perquè s'ha d'escriure sometent ab e, y no somatent ab a. 

Altre exemple. L'arrel grega \u-[ly-] dona idea de deslligar. D'aquí'n ve'l verb Àú-co 
[ly-o], en infinitiu Àu-eiv [ly-ein] que vol dir deslligar, separar, dividir, y'l sustantiu 
Àú-ovç [ly-si-s] solució, disolució, separació, d'ahont provenen les paraules àvd-Xu-òt-ç 
y òià-Xu-cn-ç [anàdy-si-s y diàdy-sis] que han passat al tecnicisme científich de les 
llengües modernes. Estudiant son significat se pot notar que també ve de la meteixa 
arrel una paraula que de moment sembla impossible pugui tenir tal origen; es la pa- 
raula litre, la mesura d'una cabuda aproximada al nostre porró. En efecte, en lo mot 
grech \u-Tpo-v [ly-tro-n] hi entra l'arrel \t>- idea de deslligar, lo sufixe rpo [tro] que 
indica instrument. Vol dir, per lo tant, instrument pera deslligar, deslliurar, rescatar 
los esclaus, preu del rescat, cantitat que's pagava pera rascatarlos, y per extensió me- 
sura. La v [n] es tan sols l'exponent de cas. jQuines evolucions ha hagut de fer la pa- 
raula, pera arribar a sa significació actual! 

Un altre exemple. La paraula grega xev-rpo-v [ken-tro-n, llatí cen-tru-m\, vol dir 
punxo, agulló de les abelles, punxa, fibló, instrument pera punxar. Los grechs dona- 
ren per extensió lo nom de xévrpov a cada una de les punxes del compàs. Si volem 
trassar una circunferencia, agatarem una d'aquestes punxes y la fixarem, y'l punt ahont 
l'haurem fixada serà la part del mitj de la circunferencia, equidistant de qualsevol lloch 
d'ella. Veusaquí com lo que antigament significava agulló de les abelles ha vingut a 
convertirse en lo nostre centre, paraula que del tecnicisme geomètrich ha passat al 
llenguatge comú venint a significar un punt o lloch de reunió social, perquè a ell irra- 
dien, convergeixen o fan cap los membres d'una corporació. 

Pera alcansar l'origen d'una paraula, lo primer que s'ha de fer es analisarla, es a 
dir, descompòndrela en los distints elements que la integren. Podrem trobar en ella 
prefixes, sufixes, lletres que s'han modificat per rahó de sa assimilació ab altres, des- 
sinències nominals o verbals, lletres conexives y per últim l'arrel, que en alguns casos 
pot ser modificada. 

D'aquestes consideracions podem deduirne la grandíssima importància que té la 
Etimologia pera l'estudi científich de les llengües. Per medi d'aquesta part de la ciència 
filològica podem profondisar en la interioritat dels mots; veurem que la Etimologia es 
una anàlisis detinguda dels elements que integren la paraula, es la que'ns posa en evi- 
dencia sa constitució íntima, la seva essència, la seva ànima. 



— 3o8 — 

Pera fer un bon estudi etimològich s'han de comparar paraules ab paraules, veure 
en quines hi entren elements comuns, y aquesta comparació s'ha d'extendre, no tant 
sols als mots d'una meteixa llengua, sinó als de llengües diverses, puix d'aquesta ma- 
nera podem descubrir que hi hà lleys que son comunes a vàries d'elles, per regla ge- 
neral d'una meteixa família, y altres que tan sols regeixen sobre'ls mots d'un idioma 
determinat. 

La majoria dels que han cultivat la llengua catalana, fins los que han tractat matè- 
ries gramaticals, no han donat l'importància que's mereix a n'aquest ram de l'especu- 
lació filològica. Poquíssimes escepcions hi hà, no obstant, entre les quals ressurt en 
primer terme lo meu malaguanyat mestre, lo sabi y eruditíssim etimòlech Doctor Jo- 
seph Balari y Jovany, que en tots sos estudis donà proves de la seva ciència en aytals 
matèries, especialment en ses obres Influencia de la dominació romana a Catalunya 
comprovada per la orografia, Etimologies catalanes, Poesia fòsil, y sobre tot en lo 
colossal monument que aixecà a la història de nostra terra y que's titula Orígens his- 
tòric hs de Catalunya. 

Jo crech que'l Diccionari d'una llengua, pera que arribi a un grau de relativa per- 
fecció, ha de ser etimològich, ha d'estudiar l'origen de les paraules que exposa, donant, 
no lo meteix mot en llatí o en altra llengua d'ahont procedeixin, sinó la seva gènesis, 
la seva història. Si'l Diccionari Català que està en preparació fós etimològich cons- 
tituiria una nova manifestació de la riquesa de la llengua catalana, descubriria nous 
horitzons a nostre idioma, y ademés, sent, com es, la etimologia una de les bases, 
un dels fonaments de la ortografia, donaria llum pera fixar la forma gràfica de moltes 
paraules que ara estan vacilants entre varis sistemas ortogràfichs. Reconech, no obstant, 
que aquesta tasca es difícil, però en gran part poden ajudarnos los diccionaris etimolò- 
gichs que s'han publicat en altres llengües, puix n'hi hà de relativament bons. 

Per últim diré lo que deya'l Dr. Balari: que entre'ls plahers intelectuals, es un dels 
més intensos lo de descubrir la etimologia, o sia l'ànima, d'una paraula. 



— 3°9 



De D. Emili Vallès. 



Perquè '1 Congrés se fícsa tant en la defensa de la Síntacsi? 

Tots els qui de bon principi fórem part a recullir la idea Uensada als quatre vents 
de celebrar un Congrés de Gramàtica Catalana, podríem donar la raó d'eczistència 
d'aquest tema a tractar, inclòs entre 'Is primers que s'oferiren a la gent de bona volun- 
tat i aimadors de la nostra parla. Xo mancarà entre 'Is membres d'aquest Congrés 
qui recordi que les primeres iniciatives despertades en nosaltres referents als actes 
qu'estam celebrant, les devem a la idea Uensada un dia desde la càtedra del «Ateneo 
Barcelonès > per l'eczimi propulsor d'aquest moviment llingüistich revindicatori, el Molt 
litre. Dr. Alcover, qui per sort nostra i de la llengua catalana, ha presidit tots nostres 
treballs d'organisació. Doncs be, en aquelles reunions que, enardits per la idea 
senyalada, tinguérem uns quants entusiastes de tot lo nostre, joves quasi tots, y ampa- 
rats per la respectable figura de qui tants mèrits té contrets ab sos treballs llingüistichs, 
s'eczaltà el pensament de celebrar un Primer Congrés de Gramàtica Catalana, dedicat 
esclusivament a la Sintacsi. Ben prompte al voltant d'aquexa idea venturosa s'hi 
aplegaren un bon nombre d'entusiastes de la llengua i devots de la Ciència, i tant 
com s'anava axamplant el rotllo de les nostres reunions, s'axamplava també el pensa- 
ment generador primitiu. Ja no era un Congrés únich lo que anava a celebrar-se, sinó 
una sèrie de Congressos dels quals havia d' ésser el primer aquell a les sessions del qual 
tenim l'alta honra d'esser-hi presents. Més tart el meteix iniciador i'ls metexos capde- 
vanters de la idea, per evolució natural del pensament, i a causa del món ideal que 
sent nàxer dins d'ell meteix tot aquell qui s'ocupa en un treball d'intel-ligència, s'engrandí 
encara més el cercle de les coses que allavors ens duien a molts atrafegats d'esperit, i 
ja no's pensà en que aquest Primer Congrés de la Llengua Catalana, tingués d'esser 
destinat esclusivament a la Sintacsi, sinó que consagrant-se a n'aquexa part de la 
Gramàtica, — a causa de sa importància, — la majoria dels temes a tractar, se cregué 
millor i més adequat que aquesta Assamblea tingués un caràcter general que afavorís 
pel present i encara més per l'esdevenidor, la inclinació als estudis llingüistichs entre 
la gent de la nostra terra. Per lograr axò no fora estat prou que '1 Congrés se fos man- 
tingut dins d'un caràcter purament regional; axis es com se pensà en convidar eminents 
personalitats científiques de tot el món, que vinguessin a nosaltres per donar-nos eczem- 
ple i llum alhora. Car res millor per esperonar nostre afany que veure'ns voltats de 
tants homes de Ciència qui venen a esposar-nos el fruyt de llurs treballs, i de tants cors 
oberts i generosos per la causa de la cultura, qui desde llunyanes regions se son dig- 
nats ocupar-se en esbrinar els secrets d'aquest llenguatge nostre que un jorn fou parlat 
en terres de tot el mitjdia d'Europa. Heusaquí com aquell primitiu Congrés de Sintacsi, 
ja no's redueix a estudiar una part de nostra Gramàtica, ni tota ella sisquera, ni a una 
reunió de catalans conreadors del nosce te ipsum; aquell modest nucle d'entusiastes es 
crescut d'una manera prodigiosa, esdevenint pomposament el Primer Congrés Interna- 
cional de la Llengua Catalana. 



En lo aquí esposat hi trobareu, mestres i companys benvolguts d'aquesta Assam 
blea la raó circunstancial qui respon al títol interrogatiu de la present Comunicació. 
Les raons fonamentals de l'eczistència d'aquest assumpte a tractar escolteu-les totse- 
guit aital com les ha dictades mon humil criteri. Aquexes raons fonamentals s'enclouen 
en dues: la importància escepcional d'aquesta part de la Gramàtica, i l'oblit també 
escepcional en que es tinguda entre nosaltres. 

Donem una ullada general històrich-filològica; passem revista ràpida y lleugera, que 
sols axis ens es permès el fer-ho, pels diferents agrupaments de llengües que han fets 
els filòlechs, atenent a llurs principis essencials comuns; per ésser més breus ens referim 
no més als tres agrupaments generals qui inclouen totes les llengües. Tots conexem la 
formació de les antigues llengües monosil-làbiques, no poques de les quals viuen encara; 
tots sabem com elles se composen de síl-labes-arrels o paraules ab complerta indepen- 
dència morfològica, representant una idea quiscuna d'elles. Entre aquexes paraules d'una 
sola sílaba no hi hà més lligam qu'una justaposició elemental, a la. manera com se 
justaposen les idees simples en el petit cervell d'un infant. Per axò el període o frase en 
aitals idiomes ha sigut espressat, per molts filòlechs en un esquema gràfich per una 
sèrie de lletres, representatives de les arrels-paraules, enllaçades pel signe matemàtich 
de la suma, enllàs de primer ordre, a la faisó d'una cantitat algebràica polinòmica. En 
aquexos idiomes, ont el lècsich o matèria amorfa del llenguatge tenia un caràcter tant 
marcat d'elementalitat o primitivisme, ^quí sostenia la diferència que naturalment havia 
d'eczistir entre la ciència eczacta, aclaparadora per la forsa d'una llògica fatal, i la cosa 
viva com es la parla d'un poble, no subjecta a altres lleis que aquelles que'l meteix 
poble li volgués donar? Era tant sols la Sintacsi l'element ordenador del caos informe 
d'aquell agregat de síl-labes soltes; aquella successió o encadenament de paraules-arrels 
no podia ésser regida per la llei conmutativa qui presidex la justaposició dels sumants, 
a causa de la diferència que hem senyalada ara meteix entre la ciència matemàtica i la 
ciència viva del llenguatge; aquí, doncs, veiem aparèxer la Sintacsi, encara que en 
forma rudimentària, desde '1 principi de les llengües, quan no son en cap sentit necessà- 
ries ni la Prosòdia ni la Ortografia, ni cap dels elements que. integren la complicada 
Morfologia de les llengües modernes. Axis veiem nàxer una parla, formar-se un idioma 
ab sols un fons de matèria amorfa primitiva, i una Sintacsi qui orienta aquèts elements, 
qui armonisa rudimentariament el caos ab la vida. 

Del llenguatge monosil-làbich se passa per evolució natural al llenguatge aglutinant. 
Ja no tot son arrels primitives; la Morfologia presenta un primer grau de desenrotlla- 
ment ab la introducció de les arrels secundàries qui modifiquen el sentit de les primàries; 
l'esquema gràfich d'un mot en una llengua aglutinant, segons els filòlechs aficionats a 
n'aquexa mena de representacions, es ja un producte entre l'arrel primera y una sego- 
na arrel qui modifica el sentit originari. Ja tenim, doncs, el segon grau de la evolució 
aritmètica. També aquí lo que dona força i calificació a l'idioma es la Sintacsi, dins de 
l'estat embrionari o nul dels altres elements de la Gramàtica. 

Y per no allargassar aquestes consideracions, ficsem-nos en els idiomes moderns. 
{Qui sinó la Sintacsi es la qui regula aquexa yíVf.570, qui dona nom a aitals llengües, 
aquexa jlccsió, fase novíssima del desenrotllo iniciat en l'agrupament anterior, aquexa 
que seguint el símil matemàtich, ne podríem dir, veritable i ordenada concertació de 
sumes, productes i potències? Ella es la qui sosté l'ordre llògich y viu ensemps entre '1 
cúmul d'elements morfològichs èxits evolutivament del caos informe de les arrels mo- 



— Si' — 

nosil-làbiques; ella es qui mitjansant un ordre prestablert en nostre esperit, traspassa 'Is 
termes i les parts del període gramatical, donant-li gràcia i flecsibilitat, i lo que es més 
important encara, empremptant a cada llengua el segell de sa pròpia individualitat. Car 
es la Sintacsi la forma substancial de l'idioma, aquella forma qui ha d'enmotllar les altres 
parts de la Gramàtica, constitutives de la matèria amorfa del llenguatge, fons comú que 
ha de servir de terrer ont la individualitat de l'idioma sia fecundada. Doncs axis com 
un troç de matèria mineral no constitueix una individualitat mineralògica natural men- 
tres no presenta una forma perfectament definible per sos angles, cares, escaires i re- 
lacions paramètriques, axis lo llenguatge no es més qu'un conglomerat de signes i 
formes empíriques que res representen per elles soles, fins que la Sintacsi orienta en 
determinats sentits les molècules idiomàtiques per constituir dins d'un ordre de varietat 
específica l'individu determinat per les relacions entre les parts qui '1 componen. 

Si l'idioma es el verb del poble, a l'ensemps qu'una de les manifestacions més típi- 
ques de la nacionalitat i de la rassa, i la Sintacsi es axis meteix la veritable forma subs- 
tancial de l'idioma, res més llògich que l'endreçar esforços importants a la reconstitució 
de la Sintacsi Catalana, ja que ella ha d 'ésser qui proclami ben alt l'autonomia d'aquest 
signe típich de la nostra personalitat dins el conjunt dels pobles. Heusaquí una raó 
poderosíssima que podria molt be haver presidida la idea d'incloure '1 tema de la pre- 
sent comunicació entre 'Is que '1 Congrés havia de tractar, car dexant de banda per un 
moment, i comptant ab el vostre permís, senyors Congressistes, l'alt interès científich 
que té induptablement l'estudi de la llengua catalana, hem de dexar ben afirmat que si 
Catalunya es un poble qui reclama la seva Autonomia, a n'aquest poble li cal comensar 
per reconquerir l'Autonomia de la seva llengua, i per lograr axò cal col-laborar decidi- 
dament a la tasca de reintegrar-nos la nostra Sintacsi, avui arxivada en els vells textes 
dels temps venturosos de nostre idioma i un xich també en l'ingenu i rústech parlar 
de les gents catalanes separades per les altes montanyes dels nostres centres de cultu- 
ra. Mes jquina cultura, senyors, la que contribueix tant notablement a desnaturalisar 
nostre llenguatge, a estrafer nostra parla! No es aquexa cultura com la que vol enaltir 
el present Congrés; la que nosaltres volem no es la que desfà sinó la que relliga; no la 
qui desnaturalisa sinó la qui reintegra. Per axò en nostra afició a l'estudi proposem 
que's comensi per estudiar lo de casa; quan nostre poble se sia sanfòs y estiga pletòrich 
de saber, seguirem la tradició secular de la nostra gent a l'Edat Mitjana, qui escampava 
la llur cultura per l'Orient d'Europa, i imitarem la conducta dels savis filòlechs i literats 
forasters; qui havent cumplert ab la llur terra, per un veritable esperit de cultura i de 
ben entesa germanor universal, venen a la nostra per estudiar les nostres coses i difundir 
pel món l'amor al treball i '1 conreu de la intel-ligència. 

Direm quelcom demunt l'oblit en que es tingut entre nosaltres l'estudi de la Gramà- 
tica, i principalment d'aquexa part d'ella que anomenem Sintacsi. Dos mots solament 
sien-nos permesos, car es axò cosa més evident encara, - — si es que hi hà graus dins la 
evidència, — que la primera part que dexem esposada. <iQui no reconeix la importància 
de lo molt que resta per esbrinar dins el camp de nostra Sintacsi, considerant no més 
la munió de temes d'aital genre que s'han presentats a que '1 present Congrés hi donga 
la seva opinió? Y dexant axò a una banda mo es ben cert que algú ha dit que '1 català 
no tenia Sintacsi pròpia? iY que no li mancava pas del tot la raó a qui havia dexada 
anar una afirmació tan categòrica, si per català entenem aquexa degeneració de la llen- 
gua noble d'En Lull, d'En Ausies March y d'En Muntaner;, aquest baix català que par- 



— 3'2 — 

lem a ciutat, y que parlen encara malhauradament en moltes localitats catalanes, i lo 
que es pitjor, que estampa diàriament molta part de la prempsa catalana! ;Y ab què's 
reconeix més que ab altra cosa aquexa malanada penetració d'altres parles dins la nostra? 
Ab la Sintacsi. ,Y a què's deu aquexa aparent i eccessiva semblança del català ab la 
llengua castellana? A res més que a la corrupció de la nostra Sintacsi, i a la poca im- 
portància que se li ha concedida en els estudis llingúístichs a Catalunya. Quan vinga 
un foraster, nescient de les nostres coses, i vulga fer argument contra la individualitat 
de la llengua catalana, de la facilitat ab que un castellà entén y tradueix molt fàcilment 
nostre idioma sense prèvia preparació, no sabrem què contestar-li si no estem ben 
possehits de les diferències més essencials entre la nostra Sintacsi i la castellana. Que '1 
català no té Sintacsi pròpia es molt bo de dir. quan no s'ha estudiada demunt de textes 
clàssichs i demunt la paraula típica del llenguatge viu; fóra molta veritat si aquexos 
vells textes i aqueix llenguatge viu no mostressin res més que un seguit de mots 
d'iguals arrels que les d'altres llengües neo-llatines, a causa de llur comú orige, si no'ns 
mostressin més que una matèria sense forma, que un cos sense ànima, car si hem de 
considerar, segons el parer d'alguns filòlechs moderns, la llengua com una cosa viva, 
com un ésser de la Història natural, podem dir que la Sintacsi ve a ésser l'esperit que 
informa '1 cos, ve a ésser el nirvi, la forsa de constitució, el temperament d'aquest indi- 
vidu que anomenaríem llengua. 

Xo fa molt temps un periòdich català retreia ab senyals de satisfacció, la facilitat 
ab que qualsevol castellà un poch voluntariós entenia la parla catalana, i per palesar 
aquexa facilitat, feia argument de la manera com els obrers caxistes d'una imprempta 
traduien totseguit lo que llegien d'un idioma a l'altre. çEs axò cosa que faci honor a 
nostra llengua? Creiem que gens absolutament. Nosaltres ja volem que tothom ens 
entengui, mes que aquells qui'ns entenen y'ns traduexen, ho facin com fruyt de l'estudi 
de la nostra parla, com nosaltres no'ns atreviríem a traduir d'un idioma foraster sense 
conèxer regularment la seva Morfologia, la seva Fonètica, mes sobretot la seva Sintacsi 
i fins tal volta la seva Ortografia. jQuants paràgrafs llegim cada dia que no son més 
que una traducció literal dels períodes catalans que té in mcntc l'escriptor. 

No soc jo qui us puga demostrar clarament que '1 català té Sintacsi pròpia. Encara 
que com estem fent notar, s'ha oblidat molt a Catalunya l'estudi de la Sintacsi, en el 
nostre embrionari reviscolament filològich tenim una obra d'empenta que es la porta 
qui obra '1 camí als estudis d'aquest genre que sens dupte alguns empendràn i altres 
intensificaran ab la repicada de campanes que ha feta el present Congrés. Aquesta obra 
se titula: Qüestions de llengua y literatura catalana, l'ilustre autor de la qual presideix 
per dret propi aquesta brillant Assamblea, i té d'alsar aquí sa veu autorisada per de- 
fensar la individualitat de la nostra Sintacsi. Devant d'aital autoritat acalo la testa, i 
res dic d'aquest punt tan relacionat ab l'assumpte que estem tractant. Res dich 
tampoc dels molts casos gramaticals que podria esmentar en comprobació de lo que 
dexo esbossat, car una bona mostra dels més notables ne tenim ab el desenrotllo dels 
temes i comunicacions aquí presentats, responent a la idea primordial de la celebració 
del Congrés, idea que us he esposada cumplint ab un dever tant gustós com d'honra 
tant inmerescuda. Mes pobres paraules no son altra cosa que un feble ressò de l'esperit 
que'ns anima a tots quants hem presa part en aquestes festes apoteòssiques de la 
nostra llengua; jo resumexo aquí l'esperit d'una part del Congrés, d'aquesta part impor- 
tantíssima endreçada a fomentar l'estudi seriós de la nostra Sintacsi; el detall tècnic, 



— 3»: 



la qüestió precisa y complecsa, els eczemples dels molts assumptos a estudiar, que's 
quedin pels mestres i pels dexebles més aprofitats. Mes ara aqueix esperit que aquí 
voldria saber resumir, us diu per l'intermedi de la meva veu tremola y humil: Gents 
catalanes qui aimeu vostra parla, redimiu-la de son esclavatge; per lograr axò, estudieu, 
escorcolleu, no romangueu en una contínua adoració platònica i estèril, mes en vostres 
estudis i escorcolls recordeu-vos de la Sintacsi, car fins que la forma enmotlli la matè- 
ria, fins que l'ànima se junti al cos, no serà arribada l'hora de fer axecar el nou Llàtzer 
de la tomba de l'oblit i la corrupció. 



— 314 



De D. Joan Bardina, Llicenciat en Filosofia y Lletres. 



Guia pedagògica pera escriure les vocals àtones duptoses oe y ou 

Senyors congressistes: 

Vaig a fer una observació, que tinch rumiada desde que, en virtut de ma professió 
y per mes aficions, vinch dedicat a estudis filològichs. Es un punt nou, que, si resultés 
cert, ompliria un buit. Y aquesta doble qualitat de novetat científica y de omplir un 
buit es prou argument pera que vingui a precisar la observació, preguntar la opinió 
dels companys entesos, y demanar als apòstols del Diccionari a fer un favor. 

Es sabut que, generalment parlant, la i fònica jamay ofereix en la escriptura cap 
dupte. Tampoch l'ofereixen les demés vocals quan son tòniques. Tampoch hi hà difi- 
cultat en la escriptura de les àtones, quan se pot recórrer a un primitiu o derivat, com 
tocar, de toco; de sAÒ'Er, sAÒErui, etc. 

Aquestes tres lleis de la nostra escriptura de vocals són regia segura per la major 
part d'elles. Si s'hi afegís una quarta regla sobre prefixs y sufixs, sempre invariables, el 
nombre de vocals dubtoses minvaria encara més. 

Però sempre resulta un nombre més o menys gros de vocals que per cap de les 
regles dades faciliten llur ortografia, com la e primera de pEresós. 

Còm guiar a la gent pera la escriptura de semblantes vocals? 

Desde '1 moment son inadmisibles els procediments marcats pels nostres gramàtichs. 

Diuen uns que devem recórrer al Vocabulari. Es procediment segur, però pesat y 
que fa perdre temps. Ademés, no tenim sempre a mà aquèts Diccionaris. Y, per ara, ni 
sempre ni mai, perquè no n'hi hà cap de fet pera aquest fi de les lletres duptoses. 

Volen altres que s'aprenguin aquestes vocals per la pràctica. Això, sobre no ser 
segur y exigir molt de temps, va contra els moderns avenços filològichs, que fa de les 
llengües un organisme llògich y ben ordenat, si be espontani y complexe. Tot en elles 
té sa causa, sa rahó, el perquè. Y dar per l'ajuda de la pràctica y de la memòria la es- 
criptura de les vocals duptoses, es la quinta essència dels vells procediments gramati- 
cals, massa seguits aquí encara, per desgracia. 

Alguns gramàtichs, proposen la referència al llatí, buscant la vocal que portava la 
paraula originaria. Això, devant del procediment pedagògich, queda refutat ab sols 
enunciarho. Saben llatí un nombre molt reduit de persones, y encara mal llatí molts 
d'elles. Y les regles de bona ortografia deuen ser pera la generalitat. 

Finalment, proposen alguns gramàtichs, la correspondència castellana. Sobre no ser 
exacta aquesta correspondència, hi hà una observació que fa la regla aquesta del tot 
absurda. Una observació tant clara pels que, ademés de filologistes, son mestres, es 
que els qui s guiin per aquesta regla — la generalitat, el vulgus — escriuran més mala- 
ment que ans de saberla. 

La causa es, que, ignorants els nois y noies de la fonètica castellana, y, ademés 

d'ignorants, refractaris a n'ella, exageren les pronuncies d'una manera ridícola. Y sentint 

a ben oberta quan diuen la casA, la mesA, l'hi fan també al dir la c/assA, U. caÜA\ y 



— 3i5 — 

estan seguríssims de dirho bé, y escriuran la e de c/assE ab a, per creure ells que '1 cas- 
tellà aixís ho fa. No he de multiplicar els exemples, perquè 'Is qui ensenyem sabem que 
hi son a cada instant. 

Jo, buscant una regla per això, y una regla corolari de principis fixos, no una de 
nemotècnica, m'ha semblat vèurela en la observació que vaig a fer, recullida durant els 
meus estudis sobre Fonètica de les llengües. 

Me sembla que hi hà una proporció tal entre les vocals que concreten les consonants 
ab aquestes, que l'orgue de l'una, en la generalitat dels casos, pot darnos l'orgue de 
l' altra. Vull dir que, al trobar una vocal duptosa, fora bo mirar la consonant anterior y 
posterior seva, y l'orgue y la intensitat d'aquestes, podria darnos l'orgue de la vocal, 
es a dir, la a gutural o la e llabi-palatal, la u llabial o la o gutur-llabial. 

La regla sembla estranya. No pot menys de semblarho, sobre tot sabent que ara's 
formula per primera vegada, y encara com a hipòtesis y pregunta. 

Desde '1 moment hi hà antecedents a les Fonètiques estrangeres y a la nostra. A 
l'hebreu, quan hi hà a fi de paraula una gutural en certes condicions, acompanyada 
d'una e o i, pren la gutural una a. vocal de son orgue, anomenat pàtaj furtiu. A l'àrabe, 
tractantse, per exemple de consonants quiescentes, hi hà una lley fixa entre l'orgue de 
cada una d'elles y el de la vocal que té devant. Al llatí, consultant el lèxich, se veu una 
proporció remarcable entre l'orgue de les consonants inicials y la vocal que les actua. 

Al català, pera no multiplicar exemples, d'altres llengües, hi han una pila de sinto- 
nies no despreciables, seguits també pel castellà arcaich dels Poemes del Cid y 1' 'Arxi- 
prest d'Hita. Aixís, pera tapar la cacofonia de la pronuncia idea, diu ideya, intercalant 
una y palatal, pera acomodarse a la c palatal que té devant. Al dir cada hu, diem cada- 
GÚ, posanthi la gutural g, perquè té devant una vocal gutural, la a. Y aixís de mil 
exemples. 

Es ja vulgar en les gramàtiques noves aquella doble llei de que, tractantse de con- 
sonants, una de forta'n vol una de forta al costat, es a dir la atracció dinàmica; y de 
que una llabial, per exemple, exigieix altra llabial, es a dir, la atracció orgànica, com 
va explicar aquí ahir meteix el Dr. Codina. Exemples de la I . a llei són soYte, dissaVte. 
atmcTlla, actuar, etc. Exemples de la 2. a llei son coMmoure, iMportant, etc. 

Jo pregunto; podria afegirshi un'altra llei fònica, que les teories de Fonètica com- 
posada sembla que abonen y la pràctica en varis casos la confirma, sobre la atracció 
y assimilació orgànica entre vocals y consonants que's toquen, y d'aquí trauren una 
regla d'escriptura? 

A pesar de ser una mera pregunta, jo poso aquesta regla de llògica fonètica en la 
Gramàtica Pedagògica que tinch a punt d'estampar. Y estich segur de que 'Is lectors en 
treuràn algun profit. 

Es una pregunta, no una afirmació. Jo meteix no puch fer aquesta afirmació lo cate- 
gòrich que voldria, perquè'm falta, ademés del temps, la base obgectiva pera argumen- 
tar, que es un Diccionari vulgar fònich. Y respecte d' ixò, m: permeto fer una deman- 
da als apòstols del Diccionari, y sobre tot al apòstol per antonomassia, Mossèn Alcover. 

Que '1 Diccionari no sigui mort, sinó viu, ben viu. Que no's descuidi, això no, la 
part etimològica ni la part d'autoritats; però que hi consti sobre tot la part viva de la 
llengua, notada ab signes especials. 

Al tractarse d'una paraula, per exemple, marc, que hi consti la pronuncia de totes 
les comarques, que es el llenguatge viu. La a, la e, les meteixes conspnants, no tener 



— 3 l6 — 



dos, tres sons, com se sol dir, sinó, a voltes, set, vuyt y més. Pera nótarho, podrien 
usarse senyes convencionals, com s'ha fet ja al estranger. 

Y convindria també —convé com el pa que menjem, baix el punt de vista cientí- 
fich— que's fes doble '1 Diccionari, l'un ab tots els mots, l'altre ab sols els vulgars, el 
fons comú, la veritable llengua, la base científica pera aquesta qüestió que jo he plante- 
jat, y pera altres trascendentals qüestions de la Fonètica. 

Aixís, el nostre Diccionari estarà, no a l'altura dels de fóra, sinó sobre d'ells, por- 
tant la llengua catalana la devantera de la ciència filològica mondial. 



317 



Del Germà Ramon Orlandis y Despuig, S. J. 



Necessitat del estudi del llatí per fonamentar la filologia catalana 



Invitacions repetides que m'eren massa honroses perquè les pugues eludir nascudes 
pot ser més de l'amistat que de qualsevol altre motiu, me fan avui ocupar per breus 
instants vostra atenció y ;qui sab si abusar de vostra benevolència? Perquè tothom qui 
estiga mitjanament iniciat en els estudis de Filologia romànica, tendra com a cosa clara 
y fora de dupte lo que jo tench de tractar, axò es, que pel verdader progrés dels estudis 
de la llengua catalana son de imprescindible necessitat l'estudi y el conexement de sa 
mare, la llengua llatina. 

Y ;qui no ho veu qu'es abusar de la benevolència del auditori, volerli esplicar coses 
clares? Ab tot y axò, ja qu'estich compromès a parlarvos de tal matèria, m'aconsola el 
pensament de que tal vegada no vos serà de tot desagradable, el recordar una volta 
més quina es estada la causa a que hi hà qu'atribuir l'innegable retràs de nostra filo- 
logia. 

Perquè jja ho crech que ho es causa de retràs aquest deprestigi tant gran dels estu- 
dis que dihuen clàssichs, dins tota Espanya! el qual per forsa havia de arribar fins a 
les regions que parlen la nostra llengua, y qu'es conseqüència natural del desgavell en 
que tenen l'ensenyansa els qui la volen dirigir tota desde un sol punt; y com els es 
massa fexuga aquesta feina, ho fan de tal manera que no dexen conrar els enteniments 
de la joventut, com ho farien tants de bons conradors que hi hà dins los nostres centres 
d'ensenyansa. 

Posades aquestes prèvies esplicacions, crech que ja serà temps de comensar a trac- 
tar de la qüestió. 

Y per proposaria ab més claretat y precisió, considerarem la filologia o sia la cièn- 
cia del lleguatge català (que de noms no he de discutir) segons dos diferents aspectes: 
lo primer com a ciència teòrica y especulativa, y lo segon com a directiva de la gramà- 
tica elemental y de tot correcte parlar. 

I 

No hi hà que ponderar davant vosaltres l'importància que tenen els estudis jatsia 
especulatius de la llengua materna: els estrangers no creuen fer de bades un viatge 
sols per estudiar una llengua que'ls es estranya, y no més per ferne estudis especulatius 
y ^nosaltres en farem tant poch cas de la nostra que no més la voldrem usar com a medi 
utilitari? ;Axí tractarem la llengua que du congriats en lo só y significació de ses parau- 
les tot l'enteniment, tot lo cor, tota la forsa creadora y activitat de nostres avis? 

Donchs aquets estudis especulatius de la nostra llengua se pot dir que son impossi- 
bles en gran part a qui desconeix la llatina. 

No hi hà més que veure y considerar quina es la tasca, que té assenyalada tota la 
filologia romànica; ab notable acert y claretat l'esposa En Gustau Gróber, distingit íïlò- 



- 3i8 - 

lech romanista, dins la notable col-lecció d'obres qu'ell dirigeix y anomena fonaments 
d'aquesta ciència. 

Qui vulga conèxer científicament les nostres llengües, rames esponeroses d'una sola 
soca materna, del idioma que parlaren els romans, segons el dit filòlech, deu estudiar, 
dins tals llengües, la existència que tenen actualment en boca dels qui la parlen, les 
modificacions que la corrent dels segles dins elles ha introduides y lo darrer sa gène- 
sis y naxement o sia les causes de que 's deriva y es sortida. O per dirho ab poques 
paraules y usar les qu'usa el romanista, el filòlech fa dins les llengües investigacions 
empíriques històriques y genètiques. Segons axò lo primer de tot es anar cercant 
fets y fenòmens llingüístichs per los pobles qui parlen nostre llenguatge y dins los 
llibres que conserven la sagrada tradició dels nostres pares; descubrirlos, sorprendre- 
los y llavors consignarlos en bones monografies; però després ha de venir el donar- 
ne una esplicació racional, malavejar, descubrir les causes que 'Is motiven y arribar 
generalisant, si es que podem, fins a formular les lleis que regexen la formació y evo- 
lució de nostre llenguatge. 

,;Ouè seria sense axò la filologia, més qu'un estudi purament positivista, ahont mai 
trobaria repòs l'enteniment? 

Molta 'n brolla de riquesa filològica dels llavis tant del ciutadà, com del pagès; 
axí del vellet que perfuma ses paraules ab lo benehit aroma del avior, com del jove 
que'ls imprimeix lo sagell de la moda. 

Y encara en dorm més de riquesa dins els llibres que 'ns dexaren com a sagrat depò- 
sit nostres majors. Hi hà que entrarhi dins aquexes mines y escavarne tots els tresors. 

Però <:què en tendrem ab tot axò, si no caminam un poch més? Una balquena de 
noticies que carregaran la memòria y dexaràn l'enteniment a les fosques. D'aquexes 
dates n'hem de treure los principis generals, les lleis més o menys invariables de l'apa- 
rició y desaparició de vocables, de la variació de les formes. 

Y axò es ben cert que no 's farà mai ni's pot fer sense conexements pregons de 
l'idioma llatí, qu'es la font més abundosa de nostra llengua. Aquí no hi ha terme mitx; 
o dexem de fer congressos y convidarhi als estrangers, dexem d'estudiar científicament 
nostra llengua, contentantnos que sia citada qualque volta dins los escrits estrangers, 
o si no volem axò, que no's sentin més a dir aquelles fades necetats que diuen uns po- 
bres homes, que'l llatí es pels capellans, qu'es cosa passada de moda. Ja es ben ver 
qu'es cosa dels capellans o per dirho millor de l'Iglesia, nostra mare, haver salvat d'un 
naufragi inevitable la ciència y llengües antigues. 

;Però son capellans un Künher, un Draeger, un Rietman y tants y tants autors 
qu'en nostre temps han fets estudis tan acabats de la llengua llatina, com may s'en eren 
escrits? 

De tals ignomínies no hi hà més que riuresen; però tornant a lo nostre, dich que les 
investigacions empíriques del estat present de nostra llengua, encara les podrà fer qui 
no conega el llatí; les investigacions històriques ja li costaran un poch més y no'n treu- 
rà tant de fruyt; però les investigacions genètiques li son de tot impossibles. Perquè 
si s'han de fer tals investigacions estudiant el llenguatge en ses causes, ;com podrà fer 
res de profit dins un estudi semblant, qui vulga estudiar el català com qualsevol llen- 
gua romànica, desconeguent la llatina? 

De dos principis s'originen les llengües que parla l'home: l'un es actiu y eficient, 
l'altre passiu y receptiu; lo primer, com en tota obra de creatura, estampa son sagell 



— 319 — 

en lo altre, el modifica y transforma, acomotlantlo y ordenantlo a ses pròpies necessitats 
y tendències. Quan se tracta d'una llengua, aquest principi eficient es el mateix home 
ab sa naturalesa y caràcter, ab ses condicions y calitats, tant anímiques com fisiològi- 
ques; ab conciencia de lo que fa, o be moguentse impulsat per un instint inconscient;' 
axi muda y converteix els sons materials y morts en signe y espressió vivent de tot 
quant ell sent y pensa. 

L'element material y passiu, al menys ja fa molts de segles, son les llengües pre- 
existents, que trasmudantse poch a poch per l'influencia de l'home en lo sò y significa- 
ció de les paraules, arriben a perdre tant son caràcter y propietats y adquirirne de tant 
nous que ja es poden dir altres llengües. Aquesta es la relació que tenen les nostres 
llengües, que s'anomenen romanes, ab lo llatí de qui principalment sortiren. 

Aquest no es lloch de provarho, si no de treure les conseqüències d'axò. 

Els mes eminents romanistes ho donen per suposat. A qui no llegui llegirlos, avi- 
nents té los treballs de nostre Mossèn Alcover ahont trobarà reunides y compendiades 
ses doctrines. L'article de Gasto París per que comensa la publicació de Romania fa 
bona llum a n aquest punt. 

Donchs discurrim ab breus paraules: el fi de les investigacions genètiques d'una 
llengua es conèxerla en sos principis y causes; un dels principals principis y causes de 
la nostra llengua, com de les altres romàniques, es el llatí; es dedueix donchs llegitima- 
ment que sense estudiar el llatí no podem fer estudis complerts de nostra llengua. Y tal 
volta nostra llengua en fretura més encara que no ses altres germanes. 

El que fou casi iniciador dels estudis científichs del romà, el francès Raynonard, 
identificant nostra llengua ab la provensal qu'anomenava romana, la posava com inter- 
mediària entre el llatí y les altres llengües modernes que s'en diuen filles. Axò es; 
deia que del llatí ja envellit nasqué una filla pubilla y aquesta fou nostra llengua, lla- 
vors d'ella brotaren les altres llengües romanes. Be es veritat que axò ja ningú ho ad- 
met, però mostra si ho es ben filla la nostra de la llatina. 

En mans de tots poden estar, ja qu 'estan traduides al francès les riquíssimes gra- 
màtiques d'En Diez y En Meyer-Lübke. Allà trobam nostra llengua mentada entre ses 
germanes, (massa arreconada tal volta y d'axò en tenim nosaltres la culpa). 

Anaula a cercar dins tals obres, y sempre la trobareu il•lustrada per llum presa a sa 
mare la llatina. La fonètica, la morfologia, la sintaxis, tot està plè de llatí, axí clàssich 
com vulgar; qui no conega tal llengua, no podrà llegir tals obres. 

Entre les filologies auxiliars de la romànica, diu En Gustau Gróber, la més impor- 
tant es la clàssica, perquè una de ses parts es l'estudi del llatí clàssich que es la llengua 
que tè parentesch més pròxim ab el llatí vulgar». 



II 

Resta parlar del altre punt que he apuntat al comensament, axò es, de la necessi- 
tat del llatí com a fonament ben principal de nostra filologia pràctica, del estudi cien- 
tífich y especulatiu de nostra llengua, per quant se dirigeix a la pràctica, y fa llum a la 
gramàtica elemental, l'unifica, l'ordena, l'encamina aptament a n'el fi que li pertany, 
qu'es a ensenyar la parla clara, correcta y neta de foresterades, a los enteniments y llavis 
encara verges dels infants. La filologia moderna 's cuida poch de triar y forgar la llen- 



— 320 — 

gua y mira la introducció de mots estranys y el camvi de la sintaxis, com a resultats 
naturals de lleis filològiques que obren necessàriament sobre la llengua. 

Mes be confessen els fïlòlechs qu'un dels factors principals de l'organisació d'una 
llengua es la voluntat humana qu'introdueix en la llengua transformacions y mudances 
y resisteix a les que volen entrar. Donch si mirau com un mal la corrupció de nostra 
llengua, si desitjau ab ardor sa regeneració més complerta (y qu'es aquest lo desitx de 
tots ben clar ho diu la reunió d'aquest Congrés) es ja ben hora de lluitar contra tot 
principi de corrupció y decadència, axí de part de fora, com de part de dins. De fora 
ve l'influencia corruptora de las llengües estranyes que 'ns rodejen, de dins la disgre- 
gació de la nostra. Cap d'aquestes malalties se cura com creuen alguns, ressucitant 
termes que ningú entén, ni cercant entre les formes la que més s'allunya del castellà, o 
aferrantse cadascú a la que millor li pareix. Perquè tots aquets sistemes no son fundats 
en rahò, cosa que no necessita probansa; y ahont la rahó no impera tot ha de quedar 
per forsa en mans del arbitri privat, que es la causa més natural de confusió y diver- 
gències. 

No hi hà donchs altre camí per conservar l'unitat de llengua que malavejar per tenir- 
ne un conexement perfect, y difundirlo més y més per tota la nostra terra. 

Sols qui estudia com convé el llenguatge de nostres pares, concep un íntim conven- 
ciment de que no es mes qu'un y el meteix a pesar de ses variants per hont se vulla se 
parli y pren per norma de selecció, no la passió regional ni el parer particular, sinó el 
geni de la llengua y les lleis de son organisme. Y aquest es un profit' ben pràctich del 
conexement teòrich del llenguatge. Donchs, si com deia abans, sense conèxer el 
llatí es cosa ben impossible l'estudi plè y lluminós de qualsevol llengua romànica, es 
cosa també prou clara que sense l'ajuda del llatí, serà feina ben dura y poch profitosa 
la conservació de nostra llengua. 

Ho veurem més clarament, si devallam a un parell de consideracions pràctiques y 
concretes. 

Lo primer que demana la cultura llingüistica de nostre poble es, sense dupte, que 
sapia tothom llegir y escriure correctament en català. Donchs axò no dexa d'incloure 
dificultats notables, perquè les nostres vocals no son definides com en castellà, y axí 
no tenen representació gràfica exacta. N'hi hà de gramàtichs que per obviar aquest 
inconvenient, apliquen signes o accents ab que cuiden de representar lo més exacta- 
ment que puguen los diversos sons intermitjos. Jo crech que, si tothom dins la terra 
que parla la nostra llengua, pronunciés de la matexa manera, seria aquest un sistema 
molt rahonable. Mes l'unitat en quant a la pronunciació s'es prou trencada. Hi hà gra- 
màtica catalana y ben sabiament escrita que dóna per regla que la e accentuada may 
es muda y els mallorquins la hi pronuncien ben sovint; lo que diuen els gramàtichs 
que la o àtona pren la pronunciació de u, a moltes regions no's fa. O que s'esborren de 
les gramàtiques aquestes normes esclusives de fonètica o que's rebuji de la literatura 
catalana a l'esplèndida escola valenciana, que no's tinga com a de sa família els succes- 
sors d'En Ramon Lull, que's prengui com a forastera la terra ahont s'escrigucren les 
admirables Costums de Tortosa. 

,:Perquè no's resol el problema permetent la llibertat fonètica y procurant l'unitat 
ortogràfica? ^Perquè no avesam a tots a escriure de la matexa manera, d'una manera 
la més acomodada que's puga a totes les varietats de la llengua y després dexam la pro- 
nunciació a l'ús de cada país? Y si axí ho haguessem de fer aquesta forma comuna y 



— 321 — 

acomodada d'escriure ;ahont la podríem trobar, si no es dins l'historia de la llengua, 
dins les lleis de sa fonètica, y en los casos de dupte, que per forsa han d'esser molts, 
perquè no'ns havíem d'aprofitar de l'etimologia dels mots? Y d'aquí ja's veu ben clar 
que ho seria de profitós el llatí. Y qu'axò deu ferse axí, està en la conciencia de molts; 
no sé l'etimologia d'aquest mot, contestava Mossèn Alcover, a qüi li reprenia la manera 
qu'usava de representarlo per escrit. 

Y ;la Morfologia catalana no necessita per a ferse, l'estudi atent del llatí? La con- 
jugació catalana n'es filla de la llatina y d'ella n'es nada y exida segons lleis determi- 
nades y rahonables. Qui llegesca els autors antichs, la trobarà ja formada, un poch 
menys eufònica que la moderna, emperò també molt més una dins totes les regions que 
conversen la nostra llengua. La tendència popular es a desferla més y més; per conve- 
niències analògiques se barrejen les varies conjugacions, s'axampla sempre més y més 
la guturalisació dels verbs: no més l'estudi històrich deia llengua allumenat pels co- 
nexements de les fonts d'ahont es sortida pot tornaria a l'unitat. 

Xo més he pogut apuntar com heu vist unes quantes nocions sobre lo qu'havía de 
tractar. No permetien res més les estructures del temps que tenim assenyalat. 

Y n'estich content axí meteix perquè axí vos he molestat no tant de temps, expla- 
nantvos conceptes que no volen discusió. 

Fassia Deu que convensuts tots de la necessitat del conexement del llatí, axí per 
l'estudi especulatiu, com per l'avens y conservació de nostra llengua, emprenguem 
quant a n'aquest punt y quant a d'altres la reinvindicació de nostra llibertat d'ensen- 
yansa, perquè desfermats de trava que aturi el vol de nostre progrés, poguem pujar fins 
a les cimes més altes de tota verdadera cultura. 



— ^22 — 



De D. Ramon Miquel y Planas. 



Els relatius que y qui 

L'ús vulgar del català ha vingut a confondre, per influencia castellana, aquests dos 
relatius. El que s'ha empleat esclusivament y en detriment del qui, de la manera que 
les quatre oracions qui segueixen plenament demostren: 

L'home que camina (en la qual el que es subjecte animat) 

L'home que jo dich (hont el que es complement) 

La cosa que convé (hont el que es subgecte inanimat) 

La cosa que jo faig (hont el que es complement, ab subjecte inanimat) 

Això no obstant, alguns gramàtichs moderns, com es ara els senyors Bulbena (l ' y 
Grandía, (2 > distingeixen el cas en que'l subgecte es animat d'aquells en que no es. El 
relatiu agent devé qui en el primer cas y resta que (agent o pacient) pera 'Is altres. El 
primer exemple seria: 

L'home qui camina 

En cambi el senyor Fabra <3) estableix la distinció entre '1 relatiu subgecte y '1 rela- 
tiu complement, fent qui el primer, y deixant que l'altre: Així el tercer exemple donat 
més amunt, devindría: 

La cosa qui convé 

No obstant el senyor Fabra (com també el senyor Grandía) reconeix que l'ús actual 
en català se limita al que, com hem fet constar nosaltres de bell principi. 

L'obgecte de la present comunicació no es altra que l'advocar per la restauració, 
dins el llenguatge literari quan menys, del qui subgecte, tal com se troba empleat en les 
obres dels nostres autors clàssichs, y tal qual s'usa encara en la llengua francesa. 

Els clàssics catalans feien, en efecte ús del qui ab una constància ben significativa; 
y si en alguns cassos trobem el que com a subgecte (ben pochs relativament) devem més 
aviat atribuhirho a descuyt o a mala transcripció dels copistes y editors. Podríem 
retreure copiosos exemples de l'ús del qui com a subgecte, tant si -s tracta d un agent 
animat com d'un inanimat; emperò 'ns limitarem al següent, enmallevat a Ramon Lull, 
y el qual sembla fet aposta pera establir la invariabilitat del relatiu qui com a subgecte: 

«En aquest libre son entencions, ço es a saber primera entenció e segona, primera 
»entencio es la fi e 1 compliment de la causa, així com arbre qui es per la segona inten- 



(1) Lliçons familiars de G. C. per Antoni Tallander; pi. 25 de la ed. 1898. 

(2) Gramàtica Etimològica Catalana; pi. 19*», ed. 1901. 

(3) Contribució a la G. de la LI. C. ; plana 110, edició 1898. 



— 323 — 

»ció e lo fruit per la primera. E habitar qui es per primera intenció e casa per la sego- 
»na, e ulls qui son per la segona intenció, e veer per la primera, e enteniment qui es 
per la segona intenció e entendre per la primera. E Deus qui es per la primera inten- 
»ció e les creatures per la segona, e en axi de les altres coses (l) ...» 

Aquesta es, sens dubte, la regla llògica, que cal, al nostre entendre tornar a l'ús del 
català; cosa certament gens difícil si 'Is escriptors de cap d'ala del nostre renaixement 
ne donen l'exemple, y tenint en compte de més a més (si no estem mal informats) que '1 
qui com a relatiu es encara vivent en el parlar de qualque encontrada mallorquina, y 
que s'es perpetuat per tradició fins a nosaltres en frases fetes: L any qui vé. 

Partidari d'aquesta restauració, se manifestava ja En J. M. Guardia, primer editor 
del Bernat Metge, quan escrivia: 

«C'est peut-ètre de l'abus de che en italien, et de que en castillan, qu'est venu ce 
»singulier usage, contraire a la syntaxe. Ouoi qu'en dise Horace, et ne fraudrait pas 
»que l'usage bravàt la raison, en autorisant des solécismes. II appartient aux grammai- 
»riens de faire la police de la langue» l21 . 

Y, en efecte, la sintaxi com a rahó o element científich de tot idioma, s'ha de plàn- 
yer principalment de la postergació del qui per l'ús abusiu del que, en el català. Car la 
sintaxi es la millor defensa dels furs del llenguatge, donchs si s fa poch cas d'aquest 
aspecte purament especulatiu, y els qui parlen son gent poch curosa de la propietat en 
el parlar, preocupantse únicament de ferse entendre (a l'estil d'aquells qui, incapassos 
d'apendre ab correcció una parla estrangera, semblen volerne desdenyar l'estudi, 
refiantse de una incompleta educació auditiva, qui es el major ridícol en que pot tro- 
barse un home entre gent educada) se cau molt prompte en altre defecte, el d'ambi- 
güetat y imprecisió, càrrech el més gros que pot ferse a una llengua. 

Y això es lo qui passa en català respecte del qui relatiu agent, com anem a demos- 
trarho tot seguit. Si dihem 

El tigre que vencé el lleó 

no 's desprèn pas de la frase aquesta, correctament construida segons l'ús general, si el 
tigre es el vencedor o ho es el lleó: pot ésser l'una cosa o l'altra. Cal fer notar qu'en 
català l'ús de la preposició a pera l'acusatiu es un altre atentat a la sintaxi encara que 
per influencia del castellà s'hagi vingut fent així contínuament, ab manifesta impro- 
pietat. 

Donchs, si volem que '1 tigre sia '1 vencedor, fixemnos en la manera com ho podria 
espresar un castellà: 

El tigre que al león venció 

això es, mitjansant la preposició a de l'acusatiu. En cambi un francès diria: 

Le tigre qui vainquit le lion 

precisant sa intenció ab el relatiu qui. 



(1) Lull. Libre de Santa Maria, Ed. dels bibliòfils, pi. 1, ratlles 4 y següents. 

(2) Introducció al Songe de Bernat Metge ; pi. XCV1I, edició de 1889. 



— 324 — 

Tindrien significació contraria les següents frases: 

El tigre que el león venció 
Le tigre que vainquít le lion 

Cal donchs en català fer ús del relatiu qui o que segons el cas, posat que no 'ns 
es permesa la utilisació de la preposició acusativa. 

Algú, potser, ens obgectarà que moltes vegades, quasi sempre, el sentit de la frase 
ressurt clarament per la força de la llògica, y que per lo tant el qui s'es fet del tot 
innecessari. Això es una rahó, (fins a cert punt no més) car si dihem: 

El peix que ha pescat un home 

lo natural es entendre que l'home es el pescador y no '1 peix, donchs la realitat es 
sempre aquesta. Emperò nosaltres ens hem proposat aquesta vegada dir lo contra- 
ri, car hem volgut referirnos al redolí aquell de l'auca del mon al revés en el qual els 
peixos devenen pescadors d'homens. Pera fernos entendre haurem de dir: 

El peix qui ha pescat un home 

V cal que poguem dirho gramaticalment això en català, puix pera que un llen- 
guatge pugui ésser tingut per cosa perfecta, ha de possehir la facultat d'espressar ab 
tota precisió qualsevulga idea per impensada y estravagant que sembli, a la qual un 
cervell humà pugui donar forma. 

Moguts d'aquest desitg, y perquè 's tracta d'una* cosa que 'Is clàssichs catalans 
ens ensenyen, y perquè '1 francès ens ne dona contínuament norma y exemple dignes 
de seguir, es que proposem que '1 relatiu qui sia tornat a usar hont li pertoca. 



— 325 



De Mossèn Esteve Casaponce, Rector d'Arles del Tech. 

Diferencies més notables que hi ha entre '1 català parlat a Barcelona y 1 
català parlat en el Russílló y especialment en el Vallespir 



Les diferencies qu'hi ha entre 1 català de Barcelona y '1 nostre, y que fan l'objecte 
de la comunicació que tinch l'honor de submetre an al Cungrés, petites les unes, més 
grosses les altres, sun multes y miren les tres parts de la gramàtica, això es, la fonolo- 
gia, la lexicologia y la sintacsis. 

A mida que 'lse rencontraré, senyalaré les petites, sense m'hi aturar, y analisaré les 
grosses perquè sun elles les que donen una fisionomia tan especial an a la nostra llenga 
russillonesa-vallespirenca. 

I. Per la part tonològica, deixant an el eruditíssim y peritíssim doctor Schàdel el 
cuydado de comptar y fixar, per graus infinitesimals les variacions que pateix, de co- 
marca a comarca, y finse de poble a poble, la fonètica russillonesa — com le de pertot 
arreu — notarem: 

i.° El só llabi-dental de la v nos es pràcticament inconegut. Per nosaltres aqueixa 
lletra sona exactament com la b; y pensi qu'això serà degut a l'influencia castellana. 

2.° La equits (x) considerada com un só compost, la pronunciem sempra forta com 
si hi havia una c y una s: y crech qu'això nos ve del francès que desconeix la suavisa- 
ció de la x forta. 

3. La vocal o ten per nosaltres dos sons, y no tres com else ten aquí pels barce- 
lonins. Es sonora com en les paraules: roch, gros; o es fusca com en les paraules florit, 
obert que pronunciem com si eren escrites amb una u. 

Y si, comparada ambe la barcelonina, la pronunciació rusillonesa apar fluixa y sense 
relleu, es clar qu'això vé d'aqueix cambi tan freqüent de la o sonora ambe la o fusca. 

Més diré encara: La verdadera característica de la fonètica rusillonesa la constitueix 
aqueixa diferencia de sonoritat de la vocal o. Mirem de ne donar una ideia, mitjansant 
alguns exemples presos en paraules que porten aquí la o sonora, (o mitg sonora), y que 
la deixen allí per penre la o fusca: 

A sobre '1 pont roig hi fa un sól horrorós que fónria ferro. 

El gós rós de la torre del Canigó, quan tót es fósch, jaupa cóm un llop. 

Si no sóch sort serà pas falta de soroll. 

Hi ha dolors y penes tan amargues que cap consolació no 'lse pória tornar dólses. 

Si la sequera continua les fonts s'estroncaran. 

Crech qu'es aixís que parlen els barcelonins, a poch o menús; y mireus assí ara 
com les meteixes paraules else diuen els vallespirenchs: 



- 326 — 

Sus del punt ruig hi fa un sui hurrurus que funria ferro. 

El gus rus de la turre del Canigú, quan tot es fusch, jaupe com un llup. 

Si nu sum surt serà pas falta de surúll. 

Hi ha dulurs y penes tan amargues que cap cunsulaciú nu 'lse puria turnar dulses. 

Si la sequera continua les funts s'estruncaràn. 

Ara be. Mes an a quina influencia cal atribuir aqueixa desviació de sonoritat, aqueixa 
inclinació de la o russillonesa cap a la //, aqueix cambi del só merament gutural de la o 
en sò gutural llabial? Serà influencia castellana? Serà influencia francesa? 

En aquest cas particular podem dir qu'hi ha multa barrejadissa. Tot soviny el cas- 
tellà diu u quan el barceloní y '1 francès diuen o, com se veu en aquestes paraules: la 
muerte, el puerto, el inundo, el buen siteno, que '1 barceloní pronunciarà: la mort, el 
part, el món, cl bon s'on: y '1 francès seguirà '1 barceloní, diguent: la mort, le port, Ic 
monde, le bon sommcil. 

De totes maneres sembla que serà més aviat influencia francesa, perquè el francès, 
pertot arreu de la o sonora ne fa u, escrivint aquet só amb una o y una u, com se veu 
en multes paraules: pouvoir de poder, vouloir de voler, toujours de tot jorn; y fins algu- 
na vegada, per fuge més de la o sonora se'n va fins aquell só que li es tan especial, so 
merament llabial que 'Is espanyols difícilment aguanten parlant y que tan fàcilment fan 
xiulant, vull dir la //. Y d'això ne tenim un exemple en la paraula poder ambe la qual el 
francès fa pouvoir y puissanec. Notin que '1 russillonès desconeia la u xiulanta francesa. 

Per altra part la llei del minvant esfors fa passar la o sonora seguida de la ;/, del 
só gutural-paladal barceloní òn an al só gutural-nasal francès on, sò dejà mitg enfusquehit 
qui esdevé poch a poch el só gutural-llabial russillonès u, com hom ho pot comprovar 
en les següents paraules: pont, font, món, de les quals el francès ne fa pont; fonts, mònde. 
y nosaltres russillonesos - . punt, funt, mun. 

Devegades el francès cambia també la o sonora o mitg sonora en el diptongo en qui 
sona, el més soviny, com una e muda y qui, sempre per la llei del minvant esfors, 
acaba per esse una u russillonesa, v. g.: de color, dolor y flor se'n ha fet les franceses: 
coulcur, douleur y fleur, y finalment les russilloneses: duliir, culur y flur. 

Vaji com vaji, y quina que sigui la causa, aqueixa diferencia de sonoritat de la o 
russillonesa relativament an a la o barcelonina, es un fet imprescindible; y tant ho es 
que, si un vallespirench, parlant català, s'atreveix a pronunciar la o barcelonina, li 
diuen que parla espanyol y finse se li'n burlen. De tal manera que '1 russillonès qui, 
volguent fer reviure en el seu pays la llenga dels avis, pronunciaria la o barcelonina 
faria una feina contraproduhent. 

Encarem nos hi donchs amb aqueix fet, y demanem nos com convé d'ortografiar 
aqueix só per ne facilitar l'ortologia, y si'l representarem sempre amb una u cada vega- 
da que la fonètica ho sembla exigir. 

Assí, el camí furqueja y nos se presenten dues vies: 

En la primera l'etimologia marxa abrassada ambe la fonètica, demanant totes dues 
la u. 

Kn la seguna, les dues filles de la fonologia se giren l'esquena, tirant l'una cap a la 
o y l'altra cap a la u. 

En el primer cas, crech que tenim d'escriure amb una u, així meteix com else pro- 
nunciem totes les paraules qui desde '1 llatí porten la ;/. Entre tantes que n'hi ha, aquí 



ne teniu algunes: sum mult duls; ells sun surts; el mun es fusch; l'umbra del Canigú 
s'estén sus del Russilló; al cim de la turre hi ha una pulla penjada en una furca; una 
guta d'aquella ampulla del recú refrescaria la buca. 

En el segun cas, per tant que la fonètica y l'etimologia se renyin y se barallin en el 
Russilló, m'apar qu'encara cal donar raho an a la més vella qu'es l'etimologia. Y aixís 
es que bo y pronunciant rahii, acciii, rujur, escriurem no obstant: ralió, acció, rujor, 
perquè es aixís que 'Is llatins ho escrivien ambe la o, sonora o fusca: ratio, acció, rubor, 
y que, per altra banda, les desenou parts de Catalunya escriuen y pronuncien la o. Y 
com major pars trahit ad se minorem, tenim conclusió. 

Si ho fem com ho dich, y s'accepten aqueixes dues regles d'ortografia, compartim 
la diferencia y també les dificultats. Gràcies an a les comunicacions qui se faran de més 
en més freqüents entre les varies comarques de Catalunya, gironins, barcelonins, llei- 
datans, mallorquins y valencians afluixaran la tonicitat de la o que l'etimologia volria 
cambiada amb una u, y 'Is russillonesos, vallespirenchs, cerdans y conflentans puja- 
rem poquet a poquet, de la o fusca que fem en masses paraules fins an a la mitja sono- 
ritat de la o, qui an aqueixes meteixes paraules tenia de corresponre. Per alcansar aviat 
aqueix duble resultat, el tot seria que 'Is catalans d'una y altra banda del Pirineu olvi- 
dessen un xich certes coses, ja llunyanes, y fessen més verdadera la germanor que la 
naturalesa mana an als fills d'una meteixa mare. 

Enfí y per n'acabar amb aqueixa qüestió de l'ortografia, an a los qui baix el pre- 
texto de la fer més aguantable volriem simplificar de més en més l'ortografia catalana, 
en aquèts me 'lshi cal dir un conte del qual vaig esse l'innocentet hèroe. 

Un cop era un ninet de sept o vuyt mesos. An a la seua mare sempre carregada 
d'infants li faltava temps per se mudar soviny de vestidura y sobretot per se cofar amb 
la lligassa de puntes que dona an a les dones del Russilló aquella fisionomia tan especial. 
Y donchs un die de festa anyal, la bressayrola del ninet, rencontrant per un carrer la 
mare ben mudada li va acostar al fill, qui tan plà, tenia ganes de brenar. Y mireusassí 
que l'infantó, se mirant aquella dona tan ben cofada, se va subtadament desfer en crits 
de plorar y se va jitar en derrera dins dels brassos de la bressayrola, renegant aixís a 
la seua manera de be qu'ell havia pas regoneguda per la seua mare. 

Y es per això que vos dich: mudem la mare si voleu, mes mudemla de xich en xich, 
nos recordant qu'altrament no procedeix la naturalesa. 

4. Si dihem com a Barcelona: una imatge, un prestatge, un selvatge, alguna vega- 
da, també deixem de fer sentir la / devant de la g y aixís dihem: corregir, qu'això en- 
cara es influencia francesa. 

II. L'ARTICLE 

Per la part lexicologica abunden les diferencies. 

i.° Del article feminí propi na no'n tenim altre rastre que la n que i poble ajusta 
an al nom de Anna, v. g.: Diguis an a la Nanna que ni esperi. Mira Nanna que 7 tetnps 
se fa curt y vol ploure. 

2. L'article comú definit lo, plural los, no es usat sinó al Russilló y a Cer- 
danya. 

Els vallespirenchs y 'Is conflentans usen exclusivament: el, els, la, les, v. g.: el pa. el 
i'i. el pare: els pans, els vins, els pares. Els articles lo, /w sun motiu de burla per la gent 



- 328 — 

de Vallespir quan tracten amb cerdans y russillonesos qui diuen: lo pa, lo vi, lo pare: 
los pans, los vins, los pares. L'article el, els se pronuncien al, als. 

3. L'article neutre lo també nos es inconegut al Vallespir. Aixís es que sempre 
direm, sense cap excepció: el nies mal es qu aixís com ho diu se'n desdiu; el millo seria 
que vinguesses tu, que d' ell no n farem res. 

EL NOM 

En la plana del Russilló y particularment a Perpinyà, se sol suprimir la n en els 
plurals dels noms que no la porten en el singular, y aixís es que de pa, ne fan pas; de 
ma, mas; de canto, cantos; óè hortula, Jiortulas, y se burlen dels vallespirenchs qui 
diuhen: tres pans, les dues mans, pels cantons, els hortulans. 

Y tant estimem aqueixa n els Vallespirenchs que fins la posem allà hont no tinria 
d'esse. D'un altar ne fem dos altariò, d'un pilar, dos pilans, mentres los de la plana ne 
fan dos altas y dos pilas. 

PRONOM 

i.° Els pronoms lo, los, que pronunciem lu, lus, feminí lè, les, sun per nosaltres 
russillonesos, no solament afixos dels pronoms ell, ells, mes encara verdaders pronoms 
demostratius que nos serveixen en el sentit del demustratiu llatí illud. v. g.: lo que con- 
vé an als pobres es salut y feina. Lè que més estimi es la més petita. 

2. An al plural de la 3_ a persona de ell, nosaltre, dihem ells y ellos. v. g.: Ells 
arrai! ja poden! An ellos si que tans als hi fa que plogui corn que nevi. 

3. En l'alt Vallespir, les formes mon, ton, son, ma, ta, sa y 'Is llurs plurals, si be 
no hi sun inconegudes, hi sun inusades. Soles hi sun empleades les formes: el meu, la 
meua, el teu, la teua, el seu, la seua, el nostre, el vostre, el llur. 

4. La forma lè del pronom demostratiu també l'usem com a pronom personal de 
la 3. a persona del feminí. Aixís es que del pronom la ne fem lè quan segueix inmedia- 
tament l'imperatiu o que '1 segueix precedit d'un altre pronom personal de i. a o de 2. a 
persona, v. g.: Vol que li porti? porta lè o porta me lè. Vol que me la menji? menja te 
lè. Seguit del datiu li, se contracta amb aquet, o, millor dit, desapareix, v. g.: porta h 
y no porta lè li. El plural d'aquesta forma lè es elsè. v. g.: menja té'lsé, menjetn elsè. 
Seguit del datiu fora: elsi. v. g.: menjem no dsi. 

VERBE ESSE, SER 

Dihem: sum y sun en i. a persona del singular de l'indicatiu. 

També dihem: sem per som, seu per sou y sun per son. 

El pretèrit perfet el formem nosaltres amb el auxiliar vulgar vaig, vas, etc. y l'infi- 
tiu, v. g.: vaig esse o vaig ser. Aqueixa regla no pateix excepció y se refereix an a tots 
els verbs quins que siguin. 

La forma fora, fores, etc, del pretèrit imperfet de subjuntiu nos es inconeguda. 

En el pretèrit perfet compost de l'indicatiu dels verbs actius li donem l'auxiliar esse, 
an a la i. a y 2. a persona, sigui singular, sigui plural, y l'auxiliar haver an a la 3_ a perso- 
na y aixís dihem: sum menjat, ets menjat, ha menjat, etc. 



- 3*<4 — 

VERBS QUINS QUE SIGUIN 

En tots els verbs regulars o irregulars acabem : 

i. er En eu la 2. a persona del plural del present de l'indicatiu y de l'imperatiu, v. g.: 
canteu, ameu, etc. 

2. ón En u la 2. a persona del plural de l'imperíet de l'indicatiu y del pretèrit imperfet 
de Subjunctiu, v. g.: cantavü, cantariú, cantessú, surriú, curririú, currissú. 

3." Amb una n la i. a persona del plural dels temps subre dit en el n.° precedent 
v. g.: cantauen, cantarien, cantessen, en lloch de cantaríem, cantàvem, cantessem. La i. a 
persona del singular del present de l'indicatiu s'acaba amb una i en els verbs de la I. a 
conjugació, v. g.: jo canti. Poch a poch aqueixa /, sigui sola, sigui ambe la forma aug- 
mentada eixi, se fica per tot arreu. v. g. jo cantavi, que jo canti, que jo cantessi; jo 
llueixi y rellueixi, jo viuki, jauhi, cauhi, riuhi, mouhi, crcuhi, bcuJii, escriuhi,jo vivii, 
j au hi i, cau hi i, riu/i, mouhi i, creui/', beuii, escriuii. També dihem, indiferentment: res- 
ponchyprinch, entench o respon/', premi, enteni, a la i. a persona del singular de l'indi- 
catiu. 

De manera qu'hi hà pochs verbs qui no s'acabin amb i en la i. a persona del singu- 
lar del present y del perfet de l'indicatiu, y del present y del perfet del subjuntiu. 

Tots els verbs en re precedida de Ui o nd perden, en el Vallespir, la d en quins 
temps que sigui. Aixís dihem, an a l'infinitiu: responre, entenre, molre, penre, valguer, 
resolre; an al futur: responre, entenrè, molre, etc: tenir fa tinrè; an al pretèrit imperfet 
del subjuntiu: respo?iria, entenria, molria, penria y tinvia. Poguer fa porè y poria; vol- 
guer fa volrè y volria. Ixe al lloch de eixir, porta pertot la i inicial. Fugir també es 
fuge a l'infinitiu. Alguns verbs, entr'altres cabre y témer acaben per esse del tot inusats. 
Cabre es reemplassat per estar, y témer pel verb francès catalanisat crènye. 

Aquestes diferencies y altres que poriem treure dels participis de present y de pre- 
tèrit, sols else senyali, finse y sens ordre, per cridar l'atenció dels senyors cungressistes 
qui, si venen a lligir alguna obra escrita en russiilonès o en vallespirench se poràn fer 
càrrech que lq qu'elsi semblaria incorrecció de l'autor o de tipografia es sensiblement 
propi an al nostre dialecte. 

' SINTAXIS 

Y ara ve una de les diferencies més notables qu'hi hà entre '1 russiilonès y '1 barce- 
loní. La constitueix la posició dels pronoms personals quan acompanyen el verb y que 
se divideixen, seguns la llur posició en proclítichs y enclítichs, o sigui en prefixos y 
sufixos. 

Quin que sigui el paper que fan en l'oració els pronoms de i. a , 2. a y 3. a persona, 
sempre posem devant la persona més digna. 

Y es aixís que direm: me se 'ise volia menjar, y no se me les volia menjar, me s a- 
maga, y no, se m'amaga; me te se vas oferir, y no, te ni vas oferir; me te V menji y te 
me 7 menji; me te 'ls-i menjaràs tots o me te se 'ls-i menjaràs tots, y no, te me ' ' Is-i menja- 
ràs tots. Notem de pas, qu'encara hi podem posar algun altre pronom, v. g.:jo me te 
se 'ls-t'n menjaré la meytat, de tal manera que pot esse que cap altra llenga tingui la 
facilitat de reunir aixís cinch o sis formes pronominals. 

També nos cal fer notar que l'inversió tant usada en el barceloní y que '1 fa tant 
semblant an al castellà nos es inconeguda, fora del imperatiu. Direm porta lo, porta lé, 
22 



porta ' lse, mes may direm, per portarlo, per portaria, per portarlos. La corrent qui ha 
fet desaparèixer aquesta inversió dels pronoms es per nosaltres incontrarestable. 

El pare Nonell diu que la diferenta colocació dels prefixos y enclítichs pronominals 
es un dels caràcters que més distingeix l'actual mallorquí y valencià del català modern. 
L'eruditissim pare Nonell me perdonarà de li dir qu'ha prescindit del russillonès qui 
tant s'aparta dels altres dialectes de la llenga catalana relativament a la colocació de 
dits prefixos y enclítichs. 

Senyors: Amb aquesta comunicació, sum pas cregut ni volgut fer obra de saberut 
perquè no'n sum en cap sentit, sum volgut solament vos dir: repareu aquestes diferen- 
cies y digueu lo que vos en sembla; si 'lse cal guardar, o si 'lse cal poch a poch fer des- 
aparèixer per formar una llenga més homogenea. 



33i 



De Mr. J. Saroïhandy y Professor auxiliar del Liceu de Versailles. 
El català del Píríneu, a la ralla d'Aragó 

Sknv< >rs ü >ngressistes: 

Un dels amichs més corals que tinch a-u aquesta terra, casi be per força m'ha 
obligat a que vos dirigesca la paraula en català. Ell tindrà la culpa, si no m'ente- 
neu y si la meva pronunciació tan def